Per xerrar de llibres i altres coses

Trampa mortal. Lee Child

Resultat d'imatges de jack reacherSeguint l’ordre (que sembla) pseudoaleatori de publicació, ara ens arriba Trampa mortal (Tripwire, 1999; RBA, 2018; 537 pàgs.), la tercera novel.la de la sèrie protagonitzada per Jack Reacher, una sèrie darrerament popularitzada gràcies a dues pel.lícules de l’increïble i solvent Tom Cruise. Tot i que els seus escassos 170 cm poc tenen que veure amb els devers 195 cm i 115 kgs de pur múscul del Jack Reacher literari, les dues pel.lícules, adaptacions de les novel.les Un disparo (One Shot, 2005; la novena) i Nunca vuelvas atrás (Never Go Back, 2013; la divuitena), aconsegueixen plasmar perfectament l’esperit de les novel.les de Lee Child, l’autor anglès (de Coventry) nascut l’any 1954 i des de fa molts anys resident als Estats Units, on situa les seves ja 23 novel.les de la sèrie. Com a curiositat, Child escriu algunes novel.les narrades en primera persona i d’altres narrades en tercera persona. La primera d’elles, Killing Floor (1997), coneguda aquí com Zona peligrosa i narrada en primera persona, va aconseguir els premis Anthony i Barry a la millor primera novel.la, a més d’altres nominacions. Tornant a les adaptacions cinematogràfiques, cal dir que Tom Cruise borda el paper del protagonista, i que el propi Child fa un petit cameo en cadascuna d’elles.

Les novel.les de Jack Reacher són novel.les on l’acció n’és una part primordial, encara que també s’entretenen en aspectes més personals, sempre en relació amb el passat de Reacher, i amb el fet que és un solitari, un nòmada dels Estats Units, mai no para més del compte en cap lloc i sempre està a punt per ajudar a la gent en causes justes. La seva condició d’expolicia militar fa que sigui pràcticament invencible tant en l’ús de les armes com en la lluita cos a cos, i mai no té por d’enfrontar-se a qui sigui, independentment del nombre d’adversaris, encara que sovint en pateix conseqüències físiques.

Resultat d'imatges de TRAMPA MORTAL lee childEn la novel.la Trampa mortal, narrada en tercera persona, trobam en Reacher treballant d’incògnit d’excavador de piscines a Cayo Hueso (Key West), situat a la part més meridional dels Cayos de Florida. La seva vida apacible canviarà quan apareixi un detectiu privat demanant per ell. Reacher, per tal de mantenir l’anonimat i, també, perquè no coneix el motiu pel qual el cerquen, intenta treure-se’l del damunt fent-li creure que ell no és l’home a qui cerca.

Poc després, l’investigador apareix mort, cosa que farà que Reacher es posi a investigar per a qui treballava, qui el volia localitzar. El rastre de l’investigador privat el durà fins a Nova Iork, on es veurà involucrat en la investigació d’un militar desaparegut a la guerra de Vietnam; els pares del militar volen descobrir què li va passar al seu fill: va morir a la guerra?, va ser fet presoner pels vietnamites?, o va aconseguir sortir amb vida d’aquell infern?

El detectiu mort treballava per a un antic conegut de Reacher, i aquest descobriment li despertarà records ja oblidats, i també el posarà en contacte amb la filla del vell conegut, per qui en Reacher sempre havia sentit quelcom més que amistat però que mai no li va voler confessar per por de rompre la relació amb son pare. Ara, molts anys després, les coses poden canviar, i Reacher s’aliarà amb aquesta dona per tal d’intentar resoldre el cas, encara que algú molt poderós intentarà evitar-ho, ja que es podria destapar un secret inconfessable que li arruïnaria la vida opulenta de la que disfruta actualment.

En fi, si voleu passar una bona estona, llegiu aquesta entretenguda i ben escrita novel.la, no vos ne penedireu.

Anuncis

Que Dennis Lehane és un gran escriptor, ja ho he dit fa temps; que les seves trames són molt bones, també ho he dit; que els seus personatges principals són molt carismàtics, també; que les seves novel.les són molt aconsellables, també; que la sèrie de Kenzie i Gennaro és imprescindible, també. Aleshores, què me queda per dir? Potser simplement demanar-vos que llegiu ja aquestes novel.les! Ai, no, que crec que això també ja ho he dit. En fi, el que segur que encara no havia fet és parlar-vos de la quarta novel.la de la sèrie, o sigui que… mà a l’obra.

Desapareció una noche (Gone Baby Gone, 1998; RBA, 2006; 552 pàgs.) és una novel.la molt dura, el tema (la desaparició de nins) és dels pitjors als que ens podem enfrontar; a més, un moment donat, Lehane ens col.locarà en una situació compromesa que ens farà replantejar alguns dels principis morals més preuats, de manera que ens farem la temuda pregunta: què és el més correcte? Òbviament, els dos protagonistes de la novel.la, els detectius (i quelcom més?) Patrick Kenzie i Angie Gennaro, es trobaran també en la mateixa situació, i hauran de prendre una decisió que, possiblement, sigui la més difícil i determinant de les seves vides, una decisió que podria ser la línia que separa el tot del no res; en fi, ja veis que la cosa és molt seriosa.

Però parlem de la trama. Els aparells mediàtics es fan ressó de la desaparició d’una nina de 4 anys, filla d’una drogoaddicta que assegura que, en el moment de la desaparició de la seva filla, es trobava a ca una veïnada mirant la televisió. Els tios de la nina, que coneixen molt bé a la mare, no n’estan gens convinçuts, i demanen a Kenzie i Gennaro que els ajudin a trobar la seva neboda, tot i la investigació que està duent a terme la policia. Encara que, d’entrada, no ho veuen gens clar (sobretot Gennaro, que té por de com podria acabar tot plegat), al final acaben acceptant el cas. Així, la investigació els durà a col.laborar amb dos policies de la Brigada contra el Crim Infantil; d’entrada, investigaran la possible implicació de tres pederastes de la zona però, més endavant, la recerca afegirà a la trama un perillòs narcotraficant amb qui la mare de la nina i la seva actual parella (?) tenen un assumpte pendent.

La desaparició d’un altre nin afegirà més tensió a una situació ja de per sí angoixant. La part final de la novel.la, sorprenent, no deixarà ningú indiferent i, tot i els patiments provocats pel desenvolupament de la trama, acabarem prenent consciència d’haver llegit una autèntica obra mestra del gènere.

Resultado de imagen de adiós pequeña adiósL’any 2007, Ben Affleck va adaptar la novel.la al cinema amb gran èxit de crítica i públic; a mi la pel.lícula em va agradar molt, encara que el personatge de Gennaro (Michelle Monaghan) perdia massa pes en favor del de Kenzie (Casey Affleck). Amy Ryan, l’actriu que interpretava de manera espectacular la mare de la nina desapareguda, va rebre la que fins ara és la seva única nominació als Òscars i també als Globus d’Or; l’equip artístic incloïa altres grans i coneguts actors: Morgan Freeman, com el cap de policia; Ed Harris, com un dels dos policies que col.laboren amb Kenzie i Gennaro; i Amy Madigan i Titus Welliver, com els tios de la nina.

En fi, acab com he començat: no perdeu més el temps i llegiu aquest gran autor, Dennis Lehane!

No sé què me passa darrerament, necessit llegir clàssics; potser serà que algunes de les darreres lectures no han estat d’allò més gratificants, i res millor que els grans de sempre per assegurar-se qualitat.

Ara li ha tocat a un dels components de la reconeguda terna dels més grans, el californià Ross Macdonald (1915-1983), de nom real Kenneth Millar i que, com ja he comentat alguna vegada en el blog, va ser el marit d’una també gran escriptora, Margaret Millar (1915-1994; cercau alguna de les tres ressenyes que n’he penjat en el blog).

Resultado de imagen de hammett, chandler, macdonaldRoss Macdonald és conegut per la seva sèrie protagonitzada per Lew Archer, un detectiu privat que viu en la fictícia població de Santa Teresa, a Califòrnia. Macdonald li va dedicar 18 novel.les, des de The Moving Target (1949; El blanco móvil) fins a The Blue Hammer (1976; El martillo azul), a més de nombrosos relats curts, recollits tots l’any 2007 en The Archer Files (El expediente Archer, 2010). Les novel.les de Lew Archer són un clàssic exponent del que s’anomena l’estil hardboiled, és a dir, aquelles novel.les on hi ha molta acció i violència i molt sexe, tot descrit amb un llenguatge planer i directe.

Resultado de imagen de harper, investigador privadoCom a curiositat, les dues primeres novel.les de la sèrie, The Moving Target i The Drowning Pool varen ser adaptades al cinema els anys 1966 i 1975; la primera es va titular Harper (Harper, investigador privado; com sabem, a Espanya sempre s’han d’aclarir els títols) i la segona, The Drowning Pool (Con el agua al cuello; què vos he dit?). El protagonista va ser l’admirat Paul Newman i, si vos heu fixat bé, haureu observat que la primera pel.lícula es titula Harper, no Archer. Per què serà? Idò resulta que, com que els productors no tenien els drets de totes les novel.les, sinó que només de la primera, varen decidir que havien de canviar el nom del protagonista. Paul Newman volia un títol amb una H, ja que dues pel.lícules que havia fet abans i que havien estat dos grans èxits (ell mateix havia estat nominat als Òscars per les dues) tenien una H en el títol: The Hustler (El buscavidas, 1961) i Hud (Hud, el más salvaje entre mil, 1963; un altre exemple del que he dit abans); així, com que el personatge parla i parla sobre diferents temes (en anglès, “to harp on”), els productors varen decidir dir-li Harper.

Resultado de imagen de el caso galtonEn fi, passem a la novel.la que he llegit. El caso Galton (The Galton Case, 1959; El País, Serie Negra núm. 41, 2004; 252 pàgs.) és la vuitena novel.la de la sèrie. La senyora Galton, una vella i rica vídua, veu que la seva fi s’acosta molt ràpidament, i contracta Lew Archer perquè trobi el seu fill perdut. Fa vint anys, Anthony Galton va desaparèixer sense deixar cap rastre i la seva mare, que sempre ha pensat que el seu fill va partir per culpa seva, vol retrobar-lo per tal de recuperar, encara que sigui pel poc temps que li queda, la relació perduda i, de passada, tenir algun familiar a qui llegar la seva immensa fortuna.

Archer es posa d’immediat en moviment però les coses es complicaran ben aviat, quan apareixi un cadàver a la porta de l’advocat de la família, i encara més quan trobaran un cos decapitat mort fa molts anys. Més tard, l’aparició de qui es presenta com el nét de la senyora Galton donarà un gir inesperat a la trama. Per si no n’hi hagués prou, Archer es veurà mesclat amb criminals sense escrúpols que no dubtaran en fer-li veure de forma ben radical que no li convé seguir investigant.

La trama és d’aquestes que donen voltes i més voltes, amb uns personatges que podrien ser o no qui pretenen, amb un Archer pausat, reflexiu, però que, si la situació ho requereix, està disposat a tot. En fi, què més vos puc dir? Si vos agraden les novel.les clàssiques, la disfrutareu. Si sou més de llegir novel.les actuals, la trobareu una mica enrevessada, tot i que no li falta qualitat, ni interès!

Després de pensar-ho detingudament, puc assegurar que els llibres que més m’han distret i per tant m’hi he enganxat de manera malaltissa, obviant els quefers quotidians són :

De la Sèrie Bergman i dels escriptors Hjorth & Rosenfeld:

1. Secretos imperfectos

2. Crímenes duplicados

3. Muertes prescindibles

4. Silencios inconfesables

5. Castigos justificados

I com que tots m’han encantat, no en puc triar només un. De fet, en el mateix moment en què acabava de llegir el primer, passava al segon i així sense aturador!! Un consell: mirau de tenir molt de temps lliure abans de començar a llegir-los.

Amb un dia de retard, vaig a penjar les meves recomanacions. Però, primer de tot, com cada any, faré un repàs de nacionalitats. He de dir, d’entrada, que enguany no ha estat un any excepcional, ja que (només) he llegit 35 llibres. La qüestió és que, com quasi sempre, els Estats Units se’n duen la victòria, amb 18 novel.les, una d’elles coescrita per dos americans (per a més informació, un d’ells és un expresident del seu país). A continuació, Bèlgica m’ha aportat 6 novel.les (hi tendrà res a veure en Maigret?), mentres que he llegit 4 novel.les escrites per autors suecs i 4 més per anglesos. Finalment, he llegit una novel.la noruega, una francesa i una coescrita per un irlandès i una anglesa, no inclosa en el còmput de 4 abans esmentat.

Aquest curs ha tengut una peculiaritat (de fet, única des de que tenim el blog), i és que he llegit tres novel.les del meu admirat Michael Connelly! Això sí, hi ha una mica de trampa, ja que entre aquestes tres hi ha La habitación en llamas (The Burning Room), que ja havia llegit en anglès.

En fi, tard i pesat, ja seria imperdonable, o sigui que passem a les recomanacions.

 

Millor descobriment de l’any: Premi compartit per

  • Almas robadas. Emelie Schepp (molt dura però molt bona)
  • La brigada de Anne Capestan. Sophie Hénaff (entretenguda, amb tocs d’humor)

    (les dues són les primeres, no cal haver llegit res abans)

Millor Connelly de l’any: (mai no deixaré de recomanar l’autèntic mestre)

  • El lado oscuro del adiós (però podia haver estat qualsevol de les tres que n’he llegit)

    (és la que fa la número 19 de la sèrie de Bosch)

Millor sorpresa de l’any: (no confondre amb descobriment)

  • El corredor del laberinto. James Dashner (que ningú s’esperi una novel.la senzilla, per a adolescents, però tampoc un futur premi Nobel)

    (la primera de la sèrie)

Millor novel.leta no negra: (lo de novel.leta és per la llargada, no per la qualitat)

  • En Riquet del plomall. Amélie Nothomb (no deixeu passar l’oportunitat de llegir aquesta autora, s’ha de llegir de tant en tant)

    (no forma part de cap sèrie)

MILLOR NOVEL.LA DE L’ANY  (sense comptar les de Michael Connelly):

  • Desapareció una noche. Dennis Lehane (dura, però boníssima; descobriu aquest magnífic autor bostonià)

    (és la quarta de la sèrie Kenzie-Genaro, hauríeu de començar per la primera, Un trago antes de la guerra, també superba)

Nota final: Per primera vegada, la guanyadora no ha estat ressenyada amb anterioritat, però hi posaré remei ben aviat.

Xisca

Nosaltres en la nit   de  Kent Haruf

El noi del Maravillas  de Lluís llach

Nosotros, los de entonces  de  Marta Rivera de la Cruz

Deu dies de juny  de Jordi Sierra i Fabra

El ferrocarril subterráneo  de Colson Whitehead

 

Xisca i Marc

Los pacientes del Doctor García  de Almudena Grandes

 

Xisca i Marc Assaig

La vida que aprenc  de Carles Capdevila

 

Marc

Morir no es tan fácil  de  Belinda Bauer

Els aliat de la nit   de Roser Caminals

 

Marc Assaig

Hacemos las cosas de otra manera  de Mark Stevenson

 

 

 

Falta poc per a que acabi el termini que els amics ens hem donat per comentar les nostres lectures de l’any.  Sempre s’hi inclouen les lectures de l’estiu anterior i sempre qued sorprès del que vaig llegir fa un any. Anem a veure.

La literatura nordamericana conté la recomanació absoluta de llibre de l’any:

Paul Auster 4321. De lluny el llibre més ambiciós i espectacular de la temporada.

També m’ha agradat:  Emma Cline Les noies i tot just ara he acabat una autora recuperada amb un gran èxit,  Lucia Berlin Manual per a dones de neteja. Uns contes durs i extraordinaris alhora.

En negre  dos  Harry Bosch de Michael Connelly  La habitación en llamas i Del otro lado.

Britànics i  irlandesos. No crec que els agradi anar a la mateixa categoria, millor seria autors europeus d’expressió anglesa, però és massa llarg. Poca collita però un descobriment: Colm Toíbín amb Brooklin, Nora Webster i La casa dels noms. M’ha agradat molt. Aquest era l’irlandès.

Una lectora poc corrent d’Alan Bennet és curta i molt simpàtica.

Una australiana:  Jane Harper, Años de sequia. Novel.la negra i social. Dura.

Italians

Ja sabeu que fa uns anys vaig recuperar una italianofilia antiga, idó, això ha anat a més i he llegit algunes coses interessants. En novel.la negra, tres lliuraments d’Antonio Manzini i i els seu vicequestore Rocco Schiavone, una novel.la Pulvis et umbra (sembla llatí, i és llatí, però només el títol, uf!)  i dos reculls de contes.

De la resta el millor ha estat Andrej Longo L’altra madre  i Paolo Giordano Divorare il cielo. Extraordinaria. Just surti compreu-la.

Per a respirar aire pur, comprendre les relacions paterno-filials i les d’amistat Paolo Cognetti Les vuit muntanyes.

Europeus de cap al nord

Una alemanya amb un llibre sorprenent, Anjélika Schrobsdorff Tu no ets una mare com les altres El llibre no és nou però es va publicar l’any passat amb un gran èxit editorial. Una obra autobiogràfica sorprenent, llegiu-la please!

El meu amic noruec Karl Knausgård i el penúltim lliiurament de la seva vasta obra La meva lluita. Aquest és Dies de pluja. A veure si arriba ja el darrer!

En negre, el nostre islandès preferit. M’he posat al dia amb les tres darreres d’Arnaldur Indridason.

Francesos

Enguany poc, el millor ha estat una francesa-marroquí Leila Slimani Una dolça cançó.

De llengua catalana

El més interessant tant per mi com per na Joana ha estat Llucia Ramis Les possessions. Ès una autora mallorquina de qui ja us n’havia parlat abans. 

Assaig

N’he llegit poc,  Yuval Harari Homo Deus tot i que el futur que dibuixa és una mica inquietant.

Poesia

Com veig que altres amics n’han posat,  Joan Margarit Tots els poemes  encara que no van ser tots llegits i Alda Merini La terra santa.

I aquests són els llibres que m’han agradat més. A reveure.

Núvol

Per xerrar de llibres i altres coses

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: