Per xerrar de llibres i altres coses

Resultat d'imatges de Nightmare in PinkPesadilla en rosa (Nightmare in Pink, 1964; Libros del Asteroide, 2016; 248 pàgs.) és la segona novel.la protagonitzada per Travis McGee, el curiós investigador privat que va crear John D. MacDonald i que va protagonitzar 21 novel.les. Com ja hem comentat en una entrada anterior, McGee viu en una barcassa de 16 metres anomenada Busted Flush, amarrada a Fort Lauderdale, Florida, i només treballa quan se li acaben els diners guanyats en un cas anterior.

Resultat d'imatges de Nightmare in Pink ed. asteroideLa trama comença quan Mike, un antic company militar de McGee, des de fa molts anys en un hospital de ferits de guerra, li demana que ajudi a la seva germana Nina en la investigació de l’estranya mort del seu promès i la immensa quantitat de diners que hi ha implicada. Durant la guerra en la que participaren junts (Corea o Vietnam, qui sap?), McGee es va jugar amb Mike uns dies de permís al Japó (només hi podia anar un dels dos) i va guanyar ell; quan va tornar, es va trobar Mike greument ferit (pràcticament el donaven per mort), de manera que sempre s’ha sentit en deute amb el seu amic. Per aquest motiu, i només per aquest, Travis McGee deixa la seva estimada Florida per anar, sense ganes, a treballar a Nova Iork.

La policia pensa que es tracta d’un cas típic d’atracament que va acabar malament, però Nina sap que el seu promès va descobrir irregularitats en la comptabilitat de la important empresa d’inversions immobiliàries on treballava. Charles Armister, el magnat que dirigeix l’empresa, fa temps que va abandonar la seva dona i la tranquil.la vida familiar que havia duit fins aleshores, per dedicar-se a la vida fàcil, amb contínues trobades amb dones de companyia professionals.

En la seva investigació, McGee trobarà un inesperat aliat amb Terry, la cunyada de Charles Armister, que li demana que l’ajudi a fer entrar en raó el seu cunyat perquè refaci el seu matrimoni. Però McGee descobrirà que a l’empresa d’Armister hi passa alguna cosa estranya, i la seva vida correrà gran perill.

En fi, la novel.la és una nova mostra del savoir faire de McDonald, ben escrita i entretinguda, tot i algun episodi potser una mica estrambòtic. Una vegada resolt el cas, MacDonald ens té reservat un epíleg digne de la millor tradició del gènere negre.

 

Anuncis

Ja me coneixeu: som molt especial a l’hora de triar quin llibre llegir… de fet, ni jo mateix m’entenc. La qüestió és que un dia vaig descobrir que hi ha una curiosa terna d’escriptors d’allò que en aquest blog (de manera poc precisa) hem anomenat (genèricament) novel.la negra; i què vaig fer? Idò, efectivament, intentar aconseguir una novel.la de cada element de la terna. De moment, n’he trobat de dos dels tres membres de la terna, i aquí vos ne present un.

L’autor és Jonathan (Seth) Kellerman (Nova Iork, 1949), casat amb la també escriptora Faye Kellerman, i pares de quatre fills, el més gran dels quals, Jesse, també és un escriptor de novel.les (i autor teatral), encara que no exclusivament de novel.la negra; així i tot, va ser nominat al premi Edgar per la novel.la Potboiler (2012). I la cosa no acaba aquí, la filla petita, Aliza, ha escrit una novel.la, però amb la seva mare (per això no la incloc en el grup).

El pare, Jonathan, és doctor en Psicologia per la U.S.C., i ha exercit com a professor a aquesta universitat. La seva dona Faye té un grau (Bachelor in Arts) en Matemàtiques per la U.C.L.A., i és doctora en Cirurgia dental (coses del grau americà en Arts), encara que mai no ha exercit la professió. Per cert, la parella té l’honor de ser l’únic matrimoni que ha aparescut simultàniament a la llista de bestsellers del New York Times, cada un amb el seu propi llibre.

En fi, centrem-nos en Jonathan. Autor de més de 40 llibres pertanyents a diverses sèries, ha obtingut dos dels premis més importants del gènere negre: l’Edgar i l’Anthony. La seva sèrie més extensa (ja 34 volums) i exitosa és la protagonitzada pel psicòleg forense Alex Delaware, col.laborador habitual de la policia de Los Angeles. El seu amic policia, el detectiu d’homicidis Milo Sturgis, és homosexual, i l’escriptor aprofita per aportar el seu granet d’arena a la normalització, d’una vegada per totes, d’aquesta orientació sexual.

Resultat d'imatges de Asesinato en el InternadoLa seva primera novel.la, La rama rota (When the Bough Breaks, 1985), va ser adaptada en format TV movie amb el títol Asesinato en el Internado (1986), amb Ted Danson en el paper de Delaware i Richard Masur en el de Milo.

A la novel.la que he llegit, Desaparecido (2009; Gone, 2006; 443 pàgs.), Alex Delaware és requerit perquè avaluï una aspirant a actriu que, juntament amb el seu al.lot, va escenificar el seu propi segrest. Quan més tard la dona apareix salvatgement assassinada i l’home desapareix, Delaware i Milo es trobaran davant d’un cas que podria implicar més assassinats.

Per acabar, comentaré que, tot i les expectatives que m’havia creat, la novel.la no m’ha acabat de convèncer. M’explic: Jonathan Kellerman escriu molt bé, la novel.la està molt ben escrita, els seus personatges són molt realistes, la trama és bona, i la resolució no és en absolut dolenta; però, la veritat, no m’ha enganxat, potser la trama és una mica enrevesada, i la novel.la peca de lenta, se fa llarga. De totes formes, no descart llegir-ne qualque altra perquè els personatges són atractius, però abans comprovaré que sigui més curta que aquesta. I, per descomptat, el que sí és segur és que llegiré qualque novel.la de la seva dona Faye, i també del seu fill, si en trob qualcuna. Ja vos ho contaré, però esperau asseguts, tardaré una mica.

Sakura. Matilde Asensi

Les primeres novel.les de Matilde Asensi (Alacant, 1962) que vaig llegir, fa ja quinze anys, me varen agradar molt: L’ultim Cató (2001), L’origen perdut (2003) i El salón de Ámbar (1999) són aventures que enganxen molt, a l’estil d’El código Da Vinci, perquè mos entenguem; però que no se me malinterpreti: El salón de Ámbar i L’ultim Cató són anteriors a El código…, i L’origen perdut va sortir el mateix any.

A L’últim Cató, els protagonistes de la novel.la investiguen uns robatoris de fragments de la Vera Cruz; L’origen perdut tracta de la recerca d’una civilització perduda a l’Amazones; i a El salón de Ámbar, situat a l’actualitat, s’investiga la desaparició d’una obra d’art en temps dels nazis.

Posteriorment, vaig llegir Todo bajo el cielo (2006), una altra aventura made in Asensi, aquesta vegada ambientada a la Xina; però aquesta novel.la no me va enganxar, la vaig trobar llarga i pesada, tot i alguns passatges d’acció trepidant.

La meva darrera relació autora-lector amb Matilde Asensi va ser a través de Tierra firme (2007), la primera part d’una trilogia històrica ambientada al segle XVI, protagonitzada per Martín Ojo de Plata. Me va agradar, però no tant com per llegir la segona i tercera novel.les de la trilogia.

I fins ara que, quasi per casualitat, m’ha arribat a les mans la darrera novel.la de Matilde Asensi, Sakura (2019), que, per cert, vol dir “cirerer en flor”. I he de dir que s’ha reivindicat (si se’m permet la supèrbia). Sakura recupera l’estil de les primeres novel.les que he comentat: un grup d’aventurers que intenten resoldre un misteri, en aquest cas, la desparició d’un quadre de Van Gogh.

Aquest quadre el va adquirir un milionari japonès que, enfadat amb el tracte fiscal que el govern del seu país li va dispensar, va anunciar que quan ell morís, el quadre desapareixeria. Així, des de 1996 no se’n sap res. Ara, un japonès contracta cinc persones de diferents àmbits (un artista urbà, un galerista, una pintora, un enginyer i una infermera) perquè l’ajudin a investigar què va passar amb el quadre. La seva recerca els farà passar per diferents proves fins arribar al Japó on…

Retrat del doctor Gachet, el quadre desaparegut

La novel.la és molt entretenguda, amb estones realment emocionants, i, a la vegada, és molt interessant perquè ens parla d’un dels més grans pintors de tots els temps; bé, ens parla i ens disecciona una mica una part de l’obra d’aquest artista neerlandès.

En fi, ara que estam (o estarem) de vacances, Sakura és una lectura molt adequada. Això sí, també pot ser que, com a na Marta, vos enganxi tant que l’enllestiu en dos dies; per tant, un consell: preparau ja un altre llibre per quan acabeu Sakura, que ben bé pot ser un altre de la mateix autora (com ha fet na Marta, per cert).

He gaudit molt amb les novel·les dels evangelistes de na Fred Vargas, que són Que se levanten los muertos, Más allá a la derecha i Sin hogar ni lugar. Els evangelistes són tres historiadors joves, en Mathias, Lucien i Marc que no en tenen ni cinc i viuen en una casa gran molt vella al carrer Chasle a París. El nom “els evangelistes” els hi va posar el tiet d’un d’ells que és un personatge força peculiar. Els tres joves són molt divertits i en cada un dels llibres hi ha un cas que acaben investigant.

De na Fred Vargas també he llegit El hombre del revés, però no és dels evangelistes.

També m’han agradat molt els thrillers de na Maria Oruña: Puerto escondido Un lugar a donde ir. S’han de llegir per ordre.

Puerto escondido, Oliver, un jove londinenc amb una situació familiar peculiar hereta una casa a peu de platja al poble costaner de Suances, Cantabria. Quan n’Oliver fa obres de remodelació per a fer-hi una casa rural es troba quelcom que complica tota la seva vida i aquí comença el què. No desvetllo res més.

Un lugar a donde ir tracta de la investigació a partir de la troballa del cadàver d’una noia a La Mota de Trespalacios, un lloc poc freqüentat on hi ha unes ruïnes medievals. La investigació ens porta a la cova d’Altamira i no us puc dir res més. Molt interessant.

 

Seguint amb els thrillers també he passat molt bona estona amb les novel·les de n’Eva García Sáez de Urturi:

Los señores del tiempo. Editorial Planeta, 2018.

Pasaje a Tahití.

No puc oblidar tampoc d’en Jordi Basté i Marc Artigau, Un home cau. Rosa dels Vents, 2017. El detectiu privat Albert Martínez veu una cosa estranya a l’espigó de la Barceloneta mentre està sopant i la cosa es complica, clar.

I com no!!! La desaparició de Stephanie Mailer d’en Jöel Dicker. Bona també!

Mentiras consentidas de Hjorth & Rosenfeld, evidentment genial!!!

Tres Dies d’Agost de Jordi Sierra (Rosa dels vents, 2016), narra el cas més personal de l’inspector Mascarell. Força interessant.

Passo a altres gèneres:

Una novel·la que em va semblar molt interessant perquè és una història verídica és la crònica d’una escalada: Mal d’altura (Ed. La Butxaca, 1996) de Jon Krakauer. A mi m’ha semblat una lliçó de vida espectacular. També hi ha el documental, però no es pot comparar amb el llibre que per a mi és millor,

Fariña de Nacho Carretero em va impactar. També són fets reals sobre el món de la droga a Galícia, sobretot dels contrabandistes.

El poder del perro de Don Winslow també em va encantar. No vaig fer molt de cas a n’en Toni quan ens en parlava tan bé, i mira per on, li dono la raó. Un llibre extraordinari.

I per no allargar-me més, recomano :

La muerte del comendador. Part 1. Haruki Murakami (Tusquets ed., 2018)

Sakura. Matilde Asensi, 2019

El fill de l’italià. (Ed. Columna, 2019) Premi Ramon LLull. Rafel Nadal (no el tennista). Aquest llibre tracta d’uns fets reals sobre els supervivents de l’enfonsament del cuirassat Roma, bombardejat pels alemanys el 1943. L’autor investigà aquesta història a partir d’una reunió d’un club de lectors a Caldes de Malavella. Un lector li va explicar que un amic seu del poble sospitava que el seu pare biològic era un italià supervivent del Roma. I aquí van començar les confidències d’aquest home i en Rafel Nadal. Una història verídica i entranyable.

Els meus deures per enguany eren: llegir en català o altres llengües diferents del castellà i no llegir exclusivament llibres d’autors homes.

He llegit en català: Macbeth de Jo Nesbo i En Riquet del plomall d’Amélie Nothomb.

Abans que n’Amélie, la primera autora que vaig triar va ser Fred Vargas. El hombre de los círculos azules (Sèrie del comisari Adamsberg 1) me va decepcionar. Mesos més tard me regalaren Cuando sale la reclusa (Sèrie del comisari Adamsberg 11) i me vaig sentir obligat a llegir-lo. Va ser una autèntica i sincera reconciliació, que posteriorment vaig celebrar llegint la seva trilogia Los tres Evangelistas (Que se levanten los muertos; Más allá a la derecha; Sin hogar ni lugar).

De Carmen Mola vaig llegir/sofrir/gaudir La novia gitana, però no sé si puc contabilitzar-la com autora, ja que Carmen Mora és un pseudònim.

Set intranscendèntals novel·les de Patricia Cornwell (les primeres de la sèrie de la Dra. Scarpetta) m’han entretingut ben bé dos mesos. També us recoman la novel·la d’entreteniment Desaparición en Trégastel (sèrie del Comisario Dupin 6) de Jörg Bong (Jean-Luc Bannalec).

No se si amb Leif G.W. Persson i el seu personatge, el detectiu Evert Bäckström me passarà com amb Fred Vargas i el comisari Adamsberg. Fins ara únicament he llegit Linda, como en el asesinato de Linda i encara que és una de les novel·les més destacades d’aquest autor, la singularitat del seu personatge i l’absurditat de moltes de les seves actuacions no me conviden a llegir-ne altra. Hauré d’esperar a que me’n regalin qualcuna.

Per suposat, us recomanan les dues novel·les d’en Michael Connelly que he llegit enguany: Sesion nocturna, amb una nova protagonista, Renée Ballard del departament de robatoris i homicidis del departament de Policia de Los Angeles; i Las dos caras de la verdad de la sèrie Harry Bosch, expléndidament comentades per en Jaume a poca distancia d’aquí.

Me sap greu, però no puc incloure La frontera (The Border) d’en Don Winslow, encara no l’he acabat de llegir, però fins on he arribat no m’ha defraudat, és la culminació d’una gran trilogia que ens acosta a una realitat amagada i ens destapa una de les majors perversitats dels poders mundials actuals. Totalment recomanable fins ara (veure Benet).

I ara a la dutxa que faré tard…

L’any passat, el dia de sa paella d’estiu, el 8 de juliol, vaig fer un experiment: vaig provar de rebel·lar-me, d’anar en contra de ses bones costums i de ses tradicions, de consumar ses meves amenaces anteriors, de ser un inadaptat i un desagraït, i no vaig fer cap entrada. Vaig pensar que tampoc va anar tan malament, algun comentari un poc de passada fent menció a sa meva heretgia, algun nas arrufat que segurament no tenia res a veure amb mi ni amb sa meva peresa de escriure…, però en general bé, res greu.

Enguany pensava fer exactament el mateix, cosa més o manco difícil quan s’ha fet alguna cosa, però no tant quan un no ha fet res. M’he aixecat avui matí amb sa mateixa peresa de cada dia, més psicològica que motora, però tan ferma com sempre, potser fins i tot més encoratjada que mai.

Però de sobta, i no sé ben be per què, un clic dins el meu cervell m’ha recordat un cert sentiment de culpa passat, una sensació que ara fa gaire bé un any me va dur a obrir, a la fi, una llista, una llista de lectura. Sí, ses noves tecnologies mesclades amb aquest sentit de culpabilitat no sé si gaire fundat però real, varen aliar-se i me varen dur a obrir, l’any passat, per juliol, una nota al mòbil de títol inequívoc: Llibres. La cerc, la trob, hi és, té un subtítol: juliol 2018, no està buida, respir, … enguany sí que faré una entrada al bloc el dia de sa paella d’estiu.

És una llista simple: un nombre seguit d’un títol i un autor. Cap comentari addicional. No podíeu esperar més d’algú com jo. Al menys tenc alguna cosa. Aquesta és sa llista

JULIOL 2018

  1. El cuarto mono
    J.D. Barker
  2. La desaparición de Stephanie Mailer
    Joël Dicker
  3. Petirrojo
    Jo Nesbö
  4. Cuando sale la reclusa
    Fred Vargas
  5. Secretos imperfectos
    Hjorth y Rosenfeldt
  6. Crímenes duplicados
    Hjorth y Rosenfeldt
  7. Muertos prescindibles
    Hjorth y Rosenfeldt
  8. Silencios inconfesables
    Hjorth y Rosenfeldt
  9. Castigos justificados
    Hjorth y Rosenfeldt
  10. La brigada de Anne Capestan
    Sophie Hénaff
  11. Un trago antes de la guerra
    Dennis Lehane

I de sobta sa llista s’atura, tan de sobta que si fos un paper, un instintivament miraria si hi ha alguna cosa escrita al darrera. Però a una nota al mòbil un no té ni siquiera aquest recurs desesperat. Tampoc hi ha altres notes. Com sempre, en algun moment me vaig cansar.

No hi ha una capçalera que posi agost 2018, ni setembre 2018. Me vaig cansar en algun moment indefinit entre finals de juliol del 2018 i el juliol de 2019. Jo diria que molt més prop del primer juliol que del segon.

No sé si sa llista me servirà per fer alguna recomanació útil a algú. Segurament no. Però me serveix al menys per fer-vos veure que ses vostres entrades el dia de sa paella d’estiu serveixen d’alguna cosa. Me serveixen al menys a mi com a guia de lectura. Especialment quan ses ressenyes estan ben escrites i resulten engrescadores, ressenyes tipus Jaume, vull dir, ressenyes no-tipus Benet, vull dir. (Benet t’estim molt. Ses teves ressenyes són molt completes i informatives, però no són engrescadores).

Els llibres de la sèrie Bergman dels autors Hjorth y Rosenfeldt els vaig llegir seguint sa recomanació de na Mercé. Recentment he llegit també el sisè de sa sèrie, que no fa gaire que ha sortit, “Mentiras consentidas” i tots m’han agradat molt. He gaudit de submergir-me dins el mon Bergman. Moltes gràcies Mercé.

Veig que vaig llegir també Dennis Lehane seguint una recomanació den Jaume. Vaig començar per sa primera. No record res des llibre. No record si vaig continuar en algun moment amb sa segona. Quin desastre! Però gràcies Jaume.

La brigada de Anne Capestan de Sophie Hénaff era també una recomanació den Jaume (entretinguda, amb cops d’humor) no necessitava res més per animar-me a llegir-la.

A la fi me vaig decidir a llegir en Jo Nesbo, conegut al blog com “Jo que n’és de bo”, una recomanació clàssica del bloc (Jaume, Benet, Toni) a sa que finalment he sucumbit i que record, aquesta si, que me va encantar.

La desaparicion de Stephanie Mailer den Joël Dicker va ser una recomanació directa de sa meva marxanta, sempre atenta a ses darreres novetats a ses llibreries. No està mal però no és en Harry Quebert, ni s’apropa.

Es llibre que record menys m’ha agradat de sa llista és el de na Fred Vargas, s’únic que no era una recomanació directa del bloc.

Així que gràcies als lectors de bona memòria i/o que tenen s’hàbit d’apuntar ses seves impressions desprès de llegir algun llibre perquè gràcies a ells un desmemoriat, inconsistent i despreocupat com jo troba bons consells a l’hora de triar ses seves lectures. Gràcies llibres i amics.

Enguany no sé si puc posar un llibre com a recomanació absoluta, o sigui que optaré per recomanar-vos les coses que he llegit classificades per … no sé, anva a dir gèneres, però també millor per literatures o potser per com em sembli, anem a veure:

Novetat internacional: (també pot anar a literatura en anglès)

Don Winslow. La frontera. El volum que tanca la trilogia amb (la veig llegir en castellà però hi ha versió catalana) El poder del perro i El cártel. La història li ha dut vint anys a l’escriptor i és un retrat minuciós de l’evolució del conflicte de les drogues i els narcotraficants a Mèxic i els Estats Units. Posa els pels de punta perquè tot i esser una obra de ficció, el que conta està basat en la realitat.

Literatura en anglès.

Seguim essent afeccionats a Ian McEwan, Closca d’anou (cáscara de nuez en castellà). Penelope fitzgerald, La llibreria després de veure la pel.lícula de la Coixet. Una petita sorpresa a Anagrama April Ayers Lawson, Virgen i otros relatos i Jeffrey Eugénides, Denúncia immediata.

Novel.la negra britànica, el darrer lliurament de Robert Galbraith, Lethal White. Estimam Cormoran Strike i Robin Ellacott!!!

Un clàssic i una curiositat: ( també poden anar a literatura en anglès)

Henry James, Retrat d’una dama, aquest és el clàssic (no estaria de més que en llegíssim qualcun de tant en tant) i John Banville, La senyora Osmond, que és la continuacó de la novel.la de James i amb la que Banville s’ha atrevit. Us recoman que feu el tàndem, és una aventura estupenda.

Literatura en català:

Molta atenció a aquestes dues noves veus: Eva Baltasar, Permagel i Marta Orriols, Aprendre a parlar amb les plantes. La nova novel.la de Llucia Ramis, Les possessions, em va semblar desigual però tot i així no estaria malament que la llegissiu, i Marta Rojals ja la coneixeu, enguany ha tret El cel no és per a tothiom, desigual també. M’agradaria afegir en Guillem Frontera i la seva Vida dels cossos

Francesc Parcerisses ha escrit un dietari exquisit i delicat on xerra de vida i literatura a Un estiu.

Literatura en francès:

Només tenc un petit llibre que és molt gran, el premi Goncourt de l’any passat: Eric Vuillard, L’ordre del dia o com es va planificar el nazisme,

Literatura en italià:

Un clàssic de la literatura en general i candidat a millor obra absoluta: Lèxic familiar de Natalia Ginzburg. Extraordinari. ( també pot anar a l’apartat de clàssics) De Ginzburg us podeu llegir també les veus del capvespre i les petites virtuts.

En novel.la negra italiana he continuat amb les darrers novel.les del bon amic Antonio Manzini i el seu Rocco Schiavone, crec que és un autor que us agradaria, ja el vaig recomanar l’any passat.

Assaig:

Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI. Aquest és un autor sempre estimulant i que ajuda a pensar el món. És un molt bon divulgador.

I això és tot per enguany, he deixat de banda algunes lectures que tenien algun interés i havia pensat posar també un apartat nou: grans decepcions, però no m´he volgut arriscar a que algú se’n llegís alguna per error.

Bon estiu i bones lectures!

 

Núvol

Per xerrar de llibres i altres coses

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

LLIBRES & ROSELLES

Lectures i ressenyes

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: