Per xerrar de llibres i altres coses

Resultat d'imatges de asesinato en el orient expressAprofitant que queden pocs dies perquè s’estreni la nova versió d’Assassinat a l’Orient Express, la particular visió de Kenneth Branagh (director i Hercule Poirot) del clàssic d’Agatha Christie, m’he decidit a llegir una altra novel.la de la genial escriptora anglesa, La casa torcida (Crooked House, 1949; ed. Molino, 1965; 251 pàgs.). I he triat aquesta perquè està anunciada per a ben aviat (principis del 2018) la seva primera adaptació al cinema; en parlarem d’aquí a una estona.

La veritat és que no hi ha com llegir una novel.la de les que podríem anomenar lliures (no pertanyents a cap sèrie) per disfrutar plenament de la qualitat de l’obra de Christie, sense estar condicionats per un personatge de caràcter (i trajectòria) tan gran que hi ha el perill que absorbeixi tota la nostra atenció. Així, he disfrutat cada pàgina d’aquesta novel.la, confirmant novament que estava llegint una novel.la escrita per una gran escriptora.

La novel.la, com no podia ser d’altra manera, cau plenament dins del que es coneix com whodunit, és a dir, aquell tipus de novel.les que ens permeten jugar a veure si som capaços de descobrir qui és l’assassí (en sentit genèric); i no, no l’he encertat.

Resultat d'imatges de la casa torcida editorial molinoEl protagonista de la novel.la és Charles Hayward, el fill del comissari de policia de Scotland Yard, promès amb Sophia, la néta del multimilionari Arístides Leónides, un grec que fa molts anys va anar a viure a Anglaterra, on es va fer construir una curiosa mansió, la casa torta del títol. Allà hi viuen també els seus dos fills Roger i Philip amb les seves respectives dones i els tres fills de Philip, dels quals Sophia n’és la més gran. També hi resideix Edith Haviland, la cunyada d’Arístides, que hi va anar a viure quan va morir la primera dona d’Arístides. Fa uns anys, Arístides es va tornar casar, ara amb Brenda, una dona molt més jove que ell i gens acceptada per la resta de família, que sempre l’ha vist com una simple caçafortunes. A més de la criada, la llista de residents a la casa torta es completa amb Laurence, el preceptor dels germans petits de Sophia.

Quan el patriarca és assassinat amb una injecció letal, Sofia diu a Charles que no es podran casar fins que es trobi el culpable, de manera que Charles decideix col.laborar amb el policia encarregat del cas; la investigació el durà a descobrir secrets i mentides de la família Leónides, fins al punt que cada un dels seus membres pareix tenir un motiu per haver comès l’assassinat, i la oportunitat d’haver-ho fet. A més, la tasca de Charles no serà gens fàcil, perquè tothom voldria que tot acabàs amb la detenció de Brenda i/o Laurence, perquè així l’honor de la família quedaria intacte. Al final, per moltes voltes que li donem al cas, la resolució ens sorprendrà completament.

Resultat d'imatges de la casa torcida peliculaLa novel.la va rebre en el seu moment molt bones crítiques però, per motius que no puc desvetllar, mai no es va portar al cinema… fins ara, quan el director i guionista francès Gilles Paquet-Brenner (fill de la cantant d’òpera Ève Brenner) l’ha adaptat i dirigit, amb Christina Hendricks (inoblidable Joan de Mad Men) en el paper de Brenda, Max Irons interpretant Charles, Terence Stamp com el seu pare, i Glenn Close com Edith Haviland. La pel.lícula, ja estrenada a Itàlia, arribarà aquí a principis de l’any que ve.

Per acabar, un detall sobre el títol: tot i que crooked es pot traduir per tort, també pot significar deshonest, de manera que aquest doble sentit es perd indefectiblement en la traducció. De fet, el títol Crooked House prové d’una cançó infantil, “There was a crooked man”, citada a la novel.la.

En fi, com sempre, és un plaer llegir una novel.la de la gran dama anglesa del misteri, encara que no sigui de les que protagonitza Poirot.

Anuncis

Imagen relacionadaQuan estava llegint aquesta novel.la, vaig confessar a un bon amic que no en faria cap entrada, degut a la injustícia que representa el llibre en sí; ja n’hem parlat en el blog: Eva Grabrielsson, parella (de fet, sense matrimoni pel mig) de Stieg Larsson durant molts d’anys (uns 30), i més que col.laboradora d’aquest en la confecció de les tres primeres novel.les de la sèrie Millennium, no té dret, segons les lleis sueques, a l’herència literària (ni no literària) del seu company sentimental. Això fa que no pugui (si és que volgués, cosa d’altra banda gens segura) ni tan sols acabar la que havia de ser la quarta novel.la de la sèrie, de la que Larsson duia escrites unes 200 pàgines.

Resultado de imagen de stieg larsson eva gabrielssonAl  final, tot i que només sigui per seguir donant ressó a una situació realment injusta, m’he decidit a fer l’entrada. Ja veis, un nou exemple que la legitimitat i la legalitat no van sempre de la maneta. I ja que estam en el paràgraf de queixes, el que me pareix poc ètic i gens elegant és que a l’apartat d’agraïments no es mencioni (com ja no es va fer a la quarta novel.la) ni Stieg Larsson ni Eva Gabrielsson, sense els quals indubtablement David Lagercrantz no hauria escrit cap de les dues novel.les. Bé, de fet sí que es menciona Stieg Larsson, però només com una manera d’introduir l’agraïment al seu pare i al seu germà. Perquè vegeu la situació a la que s’ha arribat, el germà de Larsson va arribar a dir en broma (qui sap si no ho pensava de veres) en un documental que, si Eva Gabrielsson volia arreglar la situació, que es casàs amb el seu pare (de Larsson).

Passant a la novel.la en sí, el primer que he de dir és que L’home que perseguia la seva ombra (Mannem Som Sökte Sin Skugga, 2017; ed. Columna, 2017; 594 pàgs.) m’ha semblat, de llarg, la pitjor novel.la de la sèrie; això sí, els personatges segueixen tenint l’atractiu de sempre, però la trama m’ha resultat sovint pesada i poc interessant, tot i que la càrrega de denúncia social és molt alta i, per tant, en aquest sentit la novel.la compleix un dels principis que movien Stieg Larsson. La millor aportació de la novel.la és que ens descobreix alguns aspectes del passat de Salander que desconeixíem; però, al meu parer, hi ha un excés de protagonisme de la nostra hacker favorita, en detriment d’un Blomkvist de qui trob a faltar més participació; a més, pens que Salander s’ha convertit en una espècie de superheroïna (amb superpoders), sap fer de tot, i tot ho fa molt bé, ho trob una mica (de fet, massa) exagerat. En fi, que si teníeu problemes morals per llegir aquesta novel.la (per allò de la injustícia moral que representa), podeu seguir el dictat de la vostra consciència i llegir qualsevol altra cosa. Ara bé, si sou devots seguidors de la parella Salander-Blomkvist, idò ja ho sabeu, a llegir-la, i després ja la criticareu si no vos agrada.

Resultado de imagen de michael nyqvistPer cert, David Lagercrantz ja ha fet saber que, en principi, només escriurà una nova novel.la (prevista la seva publicació per al 2019) que ja tenia firmada i que, després, vol dedicar-se a escriure altres coses; o sigui que, si volen seguir omplint les seves butxaques, el germà i el pare de Stieg Larsson hauran de cercar un altre autor. Mentrestant, Eva Gabrielsson segueix lluitant perquè se li reconeguin els seus drets sobre l’obra de la seva parella. Malauradament, la lluita s’ha anat crispant, fins al punt que no ha parlat massa bé de Lagercrantz (també criticat per companys de professió) i planteja obertament un boicot a les noves novel.les, i també a la quarta pel.lícula, prevista per al 2018, adaptació d’El que no et mata et fa més fort, la primera novel.la de Lagercrantz. Per cert, vull tenir aquí un record per Michael Nyqvist, l’inoblidable Mikael Blomkvist de les tres primeres pel.lícules, que el passat 27 de juny va morir amb només 56 anys; indubtablement, el cinema ha perdut un molt bon actor. Aquí teniu una interessant cita seva:

What Stieg Larsson was up to–it was the Swedish guilt over World War II. All of our neighbors had the most terrible experiences with the bad forces, but Sweden didn’t. I think we use the thrillers in a different way. We never write a thriller like “Who is the murderer?”. The big question in most of our thrillers is . . . “Why?”

Resultado de imagen de noomi rapace & claire foyD’altra banda, Noomi Rapace no interpretarà Salander, sinó que ho farà Claire Foy, la reina Isabel II a la sèrie The Crown. El director, en fi, serà l’uruguaià Fede Alvarez, amb només 2 pel.lícules (de terror: Posesión infernal, 2013, i No respires, 2016) i alguns curtmetratges a les seves espatlles. Costarà molt veure la pel.lícula!

Per omplir l’expedient, aquí teniu la trama de la novel.la: Salander es troba tancada a la presó, on intenta passar desapercebuda, però el seu sentit de la justícia fa que, per defensar una jove de Bangladesh, s’enfronti a la reclusa més perillosa de totes, cosa que li provocarà més d’un maldecap. D’altra banda, Holger Palmgren, el seu antic tutor legal, la visita a la presó per dir-li que ha aconseguit uns documents amb informació sobre els abusos que va patir ella quan era una nina. Així, Salander es posa en contacte amb Blomkvist perquè l’ajudi a fer públics aquests fets, que formen part d’una trama molt més complexa.

Au, ja està.

Origen. Dan Brown

Resultado de imagen de dan brownFins ara, les novel.les de Dan Brown tenien un patró diguem-ne marca-de-la-casa: Robert Langdon coneix noia atractiva, amb la que ha de fugir d’un assassí despietat mentres van desxifrant enigmes; aquest procés els durà per diverses ciutats importants on l’autor aprofitarà per mostrar-mos alguns dels edificis/escultures/pintures/… més representatives.

Idò bé, Origen (Origin, 2017; ed. Planeta, 2017; 637 pàgs.)… bé, a qui vull enganar? Origen segueix la mateixa tònica, ja sabeu: Robert Langdon coneix noia atractiva, amb la que ha de fugir d’un assassí despietat mentres van  desxifrant enigmes; aquest procés els durà per diverses ciutats importants on l’autor aprofitarà per mostrar-mos alguns dels edificis/escultures/pintures/… més representatives. (sí, òbviament he fet copy/paste)

Resultado de imagen de la sagrada familiaAra bé, el que fa més atractiva aquesta novel.la, almenys per a nosaltres (ja m’agradaria conèixer l’opinió de lectors de l’estranger), comparada amb les altres, és que els llocs per on transcorr la trama (ara en parlaré d’ella) mos són molt propers: des de la muntanya de Montserrat, passant pel museu Guggenheim a Bilbao, fins acabar a Barcelona, amb la Sagrada Família, la casa Milà, i el Centre Nacional de Supercomputació de Pedralbes en el centre de l’acció. També, però menys, la novel.la ens duu fins al Palau Reial de Madrid, i altres localitzacions conegudes.

Resultado de imagen de origen dan brownEdmond Kirsch, un exalumne de Robert Langdon convertit en multimilionari gràcies a uns espectaculars invents tecnològics i també degut a una alta capacitat per fer prediccions que s’han anat complint, és una persona a qui segueix tot el món. Ara és a punt de revelar un descobriment que, segons afirma, donarà resposta a les dues questions que des de sempre han obsessionat la humanitat: d’on venim? cap on anam? L’aconteixement, transmès a tot el món, tendrà lloc en el museu Guggenheim, i allà s’hi troba Robert Langdon, convidat pel seu antic alumne. Per organitzar l’esdeveniment, Kirsch ha comptat amb la inestimable ajuda de la directora del museu, Ambra Vidal, recentment promesa al futur rei d’Espanya.

Just quan acaba de començar la presentació, es produeix un terrible succés que converteix l’acte en un autèntic caos. Enmig del desconcert general, Langdon i Ambra es veuen abocats a col.laborar per intentar mantenir viu el desig de Kirsch de donar a conèixer al món el seu descobriment. Aquesta decisió els conduirà cap a Barcelona, ja que només des d’allà seran capaços de complir la missió que s’han proposat. Però hi ha gent important que no vol que el secret sigui desvetllat, de manera que el camí dels dos protagonistes estarà, com de costum, farcit de perills, començant per un turmentat assassí que pretén impedir, com sigui, que aconsegueixin explicar al món el descobriment de Kirsch.

Que què pens d’aquesta novel.la? Bé, la seva lectura ha anat acompanyada de diferents estats d’ànim: he passat per moments en què pensava: per què l’he de seguir llegint?, però també per altres moments en què els meus pensaments eren: vaja, està molt bé, és interessant! La veritat és que aquests darrers pensaments han estat més nombrosos que els del primer tipus; a més, que la trama transcorri per llocs coneguts i estimats també ajuda molt. Això sí, potser no ha estat la novel.la de Dan Brown que més m’ha agradat, però tampoc la que menys. En aquesta novel.la, el que no ha estat tan bo com en les altres és el tema “enigmes”, no enganxen (ni interessen) tant com, per exemple, els d’El código Da Vinci, o Ángeles y demonios, o l’anterior novel.la Inferno.

En fi, què faig, la recoman? Va, d’acord, si obviam la reiteració de plantejaments, i només perquè passa majoritàriament a una terra tan coneguda i estimada com Catalunya, trob que és llegible; això sí, heu de ser molt fans de Dan Brown i el seu personatge Robert Langdon. Si no, agafau qualsevol altre llibre (potser més curtet).

M’havia proposat no escriure sobre novel.la negra donat que el blog ja té el seu especialista en el gènere, i parlar només d’altres tipus de literatura. Després vaig pensar però, que també hauríem de donar l’oportunitat a altres autors que tal vegada corrien el perill de passar desapercebuts.  Sigui com sigui, he trobat aquesta excusa per a recomanar-vos Antonio Manzini i el seu vicequestore Rocco Schiavone per molts de motius que provaré d’explicar-vos tot seguit.

Abans, però, una mica de l’autor  i la seva obra. Manzini és actor, director de cinema, director teatral i narrador. Amb Pulvis et umbra arriba al sisè lliurament de la sèrie Schiavone, a més del recull de contes Cinque indagini romane per Rocco Schiavone. Fins ara estan traduïts els primers quatre títols en català i castellà, una molt bona notícia. Obviament us recomanaria començar pel primer: Pista negra (2013). Aquestes novel.les han tingut un gran èxit a Itàlia i ja s’ha emès la primera temporada de la sèrie produïda per la RAI sobre el personatge. Són sis episodis de gairebé una hora i mitja d’una gran qualitat i ja està en preparació la segona temporada.

rocco-schiavone-maxw-654

416 pàgines. la imatge del fons correspon al Schiavone televisiu.

Schiavone és un policia molt particular i molt italià també, no sé que en diria en Wallander o els altres nostres inspectors d’ètica nòrdica davant d’algunes de les coses que fa el nostre heroi, el que sí comparteixen és l’obsessió per resoldre el cas a vegades en contra dels seus propis interessos. Així és com trobam Schiavone, un investigador romà, a la primera novel.la exiliat a la Vall d’Aosta per  un motiu que no s’aclarirà fins algun altre  lliurament de la sèrie. Haureu de llegir-ho tot si en voleu saber més. Per si no ho sabieu, aquesta regió italiana fronterera amb França i Suissa està als Alps, té una idiosincròsia molt particular i una metereologia que es fan difícils d’assumir per al nostre viceqüestor. Tot i així, a la llarga, li acabarà trobant un cert gustet.

Rocco Schiavone té molt mal geni i qualifica les coses que no li agraden com a roture de palle (més o manco, que toquen les pilotes) des dels nivells 6 a 10, essent 10 els casos difícils a què s’ha d’enfrontar. Es fuma un porro cada matí quan arriba a comissaria per relaxar-se i sovint no té gaires prejudicis en transgredir la llei per aconseguir alguna cosa. És amic des de petit de tres delinqüents romans que tindran bastant paper en diferents ocasions. També té les seves ferides, la mort de la seva dona Marina, amb qui parla sovint des de la seva soletat, i que tornarà a estar molt present  a 7-7-2007 . De totes maneres això no tindrà res a veure amb l’atractiu que sembla despertar en les dones i a les quals no sempre sap resistir-se.

Pel que fa als personatges secundaris de la comissaria n’hi ha uns quants de ben interessants, a part de la parella de policies que fan de duo còmic, els seus col.laboradors més vàlids són l’Italo Pierron i la interessant viceinspectora Caterina Rispoli. Altres personatges fixos tenen també un caràcter molt ben definit.

Pulvis et umbra (en llatí,  pols i ombra, referit a la mort)  comença amb l’assassinat d’una transexual a Aosta, i paral.lelament a Roma es troba un cadàver amb una nota a la butxaca. D’altra banda hi apareixen temes no resolts al cinquè lliurament, i sentint-t’ho molt no us podré dir gaire cosa de l’argument. Només us puc dir que a 7-7-2007 (2016),  la novel.la anterior, mor algú, i no, no estic parlant de la seva dona, quan l’objectiu era el mateix Rocco. Idò bé, a la novel.la que comentam avui, es resol una part que havia quedat penjada. El viceqüestor haurà de lluitar entre la fidelitat als amics d’infantesa i els seus deures com a policia, i fins aquí puc dir.

De fet, el mateix Manzini ha declarat que concep totes aquestes novel.les com a capítols d’una història completa, i no deixa de ser veritat. No hem assistit a l’evolució i els traumes dels nostres detectius favorits com Harry Bosch o Harry Hole, per citar-ne només dos dels millors? el mateix ens passa amb el nostre Schiavone, afegint-hi, com s’ha s’ha dit moltes vegades, i el propi Manzini hi ha insistit,  que actualment la novel.la negra és un excel.lent vehicle per a la novel.la social. Així amb les seves novel.les, l’autor aprofita per a mostrar-nos alguna cosa de la Itàlia actual i nosaltres podem gaudir d’un personatge difícil d’oblidar.

Em sembla que aquesta és una sèrie amb la qual us ho passaríeu molt bé i per això no m’he pogut estar de suggerir-vos-la. Jo ja l’he afegida a la llista dels meus detectius favorits.

 

 

Paul Auster. 4 3 2 1.

Fa uns anys alguna gent comentava que Paul Auster publicava massa, quasi un llibre per any,  i que potser li convindria aturar un poc i donar-se més temps per escriure una obra a l’altura de les seves millors novel.les. Bé, aquesta vegada ha publicat una novel.la de 866 pàgines, de lluny la més voluminosa i ambiciosa que ha escrit mai, després de set anys de silenci literari. Veurem si l’esforç li ha valgut la pena.

Paul Auster va debutar amb la Trilogia de Nova York (1987), abans havia escrit una altra cosa però amb pseudònim. La trilogia va ser molt ben rebuda per la crítica i els lectors, d’una banda tenia referències a la novel.la negra clàssica i era alhora una obra innovadora.  Després La invenció de la solitud (1988) i El palau de la lluna (1989) van confirmar que ens trobavem davant d’un novel.lista més que notable. Va ser sobretot a partir d’aquesta darrera novel.la que jo i la meva generació ens vam fer de la cofradia Austeriana i que el vam anar seguint, segurament amb excessiva devoció. Jo particularment em vaig passar el final dels vuitanta i principis dels noranta recomanant-lo a tothom. No està de més tampoc comentar que, si bé va tenir una bona recepció als Estats Units, el seu èxit va ser molt més gran encara a Europa on va ser i encara és un autor molt celebrat.

Més endavant va escriure diverses obres, algunes de menors i d’altres al seu millor nivell. De fet, tota la seva carrera ha estat així, un parell de novel.les menors i de cop, el millor Auster. Podríem destacar-ne La música de l’atzar (1990) o Bogeries de Brooklin (2005), una de les seves darreres millors obres. Podeu trobar algunes referències a les darreres obres al blog.

methode-times-prod-web-bin-c22b074e-dd9c-11e6-a7b1-3a60b507a068.jpg

866 pàgines en anglès

Auster ha escrit també poesia, assaig, una obra de teatre i és guionista de cinc pel.lícules, dues de les quals han estat també dirigides per ell. El cinema és un interès personal molt present també a les seves novel.les. Auster està casat amb l’escriptora Siri Hustvedt a qui dedica 4 3 2 1 de la qual també n’hem parlat.

4 3 2 1 és una obra molt ambiciosa, explica quatre versions de la vida d’Archie Fergurson, d’aquí el títol, quatre vides similars i també molt diferents. La numeració dels capítols indica a quina variació es troba, 1.1, 1.2… Archie Issac Fergurson neix el 1947, com Paul Auster, de família jueva immigrada als Estats Units, amb una infantesa a Newark, un barri jueu a principis de segle, o sigui que d’alguna manera hi ha molt del mateix escriptor en el seu personatge.

Els quatre Archies són diferents però també viuen en un món semblant, la mare és fotògrafa i el pare un home de negocis en tots ells. En un a versió s’incendia la botiga, en l’altra es provoca l’incendi i en l’altre el pare mor en aquest incendi. Un Archie sofreix un fet que en realitat li va passar molt a prop al mateix Auster i que ell ha explicat diverses vegades i apareix a la seva narrativa, quan travessant per baix d’una tanca de filferro, un llamp va caure i va matar el company que el precedia tot just davant seu. En una és parella d’Amy Schneirderman , en l’altra són amics i en l’altra els pares dels dos es casen i esdevenen germans polítics. En una viatja a París amb Amy, i en l’altra se’n va a viure un any a París. Els diferents Archies estan interesstats en l’escriptiura i el cinema, la novel.la està farcida de les lectures de formació que els diferents Archies van rebent de Dickens i Dostoievski a Becket.  A tot arreu hi ha un interés per París i un Archie es dedica a traduir poesia francesa. Auster va viure a París, va ser traductor de poesia francesa i s’ha dedicat també al cinema.

A vegades és mal de recordar quin Archie era el de l’accident de cotxe, o quin va escriure aquell conte o quin és el periodista, però no importa molt. Podríem llegir les quatre històries separades, com quatre novel.les però perdríem veure com van creixent els Archies l’un al costat de l’altre, com es desenvolupen de diferent manera. Personalment trob que l’Archie més interessant és el tercer: el que se’n va a viure a París amb una mena de tutora, un gran personatge; amb sexualitat complexa; que escriu un llibre; que vol arribar a llegir els cent clàssics que li va proposant Gil, el marit de la seva mare; o el que tradueix poesia francesa.

D’altra banda 4 3 2 1 és una novel.la dickensiana, de fet, hi ha diverses referències a Dickens. Crec que és la novel.la més social que ha fet mai l’autor. A totes les històries hi apareixen els esdeveniments claus de la infantesa i la joventut dels Archies que és quan es desemnvolupa la novel.la. Hi apareix la guerra de Vietnam i tot el moviment interior de protesta que va suscitar. En un dels relats Amy és una activa militant a la Universitat de Columbia, la d’Auster per cert. Hi apareixen els Kennedy, John i Robert i també el tema racial, l’assassinat de Martin Luther King i els moviments negres, Black Panthers, Malcom X, els disturbis racials a Newark i tantes altres coses.

Si algun emperó hi he de posar, aquest és que 866 pàgines (en la versió en anglès) són moltes pàgines i no sempre està clar que sigui necessari escriure tant. Per exemple, la transcripció de trenta pàgines d’un conte d’un dels Archies està bé, però calia? la detalladíssima descripció de l’ocupació de la Universitat de Columbia l’any 1968 en tantes i tantes pàgines, pot arribar a ser una mica tediosa. L’obsessió pel beisbol i el basquet també m’ha resultat una mica feixuga, però ja hi estava avesat d’altres novel.les on l’autor m’havia il.lustra, a desgrat meu, sobre jugades i jugadors llegendaris de beisbol. O sigui, la novel.la a vegades es pot fer tediosa, mai banal, això és veritat, però tal vegada no hagués estat de més repensar i reduir alguns episodis.

Al final el que compta és que ens trobam amb una gran novel.la tot i el que comentava al paràgraf precedent. La més ambiciosa de lluny per part de l’autor, on hi surten molts dels temes que hi havien aparegut fins ara i molt dels propis antecents del mateix Auster. Una novel.la social dickensiana i amb influència de Borges també,  amb aquestes vides que se bifurquen i que donen diverses variacions d’un mateix caràcter, per això els tres Archies adults estimen Amy, per això els tres escriuen, encara que un sigui periodista, l’altre memorialista i l’altre novel.lista. Auster ha hagut de forçar el seu estil discursiu, sense gaires diàlegs, a vegades com deia abans amb un excés de detallisme. Tot plegat, una gran aventura que pot tenir moments fins i tot exasperants però que sens dubte és una fita en la seva narrativa. el temps dirà si és una de les grans obres de la nostra època.

Us deix amb una de les entrevistes on Auster parla del seu nou llibre.

 

 

 

Resultat d'imatges de Círculos cerrados. Viveca StenCírculos cerrados (I Den Innersta Kretsen, 2009; MAEVA, 2017; 382 pàgs.) és la segona novel.la que Viveca Sten (Estocolm, 1959) dedica a l’inspector de la Policia Judicial Thomas Andreasson, de la comissaria de Nacka (Estocolm), i Nora Linde, advocada i amiga de la infantesa de Thomas. Per aquelles coses que passen, és la quarta publicada aquí, i la tercera que llegesc.

He de dir, per aquells que m’acusen de fer sempre ressenyes positives, que la d’avui no ho serà massa. I és que, de les tres llegides, aquesta novel.la és la que m’ha agradat menys, quasi diria que m’ha decepcionat. La trama policíaca és, com a poc, secundària, la novel.la abunda més en les relacions humanes: amors, desamors, violència de gènere, relacions extramatrimonials, amors platònics,…, que en la investigació policial pròpiament dita. A més, la resolució del cas és poc menys que previsible, i una suposada sorpresa final… bé, ja l’hem intuït bastantes pàgines abans que la desvetllin.

D’altra banda, l’habitual binomi format per Thomas i Nora aquí no és tal: mentres Thomas es dedica a la investigació, Nora ha de lidiar amb els seus problemes de parella. I, per acabar, el final no té res de trepidant, una característica que a les altres dues novel.les que he llegit els afegia un plus molt important. En fi, no he disfrutat massa, que diguem.

Això sí, com que Viveca Sten sap escriure molt, tot el que he comentat està molt ben explicat, de manera que, si el que cercau no és una novel.la policíaca sinó una novel.la de relacions humanes immersa en un cas policíac, no vos decebrà. Si, en canvi, cercau una novel.la negra típica dels països escandinaus on, sabent que la part humana és molt present, la trama policíaca és potent, vos sentiren una mica decepcionats. Si, finalment, el que voleu és una novel.la policíaca de les diguem-ne més clàssiques, idò què feis? vos heu equivocat d’autor.

Resultat d'imatges de sandhamnPerò bé (ara surt la meva fibra positivista), com que ja coneixem els personatges d’altres novel.les (de fet, només els hauríem de conèixer d’una novel.la, la primera), i mos cauen bé, la lectura de la novel.la no és gens desagradable, ans al contrari. A més, com ja he dit en les meves anteriors ressenyes, l’entorn on es desenvolupen aquestes novel.les, l’arxipèlag d’Estocolm, és espectacular.

Resultat d'imatges de Círculos cerrados. Viveca StenEn fi, parlem de la trama. Just en el moment que està a punt de començar la famosa regata anual de la volta a Gotland, el vicepresident del Reial Club de Vela suec mor víctima d’un tret (no el de sortida, per cert). Quan Thomas Andreasson i el seu equip investiguen el mort, un reconegut advocat dedicat a la liquidació d’empreses en fallida, comencen a trobar un munt de persones que podrien tenir motius per acabar en la vida del prestigiós advocat. I totes tenen en comú que pertanyen a la classe alta de l’illa, un grup de persones que farien qualsevol cosa per mantenir l’estatus. Així, Andreasson es trobarà amb moltes dificultats per fer avançar la investigació. Però, com és d’esperar, al final se’n sortirà, i amb una resolució que no s’esperava gens.

Per cert, una vegada més Mallorca surt a una novel.la sueca; en aquest cas concret, se la cita en dues pàgines, la 206 i la 268.

A finals de l’any 2016 va sortir en català i castellà aquest llibre que comentam avui, semblava una novetat literària molt interessant: la biografia d’una dona dels anys 20 i 30 del segle passat escrit per la seva filla. Novel.la i  biografia i amb la promesa afegida que es tractava de la vida d’una dona lliure que anava contracorrent a la seva època. El màrqueting també assenyalava que havia estat un èxit de vendes a Alemanya.

En realitat el llibre és de 1992 però sí que és una novetat en català i castellà, amb premi de llibreters inclòs i campanya mediàtica que el presenta com un dels llibres de l’any. Coses de la publicitat. Potser hi tengui alguna cosa a veure que l’autora hagués mort aquest mateix 2016.

I així va ser com vaig afegir aquest llibre a les lectures d’enguany. Dit tot això, sí que és un llibre interessant. L’autora va tardar molts anys a posar-s’hi. Veient com presenta alguns aspectes de la seva mare i la imatge sovint poc complaent d’ella mateixa, és de suposar que li va costar dècades digerir i madurar la història.

330_1480595133tu-no-ets-una-mare-com-les-altres-COBERTA-401x609

605 pàgines

Perquè és la història de l’Else,  una jueva de classe benestant al Berlin dels anys vint que fa el que li sembla, no vol atendre a convencions socials i ateny una vida certament escandalosa per la seva època. Se’n va de casa, fuig del seu limitat món jueu per casar-se amb un artista, un intel.lectual amb qui obre horitzons i de qui té un fill. Més endavant tindrà dues altres filles amb dues noves parelles, la darrera de les quals és el pare de la nostra escriptora. Aquesta part ve a ser el primer terç de l’obra i mostra una dona especial, sí però també egoista i que només mira per al seu propi plaer, immersa de ple en la liberalitat del que s’han dit els bojos anys 20.

Però després venen els anys 30 i l’Else i els seus fills viuen en el món de l’alta burgesia pel seu matrimoni amb l’Erich Schrobsdorff i també en el món intel.lectual i artista per les seves afinitats electives.  L’autora fa un bon retrat de tota aquesta gent que tria tancar els ulls davant del que comença a succeir per tot Alemanya, que no creu que el poble més culte del planeta pugui quedar entabanat per quatre bàrbars amb els seus uniformes i les seves amenaces.  I de res val l’advertiment i el degoteig d’amics que van deixant el país. De fet, no serà fins l’any 1938 quan els decrets antijueus ja deixen a les clares quan ja és massa tard per partir, que la cosa anava de veritat, que això no serà una tempesta més.

La darrera part explica la fugida a Bulgària gràcies a un matrimoni de conveniència durant tota la guerra i el retorn a Alemanya l’any 1947, quan l’amenaça aquesta vegada ve de l’est.  Pel mig hi ha una llarga descripció de les penalitats de l’exili, la vida al nou país, el creixement de la família, l’absència del fill gran i el contrast amb la vida burgesa que havia dut abans.

Com podeu veure aquestes vides travessen una part important dels esdeveniments del segle XX. L’autora empra la primera i la tercera persona, en aquest darrer cas l’Angelika, és tractada com un personatge més, amb una objectivitat que no pot tenir el to memorialístic. Un altre recurs del qual, segons el meu parer, se’n fa un ús excessiu, són les cartes que s’envien els personatges. Són molt útils per copsar els sentiments i els estats d’ànim a banda de narrar els fets, però com he dit abans en alguns moments se’n fa un gra massa.

En resum, és una novel.la amb totes les característiques per agradar a un nombre molt gran de lectors, fàcil de llegir tot i que també amb moments tediosos sobretot a la darrera part. D’alguna manera és un arranjament de comptes de la filla amb la seva mare i també un testimoni interessant de les elits econòmiques i intel.lectuals a Alemanya i de la seva inconsciència a l’hora de jutjar el que els venia damunt. És clar que és molt fàcil dir-ho ara. També nosaltres ens podem demanar si llegim bé els moments que ens ha tocat viure.

 

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: