Per xerrar de llibres i altres coses

Ja tenim aquí les nominacions als Globus d’Or, cosa que ens permetrà anar coneixent, ara sí amb més motiu, alguns dels noms que sonaran, i molt, els propers mesos. Ja sabem que estar nominat (ni tans sols guanyar) un Globus d’Or no assegura cap opció extra a endur-se l’estatueta dorada però, com a mínim, serveix perquè les pel.lícules i artistes apareguin a totes les quinieles, tot això independentment del prestigi, indiscutible, dels Globus d’Or.

Enguany destaquen bastantes pel.lícules més o menys relacionades amb la música: Bohemian Rhapsody, El blues de Beale Street, Ha nacido una estrella, El regreso de Mary Poppins. El més curiós és que les tres primeres no apareixen nominades a la millor comèdia/musical, sinó al millor drama. Esperau, no vos poseu nerviosos, realment, dues d’elles són biografies: Bohemian Rhapsody (real) i Ha nacido una estrella (fictícia); i l’altra, El blues de Beale Street, bé, basta mirar el títol original (If Beale Street Could Talk, una altra traducció original del títol!) per veure que potser no va tant de música com la paraula “blues” (sovint mal utilitzada a Espanya) pot indicar. Alerta però a la pel.lícula, té tots els ingredients per endur-se l’Òscar, inclòs el director, Barry Jenkins, ja nominat però sense premi per Moonlight.

D’entrada, quan un mira una llista de nominats, el primer que fa és comptar nominacions; així, descobreix que la pel.lícula més nominada, amb 6 nominacions, és El vicio del poder, el biopic de Dick Cheney, el vicepresident dels Estats Units durant el mandat de George W. Bush. Per cert, vaja caracterització de Christian Bale com a Cheney i de Sam Rockwell com a Bush, se’n parlen meravelles. Amb 5 nominacions hi ha tres pel.lícules: Ha nacido una estrella, Green Book i La favorita. Amb 4 nominacions, Infiltrado en el KKKlan i El regreso de Mary Poppins. Finalment, amb 3 nominacions, Black Panther, El blues de Beale Street i Roma.

A continuació, identifica les nominacions més properes; en aquest cas, Antonio Banderas (nominat al millor actor en una sèrie limitada, Genius) i Penélope Cruz (nominada a millor actriu secundària en una sèrie, American Crime Story). Tots dos aconsegueixen la seva quarta nominació, encara sense premi.

Després, revisa a poc a poc els nominats en les diferents categories, i va descobrint curiositats:

  • Black Panther està nominada a la millor pel.lícula dramàtica, segurament el primer producte Marvel en aconseguir-ho, just ara que el seu pare Stan Lee ens ha deixat.
  • Bradley Cooper està nominat al millor director per la seva primera pel.lícula Ha nacido una estrella (també nominat al millor actor dramàtic); aconseguirà a la fi el seu primer gran premi? També Lady Gaga aconsegueix nominació a la millor actriu dramàtica (i també a la millor cançó).
  • Rami Malek ha estat nominat! Realment, si Freddie Mercury fos viu, hauria quedat meravellat amb l’actuació del magnífic actor americà d’origen egipci.
  • John C. Reilly ha estat nominat per la seva interpretació d’Oliver Hardy, l’etern company de Stan Laurel. Un altre grandíssim actor que espera el seu primer gran reconeixement.
  • Entre els cinc directors nominats, destaquen un Spike Lee del que anys enrere se’n parlava contínuament, un Alfonso Cuarón que aconsegueix nominar la seva Roma a la millor pel.lícula estrangera i ell mateix dobla nominació amb la de millor guió, i Peter, el germà gran del binomi Farrelly, fins fa poc autors de comèdies molt passades de voltes (Dos tontos muy tontos, Algo pasa con Mary, Matrimonio compulsivo,…), i que ara firma una pel.lícula, Green Book, que aconsegueix 5 nominacions; a més de Bradley Cooper ja citat anteriorment.
  • Per cert, parlant de directors, és ben curiós que només estiguin nominats dos directors dels que han dirigit les 5 pel.lícules dramàtiques (Bradley Cooper i Spike Lee), i que només un dels nominats al millor guió ho sigui per una pel.lícula nominada a la categoria de drama (Barry Jenkins), el director de la qual (ell mateix) no ha estat nominat com a tal. En canvi, Cuarón ha aconseguit doble nominació a director i guió sense que la seva pel.lícula Roma hagi estat nominada com a drama ni com a musical/comèdia (sí que ho ha estat com a pel.lícula estrangera). I dos directors de musical/comèdia nominats com a directors també ho han estat com a guionistes: Adam McKay i Peter Farrelly (aquest conjuntament amb altres dues persones).
  • Vaja quantitat de dobles nominacions: Adam McKay (director i guionista per El vicio del poder), Bradley Cooper (director i actor per Ha nacido una estrella), Peter Farrelly (director i guionista per Green Book), Alfonso Cuarón (director i guionista per Roma), Amy Adams (actriu secundària per El vicio del poder, i actriu en sèrie limitada per Heridas abiertas), Regina King (actriu secundària per El blues de Beale Street, i actriu en sèrie limitada per Seven Seconds). De fet, alguns d’ells tenen 3 nominacions: Bradley Cooper, Adam McKay i Peter Farrelly apareixen entre els productors de les seves corresponents pel.lícules. D’altra banda, encara que Alfonso Cuarón produeix Roma, com que està nominada a millor pel.lícula estrangera, no li compta la nominació a ell.
  • Repassant la llista de nominats en les diferents categories televisives, hi trobam noms espectaculars, com Julia Roberts, Candice Bergen, Michael Douglas, Amy Adams (també nominada en una categoria de cine), Patricia Arquette, Laura Dern, Benedict Cumberbatch i Alan Arkin, tots ells guanyadors o nominats als Òscars.

Més tard, un comença a ser conscient de les mancances, aquelles pel.lícules i artistes que pensaves que triomfarien i resulta que no, que no estan nominats. Pens, per exemple, amb First Man, que no ha estat nominada a la millor pel.lícula, ni Damien Chazelle com a millor director, ni Ryan Gosling com a millor actor; almenys Claire Foy i la banda sonora de Justin Hurwitz sí que aconsegueixen la corresponent nominació. Pitjor li ha anat a Viudas, ni el director Steve McQueen ni la protagonista Viola Davis han estat nominats; de fet, la pel.lícula no se n’ha duit cap nominació.

Els presentadors de la gala, que se celebrarà la nit del diumenge dia 6 de gener, seran Sandra Oh (coneguda, sobre tot, per Anatomía de Grey, i darrerament per Killing Eve, per la qual està nominada enguany) i Andy Samberg (protagonista de Brooklyn Nine-Nine). Ja veurem com es comporten, segur que millor (a nivell d’educació) que l’inqualificable Ricky Gervais.

En fi, aquí teniu la llista completa de nominacions cinematogràfiques, per a les nominacions televisives i més informació, visitau IMDb a

https://www.imdb.com/golden-globes/nominations/?pf_rd_m=A2FGELUUNOQJNL&pf_rd_p=d3f9e8a3-2766-422f-aee5-8fa1b0b8be43&pf_rd_r=A1A3JJT8BXXDC8BC1MER&pf_rd_s=top-1&pf_rd_t=60601&pf_rd_i=golden-globes&ref_=fea_gg_nav_i2

Pel.lícula dramàtica: Black Panther, Bohemian Rhapsody, El blues de Beale Street, Ha nacido una estrella, Infiltrado en el KKKlan

Pel.lícula musical/comèdia: Crazy Rich Asians, El regreso de Mary Poppins, El vicio del poder, Green Book, La favorita

Actor dramàtic: Bradley Cooper (Ha nacido una estrella), John David Washington (Infiltrado en el KKKlan), Lucas Hedges (Identidad borrada), Rami Malek (Bohemian Rhapsody), Willem Dafoe (Van Gogh, a las puertas de la eternidad)

Actriu dramàtica: Glenn Close (La buena esposa), Lady Gaga (Ha nacido una estrella), Melissa McCarthy (Can You Ever Forgive Me?), Nicole Kidman (Destroyer), Rosamunde Pike (A Private War)

Actor musical/comèdia: Christian Bale (El vicio del poder), John C. Reilly (Stan & Ollie), Lin-Manuel Miranda (El regreso de Mary Poppins), Robert Redford (The Old Man & The Gun), Viggo Mortensen (Green Book)

Actriu musical/comèdia: Charlize Theron (Tully), Constance Wu (Crazy Rich Asians), Elsie Fisher (Eighth Grade), Emily Blunt (El regreso de Mary Poppins), Olivia Colman (La favorita)

Actor secundari: Adam Driver (Infiltrado en el KKKlan), Mahershala Ali (Green Book), Richard E. Grant (Can You Ever Forgive Me?), Sam Rockwell (El vicio del poder), Timothée Chalamet (Beautiful Boy)

Actriu secundària: Amy Adams (El vicio del poder), Claire Foy (First Man), Emma Stone (La favorita), Rachel Weisz (La favorita), Regina King (El blues de Beale Street)

Director: Adam McKay (El vicio del poder), Alfonso Cuarón (Roma), Bradley Cooper (Ha nacido una estrella), Peter Farrelly (Green Book), Spike Lee (Infiltrado en el KKKLan)

Guió: El blues de Beale Street (Barry Jenkins), El vicio del poder (Adam McKay), Green Book (Nick Vallelonga, Brian Hayes Currie, Peter Farrelly), La favorita (Tony McNamara, Deborah Davis), Roma (Alfonso Cuarón)

Cançó original: Requiem for A Private War (A Private War), All the Stars (Black Panther), Girl in the Movies (Dumplin’), Shallow (Ha nacido una estrella), Revelation (Identidad borrada)

Banda sonora original: Ludwig Göransson (Black Panther), Marc Shaiman (El regreso de Mary Poppins), Justin Hurwitz (First Man), Alexandre Desplat (Isla de perros), Marco Beltrami (Un lugar tranquilo)

Pel.lícula d’animació: Isla de perros; Los increíbles 2; Mirai, mi hermana pequeña; Ralph rompe Internet; Spider-Man: Un nuevo universo

Pel.lícula estrangera: Cafarnaúm (Líban), Girl (Bèlgica), Obra sin autor (Alemanya), Roma (Mèxic), Un asunto de familia (Japó)

Anuncis

De John Banville, reconec que no he llegit res; de Benjamin Black, El secret de Christine Falls, la primera novel.la de la sèrie de Quirke, i La rossa dels ulls negres, una novel.la de Marlowe, feta per encàrrec dels hereus de Raymond Chandler. Bé, i ara, ja puc afegir una nova novel.la de Black, Pecat (Snow, 2017; ed. RBA, 2018; 300 pàgs.). Aquesta novel.la és un exemple de traducció lliure del títol, tot i que en aquest cas ve forçada una mica pel doble significat de la paraula anglesa “snow”: a més de “neu”, també significa “enganyar algú amb paraules persuasives”. A la novel.la hi ha molta neu, i també molt engany, de manera que “Snow” li ve perfecte; ja veis, però, que la dificultat de traduir convenientment el títol és molt gran. “Pecat”, bé, no està malament, pero potser és una mica simplista.

Ja he comentat en altres entrades dedicades a aquest autor que, tot i que ell vol distingir clarament quan escriu com Banville de quan ho fa com Black, el que no pot evitar és la qualitat de la seva obra; es nota que és molt bon escriptor, i això pot ser bo i pot ser dolent. M’explic: és bo perquè sempre és d’agrair la bona literatura, però pot no ser-ho perquè, en una novel.la negra, un excés de perfecció la pot fer una mica lenta, i aquest és el principal defecte de Pecat. Però bé, com que la trama és bona i està ben escrita, pots passar per alt el que té de dolent i disfrutar el que té de bo.

Molts han comparat Pecat amb una novel.la d’Agatha Christie (fins i tot, el propi autor ho diu, i un personatge de la novel.la parla de Poirot); a mi no m’ho ha parescut, l’únic punt en comú és que el crim es comet en un entorn tancat, i que hi ha diversos possibles culpables, dels quals l’investigador encarregat ha d’aclarir qui és el dolent. Però, així com a Agatha Christie, per damunt de tot, li interessa el cas que s’investiga, Benjamin Black aprofita l’ocasió (de fet, jo diria que és el seu principal objectiu) per fer denúncia, en aquest cas de l’abús de menors en l’entorn eclesiàstic.

Una nit de l’hivern de 1957, un pare catòlic és apunyalat i brutalment mutilat a la biblioteca de la mansió de Ballyglass House, la casa senyorial dels Osborne, on hi passava uns dies convidat pel seu amic el coronel Osborne, el senyor de la casa. El jove inspector Strafford, protestant, és l’encarregat del cas, i tot d’una descobreix que la mansió està habitada per una sèrie de pintorescs personatges que semblen amagar un secret. Strafford començarà una ronda d’interrogatoris, però aviat rebrà pressions de totes bandes perquè amagui algunes de les circumstàncies que envolten la mort del pare, tot per salvar el bon nom de l’Església Catòlica. Però Strafford no es deixarà intimidar i seguirà la seva investigació fins al final, encara que això li pugui significar la pèrdua de la feina.

Per cert, la novel.la està ambientada a Wexford, Irlanda, lloc de naixement de Banville i lloc on transcorren les novel.les de Quirke, a qui envien el cadàver del pare perquè en faci l’autòpsia. A més, el comissari en cap, Hackett, també surt a les novel.les de Quirke, de manera que, amb aquesta novel.la, podríem dir que Black fa una expansió del seu univers.

En fi, com dic, es tracta d’una novel.la amb molta càrrega de denúncia, potser massa lenta i que, per cert, va significar per a Banville (Black) el Premi RBA de novel.la negra (a partir d’ara, de novel.la policíaca) de 2017. No cal dir que, tot i reconèixer la seva qualitat literària, he llegit d’altres novel.les que, per a mi, mereixerien més aquest premi; però ja se sap, els premis literaris…

El envío. Sebastian Fitzek

Realment, feia temps que volia llegir alguna cosa del que presenten com l’escriptor alemany més venut actualment, Sebastian Fitzek (Berlín, 1971), amb unes vendes de 5 milions de llibres a Alemanya, 12 milions en tot el món. Des de la seva primera novel.la, Terapia (2006), que immediatament es va convertir en un bestseller, ha escrit, com a mínim, una novel.la cada any. Les seves novel.les es poden catalogar de thrillers psicològics, i El envío (Das Paket, 2016; Ediciones B, 2018; 396 pàgs.) no n’és una excepció.

Emma Stein era una psiquiatra de prestigi, però un bon dia tot el seu món se’n va anar en orris: va ser violada en un hotel per un assassí en sèrie a qui anomenen El Perruquer, perquè sempre afaita el cap a les víctimes després de matar-les. Tot i ser, fins ara, l’única víctima que ha sobreviscut a l’atac, no va poder veure la cara al seu agressor, de manera que tothom li sembla sospitós. Per això, traumatitzada, és incapaç de sortir de ca seva. El seu marit, el policia encarregat del cas d’El Perruquer, ha de lluitar contra els fantasmes que no deixen viure la seva dona mentres intenta avançar en la investigació.

Un dia, el seu carter habitual li demana un favor, que accepti un paquet destinat a un veïnat seu, un home a qui ella no coneix, tot i fer temps que viuen a prop; resulta que el veïnat no és a ca seva i el carter diu a Emma que li deixarà un avís perquè vagi a recollir el paquet tot d’una que arribi a ca seva. Inicialment, Emma s’hi nega completament però, al final, quasi sense donar-se’n compte, resulta que el carter ha partit i ella s’ha quedat el paquet. La resta de la trama la deix a la vostra imaginació, o a la lectura de la novel.la si vos ha atret.

El meu diagnòstic no és tan favorable com me pensava en llegir la sinopsi: resulta que la novel.la és plena de salts temporals endavant i endarrera, amb tal mescla de somnis i realitats que, la veritat, en més d’un moment m’he trobat ben embullat. Tot i això, la novel.la està molt ben escrita, i és entretenguda perquè l’autor te planteja el joc d’intentar endevinar qui serà l’assassí, empresa realment complicada.

El que més m’ha impressionat del llibre no és la novel.la en sí, sinó el petit projecte que l’autor, aprofitant que feia 10 anys que havia publicat la seva primera novel.la, va decidir dur a terme: va decidir incloure en el llibre deu cartes de lectors rebudes en el seu compte de correu, on els lectors explicaven les seves experiències amb la lectura de novel.les de Fitzek. Aquestes darreres 26 pàgines del llibre són realment impressionants, hi ha cartes enternidores, d’altres divertides, però totes tenen un punt en comú, i és que són tremendament humanes i emotives. Un autèntic plaer que te deixa amb un regust magnífic, i amb ganes de llegir alguna cosa més d’aquest autor que, per damunt de tot, demostra ser una persona molt sensible i agraïda.

La darrera novel.la de Michael Connelly publicada aquí, Sesión nocturna (The Late Show, 2017; AdN, 2018; 373 pàgs.), presenta un nou personatge que promet molt i que, a més, aviat col.laborarà amb Harry Bosch, concretament a la novel.la Dark Sacred Night (2018). Però, si tot va com toca, abans podrem disfrutar d’una novel.la cent per cent Harry Bosch, Two Kinds of Blue (2017). Esperem aconteixements.

Bé, parlem de Sesión nocturna. La protagonista de la novel.la és Renée Ballard, una jove detectiu de la policia de Los Angeles que va créixer a Hawai. El seu pare era un expert surfista que li va enganxar l’amor per les ones i les taules de surf. Malauradament, un dia el pare va morir ofegat mentres surfejava, i la mare, incomprensiblement, va abandonar Renée; després de viure tot un any tota sola al carrer, al final la seva padrina Tutu la va acollir. Durant una època, Renée i la seva padrina varen viure a Califòrnia, fins que la jove va tornar a Hawai per estudiar periodisme a la universitat d’allà.

Després de treballar un temps al Los Angeles Times com a periodista de successos, va decidir entrar al cos de policia d’aquesta ciutat. Aviat va aconseguir el rang de detectiu a la divisió de Robatoris i Homicidis, on va treballar amb el detectiu Ken Chastain. Però, quan va denunciar el seu cap, el tinent Robert Olivas, per assetjament sexual i va perdre el cas, en part perquè el seu company Chastain no li va donar suport, la seva brillant carrera es va veure frenada de cop. Renéé va ser relegada al torn de nit de la comissaria de Hollywood, el que es coneix com Sessió nocturna (The Late Show). La tasca d’aquests policies és respondre a totes les cridades nocturnes i, quan acaba el seu torn, redactar un informe i deixar la investigació per a la divisió corresponent. Aquest fet, no poder continuar la investigació de cap dels casos que enceta, li produeix un gran malestar, de manera que, quan una nit ha de respondre tres casos (el robatori d’una targeta de crèdit a una anciana, un assalt amb violència a una persona transgènere, i l’assassinat de cinc persones en un club nocturn), decideix que ja està bé, que vol acabar la investigació d’almenys un dels tres casos.

Tot i que la seva habilitat com a investigadora fa avançar la resolució dels casos, el cap de la investigació, que no és cap altre que el tinent Olivas, l’amenaça fortament si no deixa d’investigar. Què farà ella i les conseqüències que els seus actes li reportaran, ho haureu d’aclarir llegint la novel.la.

No caldria ni dir-ho, però ho faré: la novel.la és molt bona i, a més, Renée Ballard és un personatge que irromp amb força en l’univers Connelly. La veritat és que me mor de ganes de veure com serà la relació de Ballard amb Harry Bosch; segur que s’entendran molt bé, encara que només sigui per la seva reticència a acceptar ordres dels seus superiors.

Per cert, els addictes a la sèrie Bosch estam d’enhorabona, l’any que ve emetran la cinquena temporada… i hi ha acord per a la sisena! Vegeu si no el video de You Tube, i feis-ho aviat, que no sigui que l’eliminin

Estam entrant ja en la temporada de premis cinematogràfics i, com faig cada any, començaré fent una entrada on indic el calendari dels diferents premis que conduiran, un any més, a la cerimònia d’entrega de les preuades estatuetes dorades, els Òscars. Aquesta temporada, els esperats premis de l’Acadèmia s’entregaran el diumenge 24 de febrer (per a noltros, matinada del dilluns 25), i les nominacions es coneixeran el dimarts 22 de gener. Precisament (o no) ahir mateix es donava a conèixer que el còmic Kevin Hart presentarà la gala; el perill: que l’actor de 39 anys, vist darrerament amb Dwayne Johnson (the Rock) a les comèdies d’acció Un espía y medio (2016) i Jumanji (2017), es passi de graciós; si està mesurat, pot ser molt divertit.

També relacionat amb nominacions als Òscars, com bé sabem, les pel.lícules que opten al premi a la millor pel.lícula en llengua estrangera han de passar dues seleccions: a la primera, es trien 9 pel.lícules, i a la segona, la llista es redueix a les 5 pel.lícules nominades. La primera selecció de 9 prenominades es coneixerà el dilluns dia 17 d’aquest mes de desembre. Tancarà la pel.lícula Campeones la llarguíssima travessia del desert per a Espanya? Aviat ho sabrem.

A continuació, la llista de dates (com veis, avui mateix es donaran a conèixer les nominacions als Globus d’Or, quina emoció!), ordenada segons la data d’entrega de premis, no segons la de les nominacions:

Globus d’Or: Nominacions, avui dia 6 de desembre; entrega de premis, diumenge dia 6 de gener.

Critics’ Choice Awards: Nominacions, dilluns dia 10 de desembre; entrega de premis, diumenge dia 13 de gener.

Gremi de productors: Nominacions, divendres dia 4 de gener; entrega de premis, dissabte dia 19 de gener.

Gremi d’actors: Nominacions, dimecres dia 12 de desembre; entrega de premis, diumenge dia 27 de gener.

Gremi de directors: Nominacions, dimarts dia 8 de gener; entrega de premis, dissabte dia 2 de febrer.

BAFTA: Nominacions, dimecres dia 9 de gener; entrega de premis, diumenge dia 10 de febrer.

Gremi d’escriptors: Nominacions, dilluns dia 7 de gener; entrega de premis, diumenge dia 17 de febrer.

Independent Spirit Awards: Nominacions, el passat dia 16 de novembre; entrega de premis, dissabte dia 23 de febrer.

Els Òscars: Nominacions, dimarts dia 22 de gener; entrega de premis, diumenge dia 24 de febrer.

Resultado de imagen de independent's spirit awardsI, per acabar l’entrada amb un esperit més tangible, aquí teniu les nominacions als premis del cinema independent, el Spirit Awards. Tot i que, en general, poc tenen a veure amb els Òscars (això sí, els darrers anys, hi aparegueren pel.lícules com Spotlight, Moonlight, Déjame salir, Manchester frente al mar,…), almenys, mos posaran al cap algunes de les pel.lícules de les que es parlarà, com per exemple: En realidad, nunca estuviste aquí (4 nominacions), El reverendo (4 nominacions), El blues de Beale Street (3 nominacions), No dejes rastro (3 nominacions), Eigth Grade (3 nominacions), Vida privada (3 nominacions) o We the Animals (3 nominacions).

Millor pel.lícula:

Eigth Grade
El blues de Beale Street
El reverendo
En realidad, nunca estuviste aquí
No dejes rastro

Millor Director:

Barry Jenkins (El blues de Beale Street)
Debra Granik (No dejes rastro)
Lynne Ramsay (En realidad, nunca estuviste aquí)
Paul Schrader (El reverendo)
Tamar Jenkins (Vida privada)

Millor actriu principal:

Carey Mulligan (Wildlife)
Elsie Fisher (Eigth Grade)
Glenn Close (La buena esposa)
Helena Howard (Madeline’s Madeline)
Regina Hall (Support the Girls)
Toni Collette (Hereditary)

Millor actor principal:

Christian Malheiros (Socrates)
Daveed Diggs (Blindspotting)
Ethan Hawke (El reverendo)
Joaquin Phoenix (En realidad, nunca estuviste aquí)
John Choo (Searching)

Millor actriu secundària:

J. Smith-Cameron (Nancy)
Kayli Carter (Vida privada)
Regina King (El blues de Beale Street)
Thomasin McKenzie (No dejes rastro)
Tyne Daly (A Bread Factory, Part One)

Millor actor secundari:

Adam Driver (Infiltrado en el KKKlan)
John David Washington (Monsters and Men)
Josh Hamilton (Eigth Grade)
Raúl Castillo (We the Animals)
Richard E. Grant (Can You Ever Forgive Me?)

Millor guió:

Can You Ever Forgive Me? (Jeff Whitty, Nicole Holofcener)
Collette (Richard Glatzer, Rebecca Lenkiewicz, Wash Westmoreland)
El reverendo (Paul Schrader)
Sorry to Bother You (Boots Riley)
Vida privada (Tamara Jenkins)

Millor fotografia:

Madeline’s Madeline
Mandy
Suspiria
We the Animals
Wildlife

Millor pel.lícula internacional:

Burning (Corea del Sud)
La favorita (Regne Unit)
Lazzaro feliz (Itàlia)
Roma (Mèxic)
Un asunto de familia (Japó)

Millor muntatge:

American Animals
En realidad, nunca estuviste aquí
Mid90s
The Tale
We the Animals

El heredero. Jo Nesbø

Ja he aclarit què va estar fent Jo Nesbø mentres tenia tota Noruega en suspens entre les novel.les Policía (Politi, 2013) i La Sed (Tørst, 2017), de la sèrie de Harry Hole. A més d’encetar una nova (i sembla que interessant) sèrie, la de l’assassí Olav Johansen, amb dos títols (Blood on Snow i Midnight Sun, en anglès) que esperem que arribin aviat, va publicar una novel.la independent, El heredero (Sønnen, 2014; Roja y Negra, 2018; 525 pàgs.), de la que ara parlaré. D’entrada, haurem de comentar novament una traducció lliure del títol original: Sønnen vol dir, simplement, El hijo, o Hijo; d’acord, reconec que el títol en castellà no és dolent per a la trama, però no és l’autèntic!

En aquesta novel.la, coneixerem Sonny Lofthus, fill d’un policia corrupte que es va suïcidar abans que reconèixer el que era. Sonny roman tancat en una presó d’alta seguretat, complint condemna per crims que no ha comès; a canvi de pagar pel que altres han fet, obté subministrament regular de droga per tal de satisfer la seva addicció. A dins de la presó, Sonny s’ha acabat convertint en una espècie de confessor per als altres presos. Un dia, un d’ells li explica detalls sobre la mort del seu pare que ell desconeixia, una informació que canviarà completament el seu status quo. Sonny cercarà sense desfalliment la manera de sortir de la presó, guiat per un únic sentiment: la venjança. Mentres tant, Simon Kefas, un veterà inspector en cap de la policia d’Oslo que va conèixer el pare de Sonny, serà l’encarregat de perseguir-lo i intentar evitar el que sembla que es pot convertir en una autèntica carnisseria.

La novel.la, com no podia ser d’altra manera, està molt ben escrita, els personatges enganxen, la trama és bona; segueix, en fi, la línia de qualitat que és marca de la casa de Jo Nesbø. És, per tant, molt recomanable. Això sí, per a mi no arriba a l’excel.lència de les novel.les de Harry Hole, cota d’altra banda gens senzilla d’assolir. Per cert, tenc una notícia molt bona: una visita a la pàgina web de Nesbø m’ha mostrat que el dia 11 de juliol de l’any que ve hi haurà una nova novel.la de Harry Hole, titulada Kniv (en anglès, Knife). Esperem que el llançament aquí sigui simultani i que abans de les vacances d’estiu puguem gaudir de la novel.la.

Let’s go, Red Sox!!!

Avui faré una entrada que poc té que veure amb llibres, almenys amb els que s’escriuen per les nostres terres, però que me fa moltes ganes.

Resultado de imagen de boston red soxI és que, la passada matinada, el meus estimats Boston Red Sox han aconseguit el seu novè títol de les World Series de baseball, situant-se en tercer lloc en el rànquing, empatats amb els Oakland Athletics (els Yankees en tenen 27, i els Saint Louis Cardinals, 11). I direu: i què, tampoc no són tants de títols! Bé, potser hauria d’explicar que, només fa 15 anys, els Red Sox tenien 5 títols, el darrer dels quals datava de 1918, menys de dos anys abans que Harry Frazee, l’aleshores amo de l’equip bostonià, cometés el seu pitjor error, un dels més grans errors de la història de l’esport: el 5 de gener de 1920 va traspassar un jove Babe Ruth als New York Yankees, un equip que en aquell moment no havia jugat encara cap final. En les 15 temporades que Babe Ruth va jugar amb els Yankees, aquests jugaren 7 finals, amb 4 títols mundials; i sabeu quantes finals varen jugar els Red Sox durant aquest mateix període? Idò exacte: cap!

Resultado de imagen de babe ruth

Sí, també va ser un pitcher, i dels bons!

Amb el temps es va començar a parlar de la maledicció del Bambino (Babe Ruth era conegut com The Bambino) per indicar l’espectacular sequera de títols dels Red Sox: des del seu cinquè títol de 1918, varen haver de passar 86 anys per tornar a aixecar el trofeu, i no va ser gens fàcil; per aconseguir-ho, varen haver de fer una gesta mai vista i encara no igualada en cap dels grans esports americans: en la final de la lliga americana (per a noltros, l’equivalent a unes semifinals), jugada al millor de 7 partits, varen remuntar un 3-0 advers contra… els Yankees! La final ja va ser una altra cosa: 4-0 als Saint Louis Cardinals, i adéu a la maledicció del Bambino.

I mira per on, des d’aquest 2004, els Boston Red Sox han guanyat el títol tres vegades més, mentres que els Yankees només ho han aconseguit una vegada. De fet, el segle XXI ha vist 4 títols dels Red Sox (’04, ’07, ’13, ’18), 3 dels San Francisco Giants (’10, ’12, ’14), 2 dels Saint Louis Cardinals (’06, ’11), i ningú més dels restants 9 guanyadors (inclosos els Yankees, vencedors el 2009) no ha repetit títol.

Resultado de imagen de dugout red sox mlb

La zona de la banqueta dels Red Sox de fa uns quants anys

Però parlem una mica del conegut com el passatemps nacional (The National Pastime). Molta gent que desconeix aquest esport en parla com si, realment, no fos un esport sinó més bé un joc; argumenten que, com podem veure en les poques ocasions en què alguna televisió nostra en parla, hi ha molta gent a la zona de la banqueta, parlant, riguent, menjant pipes, bevent aigua, begudes isotòniques, gent parlant per telèfon; en fi, diuen que estan més temps asseguts que en el camp. Bé, cada esport té les seves regles i, en el baseball, dos equips formats per 9 jugadors alternen funcions en el camp; així, mentres els 9 jugadors d’un equip defensen, cada jugador (per separat) de l’altre equip intenta batejar els llançaments que li envia l’anomenat pitcher. Òbviament, mentres un jugador està batejant, hi ha un altre company encalentint i encara un altre preparant-se, però la resta d’integrants de l’equip estan a la zona de la banqueta més distesos.

No vull entrar en qüestions tècniques (potser algun dia ho faré), però per a qui pensi que el baseball es poc exigent, aquí van uns quants detalls. Cada temporada, cada equip juga 162 partits, repartits més o menys en 5-6 partits per setmana, que estan agrupats en les anomenades sèries (2, 3 o 4 partits consecutius entre els dos mateixos equips, per tal de limitar els grans desplaçaments en un país enorme); les sèries de partits estan separades, normalment, per un dia de descans, que dediquen a viatjar i recuperar forces.

Resultado de imagen de cal ripken jr

Cal Ripken, Jr

És tanta l’exigència física que es molt estrany que qualcú pugui jugar els 162 partits, normalment es perd alguns partits per descansar, o bé per lesions (lleus o greus), o bé per haver rebut pilotades, cops, ferides,… a no ser que siguis el gran Cal Ripken, Jr, dels Baltimore Orioles, que ostenta l’espectacular record de 2632 partits consecutius, més de 16 temporades seguides sense perdre’s ni un sol partit. El conegut com The Iron Man va decidir voluntàriament posar fi a la ratxa el dia 20 de setembre de 1998, tot i que encara va jugar els darrers 7 partits d’aquella temporada… i tres temporades més; en total, 21 temporades, totes amb el mateix equip, un fet cada vegada més insòlit.

Tornant a les exigències físiques, també s’ha de tenir en compte que els partits no poden acabar en empat, de manera que s’han d’afegir entrades extra a les 9 entrades reglamentàries fins que es desfaci l’empat. Alguna vegada costa desfer aquest empat, i els partits s’allarguen molt. Com a cas extrem, en el tercer partit de les Sèries Mundials d’enguany, el partit es va allargar fins a l’entrada 18!!! (l’equivalent a dos partits normals); en total, va durar 7 hores i 20 minuts, el partit més llarg de la història de les World Series; res, que va acabar a les 00.30 i, l’endemà, a les 5 de l’horabaixa, un altre partit.

En fi, que tots els aficionats als Boston Red Sox estam d’enhorabona, a part de ser uns privilegiats: 4 títols en 15 anys! I pensar que hi ha hagut molts milers de persones que mai no han vist guanyar el seu equip…

Res més, vull acabar amb una dedicatòria: va pel gran Don Orsillo!

Resultado de imagen de reverse the curse signal bostonNota final: Quan ja havia publicat l’entrada, vaig trobar una curiositat que dóna idea de la dimensió que té a la ciutat de Boston la història dels Red Sox i la maledicció del Bambino. Resulta que, un bon dia, va aparèixer una pintada en una senyal de trànsit, on canviaren la marca original de “Reverse Curve” per “Reverse The Curse” (revertiu, acabau amb la maledicció). Advertides d’aquest fet, les autoritats de la ciutat varen decidir mantenir la pintada fins que els Red Sox guanyassin les World Series. Com sabem, això va ocórrer l’any 2004, moment en què la senyal de trànsit va ser modificada a “Curse Reversed”, com a part de les celebracions pel títol.

Núvol

Per xerrar de llibres i altres coses

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

LLIBRES & ROSELLES

Lectures i ressenyes

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: