Per xerrar de llibres i altres coses

Resultado de imagen de james hadley chaseFeia molts d’anys que no llegia res d’un dels grans autors de novel.la negra clàssica, James Hadley Chase (Londres, 1906 – Corseaux, Suïssa, 1985), pseudònim de l’escriptor anglès René Lodge Brabazon Raymond, que també va firmar novel.les com James L. Docherty, Ambrose Grant, R. Raymond i Raymond Marshall. Autor de més de 90 novel.les, 37 de les quals es varen adaptar al cinema, algunes d’elles més d’una vegada, la determinació de Chase a escriure novel.les de misteri li va venir després de llegir el clàssic El cartero siempre llama dos veces (1934), de James M. Cain.

La primera novel.la que va escriure Chase, ja amb 33 anys, és No hi ha orquídies per a Miss Blandish (No Orchids for Miss Blandish, 1939), que immediatament es va convertir en tot un èxit, encara que també va provocar una gran polèmica degut a la descripció detallada que conté de sexe i violència. L’any 1999 va ser inclosa en la llista dels 100 llibres del segle, una llista confeccionada a partir d’una enquesta organitzada per Fnac i el diari Le Monde en la que participaren 17000 francesos. L’any 1948 es va convertir en una pel.lícula, dirigida pel desconegut St. John L. Clowes i, anys més tard, Robert Aldrich (director de Doce del patíbulo) en faria un remake, La banda de los Grissom (1971), amb una joveneta Kim Darby i Scott Wilson (vist recentment a The Walking Dead) en els papers principals.

Referent a l’obra de James Hadley Chase hi ha una curiositat/polèmica interessant. En un dels capítols de la seva novel.la The Wary Transgressor (1952), Chase fa una detallada descripció d’un general fanàtic, i l’escriptor alemany Hans Hellmut Kirst va agafar aquesta part i la va convertir en una novel.la d’èxit, La noche de los generales (1963) que, quatre anys més tard, es convertiria a la seva vegada en una coneguda pel.lícula, dirigida per Anatole Litvak i interpretada per Peter O’Toole i Omar Sharif. Chase va amenaçar amb interposar una demanda judicial contra Kirst, però finalment no ho va fer ja que Kirst va reconèixer que la novel.la provenia d’una idea de Chase; la mateixa Columbia Pictures va incloure en els crèdits de la pel.lícula que la trama estava basada en una idea original de Chase.

Resultado de imagen de una corona para tu entierro serie neggra el paisLa novel.la que aquí resseny, Una corona para tu entierro (Lady, Here’s Your Wreath, 1940; El País, Serie Negra, 2004; 205 pàgs.), va ser la primera novel.la que va firmar com Raymond Marshall, i està narrada en primera persona per Nick Mason, un periodista a qui una misteriosa cridada telefònica li canviarà la vida per sempre. A Mason li encarreguen que escolti les darreres paraules d’un condemnat a mort per assassinat, i aquest li diu que ell no és l’assassí, i li dóna el nom de l’autèntic culpable. Quan algú li ofereix 10000 dòlars perquè investigui el cas, encara que ja estigui oficialment tancat, Mason es veurà involucrat en un perillós joc d’infidelitats conjugals i laborals, enmig del qual coneixerà la que pensa que és la dona de la seva vida, amb la qual haurà d’intentar fugir del grup de criminals que el volen posar fora de joc de manera definitiva.

En fi, la trama està molt bé, hi ha alguna escena que hauria de formar part de qualsevol tractat de com escriure una novel.la de misteri, però el conjunt no m’ha satisfet del tot, potser alguns girs poc treballats (almenys ho semblen) i un final una mica previsible han ajudat a deixar-me amb una sensació agredolça. Això sí, si la ressenya serveix almenys perquè poseu aquest autor a la vostra llista de clàssics i potser algun dia llegiu la novel.la No hi ha orquídies per a Miss Blandish, ja me donaré per satisfet. Qui sap, a lo millor després llegireu Una corona para tu entierro.

Anuncis

Ja vaig comentar en una de les dues entrades dedicades a aquest autor que una de les seves especialitats són els relats (en va escriure més de 350), tot i que també va escriure novel.les de gran qualitat; llegiu si no les dues ressenyes de les que parl (de l’1 i el 12 de juny de 2011). La ressenya d’avui n’és d’un recull de dos relats curts que va publicar El País l’any 2004 en una col.lecció que va titular Serie Negra. El títol del recull és No quisiera estar en sus zapatos (I Wouldn’t Be in Your Shoes, 1943; El País, Serie Negra, 2004), el títol del primer relat; l’altre és Fue anoche. En els dos relats, Cornel Woolrich (1903-1968), que els va firmar com William Irish, mostra una vegada més la seva capacitat per crear, a partir de situacions quotidianes, històries plenes de suspens.

Resultat d'imatges de no quisiera estar en sus zapatos william irishLa trama del relat No quisiera estar en sus zapatos (53 pàgs.) comença una nit d’estiu en què un matrimoni no pot dormir degut a la calor i als miols dels moixos del carrer. L’homo, anomenat Tom Quinn, esclata de ràbia i llança les seves sabates cap als moixos, sense aconseguir fer-los callar. Com que no els sobren els diners, la seva dona s’enfada amb ell i l’obliga a baixar a cercar les sabates, però Tom no les troba per enlloc. L’endemà apareixen davant la porta de ca seva, de manera que Tom dóna el tema per tancat. Però justament la nit passada es va cometre un assassinat no molt lluny de ca seva, i la policia troba a l’escenari del crim proves que inculpen Tom; potser quan va baixar al carrer no va anar a cercar les sabates? Tot i que no es cansa de repetir que ell no ho va fer, la policia el deté i en el judici posterior és sentenciat a mort. I fins aquí puc llegir (o, més bé, escriure).

El segon relat, Fue anoche (Last Night, 87 pàgs.), ens presenta una altra situació complicada per a una parella. Jacqueline i Gil regenten un hostal, però estan passant una època molt dolenta, necessiten urgentment diners per poder tirar endavant. Un ric hoste podria ser la solució als seus problemes, però no aconsegueixen que els deixi els diners que els fan falta. Quan l’hoste desapareix i es descobreix que Gil està en possessió d’una gran quantitat de diners, tot apunta a que ell va matar l’hoste per prendre-li els diners. Gil afirma una vegada i una altra que la nit passada l’hoste se’n volia anar i, com que era tard, ell el va acompanyar fins a l’estació de tren, però ningú no el creu ja que cap revisor no va veure ningú pujar a cap tren a l’hora assenyalada; fins i tot la dona de Gil comença a sospitar que el seu marit va matar l’home ric per aconseguir els diners.

En fi, dos bons relats, curts i plens de suspens. Què més podem demanar?

Absorts com estam en el més recent de la literatura d’altres països, sovint oblidam anar seguint la nostra pròpia actualitat literària. Aquest és el cas de la nova novel.la de Llucia Ramis, una autora de qui vaig prometre mantenir-vos informats, perquè em va semblar  que escrivia bé i que milloraria amb el temps. Em sembla que era amb motiu de Egosurfing (2010) i més tard amb Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013). S’havia estrenat amb una novel.la generacional Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (2008) que ja va cridar l’atenció de la crítica. I això és tot, no és una autora especialment prolífica, i sovint aquesta és una característica que cal agrair, vull dir que de vegades tenim la sensació que alguns autors escriuen en excés i que una mica més de reflexió potser aniria bé a la seva obra.

724307.jpg

233 pàgines

Les possessions és una novel.la sincera i molt personal. La veu narrativa indaga en el passat per a treure a la llum un secret familiar d’aquells que es mantenen un parell de generacions i dels quals ningú no en vol parlar massa. Fa referència a l’avi, un avi belga amb unes vivències i un caràcter distints de l’usual, idealitzat per la neta, i al seu soci amb una història tràgica que d’alguna manera l’esquitxa.   Aquesta part memorialista es complementa amb una visió elegíaca d’un passat perdut i que no tornarà, exemplificada en la casa dels avis i font dels records i de la felicitat de la narradora. En aquest mateix to hi ha també la història del propi pare en uns moments difícils i estranys als quals la filla no acaba de saber com reaccionar quan es contraposa a la relació que hi havia tingut abans.

Un altre eix de la novel.la és la corrupció a una illa com Mallorca tan abocada al turisme i a l’especulació urbanística. Ah! No us ho havia dit, Llucia Ramis és una autora mallorquina, aquesta novel.la es situa a Mallorca i Les possessions fa referència a les cases de pagès, que a Mallorca reben aquest nom, com ella mateixa remarca, el llenguatge és significatiu i molt representatiu del que són els mallorquins referit al seu arrelament i el seu concepte de la propietat. Com ha canviat la relació amb la terra des que els estrangers han comprat les cases de camp i els primer que han fet és aixecar parets i tancar els camins ancestrals. El concepte de possessió clàssic mallorquí no impedia el pas de la gent per les seves terres. A això estàvem avesats. És en aquest sentit també que la novel.la es presenta amb enyorança de tot allò que s’ha perdut.

Com podeu veure, són molts de temes. I n’hi ha d’altres, com l’acosament a l’autor per part de fans massa insistents. Queda tot ben lligat a la novel.la? no ho sabria dir, a vegades tenc la sensació que l’autora vol abastar massa coses però tampoc no crec que aquest sigui motiu suficient per a no recomanar-vos-en la lectura.

Parlava al principi de veu narrativa, no de la mateixa Ramis, i així ha de ser, perquè no hem de confondre mai les dues coses tot i que en aquesta novel.la la protagonista viu a Barcelona i fa de periodista, com Ramis, té un llinatge matern belga, com Ramis i ha escrit un parell de novel.les amb una temàtica que es correspon amb les novel.les de Llucia Ramis. A tot això em referia quan us deia que es tractava d’una novel.la molt personal i sincera. Llucia Ramis s’ha endinsat en la seva pròpia història i en la seva història col.lectiva i ha confegit una novel.la més madura que crec que mereix ser llegida. Els lectors mallorquins per a reconèixer-hi la seva realitat i els altres per llegir una bona història sobre el pas del temps, la pèrdua de l’únic paradís, el de la infància, com ens recordava Villalonga, i la resolució dels secrets del passat. Com diuen a Mallorca, ja em direu coses.

Resultado de imagen de harlan cobenRealment, això de tenir una llista d’autors favorits tan llarga, i tan creixent, com la meva fa que, llevat dels considerats imprescindibles (amb Michael Connelly al capdavant), n’hi hagi de molt bons que només llegeixi massa de tant en tant. I un dels més destacats d’aquest club és Harlan Coben (Newrak, New Jersey, 1962), un exjugador de bàsquet de 1’94 d’alçada que, ja en el seu darrer any de carrera, va decidir que volia dedicar-se a l’escriptura; sempre que llegesc una novel.la seva me deman per què no en llegesc més sovint, si és boníssim! I això que encara no he encetat la seva sèrie regular, la protagonitzada per Myron Bolitar, representant d’esportistes i també exbasquetista, però més bo que Coben, ja que Bolitar va arribar a debutar amb els Boston Celtics.

La darrera novel.la que he llegit d’aquest excepcional autor (el primer en guanyar els premis Edgar, Shamus i Anthony, a més del RBA) és El bosque (The Woods, 2007; Círculo de Lectores, de RBA, 2008; 413 pàgs.). El protagonista de la novel.la és Paul Copeland, fiscal del districte, un home que fa vint anys va viure una experiència terrible que ara se li torna a presentar. Als 18 anys, Paul era monitor del càmping del pare de la seva atlota; un dia, quatre nins que allà s’allotjaven s’internaren en el bosc dels voltants i no en tornaren a sortir; Camille, la germana petita de Paul, n’era un dels quatre. Apareixeren dos cadàvers, amb símptomes d’haver estat assassinats, però no el de Camille ni el de Gil, un altre dels quatre amics desapareguts. Els pares de Paul no pogueren resistir el dolor i la mare va fugir sense donar cap explicació, mentres el pare de Paul anava cada dia al bosc amb una pala a cercar el cadàver de la seva filla.

Resultado de imagen de harlan coben el bosque circulo de lectoresAra, vint anys després, Paul s’ha convertit en el fiscal del districte, vidu i amb una filla de sis anys, i es troba enmig d’un judici molt complicat: el de la presumpta violació d’una prostituta a mans d’uns universitaris, un dels quals és el fill d’un home molt poderós de la regió, que farà el que sigui per evitar la presó al seu fill. I enmig d’aquest embolic, la vida de Paul és a punt de rebre un trasbals immens. La policia ha trobat un cadàver sense identificar, amb proves que el relacionen amb Paul, de manera que li demanen que vagi al depòsit per veure si el pot identificar; i quina sorpresa se’n durà Paul quan la persona morta resulti ser Gil, l’amic de la seva germana que suposadament havia mort fa vint anys! On ha estat tot aquest temps? I el que és més important: la germana de Paul també va sobreviure a la matança del càmping? Ah, amics meus, haureu de llegir la novel.la (o convidar-me a una canya) si voleu saber les respostes a aquestes preguntes.

En fi, una trama excel.lent, un tractament judicial magnífic i una resolució de la que no en diré res converteixen aquesta novel.la en el que els americans anomenen un must-read book. Ja m’enteneu.

Finalment, La Pregunta: realment estaré tant de temps a tornar llegir una novel.la de Harlan Coben? Sincerament, esper que no!

Fa uns mesos vaig llegir Años de sequia ( The dry 2015), una novel.la negra d’una autora australiana que ha estat un èxit internacional. M’havia proposat no fer ressenyes d’obres d’aquest gènere donat que ja tenim un expert en el tema però no m’hi he pogut resistir. Es tracta d’una novel.la que es llegeix molt bé, té elements molt interessants que en fan recomanable la lectura i he trobat que us n’havia de donar notícia.

años-de-sequia-187x300.jpg

368 pàgines

Aaron Falk viu a Melbourne i és un policia que es dedica a la investigació de delictes financers. La sobtada i violenta mort del seu amic d’infantesa i la seva família li fa trencar la promesa que s’havia fet de no tornar mai més al seu poble d’origen, Kiewarra, el lloc on es va criar. Ell pensa que només es quedarà dos dies per al funeral, però el pare d’en Luke, el seu amic, li demana que investigui la seva mort. A partir d’aquí es desenvoluparà el cas que tindrà unes implicacions molt personals per a Falk, no només per l’amistat d’infantesa, sinó pel retorn dels fets del passat que van fer que se n’hagués d’anar.  Falk trobarà una valuosa ajuda en el sergent Greg Raco, el cap de la policia local.

L’hostilitat del poble inhòspit amb una sequera que dura ja dos anys és el correlat de l’hostilitat que rep Falk a conseqüència d’aquests fets que esmentava al paràgraf anterior. L’atmosfera és sufocant i mostra una Austràlia allunyada del glamour de les seves capitals. Un món rural sense esperances, amb desconfiança, odi i rancor al que s’ha d’enfrontar el nostre protagonista. També haurà d’assumir i resoldre el misteri del passat per a tirar endavant i esbrinar si té alguna relació amb les morts que ara investiga.

Com heu vist, la novel.la és escrita el 2015 i publicada en castellà el 2017, ha estat un gran èxit, traduïda a 20 idiomes i és la primera obra de la seva autora. Si us ha agradat, he vist que ha publicat una segona novel.la, Force of nature (2017) amb el mateix Aaron Falk però aquesta vegada dins els seu àmbit de delictes financers a Melbourne.

Recomanada per a lectors de novel.la negra que vulguin allunyar-se a altres latituds i respirar altres ambients. No la deixeu passar.

Algun redactor em va fer notar no fa gaire que últimament al blog  només s’hi publiquen novel.les de gènere negre i que fa molt de temps que no hi apareixen altres literatures. Com que essencialment aquest és un fet objectiu i el blog va néixer per acollir la diversitat lectora dels seus membres em proposo corregir-me i  tornar-hi.

I començaré amb un llibre que vaig llegir no fa gaire i amb un autor que potser no coneixeu i que trob molt recomanable. És un dels escriptors irlandesos més reconeguts i té algunes novel.les molts interessants. Vaig conèixer Tóibín amb Brooklin (2009) que té versió cinematogràfica Brooklin (2015) i que va tenir una excel.lent acollida per part de la crítica. Es tracta de la història d’una jove irlandesa que emigra a Nova York als anys 50. Després vaig llegir Nora Webster (2014) i ara finalment La casa dels noms (House of names, 2017) publicat en català per Àmsterdam llibres l’octubre del mateix any.

2300_la-casa-dels-noms.jpg

280 pàgines

Colm Tóibin (1955) ensenya actualment a la Universitat de Columbia a Nova York. Té lligams amb la cultura catalana perquè va viure un parell d’anys a Barcelona durant els anys 70 i estiueja sovint pel Pallars. La novel.la The South (1990) està parcialment inspirada per aquella estada.

La casa dels noms és una novel.la sorprenent perquè pren un argument clàssic, la tragèdia d’Agamemnó, Orestes i Electra, el que es coneix popularment com L’Orestiada i en fa una nova lectura, respectant temes ja coneguts i desenvolupant-ne d’altres que, o bé no s’havien tractat massa o bé tenien tradicions diverses. Heu de saber que els temes de les tragèdies clàssiques estan contades pels grans dramaturgs però que al seu temps eren mites que coneixia tothom, en corrien diferents versions i no sempre eren coherents entre elles. Una mica, i permeteu-me la irreverència, com les novel.les de Game of Thrones i la seva versió televisiva.

La novel.la és estupenda i us la recoman sense dubtes, si coneixeu la història original millor, perquè en gaudireu el doble, si no, també us ho passareu molt bé. Tóibín intensifica els sentiments dels personatges i el transfons polític de la història. Diguem-ne que en fa un tractament modern d’un tema clàssic, com va fer William Shakespeare al segle XVII amb les seves tragèdies. La casa dels noms conté escenes memorables, com Electra vagarejant pels passadissos amb sempre l’ombra del dictador Egist, les penúries d’Orestes en el seu exili o el mateix sacrifici d’Ifigènia, que pren un valor nou en aquest llibre.

En fi, el que us he dit abans, lliegiu-vos aquest o algun dels altres llibres de Colm Tóibín, jo pens continuar fent-ho.

Resultado de imagen de robert b. parkerMai no deixaré d’agrair en Benet que me parlàs ja fa uns quants anys d’aquest gran autor de novel.la negra, Robert B. Parker. Les seves novel.les traspuen un ambient d’allo més clàssic; de fet, n’hi ha que el consideren un dels principals hereus dels grans de la novel.la negra, capitanejats per la terna Hammett-Chandler-Macdonald, objecte de la seva tesi doctoral.

Avui comentaré dues de les novel.les de Parker, les dues pertanyents a la seva sèrie principal, la protagonitzada pel detectiu privat Spenser, expolicia i exboxejador, dotat d’un sentit de la justícia només comparable a la seva capacitat de xerrameca. Ja vos dic, d’entrada, que les dues m’han agradat molt, més la segona que la primera, però les dues són igualment recomanables si vos agrada la novel.la negra de sempre.

Resultado de imagen de tierra prometida robert b. parkerTierra prometida (Promised Land, 1976; Alianza Editorial, 1989; 200 pàgs.) és la quarta novel.la de la sèrie de Spenser, i li va representar a Parker el premi Edgar a la millor novel.la. En ella apareix per primera vegada un personatge que es convertirà en un bon amic i habitual col.laborador de Spenser. Es tracta de Hawk, un afroamericà d’aspecte intimidant a qui Spenser coneix dels seus temps de boxejador i que, quan ocorren els fets d’aquesta novel.la, es dedica a fer feines brutes per al millor postor, generalment algun perillós mafiós.

Harvey Shepard lloga Spenser perquè localitzi la seva dona, Pam, que ha desaparescut del domicili familiar. Aviat la troba vivint en companyia de dues militants feministes que s’oposen totalment a que Pam torni amb el seu marit qui, segons sembla, no la tractava de la millor manera. Per tal que li permetin parlar amb ella, Spenser els promet que no obligarà Pam a tornar a ca seva si ella no vol, encara que, realment, la seva intenció és convèncer-la perquè almenys accedeixi a parlar amb el seu marit.

Quan va a parlar amb Harvey de la situació del cas, Spenser el troba en companyia de Hawk, cosa que el fa pensar que Harvey es troba en algun tipus d’embolic, potser econòmic, amb algun mafiós. Mentrestant, Pam es veu involucrada en un robatori a un banc que acaba en una tragèdia i demana ajuda a Spenser. Així, el que havia de ser un senzill cas de localització d’una persona desapareguda s’acabarà convertint en un greu problema, intentar ajudar a dues persones a qui vol reunir a sortir de dues situacions molt complicades, una en relació a la justícia i l’altra en relació a un perillós gàngster. Com se’n sortirà Spenser de tot aquest sarau… ho haureu d’aclarir llegint la novel.la, només vos diré que és brillant.

Ceremonia (Ceremony, 1982; Alianza Editorial, 1988; 198 pàgs.) és la novena novel.la de Spenser i en ella apareix per primera vegada un personatge, April Kyle, que sortirà en dues novel.les més, Taming a Sea-Horse (1986), la número 13 de la sèrie, i Hundred-Dollar Baby (2006), la numero 34.

Els pares d’April Kyle, una atlota de 16 anys que va fugir de ca seva, contracten Spenser perquè la localitzi. Segons pensa el pare, April podria estar ficada dins del món de la prostitució, i la manera en què parla a Spenser de la seva filla fa que ell no vulgui agafar la feina. Però Susan Silverman, la parella de Spenser, i la mare d’April l’acaben convencent que l’agafi. Les investigacions condueixen Spenser a una trama de prostitució de menors en la que hi resultarà estar involucrat un conegut de la feina de Susan. La resolució del cas, com és habitual en Spenser, serà més bé sorprenent i original, però això ja és un detall a descobrir llegint la novel.la.

I acab amb una cita de l’autor, treta de AZQuotes:

Sure, I have advice for people starting to write. Don’t. I don’t need the competition.

Com per posar-te a riure de l’acudit i que ell, tot seriós, te digués: no faig broma, ho dic molt seriosament.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: