Per xerrar de llibres i altres coses

Sé que encara estam lluny del diumenge 7 de març de 2010, però els Òscars ja encalenteixen motors. Ahir se varen entregar les estatuetes honorífiques que, per primera vegada en la història, s’han entregat a part de la gala principal, en un sopar amb 600 convidats, on hi actuaren de presentadors, entre d’altres, els directors Jonathan Demme i Quentin Tarantino, així com els actors Kirk Douglas i Anjelica Huston. Els guardonats “pels seus extraordinaris assoliments en la vida, les seves contribucions excepcionals a la indústria, o pel seu servei excepcional a l’Acadèmia” han estat: Lauren Bacall (actriu), Roger Corman (director i productor) i Gordon Willis (director de fotografia). El premi Irving G. Thalberg, a “un productor executiu el treball del qual reflecteix una qualitat consistent en obres cinematogràfiques”, ha estat per John Calley.

Abans de fer ressenyes de totes aquestes persones, vull comentar que me pareix vergonyós que l’entrega d’aquestes estatuetes quedi fora de la cerimònia dels Òscars, sobre tot la de na Lauren Bacall (i, si m’apurau, la d’en Roger Corman) ja que aquest fet els priva de rebre l’aplaudiment i reconeixement mundial que se mereixen,… i a noltros mos priva de sentir els seus parlaments.

En aquest sentit s’han expressat els periodistes especialitzats. Per exemple, en David Thompson (The Guardian) diu: A qualcú l’importen uns premis fora de la gala dels Òscars? Si és que no, l’Acadèmia hauria d’enrodillar l’estora i afrontar el fet que els Òscars són un ritual que s’està morint.

L’Acadèmia ha hagut de respondre a les crítiques i ha dit que volen homenatjar aquestes persones de la millor manera possible, que no volen convertir això amb un altre show televisiu, ni guanyar doblers amb aquest fet. De totes formes, han deixat entreveure que durant la gala de març se farà menció dels premiats i, fins i tot, no descarten que na Lauren Bacall pugi a l’escenari.

En fi, comencem p’en Roger Corman (Detroit, 1926), un prestigiós especialista en sèries B. Fins i tot, aprofitant el boom Jurassic Park de 1993, va fer de productor executiu d’una versió “cutre” titulada Carnosaur (hauríeu de veure el dinosaure!). Perquè vegeu per on van els tirs, mirau qualcuns del títols de pel.lícules produïdes per ell: Carnosaur 2, Angel of Destruction, Cheyenne Warrior, Demon Keeper, Dinosaur Island, The Alien Within, Dinocroc, Scorpius Gigantus… Això sí, també ha fet altres coses més… exitoses, com produir Death Race (2008), la darrera seqüela de A todo gas. També ha fet petits papers a: El silencio de los corderos, Philadelphia, Apolo 13,… Ha produït prop de 400 pel.lícules i n’ha dirigit prop de 60. Té 17 premis, però cap Òscar (fins ara) ni cap nominació.

En Gordon Willis (NY, 1931) ja és una altra cosa, ha estat nominat als Òscars per El Padrino III i per Zelig i ha intervingut en moltes altres pel.lícules d’en Woody Allen, endemés dels altres dos Padrinos i, per exemple, Con el agua al cuello (1975, amb en Paul Newman), treball pel que perfectament podria haver estat nominat; fins i tot ha dirigit un thriller, Windows (1980), amb na Talia Shire (la dona d’en Rocky, i germana d’en Francis Ford Coppola).

En John Calley (Jersey City, 1930) va esser nominat per Lo que queda del día (1993, amb n’Emma Thompson i n’Anthony Hopkins) i ha produït èxits com El código Da Vinci, Ángeles y demonios, Postales desde el filo (1990, amb na Meryl Streep), El rey del juego (1964, amb n’Steve McQueen) i ha aparescut a Después de una noche (1997, d’en Mike Figgis, amb en Wesley Snipes).

Pel final he deixat a “La mirada” o “Betty”, com se coneix a na Lauren Bacall (nascuda Betty Joan Perske l’any 1924 a NY). El segon malnom és com l’anomenen els més coneguts, mentres que el primer prové de la pel.lícula Tener y no tener (To Have and Have Not, 1944, dir. Howard Hawks), la primera pel.lícula que coprotagonitzava amb en Humphrey Bogart, qui només un any després se convertiria en el seu marit. Ella tenia 19 o 20 anys, era la primera pel.lícula que feia, i ell en tenia 45, i ja n’havia fet devers 50. La questió és que ella estava molt cohibida quan havia d’actuar amb en Bogart i, sense voler, baixava el cap i el mirava aixecant els ulls cap a dalt. Idò bé, aquesta manera de mirar va captivar a tot el món.

Aquesta pel.lícula, una autèntica meravella, està plena d’alguns dels diàlegs més famosos de la història del cinema. Com a exemple en pos dos (encara que, de fet, formen part de la mateixa escena):

En el primer, na Bacall (Slim, prima, a la pel.lícula) besa a en Bogart (Steve) i tenen aquest diàleg:

– Steve: Per què ho has fet?
– Slim: Me demanava si m’agradaria.
– Steve: Quina és la decisió?
– Slim: Encara no ho sé.
(Se tornen a besar)
– Slim: És fins i tot millor quan tu ajudes.

El segon, de fet, és un monòleg de na Slim, potser el més sensual de la història, i el diu quan se despedeixen just després del diàleg anterior:

Saps que no has de fingir amb mi, Steve. No has de dir res, i no has de fer res. Res. Oh, potser només xiular. Saps xiular, no, Steve? Basta que posis els teus llavis junts i… bufa.

En fi, no me vull allargar massa, perquè no acabaria de parlar mai d’una actriu que se descriu a ella mateixa quan era jove com: Jo era aquesta cosa llargaruda, de peus grossos i plana de pits. Com a curiositat, na Kathleen Turner, de qui deien que s’hi pareixia molt, quan la va conèixer s’hi va presentar diguent: Hola, som la tu jove.

Per acabar comentaré que extranyament només té una nominació als Òscars, per la pel.licula El amor tiene dos caras (The mirror has two faces, 1996), on fa el paper de l’encantadora mare de na Barbra Streissand (també directora de la pel.lícula) que fa la vida impossible a un Jeff Bridges que vol viure el matrimoni amb na Streisand sense sexe.

Ah, me n’oblidava. Sabeu qui presentarà la gala dels Òscars, una vegada en Hugh Jackman, triomfador l’any passat, ha declinat la invitació? Idò dos pesos pesats de la indústria: n’Steve Martin (presentador els anys 2001 i 2003) i n’Alec Baldwin (debutant, diuen que per l’èxit de la sèrie que protagonitza, 30 Rock, Rockefeller Plaza a Espanya). No sé com anirà, però segur que riurem.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: