Per xerrar de llibres i altres coses

Avui he de parlar d’un molt bon autor nòrdic de novel.la negra, i és que el danès Jussi Adler-Olsen (Copenhague, 1950) ho és. Perquè comenceu a centrar-vos, vos diré que l’any passat va guanyar el Glassnyckeln (Clau de vidre), el premi a la millor novel.la negra nórdica de l’any, concedit per la Skandinaviska Kriminalsällskapet (escriptors escandinaus de novel.la negra). El premi el va guanyar per El mensaje que llegó en una botella, la seva tercera novel.la de la sèrie dedicada al Departament Q, protagonitzada per l’inspector Carl Morck. N’Adler-Olsen va estudiar Medicina, Sociologia i Comunicació Audiovisual, i ha exercit de periodista, sociòleg i director de cinema, fins que s’ha dedicat a escriure llibres. Com a curiositat, l’any 1985 en va publicar un sobre en Grouxo Marx.

La seva primera novel.la, La Casa del Alfabeto (Alphabethuset, 1997; ed. Planeta Internacional, 2004; 542 pàgs.) és una novel.la molt entretenguda, dividida en dues parts ben diferenciades. A la primera part, situada l’any 1944 en plena segona guerra mundial, es conta com l’avió tripulat per dos pilots britànics en missió secreta és abatut en territori alemany i, per  fugir dels soldats que els persegueixen, pugen a un tren que resulta que va ple de malalts. Per tal de no ser descoberts, es fan pasar per bojos i són conduïts, juntament amb els altres malalts mentals, a un hospital psiquiàtric conegut com La Casa de l’Alfabet. Allà hauran de sobreviure a la forta medicació que els administren i als terribles tractaments de xoc, a la vegada que hauran d’intentar no ser detectats pels infermers ni pels guardians, ni pels altres pacients simulats, mentres tracten de no embogir irremeiablement. Després de mesos de sofriment, l’únic dels dos pilots que encara es pot valer per sí mateix aconsegueix fugir, deixant l’altre pilot enrera.

La segona part arrenca 28 anys després, amb el pilot escapat, casat i amb una filla, convertit en un afamat metge, especialitzat en medicina esportiva. Mai no ha aconseguit llevar-se del damunt el sentiment de culpa per haver abandonat el seu amic, però un terror malaltís ha fet impossible que tornàs a Alemanya per tal d’investigar què va passar amb els malalts de l’hospital psiquiàtric, destruït durant els bombardejos aliats del final de la guerra. Però, amb motiu de les Olimpiades de Munich de l’any 1972, és convinçut no sense esforç perquè acompanyi l’equip britànic com a assessor mèdic. Quan és a Alemanya, es posa a investigar què li va passar al seu amic en el mateix lloc dels fets.

Com diu l’autor, no es tracta d’una novel.la de guerra, encara que bona part d’ella (poc menys de la meitat) passa durant la segona guerra mundial. Segons conta ell mateix en la introducció a la novel.la, el fet que el seu pare fos psiquiatra va fer que de petit conegués alguns pacients de qui sempre va sospitar que fingien la seva bogeria. Aquest fet, i l’interès que sentia en conèixer com eren els tractaments que s’aplicaven als malalts mentals durant els anys trenta i com eren els hospitals i els metges en aquella època i durant la segona guerra mundial, varen ser els embrions d’aquesta novel.la, que va veure la llum després de vuit anys de feina i investigació.

Com a conclusió, he de dir que la primera part és, potser, una mica massa llarga però, tot i això, manté la tensió (i l’angoixa), a la vegada que  t’ensenya tot el que fa referència a l’atenció mèdica als malalts mentals per part del bàndol nazi. La fugida dels dos pilots després de caure el seu avió, i l’escapada d’un d’ells de l’hospital, són parts molt àgils i plenes de acció. La segona part del llibre entraria més en el camp de la novel.la negra, amb una història d’investigació en format detectivesc seguida per un final trepidant i molt negre.

Recomanable? I és clar que sí, tot i que, per la seva llargada, està més indicat per als addictes a la novel.la negra escandinava que per als addictes a la novel.la negra en general; esperarem a llegir Departamento Q per opinar amb més coneixement de causa.

Anuncis

Comments on: "La Casa del Alfabeto. Jussi Adler-Olsen" (9)

  1. Una ressenya completíssima,ja és el teu segon danès no?
    Veig que dius que a Espanya és va publicar el 2004. Supós que és un autor rellançat a partir del boom nòrdic. Esperarem a veure que dius del segon llibre

  2. I ara no sé què dir? Quan dius danès, utilitzes el genèric masculí? Ho dic perquè l’altra persona novel.lista de Dinamarca que he llegit és una dona, n’Inger Wolf, i no voldria reprendre cap polèmica ja superada. Fora bromes, sí, és el segon autor de novel.la negra danès que llegesc.

    No tenc clar que la data tardana de publicació indiqui que se va esperar a que la gent conegués un poc la novel.la negra nòrdica, ja que el primer Larsson (inici reconegut del boom nòrdic) se va publicar a Espanya l’any 2008, o sigui que potser és una questió purament casual (qualcú que l’havia llegit va parlar a qualcú de l’editorial Planeta i el va convèncer; fixa’t que la col.lecció és Planeta Internacional!).

    • No em referia al fet només de publicació el 2004, només en part. Vull dir que ara es deu vendre tal vegada molt més que quan va sortir. És possible que fa sis anys no s’hagués venut massa i que ara hi hagi més demanda degut a això què explicàvem. Tu mateix el llegeixes ara i has anat a veure si hi havia res publicat d’aquest autor.

      • Bé, de fet, jo el vaig descobrir l’any passt pel fet que va ser el guanyador del premi Glassnyckeln. Ara bé, com me’n vaig enterar que existeix aquest premi? Idò, sí, arran del boom Larsson. Però bé, l’edició que tenc (préstec bibliotecari) és de l’any 2004 i no sé que l’hagin reeditat (de moment, perquè supòs que aviat en faran una edició de butxaca).

        O sigui que en el fons tens raó.

  3. Acabo de llegir el llibre. Vaig llegir s’entrada, em va agradar, em va agradar l’argument i em vaig decidir a llegir-ho.

    Està molt bé, pot ser esperava una mica més d’intriga a sa segona part i que els fets es desvellasin més poc a poc, però en general és una lectura entretinguda i que enganxa.

    En qualsevol cas, tenc algunes “queixes” respecte a sa ressenya den Jaume. Per una part ja he dit que va complir el seu paper de fer entrar ganes de llegir el llibre i en aquest sentit no és just criticar-la, però conta més coses de les que pot ser hauria de contar.

    Sa ressenya podria ser igual d’engrescadora sense contar que hi ha altres malalts simuladors a l’hospital psiquiàtric i sense indicar quin dels dos és el que finalment s’escapa.

    • D’acord amb que la segona part no és una obra mestra de la literatura d’intriga, però bé, com dius és entretenguda i està ben escrita.

      De les queixes que fas, he de dir que me les meresc totes, estic d’acord amb tu. Per allò de fer ús del dret universal de defensa, he de dir que el fet que hi hagi altres simuladors no és res que l’autor amagui per donar una gran sorpresa final, ja que ben aviat ho saps, i saber-ho no lleva gens de suspense a la història.

      En canvi, donar el nom del que s’escapa sí que se pot considerar una patinada, ho podia haver evitat diguent “un dels dos”.

      De totes formes, has de reconèixer que fer una ressenya completa d’aquesta novel.la és molt complicat, per allò de les dues parts tan diferenciades. Però bé, no he estat massa àgil (i això que m’hi vaig mirar molt, però potser aquell dia estava molt espès).

    • Després de meditar-ho un poc, he decidit arreglar l’únic que se podia arreglar fàcilment de la meva ressenya: el nom del pilot escapat, ja que lo dels malalts simulats implicaria (a part de retocar la ressenya) eliminar part del teu comentari i de la meva rèplica.

      Així, he eliminat els noms dels dos pilots en tota la ressenya (tatxar-los no hauria aconseguit el mateix efecte) perquè pens que, a diferència d’altres ressenyes i comentaris, en aquest cas se pot seguir perfectament la teva puntualització i la meva resposta encara que hagin desaparescut els noms.

      D’altra banda, crec que és millor prioritzar el fet que la ressenya sigui més útil a futurs interessats en llegir el llibre, sense amagar el meu error, clarament posat de manifest amb tots aquests comentaris.

  4. Je je, val, me sembla bé. És veritat que lo dels simuladors es coneix bastant prest al llibre. I si t’has de sentir millor (que t’he notat una mica trist per aquest fet 🙂 ) t’he de dir que quan llegia es llibre no m’enrecordava de que havesis especificat qui dels dos s’escapava i per tant no ho sabia… va ser desprès de llegir el llibre i tornar repasar sa teva entrada, que vaig veure que ho deies 🙂

    • Sí, me sent millor, però bé, una cosa no lleva l’altre: la vaig pifiar! De fet, quan mirava altres ressenyes del mateix llibre (solapa del llibre inclosa), en molts de casos se renten les mans: només conten la primera part i tan contents!. Però jo vaig pensar que era important (com a mínim, per fer venir ganes de llegir el llibre) explicar un poc de les dues parts i, certament, ho podia haver fet millor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: