Per xerrar de llibres i altres coses

Fa ja molt de temps, de fet, poc després de començar el bloc (concretament, el dia 23 d’octubre de 2008), en Thabis va penjar un article d’un tal Asimov titulat Lo antiguo y lo definitivo, brillant com la majoria de coses que va escriure aquest autèntic geni. Han passat quasi cinc anys i mig i el tal Asimov no havia tornat aparèixer en el bloc. Ja era hora, idò, que hi hagués una ressenya de qualque llibre seu. Però primer, com és preceptiu (sobretot quan faig jo la primera entrada d’un autor), parlem una mica de la seva biografia. Sé que l’entrada serà llarga, però crec que l’autor s’ho mereix.

N’Isaac Asimov (Petrovichi, Rússia, 1920 – Nova York, 1992), nascut com Isaak Yudovich Ozimov, va ser professor de bioquímica a la Universitat de Boston, a més d’escriptor, principalment de novel.les de ciència ficció i llibres de divulgació científica i històrica, però també va ser un consumat conferenciant (l’article abans esmentat explica, de fet, una conferència improvisada que va fer en un seminari al que va assistir sense intencions de fer la conferència). N’Asimov és un dels autors més prolífics de tots els temps, amb més de 500 llibres publicats.

L’any 1950 es va publicar Jo, robot, un recull de relats curts on va fixar les famoses tres lleis de la robòtica (de fet, la pròpia paraula robòtica va ser una invenció de n’Asimov):

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà pateixi mal.
2. Un robot ha d’obeir les ordres donades pels éssers humans, excepte si aquestes entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Curiosament, el reconegut escriptor de ciència ficció Robert B. Sawyer (la sèrie Flashforward està basada en una novel.la seva, Recuerdos del futuro) va escriure un article on explicava per què no s’utilitzen les tres lleis en el món real. Si el voleu llegir (no és molt llarg), aquí teniu l’enllaç:

http://www.sfwriter.com/rmasilaw.htm

Entre l’extensa obra de n’Asimov, potser la més famosa és l’anomenada Trilogia de la Fundació, publicada entre els anys 1951 i 1953, que posteriorment va allargar amb 4 llibres més, dos d’ells situats cronològicament abans i els altres dos després de la trilogia original. Aquests 7 volums es completen amb cinc llibres de robots (el primer dels quals és la recopilació Jo, robot)  i la trilogia de l’Imperi Galàctic per formar la monumental Saga de la Fundació. En el darrer capítol de Fundación y Tierra (1983), es relata la formulació de la llei zero:

0. Un robot no pot fer mal a la humanitat o, per inacció, permetre que la humanitat pateixi mal.

Posteriorment, les tres B de la ciència ficció (Gregory Benford, Greg Bear, and David Brin) varen escriure un llibre més cadascun, amb el permís dels hereus de n’Asimov, formant l’anomenada Segona Trilogia de la Fundació. I encara n’hi ha més.

La pàgina web de n’Asimov (http://www.asimovonline.com/asimov_home_page.html ) té diversos llistats de les seves obres, organitzats segons diferents criteris.

N’Asimov també va ser un consumat humorista, i va publicar recopilacions de limericks (poemes humorístics populars de cinc línies), a més d’un curiós article titulat “Las asombrosas propiedades endocrónicas de la tiotimolina resublimada” on presentava la Tiotimolina, un compost químic fictici amb una propietat molt curiosa: es disol exactament 1.2 segons abans d’entrar en contacte amb l’aigua.

Però bé, encara no he parlat del llibre que he llegit. Entre la gran quantitat de llibres que va publicar n’Asimov, uns quants estan dedicats al gènere de misteri. D’entre aquests, n’hi ha sis que són reculls de relats centrats en el club dels Vidus Negres, un grup format per sis persones (de fet, set, com ara explicaré) amb una gran capacitat deductiva que es reuneixen una vegada al mes en un bon restaurant per fer un sopar, del que és responsable de forma rotatòria un dels membres del club; aquest convida una persona la companyia de la qual considera que serà interessant per a tots els membres. Després del sopar, a l’hora del conyac, el convidat és sotmès a un interrogatori, durant el qual sorgeix un problema que l’afecta i que no sap com resoldre. Els membres del club, juntament amb el convidat, comencen a especular quina serà la solució de l’enigma però, indefectiblement, serà el cambrer (el setè membre del club) el que el resoldrà. Al final de cada relat, n’Asimov explica en un epíleg la història que hi ha darrere el relat, on es va publicar, si és que va ser publicat, i com se li va ocórrer. De fet, ell mateix pertanyia a un club semblant, el de les Aranyes Tramperes (Trap Door Spiders).

Els membres del club són:

James Drake, químic orgànic amb un coneixement enciclopèdic de literatura
Geoffrey Avalon, advocat especialitzat en patents
Mario Gonzalo, artista que fa caricatures de cada convidat, penjades a les parets del restaurant
Thomas Trumbull, expert en criptografia que treballa per al Govern
Emmanuel Rubin, escriptor de novel.les policíaques, conegut de n’Asimov
Roger Halsted, professor d’institut de matemàtiques
Henry (ningú no coneix el seu llinatge), cambrer, qui sempre resol els enigmes

Els sis volums duen els títols (originals) de Tales of the Black Widowers (1974), More Tales of the Black Widowers (1976), Casebook of the Black Widowers (1980), Banquets of the Black Widowers (1984), Puzzles of the Black Widowers (1990) i The Return of the Black Widowers (2003).

El darrer va ser una recopilació de relats inèdits i d’altres ja publicats, i inclou un homenatge a n’Asimov. El que jo he llegit és el segon, Más cuentos de los viudos negros (More Tales of the Black Widowers, 1976; Alianza Editorial, 1990; 285 pàgs.). Conté 12 relats, dels quals comentaré un poc el darrer, El crimen supremo.

El convidat és un membre de Els irregulars de Baker Street, un grup d’estudiosos d’en Sherlock Holmes (realment existeix) que es reuneixen cada febrer, i que es dediquen a estudiar l’obra sherlockiana, fins al punt que intenten trobar evidències a l’obra (no val res que no publicàs en Conan Doyle) de diferents teories que es van formulant: en Holmes i en Watson eren catòlics fervents; o en Watson era, de fet, una dona (com a la sèrie Elementary); o en Holmes va tenir un “lio” amb la Sra. Hudson; o, en fi, el lloc on té la ferida de guerra en Watson. Per entrar en el grup, l’habitual és fer un article sherlockià, però el convidat no en té cap i el vol fer. Ha decidit fer-lo sobre en Moriarty, l’autèntica nèmesi d’en Holmes, i que era un consumat matemàtic que va escriure una tesi devers el 1875 titulada La dinàmica d’un asteroide. El grup intenta ajudar-lo a entendre de què devia anar la tesi, de la qual només se sap que feia servir matemàtiques molt avançades. La conclusió a la que arriben és espectacular, però no la desvetllaré aquí. En realitat, n’Asimov va viure una cosa semblant a la del convidat, ja que era un Irregular de Baker Street sense haver escrit mai un article. Al final, en va fer un de 1600 paraules sobre la tesi d’en Moriarty.

En fi, pareix que darrerament m’he especialitzat en relats curts de misteri, i ja en tenc un altre recull en marxa. Si vos agrada aquest tipus de literatura, no ho dubteu;  a més, n’Asimov escriu tan bé…

Nota Final: Crec que mos hauríem de plantejar seriosament redefinir els gèneres literaris; concretament, el de novel.la negra comença a ser massa ample. El llibre que he ressenyat hauria de pertànyer a la categoria de misteri i, si m’apurau, també al de llibres de relats. El problema és que això implica revisar totes les entrades de llibres ara catalogats com de novel.la negra, i ja en són unes quantes.

Anuncis

Comments on: "Más cuentos de los Viudos Negros. Isaac Asimov" (2)

  1. Vaja! no coneixia o no recordava que Asimov hagués escrit relats de misteri, però no sé de què m’estrany. De fet va escriure gairebé de tot. record haver-ne llegit llibres de divulgació històrica, a part dels clàssics de ciència ficció, és clar.
    Sobre les etiquetes, és evident, com més prim filam fa ganes ser més precisos. Primer de tot hauríem de pensar quines etiquetes més creus que fan falta, i posar-les a partir dels propers llibres, a part de possibles actualitzacions de’entrades ja fetes.

    • Bona idea. Sempre és millor fer-ho bé a partir d’ara i anar modificant a poc a poc les entrades antigues. És que envestir a les més de 500 entrades de cop me feia “un poc” de peresa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: