Per xerrar de llibres i altres coses

Aquest estiu he volgut llegir, entre altres, autors que estaven pendents. La novel.la que us duc avui no és cap novetat, va ser un èxit sorprenent a la literatura catalana l’any 2011. Es tracta de la Marta Rojals, que aquell any va triomfar amb Primavera, estiu, etc. i enguany ha tornat a tenir un gran èxit amb la seva segona obra L’altra (2014). O sigui que l’havíem de llegir i he començat pel principi. Després de l’experiència, tot i alguna reserva, no dic que no em llegeixi L’altra a veure si hi ha res de nou o tot és una mica més del mateix.
Podem començar comentant que l’autora és arquitecta de professió, com la seva protagonista. És de Palma d’Ebre, a les comarques tarragonines, gairebé com la seva protagonista, que és d’un poblet anònim de les mateixes contrades, i veig que per tot s’esmenta com a mèrit o circumstància especial, l’ús de la variant de Palma d’Ebre quan parlen els personatges, si bé el narrador escriu en català estàndard amb alguna petita variació , per exemple meu-meua.

368 pàgines

368 pàgines

És veritat que l’ús de la variant dialectal marca l’estil igual que algunes solucions ortogràfiques curioses, però allò que sorprèn al principi, un cop acceptat es desenvolupa dins la novel.la sense més problemes. D’altra banda, no està malament que els lectors coneguin una mica de la variació de la llengua catalana. Comento tot això perquè, estant escrit aquest blog des de Mallorca on aquest tema és una veritable obsessió, no està de més observar com a altres llocs també parlen “diferent”.

La novel.la explica en primera persona la vida d’una jove arquitecta que, després de separar-se de la parella torna al poble per passar uns dies amb la família. Ella habitualment viu a Barcelona i no sap com comentar el tema a la família. A partir d’aquí trobarem, d’una banda el retrobament amb persones i sensacions deixades una mica de banda, el pare, la tieta, la germana absent, un amic de la infantesa retrobat, i de l’altra ens contarà la seva pròpia història, des de la infantesa, l’adolescència fins a la pròpia educació sentimental i les seves conseqüències.

La crisi sentimental condueix a la crisi existencial, cosa bastant vista d’altra banda, i al replantejament de la vida, de les relacions, de les decisions preses. S’ha parlat que és una novel.la generacional, dels que estan ara al mig dels trentes i que han agafat de ple la crisi econòmica i la dificultat per sobreviure en el món laboral actual. També és una novel.la que parla de la identitat, rural i urbana en aquest cas, i de quin és el lloc d’un a la vida.
La primera persona permet moltes reflexions personals en tots els àmbits que hem citat: sentimental , sexual, identitat, quotidianitat, relacions familiars… i també permet la identificació personal tant amb la narradora com amb la protagonista. I tampoc està mal escrita, així que no és d’estranyar l’èxit que ha assolit l’obra sobretot en lectores. De totes maneres això tampoc no és d’estranyar, de lectores n’hi ha més i el lectors homes sovint tenim coses millors a fer que llegir novel.les on es parla de sentiments, o això diuen.
Serà perquè m’he llegit aquesta novel.la entre dos treballs literaris molt ambiciosos, que m’ha semblat una obra només interessant, amb algunes reflexions, especialment les identitàries, o com deia abans, el del lloc que triam a la vida, ben exposades. També m’ha semblat ben dibuixada la rememoració del passat, les relacions infantils i adolescents, les relacions familiars, però no acabo de compartir l’entusiasme. Els capítols finals, per exemple, m’han semblat bastant obvis.
Prometo de totes maneres llegir-me la segona novel.la i esbrinar si realment el que llegim abans i després d’una obra ens pot condicionar la percepció que en tenim. Si em permeteu un petit comentari personal, a la meva filla de divuit anys la novel.la li entusiasma, i amb això no vull dir res més que això. És una lectura molt senzilla, i segur que passareu una bona estona. Llegiu-la i a veure què us sembla

 

Anuncis

Comments on: "Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera." (11)

  1. Estic molt content, Benet, perquè pareix que ja has deixat anar definitivament la teva fase “poc creativa”.

    Trob que éts molt “polite”, i polític, amb el que dius de les varietats lingüístiques, jo segur que m’hauria esplaiat més. Només per dir qualque cosa, òbvia per altra part, no hem d’oblidar que les varietats donen la riquesa a una llengua, però la negació d’un estàndard la mata irremeiablement. Jo personalment consider molt encertat que el narrador s’expressi en català estàndard mentres que els personatges parlen la seva varietat; evidentment, és una decisió personal de l’autora, i no tothom té perquè fer-ho així, però a mi m’agrada. Només per veure això, me faria ganes llegir la novel.la, i òbviament també m’atreu la trama, molt ben explicada a la teva ressenya, però, com saps, la meva addicció (diguem les coses pel seu nom) a la novel.la negra me fa perdre’m llibres que segur que disfrutaria. Esper que qualque dia, quan ho decideixi, recordi totes aquestes novel.les que recomanau i pugui gaudir-les.

  2. Bones Benet!
    Aquest me’l miro sovint quan vaig a la llibreria, però no acaba mai de caure! Tothom en parla taaaaaan bé de la Marta Rojals, una autora que desconeixia fins fa quatre dies, però… Sóc una mica com en Jaume, m’atreu més altres tipus de novel·les. Però crec que acabarà caient per pressió mediàtica.
    Sobre la variació lingüística, a mi m’encanta trobar-me-la. Hi havia una novel·la d’un escriptor begurenc que no recordo ben bé el nom (Miquel Martí, crec) que parlava del tema, sobre com s’interposava, en aquell cas, a Begur, el català d’oficina per sobre del salat, i que és una llàstima perdre el dialecte.
    Salutacions!

  3. Bona nit!

    Quin honor que m’hagis mencionat a la teva ressenya! Jo mai no he estat de llegir, mai no havia trobat aquell llibre que t’enganxa, que trobes interesant i que tens moltes ganes d’esbrinar què passa al final. Doncs per primer cop, he posat molt d’interès en un llibre, i aquest, podríem dir que ha estat l’afortunat.

    La manera de jugar amb la llengua és el que he trobat més interesant. Tens tota la raó, mai no està de més veure que el nostre dialecte no és l’únic.

    La estructura de l’obra també m’ha cridat l’antenció perquè d’una manera o d’una altra et pots sentir identificat. Ja sigui amb els sentiments de tristesa que portava dins, una infància que s’havia convertit en uns simples records, o la diferència entre viure a casa i marxar.

    A mi, personalment, el final no m’ha agradat gaire. Estant d’acord amb el que em va dir na Xisca Crespí, crec que ha volgut acabar massa ràpid i tot i que m’agrada el final obert, m’ha faltat un final més complex.

    • És trist el que dius que aquest sigui el primer llibre pel que t’has interessat seriosament per saber què passa al final i que el final … no t’hagi agradat 🙂 Això no passa sempre, ànims.

  4. M’agrada aquest tema que heu encetat. És polèmic 🙂

    Jo crec que tothom té una varietat dialectal marcada pels seus orígens i que és pròpia de cada un, més que pensar que sa varietat es pròpia d’una localitat o regió. Crec que individualment ens hauriem de responsabilitzar de que aquesta varietat dialectal que hem heredat dels nostros avantpassats i que s’ha anant format també amb sa nostra pròpia experència personal no es perdi, fent-la servir.

    Quan un abandona aquestes varietats dialectals fent servir un standard ajuda a que aquestes varietats es perdin un poc.

    Pens com en Jaume que tota llengua necessita un standard per sobreviure però també pens que aquest standard no té perquè fer-ho servir ningú, al menys a sa seva vida de cada dia (oral o escrita)

    En aquest sentit me pareix molt artificial per exemple, llegir un llibre on apareixen personatges mallorquins, xerrant en català standard. Per tant trob molt encertat sa manera d’escriure de na Marta Rojals.

    Me pareix, ja que hi som, també molt artificial llegir a companys a aquest blog que escriuen de manera diferent a sa que xerren. No crec que el nivell intelectual d’un blog com aquest impliqui que els que participin tenguin que fer servir un lenguatge standard, encara que respect evidentment a qui ho faci servir (de fet jo ho he intentat fer servir a vegades també). M’agrada més llegir varietats valencianes, com ha pasat a vegades, que me permetin esbrinar des de on està escrivint cada un, tenint dificultats per entendre alguna paraula o expressió, més que es fet de que tots facem servir el mateix standard.

    M’agradaria també que a s’escola s’ensenyasin aquelles varietats que són més properes i que a sa televisió es faci servir al menys parcialment aquestes varietats quan ses circunstàncies ho permeten, en particular per una raó molt senzilla, per saber què és una varietat reconeguda i correcte i qué és un barbarisme o incorrecció. Especialment per algú com jo que ha rebut sa seva educació en castellà i que ha aprés es català de manera “irregular”.

    • D’entrada, diré que no som en absolut un expert en llengues, sinó només un petit aficionat que va tenir la gran sort de disfrutar d’uns professors de primària i batxiller elemental (Miquel, Germà, Maria) que creien en la nostra llengua (en temps del “caudillo”!), i organitzaven classes quasi-subversives de català en l’estil del que ara s’anomenarien activitats extraescolars. Aquests cursos em permeteren conèixer en Francesc de Borja Moll, un dels més grans filòlegs catalans, i la seva filla Aina, destacadíssima lingüista (llegiu una interessant entrevista que li feren el passat 30 de març a l’enllaç: http://www.nuvol.com/entrevistes/aina-moll-quan-facin-llibres-de-text-en-sevilla-llavors-en-farem-en-eivissenc/). Des de llavors tenc un sentiment especial vers la nostra llengua, el català.

      Primer de tot, diré que això de tenir una llengua estàndard no és res exclusivament català, fins i tot l’espanyol (o castellà, com deim per aquí) que diàriament llegim (llibres, diaris,…) i sentim (telenotícies estatals) no és cap dialecte (o modalitat), és el castellà (o espanyol) estàndard; si no ho creus, escolta parlar a un andalús, o a un basc, o a un gallec, o a un mallorquí castellanoparlant, i veuràs com fan servir registres que no són els que estam habituats a sentir/llegir. L’anglès també té un estàndard, el francès, també; el noruec en té dos, etc. Vol dir això que es perdran les diferents modalitats lingüístiques? Evidentment que no, basta (en el nostre cas) entrar en un bar qualsevol i escoltar a la gent que parla en català, no parlen l’estàndard; tant és així que si un lleidatà, o un alcoià, entràs en el bar, potser no entendria ni la meitat del que s’està dient. Trasllada-ho a un escrit. Qui l’entendria? Les modalitats s’han de defensar, i només les perdran aquells a qui no interessa una llengua: tenim els diccionaris, els professors, les rondaies, el teatre, les famílies,… per no perdre-les. Però és necessari (imprescindible, diria) disposar d’una llengua estàndard, encara que només sigui als efectes d’un enteniment entre les diferents persones que conformen un entorn lingüístic, però també per garantir la supervivència d’una llengua.

      Per descomptat que si jo llegesc un llibre i parla un mallorquí amb el registre que estic fent servir en aquest comentari, em costarà creure-me’l, tot i que cada escriptor és lliure (fins aquí podríem arribar) d’escriure la seva obra amb el registre que consideri més apropiat. Però una cosa no lleva l’altra, si anam més enllà, resulta que cada família, i potser cada persona, parla d’una manera particular (estic pensant en pirifingos, pilongos, i més particularitats familiars). Vol dir això que cadascú ha d’escriure com parla? Si així ho fessin, la veritat és que només entendria els llibres qui els ha escrit i, potser, la seva família. A més, si tanta por ens fa usar el català de Catalunya, sempre podem fer servir l’estàndard en la seva versió menys principatina: “estam” en lloc d’”estem”, “som” en lloc de “sóc”, “deix” en lloc de “deixo”, “discos” en lloc de discs”.

      Un dels principals problemes que té la llengua catalana, tant a Balears com a València és el propi nom: dient-li català, molts pensen que estam renunciant a la nostra pròpia identitat, però, per què a cap estatunidenc no li costa gens dir que parla anglès, o noltros mateixos no tenim cap problema en dir castellà a la llengua que parlen a Extremadura, a Andalusia, o a Ceuta i Melilla, o la que parlen gran part dels nostres polítics? El nom no vol en cap cas ser excloent, és el que és i ja està, no cal donar-li més voltes.

      El nostre blog ha passat fa ja uns quants anys de ser “nostro” a ser “nostre”, en el sentit que en el seu naixement no era públic i només el llegíem nosaltres; des del moment que l’hem obert al món, jo crec que és necessari l’ús del català estàndard, encara que, òbviament, amb totes les llicències dialectals que vulguem. En el meu cas, he decidit fer servir l’estàndard (no totalment estricte, emperò) en les entrades, però els comentaris (llevat d’aquest) els sol fer d’una manera més distendida, simplement perquè no els consider tan “seriosos”. És, evidentment, una decisió personal, justificada pel fet que en la situació actual (blog obert), no escric només per al nostre grup d’amics (com, potser, feia abans), sinó que també escric per a qui vulgui llegir-me, sabent que pot ser de qualsevol zona de parla catalana.

      El que dius de la televisió ja es feia abans de l’època negra (tipus Mordor) que ens ha tocat viure aquests darrers anys: els informatius i programes “seriosos” es feien en estàndard (s’ha de fer cultura!), i els programes més “en directe” es feien en versió dialectal, i ningú mai no es va queixar. Ara resulta que gent que habitualment parla en castellà ens ha d’ensenyar com usar la nostra llengua, mostrant-nos què és “lo nostro” i què és una confabulació pancatalanista. Realment no sé si riure o plorar ja que, en llegir i sentir aquesta gent, pas sovint d’un estat d’ànim a un altre; m’ho agafaria com un programa d’humor si no fos perquè l’actitud d’aquestes persones mal dites polítics estan jugant amb l’educació (i, per tant, el futur) dels nostres infants.

      Jo també crec que a les escoles s’ha d’ensenyar el català que parlam, però tampoc no es pot deixar d’ensenyar el català estàndard si no volem que els nostres joves, d’aquí uns anys, no siguin capaços de llegir ni un llibre que no l’hagi escrit el seu veïnat (o un membre de la seva pròpia família).

      Per acabar, et deix amb un extracte del llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra, fragment que trob molt clarificador de la importància de disposar d’una modalitat estàndard:

      La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de l’administració pública, de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.

      (tret de: http://www.upf.edu/leupf/03models/21.htm)

  5. Tenc sa sensació de que quan es parla de llengo i de dialecte, de estandard i de variettat dialectal, aquí a Mallorca, sa gent està sempre especialment susceptible i moltes vegades sense motiu. Sa teva parrafada me sembla molt bé però potser dona resposta a una especie de frustació en front de les opinions manifestades per part de sa societat o dels polítics més que donar resposta o rèplica al meu comentari.

    Recorda que jo he començat diguent que consider que un estandard és necesari per qualsevol llengo. De fet sa major part del que dius no té que veure res amb el que jo dic.

    Aquí a Malolorca, defensar que s’ensenyin ses varietats dialectals a ses escoles es considera anticatalanista, i defensar es català estandard es considera pancatalainsta… Aquest clima d’enfrontament no és gens bo.

    No sabia que hi havia dos estandards del català, un més pincipatí i un altre que ho és menys. Vols dir que si faig servir “estam” en lloc de “estem” encara estic fent servir un català estandard i si faig servir “nostro” en lloc de “nostre” ja no? Això no ho entenc gaire.

    Vols dir que si fas servir nostro en lloc de nostre o noltros en lloc de nosaltres la resta dels lectors de parla cattalana no t’entendran? No ho crec. Sa meva opinió és que aquest segueix sent un blog “nostro” fet a Mallorca i que fer servir ses nostres variietats dialectals l’enriqueix, I precisament tu ho fas, encara que només parcialment,quan dius que fas servir un estandard “menys principati”.

    Jo el que dic es que si ses varietats dielectals només es fan serviir als bars s’acaben perdent com s’han perdut ja molt des vocubalri i expresions que feien servir els nostros padrins i que ara ja no es fan servir. Jo el que dic és que a més des català estandard, evidentment, a ses escoles s’haurien d’ensenyar ses variietats dialectals properes. Jo el que dic és que un no ha de tenir por de fer servir ses variietats dialectals també quan escriu, en particular en llocs més o manco informals com aquest blog. Jo el que dic és que a sa televisió s’han de fer servir ses varietats dialectals de cada indret. Ara que t’he deixat clar el que dic pots escriure una altra parrafada diguent en que del que dic no estas d’acord 🙂

    Jo som més romàntic que pragmàtic. Si he de triar entre defensar un estandard per reforçar es català o defensar s’ús de ses varietats dialectals m’estim més optar per sa segona opció. I si no ho faig més és perque el meu coneixement del català (tan s’estandard com es dialectal) és bastant llimitada. No vaig tenir sa mateixa sort que vares tenir tu amb en Miquel, en Germà i na Maria.

  6. Potser sí que m’he deixat dur per sa mania que tenc a sa guarda de politicastres que mos governen (fixa’t que ara ja no som tan formal).

    Jo sempre he defensat lo nostro, molts d’amics catalans de Catalunya en són testimonis, però mai no he dubtat que sempre he parlat i escrit en català, fins i tot quan, com ara, faig servir sa varietat més poc literària (formal, estàndard, el que li vulguis dir).

    Efectivament, jo he tengut molta sort, però també m’he sentit atret cap a una llengua que estim, en qualsevol de ses seves varietats, de fet, en totes. Això m’ha fet preocupar-me sempre per sebre com s’escriu correctament. Sense anar més lluny, vaig fer un curset de recursos lingüístics en xarxa de català, a través d’es qual he conegut pàgines web que me permeten assegurar-me que tot lo que escric és correcte (Optimot n’és un molt bon exemple).

    Ara bé, crec totalment erroni que només s’hagi de fer servir es català d’es lloc d’on éts; de fet, cada moment i cada lloc requereixen un ús o un altre: si jo faig una conferència a fora de Mallorca, la faré en estàndard, si xerr amb sos amics, ho faré en mallorquí (sa varietat d’es català pròpia de Mallorca). Fins i tot, amb uns amics catalans, sempre xerr en mallorquí, perquè ells disfruten de descobrir com parlam a Mallorca. En es blog, bé, jo li don sa categoria necessària per fer servir s’estàndard, sobretot quan escric en pla seriós.

    A s’escola, crec que s’ha d’ensenyar CATALÀ, i això vol dir que s’ha d’ensenyar sa varietat estàndard, perquè és es nexe d’unió amb sa resta de gent de parla catalana, però també s’han de conèixer ses nostres varietats, i ho pos en plural perquè, si filam prim, què és mallorquí? He de dir “montanya”, com deim a Palma, o muntanya, com diuen a sa part forana? He de pronunciar ses “e” obertes com “e” tancades, com fan a Felanitx? He de pronunciar totes ses “o” no tòniques com “u”, com fan a Sóller, a Catalunya i, no tan generalment a sa part forana? He de salar, o lalar, com fan a Pollença? En fi, repetesc, s’ha de conèixer es català estàndard, però no s’ha de permetre que cap nin nascut a Mallorca digui: “Què gran que es Sa Seu!” O: “s’any que ve me’n vaig de viatge”. Seria imperdonable!!!

    Es problema és que es mallorquí, sebre que s’ha de dir “La Seu”, o “l’any que ve”, s’aprèn a ca nostra, en es carrer, en es bars, però es català estàndard només se pot aprendre a s’escola, i a sa televisió, cinema, llibres, en fi, fora de ca nostra, a no ser que es nostros pares siguin filòlegs i mos n’ensenyin.

    I ara, perquè no me tornis dir que no te contest lo que dius, ho faré, explícitament:

    No és que hi hagi dos estàndards, és que hi ha paraules lleugerament diferents que són totes estàndard; per exemple, “estam” és perfectament estàndard, tant com “estem”, però “estam” és més proper a noltros que “estem”; aleshores, si té sents malament escrivint “estem”, posa “estam” i no deixes d’escriure en català estàndard. Sense anar més lluny, en un article meu escrit en català i publicat en una revista catalana, es corrector no va tenir cap problema en acceptar “estam” (i d’altres paraules estàndard més típicament mallorquines), i així hi surt a s’article.

    És clar que m’entendran fent servir noltros o nostro, igual que homo i cotxo i colzo, però si escrivim en català estàndard, posarem nosaltres i nostre i home i cotxe i colze. I no passa res, de veres, no fa mal.

    No has de triar entre es català estàndard i ses varietats, per què ho hauries de fer? Fa molt (però que molt) de temps que conviuen totes ses varietats d’es català, i mai (fins s’arribada d’es règim de Mordor) no hi havia hagut cap problema. Però, així i tot, no has de triar, simplement fes servir cada modalitat segons sa situació.

    I si puc dormir cada vespre és perquè tenc clar que es polítics passen, mentres que sa cultura, ses tradicions i s’història els sobreviuen (i ara ja he tornat a sa meva fixació politicoide).

  7. Estic d’acord en gaire bé tot el que dius. I m’encanta com ho dius. M’agradaria que quan escrius al blog ho fesis sempre així.

    Tans sols no estic d’acord amb una cosa: amb el que dius que ses varietats dialectals ja s’aprenen a ca teva o al bar o al carrer. Crec que això no és cert. I aquí està es problema més greu.

    Com he dit abans crec que qualsevol llengua ha de tenir un estándard que s’ensenyi a ses escoles, però també s’han d’ensenyar a ses escoles ses varietats més properes i s’hauria de fer de manera natural, perquè si no, es perdran. Algú pot pensar que no és tan important que es perdin i fins i tot potser tengui raó, però es perdran.

    Per posar-te un exemple, els meus fills fan servir el “soc” i a casa no ho han sentit mai. Ho han aprés a s’escola i ningú els hi ha dit a s’escola que aquí a Mallorca feim servir el “som” i que és igualment correcte.

    Hi ha expressions que fas servir al teu escrit que jo no faig servir pensant que són incorrectes. “Fer servir” també és una expressió que he adoptat de sa manera de xerrar catalana. Hi ha molts d’exemples més, n’hi ha moltissims.

    Hi ha gent que pensa que els mallorquins mos preocupam per coses sense importància, que això de ses varietats dialectals és una questió menor, però afortunadament també hi ha gent que no ho pensa. Potser sa situació es pugui reconduir però mentres gent com tu, que estic segur pensa el mateix, consideri que campanyes com sa del govern de recuperar “lo nostro” és una agressió en front de sa cultura catalana o en front d’un estandard català, anam malament.

    Jo també pens que tenim uns polítics que no mos mereixem i no estic d’acord en la major part de ses coses que fan, per no dir gaire bé totes ses coses que fan, però que es preocupin per recuperar i no deixar perdre ses nostres varietats dialectals (fixa’t que ho pos en plural perquè no estic pensant només en sa mallorquina) tant a ses escoles com a sa televisió, sempre que es faci correctament i sense que es deixi d’ensenyar també el català estàndard, ho consider correcte. I estic segur que si en lloc de fer-ho aquesta “panda” que ens governa ho fes, el mateix, alguna altra “panda” més propera a ses teves idees polítiques, també ho considereries correcte.

    • Mira, Tià, ara no tenc massa temps, estau a punt d’arribar, o sigui que escriure fins que arribi el primer de voltros i, si vols, ja ampliaré la meva resposta més tard, o demà.

      Primer de tot,”lo nostro” no s’ha de defensar a ca nostra, “lo nostro”, si éts president d’un govern autonòmic, ho has de defensar a Madrid I si tan interessat està en defensar “lo nostro”, perquè sempre xerra en castellà? I per què s’inventa una aberració lingüística, educativa i cultural, anomenada TIL, que arracona la nostra llengua? No sé si ho recordes, però al principi de tot, justificaven aquesta animalada diguent que ho feien per reflectir la realitat social!!!!

      No és que no li doni suport perquè no té la mateixa ideologia política que jo, és que jo no en tenc, d’ideologia política, només m’interessa que no s’ataqui “lo nostro” de ver, és a dir, la cultura, la tradició, la història, l’educació,…

      I sí que “lo nostro” es troba al carrer i a la família, potser no en tots els carrers i en totes les famílies, però sí en molts i moltes. De totes formes, jo també crec, i ja he dit en comentaris anteriors, que també s’han d’ensenyar les varietats de la zona (i les més comunes de la regió) a les escoles. Si els mestres no els ensenyen a dir “som” (cosa que permet-me que dubti), idò mal fet. Però també han de sebre què vol dir “sóc”, i “got”, i “ampolla” i “vaixell”, i… Si no, vaja ensenyament de la llengua que els donarem!

      Si no vols dir (o no t’agrada) “fer servir”, sempre pots dir “usar”, o “emprar”, la grandesa d’una llengua està en la seva varietat. I jo estaré encantat, si vols, en assessorar-te (i corregir-te) amb el català, dins de les meves limitacions, és clar. Això sí, si vols, dispòs de molts de recursos en xarxa on se pot consultar si una determinada paraula, o expressió, és correcta en la nostra meravellosa llengua.

      Per acabar (veig que encara no arribau però començ a suar), només te diré que sí, que jo (i moltíssima més gent, molta més del 50% de ciutadans de les Balears), pens que la campanya de l’innombrable per recuperar “lo nostro” (que mai s’ha perdut, que se sàpiga!) és una campanya per perjudicar a la llengua de tots noltros, el català, que no te càpiga cap dubte! “Lo nostro” li importa menys que les sobrassades que va fer penjar de l’escala d’agafar figues, que ni això sap de “lo nostro”.

      Encara digués que defensa “lo seu”, o millor encara, “lo suyo”…

  8. Molt bé, crec que és hora de donar sa meva opinió. Ho escriuré igual que com xerr perquè com ha dit en Jaume, i m’ha agradat molt, s’ha d’aprendre a separar situacions.

    M’agradaria començar per aclarir sa paraula “estàndard”. És un mitja de intercomprensió ampli. Se transmet a ses escoltes, Sebastià, precisament perquè afavoreix l’ascensió social davant els dialectes i els sociolectes. És una manera d’ensenyar-nos a entendre’ns entre noltros. Per si no ho sabies, durant primaria, ESO i batxiller, mos ensenyen s’ estàndard que s’utilitza a Balears. Dic això perquè si jo ara escric un text sense cap error, però amb s’estàndard que m’han ensenyat a Son Pacs i el present a sa meva classe de català, aquí, a s’Universitat Autònoma de Barcelona, tothom sabrà que sóc de ses illes. No és per res igual. I d’això n’hauries d’estar orgullós, si tantes ganes tens de defensar es nostro dialecte.

    Que vull dir amb separar situacions? Doncs tot allò que ha dit en Jaume abans. Si vols deixar un comentari discutint si es llibre ha estat interesant o no en mallorquí, me pareix beníssim, però s’ha de saber mostrar un grau de formalitat. No pots redactar un text com el que escriviu aquí posant un registre inadequat. I un registre formal, si volen que sa gent que veu es bloc per primera vegada es prengui seriosament allò que diu, s’han d’evitar ses faltes d’ortografia. (S’article salat és un registre informal, però això és un altra tema i no vull entrar dins una nova discussió.)

    Precisament per tot lo que ha dit en Jaume, es mallorquí és un dialecte, perquè si mos posam a separar els accents, no acabaríem mai. Que jo xerri mallorquí implica dir totes ses paraules que diuen al meu dialecte? Of course not. És ben normal que es teus fills no diguin “som”. Però si els ho demanes, sabran perfectament que significa.

    Es mallorquí és preciós de per si, no necessites haver de formalitzar-lo amb aquest dialecte per poder-lo lluir. Jo sóc sa primera que tant per whatsapp com per facebook, utilitza es mallorquí, però ho has de saber separar. Hi ha moltes persones que se prenen aquest bloc seriosament i tenen ganes d’expressar el que han llegit i les seves opinions d’una manera formal. Respect que tu ho vulguis fer en mallorquí, però no compartesc sa teva opinió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: