Per xerrar de llibres i altres coses

Si vos parl de n’Arthwyr de Maleoré, sabríeu a qui em referesc? No? Idò seguiu llegint.

La piedra de fuego (The Ressurrection Maker, 2013; ed. Grijalbo, 2014; 431 pàgs.) és una típica novel.la d’en Glenn Cooper: agafa uns fets reals i els vesteix d’una trama d’intriga. Ara bé, fer això i aconseguir una bona novel.la, interessant i addictiva, no és gens fàcil. Primer de tot, requereix una feina de documentació impressionant, si no vols que amb les primeres cinquanta pàgines el lector pensi que l’estàs enganat i prefereixi llegir qualsevol altra cosa, com per exemple les pàgines d’economia de La Vanguardia (per dir qualque cosa que jo no llegiria mai). També, la història que es creï ha d’encaixar perfectament amb els fets reals, perquè en cas contrari el lector podria pensar que més valdria haver fet dos llibres, un que explicàs la part històrica, en pla enciclopèdia, i un altre d’aventures que, casualment, tendria que veure amb el primer. No cal dir-vos què acabaria llegint el lector en aquest cas. A més de tot això, els personatges que protagonitzin la novel.la han de ser interessants, t’has de sentir implicat en la història, has de patir pels “bons” i odiar els “dolents”. Finalment, la intriga ha d’estar ben duita, i ha d’acabar d’una manera satisfactòria (no parlaré de la teoria d’en Hitch, que deia que perquè una història enganxi, els protagonistes han de patir molt, però al final n’han de sortir vius).

Idò bé, tot això es compleix a les novel.les d’en Glenn Cooper. D’altra banda, la seva manera d’explicar els fets històrics és a través d’unes trames paral.leles ubicades a l’època corresponent, interessants per sí mateixes però, a més, perfectament encaixades dins del fil argumental. D’aquesta manera, l’autor aconsegueix unes novel.les d’una factura brillant.

La piedra de fuego no n’és una excepció, encara que potser és la més fluixeta de les seves novel.les; de totes formes, és un llibre dels que no et permeten deixar-los més que per complir amb les necessitats bàsiques. Les 431 pàgines (de fet, menys, ja sabeu el costum espanyol de començar les novel.les per la pàgina 7, o 9, o 11, la 7 en aquest llibre) es llegeixen perfectament en dues o tres sessions (en el meu cas, en quatre). De totes formes, per allò de posar-li qualque emperò, la resolució de la història és bastant previsible, tot i que tampoc no veig cap altra manera possible d’acabar-la, a part que aquest fet no li lleva gens d’interès a la novel.la; a més, les darreres línies contenen un fet inesperat.

Però parlem de la trama. N’Arthur Malory, un químic que treballa de director de màrketing en una empresa de desenvolupament de materials especials, dedica el seu temps lliure a la seva gran passió, la recerca de tresors. El seu gran anhel és Camelot, li agradaria trobar l’espasa Excalibur i, sobre tot, el Sant Greal, el calze sagrat que Jesucrist va usar en L’Últim Sopar. Aquesta afició li ve pel fet que, segons la tradició familiar, n’Arthur és descendent d’en Thomas Malory, l’autor del segle XV que va escriure “La mort d’Artur”, una de les obres més conegudes sobre la figura del llegendari rei britànic (la pel.lícula Excalibur hi està inspirada).

En Malory forma part d’un grup d’intel.lectuals anglesos que celebren reunions periòdiques per parlar de temes relacionats amb el Sant Greal. Un dels membres més antics, n’Andrew Holmes, crida en Malory per dir-li que ha trobat una pista sobre l’existència del calze però, abans que li pugui mostrar, és assassinat i el propi Malory se’n surt pels pèls. A partir d’aquí, es dedica a intentar reproduir els darrers passos del seu amic per tal d’aclarir el que en Holmes havia descobert. Pel camí coneixerà una física francesa que l’ajudarà en la seva recerca, la qual els durà per alguns paratges molt coneguts per noltros, com La Sagrada Família i el monestir de Monserrat. Tot això intentant sobreviure als atacs dels assassins del Khem, un grup secret que cerca el Sant Greal per altres motius no tan culturals.

En fi, ara que som a l’estiu, res millor que un bestseller, que en aquest cas també podríem dir que és bestwriter i bestreader, per passar una estona agradable (de totes formes, en Glenn Cooper és recomanable per a qualsevol estació de l’any).

Nota final: Supòs que a hores d’ara ja ho teniu clar però, de totes formes, comentaré que Arthwyr no és més que una de les maneres en què es coneix el rei Artur, el de la taula rodona, i Maleoré és el lloc de França on suposadament va néixer (segons la recerca/imaginació d’en Cooper).

Anuncis

Comments on: "La piedra de fuego. Glenn Cooper" (3)

  1. Una ressenya interessant, però hi ha una cosa que no puc passa. Això que dius del naixement del rei Artús és al castell de Tintagel, A Cornwall, Anglaterra

    • Ja he dit que forma part de la recerca/imaginació d’en Cooper. De fet, ja saps que l’existència del rei Artús està en entredit, com ho està el possible lloc de naixement, cas que hagi existit. De totes formes, ja dispòs de “La muerte de Arturo”, d’en Tomas Malory, per veure què hi diu, el que passa és que és un llibre (de fet, dos volums) molt llarg, o sigui que me costarà llegir-lo. Però bé, puc cercar només què diu del lloc de naixement.

  2. 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: