Per xerrar de llibres i altres coses

El secreto. Donna Tartt

Heu pensat mai en les circumstàncies que fan que ens decidim a llegir un llibre i no un altre? De vegades són ben curioses, i el cas que ens ocupa n’és una d’elles. Resulta que l’estiu passat vaig fer una marató de Camilla Läckberg i, duit pel meu afany investigador, vaig culejar la seva pàgina web, ben interessant per cert. Idò resulta que conté un apartat titulat Crime School on, a través de 7 lliçons, ens presenta les bases per convertir-nos en escriptors de novel.les de misteri. Les lliçons estan molt ben escrites i són molt interessants, i inclouen exercicis, entre els quals hi ha lectures recomanades. La lliçó 4, dedicada al Diàleg, recomana precisament la lectura de la novel.la que aquí resseny, segons diu, un dels millors thrillers de la història. A través de la seva lectura, comenta que es pot aprendre quasi tot el que es necessita saber per generar i mantenir la tensió en una novel.la.

I he de dir que té tota la raó, la novel.la col.loca els protagonistes en situacions límit sense que sapiguem com se’n podran sortir; hi ha moments en què no pots deixar de llegir perquè, totalment ficat dins la trama, necessites saber què els passarà. De totes formes, he de dir que més que ensenyar-nos a escriure novel.les de misteri, el que ens ensenya la lectura d’El secreto (The Secret History, 1992; Círculo de Lectores, 1993; 560 pàgs.) és que Donna Tartt és una gran escriptora, amb un domini de la tècnica certament espectacular; i, per si no fos suficient, la història és tan bona que, encara que no fos una novel.la d’intriga, l’hauria disfrutat igual. És més, diria que, fins i tot essent com és una novel.la d’intriga, entusiasmarà a qui avorreixi aquest gènere literari. Es tracta, en definitiva, d’una gran novel.la, articulada a través dels records d’un dels protagonistes qui, 7 anys després dels fets, decideix escriure un llibre on els explica.

I vos demanareu per què no l’havia llegit fins ara. Idò perquè quan vaig veure les dimensions de la novel.la me vaig assustar una mica, i quan vaig llegir de què anava, encara més. Vaig pensar que seria més de l’estil de les novel.les que soleu llegir la resta de bloguers (que sí que ho és) i que, acostumat a l’acció trepidant i a la investigació policial, les simples vivències (per emocionants que fossin) d’un grup de joves m’avorririen una mica. Però les ganes de seguir les recomanacions de na Läckberg, sumades al fet que enguany és l’any Tartt (li han concedit el Pulitzer pel seu tercer llibre El jilguero, de gran èxit de crítica, tot i que ha deixat algun membre destacat del blog amb sensacions contradictòries), m’han acabat de decidir. I he de dir que estic molt content d’haver-ho fet perquè l’he disfrutat molt. Ara només fa falta que la llegeixi qualcú dels que soleu llegir aquest tipus de novel.les (no de les meves) i que comenti si li ha agradat o és que jo m’he deixat dur per la inèrcia.

Per no deixar de banda el meu costum de fer una petita referència biogràfica de l’autora, diré que Donna Tartt (Greenwood, Mississippi, 1963) va començar a escriure de ben jove, als 13 anys ja publicava poesia en els certàmens literaris locals, on acostumava a guanyar sempre. Als 19 anys va començar a escriure El secreto, la novel.la que aquí resseny, i la va acabar 6 anys després. Varen haver de passar 10 anys perquè publicàs la seva segona novel.la, Juego de niños (2002), premiada amb el WH Smith Literary Award, i 11 més per a la seva tercera novel.la, El jilguero (2013), premiada com he dit abans amb el Pulitzer a la millor obra de ficció. Quan se li va demanar per què no escriu més ràpid, va contestar que ho havia intentat, només per veure si era capaç. Però, segons diu, “treballar d’aquesta manera no és gens natural en mi. Estaria trista si tragués un llibre cada 3 o 4 anys. I si jo no em divertesc escrivint, la gent no es divertirà llegint”. A més d’aquestes tres novel.les, Donna Tartt també ha publicat quatre històries curtes i tres articles de no ficció, inclòs un titulat Basketball Season, publicat l’any 1993 a l’antologia The Best American Sports Writing.

El secreto, titulada originàriament The God of Illusions, situa la trama en una universitat fictícia i tracta d’un grup tancat d’estudiants i el seu professor de clàssiques. Al principi de la novel.la, se’ns explica un assassinat, qui el va cometre, on, i qui és el mort, de manera que és una novel.la de misteri molt atípica. Això va fer que un crític la qualificàs de “novel.la de misteri a la inversa”.

Però parlem de la trama de la novel.la. Richard Papen, qui ens conta la història, és un jove de 19 anys que viu amb la seva família a la localitat de Plano, a Califòrnia. Quan acaba els estudis de batxillerat, una sèrie de casualitats el duen a matricular-se al Hampden College, a Hampden, Vermont, a la costa est. Com que havia estudiat grec clàssic durant dos anys com a part dels cursos preparatoris de medicina, la carrera que volia estudiar, amb fins simplement econòmics, quan arriba al Hampden College sol.licita matricular-se a l’assignatura de grec clàssic, però el seu tutor l’avisa que l’únic professor de grec, Julian, és una mica especial i només admet un nombre molt reduït d’alumnes. No sense poques dificultats, Richard acaba convencent Julian perquè el deixi matricular-se, i així entra en un grup molt curiós format per dos germans bessons ben especials, Charles i Camila; el seriós i autoritari Henry, un geni de la lingüística; Francis, el més exòtic del grup i fill d’una família rica de Boston; i, finalment, Bunny, el més insegur de tots.

Julian és un professor que motiva molt els seus estudiants, cosa que fa que formin un grup molt tancat dins de la universitat, treballant en equip, i reunint-se cada cap de setmana en la mansió d’un d’ells. De qualque manera, Julian i els seus estudiants formen un submón dins de la universitat, a l’estil del Robin Williams del Club de los poetas muertos o, fins i tot, del Kevin Spacey de 21: Black Jack. La novel.la és plena de reflexions sobre els clàssics i, de fet, se’ns explica tota una sessió de treball, per a satisfacció dels lectors més aficionats a la filologia clàssica. De totes formes, els estudiants de Julian no poden estar del tot apartats del seu entorn, i viuen plenament la vida universitària, amb molt de tabac, alcohol i drogues (sí, és espectacular la vida que duen).

Un dia fatídic, quatre dels membres del grup maten accidentalment una persona mentres intenten reproduir els antics rites bàquics i, a partir d’aquí, la situació es torna angustiosa. Decideixen amagar el fet a les autoritats, però la por a ser descoberts provoca desavinences entre ells i, quan se n’assabenten la resta d’integrants del grup, una possible delació per part d’un d’ells els durà a planificar meticulosament el seu assassinat. Com podeu imaginar, la situació es va tornant cada vegada més insostenible, amb la policia i l’FBI investigant primer la desaparició de l’estudiant, i posteriorment la seva mort quan troben el seu cos. El final, que no explicaré (òbviament), no està gens en desacord amb les tragèdies gregues que estudien.

En fi, com he dit abans, es tracta d’una molt bona novel.la, tant per a qui agraden els thrillers com per a qui no, potser més per als que no. Ja direu coses si al final la llegiu.

Anuncis

Comments on: "El secreto. Donna Tartt" (4)

  1. Amb una ressenya així, qualsevol s’hi resisteix! L’envio directament a la pila de pendents.

    Salutacions!

  2. Moltes gràcies pel comentari. Esper que t’agradi!

  3. Vaja! sí que és l’any Tartt. Ara sí que m’has sorprès. Havia llegit que el seu primer llibre era una novel.la d’intriga, però llegint les referències sobre aquesta senyora havia suposat que hi havia molt més que això, que agafava el gènere i hi posava moltes més coses. Segons contes a la ressenya s’i que és així. Després de El jilguero havia pensat llegir-me-la perquè diuen que aquesta és la millor però te m’has avançat.
    És veritat que vaig dir que El Jilguero em produïa sensacions contradictòries. Eren tantes les espectatives que sovint és inevitable que sigui així. malgrat tot, havent-hi coses que no em van agradar, en té d’altres que sí són molt interessants.
    En fí, a veure quan et faig el comentari de la meva lectura de El secreto. Després de la teva ressenya segur que ha avançat unes quantes posicions respecte a altres possibles lectures. A reveure.

    • Jo més bé diria que tu te m’avançares amb na Tartt, ja que com he dit feia un any que la tenia preparada, però potser el fet que tu llegissis El jilguero me va acabar de decidir.

      Ja veuràs com aquesta no te crearà tantes contradiccions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: