Per xerrar de llibres i altres coses

Aniquilación (Annihilation, 2014; ed. Destino, 2014; 237 pàgs.) és la primera novel.la de la coneguda com trilogia Southern Reach. El seu autor és l’escriptor, editor i professor de literatura creativa Jeff VanderMeer (Bellefonte, Pennsylvania, 1968); la seva extensa producció literària se centra principalment en la fantasia i la ciència ficció, i ha estat nominat 14 vegades al World Fantasy Award (l’ha aconseguit tres vegades), un dels tres o quatre premis més prestigiosos del gènere, juntament amb l’Hugo i el Nebula, als que també ha estat nominat, i el Locus, que ha aconseguit una vegada per una obra de no ficció.

Curiosament, les tres novel.les de la trilogia Southern Reach s’han publicat als Estats Units en un període de 8 mesos: Aniquilación, el mes de febrer; Autoridad, el mes de maig; i Aceptación, el mes de setembre, cosa que és d’agrair si la primera novel.la t’enganxa. A Espanya també s’han publicat les tres novel.les molt seguides. Han rebut crítiques molt positives i Paramount Pictures ha adquirit els drets per adaptar-les al cinema.

A mi la novel.la m’ha provocat sensacions contradictòries, des del bell moment en què vaig trobar una notícia en un diari on parlava de la seva publicació. Segons deia, es tractava d’una història situada en un futur indeterminat (això sempre crida l’atenció), en un lloc remot que s’ha convertit en una zona de catàstrofe medioambiental, una zona, anomenada Àrea X, on la natura s’ha apoderat de tot, on la humanitat hi té, comprensiblement, l’accés denegat. Les autoritats, a través de l’Agència estatal Southern Reach, han decidit enviar-hi diverses expedicions per investigar què hi passa exactament, però totes han fracassat: els membres d’una se suïcidaren, els d’una altra embogiren i es mataren entre ells, d’altres varen desaparèixer sense deixar cap rastre, els de la darrera tornaren convertits en ombres del que eren abans…

La novel.la Aniquilación relata les vivències de la dotzena expedició, organitzada dos anys després de l’anterior i formada exclusivament per dones: una antropòloga, una topògrafa, una psicòloga i una biòloga, que és la narradora en primera persona de la història. Cada una, com a la resta d’expedicions, disposa d’un diari personal on han d’anotar tot el que observin, i no han de compartir la informació entre elles, ja que podrien alterar-se les percepcions.

No em digueu que no és atractiu el punt de partida.

Idò a partir d’aquí la novel.la transcorr de manera mooooolt lenta, amb àààààààmplies descripcions i profuuuuuundes reflexions. En fi, se m’ha fet més llarga que un dia sense pa (i sense aigo). De totes formes, com sempre passa amb aquest tipus de novel.les, quan l’acabes quedes satisfet d’haver-la llegit, una mica pel propi fet d’haver-la llegit (és a dir, d’haver-la acabat), i una mica perquè el record que et queda és positiu, després de tot. Estic segur que molta gent (fins i tot del propi blog) la podria trobar molt interessant (ja sabeu, plena de descripcions i reflexions); tot i que no deixa de ser una història fantàstica (de fantasia), segur que li trobareu mil i una interpretacions filosòfiques; se l’ha comparat amb la sèrie Perdidos, amb misteris inexplicables, però, per a un home d’acció (a nivell de ficció) com jo, l’he trobat el que, de manera fina i delicada, podríem definir com “un tostonarro”.

Per una banda, l’esperat gran misteri amagat a l’Àrea X (a falta d’altres coses que puguin aparèixer a les dues novel.les següents) m’ha decebut enormement; d’altra banda, la narració en primera persona d’una de les membres de l’expedició no m’ha acabat de convèncer, no acabes de connectar ni amb ella ni amb la resta d’expedicionàries, no sents empatia per cap d’elles, potser perquè no acabes de conèixer-les bé. Això sí, amb aquesta tècnica, l’autor crea una atmosfera angoixant, semblant a com si anassis per dins un estret i fosc túnel que només et permet entreveure petits detalls del que hi ha més enllà, i res del teu voltant. La sensació és asfixiant, de tant en tant gires el cap per veure què passa al teu darrere. Des d’aquest punt de vista, la novel.la és un èxit; ara bé, a mi no m’ha agradat l’estil.

De totes formes, tot i que se m’ha fet llarga, la veritat és que quan t’hi endinses sense cap prejudici la lectura t’enganxa, encara que només sigui (en el meu cas) per veure si, d’una vegada per totes, hi ha una mica de… bé, hi ha una mica! No vull ser dolent, potser simplement és que m’he habituat tant a les novel.les de gènere negre que, si no hi ha alguna mort i posterior investigació policial, amb alguna persecució trepidant, m’avorresc molt fàcilment. En fi, el que tenc clar és que, per a mi, la trilogia serà, de fet, una monologia, perquè no crec llegir les dues altres novel.les, almenys de moment, perquè mai se sap… el cinema pot obrar meravelles.

Anuncis

Comments on: "Aniquilación. Jeff VanderMeer" (2)

  1. Tres novel·les en un any? Com no les tingués acabades ja abans… 237 pàgines i més llarga que un dia sense pa… Ui, ui, ui… Crec que esperarem una mica

    • La veritat és que les he anat acabant durant aquest mes, però amb el final de trimestre se m’havia anat acumulant la feina ressenyil, i ara, de vacances…

      No sé què dir d’aquesta novel.la, tot el que he llegit per internet és molt positiu però, com que a la ressenya he d’explicar què en pens jo… idò això és el que he fet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: