Per xerrar de llibres i altres coses

Ja he llegit (quasi un any després de comprar-la) la darrera novel.la de na Camilla Läckberg, La mirada de los ángeles (Änglamakerskan, 2001; MAEVA, 2014; 445 pàgs.) i, quan he entrat en el blog, he vist amb gran sorpresa que encara no la tenim ressenyada. Res, que a més de llegir la novel.la, també tendré l’alegria de fer-ne l’entrada corresponent.

Després de tenir ressenyades ja les set primeres novel.les de la sèrie anomenada Els crims de Fjällbacka, poques coses més es poden afegir al que ja hem dit abans. Els protagonistes de les novel.les són el matrimoni format per l’inspector Patrik Hedström i l’escriptora Erica Falck. Ell, un policia estricte, seriós, fidel complidor de la llei (excepte quan agafa el volant d’un cotxe, moment en què es converteix en un autèntic perill públic); ella, una dona a qui li agrada ficar-se allà on no la demanen, la seva ànsia per recopilar informació per a algun dels llibres que sol estar escrivint fa que sovint no faci cas dels consells (fins i tot, advertències de caire oficial) que el seu homo li dóna, i acabi posant-se en greu perill; això sí, precisament perquè és molt bona en la seva investigació, més d’una vegada la informació que obtengui resultarà vital per resoldre els casos que investiga el seu marit.

El matrimoni té tres fills, una nina i un parell de bessons, i una part important de les novel.les tracta de com s’ho han de fer en Patrik i, sobretot, n’Erica (quin remei li queda, el seu homo és un addicte a la feina) per compaginar les respectives feines absorbents amb el cuidat dels fills. A més, la germana de n’Erica sempre està passant per problemes i sovint necessita suport. I per fer el retrat complet, la mare d’en Patrik, a qui sovint demanen que els faci de cangur, és una dona insuportable que no desaprofita cap ocasió per criticar (segons el seu punt de vista diguem-ne conservador) la manera que té n’Erica de dur la casa i l’educació dels seus fills.

A la feina, en Patrik ha de trampejar amb un cap, en Bertil Mellberg, que és un perfecte exemple d’una persona que no sap fer res però que vol aparentar que sap de tot: quan el cas es resol, és perquè la seva aportació ha estat vital i, quan no es resol, és degut a la incompetència dels seus subordinats. Per entendre’ns, és el més parescut al vicequestore Giuseppe Patta, de les novel.les de na Donna Leon (quan les ressenyarem?); bé, ara que hi pens, en Patta encara és pitjor.

A part d’en Mellberg, en Patrik compta amb un equip format pel veterà Gösta (més pendent del golf que de la feina policial, encara que és un policia competent), en Martin Molin (que ara passa per una terrible situació familiar i, per tant, està poc disponible), na Paula (filla de la parella actual d’en Mellberg i actualment embarassada de molts de mesos i, per tant, tampoc massa disponible), i la secretària de la comissaria, l’eficient Annika Jansson.

https://savidgereads.files.wordpress.com/2014/08/img_3303.jpg?w=365&h=273L’equip es posa en marxa quan reben la informació que a l’antiga escola de l’illa de Valö (a l’arxipèlag de Fjällbacka) hi ha hagut un incendi que pareix intencionat. Fa uns dies que s’hi han instal.lat n’Ebba i el seu marit per mirar de superar la tràgica mort del seu fill. N’Erica totd’una hi fica el nas (i la resta del cos), ja que fa temps que està treballant en un llibre sobre la terrible història de la família de n’Ebba. Resulta que fa molts anys, l’any 1974, els pares de n’Ebba regentaven l’escola de Valö i, durant les vacances de Pasqua, varen desaparèixer juntament amb els tres germanastres de n’Ebba i, quan la policia hi va anar (en Gösta n’era un dels que hi acudiren), només la va trobar a ella, que tenia un any, sola a la casa. Mai no es va resoldre el cas, no es trobaren els cossos dels desaparescuts ni hi trobaren cap indicació que permetés aclarir què hi va passar. N’Ebba, donada en adopció, ha rebut sense falta una targeta de felicitació cada any pel seu aniversari; la targeta està firmada només amb una G.

Poc després, l’escola és tirotejada, de manera que tot es precipita. I, en Patrik per una banda, i n’Erica per l’altra, intentaran esbrinar què va passar a la família de n’Ebba, a més, és clar, de resoldre el cas dels atacs actuals a l’escola.

La trama és molt interessant i, a més, com és habitual, na Läckberg alterna la trama actual amb una història antiga que, en aquest cas, es remunta a principis del segle XX i que, òbviament, al final encaixarà perfectament amb el cas dels atacs a l’escola. La novel.la és una nova mostra de l’habilitat de na Läckberg per crear trames addictives, amb uns personatges que ja hem incorporat a la nostra vida, tot enmig d’uns païsatges d’una gran bellesa.

Per no deixar una ressenya tan positiva, comentaré un fet que a mi, personalment, em cansa més que m’agrada, i és la fixació quasi malaltissa que té l’autora per acabar els capítols amb el que en aquest món es coneix com cliffhanger (literalment, que penja d’un acantilat), és a dir, la tècnica consistent en acabar un capítol amb una escena que no conclou en el mateix capítol, sinó que la seva resolució queda en suspens fins al capítol següent o uns quants capítols més tard. Això és fa per tal de mantenir l’interès del lector, que d’aquesta manera es veu obligat a seguir llegint per veure com acaba l’escena en qüestió. La veritat és que si s’abusa d’aquest recurs (i na Läckberg n’abusa molt!), arriba un moment en què et perds completament, quan es recupera l’acció al cap d’uns quants capítols, potser ja no recordes de què anava tot plegat, més si, com és el cas, això es repeteix en bastants de capítols, al final ja no saps què tenies pendent amb quins personatges.

Jo crec que la mateixa tensió s’aconseguiria acabant el capítol just després de desvetllar alguna cosa, deixant (si vols) les conseqüències del descobriment per a un capítol posterior. Per exemple, si acabes diguent que els protagonistes de l’escena varen obrir una porta i es quedaren bocabadats, i res més, corres el perill que quan (dos o tres capítols després) reprenguis la subtrama, el lector ja no recordi l’interès de la troballa (recordem que no solem llegir tota la novel.la d’una tirada, normalment hi dedicam uns quants dies). En canvi, si acabes el capítol diguent que els protagonistes varen obrir una porta i darrera hi trobaren un cadàver, o una capsa, o una serp, o una determinada persona, encara que la subtrama no segueixi fins després d’un parell de capítols, ja has arxivat en el teu cap que aquests personatges han trobat tal cosa i no te costa gens seguir la història.

En fi, tot i l’excés de cliffhangers, la novel.la és molt entretenguda i, evidentment, recomanable per passar una bona estona.

Ah, m’ho deixava, Mallorca surt fins a tres vegades a la novel.la: a la pàgina 158, un dels personatges de la novel.la comenta que el seu advocat té una casa a Mallorca amb camp de golf; a la pàgina 160, un altre personatge comenta que la seva exdona no li deixa endur-se els seus fills a passar un cap de setmana a Mallorca; finalment, a la pàgina 213, la sogra de n’Erica li parla d’un viatge a Mallorca que varen fer n’Erica i en Patrik.

Anuncis

Comments on: "La mirada de los ángeles. Camilla Läckberg" (5)

  1. Em va agradar que hi hagués dues històries paraleles, una actual i l’ altra antiga. Sí que vaig trobar confús quan la trama d’ una època queda interrompuda i l’ autora passa a narrar l’ altra , però et deixa amb ganes de saber més i se’t fa difícil deixar el llibre una vegada l’ has començat. Vaig patir moltíssim amb una de les trames. No puc dir més. Jaume, no vaig fer la ressenya perquè soc molt vaga per escriure. Has vist què bé…així tú has pogut disfrutar de fer una molt bona ressenya.

    • A mi el que més me “fastidia”, com he dit a l’entrada, és la mania de l’autora d’acabar quasi tots (per no dir tots) els capítols a mitges. Tot i això, m’agraden les seves novel.les, precisament per les històries paral.leles que convergeixen en un punt (és això matemàticament possible? Només en Marc i jo ho sabem).

      • Realment crec que hauries de dir “per les històries que semblen paral·leles i que finalment convergeixen” 🙂

        Ses històries no convergeixen en un punt i si realment fossin paral·leles, encara que no euclidianes, sa teva curta existència no t’havés permés coneixer el lloc on convergeixen.

        En qualsevol cas, com a creadora de polèmica no està malament sa frase … i desprès diuen que no van provocant … nooo, … quins nassos … 🙂

  2. Em sembla que em vaig quedar a la cinquena i em vaig cansar un poc de Camilla Lackberg,no dic que no hi torni…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: