Per xerrar de llibres i altres coses

Avui sorprendré una mica als que soleu queixar-vos que sempre faig crítiques positives. He de començar diguent que La isla perdida (The Lost Island, 2014; Plaza & Janés, 2015; 366 pàgs.) m’ha agradat, molt o bastant, no sabria dir-ho, però m’ha agradat. Pensareu: i on és la diferència amb les altres ressenyes? Idò molt clar: m’ha agradat, però no la recoman, com a mínim no a tothom. Per què? Idò perquè és una novel.la que només aguantaran (i disfrutaran) els més aficionats a les novel.les d’aquesta estranya parella literària formada p’en Douglas Preston i en Lincoln Child.

No és una novel.la negra, ni en el sentit més ample, és una novel.la d’aventures amb tocs de thriller, i amb dosis de fantasia, possible però molt poc probable. I això és el que em fa decidir a no recomanar-la, a diferència de les dues novel.les anteriors de la sèrie protagonitzada pel timador, lladre i geni d’un talent inigualable anomenat Gideon Crew: mentres les altres dues novel.les (Venganza i El cadáver) són d’acció trepidant i entreteniment en estat pur, però dins d’uns paràmetres fàcilment assumibles, aquesta tercera entrega, sense deixar de tenir molta acció i entreteniment, conté algun aspecte que la separa d’un bon thriller i la converteix en una bona novel.la fantasiosa. Sense voler desvetllar cap detall important, comentaré que la novel.la proposa una poc (o gens) creïble teoria sobre alguns aspectes del viatge d’Ulisses.

En fi, parlem de la trama. En Gideon Crew rep de part del seu cap un encàrrec molt misteriós: ha de robar una pàgina del Llibre d’Elis, un manuscrit de gran valor que actualment està exposat sota grans mesures de seguretat a la biblioteca Morgan de Nova York. Com vos podeu imaginar, en Crew aconsegueix el seu objectiu (la part del robatori és molt bona), però això no és més que el començament de l’aventura. Resulta que aquesta pàgina amaga un mapa del tresor que prové de l’Antiga Grècia; el seguiment d’aquest mapa traslladarà en Crew fins a l’Amèrica Central on, amb la col.laboració d’una companya de l’agència per a la que treballa, viurà mil perills amb l’esperança que el que hi trobi, potser, podria ajudar-lo a combatre la malaltia congènita que li suposa una data de caducitat.

Com dic és una novel.la trepidant, com totes les d’aquests autors, ideal per passar una estona entretenguda; però, a diferència de les altres dues de la sèrie, aquesta conté algun aspecte que, sense llevar-li gens ni mica d’espectacularitat, no deixa de ser fantasia pura i, per tant, pot resultar absurda per a qui agradin les històries més reals (o, com a mínim, realistes).

Anuncis

Comments on: "La isla perdida. Douglas Preston & Lincoln Child" (1)

  1. Et faré cas i ,si algun dia em decidesc a llegir aquesta parella, començaré per l’obra que ens hagis recomanat més

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: