Per xerrar de llibres i altres coses

Nota inicial: Si només voleu saber de què va la novel.la que resseny aquí, passau directament a la trama (comença al costat de la foto de la portada del llibre, uns pams més a baix). Si seguiu llegit, no digueu que no us he avisat, l’entrada és llarga, encara que esper que interessant.

Quan anava a fer aquesta entrada, m’ha passat pel cap plantejar la qüestió de qui deu ser el personatge de novel.la negra que és el protagonista de la sèrie més llarga de novel.les. Evidentment, a tothom li ve al cap en Poirot (recordem sempre que en aquest blog la categoria de novel.la negra és molt ampla), també podríem pensar amb en Maigret i, potser, després d’aquesta entrada, també tenguem en el cap en Perry Mason. Per acabar d’afegir més candidats, podríem incloure n’Spenser (d’en Robert B. Parker, ja aparescut en el blog) i en Nero Wolfe (d’en Rex Stout, també ja ressenyat aquí).

Evidentment, també podríem pensar amb en Harry Bosch (Michael Connelly), n’Stephanie Plum (Janet Evanovich), en Charlie Parker (John Connolly), na Kinsey Millhone (Sue Grafton) o en Guido Brunetti (Donna Leon, quan en faré una entrada?), però cap d’aquests personatges no arriba als nombres dels abans mencionats: en Bosch ha protagonitzat 19 novel.les, 20 el novembre que ve, algunes d’elles compartides amb en Mickey Haller; na Plum, enguany arribarà a les 26; en Parker en duu 13; na Kinsey n’ha protagonitzat 23; i en Brunetti, 24. Al final de la ressenya desvetllaré qui guanya dels 5 que he nomenat al principi de l’entrada.

Comencem parlant una mica de n’Erle Stanley Gardner (Malden, Massachusetts, USA, 1889 – Temecula, California, USA, 1970). Encara que durant molts d’anys va exercir d’advocat, aviat se’n va donar compte que no li acabava d’agradar la feina, llevat de la part consistent en el desenvolupament de l’estratègia adequada en els judicis penals. Així i tot, es va fer un nom en el món judicial, especialment entre la comunitat xinesa, a qui va defensar en moltes ocasions.

En els temps lliures (especialment de nit), va començar a escriure per a les revistes policíaques (pulp magazines) on publicaven autors del renom d’en Dashiell Hammett i en Raymond Chandler. En aquella època, en Gardner es va forçar a escriure 4000 paraules cada nit, i es va crear una bona reputació en aquest món, convertint-se ràpidament en l’autor que més històries va escriure a la coneguda revista Black Mask. Va arribar a crear un bon nombre de personatges, entre els que hem de destacar en Ken Corning, un advocat criminalista que li va servir de model per a la seva creació més famosa, en Perry Mason. També va escriure històries de l’oest. Quan se li va demanar per què sempre resolia els casos amb la darrera bala de la pistola de l’heroi, en Gardner va contestar que com que li pagaven tres centaus per cada paraula, cada vegada que escrivia “Bang” guanyava tres centaus i que “si et penses que acabaré el tiroteig quan el meu heroi encara té munició a la seva pistola per valor de 15 centaus, estàs boig“.

Com a curiositat, en Gardner va arribar a escriure més de dos milions de paraules en un any, i va entrar així en el llibre Guinness dels rècords com l’escriptor més ràpid del món.

L’any 1933 va acabar la seva novel.la El caso de las garras de terciopelo (The Case of The Velvet Claws; ed. Molino, 1981; 224 pàgs.), on introduïa el personatge d’en Perry Mason, aquest advocat-investigador totalment insensible amb els dolents, defensor acèrrim dels innocents encara que no li puguin pagar els seus honoraris, ajudat per una eficient secretària, na Della Street, que li fa de contrapunt quan ell es deixa dur per la ràbia contra les injustícies, i per un competent investigador i amic, en Paul Drake, sempre disposat a realitzar qualsevol treball que se li encomani.

El seu habitual oponent en els judicis és el fiscal del districte Hamilton Burger, predestinat a ser derrotat per l’habilitat d’en Perry Mason a la sala de judicis. En Burger sempre pensa que ho té tot ben lligat per aconseguir que es declari culpable a l’acusat, de vegades fins i tot creu que té testimonis oculars, però la tècnica depurada d’en Perry Mason (i les seves investigacions) acaba fent confessar el veritable culpable, que mai no és el seu client. Bé, per ser estrictes, he de dir que en una novel.la perd el cas, es tracta d’El caso de la mecanógrafa asustada (The Case of the Terrified Typist, 1956).

Paul Drake, Della Street i Perry Mason

Les històries d’en Perry Mason han estat adaptades en diferents ocasions, de les que destacarem les següents: els anys ’30 es feren 6 pel.lícules; posteriorment, entre els anys 1943 i 1955 va protagonitzar un programa de ràdio; i de l’any 1957 fins al 1966, la CBS va emetre la famosíssima sèrie Perry Mason de 271 episodis, amb en Raymond Burr (1917-1993), na Barbara Hale (1922-) i en William Hopper (1915-1970) en els papers de Mason, Street i Drake, resp. El tema inicial, Park Avenue Beat, va ser compost p’en Fred Steiner (1923-2011), conegut també per haver compost música per a la sèrie original de Star Trek. Aquí teniu un youtube perquè el recordeu:

Curiosament, en Raymond Burr (recordat també com el veïnat  a qui en James Stewart espia a La ventana indiscreta) va optar inicialment al paper del fiscal Burger però, quan en Gardner el va veure, va declarar que era l’encarnació d’en Perry Mason. El propi Erle Stanley Gardner va fer de jutge en el darrer episodi de la sèrie.

Un any després d’acabar-se la sèrie Perry Mason, en Burr va protagonitzar una altra de les sèries més famoses de la història de la televisió, Ironside (1967-1975, 195 episodis), però això ja forma part d’una altra història…

Anys més tard, a partir de 1985, en Raymond Burr i na Barbara Hale reprengueren els papers de Perry Mason i Della Street a la sèrie de 26 pel.lícules per a la televisió, que va començar amb El regreso de Perry Mason (1985) i va acabar amb Perry Mason: El caso del beso asesino (1993), sèrie a la que seguiren 4 pel.lícules més sense en Perry Mason (en Raymond Burr va morir l’any 1993). Com que l’actor que feia de Paul Drake havia mort l’any 1970, el paper d’investigador personal d’en Perry Mason el varen heretar en William Katt (El nuevo héroe americano), fent de fill d’en Paul Drake, a les primeres 9 pel.lícules i, a partir de la desena, en William R. Moses (Falcon Crest), en el paper d’un nou detectiu privat, en Ken Malansky.

N’Erle Stanley Gardner també va escriure novel.les amb els pseudònims de A.A. Fair, Kyle Corning, Charles M. Green, Carleton Kendrake, Charles J. Kenny, Les Tillray i Robert Parr. Va rebre, entre d’altres premis, el Grand Master Award, concedit per la Mystery Writers of America.

Les novel.les d’en Perry Mason han superat els 325 milions d’exemplars venuts, i han estat traduïdes a més de 35 idiomes. Els anys 70 s’arribaren a vendre 2000 llibres diaris. En fi, que estam davant d’un espectacular exemple de bestsellerisme.

Vaig decidir llegir una novel.la d’en Perry Mason després de disfrutar d’El quinto testigo, la darrera novel.la d’en Connelly editada a Espanya i que, com ja explic a la corresponent ressenya, centra la seva trama en el desenvolupament d’un judici. Recordant els episodis de la sèrie Perry Mason, em feia il.lusió comparar els tractaments d’un judici que fan els dos autors. Per una vegada, vaig decidir llegir per ordre i vaig triar la primera novel.la d’en Perry Mason; idò resulta que no hi ha judici, la trama se centra en la investigació que fan el propi Mason i els seus col.laboradors, però acaba sense ni tan sols entrar a la sala de judicis, és que ni apareix el personatge del fiscal Hamilton Burger. En fi, n’hauré de llegir una altra.

Però parlem de la trama de la novel.la ressenyada. Un fotògraf fa una foto a un famós polític quan surt d’un local de jocs acompanyat d’una dona casada, n’Eva Belter. Mentres que el polític està més que res preocupat per la seva carrera, n’Eva Belter té por del que pot arribar a fer el seu marit, un home molt poderós, quan ho sàpiga. Així, demana ajuda a en Perry Mason, a qui s’hi presenta amb el seu nom de fadrina perquè no vol descobrir-li qui és en realitat, i li diu que una revista especialitzada en escàndols li està fent xantatge. En Perry Mason agafa el cas com una qüestió molt personal, ja que un reportatge aparescut en aquesta revista va provocar el suïcidi d’un bon amic seu, de manera que posarà tot el que estigui en les seves mans per aconseguir tancar la revista. Poc després, n’Eva crida en Perry per dir-li que el seu marit és mort, i, el que és més preocupant, li confessa que poc abans que el trobàs mort, l’havia sentit discutint amb el propi Mason. Òbviament, això col.loca l’advocat en una situació molt dolenta. Així, en Perry Mason haurà de fer servir tots els seus recursos per aconseguir resoldre el cas sense sortir-ne perjudicat.

La novel.la m’ha agradat, tot i que, com he comentat abans, té per a mi un defecte: el fet que no contengui un judici, digau-me nostàlgic de la sèrie de televisió. En fi, pensau que la novel.la és molt curteta, amb una trama àgil i entretenguda, o sigui que, encara que només sigui per formar part de la grandíssima quantitat de gent que ha llegit novel.les d’aquest autor, val la pena.

I ara, passem a desvetllar l’enigma amb què he començat l’entrada: Hercule Poirot? Perry Mason? Jules Maigret? Spenser? Nero Wolfe?

Farem la llista de menor a major. En cinquè lloc… Nero Wolfe, amb 33 novel.les i 39 històries curtes. En quart lloc… Hercule Poirot, 33 novel.les i 51 relats curts. En tercer lloc… Spenser, 40 novel.les (de fet, 39 novel.les i una espècie de prequela). En segon lloc… Jules Maigret, 76 novel.les i 28 històries curtes. I el guanyador, en primer lloc… Perry Mason, amb 82 novel.les (2 pòstumes) i 2 més escrites per un altre autor, i 3 històries curtes.

Notes finals: L’ordenació l’he fet tenint en compte el nombre de novel.les; no afegesc les històries curtes en el recompte, llevat de si s’ha de desempatar, tot i que n’he indicat el nombre per completar la informació. També he de dir que n’Ed McBain té una llarga llista de novel.les (53, i 6 històries curtes) protagonitzades pels agents de la comissaria 87 (n’he fet dues ressenyes en el blog), però no l’he considerat en el rànking perquè no hi ha un únic protagonista. Si no ens restringim a la novel.la negra (i similars), sembla ser que la sèrie més llarga de la història és la coneguda com la saga Guin, de fantasia, que consta de 130 volums escrits per l’autora japonesa Kaoru Kurimoto (1953-2009).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: