Per xerrar de llibres i altres coses

L’any passat vaig començar a sentir parlar d’una autora italiana que, tot i haver publicat ja unes quantes novel.les, no era encara massa coneguda per aquí fins que,  de cop,  va començar a sonar amb insistència per una tetralogia que estava rebent grans elogis dels lectors i la crítica internacional. Ara me n’acab de llegir el primer volum i la meva impressió és que l’haurieu de tenir en consideració. Jo per la meva part ja n’he encomanat el segon perquè no puc deixar de saber com continuaran les vides que s’hi conten.

Però anem a pams, Elena Ferrante és una autora pretesament napolitana, nascuda el 1943, de qui no sabem res, ni tan sols si és un home o una dona. Ha aconseguit mantenir l’anonimat després de escriure diverses novel.les, l’amore molesto,1992, I giorni dell’abbandono, 2002 i La figlia oscura, 2006 , un llibre de contes de nins, La spiaggia di notte, 2007, i un assaig, La frantumaglia 2003. En un pròxim lliurament, ja hi tornarem sobre el tema de l’autoria.
Us cont tot això perquè si bé en castellà s’havien publicat dues d’aquestes novel.les, en català no en teníem encara cap. No ha estat fins a l’èxit de l’amica geniale, 2011, el llibre que comentam avui, que el fenomen s’ha fet mundial. The New Yorker en va fer una crítica molt elogiosa el 2013, i a partir d’aquí tot ha estat un camí ascendent.

L’amiga genial és la història de dues amigues, Elena Greco (Lenù) i Raffaella Cerullo (Lila), totes dues intel.ligents, que ja de petites mostren una personalitat molt distinta, l’una és abassegadora, decidida i emocional  i l’altra depenent, imitadora, i  racional. L’entorn és un barri pobre de Nàpols als anys 50 del segle passat. El  llibre es divideix en  dues parts: la infantesa i l’adolescència.

D’una banda la novel.la és un retrat acurat sobre l’experiència femenina i de l’altra una visió realista i molt aguda de la vida al barris marginals napolitans de la postguerra. L’amistat infantil és tractada amb episodis esplèndids com el de la pèrdua de les respectives nines, en el sentit de pepes per als mallorquins, o l’escapada a través el tunel, que representa també la sortida per primera vegada del barri i el penediment i el retorn sota la pluja.

9788416457199

512 pàgines, curiosament l’edició italiana només en té 327 i la castellana  397.

L’adol.lescència marcarà més diferències entre les amigues, des del desenvolupament físic i la reacció que poden anar observant que suscita en els mascles, “i maschi” diu l’edició italiana, i també l’actitud davant l’escola i el coneixement. Els pare de Lila, sabater, no li permet seguir més enllà de l’escola elemental, en canvi el pare de Lenù, conserge a l’ajuntament, en contra del parer de la mare i empès per la mestra que va fins a casa seva a convèncer-lo, li permetrà estudiar l’educació mitjana i  anar a l’institut. Per a què us feu una idea del món que els ha tocat viure a les protagonistes, quan es planteja el tema de continuar estudiant, Lenù, narradora en primera persona de tota la història, comenta que no sabia que es pogués estudiar més enllà de l’escola. Les vides a partir d’aquí seran molt diferents però no l’amistat entre les protagonistes ni la influència que continua exercint Lila sobre Lenù.

La galeria de personatges del barri mereix un comentari a part. La psicologia dels amics i amigues de les diferents famílies del barri, des de la desequilibrada Melina i els seus dos fills Ada i Antonio, que esdevindrà mecànic, els germans Sarratore que també estudien a l’institut, les pròpies famílies de les protagonistes o la part potent del barri, els Solara, fatxendes i dominants,  o els Carracci, comerciants, els únics que els podran fer una mica d’ombra.
M’he d’aturar aquí, podria parlar del determinisme ambiental dels personatges humils, del món que se li obre a Lenù amb els estudis, de com evoluciona la seva amistat i el temps que passa, de l’educació sentimental…Us en recoman la lectura, us assegur que ho passareu molt bé. Si la vulgués qualificar li posaria cinc estrelles sobre cinc, que voldria dir: no la deixeu passar.

Anuncis

Comments on: "L’amiga genial. Elena Ferrante." (3)

  1. Molt bé, Benet, sé ben cert que la teva entrada farà molt contenta a una persona molt propera a mi a qui no li entusiasma fer ressenyes.

    Només vull comentar dues coses. La primera, què curiós el tema dels nombres de pàgines de les diferents edicions. Què passa, que la catalana hi inclou dibuixos?

    Per acabar, te don de temps fins a la propera entrada que facis d’aquesta autora, si no en dius res, me posaré a investigar qui és. Per cert, serà casual que la protagonista (com a mínim, la narradora) de la novel.la se nomi Elena?

    • Bona pregunta, pel que he llegit, no sembla casual. Elena Greco seria una mica l’alter ego de l’autor/a, mentre que l’altra seria el seu contrapunt. Pero tot això només són especulacions

    • Idò sí que estic contenta! Primer per no haver de ser jo qui fa la ressenya (he,he,he) i en segon lloc perquè quan un llibre agrada es un plaer poder-lo comentar amb algú.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: