Per xerrar de llibres i altres coses

Ja està, s’ha acabat, i ja abans de la darrera pàgina  he pogut sentir la nostàlgia d’haver llegit una obra mestra de la literatura destinada a romandre a la memòria personal i la col.lectiva.El quart i darrer volum de la tetralogia de L‘amiga genial, la Història de la nena perduda (2014) que tantes hores de plaer ens ha donat, no desmereix gens el nivell anterior i clou el cicle amb la mateixa brillantor que  havia tancat els tres volums anteriors.

La primera meitat del llibre duu el títol de portada

cover_9788866325512_414_600.jpg

451 pàgines en la versió italiana. A punt de sortir en català. Ja s’han publicat les tres primeres.

 amb el subtítol de maduresa. Lenù es separa de Pietro per seguir Nino, amb qui tindrà una filla. Avantposarà l’amor idealitzat de joventut a qualsevol altra consideració i, a suggeriment de Lila, se n’anirà a viure de nou al barri sumant  així una doble desaprovació dels que l’envolten. La relació amb Nino es desenvoluparà com els altres personatges i els lectors preveien excepte la mateixa narradora. Ja se sap el tema de la ceguesa en l’amor, però si malgrat tot esperàveu algun tipus de sentimentalisme, oblideu-vos-en, Ferrante no s’allunya de la realitat i mai no vol fer-nos creure coses que no són. Per la seva banda Lila s’estarà amb Enzo, a qui no estima però respecta i amb qui tindrà també una filla. Aquesta època del doble embarás serà tal vegada la de més proximitat entre ambdues, quan  Lenù se’n va a viure al pis de damunt Lila..

La  mirada de Lenù, en part ingènua, en part objectiva és la de qui s’ha allunyat del barri geogràficament i socialment i  contrasta amb la de Lila, percebuda ja pels veïns  com una alternativa als camorristes Solara. Els temes quotidians i molt reals, la cura de tres filles, la feina, l’amant, la relació amb la família, conviuen amb la història d’Itàlia i la degradació de Nàpols i del barri perifèric on viuen. La drogoaddicció que per a Lenù havia estat un joc d’intel.lectuals esdevé als seus ulls una realitat punyent i el tràfic de drogues, els seus  propis germans treballant pels Solara, que ja eren els amos del barri ens recorda que tot sempre pot empitjorar més encara. Aquesta part acaba amb l’episodi que dóna títol al llibre i que marcarà part el comportament dels personatges a tota la segona meitat.

La segona part es titula Història de la mala sang (storia del cattivo sangue) i duu el subtítol de  vellesa. Recordem que el present de la narradora, des d’on s’escriu la novel.la, és als seixanta i pico d’anys. En aquesta part Lenù es trasllada a Torí i la relació entre les amigues esdevé més difícil. Lila  cada vegada es tanca més en ella mateixa a conseqüència sobretot dels fets del final de la primera part i esdevindrà més difícil i imprevisible tant per Lenù com per Enzo. Durant aquesta època Lenù es consolidarà com a novel.lista i participarà a la vida pública amb aparicions a la televisió  i col.laboracions amb  amb diaris i revistes, el que farà que sovint tingui problemes per a combinar la vida de mare amb els viatges.

Diversos dels personatges que havíem seguit fins ara cauen víctimes de la violència del barri i altres s’enfronten a presó. Al final  de tot podrem entendre perquè desapareix Lila a l’inici  del primer llibre i perquè Lenù havia decidir escriure aquesta història. Entre la dona que va desaparèixer al principi i la que coneixem ara després de quasi dos mil pàgines hi ha tot un món que és el que ens han anat explicant i hem anat vivint.

Per tant, com ja havia comentat a les ressenyes anteriors, ens trobam davant una obra de lectura molt recomanable, deutora del neorealisme en la seva descripció de la societat però allunyada del simple costumisme. És una novel.la plena de virtuts: l’amplitud de personatges que crea tot un món de diversos estrats socials i  culturals amb una gran riquesa de matisos. La relació de dependència de Lenù, que al mateix temps és l’estímul per a excel·lir com a contrapunt al voluntari tancament de la intel.ligència privilegiada de Lila, l’atenció a la vida real, la de cada dia, a com condiciona les altres activitats, la relació amb els fills, amb la família, l’anàlisi exhaustiu de les relacions amoroses… i com deia al principi de tot, l’amistat i la condició femenines. Per tot això i més, faríeu molt malament de deixar passar aquesta lectura, de la qual, això és segur, en sentireu a parlar molt encara.

 

 

Anuncis

Comments on: "Elena Ferrante. Història de la nena perduda." (2)

  1. Gràcies per la fabulosa ressenya de na Ferrante. Estic totalment d’acord en tot.Quan acabes de llegir el quart llibre, efectivament el cercle es tanca i els primers paràgrafs del primer llibre a la fi tenen sentit. Quina tristor quan tot aquest món creat per n’ Elena Ferrante s’ acaba!

  2. Moltes gràcies, Mercè. Això que dic de la nostàlgia és ben cert. I a més tenc la sensació que encara podria dir més coses de la novel.la. Em van agradar moltes coses, em va agradar que quan Lenù havia de fer una cosa, s’havia de preocupar per amb qui deixava ses nines, o la relació amb la mare,i quina ràbia aquest Nino. 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: