Per xerrar de llibres i altres coses

Resultado de imagen de lawrence blockCuando el antro sagrado cierra (When the Sacred Ginmill Closes, 1986; ed. La factoría de ideas, 2008; 312 págs.) és la vuitena novel.la de Lawrence Block que llegesc, la sisena protagonitzada pel ja entranyable Matthew Scudder, un, en altre temps, exitós policia, caigut en desgràcia arran d’una infortunada acció que el va fer perdre tot el que tenia, família inclosa, i que el va convertir en un detectiu privat sense llicència, que només accepta casos d’amics i coneguts, i que, cada vegada que rep alguna compensació econòmica per la seva feina, en deixa un 10% de forma anònima dins de la bacina de donatius de qualque església.

Curiosament, l’anterior novel.la de la sèrie, Ocho millones de maneras de morir, considerada per molts la millor novel.la de la sèrie, havia de ser la darrera novel.la protagonitzada per Matt Scudder, però la promesa que Block havia fet a un amic editor d’entregar-li una història curta original el va fer allargar la sèrie; així, a partir de la història curta, va néixer la novel.la que ara resseny, a la que n’han seguit un caramull, fins a arribar a la publicada l’any 2011, la que fa la dessetena. A més, l’any 2013 va publicar The Night and The Music, una col.lecció d’històries curtes protagonitzades per Scudder.

Resultado de imagen de cuando el antro sagrado cierraCuando el antro sagrado cierra és un salt al passat, ja que la trama transcorr durant l’any 1975, de fet, un any abans de la publicació de la primera novel.la de la sèrie, Los pecados de nuestros padres (1976). En ella trobam un Matthew Scudder no totalment alcoholitzat, però ja amb seriosos problemes d’autocontrol; així, es passa el dia (i la nit) anant d’un bar a un altre, on va trobant coneguts i amics amb qui comparteix begudes i converses.

Quan és en un d’aquests locals, entren dos emmascarats i se’n duen els doblers que els propietaris, simpatitzants de l’IRA, tenen amagats al despatx de la rebotiga. Els amos del local demanen a Scudder que els ajudi a trobar els lladres. Els propietaris d’un altre bar on sol anar Scudder també necessiten els seus serveis, ja que els han robat els llibres on duen els comptes reals (no els que presenten a Hisenda) del seu negoci; si aquests llibres cauen en mans de la Justícia, els propietaris podrien passar una llarga temporada a la presó. Per si no n’hi hagués a bastament amb dos casos, el bo de Scudder es veu també obligat a ajudar un conegut a qui han assassinat la seva dona i al que volen acusar del crim, tot i que disposa d’una bona coartada. El final de la novel.la és molt bo, magnífic, espectacular, tant pel que fa a la resolució dels casos com a l’epíleg amb que Block tanca una nova exhibició de qualitat. Dir que les novel.les de Matthew Scudder són molt recomanables és dir poc, jo crec que són imprescindibles.

De qualque manera, aquesta novel.la és un exercici de nostàlgia, on Scudder reviu aquells temps en què era un esclau de la beguda, on hi havia oberts uns locals que fa temps deixaren d’existir, on hi havia uns amics amb qui compartia hores i hores i que ja no són a la ciutat, alguns són morts i d’altres partiren cap a altres llocs del país. Al final de la novel.la, ens posa al dia de tot això, amb una mescla d’orgull per haver superat els seus problemes i enyorança dels vells temps.

Resultado de imagen de dave van ronkLa novel.la és molt bona; com totes les de la sèrie, la trama no és el més important, tot i que és també molt bona, perquè les novel.les de Matthew Scudder van molt més enllà d’una investigació policial, aquestes novel.les parlen de l’ésser humà, de les relacions humanes, de les seves febleses i fortaleses. I, en aquest cas, fins i tot el títol mateix és ple de significació; Block el va agafar d’una cançó, Last Call, del cantant americà de folk Dave Van Ronk (1936-2002), que comença amb l’estrofa:

And so we’ve had another night
of poetry and poses,
and each man knows he’ll be alone
when the sacred ginmill closes.

(I així hem passat una altra nit
de poesia i actituds,
i cada home sap que estarà sol
quan l’antre sagrat tanqui.)

Billie Keegan, un dels amics de Scudder, que treballa en el seu local favorit, anomenat Armstrong’s, el convida a ca seva a escoltar aquesta cançó que és, com ell diu, el fotut himne nacional. Quan Scudder li diu que no la coneix i tampoc no coneix el cantant, Billie descriu Van Ronk amb aquestes paraules: Té nom holandès, físicament pareix irlandès i quan canta blues sona com un negre. I, així, amb un Jack Daniel’s a la mà, escolten una vegada i una altra aquesta cançó, fins que Scudder finalment se’n va cap a l’hotel on resideix, sense poder-se llevar del cap la lletra de la cançó: Si hagués estat gat quan vaig néixer, ignoraria què és el dolor

Si  voleu escoltar aquesta punyent cançó, interpretada a cappella per Van Ronk (tal com l’escolten Scudder i Keegan), vos deix amb el Youtube corresponent:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: