Per xerrar de llibres i altres coses

Archive for Juny, 2017

Falcó. Arturo Pérez-Reverte

Resultado de imagen de arturo perez reverte falcóFeia anys que no llegia cap novel.la d’Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951). Vaig devorar les seves primeres novel.les, començant per l’entretinguda La tabla de Flandes (1990), la seva tercera. M’agradaren molt El húsar (1986), El club Dumas (1993), Territorio Comanche (1994), Un asunto de honor (1995), La piel del tambor (1995), La carta esférica (2000) i La Reina del Sur (2002). Fins i tot El capitán Alatriste (1996) me va parèixer bona; però El pintor de batallas (2006) me va resultar insofrible, cosa que va fer que deixàs de llegir aquest escriptor… fins ara. A la passada Fira del llibre vaig veure Falcó (Alfaguara, 2016; 291 pàgs.) i, no sé ben bé per què, potser per nostàlgia, la vaig comprar. I tanta sort! M’ha agradat molt!

La novel.la està ambientada a l’any 1936, en els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, i el seu protagonista és Lorenzo Falcó, excontrabandista d’armes, espia sense escrúpols, agent dels serveis d’intel.ligència (tal com se’l descriu en el llibre); jo el descriuria com una espècie de James Bond, més dels darrers que dels primers, bevedor, fumador, jugador, caradura, femellut, poc obedient, expert en armes i en lluita, assassí sense remordiments… fins i tot en la seva relació amb les dones s’hi sembla, tot i que aquesta novel.la, no entenc molt bé per què, explicita molt les seves trobades sexuals.

Quan llegia les primeres pàgines em va assaltar un dubte: prendrà part aquesta novel.la per algun bàndol? Aviat se’m va fer clar que no, només cal veure com se’ns explica la curiosa relació de Falcó amb el seu cap, conegut simplement com l’Almirall, un antic capità de navili que havia organitzat els serveis d’informació per a la República en el Mediterrani Oriental. Quan es conegueren, Falcó actuava com intermediari en un assumpte de tràfic d’armes destinades a l’IRA. Llegiu la declaració d’intencions de la novel.la sobre Falcó:

Se conocían desde que Falcó traficaba por su cuenta y el Almirante había tenido que optar entre liquidarlo o incorporarlo a su servicio. Al fin, tras una noche de vodka, cigarros y conversación en el puerto rumano de Constanza —cerca del barco donde Falcó estaba a punto de estibar un cargamento de veinte ametralladoras Maxim rusas—, el Almirante había decidido reclutarlo para la entonces joven República; así como más tarde, en vísperas del 18 de julio, lo reclutó para la sublevación contra esa misma República. Sabiendo, por supuesto, que si las lealtades del propio Almirante hubieran sido otras, igual habría podido convencerlo para unirse al bando contrario. El único comentario de Falcó al plantearle lo del golpe militar había sido: «¿Estamos a favor o en contra?».

Aquest altre fragment ens mostra clarament quins són els ideals de Falcó:

… La guerra de Lorenzo Falcó era otra, y en ella los bandos estaban perfectamente claros: de una parte él, y de la otra todos los demás.

La novel.la explica molt bé la tragèdia que representa una guerra civil: qui eren els teus veïnats poden acabar essent els teus botxins, de la nit al dia pots passar de ser un respectat membre de la comunitat a un fugitiu a qui mataran sense contemplacions si t’agafen. En fi, la vida com a concepte perd bona part del seu significat. I en aquest món es mou Falcó a qui, encara que treballi per a ells, més d’un alt càrrec nacional el voldria veure mort.

L’Almirall envia Falcó a la zona roja perquè dirigeixi una perillosa operació de rescat d’un personatge (real) important per als nacionals que es troba tancat en la presó d’Alacant. Per a això, haurà de col.laborar amb tres falangistes, els germans Montero i, sobretot, Eva Rengel, amb els que planificarà l’assalt a la presó. Però Falcó haurà d’obrir molt els ulls ja que, en temps de guerra, tot s’hi val, i un petit error o una paraula de més pronunciada en un lloc equivocat pot significar la diferència entre la vida i la mort.

La veritat és que he trobat la novel.la molt interessant, plena d’emoció i aventures, fins i tot diria que educativa. L’únic trist de tot això és que la trama ens toca molt de prop, cosa que li dóna una dimensió tràgica.

Per cert, no m’extranyaria gens que la història acabàs convertint-se en una nova adaptació al cine o a la TV d’una novel.la de Pérez-Reverte, material suficient n’hi ha.

Anuncis

MEG. Steve Alten

Resultado de imagen de steve altenSteve(n Robert) Alten (Filadèlfia, 1959) és un autor de bestsellers molt conegut, els seus llibres entrarien en la categoria de “bestsellers amb fonament”, per entendre’ns, a l’estil de Michael Crichton o Ken Follett (i que no s’ofengui ningú). Llicenciat en Educació Física per la Penn State University, Master en Medicina Esportiva per la Universitat de Delaware, i Doctor en Educació (Doctor of Education) per la Temple University, un bon dia va decidir escriure una novel.la a la que feia temps que li donava voltes.

Així, treballant-hi de nit i durant els caps de setmana, va aconseguir acabar-la. Per tal de poder pagar les taxes d’edició, va haver de vendre el seu cotxe. Quatre dies després de perdre la seva feina com a mànager general d’una empresa alimentària, el seu agent li va presentar un contracte de set xifres per a dos llibres amb Bantam Doubleday. Quin era aquest primer llibre? Idò el que vos present avui, MEG (MEG; A Novel of Deep Terror, 1997; Via Magna Ediciones, 2009; 380 pàgs.). Aquesta novel.la es va convertir en la sensació de la fira de Frankfurt de 1996, on es va vendre a més de 20 països. Aviat va arribar al lloc 19 de la llista del New York Times, i va ser l’inici d’una sèrie triunfal de 7 novel.les, la darrera de les quals, Meg: Nightstalkers, va sortir publicada l’any 2015.

A part de per aquesta sèrie, Steve Alten és conegut també per l’anomenada trilogia Maya, formada per El testamento maya (2006), La resurrección maya (2007) i Apocalipsis maya: La era del miedo (2010).

La novel.la MEG s’ha adaptat al cinema, ara està en fase de postproducció i s’estrenarà l’any que ve (el 10 d’agost als Estats Units, previsiblement). El director és Jon Turteltaub (La búsqueda 1 i 2, Instinto, Plan en Las Vegas) i el repartiment està encapçalat per Jason Statham i Ruby Rose, vista recentment a XXX 3 i John Wick 2.

Resultado de imagen de steve alten megEl protagonista de MEG és Jonas Taylor, un antropòleg expert en pilotatge de submergibles a grans profunditats a qui un accident ocorregut fa set anys el va convertir de la nit al dia en objecte de burles. Mentres pilotava un submergible a la fossa més profunda del Pacífic, la repentina visió (almenys és el que ell es va pensar que veia) d’una bèstia prehistòrica va provocar que, assustat, fes una ascensió massa ràpida, provocant la mort dels seus dos acompanyants i posant-lo a ell mateix a les portes de la mort.

Resultado de imagen de megalodon

El de color verd és el gran tauró blanc (5 o 6 metres), el de color lila, el tauró balena, actualment el peix més gran (10-12 metres), i els altres dos, Megalodons de diferents tamanys (16 i 20 metres)

Des d’aquell fatídic dia, ha dedicat la seva vida a intentar provar l’existència de l’animal que està convinçut que va veure, un Carcharodon Megalodon, el gegantí parent (llunyà?) del gran tauró blanc (Carcharodon Carcharias). Amb una longitud que podia arribar als 20 metres, un pes que rondava les 20 tonelades, un diàmetre bucal d’uns tres metres i unes dents que superaven els 20 centímetres, el Megalodon és el depredador més gran que ha existit a la Terra. Extingit des de fa 2.6 milions d’anys, possiblement degut al refredament de la temperatura oceànica provocada per la quarta glaciació, Alten juga amb la possibilitat que el Megalodon hagi sobreviscut habitant les fosses profundes del Pacífic, on hi podria haver corrents d’aigua a una temperatura que les faria capaces d’albergar vida marina.

Això és el que Taylor ha defensat durant tots aquests anys, encara que ningú no se l’ha pres mai seriosament. Però tot és a punt de canviar, quan Masao Tanaka, l’amo de l’Institut Oceanogràfic Tanaka, vol contractar Taylor perquè acompanyi el seu fill en un descens a les profunditats de la fossa de les Marianes per tal de recuperar un submergible que s’ha quedat encallat a onze mil metres de profunditat. Per a això, Taylor i el fill de Tanaka pilotaran cadascú un avançat vehicle que els conduirà fins al fons marí. I què us pensau que trobaran allà baix? Efectivament!, que les teories de Taylor no eren en absolut escabellades, i que el Megalodon existeix. I, com no podia esser d’altra manera, un exemplar femella aconseguirà arribar a la superfície (no us explic com, però a la novel.la es justifica d’una manera creïble) i començarà a menjar tot el que se li posi pel davant.

Així, entre uns que el volen matar, altres que el volen tancar en una espècie d’acuari gegant i el Megalodon que se’ls va cruspint a tots, l’emoció i la tensió estan més que garantides. De fet, si tenguéssim aquesta categoria, l’hauria hagut d’etiquetar com Thriller.

La veritat és que feia (massa?) temps que no llegia un bestseller, he disfrutat molt amb aquesta mescla de Tiburón i Jurassic Park, llàstima que es llegeix tan aviat que l’acabes sense ni donar-te’n compte. Una cosa diferent serà quan toqui anar a nedar, sort que l’aleta dorsal d’un Megalodon fa dos metres i es veu de lluny! I preparau-vos per a la pel.lícula, haurem de posar-nos crispetes a les orelles i el pot en el cap, al més pur estil de Mister Bean.

El domador de leones. Camilla Läckberg

Resultado de imagen de el domador de leones camilla läckbergPrimer de tot, he de comentar que quan he acabat la novel.la i he entrat en el blog, m’he sorprès molt quan he vist que ningú no havia fet una ressenya d’aquesta novel.la, tot i que dues persones del blog (Mercè i Thabis) l’inclogueren dins de les seves respectives entrades de Millors llibres de 2015-16. Per cert, quina curiositat, cada un dels dos va fer la seva entrada un mes just després del seu corresponent aniversari. En fi, tornem al que interessa. Com que no hi ha ressenya feta, ja faré jo l’entrada, tot i que, com sabeu, és una tasca que em costa molt 🙂 ; en fi, tot sigui pel blog.

El domador de leones (Lejontämjaren, 2014; MAEVA, 2015; 397 pàgs.) és una bona novel.la negra, molt allunyada d’aquells inicis en què algú (Thabis) titllava aquestes novel.les com pertanyents al gènere rosa/negre, o negre/rosa. La veritat és que aquest terme ja està ben superat, aquesta novel.la cau perfectament dins la categoria de novel.la negra, i conté algunes descripcions certament dures, de les que costa fer fugir del cap. Però bé, què hi farem, aquest és un dels perills de llegir novel.les d’aquest gènere.

Una vegada dit això, he de comentar que la trama és excel.lent, molt ben duita, dins l’estil habitual de l’autora d’anar contant la història principal alternada de tant en tant amb petits capítols on explica una història del passat, construint així dues trames paral.leles que, òbviament, acabaran convergint. A més, la novel.la conté algunes sorpreses que li donen interès, i el final, potser no tan trepidant com d’altres vegades, no decep gens, encara que potser es podia esperar alguna cosa més. En resum, repetesc que es tracta d’una bona novel.la.

Si hagués de posar-li algun emperò, aquest seria la ja coneguda afició de Camilla Läckberg pels cliffhangers, aquest recurs literari consistent en acabar un capítol amb alguna cosa pendent, que els protagonistes del capítol aclareixen però que els lectors ens quedam amb les ganes de conèixer. Aquest recurs, molt habitual en els bestsellers més tradicionals, té un perill: si se n’abusa, pot arribar a confondre el lector ja que, quan a la fi se li explica allò que havia quedat pendent, potser ja no recorda de què anava tot plegat. He de dir, de totes formes, per ser just amb Läckberg, que ella domina aquest recurs a la perfecció i, tot i que m’ha molestat en més d’una ocasió, la veritat és que l’utilitza més com una manera de contar la història que per mantenir el lector aferrat al llibre. En fi, què seria una ressenya d’una novel.la de Läckberg sense comentar els cliffhangers!

Resultado de imagen de el domador de leones camilla läckbergLa trama comença de manera esgarrifosa, amb un atropellament: una atlota amb greus ferides es planta de sobte enmig d’una carretera i un cotxe que passava per allà no la pot evitar i l’atropella; a conseqüència de les ferides produïdes per l’accident, la jove acaba morint. Aviat s’identifica el cos, i resulta esser el d’una atlota que havia desaparegut sense deixar cap rastre fa quatre mesos, quan tornava de l’escola d’equitació local. La gravetat de les ferides que presentava en el moment de produir-se l’atropellament fan pensar que qui les hi va infligir ha de ser un sàdic molt perillós. L’inspector Patrik Hedström i el seu equip habitual es fan càrrec de la investigació.

Paral.lelament, la dona de Patrik, l’escriptora Erica Falck, està investigant un assassinat comès fa molts d’anys, quan un pare de família que maltractava la seva dona i els fills va ser mort a ganivetades. La dona va ser acusada del crim, i des d’aleshores està internada en un psiquiàtric. Erica pensa que hi ha alguna cosa que no quadra, i vol escriure un llibre sobre aquest cas. Per això, fa contínues visites a la vídua, però al principi la dona es mostra molt reticent a parlar del que va passar; a poc a poc, Erica aconsegueix que la dona li expliqui algunes coses, però no pot evitar pensar que li amaga algun secret terrible.

Indefectiblement, les dues trames acabaran convergint, d’una manera ben sorprenent. En fi, es tracta d’una bona novel.la, entretenguda, ben escrita i addictiva, de les que es llegeixen ràpidament.

El enemigo. Lee Child

El enemigo (The Enemy, 2004; RBA, 2017; 506 pàgs.) és la vuitena novel.la de la sèrie protagonitzada per Jack Reacher, de la qual Lee Child (Coventry, 1954) ha publicat enguany la vint-i-dosena entrega, The Midnight Line.

Resultado de imagen de lee child

Lee Child, amb Tom Cruise a Jack Reacher: Nunca vuelvas atrás (2016)

Aquesta novel.la va obtenir l’any 2005 tres guardons: el premi Nero per la seva excel.lència literària en el gènere de misteri; el premi Barry a la millor novel.la de l’any; i, atenció, el primer premi Jack Reacher (sí, no m’he equivocat de nom) concedit per la Crime Spree Magazine a (com diuen les bases) “an author who is someone we would recommend to everyone we meet and is also great to their fans and gives back to the mystery community“. Qui si no Lee Child havia de rebre el premi en la seva primera edició!

Resultado de imagen de el enemigo lee childEl enemigo és una mirada al passat, on Jack Reacher ens conta una història que va ocórrer quan l’any 1989 donava pas al 1990, quan feia no res de la caiguda del mur de Berlín. Aquí trobam un Reacher encara membre de la Policia Militar. Quan comença la novel.la, acaba de ser traslladat des de Panamà (on estava destinat) a Fort Bird, una base militar de Carolina del Nord, com a comandant de la Policia Militar de la base. I just acabat d’instal.lar-se, la nit de Cap d’Any rep una telefonada de la policia (civil) per notificar-li que un militar ha estat trobat mort en un motel situat a 50 Kms. de la base. Tot pareix indicar que el militar ha mort d’un atac al cor, de manera que Reacher confia en tancar ràpidament la investigació.

Cap allà se’n va acompanyat per una tinent amb qui acabarà entenent-se molt bé. El motel, situat en un barri poc elegant, és d’aquells que lloguen habitacions per hores, o, com diu la novel.la, d’aquells “que un escarabat exigent procuraria evitar“. Així, trobar-hi mort en circumstàncies poc dignes un general de dues estrelles, que aquest era el rang del finat, no encaixa de cap manera. A més, el general era un peix gros del Cos de Blindats que acabava d’arribar a Washington des d’Alemanya com a parada tècnica d’un dia, ja que l’endemà havia de partir cap a Los Angeles per assistir a una important reunió en una base de la costa oest. La pregunta és òbvia: per què un general (casat) faria més de 450 Kms. en cotxe per veure’s amb una prostituta en un motel tan poc recomanable? El cas es complicarà encara més quan aniran apareixent altres cossos sense vida, aquests clarament víctimes d’assassinat, i que podrien estar relacionats amb el general mort. A més, Reacher s’haurà d’enfrontar amb un cap que no deixarà de posar-li traves, ja que vol mantenir la investigació dins de l’entorn militar, si no aturar-la del tot, de manera que haurà d’ignorar ordres directes si vol aclarir el cas, posant en perill la seva relació amb l’exèrcit.

La novel.la és una mica diferent de les que ja havia llegit de Jack Reacher, l’estructura d’aquesta és molt més la d’una novel.la policíaca convencional, amb una sèrie de crims i una parella de policies que els investiguen; això sí, òbviament la trama està ambientada en l’exèrcit americà, cosa que dota d’un cert hermetisme a tota la investigació, amb la dificultat afegida que això suposa. A més, té l’interès de donar-nos a conèixer un Jack Reacher jove, plenament integrat en la Policia Militar però ja apuntant maneres poc afins amb el poder. D’altra banda, la novel.la també conté passatges més personals, com la seva relació amb el seu germà i la seva mare moribunda. En fi, com no podia esser d’una altra manera, la novel.la m’ha agradat, i no només per la trama en sí i pel seu desenvolupament, encara que no supera, per a mi, cap de les tres que havia llegit de la sèrie: Un disparo, Personal i Mala suerte. De totes elles, seguesc pensant que Un disparo és la millor.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: