Per xerrar de llibres i altres coses

Archive for 5 Juliol 2017

Nosaltres en la nit. Kent Haruf

Angle editorial. Febrer, 2017. 151 pgs      L’Addie Moore és una vídua que té per veí en Louis Waters, també vidu. Tots dos viuen en un poble petit on tots saben de tothom. A la segona pàgina de la novel·la n’Addie visita en Louis i li fa la valenta proposta d’anar a dormir amb ella (res de sexe, diu) sinó de sentir-se acompanyada. I de parlar. I n’Addie deixa que en Louis s’ho pensi.

  El que ve a continuació és la història de dues persones grans que comparteixen històries, que parlen de la seva vida, de la dels fills…ai, els fills! i dels néts i de…bé, no us dic res més. La manera en què està escrita és força original. Les oracions són senzilles, els diàlegs curts…com si les paraules també fossin velles i per tant la redundància ja no hi tingués cap sentit, com si fos una pèrdua de temps malbaratar paraules sobreres perquè el temps s’ha de mesurar.

  Aquesta novel·la és senzilla, tendra, tranquil·la i entretinguda. No hi cerqueu acció trepidant, ni assassinats a dojo. Jo la recomano.

No som partidària d’explicar massa coses sobre la vida dels escriptors, ja que a sant Google avui en dia es pot trobar molta informació; però el que sí vos explicaré és un detall que a mi em va arribar al cor. El febrer de 2014 els metges van diagnosticar un càncer terminal a Kent Haruf. A partir d’això, ell va dedicar totes les seves forces a escriure aquesta novel·la. Va aconseguir acabar-la i el novembre d’aquell mateix any, just després d’haver entregat les darreres correccions a l’editorial, va morir. Tenia 71 anys.

(Angle Editorial. Febrer 2017. Títol original: Our Souls At Night. 151 pgs.)

Anuncis

De què fuges, qui et persegueix? Empar Moliner

 

20170705_125251

Ed. Columna. Febrer, 2017. 174 pàgines.

Aquest és un llibre curiós perquè n’Empar Moliner ens explica els motius pels quals ella va a córrer. I jo vaig pensar, i això realment dóna per a escriure un llibre? I no serà una mica avorrit? Tot al contrari! T’engresca i et contagia la seva passió.

N’Empar va començar a córrer no fa molt i concilia la seva vida familiar (ens parla del seu home i de la seva filla) i la seva vida professional.

Quan una persona està corrent durant hores, dóna moltes voltes al cap i ordena la seva vida, per dir-ho d’alguna manera. Aquesta vida interior de n’Empar és compartida amb nosaltres, els lectors. A més d’això, l’autora ens presenta els companys amb els que es veu a diari en les sortides quan entrena, i et fa riure amb les bromes i les anècdotes que tenen entre ells.

També he trobat interessant quan l’autora ens explica la seva primera vivència a la Marató de Nova York on n’Arcadi Alibés convida alguns corredors catalans a sopar i fan xerinola.

Quan vaig acabar de llegir el llibre em van entrar ganes de calçar-me les esportives i començar a córrer! En fi, què puc dir-vos? A mi m’ha agradat!!!

 

El hombre ilustrado. Ray Bradbury

Resultado de imagen de ray bradburyFeia molt de temps que no llegia res de ciència-ficció diguem-ne clàssica, de manera que, a l’espera d’un estiu on tenc previst recuperar part del temps perdut, vaig decidir començar per una cosa senzilla: els relats curts. Així, aconsellat pel meu fill, vaig agafar El hombre ilustrado (The Illustrated Man, 1951; Ed. Minotauro, 2012; 285 pàgs.), una col.lecció de 18 relats curts nascuts de la prolífica imaginació d’un dels més grans autors de ciència-ficció de tots els temps, Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1921 – Los Angeles, 2012). Amb més de 500 obres publicades, entre histories curtes, novel.les, obres de teatre, guions cinematogràfics i televisius, i poesia, sempre se’l recordarà per algunes de les obres que figuren ben amunt a qualsevol llista d’obres d’art del gènere de ciència-ficció.

Entre els nombrosíssims premis que va rebre al llarg de la seva dilatada carrera, vull destacar que l’any 1989 l’Associació d’escriptors de ciència-ficció d’Amèrica el va nomenar Grand Master, un honor compartit, entre d’altres, amb Robert A. Heinlein (1975), Arthur C. Clarke (1986), Isaac Asimov (1987), Ursula K. Le Guin (2003) i Larry Niven (2015), un autor que aquest estiu apareixerà per aquest blog. D’altra banda, l’any 2004 li concediren la Medalla Nacional de les Arts, la màxima distinció americana pels assoliments en les arts, creada l’any 1984 pel Congrés dels Estats Units.

Fent un breu repàs de les seves obres més conegudes, hem de començar la llista per la col.lecció de relats titulada Crónicas marcianas (1950), sobre l’arribada i colonització de Mart per part dels humans; en segon lloc, citarem Farenheit 451 (1953), una distopia sobre els perills de viure a l’esquena de la cultura, i que ens va ensenyar la temperatura de combustió del paper; també és conegut el relat curt El sonido del trueno (publicat per primera vegada l’any 1952), sobre els viatges en el temps i el perill de modificar la línia temporal (l’efecte papallona, un concepte de la teoria del caos). I, per descomptat, el llibre que avui vos present, El hombre ilustrado, que després comentaré.

Resultado de imagen de fahrenheit 451I què tenen en comú aquestes quatre obres (a part de la seva qualitat)? Idò que totes quatre obres varen tenir les seves corresponents versions cinematogràfiques/televisives. Així, Crónicas marcianas es va adaptar en una minisèrie de tres episodis (The Martian Chronicles, 1980), amb Rock Hudson al capdavant del seu repartiment. Farenheit 451 va ser adaptada l’any 1966 per François Truffaut, amb Oskar Werner i Julie Christie en els papers protagonistes; per cert que està en fase de preproducció una nova adaptació d’aquesta novel.la, en format TV movie, amb la presència de Sofia Boutella (La momia) i Michael B. Jordan (Creed) entre els seus protagonistes.

Resultado de imagen de el hombre ilustrado peliculaEl sonido del trueno va disposar d’una adaptació al cinema l’any 2005, a càrrec de Peter Hyams, un especialista en el gènere, i amb Edward Burns i Ben Kingsley com a notoris membres de l’elenc. Finalment, El hombre ilustrado també va ser adaptada al cinema, en aquest cas amb una pel.lícula de 1969 dirigida per Jack Smight (Aeropuerto 75, La batalla de Midway), amb Rod Steiger (el recordat cap de la policia local a En el calor de la noche, 1967) en el paper central.

No podria acabar aquest petit repàs cinematogràfic relacionat amb Ray Bradbury sense parlar d’altres dues pel.lícules. La primera d’elles és la famosa versió de Moby Dick (1956) dirigida per John Huston i protagonitzada per Gregory Peck, de la que Bradbury és l’autor del seu guió (juntament amb el propi John Huston). I en segon lloc, no vull deixar de parlar d’una de les cult movies de la ciència ficció clàssica, It came from Outer Space (1953), pel.lícula amb guió de Bradbury inspirat en el seu relat curt inèdit A Matter of Taste.

Resultado de imagen de el hombre ilustrado Ray BradburyPerò parlem del llibre El hombre ilustrado. Les històries que en formen part tenen un nexe que les uneix; el seu narrador coneix un dia l’Home il.lustrat, un home amb el cos completament cobert per tatuatges, cosa que avui en dia no xoca tant com ho devia fer l’any 1951; però és que, a més, els seus tatuatges tenen una particularitat que els fa únics: estan vius! Aixi, cada tatuatge desenvolupa la seva pròpia història, i aquestes es van convertint en els diferents relats. Bé, de fet, els primers relats sí que se’ns presenten a partir dels tatuatges, però a partir d’un cert moment, la resta d’històries van apareixent sense introducció, però nosaltres som els que les imaginam com produïdes per diferents il.lustracions.

Els relats són molt diferents, alguns tenen una temàtica de la ciència-ficció més clàssica, amb l’espai com a l’entorn on es desenvolupen, i d’altres tenen lloc a La Terra, tot i que són històries del gènere. Per parlar-ne d’uns quants, en destacaria quatre: La pradera (The Veldt), on un joc virtual que han comprat uns pares als seus fills acaba convertint-se en un autèntic malson; Calidoscopio (Kaleidoscope), on assistim astorats (i amb el nas arrufat) al descens cap a La Terra d’una tripulació d’astronautes sense la protecció de la seva nau; La hora cero (Zero Hour), on uns entusiasmats nins juguen a un joc anomenat Invasió, que sorprendrà i molt als seus pares; finalment, El otro pie (The Other Foot) és un impressionant cant a la igualtat entre les persones, quan els ciutadans blancs que han relegat els de color negre a Mart acudeixen al planeta veí en demanda d’ajuda quan les guerres amenacen l’estabilitat de La Terra.

En fi, podria seguir parlant i parlant dels magnífics relats que conformen el llibre; això sí, he de confessar que algun d’ells no m’ha agradat massa, però el conjunt és simplement genial.

I vull acabar amb dues cites de Bradbury (la Xarxa n’és plena) que consider genials i que perfectament podrien formar part d’aquelles entrades que solíem fer fa anys:

  • “Go to the edge of the cliff and jump off. Build your wings on the way down.”
  • “You don’t have to burn books to destroy a culture. Just get people to stop reading them.”

 

Más allá del invierno. Isabel Allende

20170705_125234

Ed. Plaza & Janés, 2017. 349 pgs.

La cita d’Albert Camus  (a Retour à Tipasa, 1952) “Au milieu de l’ hiver, j’apprenais enfin qu’il y avait en moi un été invincible” (enmig de l’hivern vaig aprendre a la fi que hi havia dins meu un estiu invencible) escrita al principi de la novel·la és el missatge que transmet l’autora en aquesta història on els personatges principals pateixen degut a  vivències passades força traumàtiques.

Una forta tempesta de neu a New York i un fet fortuït junta tres persones: una xilena, una jove de Guatemala il·legal i un professor universitari madur alcoholitzat. A partir d’aquí comença el “thriller” (gènere gens habitual en Isabel Allende). Un dels temes transversals de la novel·la és la problemàtica dels emigrants d’Amèrica Llatina cap a Amèrica del nord.

Recomano aquesta novel·la i no tan sols pel fet que et manté en tensió constant, sinó també perquè les vides dels emigrants tenen noms i els hi poses cara. Et fiques en la pell d’aquestes persones en la vida real i això t’obre una altra perspectiva.

 

 

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: