Per xerrar de llibres i altres coses

Archive for Agost, 2017

Paul Auster. 4 3 2 1.

Fa uns anys alguna gent comentava que Paul Auster publicava massa, quasi un llibre per any,  i que potser li convindria aturar un poc i donar-se més temps per escriure una obra a l’altura de les seves millors novel.les. Bé, aquesta vegada ha publicat una novel.la de 866 pàgines, de lluny la més voluminosa i ambiciosa que ha escrit mai, després de set anys de silenci literari. Veurem si l’esforç li ha valgut la pena.

Paul Auster va debutar amb la Trilogia de Nova York (1987), abans havia escrit una altra cosa però amb pseudònim. La trilogia va ser molt ben rebuda per la crítica i els lectors, d’una banda tenia referències a la novel.la negra clàssica i era alhora una obra innovadora.  Després La invenció de la solitud (1988) i El palau de la lluna (1989) van confirmar que ens trobavem davant d’un novel.lista més que notable. Va ser sobretot a partir d’aquesta darrera novel.la que jo i la meva generació ens vam fer de la cofradia Austeriana i que el vam anar seguint, segurament amb excessiva devoció. Jo particularment em vaig passar el final dels vuitanta i principis dels noranta recomanant-lo a tothom. No està de més tampoc comentar que, si bé va tenir una bona recepció als Estats Units, el seu èxit va ser molt més gran encara a Europa on va ser i encara és un autor molt celebrat.

Més endavant va escriure diverses obres, algunes de menors i d’altres al seu millor nivell. De fet, tota la seva carrera ha estat així, un parell de novel.les menors i de cop, el millor Auster. Podríem destacar-ne La música de l’atzar (1990) o Bogeries de Brooklin (2005), una de les seves darreres millors obres. Podeu trobar algunes referències a les darreres obres al blog.

methode-times-prod-web-bin-c22b074e-dd9c-11e6-a7b1-3a60b507a068.jpg

866 pàgines en anglès

Auster ha escrit també poesia, assaig, una obra de teatre i és guionista de cinc pel.lícules, dues de les quals han estat també dirigides per ell. El cinema és un interès personal molt present també a les seves novel.les. Auster està casat amb l’escriptora Siri Hustvedt a qui dedica 4 3 2 1 de la qual també n’hem parlat.

4 3 2 1 és una obra molt ambiciosa, explica quatre versions de la vida d’Archie Fergurson, d’aquí el títol, quatre vides similars i també molt diferents. La numeració dels capítols indica a quina variació es troba, 1.1, 1.2… Archie Issac Fergurson neix el 1947, com Paul Auster, de família jueva immigrada als Estats Units, amb una infantesa a Newark, un barri jueu a principis de segle, o sigui que d’alguna manera hi ha molt del mateix escriptor en el seu personatge.

Els quatre Archies són diferents però també viuen en un món semblant, la mare és fotògrafa i el pare un home de negocis en tots ells. En un a versió s’incendia la botiga, en l’altra es provoca l’incendi i en l’altre el pare mor en aquest incendi. Un Archie sofreix un fet que en realitat li va passar molt a prop al mateix Auster i que ell ha explicat diverses vegades i apareix a la seva narrativa, quan travessant per baix d’una tanca de filferro, un llamp va caure i va matar el company que el precedia tot just davant seu. En una és parella d’Amy Schneirderman , en l’altra són amics i en l’altra els pares dels dos es casen i esdevenen germans polítics. En una viatja a París amb Amy, i en l’altra se’n va a viure un any a París. Els diferents Archies estan interesstats en l’escriptiura i el cinema, la novel.la està farcida de les lectures de formació que els diferents Archies van rebent de Dickens i Dostoievski a Becket.  A tot arreu hi ha un interés per París i un Archie es dedica a traduir poesia francesa. Auster va viure a París, va ser traductor de poesia francesa i s’ha dedicat també al cinema.

A vegades és mal de recordar quin Archie era el de l’accident de cotxe, o quin va escriure aquell conte o quin és el periodista, però no importa molt. Podríem llegir les quatre històries separades, com quatre novel.les però perdríem veure com van creixent els Archies l’un al costat de l’altre, com es desenvolupen de diferent manera. Personalment trob que l’Archie més interessant és el tercer: el que se’n va a viure a París amb una mena de tutora, un gran personatge; amb sexualitat complexa; que escriu un llibre; que vol arribar a llegir els cent clàssics que li va proposant Gil, el marit de la seva mare; o el que tradueix poesia francesa.

D’altra banda 4 3 2 1 és una novel.la dickensiana, de fet, hi ha diverses referències a Dickens. Crec que és la novel.la més social que ha fet mai l’autor. A totes les històries hi apareixen els esdeveniments claus de la infantesa i la joventut dels Archies que és quan es desemnvolupa la novel.la. Hi apareix la guerra de Vietnam i tot el moviment interior de protesta que va suscitar. En un dels relats Amy és una activa militant a la Universitat de Columbia, la d’Auster per cert. Hi apareixen els Kennedy, John i Robert i també el tema racial, l’assassinat de Martin Luther King i els moviments negres, Black Panthers, Malcom X, els disturbis racials a Newark i tantes altres coses.

Si algun emperó hi he de posar, aquest és que 866 pàgines (en la versió en anglès) són moltes pàgines i no sempre està clar que sigui necessari escriure tant. Per exemple, la transcripció de trenta pàgines d’un conte d’un dels Archies està bé, però calia? la detalladíssima descripció de l’ocupació de la Universitat de Columbia l’any 1968 en tantes i tantes pàgines, pot arribar a ser una mica tediosa. L’obsessió pel beisbol i el basquet també m’ha resultat una mica feixuga, però ja hi estava avesat d’altres novel.les on l’autor m’havia il.lustra, a desgrat meu, sobre jugades i jugadors llegendaris de beisbol. O sigui, la novel.la a vegades es pot fer tediosa, mai banal, això és veritat, però tal vegada no hagués estat de més repensar i reduir alguns episodis.

Al final el que compta és que ens trobam amb una gran novel.la tot i el que comentava al paràgraf precedent. La més ambiciosa de lluny per part de l’autor, on hi surten molts dels temes que hi havien aparegut fins ara i molt dels propis antecents del mateix Auster. Una novel.la social dickensiana i amb influència de Borges també,  amb aquestes vides que se bifurquen i que donen diverses variacions d’un mateix caràcter, per això els tres Archies adults estimen Amy, per això els tres escriuen, encara que un sigui periodista, l’altre memorialista i l’altre novel.lista. Auster ha hagut de forçar el seu estil discursiu, sense gaires diàlegs, a vegades com deia abans amb un excés de detallisme. Tot plegat, una gran aventura que pot tenir moments fins i tot exasperants però que sens dubte és una fita en la seva narrativa. el temps dirà si és una de les grans obres de la nostra època.

Us deix amb una de les entrevistes on Auster parla del seu nou llibre.

 

 

 

Anuncis

Círculos cerrados. Viveca Sten

Resultat d'imatges de Círculos cerrados. Viveca StenCírculos cerrados (I Den Innersta Kretsen, 2009; MAEVA, 2017; 382 pàgs.) és la segona novel.la que Viveca Sten (Estocolm, 1959) dedica a l’inspector de la Policia Judicial Thomas Andreasson, de la comissaria de Nacka (Estocolm), i Nora Linde, advocada i amiga de la infantesa de Thomas. Per aquelles coses que passen, és la quarta publicada aquí, i la tercera que llegesc.

He de dir, per aquells que m’acusen de fer sempre ressenyes positives, que la d’avui no ho serà massa. I és que, de les tres llegides, aquesta novel.la és la que m’ha agradat menys, quasi diria que m’ha decepcionat. La trama policíaca és, com a poc, secundària, la novel.la abunda més en les relacions humanes: amors, desamors, violència de gènere, relacions extramatrimonials, amors platònics,…, que en la investigació policial pròpiament dita. A més, la resolució del cas és poc menys que previsible, i una suposada sorpresa final… bé, ja l’hem intuït bastantes pàgines abans que la desvetllin.

D’altra banda, l’habitual binomi format per Thomas i Nora aquí no és tal: mentres Thomas es dedica a la investigació, Nora ha de lidiar amb els seus problemes de parella. I, per acabar, el final no té res de trepidant, una característica que a les altres dues novel.les que he llegit els afegia un plus molt important. En fi, no he disfrutat massa, que diguem.

Això sí, com que Viveca Sten sap escriure molt, tot el que he comentat està molt ben explicat, de manera que, si el que cercau no és una novel.la policíaca sinó una novel.la de relacions humanes immersa en un cas policíac, no vos decebrà. Si, en canvi, cercau una novel.la negra típica dels països escandinaus on, sabent que la part humana és molt present, la trama policíaca és potent, vos sentiren una mica decepcionats. Si, finalment, el que voleu és una novel.la policíaca de les diguem-ne més clàssiques, idò què feis? vos heu equivocat d’autor.

Resultat d'imatges de sandhamnPerò bé (ara surt la meva fibra positivista), com que ja coneixem els personatges d’altres novel.les (de fet, només els hauríem de conèixer d’una novel.la, la primera), i mos cauen bé, la lectura de la novel.la no és gens desagradable, ans al contrari. A més, com ja he dit en les meves anteriors ressenyes, l’entorn on es desenvolupen aquestes novel.les, l’arxipèlag d’Estocolm, és espectacular.

Resultat d'imatges de Círculos cerrados. Viveca StenEn fi, parlem de la trama. Just en el moment que està a punt de començar la famosa regata anual de la volta a Gotland, el vicepresident del Reial Club de Vela suec mor víctima d’un tret (no el de sortida, per cert). Quan Thomas Andreasson i el seu equip investiguen el mort, un reconegut advocat dedicat a la liquidació d’empreses en fallida, comencen a trobar un munt de persones que podrien tenir motius per acabar en la vida del prestigiós advocat. I totes tenen en comú que pertanyen a la classe alta de l’illa, un grup de persones que farien qualsevol cosa per mantenir l’estatus. Així, Andreasson es trobarà amb moltes dificultats per fer avançar la investigació. Però, com és d’esperar, al final se’n sortirà, i amb una resolució que no s’esperava gens.

Per cert, una vegada més Mallorca surt a una novel.la sueca; en aquest cas concret, se la cita en dues pàgines, la 206 i la 268.

Tu no ets una mare com les altres. Angelika Schrobsdorff.

A finals de l’any 2016 va sortir en català i castellà aquest llibre que comentam avui, semblava una novetat literària molt interessant: la biografia d’una dona dels anys 20 i 30 del segle passat escrit per la seva filla. Novel.la i  biografia i amb la promesa afegida que es tractava de la vida d’una dona lliure que anava contracorrent a la seva època. El màrqueting també assenyalava que havia estat un èxit de vendes a Alemanya.

En realitat el llibre és de 1992 però sí que és una novetat en català i castellà, amb premi de llibreters inclòs i campanya mediàtica que el presenta com un dels llibres de l’any. Coses de la publicitat. Potser hi tengui alguna cosa a veure que l’autora hagués mort aquest mateix 2016.

I així va ser com vaig afegir aquest llibre a les lectures d’enguany. Dit tot això, sí que és un llibre interessant. L’autora va tardar molts anys a posar-s’hi. Veient com presenta alguns aspectes de la seva mare i la imatge sovint poc complaent d’ella mateixa, és de suposar que li va costar dècades digerir i madurar la història.

330_1480595133tu-no-ets-una-mare-com-les-altres-COBERTA-401x609

605 pàgines

Perquè és la història de l’Else,  una jueva de classe benestant al Berlin dels anys vint que fa el que li sembla, no vol atendre a convencions socials i ateny una vida certament escandalosa per la seva època. Se’n va de casa, fuig del seu limitat món jueu per casar-se amb un artista, un intel.lectual amb qui obre horitzons i de qui té un fill. Més endavant tindrà dues altres filles amb dues noves parelles, la darrera de les quals és el pare de la nostra escriptora. Aquesta part ve a ser el primer terç de l’obra i mostra una dona especial, sí però també egoista i que només mira per al seu propi plaer, immersa de ple en la liberalitat del que s’han dit els bojos anys 20.

Però després venen els anys 30 i l’Else i els seus fills viuen en el món de l’alta burgesia pel seu matrimoni amb l’Erich Schrobsdorff i també en el món intel.lectual i artista per les seves afinitats electives.  L’autora fa un bon retrat de tota aquesta gent que tria tancar els ulls davant del que comença a succeir per tot Alemanya, que no creu que el poble més culte del planeta pugui quedar entabanat per quatre bàrbars amb els seus uniformes i les seves amenaces.  I de res val l’advertiment i el degoteig d’amics que van deixant el país. De fet, no serà fins l’any 1938 quan els decrets antijueus ja deixen a les clares quan ja és massa tard per partir, que la cosa anava de veritat, que això no serà una tempesta més.

La darrera part explica la fugida a Bulgària gràcies a un matrimoni de conveniència durant tota la guerra i el retorn a Alemanya l’any 1947, quan l’amenaça aquesta vegada ve de l’est.  Pel mig hi ha una llarga descripció de les penalitats de l’exili, la vida al nou país, el creixement de la família, l’absència del fill gran i el contrast amb la vida burgesa que havia dut abans.

Com podeu veure aquestes vides travessen una part important dels esdeveniments del segle XX. L’autora empra la primera i la tercera persona, en aquest darrer cas l’Angelika, és tractada com un personatge més, amb una objectivitat que no pot tenir el to memorialístic. Un altre recurs del qual, segons el meu parer, se’n fa un ús excessiu, són les cartes que s’envien els personatges. Són molt útils per copsar els sentiments i els estats d’ànim a banda de narrar els fets, però com he dit abans en alguns moments se’n fa un gra massa.

En resum, és una novel.la amb totes les característiques per agradar a un nombre molt gran de lectors, fàcil de llegir tot i que també amb moments tediosos sobretot a la darrera part. D’alguna manera és un arranjament de comptes de la filla amb la seva mare i també un testimoni interessant de les elits econòmiques i intel.lectuals a Alemanya i de la seva inconsciència a l’hora de jutjar el que els venia damunt. És clar que és molt fàcil dir-ho ara. També nosaltres ens podem demanar si llegim bé els moments que ens ha tocat viure.

 

La luz del diablo. Karin Fossum

Imatge relacionadaDesprés d’una aventura de ciència ficció, no hi ha com una bona novel.la negra (de fet, després de qualsevol llibre, fins i tot, després d’una novel.la negra, no hi ha com una bona novel.la negra). Així, per resumir una mica el procés d’elecció del llibre, aqui teniu això:

Estiu->ganes de llegir novel.la negra->llibreria de Berga->costum de comprar-hi un llibre->cerca aparentment infructuosa d’un llibre interessant->troballa d’un llibre de Karin Fossum->bon record de la lectura d’anteriors llibres de l’autora->compra d’aquest llibre->lectura d’aquest llibre

Resultat d'imatges de la luz del diablo karin fossumLa novel.la de la que parl és La luz del diablo (Djevelen holder lyset, 1998; DeBolsillo, 2017; 254 pàgs.), la quarta novel.la de la sèrie protagonitzada per l’inspector Konrad Sejer, que li va suposar l’any 2007 a Karin Fossum el premi Gumshoe a la millor novel.la negra europea. Es tracta d’una novel.la dura, molt dura, molt més del que ja ho són les altres dues que he llegit de l’autora (la segona de la sèrie, No mires atrás, i la tercera, ¿Quién teme al lobo?). El paper de l’inspector Konrad Sejer és molt secundari la major part de la novel.la, els protagonistes són dos adolescents, Andreas i Zipp, que es dediquen a fer malifetes: es burlen dels nins que troben pel carrer, cometen petits robatoris, s’engaten, en fi, accions d’aquest estil.

De forma paral.lela, la novel.la conté el relat, en primera persona, d’un aconteixement que canvia radicalment la vida d’una dona major que, com podeu suposar, acabarà convergint amb la trama principal.

Com he dit, la trama ens mostra les “aventures” delictives d’Andreas i Zipp, encara que, a poc a poc, aniran apareixent en la novel.la l’inspector Sejer i el seu equip. Els dos joves, després d’atracar una dona que passejava amb el seu fill d’un any, no queden del tot satisfets, de manera que, més tard, ja de nit, quan casualment veuen una dona major que torna a ca seva, decideixen entrar a la casa a robar. Mentres Zipp es queda fora vigilant, Andreas entra dins la casa… però no surt. Zipp, pensant que Andreas potser ha sortit per un altre lloc i ha partit sense dir-li res, se’n va enfadat cap a ca seva.

Quan passa el temps i no sap res d’Andreas, Zipp comença a estar molt preocupat pel seu amic, però no s’atreveix a denunciar la seva desaparició a la policia, ja que no podria explicar les circumstàncies que envolten el cas sense destapar el seu paper. Qui sí la denuncia és la mare d’Andreas, cada vegada més preocupada per la falta de notícies del seu fill. A mesura que passen els dies i se segueix sense tenir notícies d’Andreas, Zipp va embogint pel dilema de si hauria de parlar amb la policia de la casa on va entrar el seu amic i tocar-ne les conseqüències, o no dir res i acabar ofegat pel sentiment de culpa.

El final, realment truculent, ens farà arrufar el nas. En fi, com dic, és una novel.la molt dura, però està molt ben escrita. No vull (ni puc) dir res més, perquè no puc desvetllar cap detall de la resolució, tot i que, per desgràcia del lector, aquesta s’allarga durant moltes de pàgines.

Conquista. John Connolly i Jennifer Ridyard

Resultat d'imatges de conquista. las cronicas de los invasores

John Connolly i Jennifer Ridyard

Coneixia l’irlandès John Connolly (Dubín, 1968) de les seves novel.les (dures, molt dures, però bones, molt bones) protagonizades pel turmentat detectiu Charlie «Bird» Parker; així que, quan vaig descobrir que havia escrit dues novel.les de ciència ficció, encara que juvenils, vaig posar en marxa l’operatiu de cerca i captura. I aquí me teniu, ressenyant la primera de les dues novel.les, les quals, per cert, ha escrit en col.laboració amb la debutant Jennifer Ridyard, anglesa criada a Sudàfrica, on va treballar de periodista i, des de 2004, resident a Irlanda, encara que segueix passant molt de temps a Sudàfrica. Com es comenta d’ella a la pàgina web de les novel.les, a més d’escriure, llegeix, recicla, intenta pintar, no menja carn, li encanten els pastissos i disfruta fent llargues passejades amb els seus tres canets.

Les dues novel.les, titulades Conquista i Imperio, formen part de la sèrie Las crónicas de los invasores (The Chronicles of the Invaders), de la que l’any passat va sortir publicat un tercer volum (no editat encara a Espanya) titulat Dominion.

Resultat d'imatges de conquista. las cronicas de los invasoresA Conquista (Conquest, 2014; Tusquets, 2015; 469 pàgs.) trobam una Terra que, fa temps, va ser invadida per una raça alienígena, els ilyris. La invasió va ser violenta però, passats uns anys, els ilyris varen intentar establir la pau, i ajudaren a la humanitat combatent la fam i les malalties. De totes formes, molts humans sempre els han volgut fora de la Terra; així, aviat es va organitzar la resistència contra l’invasor, amb continus atemptats i assassinats d’ilyris; les represalies contra els humans varen ser (i segueixen essent) terribles.

Els ilyris estan organitzats en diferents faccions: per una banda, hi ha els militars, els encarregats de dur a terme les invasions i establir l’ordre després; i per l’altra part, hi ha el Cos Diplomàtic, rivals històrics dels militars i que tenen a les seves ordres la temuda Securitat, la policia secreta ilyria. Els diplomàtics, habitualment, són els encarregats de governar els territoris ocupats, tot i que a la Terra es va considerar que els governants havien de pertànyer al cos militar. A més d’aquests dos cossos, també hi ha la Germandat de Nairene, inicialment un orde de clausura però que ja fa anys que varen sortir de la seva reclusió, per convertir-se en conselleres vinculades al Cos Diplomàtic. A elles es deu el fet que els ilyris s’hagin pogut expandir, ja que descobriren l’ubicació dels forats de cuc, els punts a través dels quals es pot viatjar a distàncies considerables en un temps limitat.

La trama de la novel.la està centrada a la Gran Bretanya, més concretament a la zona d’Escòcia, on viuen els seus protagonistes. Syl Hellais, de 16 anys, és la primera ilyria nascuda a la Terra, filla del governador de Gran Bretanya i Irlanda. Ella i la seva amiga Ani, filla del comandant de l’exèrcit ilyri a Gran Bretanya, són una mica rebels, es neguen a acceptar les ordres dels seus pares; en particular, degut al perill de ser víctimes d’algun atemptat, tenen completament prohibit sortir de les murades del castell on viuen. Però el dia que Syl compleix anys, decideixen no fer cas dels seus progenitors i surten a passejar, disfressades per semblar-se als humans (els ilyris no són molt diferents de nosaltres); com vos podeu imaginar, es trobaran enmig d’una acció de la resistència, i només l’ajuda de dos germans humans, de 17 i 13 anys, que les confonen amb terrícoles, les salva d’una mort segura. A partir d’aquí, les vides de Syl i Ani i, per extensió, les dels ilyris i els humans, canviaran radicalment.

He disfrutat molt amb aquest llibre, la trama està ben muntada i és interessant. En fi, seguiré la sèrie.

Fría revancha. Dan Simmons

Resultado de imagen de dan simmons hard freezeFría revancha (Hard Freeze, 2002; La factoría de ideas, 2011; 288 pàgs.) es la segona novel.la (després de Fría venganza, ressenyada aquí) que el conegut autor de ciència ficció (seva és la sèrie iniciada amb Hyperion) Dan Simmons va dedicar al detectiu privat sense llicència Joe Kurtz, dins del gènere de la novel.la negra més dura.

Com ja vaig comentar en l’entrada dedicada a la primera novel.la, l’estil d’aquest autor és directe, sense complicacions; el que cerca és el pur entreteniment, i jo en som testimoni (per partida doble) que ho aconsegueix.

Resultado de imagen de fria revancha dan simmonsEn aquesta novel.la, Joe Kurtz ha d’esquivar els assassins que li envia Petit Jaco Farino, excompany de presó de Kurtz i hereu de la familia Farino, amb qui se les va tenir Kurtz a l’anterior novel.la. A més, la germana de Farino, Angelina, acaba de tornar de Sicília amb uns plans que no convenen gens a Kurtz. D’altra banda, un violinista moribund vol contractar Kurtz perquè trobi el criminal que va matar la seva filla fa 20 anys; aleshores l’assassí va simular la seva mort però, ara, el violinista creu haver-lo vist a l’aeroport de la ciutat, i està disposat a dedicar els darrers dies que li queden de vida a trobar-lo i matar-lo. Encara que al principi Kurtz no accepta el cas, quasi sense donar-se’n compte s’hi troba implicat, i comença la cacera de qui resulta ser un despietat assassí en sèrie, expert en desaparèixer sense deixar rastre.

Però no tot acaba aquí, Angelina vol acabar amb Emilio Gonzaga, un altre mafiós de la zona, per poder augmentar el seu poder. Així, demana ajuda a Kurtz i, quan ell s’hi nega, li explica un fet que provocarà que Kurtz accepti ajudar-la sense condicions.

Com vos podeu imaginar, al final tot convergeix amb un desenllaç trepidant, amb molta acció i molta violència. En fi, ja ho he dit abans, pur entreteniment.

Òscars 2018: Les pel.lícules espanyoles preseleccionades

Ahir, l’Acadèmia espanyola del cinema va donar a conèixer les tres pel.lícules que optaran a ser la candidata espanyola als Òscars; el dia 7 de setembre se sabrà quina de les tres és l’elegida, i ja el mes de gener sabrem si aconsegueix ser una de les cinc finalistes a l’estatueta daurada.

Els tres directors tenen una trajectòria molt diferent; així, el basc Pablo Berger ha dirigit ja dues pel.lícules d’èxit, Torremolinos 73 (2003; 4 nominacions als Goya) i Blancanieves (2012; 10 Goyas i 8 nominacions més); d’altra banda, el madrileny Salvador Cano s’estrena a la pantalla gran, tot i que ha dirigit multitud d’episodis de sèries (Los misterios de Laura, Las aventuras del capitán Alatriste,…) i una TV movie (Masala, 2007); finalment, la barcelonina Carla Simón s’estrena en els llargmetratges, després d’haver firmat 4 curtmetratges.

Aquí teniu una mica d’informació sobre les tres pel.lícules, extreta de Filmaffinity i IMDb.

Resultado de imagen de abracadabraAbracadabra

Gènere:Comèdia
Dir.: Pablo Berger
Repartiment: Maribel Verdú, Antonio de la Torre, José Mota

Sinopsi: Un cosí de Carmen (Maribel Verdú), hipnotista aficionat, fa una demostració al marit d’ella, Carlos (Antonio de la Torre), i el deixa en un estat estrany. A partir d’aquí, Carmen intentarà recuperar el seu marit de totes les maneres possibles.

Puntuació: 6.7 (IMDb), 5.8 (filmaffinity)

 

Resultado de imagen de 1898 los ultimos de filipinas1898. Los últimos de Filipinas

Gènere: Drama, Bèl.lic, Històric
Dir.: Salvador Calvo
Repartiment: Luis Tosar, Javier Gutiérrez, Álvaro Cervantes

Sinopsi: A finals del segle XIX, un destacament espanyol de Filipines ha d’intentar sobreviure a l’assetjament d’un grup d’insurgents filipins.

Premis: 9 nominacions als premis Goya de l’any passat, guanyant el de Millor disseny de vestuari

Puntuació: 6.4 (IMDb), 6.2 (filmaffinity)

 

Resultado de imagen de verano 1993Verano 1993

Gènere: Drama, Familiar
Dir.: Carla Simón
Repartiment: Laia Artigas, Paula Blanco, Etna Campillo

Sinopsi: Després de la mort de la seva mare, Frida (Laia Artigas), una nina de sis anys, és enviada a viure en el camp amb la família del seu oncle.

Premis: Millor primer treball i Gran premi del Jurat Internacional (secció Generation KPlus), a més d’una nominació a la Millor pel.lícula (secció Generation KPlus), en el festival de Berlín 2017. També, premi Biznaga de oro en el festival de Màlaga, Millor directora en el festival de Buenos Aires de cinema independent i Premi especial del jurat en el festival d’Estambul.

Puntuació: 7.6 (IMDb), 7.5 (filmaffinity)

Si haguéssim de triar-ne una per la seva qualitat, potser seria aquesta darrera; però, qui sap?, l’Acadèmia és molt seva. En fi, ja ho veurem a principis de setembre.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: