Per xerrar de llibres i altres coses

Archive for 22 Agost 2017

Tu no ets una mare com les altres. Angelika Schrobsdorff.

A finals de l’any 2016 va sortir en català i castellà aquest llibre que comentam avui, semblava una novetat literària molt interessant: la biografia d’una dona dels anys 20 i 30 del segle passat escrit per la seva filla. Novel.la i  biografia i amb la promesa afegida que es tractava de la vida d’una dona lliure que anava contracorrent a la seva època. El màrqueting també assenyalava que havia estat un èxit de vendes a Alemanya.

En realitat el llibre és de 1992 però sí que és una novetat en català i castellà, amb premi de llibreters inclòs i campanya mediàtica que el presenta com un dels llibres de l’any. Coses de la publicitat. Potser hi tengui alguna cosa a veure que l’autora hagués mort aquest mateix 2016.

I així va ser com vaig afegir aquest llibre a les lectures d’enguany. Dit tot això, sí que és un llibre interessant. L’autora va tardar molts anys a posar-s’hi. Veient com presenta alguns aspectes de la seva mare i la imatge sovint poc complaent d’ella mateixa, és de suposar que li va costar dècades digerir i madurar la història.

330_1480595133tu-no-ets-una-mare-com-les-altres-COBERTA-401x609

605 pàgines

Perquè és la història de l’Else,  una jueva de classe benestant al Berlin dels anys vint que fa el que li sembla, no vol atendre a convencions socials i ateny una vida certament escandalosa per la seva època. Se’n va de casa, fuig del seu limitat món jueu per casar-se amb un artista, un intel.lectual amb qui obre horitzons i de qui té un fill. Més endavant tindrà dues altres filles amb dues noves parelles, la darrera de les quals és el pare de la nostra escriptora. Aquesta part ve a ser el primer terç de l’obra i mostra una dona especial, sí però també egoista i que només mira per al seu propi plaer, immersa de ple en la liberalitat del que s’han dit els bojos anys 20.

Però després venen els anys 30 i l’Else i els seus fills viuen en el món de l’alta burgesia pel seu matrimoni amb l’Erich Schrobsdorff i també en el món intel.lectual i artista per les seves afinitats electives.  L’autora fa un bon retrat de tota aquesta gent que tria tancar els ulls davant del que comença a succeir per tot Alemanya, que no creu que el poble més culte del planeta pugui quedar entabanat per quatre bàrbars amb els seus uniformes i les seves amenaces.  I de res val l’advertiment i el degoteig d’amics que van deixant el país. De fet, no serà fins l’any 1938 quan els decrets antijueus ja deixen a les clares quan ja és massa tard per partir, que la cosa anava de veritat, que això no serà una tempesta més.

La darrera part explica la fugida a Bulgària gràcies a un matrimoni de conveniència durant tota la guerra i el retorn a Alemanya l’any 1947, quan l’amenaça aquesta vegada ve de l’est.  Pel mig hi ha una llarga descripció de les penalitats de l’exili, la vida al nou país, el creixement de la família, l’absència del fill gran i el contrast amb la vida burgesa que havia dut abans.

Com podeu veure aquestes vides travessen una part important dels esdeveniments del segle XX. L’autora empra la primera i la tercera persona, en aquest darrer cas l’Angelika, és tractada com un personatge més, amb una objectivitat que no pot tenir el to memorialístic. Un altre recurs del qual, segons el meu parer, se’n fa un ús excessiu, són les cartes que s’envien els personatges. Són molt útils per copsar els sentiments i els estats d’ànim a banda de narrar els fets, però com he dit abans en alguns moments se’n fa un gra massa.

En resum, és una novel.la amb totes les característiques per agradar a un nombre molt gran de lectors, fàcil de llegir tot i que també amb moments tediosos sobretot a la darrera part. D’alguna manera és un arranjament de comptes de la filla amb la seva mare i també un testimoni interessant de les elits econòmiques i intel.lectuals a Alemanya i de la seva inconsciència a l’hora de jutjar el que els venia damunt. És clar que és molt fàcil dir-ho ara. També nosaltres ens podem demanar si llegim bé els moments que ens ha tocat viure.

 

Anuncis

La luz del diablo. Karin Fossum

Imatge relacionadaDesprés d’una aventura de ciència ficció, no hi ha com una bona novel.la negra (de fet, després de qualsevol llibre, fins i tot, després d’una novel.la negra, no hi ha com una bona novel.la negra). Així, per resumir una mica el procés d’elecció del llibre, aqui teniu això:

Estiu->ganes de llegir novel.la negra->llibreria de Berga->costum de comprar-hi un llibre->cerca aparentment infructuosa d’un llibre interessant->troballa d’un llibre de Karin Fossum->bon record de la lectura d’anteriors llibres de l’autora->compra d’aquest llibre->lectura d’aquest llibre

Resultat d'imatges de la luz del diablo karin fossumLa novel.la de la que parl és La luz del diablo (Djevelen holder lyset, 1998; DeBolsillo, 2017; 254 pàgs.), la quarta novel.la de la sèrie protagonitzada per l’inspector Konrad Sejer, que li va suposar l’any 2007 a Karin Fossum el premi Gumshoe a la millor novel.la negra europea. Es tracta d’una novel.la dura, molt dura, molt més del que ja ho són les altres dues que he llegit de l’autora (la segona de la sèrie, No mires atrás, i la tercera, ¿Quién teme al lobo?). El paper de l’inspector Konrad Sejer és molt secundari la major part de la novel.la, els protagonistes són dos adolescents, Andreas i Zipp, que es dediquen a fer malifetes: es burlen dels nins que troben pel carrer, cometen petits robatoris, s’engaten, en fi, accions d’aquest estil.

De forma paral.lela, la novel.la conté el relat, en primera persona, d’un aconteixement que canvia radicalment la vida d’una dona major que, com podeu suposar, acabarà convergint amb la trama principal.

Com he dit, la trama ens mostra les “aventures” delictives d’Andreas i Zipp, encara que, a poc a poc, aniran apareixent en la novel.la l’inspector Sejer i el seu equip. Els dos joves, després d’atracar una dona que passejava amb el seu fill d’un any, no queden del tot satisfets, de manera que, més tard, ja de nit, quan casualment veuen una dona major que torna a ca seva, decideixen entrar a la casa a robar. Mentres Zipp es queda fora vigilant, Andreas entra dins la casa… però no surt. Zipp, pensant que Andreas potser ha sortit per un altre lloc i ha partit sense dir-li res, se’n va enfadat cap a ca seva.

Quan passa el temps i no sap res d’Andreas, Zipp comença a estar molt preocupat pel seu amic, però no s’atreveix a denunciar la seva desaparició a la policia, ja que no podria explicar les circumstàncies que envolten el cas sense destapar el seu paper. Qui sí la denuncia és la mare d’Andreas, cada vegada més preocupada per la falta de notícies del seu fill. A mesura que passen els dies i se segueix sense tenir notícies d’Andreas, Zipp va embogint pel dilema de si hauria de parlar amb la policia de la casa on va entrar el seu amic i tocar-ne les conseqüències, o no dir res i acabar ofegat pel sentiment de culpa.

El final, realment truculent, ens farà arrufar el nas. En fi, com dic, és una novel.la molt dura, però està molt ben escrita. No vull (ni puc) dir res més, perquè no puc desvetllar cap detall de la resolució, tot i que, per desgràcia del lector, aquesta s’allarga durant moltes de pàgines.

Conquista. John Connolly i Jennifer Ridyard

Resultat d'imatges de conquista. las cronicas de los invasores

John Connolly i Jennifer Ridyard

Coneixia l’irlandès John Connolly (Dubín, 1968) de les seves novel.les (dures, molt dures, però bones, molt bones) protagonizades pel turmentat detectiu Charlie «Bird» Parker; així que, quan vaig descobrir que havia escrit dues novel.les de ciència ficció, encara que juvenils, vaig posar en marxa l’operatiu de cerca i captura. I aquí me teniu, ressenyant la primera de les dues novel.les, les quals, per cert, ha escrit en col.laboració amb la debutant Jennifer Ridyard, anglesa criada a Sudàfrica, on va treballar de periodista i, des de 2004, resident a Irlanda, encara que segueix passant molt de temps a Sudàfrica. Com es comenta d’ella a la pàgina web de les novel.les, a més d’escriure, llegeix, recicla, intenta pintar, no menja carn, li encanten els pastissos i disfruta fent llargues passejades amb els seus tres canets.

Les dues novel.les, titulades Conquista i Imperio, formen part de la sèrie Las crónicas de los invasores (The Chronicles of the Invaders), de la que l’any passat va sortir publicat un tercer volum (no editat encara a Espanya) titulat Dominion.

Resultat d'imatges de conquista. las cronicas de los invasoresA Conquista (Conquest, 2014; Tusquets, 2015; 469 pàgs.) trobam una Terra que, fa temps, va ser invadida per una raça alienígena, els ilyris. La invasió va ser violenta però, passats uns anys, els ilyris varen intentar establir la pau, i ajudaren a la humanitat combatent la fam i les malalties. De totes formes, molts humans sempre els han volgut fora de la Terra; així, aviat es va organitzar la resistència contra l’invasor, amb continus atemptats i assassinats d’ilyris; les represalies contra els humans varen ser (i segueixen essent) terribles.

Els ilyris estan organitzats en diferents faccions: per una banda, hi ha els militars, els encarregats de dur a terme les invasions i establir l’ordre després; i per l’altra part, hi ha el Cos Diplomàtic, rivals històrics dels militars i que tenen a les seves ordres la temuda Securitat, la policia secreta ilyria. Els diplomàtics, habitualment, són els encarregats de governar els territoris ocupats, tot i que a la Terra es va considerar que els governants havien de pertànyer al cos militar. A més d’aquests dos cossos, també hi ha la Germandat de Nairene, inicialment un orde de clausura però que ja fa anys que varen sortir de la seva reclusió, per convertir-se en conselleres vinculades al Cos Diplomàtic. A elles es deu el fet que els ilyris s’hagin pogut expandir, ja que descobriren l’ubicació dels forats de cuc, els punts a través dels quals es pot viatjar a distàncies considerables en un temps limitat.

La trama de la novel.la està centrada a la Gran Bretanya, més concretament a la zona d’Escòcia, on viuen els seus protagonistes. Syl Hellais, de 16 anys, és la primera ilyria nascuda a la Terra, filla del governador de Gran Bretanya i Irlanda. Ella i la seva amiga Ani, filla del comandant de l’exèrcit ilyri a Gran Bretanya, són una mica rebels, es neguen a acceptar les ordres dels seus pares; en particular, degut al perill de ser víctimes d’algun atemptat, tenen completament prohibit sortir de les murades del castell on viuen. Però el dia que Syl compleix anys, decideixen no fer cas dels seus progenitors i surten a passejar, disfressades per semblar-se als humans (els ilyris no són molt diferents de nosaltres); com vos podeu imaginar, es trobaran enmig d’una acció de la resistència, i només l’ajuda de dos germans humans, de 17 i 13 anys, que les confonen amb terrícoles, les salva d’una mort segura. A partir d’aquí, les vides de Syl i Ani i, per extensió, les dels ilyris i els humans, canviaran radicalment.

He disfrutat molt amb aquest llibre, la trama està ben muntada i és interessant. En fi, seguiré la sèrie.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: