Per xerrar de llibres i altres coses

Let’s go, Red Sox!!!

Avui faré una entrada que poc té que veure amb llibres, almenys amb els que s’escriuen per les nostres terres, però que me fa moltes ganes.

Resultado de imagen de boston red soxI és que, la passada matinada, el meus estimats Boston Red Sox han aconseguit el seu novè títol de les World Series de baseball, situant-se en tercer lloc en el rànquing, empatats amb els Oakland Athletics (els Yankees en tenen 27, i els Saint Louis Cardinals, 11). I direu: i què, tampoc no són tants de títols! Bé, potser hauria d’explicar que, només fa 15 anys, els Red Sox tenien 5 títols, el darrer dels quals datava de 1918, menys de dos anys abans que Harry Frazee, l’aleshores amo de l’equip bostonià, cometés el seu pitjor error, un dels més grans errors de la història de l’esport: el 5 de gener de 1920 va traspassar un jove Babe Ruth als New York Yankees, un equip que en aquell moment no havia jugat encara cap final. En les 15 temporades que Babe Ruth va jugar amb els Yankees, aquests jugaren 7 finals, amb 4 títols mundials; i sabeu quantes finals varen jugar els Red Sox durant aquest mateix període? Idò exacte: cap!

Resultado de imagen de babe ruth

Sí, també va ser un pitcher, i dels bons!

Amb el temps es va començar a parlar de la maledicció del Bambino (Babe Ruth era conegut com The Bambino) per indicar l’espectacular sequera de títols dels Red Sox: des del seu cinquè títol de 1918, varen haver de passar 86 anys per tornar a aixecar el trofeu, i no va ser gens fàcil; per aconseguir-ho, varen haver de fer una gesta mai vista i encara no igualada en cap dels grans esports americans: en la final de la lliga americana (per a noltros, l’equivalent a unes semifinals), jugada al millor de 7 partits, varen remuntar un 3-0 advers contra… els Yankees! La final ja va ser una altra cosa: 4-0 als Saint Louis Cardinals, i adéu a la maledicció del Bambino.

I mira per on, des d’aquest 2004, els Boston Red Sox han guanyat el títol tres vegades més, mentres que els Yankees només ho han aconseguit una vegada. De fet, el segle XXI ha vist 4 títols dels Red Sox (’04, ’07, ’13, ’18), 3 dels San Francisco Giants (’10, ’12, ’14), 2 dels Saint Louis Cardinals (’06, ’11), i ningú més dels restants 9 guanyadors (inclosos els Yankees, vencedors el 2009) no ha repetit títol.

Resultado de imagen de dugout red sox mlb

La zona de la banqueta dels Red Sox de fa uns quants anys

Però parlem una mica del conegut com el passatemps nacional (The National Pastime). Molta gent que desconeix aquest esport en parla com si, realment, no fos un esport sinó més bé un joc; argumenten que, com podem veure en les poques ocasions en què alguna televisió nostra en parla, hi ha molta gent a la zona de la banqueta, parlant, riguent, menjant pipes, bevent aigua, begudes isotòniques, gent parlant per telèfon; en fi, diuen que estan més temps asseguts que en el camp. Bé, cada esport té les seves regles i, en el baseball, dos equips formats per 9 jugadors alternen funcions en el camp; així, mentres els 9 jugadors d’un equip defensen, cada jugador (per separat) de l’altre equip intenta batejar els llançaments que li envia l’anomenat pitcher. Òbviament, mentres un jugador està batejant, hi ha un altre company encalentint i encara un altre preparant-se, però la resta d’integrants de l’equip estan a la zona de la banqueta més distesos.

No vull entrar en qüestions tècniques (potser algun dia ho faré), però per a qui pensi que el baseball es poc exigent, aquí van uns quants detalls. Cada temporada, cada equip juga 162 partits, repartits més o menys en 5-6 partits per setmana, que estan agrupats en les anomenades sèries (2, 3 o 4 partits consecutius entre els dos mateixos equips, per tal de limitar els grans desplaçaments en un país enorme); les sèries de partits estan separades, normalment, per un dia de descans, que dediquen a viatjar i recuperar forces.

Resultado de imagen de cal ripken jr

Cal Ripken, Jr

És tanta l’exigència física que es molt estrany que qualcú pugui jugar els 162 partits, normalment es perd alguns partits per descansar, o bé per lesions (lleus o greus), o bé per haver rebut pilotades, cops, ferides,… a no ser que siguis el gran Cal Ripken, Jr, dels Baltimore Orioles, que ostenta l’espectacular record de 2632 partits consecutius, més de 16 temporades seguides sense perdre’s ni un sol partit. El conegut com The Iron Man va decidir voluntàriament posar fi a la ratxa el dia 20 de setembre de 1998, tot i que encara va jugar els darrers 7 partits d’aquella temporada… i tres temporades més; en total, 21 temporades, totes amb el mateix equip, un fet cada vegada més insòlit.

Tornant a les exigències físiques, també s’ha de tenir en compte que els partits no poden acabar en empat, de manera que s’han d’afegir entrades extra a les 9 entrades reglamentàries fins que es desfaci l’empat. Alguna vegada costa desfer aquest empat, i els partits s’allarguen molt. Com a cas extrem, en el tercer partit de les Sèries Mundials d’enguany, el partit es va allargar fins a l’entrada 18!!! (l’equivalent a dos partits normals); en total, va durar 7 hores i 20 minuts, el partit més llarg de la història de les World Series; res, que va acabar a les 00.30 i, l’endemà, a les 5 de l’horabaixa, un altre partit.

En fi, que tots els aficionats als Boston Red Sox estam d’enhorabona, a part de ser uns privilegiats: 4 títols en 15 anys! I pensar que hi ha hagut molts milers de persones que mai no han vist guanyar el seu equip…

Res més, vull acabar amb una dedicatòria: va pel gran Don Orsillo!

Resultado de imagen de reverse the curse signal bostonNota final: Quan ja havia publicat l’entrada, vaig trobar una curiositat que dóna idea de la dimensió que té a la ciutat de Boston la història dels Red Sox i la maledicció del Bambino. Resulta que, un bon dia, va aparèixer una pintada en una senyal de trànsit, on canviaren la marca original de “Reverse Curve” per “Reverse The Curse” (revertiu, acabau amb la maledicció). Advertides d’aquest fet, les autoritats de la ciutat varen decidir mantenir la pintada fins que els Red Sox guanyassin les World Series. Com sabem, això va ocórrer l’any 2004, moment en què la senyal de trànsit va ser modificada a “Curse Reversed”, com a part de les celebracions pel títol.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Núvol

Per xerrar de llibres i altres coses

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

LLIBRES & ROSELLES

Lectures i ressenyes

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: