Per xerrar de llibres i altres coses

Archive for the ‘Knausgård, Karl Ove’ Category

Dies de pluja. Karl Ove Knausgård.

Aquest any 2017 s’ha publicat el cinquè volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård.  A Noruega es titula així, amb el nom genèric i el número de volum,  però als diversos països on s’ha anat publicant li han volgut posar un títol a cada lliurament, així en català i castellà s’ha seguit la proposta anglesa i el llibre es titula Dies de pluja amb el subtítol La meva lluita 5. Com els altres, aquest és un titol molt obvi, gran part de l’acció es desenvolupa a Bergen, on plou molt, ja ho tenim: Dies de pluja.

No voldria repetir-me, en tot cas només  us recordaré  que l’autor va publicar aquesta aventura literària a Noruega entre 2009 i 2011, confio que el sisè i darrer volum no tardi més d’un any en aparèixer, ja em fa ganes veure com es tanca tot plegat.  També us voldria recordar l’excel.lent recepció que aquesta obra va tenir especialment a Anglaterra i els Estats Units, i com se’n va començar a parlar per aquí amb grans elogis titllant l’autor de Proust contemporani., cosa que em sembla certa, tot i que hi afegiria Dostoievski també pel sentit de la culpa, present a tot el llibre.

Knausgard-1920.jpg

Karl Ove Knausgård

El darrer recordatori és que es tracta d’una vasta obra autobiogràfica de 3000 pàgines en total on l’autor hi explica la seva vida, els seus pensaments i les seves reflexions sobre el món detalladament i honestament intentant arribar al fons de la seva consciència.  Tot això li ha comportat l’èxit internacional i també l’enemistat i el ressentiment de part de la seva família, amics, nòvies i ex-dones, ja que no va demanar permís a ningú per fer el que ha fet i,  tot i que ha canviat alguns noms, sembla que exposar i despullar no només la seva vida sinó part de la dels altres, no ha caigut gaire bé en el seu entorn. Segons declaracions del mateix autor, aquesta obra ha estat com un pacte amb el diable perquè  ha aconseguit l’èxit literari a cosa de les seves relacions personals moltes de les quals li han girat la cara i han fet declaracions punyents sobre la seva aparició a la novel.la. En tot cas, podríem dir que Knausgård no només ha dut l’autoficció al nivell més alt sinó que se n’ha convertit en el paradigma actual.

DDW4GcVXcAEF9fd

718 pàgines

Però tot això són anècdotes externes, el que resta és una obra extraordinària, convincent, molt ben escrita atenta a les descripcions del paisatge, de la ciutat o del turmentat interior de l’autor qui no és mai complaent amb sí mateix en la seva recerca d’una sinceritat sovint angoixant.

Aquest nou lliurament explica l’època en què l’autor va viure a Bergen, des dels vint als gairebé trenta anys. Des dels anys de formació fins als desesperants intents de convertir-se en escriptor, les depressions, les borratxeres autodestructives, les relacions d’amistat i sentimentals, la música i la formació acadèmica.

Al principi amb vint anys és acceptat a ‘l’Acadèmia d’escriptura, un lloc difícil d’entrar on recull fracàs rere fracàs, després estudia Literatura a la Universitat i més endavant Història de l’art, però sempre amb l’escriptura a la ment. La major part de les 718 pàgines del llibre és la fallida contínua, la constatació que els altres són millors, el seu sentiment de mediocritat i la lluita per tirar endavant.  La foscor i la depressió el prenen sovint, és incapaç d’aturar-se amb la beguda sota els efectes de la qual se sent capaç de tot. Fins que en algun moment alguna cosa canvia i després de vuit anys aconsegueix millorar la seva sort però ni així s’alliberarà d’aquest transfons depressiu que l’aclapara tan sovint.

Com que aquest llibre tracta de la formació de l’escriptor també s’hi dediquen moltes pàgines a les lectures formatives, no exactament per parlar de les obres en sí sinó de com és el procés de passar de la ignorància a llegir tot allò que se suposa que una persona de cultura ha de conèixer. la llista és llarga, d’Homer fins els autors contemporanis dels anys 90, o la llista bàsica de noms de la literatura noruega. La música de l’època també és molt important i s’hi dediquen també moltes pàgines, grups de rock, punk, post punk etc. Tocar a grups és una altra de les coses que també intenta el jove Knausgard.

En resum, aquest llibre tracta els anys d’adquisició de la maduresa. Està lligat, en aquest sentit a les novel.les de formació i aquest és, sens dubte, un dels aspectes més interessants. El narrador en primera persona, tot i estar narrant des del present, sempre focalitza el punt de vista en  els sentiments i les emocions de la persona que era en aquell moment, la lluita torturada contra ell mateix sempre és descrita amb els pensaments del jove d’aquell moment, mai no es fa judici des del present que narra.

Si en set-centes pàgines hi pot haver algun moment de defalliment per part del lector tot queda compensat amb escreix amb la darrera part de la novel.la i l’aparició del pare decadent que enllaça amb la primera part d’aquesta gran construcció: La mort del pare, i l’acomiadament de Bergen amb la segona part: Un home enamorat, que comença precisament on acaba aquesta.  Què explicarà a la sisena part, com acaba el que és en realitat una única obra monumental, us ho explicaré si tot va bé quan la publiquin. Com us he anat dient en les diverses entrades d’aquest autor, no tenc altre remei que recomanar-vos-en la lectura si voleu fer una ullada a una literatura que va més enllà de  només l’entreteniment.

 

Ballant en la foscor. Karl Ove Knausgård

Ja fa temps que us estic  parlant d’aquest autor i recomanant-vos amb entusiasme la lectura de La meva lluita des del seu primer volum: La mort del pare. Ara arriba el quart lliurament dels sis de què consta . En català li han posat Ballant en la foscor. No està malament encara que sovint les editorials s’inventen títols una mica obvis. El fet és que el projecte en noruec es titula simplement Min Kamp, (La meva lluita) I, II, II, IV, V i VI, i va ser publicat entre 2009 i 2011. He vist que els títols catalans i castellans segueixen de moment el noms de les edicions angleses, veurem si en els dos volums que queden succeeix el mateix.

Resultado de imagen de ballar en la foscor

560 pàgines

A les primeres ressenyes ja us contava com els elogis, sobretot en els volums I i II, van ser molt grans, especialment des de la crítica anglesa i nordamericana, i aquest títol va començar a sonar com una experiència literària singular que s’havia de llegir. Ara ja he llegit les quatre parts publicades en català, el segon era Un home enamorat i el tercer L’illa de la infantesa, i em sembla que també em llegiré els dos darrers volums quan els publiquin i, si tot segueix com ara, continuaré insistint-vos en què us els llegiu.

Per què m’agrada tant? perquè, com explicava el crític del The New Yorker James Wood, “hi ha alguna cosa extremament convincent en el llibre, fins i tot quan estava avorrit, hi estava interessat”. Podria subscriure perfectament aquest comentari. En aquesta novel.la autobiogràfica, no és només el que succeeix el que hi compta sinó la pròpia escriptura, i les observacions sobre l’entorn o les persones i qualsevol aspecte de la vida, el que li atorga aquest caràcter especial. Quan us expliqui l’argument del llibre entendreu millor el que vull dir.
El repàs de la vida de Knausgard va per episodis, i aquest també és un punt interessant, dóna una visió diferent dels personatges que hi apareixen. Al primer volum, La mort del pare, relatava la decadència i mort d’un pare alcohòlic i la trista senilitat de l’àvia. El principal punt de la novel.la es referia a la sinceritat aparentment sense reserves de l’autor, sense pudor, amb una sensació de veritat, cosa que ha estat un dels motius d’elogi de la crítica i que ha estat més polèmic a l’entorn de l’escriptor.
Al segon volum Un home enamorat relatava el seu trasllat a Suècia, ja convertit en escriptor, on trobarà la seva segona dona amb qui tindrà quatre fills. A la novel.la hi era molt present la dificultat de combinar la vida quotidiana amb nins petits amb la feina d’escriptor. El tercer volum, L’illa de la infantesa, és distint, una mica més breu que els anteriors es centra en la vida d’un nin dels 7 als 10 anys. La figura del pare que havíem vist al primer llibre canvia totalment, ara és un home enèrgic, molt estricte, a qui els dos germans tenen por perquè és molt difícil saber què es pot dir i què és pot fer, i la mare és l’únic però insuficient refugi possible. La resta és la vida infantil amb els amics íntims, els companys d’escola i les relacions amb les nines. En aquest volum, com en el següent que comentam avui, les observacions sobre la vida són menys nombroses. És clar, l’experiència d’un nin és molt poca encara i la novel.la es posa a la seva pell.
I així arribam a Ballant en la foscor. Knausgard té divuit anys, ha acabat el batxillerat i té clar que vol ser escriptor i que no vol estudiar. Té l’oportunitat d’anar al nord  en una vacant de mestre durant un curs acadèmic. Davant la manca de voluntaris titulats per cobrir aquestes places l’Estat incentivava que joves acabats de sortir de l’institut les ocupessin. I a això s’apunta en Karl Ove.  Arrel d’un suggeriment del seu pare, se n’anirà al nord a donar classes i guanyarà diners en una mena de retir que li ha de permetre iniciar la seva carrera d’escriptor.
La cosa començarà molt bé. coneixerà a tothom del poble, el convidaran a les festes i aviat tindrà uns quants relats. La narració avança entre la vida social, els intents de tenir una relació sexual amb alguna al.lota i la vida a l’escola. Però aviat tot es fa més difícil, sempre és la mateixa gent, els mestres de l’escola i els pescadors del poble. Tots els intents de tenir relacions sexuals, amb l’objectiu obsessiu de perdre la virginitat acaben amb dificultats, els dies foscos el deprimeixen i beu desmesuradament fins al punt de tenir llacunes de memòria l’endemà. L’alcohol li serveix per a superar les limitacions de la personalitat i per fer-lo sentir millor.
¿Per què no bevien? ¿Per què no bevia tothom? L’alcohol ho engrandeix tot, és un vent que bufa per la consciència, són onades que trenquen i boscos que es gronxen, i la llum que transmet torna daurat tot el que veus, inclús la persona més horrible i fastigosa té alguna cosa bonica, és com si tota l’oposició i tots els judicis s’apartessin amb un cop de mà poderós, en un acte de generositat suprema, aquí tot, i vull dir tot, és meravellós.
¿Per què dir que no a tot això?

Una part no menyspreable de la novel.la se’n va al passat recordant els dos darrers anys d’institut. Els pares s’han divorciat. en Karl Ove viu amb la mare i amb una sensació d’alleujament que només es trenca quan ha d’anar a visitar al pare, qui té una nova parella i comença amb els problemes alcohòlics. Coneixent-lo com el coneixem a aquestes altures, tant en la versió segura i despòtica de la infantesa de l’autor com a l’etapa final en el primer llibre, tenim una visió completa del personatge que no tendríem de no haver llegit els llibres anteriors. El Karl Ove dels 16 i 17 anys és també complicat. Perd interés en els estudis, es gasta els diners en discos i de fet arriba a ser crític musical d’un petit diari. Beu alcohol i fuma marihuana durant dies seguits fins a perdre la consciència. En fi, entre una cosa i una altra, una adolescència mogudeta.

Més endavant el llibre torna a l’any acadèmic al nord fins que torna la llum i acaba el curs. Així que al final, es tracta de la història d’un adolescent que vol ser escriptor, beu massa i vol tenir sexe. No sembla massa, no? per a bastir una novel.a interessant. El cas és que ho és. És interessant el petit món del nord amb la seva foscor i la seva naturalesa imponent, són interessants els personatges que s’hi troben,  entre ells els alumnes, les alumnes i com l’autor ha de lluitar contra una atracció per una nina massa jove, són interessants els dubtes i les incerteses en les relacions amb l’altre sexe, són interessants descripcions inesperades com

Mentre em rentava les mans vaig quedar-me mirant la meva imatge al mirall.  L’estranya sensació de mirar-te als ulls, que reflectien d’una manera pura i poc ambigua el teu estat interior, em van envair durant uns segons intensos, però me’n vaig oblidar de seguida que vaig abandonar el lavabo, com també quedaven oblidats la tovallola al ganxo, o el sabó a la petita depressió de la pica, totes aquestes petites coses que no existeixen més enllà del moment, però que pengen o s’estan soles en habitacions buides i fosques fins que la porta es torna a obrir i una altra pertsona agafa el sabó, s’eixuga amb la tovallola, veu la seva ànima al mirall.

És la descripció d’un acte quotidià però dotant-la d’una dimensió transcendent que el lector pot reconèixer. A vegades només és un fenòmen natural amb una adjectivació original, per exemple quan defineix l’aurora boreal com a un incendi fred.

Estàvem rondant per l’espai. Ja ho sabia de sempre, però fins que no vaig arribar aquí no ho vaig entendre. la foscor feia alguna cosa amb la percepció del món. L’aurora boreal, aquest incendi fred al cel, també. I l’aïllament.

O les evocacions proustianes de la memòria:

La música va evocar de nou les emocions de novè i de primer d’institut… tot el que passava en la meva vida aleshores, concentrat en aquell moment increïble, vibrant i dens que només poden provocar els sentiments. Anys reviscuts en un segon.

Esper que us hàgiu fet una idea del que podeu esperar llegint aquest autor.Aquí us deix primer una entrevista molt interessant i en segon lloc el link a la ressenya al primer volum a què feia referència més amunt.
http://www.theparisreview.org/interviews/6345/writing-emmy-struggle-em-an-exchange-james-wood-karl-ove-knausgaard
http://www.newyorker.com/magazine/2012/08/13/total-recall

Un home enamorat. Karl Ove Knausgård

A vegades un es demana què fa que un autor sigui original, que tengui una veu pròpia o que hagi seguit un camí tan personal com ha fet Karl Ove Knausgård, el noruec que va decidir embrancar-se en una aventura literària anomenada genèricament La meva lluita, i que consta de sis novel.les, tres de les quals han estat ja publicades en català i castellà. El seu renom ha anat augmentant amb els anys, amb una recepció extraordinària per tot arreu, de tal manera que aquí estem, comentant el segon volum de la sèrie: Un home enamorat.

I tot això amb uns llibres que parlen de la seva pròpia vida, de les relacions amb els que l’envolten i que reflexionen sobre tots els aspectes que se li presenten quotidianament. El presupòsit inicial sempre és l’honestidat absoluta, l’autor parla de les persones del seu entorn amb els seus noms reals i fuig de disfressar els sentiments i les sensacions, al contrari, les descriu i les analitza intensament li agradi o no el que sent o pensa.
El referent que se cita habitualment quan es parla de La meva lluita és òbviament Proust, però altres autors han parlat també de com el Knausgård personatge sembla també un heroi Dostoievskià bregant amb els seus dimonis interiors i les preguntes existencials.

Un home enamorat es situa a l’etapa de la trentena quan Knausgård entra en crisi, deixa la seva dona a Noruega i se’n va a Estocolm a reflexionar i intentar veure com enfocar la seva carrera d’escriptor. Allà coneixerà la que serà la seva segona dona i amb qui tindrà tres fills.

knausgaard_un-home-enamorat_web

688 pàgines

Al primer llibre, com podeu veure a la ressenya de La mort del pare, el tema principal era la primera joventut, els amics, les primeres aproximacions a les al.lotes i les festes juvenils. Però també la família i especialment l’alcoholisme i l’autodestrucció de son pare, i la decrepitud de l’àvia amb les descripcions i reflexions associades al cas. En aquest nou capítol es tracta de la indecisió sobre com afrontar la vida i més endavant del que significa la paternitat i de com lligar la vida de l’escriptor amb les obligacions quotidianes de cuinar, cuidar els nins, anar-los a cercar a l’escola, tenir-ne cura quan estan malalts, quan es barallen i atendre les crisis de la parella,. Aquesta és l’amalgama que fa avançar la història. La sal de la novel.la és la confessió dels sentiments,  l’egoisme, la reflexió moral, sí, al final resultarà que Knausgård practica la novel.la moral, i multitud de reflexions sobre literatura, art i filosofia. El llapis es fa necessari per fixar frases, pensaments que criden l’atenció del lector. Per ser honest, també hauria de dir que durant les 688 pàgines hi caben des de comentaris sobre la socialdemocràcia fins a la lliga espanyola de futbol o descripcions minucioses que a vegades sembla que no caldria que ho fossin tant. Es veritat però també és veritat el que explicava abans.

Com em diu a vegades un bon amic del blog, algunes ressenyes més que incitar-vos a la lectura d’aquests textos sembla que el que facin és allunyar-vos-en. Potser és veritat. Llegir Knausgård és una experiència diferent, la seva intenció no és exactament entretenir-nos, però malgrat aquestes característiques o potser gràcies a totes aquestes característiques, us pugui fer ganes fer un pas endavant i endinsar-vos en territoris no tan coneguts. Per la meva part, jo ho continuaré fent i tal vegada aquest estiu em posi amb el tercer lliurament de la sèrie. Ja us aniré informant.

Lectures de l’estiu 2015.

Fa estona que no escrivia al blog i després de l’estiu se m’han acumulat moltes lectures que m’agradaria compartir amb voltros, o sigui que inauguraré un nou tipus d’article, el que és conseqüència de no fer les ressenyes al seu moment. M’agradaria comentar-vos què m’he llegit durant els mesos de juliol i agost de 2015 i els darrers dies de juny. Crec que algunes d’aquestes lectures són bastant recomanables. Comencem doncs.

L’estiu va començar amb el darrer Michael Connelly traduït, La caja negra , una novel.la negra excel.lent com quasi totes les del seu autor.  Vaig fer el comentari pertinent a la ressenya que havia fet l’amic Jaume ja fa temps, allà se us explica perquè us l’heu de llegir. Ja ho he dir moltes vegades però ho tornaré a dir:  ens ho passam taaaant bé amb aquest mestre del gènere…
Així de negre o negre-bestseller, a part de La noia del tren, que és la darrera 314083_10150931465602705_871928786_n1ressenya que vaig fer, ara ja al final just abans de la reentrée acadèmica, m’he llegit de John Katzenbach El psicoanalista,(517 pàgines) per una recomanació que em varen fer. La novel.la és qualificada de thriller i he observat que també està citada al blog amb comentaris elogiosos si bé no hi ha una ressenya pròpiament dita. És bastant original en el seu plantejament i he llegit que se n’està preparant una versió cinematogràfica, cosa bastant lògica. M’estranya que ningú no ho hagi fet encara. Té tots els elements per esser una pel.lícula comercial d’èxit.
He perseverat amb Marco Malvaldi i m’he llegit el tercer i quart lliurament de la sèrie del Barlume, Il re dei giochi (2010) i La carta piu alta (2012). Són llibres que continui trobant divertits amb uns personatges molt simpàtics. És novel.la deductiva-costumista i amb humor, ah! i senzilla.
D’italians m’he llegit també un autor molt recomanable, Marcello Fois Memoria del vuoto (memòria del buit) (218 pàgines). L’autor és sard i explica una història d’un al.lot de poble que passa per la I Guerra Mundial, torna a Sardenya i per diverses raons es convertirà en un personatge fora de la llei. Està basada en la vida d’un bandoler real de la primera meitat del segle XX i és una novel.la excel.lent i excel.lentment explicada. thumb_474__4
Amb misteri però tocant altres gèneres, Sicilia sense morts (318 pàgines), de
Guillem Frontera, on un president de govern autonòmic de les Illes Balears,José Antonio Bergas, rep un paquet amenaçador amb una rata morta a dins. Es tracta d’una novel.la de sàtira política i social, molt ben escrita on el joc afegit pels que coneixen la realitat mallorquina és endevinar quins personatges tenen semblances amb la realitat. Molt recomanable.
L’altra novel.la amb misteri és El llegat de la serp ( 523 pàgines) de Jeelllegatdelaserpssica Cornwell, que m’he llegit perquè és la neta de John LeCarré (vaja raó més tonta) i perquè l’acció succeeix entre Barcelona i Mallorca i darrera hi ha Ramon Llull i un misteri relacionat amb l’alquimia medieval. Ara si, eh? L’autora californiana coneix perfectament la realitat dels escenaris de la novel.la i no cau en els tòpics ni de Barcelona ni de Mallorca i la història és interessant. Per mi, però, hi ha un excés d’informació acadèmica i erudita i crec que això afeixuga bastant la novel.la, si bé s’ha de reconèixer que està molt ben documentada.
El clàssic de l’estiu ha estat Al este del Eden (684 pàgines), de John Steinbeck, és 84-8310-225-0_bigun requisit que a l’estiu sempre hi ha d’haver un clàssic. Aquells que hàgiu llegit el llibre o vist la pel.lícula recordareu, i si no us ho cont ara, que es tracta de la història de Caín i Abel a la Califòrnia de principis del segle XX. Per cert, vaig tornar a veure la pel.ícula i em va semblar molt bona , però la interpretació de James Dean és summament afectada.
De David Grossman, de qui fa anys us vaig recomanar fervorosament Tota una vida, m´he llegit la seva novel.la més recent, Gran cabaret (236 pàgines). És una obra arriscada. tota la novel.la consisteix en un monòleg d’un humorista que de fet pretén fer el seu darrer monòleg, on repassa la seva vida i desconcerta el públic assistent, que no sap com prendre’s allò que que veu i escolta. De contrapunt hi ha  els gran-cabaret-david-grossman-208401-MLU20339866101_072015-Opensaments d’un antic amic a qui l’humorista ha convidat a veure aquesta darrera actuació. L’autor diu moltes coses en poques pàgines i retrata els personatges d’una manera intensa i complexa.  No és una novel.la tradicional i la seva lectura no es pot recomanar a tothom.
M’havien parlat bé de Milena Busquets i També això passarà (168 pàgines), on en un transsumpte de la seva pròpia experiència, la protagonista de la novel.la afronta la mort de la seva mare, com l’autora amb la mort de la seva, l’editora Esther Tusquets. La novel.la retrata el pijerio il.lustrat barceloní que estiueja a Cadaqués, relata els 1595_tambe-aixo-passarasentiments que provoca la pèrdua i també fa molts de comentaris sobre les relacions humanes, la condició femenina, els homes i les coses que tenen valor a la vida. No sé si em va acabar d’agradar. Només puc recomanar-la a una part dels lectors del blog per a què em donin la seva opinió.
I ara, deix el millor per al final.
Pierre Lemaitre Nos vemos allà arriba (437 pàgines) un valor en alça de la literatura francesa i atenció, molt elogiat com a autor de novel.la negra, (ja en tenc preparat un parell,d’aquestes). Aquesta novel.la està ambientada a la I Guerra Mundial i als anys posteriors. M’ha agradat molt. Apunteu-vos-la. Té algun aspecte folletinesc, el dolent és un Unknownoportunista trepador molt dolent, però no ho explic com un demèrit. És una novel.la molt interessant que justifica la seva fama. Us he d’advertir que el comportament dels personatges sovint em posava dels nervis. Descriu la brutalitat de la guerra del 14 i fa un retrat acurat de la societat francesa de la postguerra. Premi Goncourt i fenomen literari a França. Es va traduir en castellà i al català (Ens veurem allà dalt) el 2014.
I finalment una de les sensacions literàries dels darrers anys, aclamat per tot arreu com una experiència que es compara a Marcel Proust i A la recerca del temps perdut. El noruec Karl Ove Knausgärd va decidir contar la seva vida d’una manera absoluta, honesta i sense aturar-se davant cap censura moral o familiar. El resultat ha estat la sèrie que duu el nom de genèric de La meva lla-mort-del-pareluita (el títol ja és provocador) de la qual m’he llegit el primer lliurament, La mort del pare (504 pàgines). Prenent la seva pròpia vida com a matèria narrativa, fa una intensíssima disecció dels sentiments i de la vida. El retrat del pare alcohòlic o la descripció de la decadència senil de la padrina estan fets sense cap concessió. També hi apareix una mica de la infantesa i bastant de la adol.lescència amb les primeres aventures sentimentals i eròtiques. Aquest llibre ha enemistat el seu autor amb la família i també ha posat als seus peus els lectors i els crítics. La crítica europea i més encara la nordamericana el posa pels núvols, i us he de dir que a mi també m’ha agradat molt. Tant que quan vulgui afrontar 500 pàgines més em llegiré el segon de la sèrie, Un home enamorat. Aquest estiu han publicat el tercer llibre en castellà i català.

I això és tot, l’estiu s’ha acabat i el ritme de lectura baixarà, però sempre hi haurà noves aventures per contar-vos. Bon començament de curs a tothom i ànims!

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: