Per xerrar de llibres i altres coses

Archive for the ‘Läckberg, Camilla’ Category

El domador de leones. Camilla Läckberg

Resultado de imagen de el domador de leones camilla läckbergPrimer de tot, he de comentar que quan he acabat la novel.la i he entrat en el blog, m’he sorprès molt quan he vist que ningú no havia fet una ressenya d’aquesta novel.la, tot i que dues persones del blog (Mercè i Thabis) l’inclogueren dins de les seves respectives entrades de Millors llibres de 2015-16. Per cert, quina curiositat, cada un dels dos va fer la seva entrada un mes just després del seu corresponent aniversari. En fi, tornem al que interessa. Com que no hi ha ressenya feta, ja faré jo l’entrada, tot i que, com sabeu, és una tasca que em costa molt 🙂 ; en fi, tot sigui pel blog.

El domador de leones (Lejontämjaren, 2014; MAEVA, 2015; 397 pàgs.) és una bona novel.la negra, molt allunyada d’aquells inicis en què algú (Thabis) titllava aquestes novel.les com pertanyents al gènere rosa/negre, o negre/rosa. La veritat és que aquest terme ja està ben superat, aquesta novel.la cau perfectament dins la categoria de novel.la negra, i conté algunes descripcions certament dures, de les que costa fer fugir del cap. Però bé, què hi farem, aquest és un dels perills de llegir novel.les d’aquest gènere.

Una vegada dit això, he de comentar que la trama és excel.lent, molt ben duita, dins l’estil habitual de l’autora d’anar contant la història principal alternada de tant en tant amb petits capítols on explica una història del passat, construint així dues trames paral.leles que, òbviament, acabaran convergint. A més, la novel.la conté algunes sorpreses que li donen interès, i el final, potser no tan trepidant com d’altres vegades, no decep gens, encara que potser es podia esperar alguna cosa més. En resum, repetesc que es tracta d’una bona novel.la.

Si hagués de posar-li algun emperò, aquest seria la ja coneguda afició de Camilla Läckberg pels cliffhangers, aquest recurs literari consistent en acabar un capítol amb alguna cosa pendent, que els protagonistes del capítol aclareixen però que els lectors ens quedam amb les ganes de conèixer. Aquest recurs, molt habitual en els bestsellers més tradicionals, té un perill: si se n’abusa, pot arribar a confondre el lector ja que, quan a la fi se li explica allò que havia quedat pendent, potser ja no recorda de què anava tot plegat. He de dir, de totes formes, per ser just amb Läckberg, que ella domina aquest recurs a la perfecció i, tot i que m’ha molestat en més d’una ocasió, la veritat és que l’utilitza més com una manera de contar la història que per mantenir el lector aferrat al llibre. En fi, què seria una ressenya d’una novel.la de Läckberg sense comentar els cliffhangers!

Resultado de imagen de el domador de leones camilla läckbergLa trama comença de manera esgarrifosa, amb un atropellament: una atlota amb greus ferides es planta de sobte enmig d’una carretera i un cotxe que passava per allà no la pot evitar i l’atropella; a conseqüència de les ferides produïdes per l’accident, la jove acaba morint. Aviat s’identifica el cos, i resulta esser el d’una atlota que havia desaparegut sense deixar cap rastre fa quatre mesos, quan tornava de l’escola d’equitació local. La gravetat de les ferides que presentava en el moment de produir-se l’atropellament fan pensar que qui les hi va infligir ha de ser un sàdic molt perillós. L’inspector Patrik Hedström i el seu equip habitual es fan càrrec de la investigació.

Paral.lelament, la dona de Patrik, l’escriptora Erica Falck, està investigant un assassinat comès fa molts d’anys, quan un pare de família que maltractava la seva dona i els fills va ser mort a ganivetades. La dona va ser acusada del crim, i des d’aleshores està internada en un psiquiàtric. Erica pensa que hi ha alguna cosa que no quadra, i vol escriure un llibre sobre aquest cas. Per això, fa contínues visites a la vídua, però al principi la dona es mostra molt reticent a parlar del que va passar; a poc a poc, Erica aconsegueix que la dona li expliqui algunes coses, però no pot evitar pensar que li amaga algun secret terrible.

Indefectiblement, les dues trames acabaran convergint, d’una manera ben sorprenent. En fi, es tracta d’una bona novel.la, entretenguda, ben escrita i addictiva, de les que es llegeixen ràpidament.

Anuncis

Tormenta de nieve y aroma de almendras. Camilla Läckberg

Resultado de imagen de Tormenta de nieve y aroma de almendras. Camilla LäckbergQuan vaig fer la ressenya de la cinquena novel.la de la sèrie de Fjällbacka, Las huellas imborrables, cap allà a l’estiu/tardor de 2012, quan vaig llegir quasi d’una tirada les primeres sis novel.les de la sèrie, ja comentava que esperava amb il.lusió una novel.la amb aires d’Agatha Christie on el protagonista absolut era Martin Molin, sempre presentat com l’agent més jove de la comissaria. I bé, aquesta novel.la va arribar a mitjan desembre passat; de fet, no és una novel.la pròpiament dita, sinó un recull de cinc relats publicats a Suècia els anys 2006, 2007 i 2012.

Resultado de imagen de Tormenta de nieve y aroma de almendras. Camilla LäckbergEl primer relat és el que dóna nom al llibre, Tormenta de nieve y aroma de almendras (Snöstorm och mandeldoft; ed. MAEVA, 2016; 189 pàgs.). És, de molt, el millor de tots, en part perquè és, de molt, el més extens (100 pàgs.), i en ell trobam un Martin que, a contracor, es troba dins un vaixell camí de la petita illa de Valön, situada prop de Fjällbacka, on l’esperen dos dies en companyia de la rica família de la seva atlota Lisette. Ell pensa que la seva relació no es troba en “aquest punt”, però Lisette l’ha embarcat (literalment) en unes vacances nadalenques que no l’atreuen gens. La família de Lisette l’encapçala el seu padrí Ruben, el poderós creador de l’imperi familiar, confinat en una cadira de rodes, i la resta de components l’integren els seus pares Harald i Britte; el germà de Harald, Gustav, i la seva dona Vivi; el germà de Lisette, Mattias; i els seus cosins, Bernard i Miranda, fills de Gustav i Vivi. El grup es completa amb Börje i Kerstin, el matrimoni que regenta l’establiment on s’hospeden.

Aviat queda clar que la relació entre els diferents integrants de la família “política” de Martin és molt tensa: els cosins es barallen contínuament, el pare de Lisette i el seu germà no s’entenen, el padrí és un vell malhumorat,… A més, Martin descobreix una Lisette realment desagradable i, per acabar-ho d’arreglar, ell mateix no és molt ben acceptat per la família de Lisette. Quan troben mort el patriarca, la trama es convertirà en una espècie de novel.la d’Agatha Christie, amb Molin fent de Poirot, encara que, donada la seva habitual inseguretat, qualsevol parescut amb el petit geni belga és pura coincidència. Perquè la festa sigui completa, una forta tormenta talla les comunicacions entre l’illa i terra ferma. Així, Martin haurà d’intentar resoldre el misteri sense cap ajuda, enmig del rebuig generalitzat dels membres de la família de Lisette, ella inclosa, que el veuen com un pèssim investigador. Com vos podeu imaginar, l’empresa no serà gens senzilla, i encara es complicarà més quan troben mort un altre membre de la família. Estarem davant d’una espècie de Diez negritos?

En fi, sense arribar (òbviament) al nivell de l’autora anglesa, la història és atractiva; la veritat és que està ben escrita i sap crear una atmosfera plena de misteri; a més, la descripció dels personatges ens permet convertir la lectura en un joc per intentar resoldre el cas abans que Martin Molin. No ho aconseguirem!

Els altres quatre relats, molt més curts, no tenen l’atractiu d’aquest, però tenen en comú el misteri i les resolucions sorprenents. Un día de perros (16 pàgs.) tracta el tema de l’assetjament escolar i és realment captivador, amb un Patrik Hedström encara casat amb Karin. Una muerte elegante (16 pàgs.) és un d’aquests relats on tot està al servei del final, molt sorprenent, i conta la història de dues germanes que, davant l’assassinat de la seva mare, es plantegen de maneres molt diferents què fer amb les pertinences de la morta. El Café de las Viudas (18 pàgs.), de final també sorprenent, té un flaire Caprià que no puc explicar per no desvetllar res. Finalment, Soñar con Elizabeth (15 pàgs.), l’únic relat sense cap integrant dels personatges habituals de les novel.les, és realment hitchcockià, amb una parella plena de sospites i secrets que fa una passejada en veler.

En fi, sense ser un gran llibre, es llegeix fàcilment, amb històries interessants que contenen finals inesperats.

La mirada de los ángeles. Camilla Läckberg

Ja he llegit (quasi un any després de comprar-la) la darrera novel.la de na Camilla Läckberg, La mirada de los ángeles (Änglamakerskan, 2001; MAEVA, 2014; 445 pàgs.) i, quan he entrat en el blog, he vist amb gran sorpresa que encara no la tenim ressenyada. Res, que a més de llegir la novel.la, també tendré l’alegria de fer-ne l’entrada corresponent.

Després de tenir ressenyades ja les set primeres novel.les de la sèrie anomenada Els crims de Fjällbacka, poques coses més es poden afegir al que ja hem dit abans. Els protagonistes de les novel.les són el matrimoni format per l’inspector Patrik Hedström i l’escriptora Erica Falck. Ell, un policia estricte, seriós, fidel complidor de la llei (excepte quan agafa el volant d’un cotxe, moment en què es converteix en un autèntic perill públic); ella, una dona a qui li agrada ficar-se allà on no la demanen, la seva ànsia per recopilar informació per a algun dels llibres que sol estar escrivint fa que sovint no faci cas dels consells (fins i tot, advertències de caire oficial) que el seu homo li dóna, i acabi posant-se en greu perill; això sí, precisament perquè és molt bona en la seva investigació, més d’una vegada la informació que obtengui resultarà vital per resoldre els casos que investiga el seu marit.

El matrimoni té tres fills, una nina i un parell de bessons, i una part important de les novel.les tracta de com s’ho han de fer en Patrik i, sobretot, n’Erica (quin remei li queda, el seu homo és un addicte a la feina) per compaginar les respectives feines absorbents amb el cuidat dels fills. A més, la germana de n’Erica sempre està passant per problemes i sovint necessita suport. I per fer el retrat complet, la mare d’en Patrik, a qui sovint demanen que els faci de cangur, és una dona insuportable que no desaprofita cap ocasió per criticar (segons el seu punt de vista diguem-ne conservador) la manera que té n’Erica de dur la casa i l’educació dels seus fills.

A la feina, en Patrik ha de trampejar amb un cap, en Bertil Mellberg, que és un perfecte exemple d’una persona que no sap fer res però que vol aparentar que sap de tot: quan el cas es resol, és perquè la seva aportació ha estat vital i, quan no es resol, és degut a la incompetència dels seus subordinats. Per entendre’ns, és el més parescut al vicequestore Giuseppe Patta, de les novel.les de na Donna Leon (quan les ressenyarem?); bé, ara que hi pens, en Patta encara és pitjor.

A part d’en Mellberg, en Patrik compta amb un equip format pel veterà Gösta (més pendent del golf que de la feina policial, encara que és un policia competent), en Martin Molin (que ara passa per una terrible situació familiar i, per tant, està poc disponible), na Paula (filla de la parella actual d’en Mellberg i actualment embarassada de molts de mesos i, per tant, tampoc massa disponible), i la secretària de la comissaria, l’eficient Annika Jansson.

https://savidgereads.files.wordpress.com/2014/08/img_3303.jpg?w=365&h=273L’equip es posa en marxa quan reben la informació que a l’antiga escola de l’illa de Valö (a l’arxipèlag de Fjällbacka) hi ha hagut un incendi que pareix intencionat. Fa uns dies que s’hi han instal.lat n’Ebba i el seu marit per mirar de superar la tràgica mort del seu fill. N’Erica totd’una hi fica el nas (i la resta del cos), ja que fa temps que està treballant en un llibre sobre la terrible història de la família de n’Ebba. Resulta que fa molts anys, l’any 1974, els pares de n’Ebba regentaven l’escola de Valö i, durant les vacances de Pasqua, varen desaparèixer juntament amb els tres germanastres de n’Ebba i, quan la policia hi va anar (en Gösta n’era un dels que hi acudiren), només la va trobar a ella, que tenia un any, sola a la casa. Mai no es va resoldre el cas, no es trobaren els cossos dels desaparescuts ni hi trobaren cap indicació que permetés aclarir què hi va passar. N’Ebba, donada en adopció, ha rebut sense falta una targeta de felicitació cada any pel seu aniversari; la targeta està firmada només amb una G.

Poc després, l’escola és tirotejada, de manera que tot es precipita. I, en Patrik per una banda, i n’Erica per l’altra, intentaran esbrinar què va passar a la família de n’Ebba, a més, és clar, de resoldre el cas dels atacs actuals a l’escola.

La trama és molt interessant i, a més, com és habitual, na Läckberg alterna la trama actual amb una història antiga que, en aquest cas, es remunta a principis del segle XX i que, òbviament, al final encaixarà perfectament amb el cas dels atacs a l’escola. La novel.la és una nova mostra de l’habilitat de na Läckberg per crear trames addictives, amb uns personatges que ja hem incorporat a la nostra vida, tot enmig d’uns païsatges d’una gran bellesa.

Per no deixar una ressenya tan positiva, comentaré un fet que a mi, personalment, em cansa més que m’agrada, i és la fixació quasi malaltissa que té l’autora per acabar els capítols amb el que en aquest món es coneix com cliffhanger (literalment, que penja d’un acantilat), és a dir, la tècnica consistent en acabar un capítol amb una escena que no conclou en el mateix capítol, sinó que la seva resolució queda en suspens fins al capítol següent o uns quants capítols més tard. Això és fa per tal de mantenir l’interès del lector, que d’aquesta manera es veu obligat a seguir llegint per veure com acaba l’escena en qüestió. La veritat és que si s’abusa d’aquest recurs (i na Läckberg n’abusa molt!), arriba un moment en què et perds completament, quan es recupera l’acció al cap d’uns quants capítols, potser ja no recordes de què anava tot plegat, més si, com és el cas, això es repeteix en bastants de capítols, al final ja no saps què tenies pendent amb quins personatges.

Jo crec que la mateixa tensió s’aconseguiria acabant el capítol just després de desvetllar alguna cosa, deixant (si vols) les conseqüències del descobriment per a un capítol posterior. Per exemple, si acabes diguent que els protagonistes de l’escena varen obrir una porta i es quedaren bocabadats, i res més, corres el perill que quan (dos o tres capítols després) reprenguis la subtrama, el lector ja no recordi l’interès de la troballa (recordem que no solem llegir tota la novel.la d’una tirada, normalment hi dedicam uns quants dies). En canvi, si acabes el capítol diguent que els protagonistes varen obrir una porta i darrera hi trobaren un cadàver, o una capsa, o una serp, o una determinada persona, encara que la subtrama no segueixi fins després d’un parell de capítols, ja has arxivat en el teu cap que aquests personatges han trobat tal cosa i no te costa gens seguir la història.

En fi, tot i l’excés de cliffhangers, la novel.la és molt entretenguda i, evidentment, recomanable per passar una bona estona.

Ah, m’ho deixava, Mallorca surt fins a tres vegades a la novel.la: a la pàgina 158, un dels personatges de la novel.la comenta que el seu advocat té una casa a Mallorca amb camp de golf; a la pàgina 160, un altre personatge comenta que la seva exdona no li deixa endur-se els seus fills a passar un cap de setmana a Mallorca; finalment, a la pàgina 213, la sogra de n’Erica li parla d’un viatge a Mallorca que varen fer n’Erica i en Patrik.

Los vigilantes del faro. Camilla Läckberg

Després d’haver llegit 6 novel.les de na Camilla Läckberg, realment no necessites massa motius per encarar la lectura de la setena, Los vigilantes del faro (Fyrvaktaren, 2009; Ed. MAEVA, 2013; 448 pàgs.), la veritat és que ja coneixes molt bé els seus personatges, són com de la família; així, els retrobes amb il.lusió a tots: el cap Mellberg, tan pèssim policia com sorprenentment bona parella i millor padrí; na Paula, la seva “nora”, policia molt eficient que passa per una complicada situació personal; en Martin, el més jove del grup, amb les seves inseguretats però que fa molt bé la seva feina; en Gösta, el representant de la vella guàrdia i l’únic que comprèn algunes de les accions del seu cap (fins un cert punt, que tot té un límit); n’Annika, sempre disposada a ajudar en el que pugui; en Patrik, recuperant-se de l’ensurt de la sisena novel.la i intentant compaginar la seva estressant feina de veritable cap del grup amb el fet de ser pare de tres fills; i, òbviament, n’Erica, el centre sobre el que giren les novel.les de na Läckberg, encara que darrerament ha de fer més de mare que d’escriptora; de totes formes, sempre troba temps per dedicar-se al que més li agrada, la recerca d’informació, afició que l’ha posat (i la posarà) en perill més d’una vegada. Tampoc no hem d’oblidar-mos de la seva germana petita, n’Anna, de qui per no desvetllar ni el final de la sisena novel.la (La sombra de la sirena) ni bona part d’aquesta, diré només que requereix molta d’atenció tant del seu homo com de n’Erica.

Després de viure molts anys fora de Fjällbacka, una antiga companya d’institut de n’Erica, n’Annie, ha tornat al poble, i s’ha instal.lat amb el seu fill petit a l’illa de Gråskär, propietat de la seva família; aquesta illa és coneguda com l’illa dels esperits, perquè des de sempre s’ha cregut que l’habitaven fantasmes. De totes formes, a ella no li preocupen les històries de fantasmes, ni les veus que sent a la nit… Des de que s’hi va instal.lar, n’Erica l’ha volgut visitar, però encara no ha trobat el moment.

Mentrestant, dos germans benestants, n’Anders i na Vivianne, estan a punt d’inaugurar un centre d’spa que volen que sigui referència internacional; ella està sortint amb n’Erling, membre del consell municipal de Fjällbacka, a qui ja coneguérem a la quarta novel.la (Crimen en directo) promoguent el programa de TV Fucking Tanum, de terribles records per al municipi. El cap de la secció d’Economia, en Mats, antic amic de n’Erica i n’Annie, és trobat mort a ca seva, i l’equip d’en Patrik es posa a investigar la seva mort. Aviat descobreixen que en Mats havia fugit d’Estocolm després de rebre una pallissa a mans d’uns moters, quan treballava en un centre d’atenció a dones maltractades. I aquest és el tema central de la novel.la, la violència contra les dones.

En aquesta novel.la, na Läckberg ha teixit una autèntica teranyina amb una precisió de cirurgià, on a totes les històries que he comentat abans, s’hi afegeix la d’una família que, a finals del segle XIX, va viure a l’illa de Gråskär perquè l’homo n’estava a càrrec del seu far. Realment és una trama secundària, sense aparent relació amb la història present, però que te captiva completament, necessites ser alimentat amb les vivències d’aquesta gent.

Com a resum final, vos diré que llegiu na Läckberg, vos agradarà; els que ja la coneixeu, bé, què vos he de dir més que seguiu-la; els que no la coneixeu, idò què esperau? Com que els personatges van evolucionant, l’ideal sempre és llegir-les per ordre, però si voleu tenir-ne un tast i llegir novetats, podeu començar perfectament per aquesta darrera novel.la i ja vos anireu posant al dia a poc a poc, ja que cada novel.la comença i acaba una trama. Ah, i el títol de la versió castellana és fidel al títol original.

Las huellas imborrables. Camilla Läckberg

Las huellas imborrables (Tyskungen, 2007; ed. MAEVA, 2011, 528 pàgs.) és la cinquena novel.la que na Camilla Läckberg dedica a la parella escriptora/policia formada per n’Erica i en Patrik i, la veritat, esper que l’autora no se cansi mai de la sèrie.

Ara és el moment de n’Erica; després de passar-se un any de baixa per maternitat, ara toca a en Patrik fer-se càrrec de la petita Maja, i ella pot així tornar al que més li agrada: escriure. Però un any sense treballar (si deixam de banda que cuidar una filla acabada de néixer no és precisament estar de vacances) l’ha rovellat una mica i les paraules no li surten, de manera que decideix, a la vegada que intentar escriure el llibre en el que està immersa, investigar en el passat de la seva mare, una autèntica desconeguda que mai no li va demostrar, ni a ella ni a la seva germana Anna, cap tipus de sentiment maternal. Així, puja a les golfes de ca seva i rebosteja a veure què hi troba. En un baül, descobreix que la seva mare guardava dibuixos de quan ella i n’Anna eren petites, i també hi troba uns diaris que va escriure i una medalla nazi de la segona guerra mundial. Totd’una deixa de banda el llibre que preparava i se dedica en cos i ànima a recercar en el passat de sa mare, i decideix dur a mostrar la medalla a un vellet, n’Erik Frankel, antic professor d’història especialitzat en la segona guerra mundial. Mentrestant, en Patrik ha d’aprendre que fer de pare no és senzill i, després d’unes quantes discussions amb n’Erica, arriba a tenir clar que no pot destorbar-la sempre que la nina ha de menjar o se li ha de canviar el paquet.

L’activitat a la comissaria és frenètica: dos adolescents que volien agafar qualcuna de les relíquies que guarda n’Erik a ca seva, entren d’amagat a aquesta casa i el troben mort. La policia avisa totd’una al germà de n’Erik, n’Axel, que se dedica a viatjar per tot el món a la caça d’antics nazis.

Mentres, n’Erica descobreix que la seva mare, n’Elsy, als quinze anys, tenia un grup d’amics íntims molt curiosa: el mateix Erik, àvid lector de llibres d’història; en Frans, de pare pronazi i clarament tendint a convertir-se en un d’ells; na Britta, locament enamorada d’en Frans, però a qui aquest no li fa ni cas, molt més interessat en n’Elsy; i encara que major que ells, de vegades se relacionen amb n’Axel, que treballa per a la resistència noruega, fent continus viatges en el vaixell del pare de n’Elsy transportant informació de Suècia a Noruega i viceversa. Més endavant se’ls unirà en Hans, un activista de la resistència noruega escapat a Suècia que tendrà un paper molt important en la vida de la mare de n’Erica.

La novel.la és, simplement, superba. D’acord, el fet que en Patrik estigui de baixa paternal fa que només pugui col.laborar amb la policia de forma molt esporàdica però, tot i així, l’autora se les arregla per tenir-mos informats en tot moment dels avanços de la investigació. A més, la història creix de forma paral.lela: per una banda, el que va descobrint n’Erica de la seva mare, cada vegada més clarament relacionat amb el cas que investiga la policia; i, d’altra banda, la pròpia investigació policial. Sense comptar, és clar, amb l’interès que sempre desperta qualsevol història relacionada amb la segona guerra mundial, tan ben construïda per na Läckberg que t’endinsa completament en aquest període nefast, que només qui l’ha viscut n’és plenament conscient del terror que va causar.

Tot això està perfectament condimentat, com és habitual en na Läckberg, amb la vida diària dels diferents personatges de la novel.la; especialment interessant és la trama del cap de la comissaria de Tanumshede, en Mellberg, qui, degut a una casualitat una mica forçada que el duu a haver de cuidar un ca sense amo, coneix a una professora de salsa de qui s’enamora perdudament i que, més casualment encara, resulta ser la mare de la nova inspectora de policia, na Paula. Al final, en Mellberg se redimeix com a persona, davant l’estorament de tots els seus subordinats: basta dir que assisteix en el part a la nora de la seva nova parella.

Com a curiositat final, n’Erica, durant la seva investigació, sol anar a la biblioteca de Fjälbacka, on hi treballa l’aspirant a escriptor Christian, i n’Erica li demana si el llibre que ell està escrivint ja té títol. Sabeu quin és el títol? Idò La sirena. I sabeu quin és el títol de la següent novel.la que va escriure na Läckberg? Idò Sjojungfrun, que vol dir Sirena. Per cert, la traducció al castellà va ser La sombra de la sirena (com ja havia comentat en Thabis a la seva ressenya). I ja que parlam de traduccions, la novel.la que he ressenyat té el títol suec de Tyskungen, que vol dir El nin (o nina) alemany(a). De fet, el títol en anglès és The German Child. Sincerament, crec que el títol castellà és molt millor (per diversos motius, un dels quals no puc desvetllar).

En fi, se me va dir que aquesta era la pitjor novel.la de na Läckberg i que la millor era la que me falta llegir. Només puc dir que: FANTÀSTIC!!! Si la que començaré avui és millor que aquesta, disfrutaré de veres. I res, a esperar que MAEVA mos segueixi delectant amb les novel.les d’aquesta formidable escriptora sueca. Per cert, mem quan arriba Snöstorm och mandeldoft (The Scent of Almonds, en anglès), literalment, Tempesta de neu i l’aroma d’ametlles. És una novel.la de misteri en el més pur estil Agatha Christie: en Martin es troba, en contra de la seva voluntat, en la petita illa de Välon, prop de Fjälbacka, immers en unes vacances de Nadal familiars (de la seva parella). Una tormenta de neu talla les comunicacions entre l’illa i terra ferma i, quan un dels assistents mor assassinat, tota la família política d’en Martin es converteix en sospitosa, i només ell podrà intentar esbrinar la veritat.

Crimen en directo. Camilla Läckberg

Seguint la lectura tardana (però plaentera) de les novel.les de na Camilla Läckberg, ara li ha tocat el torn a la quarta de la sèrie, Crimen en directo (Olycksfågeln, 2006; ed. MAEVA, 2010; 414 pàgs.). No puc negar que la part rosa va en augment; de fet, fins a quatre (o cinc) històries sentimentals estan en marxa, potser un rècord per a una novel.la negra, però, malgrat això, la trama policíaca no decepciona gens. El meu veredicte torna a ser positiu, és a dir, si heu llegit les tres primeres, no vos atureu ara, la història s’ho val.

Just quan arriba una nova companya a la comissaria, en Patrik és enviat a investigar un accident de trànsit on una dona ha mort en estavellar el seu cotxo. Encara que presentava un índex d’alcoholèmia altíssim, unes marques en el coll fan pensar a en Patrik que, potser, l’accident no és el que pareix.

Mentres, el poble de Tanum està en ebullició, acaba d’arribar un equip de televisió per filmar-hi un reality show que fa furor a tota Suècia. Es tracta d’una espècie de Gran Hermano però elevat a l’enèsima potència en mal gust i nivell d’escabrositat. El títol del programa ho diu tot: Fucking Tanum. Per tots els pobles on ha passat ha estat un èxit sense precedents, i el consistori municipal de Tanum rep amb els braços ben oberts al circ televisiu.

Una discusió forta entre els participants en el show (amb les càmeres filmant, evidentment) acaba amb el descobriment, hores més tard, del cos sense vida d’una de les estrelles. Tot i aquest fet, ni el productor del programa ni, molt menys, el conseller municipal estan disposats a aturar el show. Per uns moments, el batle d’Amity (Tiburón, 1975) me passa pel cap.

Evidentment, la direcció de la policia obliga als agents a deixar de banda la investigació de la morta a l’accident de trànsit per centrar els esforços en la mort de l’estrella del show, cosa que fa que la família de l’accidentada pregui a en Patrik que reprengui aquesta tasca. Els remordiments li fan efecte i així ho fa, descobrint que aquest no és l’únic cas, sinó que al llarg dels anys altra gent ha mort amb uns nivells anormalment alts d’alcohol en la sang. Potser, després de tot, en Patrik s’haurà d’enfrontar amb un assassí en sèrie.

En fi, ja dic, no deixeu de llegir aquesta novel.la on, a més de presentar una història ben muntada, na Läckberg fa una crítica de l’homofòbia, dels maltractaments infantils, de l’absurd que representa la televisió de nul.la qualitat, de la classe política que només mira per ells, això sí, sempre pensant (o pretenent que pensis) que tot ho fa pel poble, per al poble, però, malauradament, sense el poble. El món, i no gens llunyà precisament, n’és ple d’exemples.

Ah, per cert, no vull acabar aquesta ressenya sense parlar de noces; efectivament, tota aquesta investigació comença a sis setmanes del casament d’en Patrik i n’Erica. Com que el seu futur homo no pot deixar la seva feina ni els caps de setmana, n’Erica se veu totalment abrumada pels preparatius, i sort que la seva germana, n’Anna, se bolca completament en la seva ajuda. I aquí he de dir que és on més m’ha fallat na Läckberg, la trama tan interessant sobre n’Anna, disfrutada a petits sorbets al llarg de les tres primeres novel.les, se dilueix del tot just començar aquesta quarta, per quedar absorbida per la tendència sentimental que planeja sempre amenaçadora per les novel.les de l’autora sueca.

Nota final: Del títol original no en puc dir res; el traductor de google al català diu que Olycksfågeln vol dir, literalment, Accident Bird (!!??). Cercant la versió anglesa, The Gallows Bird, se pot traduir com L’ocell de la forca. No entenc el títol, potser en suec té qualque significat que no li sé trobar. Per cert, en anglès també se va traduir per The Stranger, una mica més aclaridor. El que és evident és que la traducció al castellà, Crimen en directo, vol indicar, perquè no mos enganem, que va de programes televisius.

Las hijas del frío. Camilla Läckberg

L’admiració que me va despertar na Camilla Läckberg des de la seva primera novel.la va en augment: La princesa de hielo me va agradar, Los gritos del pasado, encara més i, ara, la tercera, la trob boníssima. I és que l’autora té una habilitat única per endinsar-mos en un munt d’històries que corren paral.leles a l’acció pròpiament dita: la parella de protagonistes, n’Erica i en Patrik, va evolucionant, ara amb una filla petita que cuidar; el competent col.laborador d’en Patrik, en Martin, inicia una història sentimental; el cap de la policia, bé, què puc dir d’ell?, com a mínim, que té una vida ben complicada, en més d’una ocasió m’ha fet pensar amb en Patta, el cap d’en Brunetti; alguns dels policies de la comisaria, com n’Ernst i en Gösta, són dignes d’un profund tractament psiquiàtric; la trama de la germana de n’Erica és profunda, dramàtica, impressionant i, encara que na Camilla mos ne dóna només tastets en cada novel.la, mos té totalment enganxats; i, a més, les històries que introdueixen cada capítol conformen una novel.la dins de la novel.la, i al final sempre resulten importants en la trama. Tot això sense deixar de banda la profunditat amb què dota la descripció de les vides dels “convidats especials”, els personatges que són el centre de les trames policíaques de cada novel.la.

A Las hijas del frío (Stenhuggaren, 2005; ed. MAEVA, 2009; 477 pàgs.) mos trobam amb una història d’abusos de menors, mesclada amb infidelitats, violència de gènere i aires de grandesa que posa els pèls de punta. Un pescador de llagostes treu de la mar el cos sense vida d’una nina de 7 anys, que resulta ser la filla gran de la millor amiga que n’Erica ha fet a Fjällbacka, una dona que l’ha ajudat a superar els dies d’inseguretat que segueixen al naixement de la seva filla i que en Patrik, degut a la feina absorbent que realitza a la comisaria de Tanumshede, no ha pogut o no ha sabut afrontar.

L’autora no mos evita ni un sol moment de sofriment quan la policia ha de donar la mala notícia als pares de la nina morta, més bé s’hi recrea amb certes dosis de crueltat realista. Quan l’autòpsia revela que no va morir ofegada al mar sinó possiblement en una banyera, el dit acusador de la policia es dirigeix cap a la família de la nina, és a dir, cap als pares i padrins. La padrina materna té un vell i desagradable litigi amb els seus veïnats, cosa que també els converteix en sospitosos. La llista no s’acaba aquí, ja que el pare de la nina morta fa molts anys que se va barallar amb son pare, qui ha anat acumulant un odi tal que mai no ha permès que la seva dona arribàs a conèixer la seva néta.

En fi, en aquestes altures no sorprendré a ningú si dic que la novel.la és molt entretenguda, molt ben escrita i, evidentment, molt recomanable. Parlarem de la quarta ben aviat.

Nota final: El títol original, Stenhuggaren (= picapedrer), no està malament per a la història paral.lela, encara que per a la central sona una mica estrany, però el títol en castellà no l’acab d’entendre, com a mínim no entenc la seva tria.

Núvol

Per xerrar de llibres i altres coses

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

LLIBRES & ROSELLES

Lectures i ressenyes

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: