Per xerrar de llibres i altres coses

Archive for the ‘música’ Category

La gallina dijo Eureka

Això no és el títol de cap llibre, sinó d’una cançó.

Per què, idò, incloure’l aquí? Per una trista notícia. Fa uns dies, el 21 d’agost, va morir en Daniel Rabinovich. Per als qui no vos sona el nom, vos diré que és un dels components de Les Luthiers, probablement el més còmic dels cinc.

He trobat oportú fer una menció especial al nostre blog, no només perquè són grans grans músics, (que tant poden compondre un bolero, com un vals, com una peça medieval, amb instruments imposibles!!! ), sinó sobretot perquè, ben mirat, són també artistes de les paraules: artistes de la sintaxi, la gramàtica, del lèxic, dels recursos literaris, …., a mès coneixedors de les reacions i emocions humanes, dels tòpics… Talment com els escritors!!!!

Pensem si no en cançons com El rey enamorado, on juguen amb els pronoms personals d’una manera súper divertida,
– O la que es titula La bella y graciosa moza, on les frases que ja han utilitzat per contar una història se mesclen, després de fer com si els papers els haguéssen caigut i s’embullassen. Boníssima.
També és espectacular el discurs que presenta la cançó Lazy Daisy, que en Rabinovich llegeix sense respectar els signes de puntuació, separant i ajuntant paraules com vol… (Quan el llegeix, desitges que s’aturi per poder deixar de riure i respirar un poc!!!!)
– O cançons on, seguint les argumentacions dels companys, van canviant d’opinió com Perdónala o La polillita, Quines rialles!!!
O el subtil relat ple de dobles sentits de Cartas de color o La indiecita,
També utilitzen un gran recurs: jugar amb la situació de la comunicació, com és el cas de la fantástica Serenata Mariachi, on els emissors, coïncideixen en dedicar una cancó al mateix receptor (la seva enamorada) sense saber- ho inicialment!
Destaca també per una ironia molt fina la Tanda televisiva on trobam consells pels joves, pels pares, crítiques a la falta d’ètica de la classe política, al desinterès per promocionar la cultura…

Sense oblidar La gallina dijo Eureka, on el cantant, interromput contínuament per un “infant”, arriba a cridar desesperat el principi d’Aquímedes per poder donar resposta a una les seves preguntes… Senzillament genial!!!

Fins i tot els  noms dels seus espectacles són genials! : Por humor al arte, Les Luthiers hacen muchas gracias de nada, Lutherapia, Bromato de armonio, Todo por que rías, …

Gràcies Luthiers i, en especial Rabinovich! Per tantes estones de riure, per una qualitat infinita, per defensar la cultura, per fabricar instruments inventats, per un humor culte però senzill, vigent però no oportunista, respectuós però també incisiu i en definitiva per emocionar-nos amb les paraules!!! …
Ja veis que som una fan de Les Luthiers…a ca nostra fins i tot hem incorporat frases que utilitzam en situacions quotidianes!!!

Anuncis

Homenatge a Dave Brubeck

El gran Dave Brubeck ens va deixar ahir, un dia abans de complir els 92 anys i crec que es mereix que li facem un homenatge en aquest bloc. I és que en Brubeck és un dels músics de jazz més populars i importants de la història, a més de ser un dels que més m’agraden a mi.

Fill de ramader d’ascendència suïssa (el seu llinatge originari era Brodbeck) i professora de piano anglo-germànica (de llinatge Hess), en Dave no tenia inicialment la intenció de dedicar-se a la música, encara que la seva mare li va ensenyar piano.

Amb la intenció de treballar amb el seu pare al ranxo, es va matricular a Veterinària a la Universitat del Pacífic, però aviat va veure que això no era el seu futur, el propi cap del departament de zoologia el va instar a deixar la carrera i a dedicar-se al que realment li agradava, la música: “Brubeck, your mind’s not here. It’s across the lawn in the conservatory. Please go there. Stop wasting my time and yours” li va dir. Però allà l’esperava un greu problema: per poc no és expulsat quan un professor va descobrir que no sabia llegir música. Al final, defensat per alguns professors que valoraven la seva habilitat amb el contrapunt i l’harmonia, acordaren deixar-lo graduar-se sempre que no es dedicàs mai a ensenyar piano. Després de graduar-se, l’any 1942 es va incorporar al 3r Exèrcit comandat p’en George S. Patton. Es va escapar de participar a la Batalla de les Ardenes (també una gran pel.lícula de 1965 amb en Henry Fonda) perquè es va oferir a tocar el piano en un espectacle de la Creu Roja. Va tenir tant d’èxit que se li va ordenar que formàs una banda; així, va crear una de les primeres bandes interracials de l’exèrcit americà, anomenada The Wolfpack.

The Dave Brubeck Quartet (Morello, Desmond, Wright i Brubeck)

Quan va tornar de la guerra, va continuar estudiant música i piano, i va rebre lliçons del reconegut compositor francès Darius Milhaud, principal causant de que en Brubeck es dedicàs al jazz. Posteriorment va treballar en un octet i un trio on sovint s’hi afegia un saxo alt que havia conegut durant el seu pas per l’exèrcit, de nom Paul Desmond (per aquells que no el conegueu, en Paul Desmond està considerat com un dels millors saxos alt de la història del jazz). L’any 1951, en Brubeck  va fundar el quartet que el faria famós mundialment, The Dave Brubeck Quartet, amb en Paul Desmond al saxo alt. Després de  tres gran discos, Jazz at Oberlin (1953), Jazz at the College of The Pacific (1953) i Jazz goes to College (1954), va aconseguir tal fama que la revista Time el va treure en portada, convertint-se en el segon jazzista en aconseguir-ho, després d’en Louis Armstrong l’any 1949.

L’any 1959, ja amb la formació clàssica del quartet (Brubeck, Desmond, Eugene Wright al contrabaix i Joe Morello a la bateria), va editar un disc que ha passat a la història, Time Out, que va arribar a vendre un milió de còpies (el primer disc de jazz en aconseguir-ho). Entre les seves peces, n’hi ha una que s’ha convertit en immortal (jo mateix la tenc com a melodia en el mòbil i la consider una de les millors de la història), Take Five, anomenada així pel seu compàs 5/4, raríssim en el jazz fins aleshores. Si cercau a l’IMDb, veureu que aquesta peça ha aparescut a més de 20 produccions de cine i TV, entre elles Poderosa Afrodita i Misterioso asesinato en Manhattan, d’en Woody Allen. Curiosament, és una composició d’en Paul Desmond i no d’en Dave Brubeck, autor de més de 250 composicions de jazz. Aquesta cançó es va convertir en la senyal d’identitat del grup i la seva carta de presentació.

En Dave Brubeck va continuar component i oferint concerts molt després de la desintegració del quartet l’any 1967, fins ben entrada la primera dècada del segle XXI; els darrers temps, alguns dels seus quatre fills músics l’acompanyaven en els concerts i gravacions. Com a curiositat, va escriure una peça dedicada al seu primer nét amb el ritme donat pel seu nom: Benjamin Christopher David Brubeck (repetiu-ho ràpid i sentireu el ritme).

No me queda més que deixar-vos amb dues peces del quartet. La primera, òbviament, és Take Five, gravada l’any 1961 en el programa de TV Jazz Casual. Disfrutau del The Dave Brubeck Quartet en estat pur.

La segona peça, també espectacular, és Blue Rondo à la Turk. El nom prové dels diferents ritmes turcs 9/8 presents a la peça. Ho sent però no he trobat cap vídeo millor.

Michael Connelly: novel.la negra, baseball i jazz

  Author Michael Connelly ThrowsJa feia molt de temps, massa, que no escrivia res del millor autor de novel.la negra de l’actualitat: en Michael Connelly. Resulta que en ell es reuneixen tres de les meves grans passions. La primera és la novel.la negra, òbviament. Aprofitaré per fer una crida: mem quan es publiquen a Espanya d’una vegada els llibres que tenim pendents, cada vegada més perquè ell en segueix publicant als Estats Units i aquí estam aturats des de 2011 (La oscuridad de los sueños).

La segona passió és el baseball, exemplificat amb el fet que el passat dia 17 en Michael Connelly va fer el primer llançament (ceremonial first pitch) en el partit que disputaren els Tampa Bay Rays i els meus estimats Boston Red Sox en el Tropicana Field (St. Petersburg, Florida); l’únic emperò és que en Connelly anava vestit amb l’uniforme dels Rays, d’altra banda comprensible si pensam que des de fa més de 10 anys resideix a Tampa. El resultat va ser 5-3 a favor dels Red Sox (let’s go Red Sox).

I la tercera (no en importància) de les meves passions és el jazz. En un comentari que vaig fer dia 15 de novembre de 2009 a la meva entrada (què li ferem, som així d’endogàmic) sobre la novel.la El veredicto, posteriorment convertit en una entrada (s’ho mereixia) de dia 31 d’agost de 2010, parlava del gran saxo alt Frank Morgan, i reclamava una pel.lícula sobre la seva vida. Idò bé, finalment no serà una pel.lícula, sinó (millor encara) un documental. El propi Michael Connelly, amic del brillant músic desaparescut a finals de 2007, està produint Sound of Redemption, un documental amb fins benèfics centrat en com en Frank Morgan, cridat des de ben jove a ser el successor d’en Charlie Parker (Bird), va superar tots els obstacles que la vida li va anar posant al davant fins tornar a ser un músic exitós; els guanys aniran destinats a programes musicals per a joves en perill. La directora és na N.C. Heikin, coneguda per haver dirigit el valent documental Kimjongilia sobre Corea del Nord, i s’espera que s’estreni la primavera que ve.

Molt d’Óscar i poc Grammy

Enguany no he particiat als Óscars, com bé sabeu, … per badar… però, com que vaig veure un trosset de la cerimònia d’entrega dels grammy, vull comentar que l’espectacle és molt més divertit… no s’enrollen tant amb els agraïment -que haurien d’estar prohibits- i entre i entre, tot són actuacions musicals… bona música!!!

Vos pos la llista dels guanyadors… no en conec gaire, la veritat, però…  oh!!!! Millor artista nou… Esperanza Spalding… que, si ho recordau, la ressenyàrem aquí al bloc en una de les entrades de jazz, és una passada.

Esta es la lista de los Ganadores en los Grammy 2011:

• Mejor Interpretación Pop por un Dúo o Grupo con Vocales: Trai – “Hey, Soul Sister ”
• Mejor interpretación femenina Country: Miranda Lambert -”The House That Built Me”
• Mejor Álbum de Rock: Muse – “The Resistence”
• Mejor Album Vocal Pop: Lady GaGa – “The Fame Monster”
• Mejor Album Country: Lady Antebellum – “Need You Now”
• Canción del Año: Lady Antebellum – “Need You Now”
• Mejor Artista Nuevo: Esperanza Spalding
• Mejor Album Rap: Eminem – “Recovery”
• Grabación del año: Lady Antebellum – “Need You Now”
• Álbum del Año: Arcade Fire – “The Suburbs”

Frank Morgan, en el seu lloc

NOTA: La ressenya següent és còpia literal d’un comentari que vaig fer a l’entrada Michael Connelly, ja era hora, on ressenyava la novel.la El veredicto. Ara que estic repassant totes les entrades (aviat tendrem una llista d’autors al Blog), he pensat que en Frank Morgan se mereixia tenir una entrada, i no aparèixer amagat com a comentari.

No descobresc res diguent que en Harry Bosch és un enamorat del Jazz, ni tan sols si coment la seva passió pel saxo, però sí vull donar a conèixer un dels músics preferits d’en Bosch, el gran saxo alt Frank Morgan, candidat a ser el protagonista d’una pel.lícula sobre la seva vida. I és que va dur (va morir fa quasi dos anys, a punt de complir els 74) una vida ben pel.liculera. Jutjau voltros mateixos.

Nascut a Minneapolis l’any 1934, ja als 9 anys, després de sentir en Charlie Parker, va decidir que tocaria el saxo alt. El seu pare era el guitarrista Stanley Morgan qui, l’any 1947, quan se traslladaren a Los Angeles, va obrir el club Casablanca, on varen actuar els més famosos músics de la costa oest, i on acostumaven a anar gent com n’Ava Gardner, en Gregory Peck i altres famosos artistes.

En Duke Ellington el volia per a la seva banda quan en Frank només tenia 15 anys, però el seu pare el va obligar a acabar els estudis. Als 17 anys va gravar amb músics de la talla de Teddy Charles i Kenny Clarke, fins que l’any 1955 ja va editar el seu primer disc com a líder.

La seva passió p’en Charlie Parker el va dur a les drogues i, com a conseqüència, als robatoris per obtenir diners. Això va fer que els següents 30 anys els passàs en diferents institucions penitenciàries. En una d’elles, San Quintin, va coincidir amb el gran Art Pepper i, juntament amb en Jimmy Bunn, en Frank Butler i d’altres músics també empresonats, varen muntar una banda que tocava tots els dissabtes per a les visites. Com va dir en Frank Morgan, era la big band més gran amb la que mai va tocar.

Cap a l’any 1985, ajudat per la seva futura dona, l’artista Rosalind Kolb, va aconseguir deixar el món de les drogues i se va concentrar en el Jazz, actuant a diversos programes de televisió. Va gravar discos amb grans figures del Jazz: McCoy Tyner, Bobby Hutcherson, Ron Carter, … i l’any 1991 va ser guardonat amb el premi dels crítics de la prestigiosa DownBeat al millor saxo alt de l’any.

Però la vida encara l’havia de colpejar fort una vegada més. L’any 1998, quan s’encaminava cap al Flint Jazz Festival de Michigan, va sofrir un terrible accident de circulació. Els metges vaticinaren que no tornaria a tocar mai més, però se va recuperar anys després i  l’any 2003 va firmar un contracte amb una discogràfica, per a la que va gravar 4 discos.

No he trobat al YouTube la peça que sempre escolta en Bosch, Lullaby (sí que la tenc en format avi), però posaré aquí un enllaç on interpreta Parker’s Mood, acompanyat pel baixista Clifford Murphy, el pianista Claude Black i el bateria Sean Dobbins, perquè en gaudiu del seu estil inigualable.

Quatre veus meravelloses

S’han acabat les meves entrades, diguem-ne regulars, sobre la música en general, i sobre el jazz en particular, però no penseu que m’aturaré aquí. Aprofit que en el sopar suec vaig quedar amb na Pepa que penjaria un vídeo de na Lisa Ekdahl per parlar de quatre persones (tres dones i un homo) molt diferents, però que están unides per una cosa: la seva meravellosa veu. Com és habitual en jo, no me conformaré amb els vídeos i explicaré un pelineu de cada cantant. Au, venga, començ, que si no faig via vos desconnectareu.

Lisa Ekdahl (1971, Mariefred, Suècia): Dotada d’una veu dolça, flexible i suau, aquesta cantant i compositora, filla d’un físic nuclear i una mestra d’escola, va passar a l’estrellat de la nit al dia amb el seu primer disc Vem Vet, que va vendre quasi 800.000 còpies i va guanyar tres premis. Les seves inquietuds musicals van des dels estàndards de jazz al pop, passant per la bossa nova. La peça que vos deix, Cry me a river, és una clàssica balada americana, escrita per a n’Ella Fitzgerald, que va molt bé per poder apreciar la tendresa de la veu de n’Ekdahl.

Ute Lemper (1963, Münster, Alemanya): Filla d’un banquer i d’una cantant d’òpera, té estudis de piano, cant, ballet i teatre clàssic. És una autèntica força de la naturalesa. És famosa per les seves interpretacions de composicions d’en Kurt Weill, com feren en el seu temps na Marlene Dietrich i n’Édith Piaff. Perquè podeu apreciar la seva qualitat com a cantant, vegeu una interpretació de Corona (poema de Paul Celan), acompanyada d’una orquestra dirigida pel pianista i compositor Michael Nyman (famós a partir de la pel.lícula El piano, de 1993).

Billy Eckstine (1914-1993): El primer cantant de color romàntic de la música popular. “El nostro cantant”, com el va proclamar en Lionel Hampton. “Si hagués estat blanc, el Cel hauria estat el límit”, va dir d’ell en Quincy Jones. La seva veu és molt difícil de descriure, a mi me posa els pèls de punta; en fi, val més sentir-la i llavors decidiu. Malauradament, no he trobat al youtube cap interpretació seva de la meravellosa Misty (la tenc en disc), però la que he trobat tampoc no està gens malament, és Stella by Starlight, un estàndard repetidament versionat pels grans del jazz.

Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983): Per al final he deixat una jove cantant que descobrírem ahir na Mercè i jo durant la 44 Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, moment en què donam l’entrada a l’estiu a ca nostra. És un prodigi de la cançó, de pares músics, va començar a estudiar música als tres anys. És vocalista de jazz, amb una veu única, especialitzada en improvitzacions. Fusiona tant el fado com els estils africans i el jazz, i el seu darrer projecte, Las Migas, és un quartet femení de flamenc. No he trobat massa coses al youtube, però aquí teniu Corrandes d’exili, d’en Lluís Llach, on podreu apreciar la seva veu.

El Jazz modern. Tercera part: El Hard Bop i la fusió

Evidentment, el be-bop no va aconseguir cap de les seves intencions: havia nascut com una reacció d’orgull racial; pretenia ser una afirmació dels valors musicals purament negres, però va perdre el que més els hi era característic i, no només no va acabar d’atreure un públic majoritàriament negre, sinó que els més ferms defensor eren blancs. D’altra banda, se pretenia que el bop fos una música impossible de copiar pels blancs, i novament això va fallar: no només l’imitaren sinó que se n’apropiaren, creant estils per a i de blancs.

Tot això va provocar el naixement del Hard Bop, el contraatac dels vells jazzistes. No arriba a recuperar cap dels valors pròpiament negres que el be-bop havia deixat de banda (tècnica instrumental, swing, música ballable), però com a mínim retorna al be-bop, accentuant els seus aspectes més durs i agresius. Els representats més coneguts del hard bop són els Jazz Messengers, liderats pel bateria Art Blakey qui, quan abandona l’explosivitat que li és característica, deixa mostrar un bon swing. El seu pianista i co-fundador del grup, n’Horace Silver, és ben capaç de tocar peces de blues amb autèntic feeling. Aquí podeu sentir els Jazz Messengers amb la peça emblemàtica del hard bop: Moanin’. He de dir que la formació no conté en Silver, però el pianista Bobby Timmons fa una actuació (al final de la peça) simplement memorable. També molt espectacular és l’actuació del trompetista de 19-20 anys Lee Morgan, per sempre recordat pel seu tema The Sidewinder (no deixeu d’escoltar-lo) i, per cert, per la seva prematura mort als 33 o 34 anys a mans de la seva dona durant una discussió en un conegut club de Jazz de Nova York.

Altres bons exponents del hard bop són en Cannonball Adderley (saxo alt) i en Clifford Brown (trompeta), així com  el primer John Coltrane (saxo tenor).

A partir d’aquí, la cosa se complica. El mateix Coltrane deixa de fer coses senzilles i se fica en figures cada vegada més indesxifrables, només tallades d’arrel per la seva prematura mort l’any 1967. És curiós com aquest músic va ser un perfecte desconegut fins que se va juntar amb músics “progressistes” i, sobre tot, quan va començar a fer experiments que podríem catalogar de criptogràfics; després va rebre alabances sense parar. Però el rei de la no-música (segons el meu parer) és el saxo alt Ornette Coleman, destructor del tempo, de les armonies d’un tema com a base per a les improvitzacions, i del concepte clàssic de exposició-del-tema/solo. Ell solet crea el que s’ha donat en conèixer com a free jazz. El propi Ornette Coleman, potser creguent-se en la necessitat de justificar la seva música, va arribar a afirmar:

En Bird (Charlie Parker) mos hauria entès, ell hauria aprovat les nostres aspiracions de fer quelcom més enllà del seu llegat.

En fi, vos agrada la música contemporània? Idò vos agradarà el free jazz. A mi personalment, no m’agrada ni l’una ni l’altra. Potser perquè no les entenc. Si no te fiques un poc dins el que sona, pareixen notes sense to ni so (mai més ben dit). No hi ha armonia, no hi ha ritme, no hi ha… música, sinó renous. Un dia que assistíem a un concert d’en Chick Corea dins del Festival de Jazz de Barcelona, durant la interpretació d’una peça de free jazz, na Mercè va començar a riure com una posseïda i jo, fent de snob, li intentava explicar que allò era jazz, però interiorment pensava: on mos hem ficat? En fi, disfrutau (!?) del free jazz amb aquesta actuació d’en Coleman a Alemanya l’any 1978

Una branca del free jazz és l’anomenat Avant-garde jazz que, a diferència del seu pare, parteix d’una melodia preconcebuda, a partir de la qual se creen les improvitzacions. Ja coneixem un exponent: efectivament, en Larry Ochs.

El free ha estat presentat com una música de carácter polititzat que representa els sentiments de protesta dels sectors més radicals dels grups nacionalistes negres (el Black Power). En canvi, vegeu el que va dir un estudiós del free, en Miguel Saez, en el seu llibre Jazz de hoy, de ahora:

En sus avances más recientes, el jazz ha conquistado al snob (especialmente al snob francés), pero se ha dejado al pueblo atrás. Y el hecho es tanto más trágico cuando, a diferencia del bop, el free jazz busca por todos los medios un público, intentando llegar hasta él. Resulta, por lo menos paradójico, que el jazz más político que ha existido nunca, el jazz que ha querido convertirse en instrumento de liberación del negro americano, sea el único al que la masa negra es indiferente.

En fi, que cadascú en tregui les seves conclusions. Noltros seguirem amb l’aspecte purament musical.

Els anys 60 se presentaren molt malament per als músics de jazz: entre la destrossa feta pel free jazz , l’eclosió del rock and roll (Woodstock, 1969) i l’aparició de músics, com els Beatles, que acaparaven tota l’atenció dels joves, cada vegada era més difícil per a un músic de jazz trobar el seu espai. Per això, varen haver d’evolucionar, i novament en Miles Davis en va ser part important. Poc després de gravar un disc (Bitches Brew), va acceptar actuar com a teloner (sí, en Miles Davis de teloner) del grup Grateful Dead a San Francisco, davant de més de 5000 hippies, majoritàriament blancs i col.locats. Aquest fet se va repetir més vegades i, d’aquesta manera, en Miles Davis va aconseguir donar-se a conèixer a un nou tipus d’audiència, a la vegada que aprenia molt, tant del públic com dels rockers que actuaven després d’ell. Així, a poc a poc, va derivar cap a la música electrónica (brillant el disc In a silent way, el seu primer en aquest nou estil), rodejat de nombrosos solistes que anys després formarien els seus propis (i famosos) grups: el guitarrista John McLaughlin (Mahavishnu Orchestra), els pianistes/teclistes Chick Corea (Return to forever), Herbie Hancock, Keith Jarrett i Joe Zawinul (Weather Report), el contrabaixista Ron Carter, el saxofonista Wayne Shorter (Weather Report),… A que vos sonen? Idò tots ells passaren per grups liderats p’en Miles Davis. Havia nascut la fusió entre el jazz i el rock, l’anomenat jazz-rock. Escoltem-ne un exemple, el tema Black Market del grup Weather Report, on podem disfrutar d’un dels millor baixistes de la història, en Jaco Pastorius, mort prematurament als 35 anys (sí, sempre el mateix) d’una manera si més no espectacular:  després de “colar-se” a l’escenari durant una actuació d’en Carlos Santana (abusava deles drogues i tenia un transtorn bipolar) i ser expulsat del local, se’n va anar a un establiment de begudes, on la va armar perquè no el deixaven entrar. La seva baralla amb l’encarregat de la seguretat del local va acabar amb múltiples fractures a la cara, l’ull dret i l’espatlla esquerra danyats i, la causa de la seva mort, danys irreversibles al cervell. El goril.la va ser declarat culpable d’assassinat en segon grau, i condemnat a 22 mesos de presó i 5 anys de llibertat condicional, però en va sortir per bon comportament en 4 mesos. Vagi aquest vídeo d’una actuació l’any 1978 a Alemanya com homenatge a en Jaco Pastorius:

Però no és l’unic exemple de fusió. Havíem ja insinuat a l’entrada anterior la mescla del Jazz amb la Bossa Nova, de vegades anomenada Jazz Samba. L’impulsor d’aquesta altra fusió d’estils musicals és el saxo tenor Stan Getz. Aquest gran saxofonista, conegut amb el sobrenom de The Sound, se va associar amb músics brasilers com el compositor i pianista Antonio Carlos Jobim, el guitarrista Joao Gilberto i la seva dona, la cantant Astrud Gilberto. Per a la posteritat ha quedat el tema The Girl from Ipanema (Garota de Ipanema, 1963), que va desbancar fins i tot els Beatles i la seva cançó A Hard Day’s Night en la carrera cap als Grammy. The Girl from Ipanema està rodejat d’una curiosa anécdota. Resulta que durant la gravació de l’històric disc Getz/Gilberto, de n’Stan, en Joao i n’Antonio Carlos, no se sap ben bé qui va trobar que en el tema Garota de Ipanema quedaria bé que una part se cantàs en anglès i li varen proposar a n’Astrud, que feia de traductora anglo-brasilera i no tenia cap experiencia prèvia, que cantàs la part en anglès per provar. No cal dir que va ser la seva ascensió a l’estrellat en el món de la música brasilera i del Jazz. Per cert, poc després el matrimoni Gilberto se va desfer, i n’Astrud i n’Stan col.laboraren durant bastant de temps. Escoltau lo meravellosament que va quedar el tema en el disc (on per cert n’Astrud no surt en els crèdits):

I encara parlarem d’una altra fusió, la del Jazz amb el Flamenc, el flamenco-jazz. I és que els dos estils tenen molts de punts en comú: són músiques de races menyspreades, nascuts lluny dels seus respectius llocs d’origen, expressen sentiments racials profunds,.. En fi, pareix que estaven predestinats a trobar-se. I vaja si ho feren. Entre els molts exemples d’aquest nou exemple de fusió, vull destacar el trio de guitarristes format p’en Paco de Lucía, en John MacLaughlin i n’Al di Meola. Cadascun amb el seu estil, l’espanyol amb la seva vertiginosa manera de puntejar les cordes de la seva guitarra espanyola (els seus dos partenaires quedaren impressionats de com se pot tocar tan ràpid sense pua), en McLaughlin i en Di Meola, tocant amb pua les seves guitarres acústiques. Gravaren dos esplèndids discos, però potser el més famós és el primer, Friday Night in San Francisco, gravat en directe l’any 1980. El segon tema del disc, Short Tales of the Black Forest, és ple d’improvitzacions; en una d’elles surt el tema de La pantera rosa, provocant el deliri del públic. Si no voleu sentir tot el tema (és llarg, però recomanable) anau al minut 4, a partir d’on hi ha la improvització que he comentat.

En fi, no me queda res més que despedir-me. Han estat cinc entrades durant la preparació de les quals he disfrutat molt, recordant històries i temes d’aquest meravellós ventall d’estils musicals globalment conegut com JAZZ. Esper haver-vos convinçut que el jazz és música per a tothom, i haver-vos  fet venir ganes d’escoltar de tant en quant qualque tema de Jazz o, si més no, haver-vos entretengut.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: