Per xerrar de llibres i altres coses

Archive for the ‘jazz’ Category

Homenatge a Dave Brubeck

El gran Dave Brubeck ens va deixar ahir, un dia abans de complir els 92 anys i crec que es mereix que li facem un homenatge en aquest bloc. I és que en Brubeck és un dels músics de jazz més populars i importants de la història, a més de ser un dels que més m’agraden a mi.

Fill de ramader d’ascendència suïssa (el seu llinatge originari era Brodbeck) i professora de piano anglo-germànica (de llinatge Hess), en Dave no tenia inicialment la intenció de dedicar-se a la música, encara que la seva mare li va ensenyar piano.

Amb la intenció de treballar amb el seu pare al ranxo, es va matricular a Veterinària a la Universitat del Pacífic, però aviat va veure que això no era el seu futur, el propi cap del departament de zoologia el va instar a deixar la carrera i a dedicar-se al que realment li agradava, la música: “Brubeck, your mind’s not here. It’s across the lawn in the conservatory. Please go there. Stop wasting my time and yours” li va dir. Però allà l’esperava un greu problema: per poc no és expulsat quan un professor va descobrir que no sabia llegir música. Al final, defensat per alguns professors que valoraven la seva habilitat amb el contrapunt i l’harmonia, acordaren deixar-lo graduar-se sempre que no es dedicàs mai a ensenyar piano. Després de graduar-se, l’any 1942 es va incorporar al 3r Exèrcit comandat p’en George S. Patton. Es va escapar de participar a la Batalla de les Ardenes (també una gran pel.lícula de 1965 amb en Henry Fonda) perquè es va oferir a tocar el piano en un espectacle de la Creu Roja. Va tenir tant d’èxit que se li va ordenar que formàs una banda; així, va crear una de les primeres bandes interracials de l’exèrcit americà, anomenada The Wolfpack.

The Dave Brubeck Quartet (Morello, Desmond, Wright i Brubeck)

Quan va tornar de la guerra, va continuar estudiant música i piano, i va rebre lliçons del reconegut compositor francès Darius Milhaud, principal causant de que en Brubeck es dedicàs al jazz. Posteriorment va treballar en un octet i un trio on sovint s’hi afegia un saxo alt que havia conegut durant el seu pas per l’exèrcit, de nom Paul Desmond (per aquells que no el conegueu, en Paul Desmond està considerat com un dels millors saxos alt de la història del jazz). L’any 1951, en Brubeck  va fundar el quartet que el faria famós mundialment, The Dave Brubeck Quartet, amb en Paul Desmond al saxo alt. Després de  tres gran discos, Jazz at Oberlin (1953), Jazz at the College of The Pacific (1953) i Jazz goes to College (1954), va aconseguir tal fama que la revista Time el va treure en portada, convertint-se en el segon jazzista en aconseguir-ho, després d’en Louis Armstrong l’any 1949.

L’any 1959, ja amb la formació clàssica del quartet (Brubeck, Desmond, Eugene Wright al contrabaix i Joe Morello a la bateria), va editar un disc que ha passat a la història, Time Out, que va arribar a vendre un milió de còpies (el primer disc de jazz en aconseguir-ho). Entre les seves peces, n’hi ha una que s’ha convertit en immortal (jo mateix la tenc com a melodia en el mòbil i la consider una de les millors de la història), Take Five, anomenada així pel seu compàs 5/4, raríssim en el jazz fins aleshores. Si cercau a l’IMDb, veureu que aquesta peça ha aparescut a més de 20 produccions de cine i TV, entre elles Poderosa Afrodita i Misterioso asesinato en Manhattan, d’en Woody Allen. Curiosament, és una composició d’en Paul Desmond i no d’en Dave Brubeck, autor de més de 250 composicions de jazz. Aquesta cançó es va convertir en la senyal d’identitat del grup i la seva carta de presentació.

En Dave Brubeck va continuar component i oferint concerts molt després de la desintegració del quartet l’any 1967, fins ben entrada la primera dècada del segle XXI; els darrers temps, alguns dels seus quatre fills músics l’acompanyaven en els concerts i gravacions. Com a curiositat, va escriure una peça dedicada al seu primer nét amb el ritme donat pel seu nom: Benjamin Christopher David Brubeck (repetiu-ho ràpid i sentireu el ritme).

No me queda més que deixar-vos amb dues peces del quartet. La primera, òbviament, és Take Five, gravada l’any 1961 en el programa de TV Jazz Casual. Disfrutau del The Dave Brubeck Quartet en estat pur.

La segona peça, també espectacular, és Blue Rondo à la Turk. El nom prové dels diferents ritmes turcs 9/8 presents a la peça. Ho sent però no he trobat cap vídeo millor.

Michael Connelly: novel.la negra, baseball i jazz

  Author Michael Connelly ThrowsJa feia molt de temps, massa, que no escrivia res del millor autor de novel.la negra de l’actualitat: en Michael Connelly. Resulta que en ell es reuneixen tres de les meves grans passions. La primera és la novel.la negra, òbviament. Aprofitaré per fer una crida: mem quan es publiquen a Espanya d’una vegada els llibres que tenim pendents, cada vegada més perquè ell en segueix publicant als Estats Units i aquí estam aturats des de 2011 (La oscuridad de los sueños).

La segona passió és el baseball, exemplificat amb el fet que el passat dia 17 en Michael Connelly va fer el primer llançament (ceremonial first pitch) en el partit que disputaren els Tampa Bay Rays i els meus estimats Boston Red Sox en el Tropicana Field (St. Petersburg, Florida); l’únic emperò és que en Connelly anava vestit amb l’uniforme dels Rays, d’altra banda comprensible si pensam que des de fa més de 10 anys resideix a Tampa. El resultat va ser 5-3 a favor dels Red Sox (let’s go Red Sox).

I la tercera (no en importància) de les meves passions és el jazz. En un comentari que vaig fer dia 15 de novembre de 2009 a la meva entrada (què li ferem, som així d’endogàmic) sobre la novel.la El veredicto, posteriorment convertit en una entrada (s’ho mereixia) de dia 31 d’agost de 2010, parlava del gran saxo alt Frank Morgan, i reclamava una pel.lícula sobre la seva vida. Idò bé, finalment no serà una pel.lícula, sinó (millor encara) un documental. El propi Michael Connelly, amic del brillant músic desaparescut a finals de 2007, està produint Sound of Redemption, un documental amb fins benèfics centrat en com en Frank Morgan, cridat des de ben jove a ser el successor d’en Charlie Parker (Bird), va superar tots els obstacles que la vida li va anar posant al davant fins tornar a ser un músic exitós; els guanys aniran destinats a programes musicals per a joves en perill. La directora és na N.C. Heikin, coneguda per haver dirigit el valent documental Kimjongilia sobre Corea del Nord, i s’espera que s’estreni la primavera que ve.

Frank Morgan, en el seu lloc

NOTA: La ressenya següent és còpia literal d’un comentari que vaig fer a l’entrada Michael Connelly, ja era hora, on ressenyava la novel.la El veredicto. Ara que estic repassant totes les entrades (aviat tendrem una llista d’autors al Blog), he pensat que en Frank Morgan se mereixia tenir una entrada, i no aparèixer amagat com a comentari.

No descobresc res diguent que en Harry Bosch és un enamorat del Jazz, ni tan sols si coment la seva passió pel saxo, però sí vull donar a conèixer un dels músics preferits d’en Bosch, el gran saxo alt Frank Morgan, candidat a ser el protagonista d’una pel.lícula sobre la seva vida. I és que va dur (va morir fa quasi dos anys, a punt de complir els 74) una vida ben pel.liculera. Jutjau voltros mateixos.

Nascut a Minneapolis l’any 1934, ja als 9 anys, després de sentir en Charlie Parker, va decidir que tocaria el saxo alt. El seu pare era el guitarrista Stanley Morgan qui, l’any 1947, quan se traslladaren a Los Angeles, va obrir el club Casablanca, on varen actuar els més famosos músics de la costa oest, i on acostumaven a anar gent com n’Ava Gardner, en Gregory Peck i altres famosos artistes.

En Duke Ellington el volia per a la seva banda quan en Frank només tenia 15 anys, però el seu pare el va obligar a acabar els estudis. Als 17 anys va gravar amb músics de la talla de Teddy Charles i Kenny Clarke, fins que l’any 1955 ja va editar el seu primer disc com a líder.

La seva passió p’en Charlie Parker el va dur a les drogues i, com a conseqüència, als robatoris per obtenir diners. Això va fer que els següents 30 anys els passàs en diferents institucions penitenciàries. En una d’elles, San Quintin, va coincidir amb el gran Art Pepper i, juntament amb en Jimmy Bunn, en Frank Butler i d’altres músics també empresonats, varen muntar una banda que tocava tots els dissabtes per a les visites. Com va dir en Frank Morgan, era la big band més gran amb la que mai va tocar.

Cap a l’any 1985, ajudat per la seva futura dona, l’artista Rosalind Kolb, va aconseguir deixar el món de les drogues i se va concentrar en el Jazz, actuant a diversos programes de televisió. Va gravar discos amb grans figures del Jazz: McCoy Tyner, Bobby Hutcherson, Ron Carter, … i l’any 1991 va ser guardonat amb el premi dels crítics de la prestigiosa DownBeat al millor saxo alt de l’any.

Però la vida encara l’havia de colpejar fort una vegada més. L’any 1998, quan s’encaminava cap al Flint Jazz Festival de Michigan, va sofrir un terrible accident de circulació. Els metges vaticinaren que no tornaria a tocar mai més, però se va recuperar anys després i  l’any 2003 va firmar un contracte amb una discogràfica, per a la que va gravar 4 discos.

No he trobat al YouTube la peça que sempre escolta en Bosch, Lullaby (sí que la tenc en format avi), però posaré aquí un enllaç on interpreta Parker’s Mood, acompanyat pel baixista Clifford Murphy, el pianista Claude Black i el bateria Sean Dobbins, perquè en gaudiu del seu estil inigualable.

El Jazz modern. Tercera part: El Hard Bop i la fusió

Evidentment, el be-bop no va aconseguir cap de les seves intencions: havia nascut com una reacció d’orgull racial; pretenia ser una afirmació dels valors musicals purament negres, però va perdre el que més els hi era característic i, no només no va acabar d’atreure un públic majoritàriament negre, sinó que els més ferms defensor eren blancs. D’altra banda, se pretenia que el bop fos una música impossible de copiar pels blancs, i novament això va fallar: no només l’imitaren sinó que se n’apropiaren, creant estils per a i de blancs.

Tot això va provocar el naixement del Hard Bop, el contraatac dels vells jazzistes. No arriba a recuperar cap dels valors pròpiament negres que el be-bop havia deixat de banda (tècnica instrumental, swing, música ballable), però com a mínim retorna al be-bop, accentuant els seus aspectes més durs i agresius. Els representats més coneguts del hard bop són els Jazz Messengers, liderats pel bateria Art Blakey qui, quan abandona l’explosivitat que li és característica, deixa mostrar un bon swing. El seu pianista i co-fundador del grup, n’Horace Silver, és ben capaç de tocar peces de blues amb autèntic feeling. Aquí podeu sentir els Jazz Messengers amb la peça emblemàtica del hard bop: Moanin’. He de dir que la formació no conté en Silver, però el pianista Bobby Timmons fa una actuació (al final de la peça) simplement memorable. També molt espectacular és l’actuació del trompetista de 19-20 anys Lee Morgan, per sempre recordat pel seu tema The Sidewinder (no deixeu d’escoltar-lo) i, per cert, per la seva prematura mort als 33 o 34 anys a mans de la seva dona durant una discussió en un conegut club de Jazz de Nova York.

Altres bons exponents del hard bop són en Cannonball Adderley (saxo alt) i en Clifford Brown (trompeta), així com  el primer John Coltrane (saxo tenor).

A partir d’aquí, la cosa se complica. El mateix Coltrane deixa de fer coses senzilles i se fica en figures cada vegada més indesxifrables, només tallades d’arrel per la seva prematura mort l’any 1967. És curiós com aquest músic va ser un perfecte desconegut fins que se va juntar amb músics “progressistes” i, sobre tot, quan va començar a fer experiments que podríem catalogar de criptogràfics; després va rebre alabances sense parar. Però el rei de la no-música (segons el meu parer) és el saxo alt Ornette Coleman, destructor del tempo, de les armonies d’un tema com a base per a les improvitzacions, i del concepte clàssic de exposició-del-tema/solo. Ell solet crea el que s’ha donat en conèixer com a free jazz. El propi Ornette Coleman, potser creguent-se en la necessitat de justificar la seva música, va arribar a afirmar:

En Bird (Charlie Parker) mos hauria entès, ell hauria aprovat les nostres aspiracions de fer quelcom més enllà del seu llegat.

En fi, vos agrada la música contemporània? Idò vos agradarà el free jazz. A mi personalment, no m’agrada ni l’una ni l’altra. Potser perquè no les entenc. Si no te fiques un poc dins el que sona, pareixen notes sense to ni so (mai més ben dit). No hi ha armonia, no hi ha ritme, no hi ha… música, sinó renous. Un dia que assistíem a un concert d’en Chick Corea dins del Festival de Jazz de Barcelona, durant la interpretació d’una peça de free jazz, na Mercè va començar a riure com una posseïda i jo, fent de snob, li intentava explicar que allò era jazz, però interiorment pensava: on mos hem ficat? En fi, disfrutau (!?) del free jazz amb aquesta actuació d’en Coleman a Alemanya l’any 1978

Una branca del free jazz és l’anomenat Avant-garde jazz que, a diferència del seu pare, parteix d’una melodia preconcebuda, a partir de la qual se creen les improvitzacions. Ja coneixem un exponent: efectivament, en Larry Ochs.

El free ha estat presentat com una música de carácter polititzat que representa els sentiments de protesta dels sectors més radicals dels grups nacionalistes negres (el Black Power). En canvi, vegeu el que va dir un estudiós del free, en Miguel Saez, en el seu llibre Jazz de hoy, de ahora:

En sus avances más recientes, el jazz ha conquistado al snob (especialmente al snob francés), pero se ha dejado al pueblo atrás. Y el hecho es tanto más trágico cuando, a diferencia del bop, el free jazz busca por todos los medios un público, intentando llegar hasta él. Resulta, por lo menos paradójico, que el jazz más político que ha existido nunca, el jazz que ha querido convertirse en instrumento de liberación del negro americano, sea el único al que la masa negra es indiferente.

En fi, que cadascú en tregui les seves conclusions. Noltros seguirem amb l’aspecte purament musical.

Els anys 60 se presentaren molt malament per als músics de jazz: entre la destrossa feta pel free jazz , l’eclosió del rock and roll (Woodstock, 1969) i l’aparició de músics, com els Beatles, que acaparaven tota l’atenció dels joves, cada vegada era més difícil per a un músic de jazz trobar el seu espai. Per això, varen haver d’evolucionar, i novament en Miles Davis en va ser part important. Poc després de gravar un disc (Bitches Brew), va acceptar actuar com a teloner (sí, en Miles Davis de teloner) del grup Grateful Dead a San Francisco, davant de més de 5000 hippies, majoritàriament blancs i col.locats. Aquest fet se va repetir més vegades i, d’aquesta manera, en Miles Davis va aconseguir donar-se a conèixer a un nou tipus d’audiència, a la vegada que aprenia molt, tant del públic com dels rockers que actuaven després d’ell. Així, a poc a poc, va derivar cap a la música electrónica (brillant el disc In a silent way, el seu primer en aquest nou estil), rodejat de nombrosos solistes que anys després formarien els seus propis (i famosos) grups: el guitarrista John McLaughlin (Mahavishnu Orchestra), els pianistes/teclistes Chick Corea (Return to forever), Herbie Hancock, Keith Jarrett i Joe Zawinul (Weather Report), el contrabaixista Ron Carter, el saxofonista Wayne Shorter (Weather Report),… A que vos sonen? Idò tots ells passaren per grups liderats p’en Miles Davis. Havia nascut la fusió entre el jazz i el rock, l’anomenat jazz-rock. Escoltem-ne un exemple, el tema Black Market del grup Weather Report, on podem disfrutar d’un dels millor baixistes de la història, en Jaco Pastorius, mort prematurament als 35 anys (sí, sempre el mateix) d’una manera si més no espectacular:  després de “colar-se” a l’escenari durant una actuació d’en Carlos Santana (abusava deles drogues i tenia un transtorn bipolar) i ser expulsat del local, se’n va anar a un establiment de begudes, on la va armar perquè no el deixaven entrar. La seva baralla amb l’encarregat de la seguretat del local va acabar amb múltiples fractures a la cara, l’ull dret i l’espatlla esquerra danyats i, la causa de la seva mort, danys irreversibles al cervell. El goril.la va ser declarat culpable d’assassinat en segon grau, i condemnat a 22 mesos de presó i 5 anys de llibertat condicional, però en va sortir per bon comportament en 4 mesos. Vagi aquest vídeo d’una actuació l’any 1978 a Alemanya com homenatge a en Jaco Pastorius:

Però no és l’unic exemple de fusió. Havíem ja insinuat a l’entrada anterior la mescla del Jazz amb la Bossa Nova, de vegades anomenada Jazz Samba. L’impulsor d’aquesta altra fusió d’estils musicals és el saxo tenor Stan Getz. Aquest gran saxofonista, conegut amb el sobrenom de The Sound, se va associar amb músics brasilers com el compositor i pianista Antonio Carlos Jobim, el guitarrista Joao Gilberto i la seva dona, la cantant Astrud Gilberto. Per a la posteritat ha quedat el tema The Girl from Ipanema (Garota de Ipanema, 1963), que va desbancar fins i tot els Beatles i la seva cançó A Hard Day’s Night en la carrera cap als Grammy. The Girl from Ipanema està rodejat d’una curiosa anécdota. Resulta que durant la gravació de l’històric disc Getz/Gilberto, de n’Stan, en Joao i n’Antonio Carlos, no se sap ben bé qui va trobar que en el tema Garota de Ipanema quedaria bé que una part se cantàs en anglès i li varen proposar a n’Astrud, que feia de traductora anglo-brasilera i no tenia cap experiencia prèvia, que cantàs la part en anglès per provar. No cal dir que va ser la seva ascensió a l’estrellat en el món de la música brasilera i del Jazz. Per cert, poc després el matrimoni Gilberto se va desfer, i n’Astrud i n’Stan col.laboraren durant bastant de temps. Escoltau lo meravellosament que va quedar el tema en el disc (on per cert n’Astrud no surt en els crèdits):

I encara parlarem d’una altra fusió, la del Jazz amb el Flamenc, el flamenco-jazz. I és que els dos estils tenen molts de punts en comú: són músiques de races menyspreades, nascuts lluny dels seus respectius llocs d’origen, expressen sentiments racials profunds,.. En fi, pareix que estaven predestinats a trobar-se. I vaja si ho feren. Entre els molts exemples d’aquest nou exemple de fusió, vull destacar el trio de guitarristes format p’en Paco de Lucía, en John MacLaughlin i n’Al di Meola. Cadascun amb el seu estil, l’espanyol amb la seva vertiginosa manera de puntejar les cordes de la seva guitarra espanyola (els seus dos partenaires quedaren impressionats de com se pot tocar tan ràpid sense pua), en McLaughlin i en Di Meola, tocant amb pua les seves guitarres acústiques. Gravaren dos esplèndids discos, però potser el més famós és el primer, Friday Night in San Francisco, gravat en directe l’any 1980. El segon tema del disc, Short Tales of the Black Forest, és ple d’improvitzacions; en una d’elles surt el tema de La pantera rosa, provocant el deliri del públic. Si no voleu sentir tot el tema (és llarg, però recomanable) anau al minut 4, a partir d’on hi ha la improvització que he comentat.

En fi, no me queda res més que despedir-me. Han estat cinc entrades durant la preparació de les quals he disfrutat molt, recordant històries i temes d’aquest meravellós ventall d’estils musicals globalment conegut com JAZZ. Esper haver-vos convinçut que el jazz és música per a tothom, i haver-vos  fet venir ganes d’escoltar de tant en quant qualque tema de Jazz o, si més no, haver-vos entretengut.

El Jazz modern. Segona part: el Cool i l’europeització del Jazz

Ja hem comentat a la darrera entrada dedicada a aquesta música com el be-bop vol (i, de fet, ho aconsegueix) rompre amb tot el que havia significat el Jazz com a música des dels seus orígens. També hem dit que això ho fa perquè hi ha, entre els seus creadors, un fort sentiment de refermament del fet de ser negre. Volen fer una música de negres per a negres. Quin problema hi ha? Idò que, sense voler, s’han passat una mica: el be-bop té poc (si no res) que veure amb el que s’ha entès sempre com a Jazz.

Però la cosa encara pot anar pitjor (en el sentit de perdre tot rastre del Jazz tradicional)… i hi va! A finals dels anys 40 i principis dels 50, alguns dels seguidors d’en Charlie Parker i en Dizzy Gillespie, liderats pel trompetista Miles Davis, decideixen donar un pas més enllà, desfent la seva música de tot vestigi de swing: l’atac de les notes perd la vitalitat rítmica, l’agilitat i el dinamisme del swing, la música que fan és totalment mecànica i apagada. Els bateries deixen de bombardejar els tambors com feien els boppers (fet positiu des del punt de vista del Jazz clàssic), però el seu acompanyament és rígid, pesat, sense cap de les qualitats rítmiques pròpies de la música afroamericana. Endemés, llevat dels pocs “ex-jazzistes”, la majoria dels músics seguidors d’aquest estil no han conviscut amb els jazzistes, simplement s’hi han inspirat, i la seva formació molt sovint prové d’acadèmies i conservatoris de blancs. Apareix el moviment anomenat Cool (fred). És necessari aquí parlar d’un disc de l’any 1950 amb un títol més que significatiu: Birth of the Cool; aquest disc és una recopilació de tres sessions de gravació fetes el gener i l’abril de 1949, i el març de 1950. En elles, en Miles Davis (antic bopper ) va muntar un nonet de músics (no sempre els mateixos 9, però sí pràcticament els mateixos instruments: trompeta, trombó, corn francés, tuba, saxo alt, saxo baríton, piano –substituït a 4 temes per un vocalista-, baix i bateria) i va gravar 12 temes que han passat a ser el referent de la música Cool. El seu creador, en Miles Davis, fa una música cerebral, introvertida, sense cap dinamisme. Ràpides frases s’alternen amb silencis expectants i notes mantingudes de manera angustiosa. Un exemple il.lustratiu: el primer tema de la banda sonora per a la pel.lícula Ascensor para el cadalso (Ascenseur pour l’echafaud, 1958, dir, Louis Malle).  Abans de continuar, escoltem-la.

A part d’en Miles Davis, la majoria dels coolers són de raça blanca: Stan Getz (saxo tenor que més tard jugaria un paper primordial en el desenvolupament de la bossa nova, després en parlarem), el saxo baríton Gerry Mulligan, el saxo alt Lee Konitz, el trompetista i cantant Chet Baker (un altre jazzista candidat a pel.lícula biogràfica) i els pianistes Lennie Tristano i Bill Evans. Com que la majoria són de la zona de Los Angeles, la seva música és coneguda com West Coast Jazz. Aquí teniu en Chet Baker interpretant la melancònica My Funny Valentine

A poc a poc, hi ha una tendència cap a la música clàssica, cap a la música europea. Hi ha dos exponents molt coneguts d’aquest moviment. El primer d’ells el forma el Dave Brubeck Quartet, amb en Brubeck al piano, el grandíssim saxo alt Paul Desmond, elegit millor saxofonista de l’any en qualque ocasió, el contrabaixista Gene Wright (l’únic negre del grup) i el bateria Joe Morello. Aquest grup és famós per introduir el jazz a les universitats, amb molts de concerts als campus, i també per ser el primer grup de jazz en col.locar una peça al lloc més alt del Hit Parade americà, la fantàstica Take Five. El més curiós és que aquesta peça va esser composta p’en Desmond perquè el bateria Morello encalentís motors abans dels concerts, però un dia la tocaren davant del públic i… se va convertir en la marca del grup. Aquí la teniu en una versió del 1966, segur que la coneixeu bé. Fins i tot en Woody Allen la va utilitzar en dues pel.lícules seves , Misterioso asesinato en Manhattan (Manhattan Murder Mistery, 1993) i Poderosa Afrodita (Mighty Aphrodite, 1995).

L’altre gran exponent de l’europeització del jazz és el famós grup Modern Jazz Quartet, amb en John Lewis al piano, el vibrafonista Milt Jackson, el contrabaixista Percy Heath i el bateria Connie Kay. Les seves interpretacions són d’un academicisme que només trobam a la música clàssica. Escoltau-ho i veureu. He triat It don’t mean a thing i així la podreu comparar amb les versions big band d’en Duke Ellington (2a entrada de jazz) i la scat de n’Ella Fitzgerald (3a entrada). Aquí pareix que assistim a un concert de música clàssica. Recordau en Charlie Parker, en Dizzy Gillespie o en Thelonius Monk actuant a petits clubs plens de fum? Res que veure amb els Modern Jazz Quartet, ni amb el vestuari! Si vos hi fixau, el pianista John Lewis té una partitura a davant.

Tots dos són grups que fan una música molt bona, a mi m’entusiasmen, sobre tot el d’en Brubeck, però diguem que els afroamericans mai no consideraran seva la música que fan. Abundant en la tendència cap a la música clàssica, he de citar el moviment conegut com a Third Stream (tercera corrent), més preocupada per la composició que per la interpretació. Així, els principals membres d’aquest estil són compositors, el més famós dels quals és en Gil Evans, autor d’un arranjament  del Concierto de Aranjuez per a en Miles Davis que, sense ser Jazz, és molt bo. Aquí en teniu una versió, del disc Sketches of Spain (1960):

I fins aquí aquesta segona part del Jazz modern.

Per afegir a El jazz modern

Bono Jaume, impressionant!!

Com et vaig comentar he vist dos videos de dues cantants de jazz que vengueren al conservatori ara fa dues setmanes o tres.

La primera és na Rachelle Ferrel. És una passada! Té una veueta preciosa i una potència brutal… a més  fa unes carusses!!!

L’altra és na Diane Shurr… és una altra cosa, és més melòdica. També està bé, però a mi m’agrada més l’altra… Té una estètica “antiga”. Ara està més grasseta i amb més mala mobilitat, …és cega… crec que va fer passar un poc de pena al públic perquè és burra i atrevida damunt l’escenari… No sé si he posat el millor video, la cançó és una mica … no sé…

També he escoltat n’Esperanza Spalding, que sovint toca el contrabaix… és més mesclada amb salsa o no sé. He triat un video on toca una guitarra, però ho paga tamné escoltar-la amb el contrabaix.

I ja per acabar, una pianista, Na Hiromi Umehara, molt divertida la peça Tom i Jerry Show

Res, aquí acaba la meva petita aportació… no sé si a quin jazz modern.

El jazz modern. Primera part: el be-bop

Bé, passat demà farà cinc mesos des de que vaig fer la segona entrada dedicada a aquesta música meravellosa que s’ha acordat anomenar jazz, i ja era hora que continuàs el recorregut per la seva història (ja no tenc l’excusa, real, de la llicó inaugural).

Avui tractarem un dels estils més importants pel que fa a la repercussió que va tenir en el desenvolupament del jazz, el be-bop. He de dir que, a partir d’ara, les explicacions agafaran un caire una mica més teòric, ja que la distinció entre els diferents estils del jazz modern requereix sebre de música (no és el meu cas, i esper que el que expliqui, fruit del que he entès jo llegint i escoltant jazz, vos aclareixi una mica els conceptes). També he de dir que, a partir d’ara, se fa difícil distingir quins músics toquen aquest o aquest altre estil, ja que, llevat dels seus creadors, qui més qui menys ha navegat per més d’un estil. Per a això, les interpretacions que posi seran principalment dels més genuins representants de cada estil.

Però, primer de tot, vos heu demanat mai d’on prové aquest nom? Quin és l’origen de la paraula Jazz? La veritat és que, fins i tot avui en dia hi ha diversitat d’opinions. Pareix esser que el terme original va esser Jass, però que, davant de l’impertinent mania dels nins d’oblidar-se de la primera lletra (la “j”), se va haver de canviar.

N’hi ha que pensen que la paraula prové del verb francès “jaser”, que vol dir xerrar (en el sentit que els catalans usen aquesta paraula); de fet, el diccionari Larousse d’anglès/espanyol té l’accepció xerrameca per a jazz.

El que sí és cert és que la paraula jazz va associada als prostíbuls del barri vermell de Nova Orleans, i de dues maneres ben curioses; bé, la primera no té res de curiós: en slang, semen se’n diu jasm i gism, i en aquella època, fer l’acte sexual se’n deia jazzing. Un altre possible i més discret origen de la paraula prové d’un perfum duit pels francesos a Nova Orleans, un ingredient important del qual era el gessamí (jasmine, en anglès). Posar perfum se’n deia jassing it up i aquest perfum era molt popular entre les treballadores del sexe, de manera que quan trobaven un possible client li deien quelcom parescut a: Is jazz in your mind tonight, young fellow? Sigui com sigui, resulta que l’any 1916 un antic artista de vodevil, espectador d’un concert de la Johnny Stein’s Band, que anava gat, se va aixecar dret animat pel ritme frenètic dels músics i pels efluvis del whisky (supòs), i va cridar: Jass it up, boys! A partir d’aquell dia, el varen contractar perquè cridàs això mateix en cada actuació de la banda, que va passar a dir-se Stein’s Dixie Jass Band, per posteriorment dir-se Original Dixieland Jass Band i, més tard, canviar Jass per Jazz.

Així, el terme jazz va estar associat molt de temps a activitats eròtiques, fins al punt que un gran jazzista (músic del jazz, en què pensaveu?) com en Duke Ellington mai no va acceptar el terme, per les connotacions negatives que tenia. Ell va proposar anomenar la música que feia com Negro music. Com és evident, no va tenir gens d’èxit. Altres intents també infructuosos com a sinònims varen ser: Ragtonia, Syncopep, Crewcut, Amerimusic i Jarb. La questió és que, amb els anys, el terme se va deslligar de cap altre significat que no fos el de la música de la que estam parlant.

Passem ja l’entrada pròpiament dita. S’anomena jazz modern al que segueix a l’època del swing i les big bands. Com és obvi no hi ha una data concreta en la qual s’acaba el jazz clàssic i comença el modern, els estils s’encavalquen, però s’acostuma a posar la frontera a finals dels anys 30 o principis dels 40. Dos dels distintius més importants del jazz modern són: els grups de jazz són reduïts, formats per tres, quatre o cinc musics (de vegades, poques, sis o set), i hi ha un component reivindicatiu dels negres. Vegem com apareixen.

El més que possible detonant de la quasi completa desaparició a partir de 1945 de les grans orquestes i l’aparició de tercets, quartets i quintets és la forta recessió econòmica que va seguir a la segona guerra mundial. Només les més grans orquestes (com la d’en Duke Ellington, la d’en Count Basie, i la del vibrafonista, bateria i pianista Lionel Hampton) seguiren en actiu. També se tancaren moltes de les sales de ball on aquestes orquestes actuaven.

Un altre aspecte important que va acompanyar el final de la guerra és la divisió racial, fruit del racisme que havien patit els soldats negres a la guerra, i els que havien quedat als Estats Units. Això va fer que els músics més radicals decidissin canviar l’estil musical que havia triomfat dins del món dels blancs i fer-lo menys entenedor, gens ballable. Així, s’ha dit que músics com en Dizzy Gillespie, en Thelonius Monk i en Charlie Parker afirmaren en més d’una ocasió: M’importa molt poc que m’escoltin quan toc. Per a això, varen començar a tocar un jazz revolucionari, aparentant avorriment i sense tenir en compte el públic que assistia als seus concerts.

Però anem als orígens d’aquesta música. Cap allà l’any 1940, a molts de clubs del famós carrer 52 de Nova York, s’organitzaven sessions espontànies i animades entre els músics que hi anaven quan acabaven les seves jornades laborals. Eren les anomenades jam sessions. Aquestes reunions, tan ben retratades a la pel.lícula Bird (Bird, 1988, dir. Clint Eastwood), absolutament imprescindible per als amants del jazz, servien perquè molts dels músics joves poguessin formar els seu estil escoltant i tocant amb els mestres de cada instrument. En un d’aquests clubs, el Minton’s Playhouse, s’hi trobaven el saxo alt Charlie Parker, el trompetista Dizzy Gillespie, el bateria Kenny Clarke, el pianista titular del local Thelonius Monk i d’altres grans músics. Al llarg d’aquestes sessions anaren donant forma a l’estil que a partir de 1945 s’anomenaria be-bop (o, simplement, bop).

El bop és la base de tot el jazz modern, i el que pretén d’entrada és eliminar radicalment el swing tan característic del jazz clàssic. Una diferència important és que els solistes del be-bop utilitzen acords i no la melodia per a les seves improvitzacions. D’altra banda, els bateries no proporcionen un ritme regular (ja no toquen el bombo en cada temps), sinó que fan un acompanyament entretallat, interromput per figures rítmiques que rompen el back beat regular (accentuació en els temps parells, cosa que forma el ritme típic del swing), impedint així la creació del swing. Les improvitzacions no poden, per tant, basar-se en el swing i, així, se construeixen sobre la base de variacions complexes que sovint inclouen veritables ràfegues de notes (el plat que més utilitzen deixa de ser el Charles, només utilitzen el plat superior, que més tard se va conèixer com el plat Ride, o cavalcada).

El més curiós de tot això és que l’efecte va esser el contrari del que pretenien els músics: després d’un rebuig inicial, la música va agradar als blancs, mentres que els negres la rebutjaren perquè deien que això no era jazz. Així, en una gira del gran Dizzy Gillespie, escriuen els cronistes: Les masses negres que esperaven una música simple s’adormien durant els concerts. Però, a la vegada, en Charlie Parker diu a la revista Down Beat: El be-bop no és un fill natural del jazz, i el bop no té arrels en el jazz. Comparem tot això amb el que deia qui s’autoproclamava com a creador del jazz, en Jelly Roll Morton: El jazz s’ha de tocar de forma dolça, suau i plena de ritme.

En aquella època, les grans cantants Ella Fitzgerald, Billie Holiday (vegeu Babelia de El País de dissabte dia 21 de novembre per a una gran ressenya de la seva infantesa), i Sarah Vaughan estaven de moda. La primera d’elles era una gran dominadora de l’estil anomenat scat, basat en síl.labes onomatopèiques que imiten el so dels instruments (i que ja en Louis Armstrong havia utilitzat). D’una de les sil.labes sovint utilitzades prové el nom de be-bop.

Malgrat tot, el be-bop acabaria essent acceptat pels afroamericans i indubtablement, sense la innovació provocada per aquest estil, el jazz no seria de cap manera el que és en l’actualitat.

Per escoltar una mica del be-bop més genuí, vos deix uns quants youtubes.

Primer de tot, i ja que n’hem parlat abans, escoltau a la millor exponent del scat, la First Lady of Song, n’Ella Fitzgerald interpretant dues cançons. La primera, It don’t mean a thing (vegeu l’entrada anterior per comparar-la amb la versió clàssica del seu creador, Duke Ellington), gravada l’any 1974, no l’he triat a l’atzar, sinó perquè és ben coneguda la debilitat de n’Ella per les big bands, amb les que va actuar bastant sovint. La segona actuació, de l’any 1966, és l’exemple més clar del que significa l’scat: How High the Moon. Després de començar cantant la lletra de la cançó de manera convencional, passa a introduir elements de scat a poc a poc, mantenint el tempo de la cançó, per arribar a l’scat pròpiament dit. Si escoltau tota la cançó veureu com canta també trossos d’altres cançons conegudes sense perdre el ritme. Això són improvitzacions que solia fer. En una cançó que ara no record, però que ja cercaré, va nomenant mentres canta grans músics i cantants de la història, com el propi Louis Armstrong. Puc dir que tenc l’honor d’haver-la vist actuar a l’Auditorium de Palma, l’any 1983 o 1984, i mai oblidaré la seva simpatia i dedicació a dalt d’un escenari.

Ara, centrant-mos en el be-bop, començarem amb una actuació d’en Charlie Parker, acompanyat ni més ni menys p’en Miles Davis, el bateria Max Roach, el pianista Bud Powell i el contrabaix Tommi Potter. La peça es titula Donna Lee. Fixau-vos en el continu colpeig del plat que fa el bateria, i en la cascada de notes en que es converteixen els solos. La diferència amb el swing és descomunal.

La peça següent és un clàssic, titulat precisament Bebop, i en ella actuen especialistes de l’estil, com en Dizzy Gillespie, n’Stan Getz al saxo tenor, en Sonny Stit al saxo alt i en Max Roach a la bateria. Aquí podeu apreciar bé el ritme frenètic que imposaven els boppers en moltes de les seves interpretacions.

El tercer exemple de be-bop és d’un dels altres creadors de l’estil, el pianista Thelonius Monk, interpretant una de les seves peces més conegudes, Blue Monk. Malhauradament, no tenc informació de qui són els altres músics que l’acompanyen, però no m’extranyaria gens si descobrim que entre ells hi ha alguns dels que ja hem sentit abans.

Bé, he decidit aturar aquí. En la pròxima entrada parlarem de la resta d’estils del jazz modern, els hereus (fills i adversaris) del be-bop.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: