Per xerrar de llibres i altres coses

 

20170705_125251

Ed. Columna. Febrer, 2017. 174 pàgines.

Aquest és un llibre curiós perquè n’Empar Moliner ens explica els motius pels quals ella va a córrer. I jo vaig pensar, i això realment dóna per a escriure un llibre? I no serà una mica avorrit? Tot al contrari! T’engresca i et contagia la seva passió.

N’Empar va començar a córrer no fa molt i concilia la seva vida familiar (ens parla del seu home i de la seva filla) i la seva vida professional.

Quan una persona està corrent durant hores, dóna moltes voltes al cap i ordena la seva vida, per dir-ho d’alguna manera. Aquesta vida interior de n’Empar és compartida amb nosaltres, els lectors. A més d’això, l’autora ens presenta els companys amb els que es veu a diari en les sortides quan entrena, i et fa riure amb les bromes i les anècdotes que tenen entre ells.

També he trobat interessant quan l’autora ens explica la seva primera vivència a la Marató de Nova York on n’Arcadi Alibés convida alguns corredors catalans a sopar i fan xerinola.

Quan vaig acabar de llegir el llibre em van entrar ganes de calçar-me les esportives i començar a córrer! En fi, què puc dir-vos? A mi m’ha agradat!!!

 

Resultado de imagen de ray bradburyFeia molt de temps que no llegia res de ciència-ficció diguem-ne clàssica, de manera que, a l’espera d’un estiu on tenc previst recuperar part del temps perdut, vaig decidir començar per una cosa senzilla: els relats curts. Així, aconsellat pel meu fill, vaig agafar El hombre ilustrado (The Illustrated Man, 1951; Ed. Minotauro, 2012; 285 pàgs.), una col.lecció de 18 relats curts nascuts de la prolífica imaginació d’un dels més grans autors de ciència-ficció de tots els temps, Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1921 – Los Angeles, 2012). Amb més de 500 obres publicades, entre histories curtes, novel.les, obres de teatre, guions cinematogràfics i televisius, i poesia, sempre se’l recordarà per algunes de les obres que figuren ben amunt a qualsevol llista d’obres d’art del gènere de ciència-ficció.

Entre els nombrosíssims premis que va rebre al llarg de la seva dilatada carrera, vull destacar que l’any 1989 l’Associació d’escriptors de ciència-ficció d’Amèrica el va nomenar Grand Master, un honor compartit, entre d’altres, amb Robert A. Heinlein (1975), Arthur C. Clarke (1986), Isaac Asimov (1987), Ursula K. Le Guin (2003) i Larry Niven (2015), un autor que aquest estiu apareixerà per aquest blog. D’altra banda, l’any 2004 li concediren la Medalla Nacional de les Arts, la màxima distinció americana pels assoliments en les arts, creada l’any 1984 pel Congrés dels Estats Units.

Fent un breu repàs de les seves obres més conegudes, hem de començar la llista per la col.lecció de relats titulada Crónicas marcianas (1950), sobre l’arribada i colonització de Mart per part dels humans; en segon lloc, citarem Farenheit 451 (1953), una distopia sobre els perills de viure a l’esquena de la cultura, i que ens va ensenyar la temperatura de combustió del paper; també és conegut el relat curt El sonido del trueno (publicat per primera vegada l’any 1952), sobre els viatges en el temps i el perill de modificar la línia temporal (l’efecte papallona, un concepte de la teoria del caos). I, per descomptat, el llibre que avui vos present, El hombre ilustrado, que després comentaré.

Resultado de imagen de fahrenheit 451I què tenen en comú aquestes quatre obres (a part de la seva qualitat)? Idò que totes quatre obres varen tenir les seves corresponents versions cinematogràfiques/televisives. Així, Crónicas marcianas es va adaptar en una minisèrie de tres episodis (The Martian Chronicles, 1980), amb Rock Hudson al capdavant del seu repartiment. Farenheit 451 va ser adaptada l’any 1966 per François Truffaut, amb Oskar Werner i Julie Christie en els papers protagonistes; per cert que està en fase de preproducció una nova adaptació d’aquesta novel.la, en format TV movie, amb la presència de Sofia Boutella (La momia) i Michael B. Jordan (Creed) entre els seus protagonistes.

Resultado de imagen de el hombre ilustrado peliculaEl sonido del trueno va disposar d’una adaptació al cinema l’any 2005, a càrrec de Peter Hyams, un especialista en el gènere, i amb Edward Burns i Ben Kingsley com a notoris membres de l’elenc. Finalment, El hombre ilustrado també va ser adaptada al cinema, en aquest cas amb una pel.lícula de 1969 dirigida per Jack Smight (Aeropuerto 75, La batalla de Midway), amb Rod Steiger (el recordat cap de la policia local a En el calor de la noche, 1967) en el paper central.

No podria acabar aquest petit repàs cinematogràfic relacionat amb Ray Bradbury sense parlar d’altres dues pel.lícules. La primera d’elles és la famosa versió de Moby Dick (1956) dirigida per John Huston i protagonitzada per Gregory Peck, de la que Bradbury és l’autor del seu guió (juntament amb el propi John Huston). I en segon lloc, no vull deixar de parlar d’una de les cult movies de la ciència ficció clàssica, It came from Outer Space (1953), pel.lícula amb guió de Bradbury inspirat en el seu relat curt inèdit A Matter of Taste.

Resultado de imagen de el hombre ilustrado Ray BradburyPerò parlem del llibre El hombre ilustrado. Les històries que en formen part tenen un nexe que les uneix; el seu narrador coneix un dia l’Home il.lustrat, un home amb el cos completament cobert per tatuatges, cosa que avui en dia no xoca tant com ho devia fer l’any 1951; però és que, a més, els seus tatuatges tenen una particularitat que els fa únics: estan vius! Aixi, cada tatuatge desenvolupa la seva pròpia història, i aquestes es van convertint en els diferents relats. Bé, de fet, els primers relats sí que se’ns presenten a partir dels tatuatges, però a partir d’un cert moment, la resta d’històries van apareixent sense introducció, però nosaltres som els que les imaginam com produïdes per diferents il.lustracions.

Els relats són molt diferents, alguns tenen una temàtica de la ciència-ficció més clàssica, amb l’espai com a l’entorn on es desenvolupen, i d’altres tenen lloc a La Terra, tot i que són històries del gènere. Per parlar-ne d’uns quants, en destacaria quatre: La pradera (The Veldt), on un joc virtual que han comprat uns pares als seus fills acaba convertint-se en un autèntic malson; Calidoscopio (Kaleidoscope), on assistim astorats (i amb el nas arrufat) al descens cap a La Terra d’una tripulació d’astronautes sense la protecció de la seva nau; La hora cero (Zero Hour), on uns entusiasmats nins juguen a un joc anomenat Invasió, que sorprendrà i molt als seus pares; finalment, El otro pie (The Other Foot) és un impressionant cant a la igualtat entre les persones, quan els ciutadans blancs que han relegat els de color negre a Mart acudeixen al planeta veí en demanda d’ajuda quan les guerres amenacen l’estabilitat de La Terra.

En fi, podria seguir parlant i parlant dels magnífics relats que conformen el llibre; això sí, he de confessar que algun d’ells no m’ha agradat massa, però el conjunt és simplement genial.

I vull acabar amb dues cites de Bradbury (la Xarxa n’és plena) que consider genials i que perfectament podrien formar part d’aquelles entrades que solíem fer fa anys:

  • “Go to the edge of the cliff and jump off. Build your wings on the way down.”
  • “You don’t have to burn books to destroy a culture. Just get people to stop reading them.”

 

20170705_125234

Ed. Plaza & Janés, 2017. 349 pgs.

La cita d’Albert Camus  (a Retour à Tipasa, 1952) “Au milieu de l’ hiver, j’apprenais enfin qu’il y avait en moi un été invincible” (enmig de l’hivern vaig aprendre a la fi que hi havia dins meu un estiu invencible) escrita al principi de la novel·la és el missatge que transmet l’autora en aquesta història on els personatges principals pateixen degut a  vivències passades força traumàtiques.

Una forta tempesta de neu a New York i un fet fortuït junta tres persones: una xilena, una jove de Guatemala il·legal i un professor universitari madur alcoholitzat. A partir d’aquí comença el “thriller” (gènere gens habitual en Isabel Allende). Un dels temes transversals de la novel·la és la problemàtica dels emigrants d’Amèrica Llatina cap a Amèrica del nord.

Recomano aquesta novel·la i no tan sols pel fet que et manté en tensió constant, sinó també perquè les vides dels emigrants tenen noms i els hi poses cara. Et fiques en la pell d’aquestes persones en la vida real i això t’obre una altra perspectiva.

 

 

Ho dic cada any i és la veritat: aquest és l’origen del blog. Un grup d’amics a qui ens agradava llegir i ens comentàvem les lectures, i que ara fa ja nou anys vam decidir mirar què era això dels blogs i obrir-ne un. Al principi el vam tenir tancat,  només per al nostre ús intern,  fins que un juliol  -totes les grans decisions respecte a aquest tema s’han pres el juliol i al voltant d’una paella-  vam decidir obrir-lo al món.  Sorprenentment alguns amics ens segueixen i n’estam d’allò més contents.

Deveu haver notat que, ja ho comentava l’any passat, qui el duu endavant de fa mesos és qui carinyosament anomenam el  nostre especialista en novel.la negra. Basta que mireu qui signa quasi totes les entrades i ho entendreu. D’altra banda, jo mateix em considerava un contrapès proposant-vos altres literatures, altres gèneres.  Últimament però, en sembla no us he explicat gaires coses. Tal vegada fóra moment d’esmenar aquesta mancança.

En fi, com us deia al principi, aquesta entrada, si més no una vegada a l’any,  se’ns fa imprescindible. Aquells qui sou editors hauríeu de fer les vostres recomanacions en entrades individuals abans del dissabte dia 8 de juliol i abans de les 12.00. I estaríem molts agraïts als amics que ens segueixen que ens diguéssiu en comentaris a aquesta entrada  quins han estat els llibres que us han agradat més durant aquest curs.

Com és habitual també us vull recordar que no ens referim exclusivament a allò que s’ha publicat enguany. També ens interessen, i molt, aquells descobriments personals que hàgiu pogut fer  i que vulgueu  compartir amb nosaltres. Animeu-vos i bones lectures. A reveure.

 

Resultado de imagen de un baile en el matadero lawrence blockUn baile en el matadero (A Dance in the Slaughterhouse,1991; La factoría de ideas, 2006; 384 pàgs.) és la novena novel.la protagonitzada per Matthew Scudder, un en altres temps brillant (encara que no sempre totalment honrat) policia de Nova Iork, a qui un maleït succés el va convertir de la nit al dia en expolicia, exmarit, expare i tremendament alcohòlic. Actualment ha deixat, de moment, el problema amb la beguda, assisteix tant com pot a sessions d’Alcohòlics Anònims, viu en un hotelet, i exerceix d’investigador privat sense llicència, però amb bons contactes amb algun excompany seu de la policia. La novel.la li va reportar a Lawrence Block el premi Edgar de l’any 1992 a la millor novel.la, i va aconseguir també una nominació al premi Shamus.

Quan el matrimoni Thurman arribava a ca seva va veure que s’estava produint un robatori en el pis de baix del seu i, quan els atracadors els veren, els ficaren dins del pis que robaven i els atacaren; la dona va ser violada i posteriorment assassinada, mentres el marit era brutalment agredit i, potser, donat per mort. Tot i això, el germà de la morta no ho veu gens clar, i vol contractar Scudder perquè creu que tot va ser un muntatge del seu cunyat per acabar amb la vida de la seva germana.

Resultado de imagen de un baile en el matadero lawrence blockLa novel.la comença amb Matthew Scudder i el seu amic Mick Ballou assistint a un combat de boxa en un pavelló nou situat en un barri degradat de Queens. El motiu, investigar el cas anterior, ja que el marit de la morta és un executiu de la cadena per cable que està transmetent el combat i es troba en el recinte. Scudder, quasi sense voler, observa un pare i un fill que seuen en una de les primeres files; un gest afectuós del pare cap al fill li produeix una sensació com de deja-vu, sense que acabi de saber d’on li ve el record.

Tot i que segueix investigant el cas Thurman, el seu cap no deixa de donar voltes a l’escena paternofilial que va veure en el combat de boxa, fins que, al final, se li encén la llumeta: fa sis mesos un company d’una sessió d’Alcohòlics Anònims se li va acostar i li va demanar que es miràs un video que havia llogat en un videoclub. La cinta era de la pel.lícula Doce del patíbulo i, així, acompanyat per la seva amiga Elaine, Scudder va començar a mirar la brillant història dels dotze condemnats a mort que es posen a les ordres de Lee Marvin en una missió suïcida contra un grup de comandaments nazis; més o menys als quinze minuts, la pantalla es va quedar totalment negra i, immediatament, la cinta es va convertir en una gravació de les anomenades snuff movies. Va investigar aquest cas una temporada, però no va aconseguir cap resultat positiu, de manera que el va anar apartant, altres casos el mantingueren ocupat fins que ara, tant de temps després, un gest d’un pare cap a un fill li ha fet recordar tot el malson.

Un baile en el matadero és una molt bona novel.la; m’atreviria a dir que, de totes les que he llegit de la sèrie, és la que més s’acosta a les excel.lències de la millor (per a mi), Ocho millones de maneras de morir. La trama, doble però òbviament relacionada, és molt bona, encara que he d’advertir que conté alguns passatges realment durs; els personatges són brillants, el d’Scudder, insuperable, així com la seva relació amb la gent que l’envolta; els diàlegs, magnífics, com la conversa profunda entre Scudder i Ballou, que dura tota la nit fins a la matinada següent; i el final és dels que perduren en la memòria, és d’una cruesa i espectacularitat excepcionals, allà serem conscients dels canvis que ha anat experimentant Scudder al llarg de tots aquests anys.

Com sempre que parl d’aquesta sèrie de novel.les, he d’acabar amb una recomanació: llegiu les magnífiques novel.les de Matthew Scudder, obra del brillant Lawrence Block!

Resultado de imagen de arturo perez reverte falcóFeia anys que no llegia cap novel.la d’Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951). Vaig devorar les seves primeres novel.les, començant per l’entretinguda La tabla de Flandes (1990), la seva tercera. M’agradaren molt El húsar (1986), El club Dumas (1993), Territorio Comanche (1994), Un asunto de honor (1995), La piel del tambor (1995), La carta esférica (2000) i La Reina del Sur (2002). Fins i tot El capitán Alatriste (1996) me va parèixer bona; però El pintor de batallas (2006) me va resultar insofrible, cosa que va fer que deixàs de llegir aquest escriptor… fins ara. A la passada Fira del llibre vaig veure Falcó (Alfaguara, 2016; 291 pàgs.) i, no sé ben bé per què, potser per nostàlgia, la vaig comprar. I tanta sort! M’ha agradat molt!

La novel.la està ambientada a l’any 1936, en els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, i el seu protagonista és Lorenzo Falcó, excontrabandista d’armes, espia sense escrúpols, agent dels serveis d’intel.ligència (tal com se’l descriu en el llibre); jo el descriuria com una espècie de James Bond, més dels darrers que dels primers, bevedor, fumador, jugador, caradura, femellut, poc obedient, expert en armes i en lluita, assassí sense remordiments… fins i tot en la seva relació amb les dones s’hi sembla, tot i que aquesta novel.la, no entenc molt bé per què, explicita molt les seves trobades sexuals.

Quan llegia les primeres pàgines em va assaltar un dubte: prendrà part aquesta novel.la per algun bàndol? Aviat se’m va fer clar que no, només cal veure com se’ns explica la curiosa relació de Falcó amb el seu cap, conegut simplement com l’Almirall, un antic capità de navili que havia organitzat els serveis d’informació per a la República en el Mediterrani Oriental. Quan es conegueren, Falcó actuava com intermediari en un assumpte de tràfic d’armes destinades a l’IRA. Llegiu la declaració d’intencions de la novel.la sobre Falcó:

Se conocían desde que Falcó traficaba por su cuenta y el Almirante había tenido que optar entre liquidarlo o incorporarlo a su servicio. Al fin, tras una noche de vodka, cigarros y conversación en el puerto rumano de Constanza —cerca del barco donde Falcó estaba a punto de estibar un cargamento de veinte ametralladoras Maxim rusas—, el Almirante había decidido reclutarlo para la entonces joven República; así como más tarde, en vísperas del 18 de julio, lo reclutó para la sublevación contra esa misma República. Sabiendo, por supuesto, que si las lealtades del propio Almirante hubieran sido otras, igual habría podido convencerlo para unirse al bando contrario. El único comentario de Falcó al plantearle lo del golpe militar había sido: «¿Estamos a favor o en contra?».

Aquest altre fragment ens mostra clarament quins són els ideals de Falcó:

… La guerra de Lorenzo Falcó era otra, y en ella los bandos estaban perfectamente claros: de una parte él, y de la otra todos los demás.

La novel.la explica molt bé la tragèdia que representa una guerra civil: qui eren els teus veïnats poden acabar essent els teus botxins, de la nit al dia pots passar de ser un respectat membre de la comunitat a un fugitiu a qui mataran sense contemplacions si t’agafen. En fi, la vida com a concepte perd bona part del seu significat. I en aquest món es mou Falcó a qui, encara que treballi per a ells, més d’un alt càrrec nacional el voldria veure mort.

L’Almirall envia Falcó a la zona roja perquè dirigeixi una perillosa operació de rescat d’un personatge (real) important per als nacionals que es troba tancat en la presó d’Alacant. Per a això, haurà de col.laborar amb tres falangistes, els germans Montero i, sobretot, Eva Rengel, amb els que planificarà l’assalt a la presó. Però Falcó haurà d’obrir molt els ulls ja que, en temps de guerra, tot s’hi val, i un petit error o una paraula de més pronunciada en un lloc equivocat pot significar la diferència entre la vida i la mort.

La veritat és que he trobat la novel.la molt interessant, plena d’emoció i aventures, fins i tot diria que educativa. L’únic trist de tot això és que la trama ens toca molt de prop, cosa que li dóna una dimensió tràgica.

Per cert, no m’extranyaria gens que la història acabàs convertint-se en una nova adaptació al cine o a la TV d’una novel.la de Pérez-Reverte, material suficient n’hi ha.

MEG. Steve Alten

Resultado de imagen de steve altenSteve(n Robert) Alten (Filadèlfia, 1959) és un autor de bestsellers molt conegut, els seus llibres entrarien en la categoria de “bestsellers amb fonament”, per entendre’ns, a l’estil de Michael Crichton o Ken Follett (i que no s’ofengui ningú). Llicenciat en Educació Física per la Penn State University, Master en Medicina Esportiva per la Universitat de Delaware, i Doctor en Educació (Doctor of Education) per la Temple University, un bon dia va decidir escriure una novel.la a la que feia temps que li donava voltes.

Així, treballant-hi de nit i durant els caps de setmana, va aconseguir acabar-la. Per tal de poder pagar les taxes d’edició, va haver de vendre el seu cotxe. Quatre dies després de perdre la seva feina com a mànager general d’una empresa alimentària, el seu agent li va presentar un contracte de set xifres per a dos llibres amb Bantam Doubleday. Quin era aquest primer llibre? Idò el que vos present avui, MEG (MEG; A Novel of Deep Terror, 1997; Via Magna Ediciones, 2009; 380 pàgs.). Aquesta novel.la es va convertir en la sensació de la fira de Frankfurt de 1996, on es va vendre a més de 20 països. Aviat va arribar al lloc 19 de la llista del New York Times, i va ser l’inici d’una sèrie triunfal de 7 novel.les, la darrera de les quals, Meg: Nightstalkers, va sortir publicada l’any 2015.

A part de per aquesta sèrie, Steve Alten és conegut també per l’anomenada trilogia Maya, formada per El testamento maya (2006), La resurrección maya (2007) i Apocalipsis maya: La era del miedo (2010).

La novel.la MEG s’ha adaptat al cinema, ara està en fase de postproducció i s’estrenarà l’any que ve (el 10 d’agost als Estats Units, previsiblement). El director és Jon Turteltaub (La búsqueda 1 i 2, Instinto, Plan en Las Vegas) i el repartiment està encapçalat per Jason Statham i Ruby Rose, vista recentment a XXX 3 i John Wick 2.

Resultado de imagen de steve alten megEl protagonista de MEG és Jonas Taylor, un antropòleg expert en pilotatge de submergibles a grans profunditats a qui un accident ocorregut fa set anys el va convertir de la nit al dia en objecte de burles. Mentres pilotava un submergible a la fossa més profunda del Pacífic, la repentina visió (almenys és el que ell es va pensar que veia) d’una bèstia prehistòrica va provocar que, assustat, fes una ascensió massa ràpida, provocant la mort dels seus dos acompanyants i posant-lo a ell mateix a les portes de la mort.

Resultado de imagen de megalodon

El de color verd és el gran tauró blanc (5 o 6 metres), el de color lila, el tauró balena, actualment el peix més gran (10-12 metres), i els altres dos, Megalodons de diferents tamanys (16 i 20 metres)

Des d’aquell fatídic dia, ha dedicat la seva vida a intentar provar l’existència de l’animal que està convinçut que va veure, un Carcharodon Megalodon, el gegantí parent (llunyà?) del gran tauró blanc (Carcharodon Carcharias). Amb una longitud que podia arribar als 20 metres, un pes que rondava les 20 tonelades, un diàmetre bucal d’uns tres metres i unes dents que superaven els 20 centímetres, el Megalodon és el depredador més gran que ha existit a la Terra. Extingit des de fa 2.6 milions d’anys, possiblement degut al refredament de la temperatura oceànica provocada per la quarta glaciació, Alten juga amb la possibilitat que el Megalodon hagi sobreviscut habitant les fosses profundes del Pacífic, on hi podria haver corrents d’aigua a una temperatura que les faria capaces d’albergar vida marina.

Això és el que Taylor ha defensat durant tots aquests anys, encara que ningú no se l’ha pres mai seriosament. Però tot és a punt de canviar, quan Masao Tanaka, l’amo de l’Institut Oceanogràfic Tanaka, vol contractar Taylor perquè acompanyi el seu fill en un descens a les profunditats de la fossa de les Marianes per tal de recuperar un submergible que s’ha quedat encallat a onze mil metres de profunditat. Per a això, Taylor i el fill de Tanaka pilotaran cadascú un avançat vehicle que els conduirà fins al fons marí. I què us pensau que trobaran allà baix? Efectivament!, que les teories de Taylor no eren en absolut escabellades, i que el Megalodon existeix. I, com no podia esser d’altra manera, un exemplar femella aconseguirà arribar a la superfície (no us explic com, però a la novel.la es justifica d’una manera creïble) i començarà a menjar tot el que se li posi pel davant.

Així, entre uns que el volen matar, altres que el volen tancar en una espècie d’acuari gegant i el Megalodon que se’ls va cruspint a tots, l’emoció i la tensió estan més que garantides. De fet, si tenguéssim aquesta categoria, l’hauria hagut d’etiquetar com Thriller.

La veritat és que feia (massa?) temps que no llegia un bestseller, he disfrutat molt amb aquesta mescla de Tiburón i Jurassic Park, llàstima que es llegeix tan aviat que l’acabes sense ni donar-te’n compte. Una cosa diferent serà quan toqui anar a nedar, sort que l’aleta dorsal d’un Megalodon fa dos metres i es veu de lluny! I preparau-vos per a la pel.lícula, haurem de posar-nos crispetes a les orelles i el pot en el cap, al més pur estil de Mister Bean.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: