Per xerrar de llibres i altres coses

Entre paelles 2017-2018

Segons en Jaume, jo, amb la lectura, tenc un comportament compulsiu.

Després d’examinar les meves notes amb la llista de llibres que he llegit enguany, l’hi he de donar la raó: cinc Baldacci’s, quatre Connelly’s, tres Kerr’s… Revisant els anys anteriors es confirma el diagnòstic.

Així i tot hi ha qualque altra joia solitària, com la proporcionada per un dels meus autors favorits, en Don Winslow i que va marcar l’inici d’un bon estiu, amenitzat per en Jean-Luc i en Michael. El retorn a la rutina, el setembre, es va suportar amb el rencontre d’en Larry Niven (Mundo Anillo). El mes d’octubre va ser compulsiu, es va saldar amb el 5 a 0. Sequera lectora novembre i desembre, el Nadal no va inspirar-me la lectura, únicament en Connelly va aconseguir treure’m de l’apatia. [Per cert heu notat que en Connelly te els títols encadenats?: Del otro lado oscuro del adióses de la culpa]

El darrer trimestre he disfrutat dels clàssics Chandler i Bentley, i m’he submergit en l’Alemania nazi pre- i post-guerra de la ma d’en Berni Gunter, l’investigador privat de la trilogia Berlinesa d’en Philip Kerr.

I això és tot i m’ha agradat.

Bon estiu i bones lectures!!

PD:Ella m’ha retret que tot ho he llegit en castellà i a més no hi ha cap autora.

Deures per al curs entrant: llegir en català o altres llengües diferents del castellà i no exclusivament d’autors homes.

Corrupción policial. Don Winslow. (juliol-agost 2017)

El secreto de Île-de-Sein. Jean-Luc Bannalec (agost 2017)

La habitación en llamas. Michael Connelly (agost 2017). 

Del otro lado. Michael Connelly (agost 2017)

Dinero fácil. Jens Lapidus (agost 2017)

Mundo anillo. Larry Niven (setembre 2017)

Una fracción de segundo. (Sèrie King & Maxwell-1). David Baldacci (octubre 2017)

El juego de las horas. (Sèrie King & Maxwell-2). David Baldacci (octubre 2017).

Una muerte sospechosa. (Sèrie King & Maxwell-3). David Baldacci (octubre 2017).

Secretos familiares. (Sèrie King & Maxwell-4). David Baldacci (octubre 2017).

El sexto hombre.  (Sèrie King & Maxwell-5). David Baldacci (octubre 2017).

Los hijos de Adán: la saga de los longevos 2. Eva García Sáez de Urturi. (octubre – desembre 2017)

El lado oscuro del adiós. Sèrie Harry Bosch. Michael Connelly. (Gener 2018)

Adiós muñeca. Sèrie Philip Marlowe. Raymond Chandler. (abril 2018)

Violetas de marzo. Sèrie Bernie Gunther 1.  Trilogia Berlinesa. Philip Kerr (abril 2018)

Pálido criminal. Sèrie Bernie Gunther 2.  Trilogia Berlinesa. Philip Kerr (abril – maig 2018)

Requiem alemán . Sèrie Bernie Gunther 3.  Trilogia Berlinesa. Philip Kerr (maig 2018)

Los dioses de la culpa. Serie  Michael Haller. Michael Connelly (maig 2018)

El último caso de Philip Trent. E. C. Bentley (juny 2018).

Anuncis

Costa creure-ho, però ja fa deu anys que un grup d’amics lectors vàrem obrir aquest blog per a fer el que ja fèiem de paraula. Recomanar-nos llibres per llegir.  En aquesta pàgina hem acumulat ja moltes ressenyes de les moltes lectures que hem fet i també articles de temàtica diversa que se’ns han acudit, aposta el nom de llibres i amics.

Tots els lectors són benvinguts

Un clàssic des dels inicis és contar-nos els millors llibres que hem llegit durant aquest any acadèmic, sempre a principis de juliol, o sigui que les lectures de l’estiu de passat les comentarem enguany. A veure quines coincidències trobam, sobretot pel que fa a aquelles novetats que llegeix tothom un moment determinat. Seguim els criteris d’actualitat? Seguim un programa propi? Estam ja abonats a determinats autors i hi restam fidels?

Com sempre, els editors podeu fer una entrada comentant el o els llibres que us han agradat més amb totes les categories que vulgueu assenyalar, i si algun amic que ens llegeix hi vol dir la seva, cosa que agrairíem, ho pot fer com a comentari a aquesta mateixa entrada o a qualsevol de les altres que sortiran aquesta setmana.

El termini per a fer les entrades és el dia 7 de juliol a les 12h. Bones lectures i bon estiu a tothom.

Resultado de imagen de Les Contes de ma mère l'Oye charles perraultCharles Perrault (1628-1703) va ser un escriptor francès conegut principalment per haver publicat una recopìlació de 8 contes clàssics infantils que, fins aleshores, s’havien transmès de forma oral. L’obra, titulada Histoires ou contes du temps passé, avec des moralités (1697), i també coneguda pel títol de la contraportada, Contes de ma mère l’Oye, incloïa La bella dorment del bosc, Caputxeta vermella, Barba Blava, El gat amb botes, Les Fades, La Ventafocs, Riquet amb plomall i Polzet.  Riquet amb plomall, de títol original Riquet à la houppe, conta la història de dues reines que, amb uns anys de diferència, es converteixen en mares, ajudades en els respectius parts per la mateixa fada. La primera dóna a llum un fill, en Riquet, molt i molt lleig, però molt i molt intel.ligent, i la segona té dues filles, una de les quals, citada en el conte simplement com la princesa, és molt i molt guapa, però molt i molt poc talentosa. En Riquet té el poder de convertir en intel.ligent a qualsevol dona que s’enamori d’ell, i la princesa, el de convertir en atractiu a qualsevol enamorat seu. Un dia es coneixen i…

Resultado de imagen de en riquet del plomallEn fi, el cas és que Amélie Nothomb ha agafat aquest conte i l’ha adaptat als temps moderns, mantenint el títol original: En Riquet del plomall (Riquet à la houppe, 2017; ed. Anagrama, 2018; 124 pàgs.). Com totes les novel.les de Nothomb, és una delícia llegir-la, curteta i molt ben escrita. Realment recomanable, i més en els temps que vivim on, per una banda, l’aspecte exterior sembla ser-ho tot i, per l’altra, tot allò que és diferent tendeix a provocar rebuig. En fi, tothom hauria de llegir aquesta història.

Primer de tot, trob que m’hauria de justificar una mica: per una banda, James Patterson, un autor que m’agrada molt, amb més de 300 milions de còpies venudes de les seves novel.les, primer autor en arribar a vendre un milió d’e-books, el més ben pagat segons la llista Forbes durant tres anys consecutius, autor, entre d’altres, de dues sèries que m’encanten: la de l’agent de l’FBI Alex Cross i la del Club de la mujeres contra el crimen; i, per l’altra banda, Bill Clinton, carismàtic expresident dels Estats Units que s’estrena a la literatura de ficció.

Com podria un friqui, entre moltes altres coses, d’aquest macrogènere que en aquest blog anomenam novel.la negra, que inclou novel.la de misteri, novel.la policíaca, novel.la de detectius, thrillers judicials, thrillers polítics, thrillers en general, … en fi, com dic, com podria jo resistir-me a la temptació de llegir una novel.la escrita per Patterson i Clinton? Esper que m’entengueu, ho havia de fer! I la veritat és que El Presidente ha desaparecido (The President is Missing, 2018; ed. Planeta, 2018; 591 pàgs.) era una molt bona novel.la, amb molt bones escenes d’acció, amb una trama ambientada en el món del ciberterrorisme a escala mundial molt ben muntada, l’estava disfrutant però, al final…, bé, recordau el discurs del president dels Estats Units a la pel.lícula Independence Day? O allò de: “porque España es una gran nación, y los españoles son muy españoles y mucho españoles”? Idò així acaba la novel.la, amb un discurs del president a la sessió conjunta de les dues cambres… de 12 pàgines!!! Vaja manera d’arruïnar el que era una gens menyspreable novel.la. I que consti que el que diu seria molt positiu per al món, però m’ha sobrat, no és ni el moment ni el lloc adequats. Això sí, he llegit ressenyes americanes amb comentaris de gent encantada amb aquest final, però aquí… i a mi…

Resultado de imagen de el presidente ha desaparecidoPerò bé, parlem de la trama. El president dels Estats Units està passant una molt mala època: a una malaltia a la sang que el fa cansar-se més del normal se li afegeix ara una acusació d’haver col.laborat amb (de fet, ajudat a) un dels terroristes més cercats del planeta. Degut a això, ha de comparèixer davant la Comissió d’Investigació de la Cambra, la seva carrera política sembla estar penjant d’un fil. Però una amenaça a la seguretat informàtica del món lliure el farà prendre una decisió que, si li surt bé, el convertirà en un heroi però, si no, acabarà odiat per tothom. Un virus informàtic amenaça amb destruir el món occidental tal com el coneixem avui en dia, i el president i els seus fidels col.laboradors hauran d’intentar trobar la manera d’aturar-lo abans que el mal sigui irreversible.

El paper de Clinton a la novel.la és clar: el protagonista és el president dels Estats Units, de manera que ningú millor que un expresident per conèixer fil per randa tot el que representa el dia a dia d’aquest càrrec; i el paper de Patterson també és clar: el desenvolupament de la trama més moguda, de les bones escenes d’acció, de la trama en sí.

Es tracta, en fi, d’una entretenguda novel.la, amb algunes escenes potser una mica massa lentes, on se’ns explica la duresa de la vida d’un president dels Estats Units (se suposa que obra de Clinton), però amb una trama ben estructurada i interessant (se suposa que obra de Patterson); llàstima del final! Sembla ser que les crítiques són molt diverses, i un estudi aparescut a The Guardian que utilitza tècniques d’estilometria dóna com a resultat que la novel.la va ser majoritàriament escrita per James Patterson (era necessari un estudi?). El que sí és cert és que la novel.la va liderar la llista de bestsellers del New York Times i que, durant la seva primera setmana, es varen vendre 250.000 còpies; uns nombres que no es donaven des de l’any 2015, amb la publicació de la segona novel.la de Harper Lee, Ve y pon un centinela (Go, Set a Watchman). Per cert, he llegit que hi haurà adaptació televisiva (de la novel.la de Clinton i Patterson).

Abans que res, facem un repàs de com està el panorama editorial espanyol referent a Michael Connelly. He de dir, emocionat, que ja hem arribat a on havíem d’haver estat des d’un bon principi: no tenim pendent cap novel.la intermèdia; m’explic: a la fi, s’han publicat totes les novel.les des de la primera, El eco negro (The Black Echo, 1992), fins a El lado oscuro del adiós (The Wrong Side of Goodbye, 2016), un total de 29 novel.les. D’aquestes 29, 19 les protagonitza Harry Bosch, 5 el seu germanastre Mickey Haller, 2 altres el periodista Jack McEvoy, i una novel.la perhom, per a Terry McCaleb, Cassie Black i Henry Pierce. No compt aquí les interseccions, que n’hi ha bastantes. Per exemple, Bosch ha sortit (poc o molt) en 4 novel.les de Mickey Haller, mentres que aquest ha sortit en 3 de les 19 novel.les de Bosch. La imatge adjunta mostra les 29 novel.les, a més del recull d’articles periodístics Crónica de sucesos (Crime Beat: A Decade of Covering Cops and Killers, 2006). Espectacular, no?

A partir d’aquí, només cal esperar que aviat es publiquin les (fins ara) tres darreres novel.les que ha escrit Michael Connelly: The Late Show (2017), la primera novel.la protagonitzada per la jove detectiu de la policia de Los Angeles Renée Ballard, Two Kinds of Truth (2017), la 20ª novel.la protagonitzada pel nostre heroi Harry Bosch, i Dark Sacred Night, que, de fet, es publicarà als Estats Units el proper mes d’octubre, i on coincidiran Harry Bosch i Renée Ballard. Pareixia que mai no havíem de fer net de novel.les pendents, però ja està, llest. Per cert, demanaria que les dues (el mes d’octubre en seran tres) que falta publicar es publicassin per ordre, tal com les he enumerat jo.

Resultado de imagen de los dioses de la culpaEn fi, parlem de Los dioses de la culpa (The Gods of Guilt, 2013; Alianza de Novelas, 2018; pàgs.), la cinquena novel.la de la sèrie de Mickey Haller i, com és habitual en aquesta sèrie, centrada principalment en un judici. La novel.la arrenca amb Haller defensant, com sigui, un acusat de robatori amb arma de foc. No hi ha millor carta de presentació d’un Mickey Haller que es troba enmig d’una situació (o, millor, no-situació) familiar molt dolorosa (no puc dir res més, llegiu la novel.la anterior).

Més tard, Haller rep un missatge en el seu telèfon on la seva secretària li demana que la cridi tan aviat com pugui, seguit de 187, el codi que indica que es tracta d’un assassinat. Així, Haller es posa en marxa immediatament, conscient que els casos d’assassinat solen ser els més ben pagats, tot i que també solen ser els més complicats, a més del fet que, la majoria de vegades, els acusats són certament culpables, cosa que fa que l’experiència de conviure amb ells no sigui gens agradable. Però el que Haller no podia imaginar és que la víctima havia estat una antiga client seva, una prostituta a qui creia que havia ajudat a reformar i que es pensava que actualment residia a Hawai, tot i que resulta que ja feia temps que havia tornat a Los Angeles i al seu antic ambient. El cas serà especialment dur perquè involucra algunes persones amb qui, fa un temps, Haller va tenir més d’una topada gens amistosa.

Amb una habilitat que ja mos havia mostrat en les anteriors novel.les de Mickey Haller, Connelly ens endinsa dins del món judicial, la batalla (legal i estratègica) entre advocats i fiscals, la relació que s’estableix amb el jutge i els membres del jurat, als que el pare de Haller anomenava Els deus de la culpa perquè ells tenen el poder de declarar culpable o innocent a l’acusat. I tot això, mesclat amb la recerca d’informació, testimonis i demés temes relacionats amb les trames judicials. Per cert, Harry Bosch surt, en persona i en una referència a ell, en dos molt breus passatges de la novel.la.

Es tracta, com no podia ser d’una altra manera, d’una magnífica novel.la que, de fet, hauríem de classificar com thriller judicial, encara que, per no afegir categories al blog, la deixarem con novel.la negra. Llegiu-la i disfrutareu de cada pàgina.

Resultado de imagen de james hadley chaseFeia molts d’anys que no llegia res d’un dels grans autors de novel.la negra clàssica, James Hadley Chase (Londres, 1906 – Corseaux, Suïssa, 1985), pseudònim de l’escriptor anglès René Lodge Brabazon Raymond, que també va firmar novel.les com James L. Docherty, Ambrose Grant, R. Raymond i Raymond Marshall. Autor de més de 90 novel.les, 37 de les quals es varen adaptar al cinema, algunes d’elles més d’una vegada, la determinació de Chase a escriure novel.les de misteri li va venir després de llegir el clàssic El cartero siempre llama dos veces (1934), de James M. Cain.

La primera novel.la que va escriure Chase, ja amb 33 anys, és No hi ha orquídies per a Miss Blandish (No Orchids for Miss Blandish, 1939), que immediatament es va convertir en tot un èxit, encara que també va provocar una gran polèmica degut a la descripció detallada que conté de sexe i violència. L’any 1999 va ser inclosa en la llista dels 100 llibres del segle, una llista confeccionada a partir d’una enquesta organitzada per Fnac i el diari Le Monde en la que participaren 17000 francesos. L’any 1948 es va convertir en una pel.lícula, dirigida pel desconegut St. John L. Clowes i, anys més tard, Robert Aldrich (director de Doce del patíbulo) en faria un remake, La banda de los Grissom (1971), amb una joveneta Kim Darby i Scott Wilson (vist recentment a The Walking Dead) en els papers principals.

Referent a l’obra de James Hadley Chase hi ha una curiositat/polèmica interessant. En un dels capítols de la seva novel.la The Wary Transgressor (1952), Chase fa una detallada descripció d’un general fanàtic, i l’escriptor alemany Hans Hellmut Kirst va agafar aquesta part i la va convertir en una novel.la d’èxit, La noche de los generales (1963) que, quatre anys més tard, es convertiria a la seva vegada en una coneguda pel.lícula, dirigida per Anatole Litvak i interpretada per Peter O’Toole i Omar Sharif. Chase va amenaçar amb interposar una demanda judicial contra Kirst, però finalment no ho va fer ja que Kirst va reconèixer que la novel.la provenia d’una idea de Chase; la mateixa Columbia Pictures va incloure en els crèdits de la pel.lícula que la trama estava basada en una idea original de Chase.

Resultado de imagen de una corona para tu entierro serie neggra el paisLa novel.la que aquí resseny, Una corona para tu entierro (Lady, Here’s Your Wreath, 1940; El País, Serie Negra, 2004; 205 pàgs.), va ser la primera novel.la que va firmar com Raymond Marshall, i està narrada en primera persona per Nick Mason, un periodista a qui una misteriosa cridada telefònica li canviarà la vida per sempre. A Mason li encarreguen que escolti les darreres paraules d’un condemnat a mort per assassinat, i aquest li diu que ell no és l’assassí, i li dóna el nom de l’autèntic culpable. Quan algú li ofereix 10000 dòlars perquè investigui el cas, encara que ja estigui oficialment tancat, Mason es veurà involucrat en un perillós joc d’infidelitats conjugals i laborals, enmig del qual coneixerà la que pensa que és la dona de la seva vida, amb la qual haurà d’intentar fugir del grup de criminals que el volen posar fora de joc de manera definitiva.

En fi, la trama està molt bé, hi ha alguna escena que hauria de formar part de qualsevol tractat de com escriure una novel.la de misteri, però el conjunt no m’ha satisfet del tot, potser alguns girs poc treballats (almenys ho semblen) i un final una mica previsible han ajudat a deixar-me amb una sensació agredolça. Això sí, si la ressenya serveix almenys perquè poseu aquest autor a la vostra llista de clàssics i potser algun dia llegiu la novel.la No hi ha orquídies per a Miss Blandish, ja me donaré per satisfet. Qui sap, a lo millor després llegireu Una corona para tu entierro.

Ja vaig comentar en una de les dues entrades dedicades a aquest autor que una de les seves especialitats són els relats (en va escriure més de 350), tot i que també va escriure novel.les de gran qualitat; llegiu si no les dues ressenyes de les que parl (de l’1 i el 12 de juny de 2011). La ressenya d’avui n’és d’un recull de dos relats curts que va publicar El País l’any 2004 en una col.lecció que va titular Serie Negra. El títol del recull és No quisiera estar en sus zapatos (I Wouldn’t Be in Your Shoes, 1943; El País, Serie Negra, 2004), el títol del primer relat; l’altre és Fue anoche. En els dos relats, Cornel Woolrich (1903-1968), que els va firmar com William Irish, mostra una vegada més la seva capacitat per crear, a partir de situacions quotidianes, històries plenes de suspens.

Resultat d'imatges de no quisiera estar en sus zapatos william irishLa trama del relat No quisiera estar en sus zapatos (53 pàgs.) comença una nit d’estiu en què un matrimoni no pot dormir degut a la calor i als miols dels moixos del carrer. L’homo, anomenat Tom Quinn, esclata de ràbia i llança les seves sabates cap als moixos, sense aconseguir fer-los callar. Com que no els sobren els diners, la seva dona s’enfada amb ell i l’obliga a baixar a cercar les sabates, però Tom no les troba per enlloc. L’endemà apareixen davant la porta de ca seva, de manera que Tom dóna el tema per tancat. Però justament la nit passada es va cometre un assassinat no molt lluny de ca seva, i la policia troba a l’escenari del crim proves que inculpen Tom; potser quan va baixar al carrer no va anar a cercar les sabates? Tot i que no es cansa de repetir que ell no ho va fer, la policia el deté i en el judici posterior és sentenciat a mort. I fins aquí puc llegir (o, més bé, escriure).

El segon relat, Fue anoche (Last Night, 87 pàgs.), ens presenta una altra situació complicada per a una parella. Jacqueline i Gil regenten un hostal, però estan passant una època molt dolenta, necessiten urgentment diners per poder tirar endavant. Un ric hoste podria ser la solució als seus problemes, però no aconsegueixen que els deixi els diners que els fan falta. Quan l’hoste desapareix i es descobreix que Gil està en possessió d’una gran quantitat de diners, tot apunta a que ell va matar l’hoste per prendre-li els diners. Gil afirma una vegada i una altra que la nit passada l’hoste se’n volia anar i, com que era tard, ell el va acompanyar fins a l’estació de tren, però ningú no el creu ja que cap revisor no va veure ningú pujar a cap tren a l’hora assenyalada; fins i tot la dona de Gil comença a sospitar que el seu marit va matar l’home ric per aconseguir els diners.

En fi, dos bons relats, curts i plens de suspens. Què més podem demanar?

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: