Per xerrar de llibres i altres coses

Imatge relacionadaDesprés d’una aventura de ciència ficció, no hi ha com una bona novel.la negra (de fet, després de qualsevol llibre, fins i tot, després d’una novel.la negra, no hi ha com una bona novel.la negra). Així, per resumir una mica el procés d’elecció del llibre, aqui teniu això:

Estiu->ganes de llegir novel.la negra->llibreria de Berga->costum de comprar-hi un llibre->cerca aparentment infructuosa d’un llibre interessant->troballa d’un llibre de Karin Fossum->bon record de la lectura d’anteriors llibres de l’autora->compra d’aquest llibre->lectura d’aquest llibre

Resultat d'imatges de la luz del diablo karin fossumLa novel.la de la que parl és La luz del diablo (Djevelen holder lyset, 1998; DeBolsillo, 2017; 254 pàgs.), la quarta novel.la de la sèrie protagonitzada per l’inspector Konrad Sejer, que li va suposar l’any 2007 a Karin Fossum el premi Gumshoe a la millor novel.la negra europea. Es tracta d’una novel.la dura, molt dura, molt més del que ja ho són les altres dues que he llegit de l’autora (la segona de la sèrie, No mires atrás, i la tercera, ¿Quién teme al lobo?). El paper de l’inspector Konrad Sejer és molt secundari la major part de la novel.la, els protagonistes són dos adolescents, Andreas i Zipp, que es dediquen a fer malifetes: es burlen dels nins que troben pel carrer, cometen petits robatoris, s’engaten, en fi, accions d’aquest estil.

De forma paral.lela, la novel.la conté el relat, en primera persona, d’un aconteixement que canvia radicalment la vida d’una dona major que, com podeu suposar, acabarà convergint amb la trama principal.

Com he dit, la trama ens mostra les “aventures” delictives d’Andreas i Zipp, encara que, a poc a poc, aniran apareixent en la novel.la l’inspector Sejer i el seu equip. Els dos joves, després d’atracar una dona que passejava amb el seu fill d’un any, no queden del tot satisfets, de manera que, més tard, ja de nit, quan casualment veuen una dona major que torna a ca seva, decideixen entrar a la casa a robar. Mentres Zipp es queda fora vigilant, Andreas entra dins la casa… però no surt. Zipp, pensant que Andreas potser ha sortit per un altre lloc i ha partit sense dir-li res, se’n va enfadat cap a ca seva.

Quan passa el temps i no sap res d’Andreas, Zipp comença a estar molt preocupat pel seu amic, però no s’atreveix a denunciar la seva desaparició a la policia, ja que no podria explicar les circumstàncies que envolten el cas sense destapar el seu paper. Qui sí la denuncia és la mare d’Andreas, cada vegada més preocupada per la falta de notícies del seu fill. A mesura que passen els dies i se segueix sense tenir notícies d’Andreas, Zipp va embogint pel dilema de si hauria de parlar amb la policia de la casa on va entrar el seu amic i tocar-ne les conseqüències, o no dir res i acabar ofegat pel sentiment de culpa.

El final, realment truculent, ens farà arrufar el nas. En fi, com dic, és una novel.la molt dura, però està molt ben escrita. No vull (ni puc) dir res més, perquè no puc desvetllar cap detall de la resolució, tot i que, per desgràcia del lector, aquesta s’allarga durant moltes de pàgines.

Anuncis
Resultat d'imatges de conquista. las cronicas de los invasores

John Connolly i Jennifer Ridyard

Coneixia l’irlandès John Connolly (Dubín, 1968) de les seves novel.les (dures, molt dures, però bones, molt bones) protagonizades pel turmentat detectiu Charlie «Bird» Parker; així que, quan vaig descobrir que havia escrit dues novel.les de ciència ficció, encara que juvenils, vaig posar en marxa l’operatiu de cerca i captura. I aquí me teniu, ressenyant la primera de les dues novel.les, les quals, per cert, ha escrit en col.laboració amb la debutant Jennifer Ridyard, anglesa criada a Sudàfrica, on va treballar de periodista i, des de 2004, resident a Irlanda, encara que segueix passant molt de temps a Sudàfrica. Com es comenta d’ella a la pàgina web de les novel.les, a més d’escriure, llegeix, recicla, intenta pintar, no menja carn, li encanten els pastissos i disfruta fent llargues passejades amb els seus tres canets.

Les dues novel.les, titulades Conquista i Imperio, formen part de la sèrie Las crónicas de los invasores (The Chronicles of the Invaders), de la que l’any passat va sortir publicat un tercer volum (no editat encara a Espanya) titulat Dominion.

Resultat d'imatges de conquista. las cronicas de los invasoresA Conquista (Conquest, 2014; Tusquets, 2015; 469 pàgs.) trobam una Terra que, fa temps, va ser invadida per una raça alienígena, els ilyris. La invasió va ser violenta però, passats uns anys, els ilyris varen intentar establir la pau, i ajudaren a la humanitat combatent la fam i les malalties. De totes formes, molts humans sempre els han volgut fora de la Terra; així, aviat es va organitzar la resistència contra l’invasor, amb continus atemptats i assassinats d’ilyris; les represalies contra els humans varen ser (i segueixen essent) terribles.

Els ilyris estan organitzats en diferents faccions: per una banda, hi ha els militars, els encarregats de dur a terme les invasions i establir l’ordre després; i per l’altra part, hi ha el Cos Diplomàtic, rivals històrics dels militars i que tenen a les seves ordres la temuda Securitat, la policia secreta ilyria. Els diplomàtics, habitualment, són els encarregats de governar els territoris ocupats, tot i que a la Terra es va considerar que els governants havien de pertànyer al cos militar. A més d’aquests dos cossos, també hi ha la Germandat de Nairene, inicialment un orde de clausura però que ja fa anys que varen sortir de la seva reclusió, per convertir-se en conselleres vinculades al Cos Diplomàtic. A elles es deu el fet que els ilyris s’hagin pogut expandir, ja que descobriren l’ubicació dels forats de cuc, els punts a través dels quals es pot viatjar a distàncies considerables en un temps limitat.

La trama de la novel.la està centrada a la Gran Bretanya, més concretament a la zona d’Escòcia, on viuen els seus protagonistes. Syl Hellais, de 16 anys, és la primera ilyria nascuda a la Terra, filla del governador de Gran Bretanya i Irlanda. Ella i la seva amiga Ani, filla del comandant de l’exèrcit ilyri a Gran Bretanya, són una mica rebels, es neguen a acceptar les ordres dels seus pares; en particular, degut al perill de ser víctimes d’algun atemptat, tenen completament prohibit sortir de les murades del castell on viuen. Però el dia que Syl compleix anys, decideixen no fer cas dels seus progenitors i surten a passejar, disfressades per semblar-se als humans (els ilyris no són molt diferents de nosaltres); com vos podeu imaginar, es trobaran enmig d’una acció de la resistència, i només l’ajuda de dos germans humans, de 17 i 13 anys, que les confonen amb terrícoles, les salva d’una mort segura. A partir d’aquí, les vides de Syl i Ani i, per extensió, les dels ilyris i els humans, canviaran radicalment.

He disfrutat molt amb aquest llibre, la trama està ben muntada i és interessant. En fi, seguiré la sèrie.

Resultado de imagen de dan simmons hard freezeFría revancha (Hard Freeze, 2002; La factoría de ideas, 2011; 288 pàgs.) es la segona novel.la (després de Fría venganza, ressenyada aquí) que el conegut autor de ciència ficció (seva és la sèrie iniciada amb Hyperion) Dan Simmons va dedicar al detectiu privat sense llicència Joe Kurtz, dins del gènere de la novel.la negra més dura.

Com ja vaig comentar en l’entrada dedicada a la primera novel.la, l’estil d’aquest autor és directe, sense complicacions; el que cerca és el pur entreteniment, i jo en som testimoni (per partida doble) que ho aconsegueix.

Resultado de imagen de fria revancha dan simmonsEn aquesta novel.la, Joe Kurtz ha d’esquivar els assassins que li envia Petit Jaco Farino, excompany de presó de Kurtz i hereu de la familia Farino, amb qui se les va tenir Kurtz a l’anterior novel.la. A més, la germana de Farino, Angelina, acaba de tornar de Sicília amb uns plans que no convenen gens a Kurtz. D’altra banda, un violinista moribund vol contractar Kurtz perquè trobi el criminal que va matar la seva filla fa 20 anys; aleshores l’assassí va simular la seva mort però, ara, el violinista creu haver-lo vist a l’aeroport de la ciutat, i està disposat a dedicar els darrers dies que li queden de vida a trobar-lo i matar-lo. Encara que al principi Kurtz no accepta el cas, quasi sense donar-se’n compte s’hi troba implicat, i comença la cacera de qui resulta ser un despietat assassí en sèrie, expert en desaparèixer sense deixar rastre.

Però no tot acaba aquí, Angelina vol acabar amb Emilio Gonzaga, un altre mafiós de la zona, per poder augmentar el seu poder. Així, demana ajuda a Kurtz i, quan ell s’hi nega, li explica un fet que provocarà que Kurtz accepti ajudar-la sense condicions.

Com vos podeu imaginar, al final tot convergeix amb un desenllaç trepidant, amb molta acció i molta violència. En fi, ja ho he dit abans, pur entreteniment.

Ahir, l’Acadèmia espanyola del cinema va donar a conèixer les tres pel.lícules que optaran a ser la candidata espanyola als Òscars; el dia 7 de setembre se sabrà quina de les tres és l’elegida, i ja el mes de gener sabrem si aconsegueix ser una de les cinc finalistes a l’estatueta daurada.

Els tres directors tenen una trajectòria molt diferent; així, el basc Pablo Berger ha dirigit ja dues pel.lícules d’èxit, Torremolinos 73 (2003; 4 nominacions als Goya) i Blancanieves (2012; 10 Goyas i 8 nominacions més); d’altra banda, el madrileny Salvador Cano s’estrena a la pantalla gran, tot i que ha dirigit multitud d’episodis de sèries (Los misterios de Laura, Las aventuras del capitán Alatriste,…) i una TV movie (Masala, 2007); finalment, la barcelonina Carla Simón s’estrena en els llargmetratges, després d’haver firmat 4 curtmetratges.

Aquí teniu una mica d’informació sobre les tres pel.lícules, extreta de Filmaffinity i IMDb.

Resultado de imagen de abracadabraAbracadabra

Gènere:Comèdia
Dir.: Pablo Berger
Repartiment: Maribel Verdú, Antonio de la Torre, José Mota

Sinopsi: Un cosí de Carmen (Maribel Verdú), hipnotista aficionat, fa una demostració al marit d’ella, Carlos (Antonio de la Torre), i el deixa en un estat estrany. A partir d’aquí, Carmen intentarà recuperar el seu marit de totes les maneres possibles.

Puntuació: 6.7 (IMDb), 5.8 (filmaffinity)

 

Resultado de imagen de 1898 los ultimos de filipinas1898. Los últimos de Filipinas

Gènere: Drama, Bèl.lic, Històric
Dir.: Salvador Calvo
Repartiment: Luis Tosar, Javier Gutiérrez, Álvaro Cervantes

Sinopsi: A finals del segle XIX, un destacament espanyol de Filipines ha d’intentar sobreviure a l’assetjament d’un grup d’insurgents filipins.

Premis: 9 nominacions als premis Goya de l’any passat, guanyant el de Millor disseny de vestuari

Puntuació: 6.4 (IMDb), 6.2 (filmaffinity)

 

Resultado de imagen de verano 1993Verano 1993

Gènere: Drama, Familiar
Dir.: Carla Simón
Repartiment: Laia Artigas, Paula Blanco, Etna Campillo

Sinopsi: Després de la mort de la seva mare, Frida (Laia Artigas), una nina de sis anys, és enviada a viure en el camp amb la família del seu oncle.

Premis: Millor primer treball i Gran premi del Jurat Internacional (secció Generation KPlus), a més d’una nominació a la Millor pel.lícula (secció Generation KPlus), en el festival de Berlín 2017. També, premi Biznaga de oro en el festival de Màlaga, Millor directora en el festival de Buenos Aires de cinema independent i Premi especial del jurat en el festival d’Estambul.

Puntuació: 7.6 (IMDb), 7.5 (filmaffinity)

Si haguéssim de triar-ne una per la seva qualitat, potser seria aquesta darrera; però, qui sap?, l’Acadèmia és molt seva. En fi, ja ho veurem a principis de setembre.

Aquest any 2017 s’ha publicat el cinquè volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård.  A Noruega es titula així, amb el nom genèric i el número de volum,  però als diversos països on s’ha anat publicant li han volgut posar un títol a cada lliurament, així en català i castellà s’ha seguit la proposta anglesa i el llibre es titula Dies de pluja amb el subtítol La meva lluita 5. Com els altres, aquest és un titol molt obvi, gran part de l’acció es desenvolupa a Bergen, on plou molt, ja ho tenim: Dies de pluja.

No voldria repetir-me, en tot cas només  us recordaré  que l’autor va publicar aquesta aventura literària a Noruega entre 2009 i 2011, confio que el sisè i darrer volum no tardi més d’un any en aparèixer, ja em fa ganes veure com es tanca tot plegat.  També us voldria recordar l’excel.lent recepció que aquesta obra va tenir especialment a Anglaterra i els Estats Units, i com se’n va començar a parlar per aquí amb grans elogis titllant l’autor de Proust contemporani., cosa que em sembla certa, tot i que hi afegiria Dostoievski també pel sentit de la culpa, present a tot el llibre.

Knausgard-1920.jpg

Karl Ove Knausgård

El darrer recordatori és que es tracta d’una vasta obra autobiogràfica de 3000 pàgines en total on l’autor hi explica la seva vida, els seus pensaments i les seves reflexions sobre el món detalladament i honestament intentant arribar al fons de la seva consciència.  Tot això li ha comportat l’èxit internacional i també l’enemistat i el ressentiment de part de la seva família, amics, nòvies i ex-dones, ja que no va demanar permís a ningú per fer el que ha fet i,  tot i que ha canviat alguns noms, sembla que exposar i despullar no només la seva vida sinó part de la dels altres, no ha caigut gaire bé en el seu entorn. Segons declaracions del mateix autor, aquesta obra ha estat com un pacte amb el diable perquè  ha aconseguit l’èxit literari a cosa de les seves relacions personals moltes de les quals li han girat la cara i han fet declaracions punyents sobre la seva aparició a la novel.la. En tot cas, podríem dir que Knausgård no només ha dut l’autoficció al nivell més alt sinó que se n’ha convertit en el paradigma actual.

DDW4GcVXcAEF9fd

718 pàgines

Però tot això són anècdotes externes, el que resta és una obra extraordinària, convincent, molt ben escrita atenta a les descripcions del paisatge, de la ciutat o del turmentat interior de l’autor qui no és mai complaent amb sí mateix en la seva recerca d’una sinceritat sovint angoixant.

Aquest nou lliurament explica l’època en què l’autor va viure a Bergen, des dels vint als gairebé trenta anys. Des dels anys de formació fins als desesperants intents de convertir-se en escriptor, les depressions, les borratxeres autodestructives, les relacions d’amistat i sentimentals, la música i la formació acadèmica.

Al principi amb vint anys és acceptat a ‘l’Acadèmia d’escriptura, un lloc difícil d’entrar on recull fracàs rere fracàs, després estudia Literatura a la Universitat i més endavant Història de l’art, però sempre amb l’escriptura a la ment. La major part de les 718 pàgines del llibre és la fallida contínua, la constatació que els altres són millors, el seu sentiment de mediocritat i la lluita per tirar endavant.  La foscor i la depressió el prenen sovint, és incapaç d’aturar-se amb la beguda sota els efectes de la qual se sent capaç de tot. Fins que en algun moment alguna cosa canvia i després de vuit anys aconsegueix millorar la seva sort però ni així s’alliberarà d’aquest transfons depressiu que l’aclapara tan sovint.

Com que aquest llibre tracta de la formació de l’escriptor també s’hi dediquen moltes pàgines a les lectures formatives, no exactament per parlar de les obres en sí sinó de com és el procés de passar de la ignorància a llegir tot allò que se suposa que una persona de cultura ha de conèixer. la llista és llarga, d’Homer fins els autors contemporanis dels anys 90, o la llista bàsica de noms de la literatura noruega. La música de l’època també és molt important i s’hi dediquen també moltes pàgines, grups de rock, punk, post punk etc. Tocar a grups és una altra de les coses que també intenta el jove Knausgard.

En resum, aquest llibre tracta els anys d’adquisició de la maduresa. Està lligat, en aquest sentit a les novel.les de formació i aquest és, sens dubte, un dels aspectes més interessants. El narrador en primera persona, tot i estar narrant des del present, sempre focalitza el punt de vista en  els sentiments i les emocions de la persona que era en aquell moment, la lluita torturada contra ell mateix sempre és descrita amb els pensaments del jove d’aquell moment, mai no es fa judici des del present que narra.

Si en set-centes pàgines hi pot haver algun moment de defalliment per part del lector tot queda compensat amb escreix amb la darrera part de la novel.la i l’aparició del pare decadent que enllaça amb la primera part d’aquesta gran construcció: La mort del pare, i l’acomiadament de Bergen amb la segona part: Un home enamorat, que comença precisament on acaba aquesta.  Què explicarà a la sisena part, com acaba el que és en realitat una única obra monumental, us ho explicaré si tot va bé quan la publiquin. Com us he anat dient en les diverses entrades d’aquest autor, no tenc altre remei que recomanar-vos-en la lectura si voleu fer una ullada a una literatura que va més enllà de  només l’entreteniment.

 

“El nadó va morir.Al cap només d’uns quants segons. El metge li va assegurar que no havia patit. El van ficar en una bossa de color gris i van fer lliscar la cremallera sobre el cos desarticulat que flotava enmig de les joguines. La petita encara era viva quan va arribar l’ajuda.”

Així comença Una dolça cançó, amb dos nins que moren violentament. Aquestes primeres línies són les més dures i tal vegada a algun lector el tiri enrera, però ja està, això és tot. Un cop sabem com acaba la història, tota la novel.la serà el recorregut per arribar fins a aquest final. O sigui que, com a Crónica de una muerte anunciada, per posar un exemple, l’autor opta per alliberar-nos de la intriga de saber com acabarà tot per una altra intriga tal vegada més complexa per qui vol mantenir l’interès del lector,  la d’explicar com s’ha arribat fins aquí.

Resultat d'imatges de una dolça cançó

181 pàgine

I l’autora ho fa amb una descripció dels personatges acurada i precisa amb  la història d’una parella a Paris, que cerca i troba l’ajuda per a cuidar de la seva filla petita. La cuidadora que finalment es quedarà vindrà proveïda de les millors referències, pel que fa a responsabilitat i abnegació per a la feina.

La contractació d’aquesta dona permet a la parella desenvolupar les seves professions, advocada ella, músic ell, de tal manera que la cangur cada vegada serà més imprescindible a la seva vida: a part de cuidar la filla i el fill petit que vindrà més tard, els farà el menjar i els arreglarà la casa. Una assistenta, vaja, que esdevindrà part de la família i de qui cada vegada dependran més.

Però el lector també coneixerà la vida d’aquesta persona, absolutament desconeguda per als seus empleadors després de tant de temps. D’una banda la parella en té prou amb les seves pròpies vides, i de l’altra quan n’han volgut saber alguna cosa , es topen amb una ferma reserva i discrecció que fa que no ho tornin intentar. Aquesta vida serà una vida de soledat, amb una filla que viu allunyada, sense relacions socials…i aquí tenim uns dels temes de la novel.la.

De fet, tracta d’això: del preu de l’èxit professional i de la invisibilitat i la soledat en la nostra societat. L’evolució dels personatges, està tractada amb credibilitat i és la part més interessant de la novel.la.  També hi apareixen altres temes secundaris com la immigració, amb el personatge de la Wafa sobretot.

No puc fer altra cosa que recomanar-vos-en la lectura. Són 181 pàgines en l’edició catalana. La novel.la guanyà el premi Goncourt l’any 2016. ja sabeu que hi tenc tirada, a alguns premis. Leila Slimani, nascuda al Marroc, està intal.lada a París i aquesta és la seva segona novel.la. un gran èxit per a una autora tant novella.

 

Començaré com l’any passat. Parlava de dues aventures literàries excepcionals, la primera la de Karl Ove Knausgård amb La meva lluita de la qual n’havia llegit els dos primers volums, i la segona la d’Elena Ferrante amb la tetralogia  de L’amiga genial, de la qual havia llegit també els dos primers volums. Idò bé, aquest any he perseverat i m’he llegit els dos volums publicats de Knausgård que em faltaven  L’illa de la infància, i Ballant en la foscor (el cinquè ja està publicat i el tenc preparat per a aquestes vacances) i les dues darreres de la Ferrante. La qualificació inicial d’aquestes obres per la meva part queda confirmada després de les noves lectures.

Francesos:  destacaré Brúixola de Mathias Enard, perquè és una novel.la complexa que li.lustra sobre les relacions històriques entre Occident i el món musulmà i s’aprèn molt, tot i que no sempre és senzilla de llegir.

Italians:  les novel.les policiaques d’Antonio Manzini han estat un plaer, enguany va sortir 7/7/2007 que fa referència a un dia del passat que va canviar per sempre la vida del nostre vicequestore Rocco Schiavone, o sigui, novel.la explicativa del personatge. De la resta, potser un autor nou per a mi Alessandro Piperno i  Dove la història finisce, una novel.a molt interessant.

Anglosaxons: molta lectura, la més recomanable és Puresa, de Jonathan Franzen, autor molt conegut i ambiciós , dels candidats a escriure la gran novel.la americana. També hi ha hagut John irving i L’avinguda dels misteris, sempre que surt un nou Irving ens hi tiram de cap. Emma Cline Les noies, una novel.la curiosa inspirada en els fet de Charles Manson i la seva banda:  Em vaig llegir Carthage de Joyce Carol Oates,  com havia promès, i  em va agradar molt. L’estrany Cero K de Don de Lillo també  dóna per pensar i finalment, per no fer-me pesat, la petita joia Nosaltres en la nit de Kent Haruf.

En negra el darrer Robert Galbraith,  L’ofici del mal i de clàssics  Persuasió de Jane Austen.

És molt recomanable el conjunt de relats de ciència ficció de Ted Chiang La historia de tu vida, que vaig llegir arrel de l’adaptació del seu conte l’arribada al cinema. és considerat un dels renovadors actuals del gènere.

Nòrdics: Jo Nesbo La sed,  No diré que Nesbo és el millor en novel.la negra per no ofendre els fans de Michael Connelly, però sí que estam d’acord que és un dels millors.

Ara veig que he llegit poca narrativa catalana-valenciana-balear i res no m’ha agradat suficient, si de cas Flavia Company amb Haru amb moltes reserves. Enguany no tenc molt a dir de novel.la en castellà, espanyola o americana, i tampoc d’altres literatures. Veig que aquest curs no ha estat tan variat com d’altres vegades.

Finalment l’assaig. El millor és Yuval Noah Harari amb Homo Deus. també Antonio Pau amb Hölderlin sobre la vida i obra del gran poeta alemany.  Dels dos vaig aprendre moltes coses que no sabia.

I això ha estat tot, perdoneu-me si he allargat massa, en alguns casos em costa decidir què deixar de banda.

 

 

 

 

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: