Per xerrar de llibres i altres coses

Aquest any 2017 s’ha publicat el cinquè volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård.  A Noruega es titula així, amb el nom genèric i el número de volum,  però als diversos països on s’ha anat publicant li han volgut posar un títol a cada lliurament, així en català i castellà s’ha seguit la proposta anglesa i el llibre es titula Dies de pluja amb el subtítol La meva lluita 5. Com els altres, aquest és un titol molt obvi, gran part de l’acció es desenvolupa a Bergen, on plou molt, ja ho tenim: Dies de pluja.

No voldria repetir-me, en tot cas només  us recordaré  que l’autor va publicar aquesta aventura literària a Noruega entre 2009 i 2011, confio que el sisè i darrer volum no tardi més d’un any en aparèixer, ja em fa ganes veure com es tanca tot plegat.  També us voldria recordar l’excel.lent recepció que aquesta obra va tenir especialment a Anglaterra i els Estats Units, i com se’n va començar a parlar per aquí amb grans elogis titllant l’autor de Proust contemporani., cosa que em sembla certa, tot i que hi afegiria Dostoievski també pel sentit de la culpa, present a tot el llibre.

Knausgard-1920.jpg

Karl Ove Knausgård

El darrer recordatori és que es tracta d’una vasta obra autobiogràfica de 3000 pàgines en total on l’autor hi explica la seva vida, els seus pensaments i les seves reflexions sobre el món detalladament i honestament intentant arribar al fons de la seva consciència.  Tot això li ha comportat l’èxit internacional i també l’enemistat i el ressentiment de part de la seva família, amics, nòvies i ex-dones, ja que no va demanar permís a ningú per fer el que ha fet i,  tot i que ha canviat alguns noms, sembla que exposar i despullar no només la seva vida sinó part de la dels altres, no ha caigut gaire bé en el seu entorn. Segons declaracions del mateix autor, aquesta obra ha estat com un pacte amb el diable perquè  ha aconseguit l’èxit literari a cosa de les seves relacions personals moltes de les quals li han girat la cara i han fet declaracions punyents sobre la seva aparició a la novel.la. En tot cas, podríem dir que Knausgård no només ha dut l’autoficció al nivell més alt sinó que se n’ha convertit en el paradigma actual.

DDW4GcVXcAEF9fd

718 pàgines

Però tot això són anècdotes externes, el que resta és una obra extraordinària, convincent, molt ben escrita atenta a les descripcions del paisatge, de la ciutat o del turmentat interior de l’autor qui no és mai complaent amb sí mateix en la seva recerca d’una sinceritat sovint angoixant.

Aquest nou lliurament explica l’època en què l’autor va viure a Bergen, des dels vint als gairebé trenta anys. Des dels anys de formació fins als desesperants intents de convertir-se en escriptor, les depressions, les borratxeres autodestructives, les relacions d’amistat i sentimentals, la música i la formació acadèmica.

Al principi amb vint anys és acceptat a ‘l’Acadèmia d’escriptura, un lloc difícil d’entrar on recull fracàs rere fracàs, després estudia Literatura a la Universitat i més endavant Història de l’art, però sempre amb l’escriptura a la ment. La major part de les 718 pàgines del llibre és la fallida contínua, la constatació que els altres són millors, el seu sentiment de mediocritat i la lluita per tirar endavant.  La foscor i la depressió el prenen sovint, és incapaç d’aturar-se amb la beguda sota els efectes de la qual se sent capaç de tot. Fins que en algun moment alguna cosa canvia i després de vuit anys aconsegueix millorar la seva sort però ni així s’alliberarà d’aquest transfons depressiu que l’aclapara tan sovint.

Com que aquest llibre tracta de la formació de l’escriptor també s’hi dediquen moltes pàgines a les lectures formatives, no exactament per parlar de les obres en sí sinó de com és el procés de passar de la ignorància a llegir tot allò que se suposa que una persona de cultura ha de conèixer. la llista és llarga, d’Homer fins els autors contemporanis dels anys 90, o la llista bàsica de noms de la literatura noruega. La música de l’època també és molt important i s’hi dediquen també moltes pàgines, grups de rock, punk, post punk etc. Tocar a grups és una altra de les coses que també intenta el jove Knausgard.

En resum, aquest llibre tracta els anys d’adquisició de la maduresa. Està lligat, en aquest sentit a les novel.les de formació i aquest és, sens dubte, un dels aspectes més interessants. El narrador en primera persona, tot i estar narrant des del present, sempre focalitza el punt de vista en  els sentiments i les emocions de la persona que era en aquell moment, la lluita torturada contra ell mateix sempre és descrita amb els pensaments del jove d’aquell moment, mai no es fa judici des del present que narra.

Si en set-centes pàgines hi pot haver algun moment de defalliment per part del lector tot queda compensat amb escreix amb la darrera part de la novel.la i l’aparició del pare decadent que enllaça amb la primera part d’aquesta gran construcció: La mort del pare, i l’acomiadament de Bergen amb la segona part: Un home enamorat, que comença precisament on acaba aquesta.  Què explicarà a la sisena part, com acaba el que és en realitat una única obra monumental, us ho explicaré si tot va bé quan la publiquin. Com us he anat dient en les diverses entrades d’aquest autor, no tenc altre remei que recomanar-vos-en la lectura si voleu fer una ullada a una literatura que va més enllà de  només l’entreteniment.

 

Anuncis

“El nadó va morir.Al cap només d’uns quants segons. El metge li va assegurar que no havia patit. El van ficar en una bossa de color gris i van fer lliscar la cremallera sobre el cos desarticulat que flotava enmig de les joguines. La petita encara era viva quan va arribar l’ajuda.”

Així comença Una dolça cançó, amb dos nins que moren violentament. Aquestes primeres línies són les més dures i tal vegada a algun lector el tiri enrera, però ja està, això és tot. Un cop sabem com acaba la història, tota la novel.la serà el recorregut per arribar fins a aquest final. O sigui que, com a Crónica de una muerte anunciada, per posar un exemple, l’autor opta per alliberar-nos de la intriga de saber com acabarà tot per una altra intriga tal vegada més complexa per qui vol mantenir l’interès del lector,  la d’explicar com s’ha arribat fins aquí.

Resultat d'imatges de una dolça cançó

181 pàgine

I l’autora ho fa amb una descripció dels personatges acurada i precisa amb  la història d’una parella a Paris, que cerca i troba l’ajuda per a cuidar de la seva filla petita. La cuidadora que finalment es quedarà vindrà proveïda de les millors referències, pel que fa a responsabilitat i abnegació per a la feina.

La contractació d’aquesta dona permet a la parella desenvolupar les seves professions, advocada ella, músic ell, de tal manera que la cangur cada vegada serà més imprescindible a la seva vida: a part de cuidar la filla i el fill petit que vindrà més tard, els farà el menjar i els arreglarà la casa. Una assistenta, vaja, que esdevindrà part de la família i de qui cada vegada dependran més.

Però el lector també coneixerà la vida d’aquesta persona, absolutament desconeguda per als seus empleadors després de tant de temps. D’una banda la parella en té prou amb les seves pròpies vides, i de l’altra quan n’han volgut saber alguna cosa , es topen amb una ferma reserva i discrecció que fa que no ho tornin intentar. Aquesta vida serà una vida de soledat, amb una filla que viu allunyada, sense relacions socials…i aquí tenim uns dels temes de la novel.la.

De fet, tracta d’això: del preu de l’èxit professional i de la invisibilitat i la soledat en la nostra societat. L’evolució dels personatges, està tractada amb credibilitat i és la part més interessant de la novel.la.  També hi apareixen altres temes secundaris com la immigració, amb el personatge de la Wafa sobretot.

No puc fer altra cosa que recomanar-vos-en la lectura. Són 181 pàgines en l’edició catalana. La novel.la guanyà el premi Goncourt l’any 2016. ja sabeu que hi tenc tirada, a alguns premis. Leila Slimani, nascuda al Marroc, està intal.lada a París i aquesta és la seva segona novel.la. un gran èxit per a una autora tant novella.

 

Començaré com l’any passat. Parlava de dues aventures literàries excepcionals, la primera la de Karl Ove Knausgård amb La meva lluita de la qual n’havia llegit els dos primers volums, i la segona la d’Elena Ferrante amb la tetralogia  de L’amiga genial, de la qual havia llegit també els dos primers volums. Idò bé, aquest any he perseverat i m’he llegit els dos volums publicats de Knausgård que em faltaven  L’illa de la infància, i Ballant en la foscor (el cinquè ja està publicat i el tenc preparat per a aquestes vacances) i les dues darreres de la Ferrante. La qualificació inicial d’aquestes obres per la meva part queda confirmada després de les noves lectures.

Francesos:  destacaré Brúixola de Mathias Enard, perquè és una novel.la complexa que li.lustra sobre les relacions històriques entre Occident i el món musulmà i s’aprèn molt, tot i que no sempre és senzilla de llegir.

Italians:  les novel.les policiaques d’Antonio Manzini han estat un plaer, enguany va sortir 7/7/2007 que fa referència a un dia del passat que va canviar per sempre la vida del nostre vicequestore Rocco Schiavone, o sigui, novel.la explicativa del personatge. De la resta, potser un autor nou per a mi Alessandro Piperno i  Dove la història finisce, una novel.a molt interessant.

Anglosaxons: molta lectura, la més recomanable és Puresa, de Jonathan Franzen, autor molt conegut i ambiciós , dels candidats a escriure la gran novel.la americana. També hi ha hagut John irving i L’avinguda dels misteris, sempre que surt un nou Irving ens hi tiram de cap. Emma Cline Les noies, una novel.la curiosa inspirada en els fet de Charles Manson i la seva banda:  Em vaig llegir Carthage de Joyce Carol Oates,  com havia promès, i  em va agradar molt. L’estrany Cero K de Don de Lillo també  dóna per pensar i finalment, per no fer-me pesat, la petita joia Nosaltres en la nit de Kent Haruf.

En negra el darrer Robert Galbraith,  L’ofici del mal i de clàssics  Persuasió de Jane Austen.

És molt recomanable el conjunt de relats de ciència ficció de Ted Chiang La historia de tu vida, que vaig llegir arrel de l’adaptació del seu conte l’arribada al cinema. és considerat un dels renovadors actuals del gènere.

Nòrdics: Jo Nesbo La sed,  No diré que Nesbo és el millor en novel.la negra per no ofendre els fans de Michael Connelly, però sí que estam d’acord que és un dels millors.

Ara veig que he llegit poca narrativa catalana-valenciana-balear i res no m’ha agradat suficient, si de cas Flavia Company amb Haru amb moltes reserves. Enguany no tenc molt a dir de novel.la en castellà, espanyola o americana, i tampoc d’altres literatures. Veig que aquest curs no ha estat tan variat com d’altres vegades.

Finalment l’assaig. El millor és Yuval Noah Harari amb Homo Deus. també Antonio Pau amb Hölderlin sobre la vida i obra del gran poeta alemany.  Dels dos vaig aprendre moltes coses que no sabia.

I això ha estat tot, perdoneu-me si he allargat massa, en alguns casos em costa decidir què deixar de banda.

 

 

 

 

Enguany no hi ha cap llibre que m’hagi captivat com el mític Atlas furtiu o com El corazón helado, però he passat molt de gust de llegir aquests “7 magnífics”.

Millor argument ben construït: Assutzenes dins el mirall. Guillem Rosselló Bujosa. Sorprenent. El títol tira enrere, ho sé, però la trama es boníssima. Una padrina condenada per haver assassinat el seu home surt de la presó i torna al seu poble, cosa que trasbalsa la família. La néta, obligada a cuidar-la, va descobrint el que va passar.

Millor novel.la negra encantadora. Muerte en las islas. Jean-Luc Bannalec. Boníssim, molt simpàtic, tant com el primer de la sèrie.

Millor trama truculenta: El cuento número 13. Diane Setterfield. Trama difícil, plena de secrets. Una dona rep l’encàrrec d’escriure sobre una escriptora de vida misteriosa que mai no va escriure “el conte número 13”. Molt ben dosificada la informació que se’t proporciona.

Millor llibre de relats curts: Matèria grisa. Teresa Solana. Relats curts. Tots intensos. Racisme, gelosia, dobles vides, personalitats amagades, … Uf! Molt ben escrit.

Millor títol : Mai no sé què fer fora de casa. Neus Canyelles. Molt original perquè enllaça cada conte amb un conte clàssic. El més interessant és llegir els clàssics just abans!

Millor llibre infantil. La meravellosa medicina de Georges. Roald Dalh. Fantàstic, absurd, políticament incorrecte, molt divertit. Com sempre aquest autor és un encert! (Comprat a Birmingham!!! L’he llegit en anglès!!!)

Millor assaig. La poesia de los números. Cómo las matemáticas iluminan mi vida. Daniel Tammet. Tendre i peculiar la visió del protagonista. Ell es defineix com a sinestèsic i té la síndrome del savi. Diu que no va entendre el que li passava fins que va conèixer en Rain Man, el vertader. L’escriptura és la seva forma d’encarar el món. Enganxa. Molt

Enguany, a diferència d’altres anys, no he inaugurat les entrades del millor llibre de l’any; magnífic!

Com sempre faig, començaré l’entrada fent un repàs de les nacionalitats dels autors que he llegit. Enguany he llegit 36 novel.les i 5 relats curts, amb un país que destaca molt per damunt del altres. Així, 18 novel.les (la meitat de les llegides!) i 3 relats curts venen dels Estats Units (encara que, de fet, un d’ells està coescrit per dos autors americans). Seguint per ordre invers, he llegit 6 novel.les d’un autor belga (sabeu qui és? Una pista: no és ni petit, ni duu mostatxo, ni es passa la vida parlant de les seves cèl.lules grises). Suècia aporta 5 novel.les i un relat curt; Anglaterra, 3 novel.les; i Alemanya, Espanya, Dinamarca i Noruega sumen una novel.la perhom. Finalment, el relat curt restant correspon a Canadà.

Bé, passem a les recomanacions. Seguiré utilitzant la mateixa codificació dels darrers anys per indicar si les novel.les triades pertanyen a qualque sèrie i, en cas afirmatiu, si són la primera novel.la de la sèrie, per tal que sapigueu si es pot llegir la recomanació directament, o si primer s’hauria de llegir una altra novel.la de la sèrie. Així, he indicat amb (0) els llibres que no formen part de cap sèrie, amb (1) els que, formant part d’una sèrie, són la primera novel.la de la sèrie o la primera que s’ha publicat a Espanya i, finalment, amb (2) els que formen part d’una sèrie amb novel.les anteriors publicades a Espanya.

Millor novel.la negra del millor autor de novel.la negra de l’actualitat: Del otro lado (2) (Michael Connelly). Sé que és una categoria feta a mida, però… com podria deixar de recomanar una novel.la del millor, i més si és tan bona com aquesta!

Millors novel.les negres nòrdiques: Vull recomanar-ne dues. Evidentment, he de començar per la del millor autor d’aquelles terres (i de bona part del món): La sed (2) (Jo Nesbo), realment espectacular. Però també vull recomanar una altra sèrie de novel.les; tot i que molts ja hem vist la corresponent pel.lícula que adapta la novel.la que he llegit enguany, la tercera de la sèrie, la recoman igualment perquè és fantàstica: El mensaje que llegó en una botella (2) (Jussi Adler-Olsen).

Millor novel.la negra ambientada a la Bretanya: Òbviament, el viatge se mereix una categoria. Aquí tenc dubtes seriosos, o sigui que posaré les dues novel.les finalistes. Per la seva significació durant el viatge: Maigret y el perro canelo (2, però no és necessari llegir-les per ordre) (Georges Simenon). I per haver estat el causant del viatge: Muerte en las islas (2) (Jean-Luc Bannalec).

Millor descobriment de l’any: Indiscutiblement, qualsevol de les tres que he llegit d’un autor ja consagrat però del que fins enguany no havia llegit res; posaré la primera novel.la de la sèrie: Un trago antes de la guerra (1) (Dennis Lehane), boníssima.

Per acabar, el meu millor llibre d’enguany ha estat (sé que no sorprendré a ningú, però és que m’ha agradat molt):

                              DEL OTRO LADO, de MICHAEL CONNELLY

Primer un llibre que han triat tant na Xisca com en Marc:

Homo Deus. Una breu història del demà   de Yuval Noah Harari.

Xisca

La hija de Cayetana     de Carmen Posadas

Li deien Lola     de Pilar Romera

Patria     de Fernando Aramburu

 

Assaig

Biografía del silencio     de  Pablo d’Ors

Curs de feminisme per microones   de  Natza Farré

 

Marc

Les dones de la Principal     de  Lluís Llach

De vuelta a casa    de  Julie Kibler

Un millón de gotas     de  Víctor del Árbol

La vida cuando era nuestra     de  Marian Izaguirre

 

Assaig

Bacterias, bichos y otros amigos     de   David G. Jara

El universo en tu mano     de    Christophe Galfand

Recuerda que vas a morir. Vive     de   Paul Kalanithi

El llibre que més m’ha agradat/impactat ha estat sens dubte PATRIA de Fernando Aramburu. El vaig llegir per recomanació d’una amiga, na Sumsi, i després d’ella moltes altres amistats també me l’han recomanat. Fins ara no he sentit dir a ningú que no l’hi hagi agradat.

La novel·la comença el 20 d’octubre de 2011 amb l’anunci d’ETA de l’alto al foc. Els personatges principals són els membres de dues famílies amigues de tota la vida que s’enemisten. Una de les famílies és del costat abertzale, encara que no tots els membres, i l’altra és víctima d’ETA. Na Miren (mestressa de casa, molt dominant), en Joxian (marit  de na Miren), i els fills, molt diferents entre ells, que són n’Arantxa, en Joxe Mari i en Gorka. L’altra família la formen na Bittori (mestressa de casa), el Txato (marit de na Bittori i empresari que és extorquit i assassinat), en Quique, na Nerea i en Xabier.

En Fernando Aramburu  narra un món on la violència destrossa la família, amistats, lleialtats, esperança i vida. El perdó és el que manté els personatges caiguts en lluita per seguir vivint.

Evidentment és una novel·la que jo crec que s’ha de llegir.

(Tusquets Editors. Barcelona, 2016. 648 pgs)

 

Altres llibres que també m’han agradat, i que alguns de vosaltres ja heu llegit i ressenyat són:

Adiós en azul  de John D. McDonald

La sed de Jo Nesbo

Los besos en el pan  d’Almudena Grandes

 

 

 

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: