Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘astronomia’

L’asteroide 2012 DA14

L’Observatori Astronòmic de Mallorca (OAM), amb seu a Costitx, es va inaugurar el mes de maig de 1991 i des d’aleshores ha compaginat amb èxit les dues tasques d’investigació i divulgació de l’astronomia. Un dels seus principals camps d’estudi és el descobriment d’objectes menors del sistema solar: asteroides, cometes. Com a fet destacable, el 15 d’agost de 2009 va descobrir a la base de rastreig de cossos menors de La Sagra (Serra de Granada) el primer cometa descobert a Espanya des de l’any 1932. Fins ara, ja n’ha descobert 5.

Fa poc menys d’un any, el dia 22 de febrer de 2012, l’OAM va fer un descobriment espectacular, el de l’asteroide batiat com 2012 DA14. Es tracta d’un asteroide classificat com a NEO (Near Earth Object, objecte pròxim a la Terra) del tipus Apollo i, per tant, la seva òrbita creua la de la Terra. Actualment se’n coneixen més de 4000 d’aquests asteroides, però el que fa que el 2012 DA14 sigui especial és que té una òrbita molt semblant a la de la Terra, amb una inclinació d’uns 10º respecte de la nostra, i amb un període de translació al voltant del Sol de 366’2 dies. Si voleu veure una simulació de les òrbites de la Terra i de l’asteroide, anau a l’enllaç http://ssd.jpl.nasa.gov/sbdb.cgi?sstr=2012+DA14&orb=1

on podeu seleccionar alguns paràmetres (zoom, angle de visió, òrbites que voleu veure,…).

L’asteroide 2012 DA14 arribarà al punt de màxima aproximació a la Terra divendres que ve, dia 15 de febrer, a les 19h 24m (Temps Universal, una hora més aquí), quan es trobarà sobre la vertical d’Indonèsia i viatjarà a una velocitat d’uns 7.8 Km/s. Aleshores la seva distància a la superfície de la Terra serà de només 27.700 Km, una tretzena part de la distància que mos separa del nostro satèl.lit natural, la Lluna, que està a uns 380.000 Km. Tot i que no entrarà dins la nostra atmosfera, i que els centres més especialitzats en càlcul d’òrbites han descartat completament la possibilitat d’una col.lisió amb el nostre planeta, l’asteroide 2012 DA14 entrarà dins l’anell dels satèl.lits geoestacionaris de comunicacions i meteorològics que giren al voltant de la Terra, situats a uns 35.800 Km sobre l’equador. De totes formes, és molt poc probable que impacti amb qualcun d’aquests satèl.lits. D’altra banda, quedarà lluny dels altres satèl.lits que circumden la Terra, com per exemple l’estació espacial internacional, que gira a uns 400 Km d’alçada. Com a dada curiosa, aquesta gran aproximació a la Terra canviarà el període orbital de l’asteroide fins a deixar-lo en devers 318 dies i farà que l’asteroide deixi de ser del tipus Apollo per passar a ser un asteroide de la classe Aton, que també són potencialment perillosos perquè la seva òrbita també creua la de la Terra.

En el cas hipotètic d’un impacte (totalment descartat), com que l’asteroide té un diàmetre mitjà estimat d’uns 45 metres (quasi tres autobusos articulats en fila) i una massa també estimada d’unes 130.000 tonelades, es calcula que podria arribar a arrassar una superfície  un poc més gran que l’illa de Menorca. L’efecte seria més o menys com el que va passar el dia 30 de juny de 1908 a la regió siberiana de Tunguska, quan un asteroide semblant va arrassar una àrea d’uns 1.200 kilòmetres quadrats. De totes formes, en aquest darrer cas, no ha quedat mai clar si l’objecte celeste va impactar amb la Terra (no se trobaren restes ni cràter) o si va explotar en altura. En cas d’impacte, es formaria un cràter de devers un kilòmetre, però les conseqüències serien  només zonals, no globals. Res a veure amb el meteorit d’uns 10 Km de diàmetre que va obrir un cràter de 170 Km a Chicxulub i va provocar l’extinció dels dinosaures i, de fet, del 70% de la vida a la Terra fa uns 65 milions d’anys. De totes formes, estudis recents consideren que no va ser un únic meteorit sinó una pluja d’ells el que va causar la catàstrofe mundial.

Per aquella gent que vulgueu cercar aquest asteroide en el cel, heu de sebre que la seva magnitud oscil.larà entre 7.7 i 9.2 i, per tant, no serà visible a simple vista, encara que es podrà observar amb prismàtics; la principal dificultat serà la velocitat aparent, d’uns 33 graus per hora. Apareixerà per l’horitzó sud a les 21h (hora local de Mallorca), amb una magnitud de 7.7, per devora la coa de la constel.lació de Leo; a partir d’aquí, seguirà una trajectòria ascendent sud-nord, arribant a la coa (o mànec del carretó) de l’Osa Major a les 22.30 (hora local de Mallorca), amb una magnitud ja de 9.2. En el gràfic del costat podeu veure les trajectòries estimades vist des de Londres i vist des de Tokio, no n’he trobat cap (pública) des de Palma.

Aquest pas de l’asteroide pel seu perigeu serà seguit en tot el món ja que és la primera vegada, des de que són estudiats, que un asteroide d’aquest tamany passa tan a prop de la Terra, i a més ha estat detectat amb temps suficient (un any) per preparar l’observació. Per terme mitjà, es calcula que hi haurà una aproximació així cada 40 anys, i un impacte amb la Terra cada 1.200 anys.

Una pequeña historia para entender el Universo. Hubert Reeves

Avui faig un parèntesi en la novel.la negra i això mereix una explicació. Resulta que, des de que era un peteco, sempre he estat interessat en l’astronomia; des de que el meu pare me va mostrar les constel.lacions dibuixades en l’atles que ell havia utilitzat a l’escola, sempre he volgut aprendre més del cel. I això va ser possible quan estudiava el darrer curs de la llicenciatura de matemàtiques a l’Autònoma de Barcelona: un dia vaig veure un anunci d’un curs d’astronomia organitzat per l’Agrupació Astronòmica de Sabadell i, amb un company d’estudis, mos hi vàrem inscriure. L’experiència va ser impressionant, vaig aprendre moltes coses, i a la fi vaig veure amb un potent telescopi allò que havia albirat en el cel amb l’atles de mon pare al davant. Molts anys després, ja com a professor de la UIB, vaig sentir la necessitat d’investigar què se n’havia fet de l’Agrupació i, després de trobar-la a la xarxa (ja sabeu, tot hi és), vaig decidir fer-me’n soci. I enguany, per Sant Jordi, l’Agrupació mos ha regalat un llibret molt interessant, el que comentaré aquí.

L’autor és en Hubert Reeves (Montreal, 1932), un astrofísic canadenc molt interessat en la divulgació científica. Llicenciat en Física per la Universitat de Montreal l’any 1953, va aconseguir el MSc a la Universitat de McGill l’any 1955 amb un treball titulat “Formation of Positronium in Hydrogen and Helium”, i el doctorat a la Cornell University (Ithaca, NY) l’any 1960 amb la tesi  “Thermonuclear Reaction Involving Medium Light Nuclei”. Entre el 1960 i el 1964 va ensenyar Física a la Universitat de Montreal i va treballar com a assessor a la NASA. Des del 1965, ha estat director de recerca del Centre national de la recherche scientifique (CNRS) de França, on resideix, i apareix sovint a la televisió francesa en programes divulgatius. L’any 1999, la Unió Astronòmica Internacional va posar el nom de Hubertreeves a l’asteroide 9631. La seva obra s’ha traduit a molts d’idiomes i ha rebut nombrosos premis acadèmics i literaris.

Una pequeña historia para entender el Universo (L’Univers expliqué à mes petits-enfants, 2011; ed. Comanegra, 2011; 138 pàgs.) és el resultat d’una sèrie de converses que durant les nits d’estiu va tenir l’autor amb una de les seves nétes. Al llarg de vint capítols, en Reeves desvetlla amb claredat qualcuns dels interrogants que solen aparèixer en aixecar la vista cap a la bòveda celeste: De què estan fetes les estrelles? A quina distància se troben?  Quina és l’edat del Sol? I la de l’Univers? Què és el Big Bang? Què és un forat negre? N’hi ha cap a prop de la Terra? Què són la matèria fosca i l’energia fosca? (aquestes dues darreres, de fet, no sorgeixen tan fàcilment com les altres). Totes aquestes preguntes i moltes més troben resposta al llarg de les poc més de 100 pàgines, en un llenguatge planer, perquè tothom ho pugui entendre, des de joves de 14 anys, com la néta de l’autor, fins a adults de qualsevol edat. I és que, com diu en Jorge Wagensberg, prologuista del llibre, “tots som néts d’en Hubert Reeves”. És un llibre que se llegeix (i se disfruta) en una estona, però que se recorda per sempre, molt útil com a guía “espiritual” per despertar l’interès per l’ astronomia a la gent jove i a la no tan jove…

Tamanys de planetes i estrelles

Com que ho vaig prometre, he de complir.

El link següent (youtube) mostra els tamanys comparats entre els diferents planetes del Sistema Solar i diferents estrelles, fins acabar amb la impressionant VY Canis Majoris, la més gran coneguda fins ara, amb un radi entre 1800 i 2100 vegades el del Sol. Per entendre-ho, si posàssim aquesta estrella en el lloc del Sol, el seu radi arribaria fins a l’òrbita de Saturn (9.54 unitats astronòmiques, és a dir, 9.54 vegades la distància de la Terra al Sol). Per omplir aquesta estrella, necessitaríem un 7 seguit de 15 zeros, és a dir, 7×10^15, Terres. Encara més descriptiu, si representam la Terra amb una esfera de 1 cm de diàmetre, el Sol tendria un diàmetre d’un metre i 9 cm i se trobaria a 117 metres de distància. Amb aquesta escala, VY Canis Majoris  seria una esfera de 2.3 kilòmetres de diàmetre. No està malament, eh? El problema d’aquesta hipergegant vermella és que s’ha estimat que li queda poc temps de vida: menys de cent mil anys. Si és que no som res…

http://www.youtube.com/watch?v=jJ8UAMR98y4&feature=related

El gràfic següent també mostra els tamanys relatius:

Errors astronòmics

Després de llegir Impacto, d’en Douglas Preston, on com vaig comentar hi ha dos errors astronòmics (apuntar davall de l’espasa d’Orion i trobar-hi la galàxia d’Andromeda, i xifrar l’edat d’un objecte en més de 100 mil milions d’anys), m’ha fet ganes cercar altres errors astronòmics a la literatura. Això és el que he trobat. Per cert, a partir d’ara, podríem anar afegint errors al llistat a mesura que n’anem detectant en els llibres que llegim.

Un primer error el trobam en el capítol XV d’Ana Karenina, d’en Leon Tolstoi:

Oscurecía. Venus clara como de plata brillaba muy baja, con suave luz en el cielo de poniente, mientras que en levante fulgían las rojizas luces del severo Arturo…Pero Levin decidió esperar hasta que Venus, visible para él bajo una rama seca, brillase encima de ella…Venus remontó la rama, fulgía ya en el cielo azul toda la constelación de la Osa…

 O sigui, Venus surt per ponent i va pujant cap a dalt en un cel blau? Primer de tot, cap astre surt per ponent, s’hi amaguen! I, d’altra banda, si és de nit (si no, no veuríem cap estrella), com pot haver-hi un cel blau?

El señor de los anillos (J.R.R. Tolkien) tampoc no s’escapa:

En el centro se erguía una única piedra, alta bajo el sol, y a esa hora no echaba ninguna sombra….y el sol estaba aún en el mediodía, donde no había nada que temer, de modo que se sentaron recostando las espaldas en el lado este de la piedra. Estaba fresca, como si el sol no hubiera sido capaz de calentarla, pero a esa hora les pareció agradable.

 Que al migdia una pedra està fresca? Serà si el cel està ennigulat, però amb el sol ben amunt… bé, potser és l’hivern i estan enmig de les muntanyes nevades, però no, diu que hi ha una única pedra.

Continuant amb el mateix llibre,

El delgado creciente de la Luna había caído temprano en la pálida puesta de Sol, pero el cielo era todavía claro arriba y aunque allá lejos en el sur había grandes franjas de nubes que brillaban aún débilmente, en el oeste resplandecían las estrellas. 

 Mem, ha quedat clar que el Sol es pon per l’oest, aleshores com hi poden resplendir estrelles si encara és clar a dalt i els niguls del sud brillen? Potser podria haver dit que a l’oest començaven a aparèixer els puntets lluminosos de les estrelles més brillants… bé, no, millor haver dit que les estrelles començaven a resplendir a l’est, i tots contents.

Tampoc el premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez se n’escapa. A Relatos de un náufrago, conta:

Volví a buscar la Osa Menor. Fijé la vista en ella y empecé a remar. … Remé al principio desesperadamente. Luego con más calma, fija la vista en la Osa Menor, que, según mis cálculos, brillaba exactamente sobre el Cerro de la Popa.

Si suposam que el naufragi és al Carib, i que vol anar al Cerro de la Popa, que està situat a Cartagena, a la costa nord de Colòmbia, que queda just al sud del Carib, la cosa se complica: recordau que l’Ossa Menor conté l’estrella Polar, que apunta cap al nord. Aleshores, si qualcú que està en el Carib rema cap a l’Ossa Menor, el més normal és que acabi a Jamàica, Cuba, Haití o, si no troba cap illa abans, als Estats Units, però mai a Colòmbia.

Tots aquests errors els he tret de la interessant pàgina web

http://www.astroliteratura.freehosting.net/index.html

dedicada a Astronomia i Literatura. Una altra pàgina on expliquen errors (no necessàriament d’Astronomia) a la literatura és

http://libros2.ciberanika.com/desktopdefault.aspx?pagina=~/paginas/gaza.ascx

El cinema també n’és ple d’errors. Sense anar més lluny, la primera pel.lícula que estrenaren de la saga Star Wars (la que després anomenaren Star Wars. Episodio IV. Una nueva esperanza) en té un de gros (passant per alt que a l’espai no se sent renou,…). Sabeu que és un parsec? Idò és una mesura de longitud, equivalent a la distància des de la qual el radi Terra-Sol (149 600 000 Km) presenta un tamany angular d’un segon. Pensant que el tamany angular de la Lluna vista des de la Terra és d’uns 30 minuts, ja podeu pensar que un parsec és molta distància. Concretament, equival a 3.26 anys llum (recordem que la segona estrella més pròxima a la Terra és Proxima Centauri, del sistema Alfa Centauri, que està a 4.3 anys llum). Idò bé, a la pel.lícula original, en Han Solo diu de la seva nau, el legendari Halcón Milenario és:

the ship that made the Kessel Run in less than 12 parsecs

és a dir, que una mesura de distància s’ha convertit en una mesura temporal. Per mirar d’arreglar-ho, a la versió castellana s’inventaren una nova mesura de temps, i en Solo deia:

esta nave terminó la carrera de Kessel en menos de 12 parasegundos

Per acabar, una curiositat de bandera, la de Turquia. La bandera de l’armada otomana entre 1793 i 1844 era:

Archivo:Ottoman Naval Flag.svgNo hi trobau res d’estrany? Idò molt fàcil, com podem veure una estrella que està darrera de la lluna? Ja sé, direu que la lluna està en fase… quina?, sí, decreixent: la lluna sempre diu mentides, si mostra una C, és decreixent (això només passa a l’hemisferi nord, on està Turquia, perquè a l’hemisferi sud passa el contrari, i a l’equador?). Bé, d’acord, la lluna mostra un un trosset molt petit, però no hem de confondre el que veim amb el que hi ha; encara que només vegem un trosset de la lluna, hi és tota. Per tant, no podríem veure de cap manera l’estrella que hi ha al darrera. Afortunadament, des de 1936, la bandera de Turquia té la forma actual (ja des de 1844, l’aspecte era semblant):

Archivo:Flag of Turkey.svgNomés li sobra el raig que apunta cap a la Lluna, però que per raons d’estètica el podem acceptar.

Per cert, la bandera d’Azerbaijan de 1920 a 1921 tenia el mateix error que la de Turquia:

Archivo:Azerbaijansovietrep1920-1921.svg

 Ara ja el té resolt (pràcticament):

Archivo:Flag of Azerbaijan.svg

Omar Jayyam. Hazhir Teimourian.

Fa bastants anys vaig conèixer aquest poeta persa del segle XI . Tenia uns quartets on elogiava el vi i els plaers de la vida. En vaig llegir una selecció i em va quedar gravat a la memòria d’una manera persistent. Al llarg del temps me l’he anat trobant i resulta que també parla d’altres coses sempre des d’una òptica en podríem dir humanista i descreguda, cosa molt sorprenent  per l’època i el lloc on va viure. Sempre és un plaer rellegir un d’aquests petits poemes i sempre t’agraden un poquet més.

Un dels problemes que es troben els erudits amb aquest poeta és que en alguns casos  és  difícil saber si un poema és seu o és apòcrif. Fa molt temps de tot plegat, hi ha hagut moltes destruccions i queden pocs manuscrits fiables. Un d’aquests manuscrits es trobava a la biblioteca Bodleriana d’Oxford i allà la va trobar al segle XIX un escriptor – bé, un amic seu que li va fer conèixer-  anomenat Edward Fitzgerald que en va fer una traducció brillant i creativa a l’anglès. El tema de la troballa i de la versió també és ben interessant. A partir de llavors va tenir una fama universal amb traduccions a diversos idiomes, al castellà s’hi va dedicar el mateix Borges entre d’altres.

L’altre dia, estava jo per una distribuidora de llibres que coneixem bé alguns dels blocaires, bloggers si ho preferiu, i em vaig topar amb aquesta biografia del nostre poeta que ara ja començau a conèixer i no m’hi vaig poder resistir.

L’autor del llibre és un britànic d’origen kurd iranià, periodista de la BBC que ha escrit un llibre  de més de cinc-centes pàgines no només sobre Jayyam sobre el qual conta fets reals quan hi ha testimonis escrits i suposicions quan no n’hi ha sinó sobre tot el context de l’època, que inclou l’inici de l’imperi dels turcs, les lluites internes entre musulmans, la desaparició de la pèrsia antiga amb la islamització forçada, les topades amb l’imperi bizantí, la situació europea, les croades… ufff. Però molt instructiu.

També, i atenció científics del bloc,  es parla molt de la ciència de l’època i en especial d’astronomia, perquè aquest senyor també va ser matemàtic, astrònom i metge . Bé, de fet es guanya la vida més que bé amb aquestes ocupacions  perquè era astrònom i metge de reis i és considerat una ment brillant. La seva contribució més coneguda va ser al camp de l’àlgebra i a la creació d’un calendari solar extremadament precís.

El llibre té diversos apèndixs entre ells la versió de les quartetes de Fitzgerald i la seva pròpia traducció. Si hi afegim el llibre que jo ja tenia a casa, tenc tres versions bastant diferents del mateix poema, o sigui que un cop acabat el llibre d’història m’he deixat el llibre a la tauleta de nit per anar llegint de tant en tant.

Pd. Una altra curiositat que us farà gràcia. he llegit a diferents llocs, no al llibre, que Jayyam o Khayyam és el que li va dir X a la incògnita.

Les llàgrimes de Sant Llorenç, qui avisa no és traïdor

Si vos parl d’un tal Lewis Swift (1820-1913), segurament pensareu: i ara amb quina mos surt aquest? I el mateix pensareu  si nomèn  n’Horace Parnell Tuttle (1837-1923). Ara bé, si juntam els seus cognoms, Swift-Tuttle, ja sonarà de qualque cosa als més aficionats a l’astronomia. Efectivament, són els noms dels dos astrònoms nordamericans que varen descobrir el cometa que ara se coneix com 109P/Swift-Tuttle, en Swift el dia 16 de juliol de 1862 i en Tuttle, tres dies després. Aquest cometa, d’un tamany semblant al de l’asteroide que va fer desaparèixer els dinosaures, ha fet encongir el cor a molta de gent des dels anys vuitanta, quan es va comprovar que hi havia una gran amenaça d’impacte amb la Terra l’any 2126. De totes formes, podem estar tranquils, segons un article recent de la revista New Scientist, tot i que l’impacte amb la Terra o la Lluna pareix bastant probable, la col.lisió no será en cap cas en aquest mil.leni.

Com a curiositat, en Swift és de les poques persones que han pogut veure el famós cometa Halley en dues de les seves aproximacions a la Terra (anys 1835 i 1910). Noltros en gaudírem (encara que va pasar bastant lluny i va esser una de les meves grans decepcions, ja que duia des de petit esperant el seu pas)  l’any 1986, i qui sobrevisqui fins l’any 2061 el podrá tornar a veure. Per cert, ben curiosa és l’anècdota de l’ escriptor nordamericà  Mark Twain, que va néixer només dues setmanes després del periheli (máxima aproximació al Sol) de 1835 i, un any abans del nou pas del cometa, l’any 1910, va expresar el seu desig de morir amb la nova aparició del cometa… i així va esser, va morir  el 21 d’abril, només un dia després del periheli de 1910. Això va deixar escrit a la seva autobiografia:

I came in with Halley’s Comet in 1835. It is coming again next year, and I expect to go out with it. It will be the greatest disappointment of my life if I don’t go out with Halley’s Comet. The Almighty has said, no doubt: ‘Now here are these two unaccountable freaks; they came in together, they must go out together.

El cometa 109P/Swift-Tuttle, que fa una volta completa al voltant del Sol en 133’28 anys, és famós perquè dóna lloc a la pluja de meteors més espectacular de l’any, la coneguda com la pluja de les Persèides, també coneguda per aquí com les llàgrimes de Sant Llorenç.

Vegem com se forma una pluja de meteors. Quan l’òrbita de la Terra creua la del cometa, que està plena de pedres i pols que ha anat amollant, tot aquest material és “envestit “ pel nostro planeta, de manera que entra en l’atmosfera i s’incendia degut al roçament, provocant les espectaculars imatges que tots coneixem. Quan més gros és el tros que entra en l’atmosfera, més llarga és l’estela del  meteor, arribant al que s’anomenen bòlids, que poden arribar a brillar més que la lluna plena, i l’estela que deixen pot durar desenes de segons, fins i tot, en casos extrems ha durat fins a mitja hora, i de vegades van acompanyats d’un so que recorda una explosió. Jo he viscut la visió d’un bòlid i encara m’emocion quan hi pens.

Com que aquestes partícules provenen d’un cometa, se desplacen paral.lelament entre sí, en la trajectòria i posició de l’òrbita del cometa. Així, quan entren en l’atmosfera terrestre, la perspectiva mos fa veure que totes les trajectòries lluminoses provenen d’un únic punt, que s’anomena radiant. El de les llàgrimes de Sant Llorenç està situat a la constel.lació de Perseus, i d’aquí el nom de Persèides per a aquesta pluja.

Idò bé, les Persèides duraran des de dia 17 de juliol fins a dia 24 d’agost. El seu màxim d’enguany serà la matinada del dia 12 al 13 d’agost, entre la 1.30 i les 4.00. Com a motivació extra, dia 10 d’agost será lluna nova, de manera que les condicions del cel se presenten òptimes. Només falta que no hi hagi niguls (Murphy, t’estim molt, éts fantàstic, tot el que fas està molt bé). Enguany és quasi segur que proposaré a la meva familia (sinònim de Mercè, perquè els dos descendents ja fa temps que mos han deixat de banda) anar a Sa Ràpita. Si qualcú s’hi apunta, benvingut sia però, això sí, si no veim cap meteor, no és culpa meva, no és culpa meva, que quedi ben clar, no és culpa meva.

Aquí vos deix un gràfic del radiant d’enguany segons els diferents dies. Les estrelles que surten just davall formen part de Perseus.

L’univers, la veritable meravella del món

Arran d’una pregunta d’en Benet: existeix l’astronomia esfèrica?, he investigat un poc la xarxa (ja sabeu el que m’agrada) i he trobat una pàgina web bastant bona amb un curs d’Astronomia i Astrofísica per a professors de secundària. En ella hi ha molt de material escrit, moltes d’imatges i molts de links a altres pàgines web d’astronomia. Ja que inicialment el Blog tenia un tema astronòmic, he trobat adequat incloure aquesta pàgina. Aquí la teniu (he hagut de tallar l’adreça en dos trossos perquè era molt llarga, però ha d’anar tota junta):

http://www.isftic.mepsyd.es/w3/eos/MaterialesEducativos/
mem/antares/observatorio/mods_uds/0guia.html
#

Que la disfruteu.

P.S.: M’havia deixat la resposta a la pregunta d’en Benet: sí que existeix l’astronomia esfèrica; tracta del moviment dels astres, els sistemes de coordenades i temes relacionats.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: