Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘bestsellers’

MEG. Steve Alten

Resultado de imagen de steve altenSteve(n Robert) Alten (Filadèlfia, 1959) és un autor de bestsellers molt conegut, els seus llibres entrarien en la categoria de “bestsellers amb fonament”, per entendre’ns, a l’estil de Michael Crichton o Ken Follett (i que no s’ofengui ningú). Llicenciat en Educació Física per la Penn State University, Master en Medicina Esportiva per la Universitat de Delaware, i Doctor en Educació (Doctor of Education) per la Temple University, un bon dia va decidir escriure una novel.la a la que feia temps que li donava voltes.

Així, treballant-hi de nit i durant els caps de setmana, va aconseguir acabar-la. Per tal de poder pagar les taxes d’edició, va haver de vendre el seu cotxe. Quatre dies després de perdre la seva feina com a mànager general d’una empresa alimentària, el seu agent li va presentar un contracte de set xifres per a dos llibres amb Bantam Doubleday. Quin era aquest primer llibre? Idò el que vos present avui, MEG (MEG; A Novel of Deep Terror, 1997; Via Magna Ediciones, 2009; 380 pàgs.). Aquesta novel.la es va convertir en la sensació de la fira de Frankfurt de 1996, on es va vendre a més de 20 països. Aviat va arribar al lloc 19 de la llista del New York Times, i va ser l’inici d’una sèrie triunfal de 7 novel.les, la darrera de les quals, Meg: Nightstalkers, va sortir publicada l’any 2015.

A part de per aquesta sèrie, Steve Alten és conegut també per l’anomenada trilogia Maya, formada per El testamento maya (2006), La resurrección maya (2007) i Apocalipsis maya: La era del miedo (2010).

La novel.la MEG s’ha adaptat al cinema, ara està en fase de postproducció i s’estrenarà l’any que ve (el 10 d’agost als Estats Units, previsiblement). El director és Jon Turteltaub (La búsqueda 1 i 2, Instinto, Plan en Las Vegas) i el repartiment està encapçalat per Jason Statham i Ruby Rose, vista recentment a XXX 3 i John Wick 2.

Resultado de imagen de steve alten megEl protagonista de MEG és Jonas Taylor, un antropòleg expert en pilotatge de submergibles a grans profunditats a qui un accident ocorregut fa set anys el va convertir de la nit al dia en objecte de burles. Mentres pilotava un submergible a la fossa més profunda del Pacífic, la repentina visió (almenys és el que ell es va pensar que veia) d’una bèstia prehistòrica va provocar que, assustat, fes una ascensió massa ràpida, provocant la mort dels seus dos acompanyants i posant-lo a ell mateix a les portes de la mort.

Resultado de imagen de megalodon

El de color verd és el gran tauró blanc (5 o 6 metres), el de color lila, el tauró balena, actualment el peix més gran (10-12 metres), i els altres dos, Megalodons de diferents tamanys (16 i 20 metres)

Des d’aquell fatídic dia, ha dedicat la seva vida a intentar provar l’existència de l’animal que està convinçut que va veure, un Carcharodon Megalodon, el gegantí parent (llunyà?) del gran tauró blanc (Carcharodon Carcharias). Amb una longitud que podia arribar als 20 metres, un pes que rondava les 20 tonelades, un diàmetre bucal d’uns tres metres i unes dents que superaven els 20 centímetres, el Megalodon és el depredador més gran que ha existit a la Terra. Extingit des de fa 2.6 milions d’anys, possiblement degut al refredament de la temperatura oceànica provocada per la quarta glaciació, Alten juga amb la possibilitat que el Megalodon hagi sobreviscut habitant les fosses profundes del Pacífic, on hi podria haver corrents d’aigua a una temperatura que les faria capaces d’albergar vida marina.

Això és el que Taylor ha defensat durant tots aquests anys, encara que ningú no se l’ha pres mai seriosament. Però tot és a punt de canviar, quan Masao Tanaka, l’amo de l’Institut Oceanogràfic Tanaka, vol contractar Taylor perquè acompanyi el seu fill en un descens a les profunditats de la fossa de les Marianes per tal de recuperar un submergible que s’ha quedat encallat a onze mil metres de profunditat. Per a això, Taylor i el fill de Tanaka pilotaran cadascú un avançat vehicle que els conduirà fins al fons marí. I què us pensau que trobaran allà baix? Efectivament!, que les teories de Taylor no eren en absolut escabellades, i que el Megalodon existeix. I, com no podia esser d’altra manera, un exemplar femella aconseguirà arribar a la superfície (no us explic com, però a la novel.la es justifica d’una manera creïble) i començarà a menjar tot el que se li posi pel davant.

Així, entre uns que el volen matar, altres que el volen tancar en una espècie d’acuari gegant i el Megalodon que se’ls va cruspint a tots, l’emoció i la tensió estan més que garantides. De fet, si tenguéssim aquesta categoria, l’hauria hagut d’etiquetar com Thriller.

La veritat és que feia (massa?) temps que no llegia un bestseller, he disfrutat molt amb aquesta mescla de Tiburón i Jurassic Park, llàstima que es llegeix tan aviat que l’acabes sense ni donar-te’n compte. Una cosa diferent serà quan toqui anar a nedar, sort que l’aleta dorsal d’un Megalodon fa dos metres i es veu de lluny! I preparau-vos per a la pel.lícula, haurem de posar-nos crispetes a les orelles i el pot en el cap, al més pur estil de Mister Bean.

La habitación olvidada. Lincoln Child

Resultado de imagen de lincoln child

Preston & Child

Douglas Preston i Lincoln Child formen una parella d’autors de ciència ficció, en un sentit purament literal del terme: no escriuen sobre extraterrestres, ni sobre planetes llunyans, ni tan sols sobre naus espacials, les seves novel.les són obres de ficció amb temàtica científica, el que, de forma totalment encertada, s’acostuma a anomenar thrillers tecnològics, o tecno-thrillers.

Junts han escrit autèntiques meravelles, sobretot les novel.les de la sèrie protagonitzada per l’agent especial de l’FBI Aloysius Pendergast. Ara me venen a la memòria tres novel.les que sobresurten per damunt de la resta, com són les dues primeres novel.les de la sèrie de Pendergast, The Relic (The Relic, 1995) i la seva continuació El relicario (Reliquary, 1998), i La ciudad sagrada (Thunderhead, 1999), no pertanyent a la sèrie de Pendergast. Les novel.les de Pendergast estan en procés de ser adaptades en una sèrie de TV sota la producció de l’afamada Gale Anne Hurd (Terminator, Aliens, Abyss, The Walking Dead,…)

A més, els dos autors escriuen regularment novel.les per separat, amb estils ben diferents. Douglas Preston ha treballat durant 8 anys en el Museu Americà d’Història Natural de Nova Iork, i això es reflecteix en les seves novel.les, plenes d’aventures i sovint relacionades amb l’arqueologia. D’altra banda, Lincoln Child, escriptor i editor des de molt jove, un dia va deixar el món editorial per treballar com analista de sistemes per a la companyia MetLife, encara que, òbviament, més tard va tornar als llibres. Child escriu novel.les més denses, psicològiques, també entretengudes, però en general més difícils d’empassar que les del seu col.lega.

Preston té una novel.la realment interessant, Jennie (Jennie, 1994, adaptada l’any 2001 com una TV movie de no gaire èxit), que podríem catalogar d’obra de no-ficció fictícia, on relata l’experiment (fictici) que decideix fer un doctor del Museu d’Història Natural de Boston: criar en el sí de la seva família, juntament amb els seus dos fills, un ximpanzè nadó que ha trobat en un dels seus viatges a l’Àfrica.

Resultado de imagen de la habitacion olvidadaLa habitación olvidada (The Forgotten Room, 2015) és la darrera novel.la de Lincoln Child i, la veritat, no m’ha acabat d’enganxar. I això (o possiblement per això) que té un inici molt prometedor. El protagonista és Jeremy Logan, un enigmatòleg, és a dir, un especialista en fenòmens sense explicació lògica. Logan ja havia aparescut en tres altres novel.les de l’autor: Tormenta (Deep Storm, 2007), Infierno helado (Terminal Freeze, 2009) i La tercera puerta (The Third Gate, 2012, ressenyada en aquest bog). Al principi de la novel.la, trobam Logan immers en un treball que li ha encarregat l’Institut de les Ciències de Glasgow: intentar esbrinar d’una vegada per totes si el famós monstre del llac Ness existeix. Logan resol el misteri amb un mètode realment enginyós, però no desvetllaré aquí el resultat del seu estudi per tal de no influir (positivament o negativa) en el flux de turistes cap al famós (i llargarut, devers 36 Kms de llarg) llac dels voltants d’Inverness.

Resultado de imagen de lago nessMalauradament, a partir d’aquí la novel.la esdevé una cosa completament diferent. El director de Lux, un dels grups de recerca més antics i prestigiosos dels Estats Units, contracta Jeremy Logan perquè investigui la misteriosa mort d’un dels seus investigadors estrella. Willard Strachey, un home sempre amable i sensat, un bon dia va començar a comportar-se de manera estranya, fins que al final es va suïcidar d’una forma truculenta. En el moment dels fets, Strachey s’estava encarregant de la restauració d’una ala de l’edifici central del grup que feia molts anys que havia estat clausurada. Quan Logan comença la seva investigació dels fets, descobreix en aquesta ala una habitació que no apareix en els plànols de l’edifici, i en ella hi troba un estrany artilugi relacionat amb un antic projecte secret que es va cancel.lar temps enrera.

En fi, he trobat un poc massa rara la novel.la, no m’ha enganxat gaire; Logan és un personatge massa poc físic, massa intel.lectual, per dir-ho de manera eufemística, i, en alguns moments d’aquesta novel.la, li trobes a faltar una mica de múscul, com a mínim en una persona que es dedica a resoldre misteris, activitat que el sol posar en greu perill; això sí, el seu gran enginy sempre el treu de les situacions complicades. Res, que és una novel.la escrita amb l’objectiu de ser pur entreteniment, però que no ho aconsegueix del tot.

Tormenta en el Ártico. Clive & Dirk Cussler

Dirk i Clive Cussler

Sempre que parl d’un llibre de Michael Connelly, sol començar dient que és una ressenya molt senzilla perquè tot el que escriu el gran mestre de la novel.la negra actual és bo, i estic segur que agradarà a tothom.

Avui faig una ressenya que també és molt senzilla de fer, perquè tampoc no he de convèncer ningú de les bondats de l’autor del que he de parlar; no és un dels més grans de la Literatura, mai no guanyarà el premi Nobel (Benet, d’això n’estic més segur que tu del fet que qualque favorit teu el guanyi, sobretot si només en pots triar un), és, simplement, un vellet de 84 anys apassionat per la mar, tant que li ha dedicat la seva vida, i ho ha fet de dues maneres diferents però fortament relacionades: la primera és com a arqueòleg marí, fundant i presidint la National Underwater and Marine Agency (NUMA), una organització sense ànim de lucre dedicada, segons diu la seva pàgina web, a “la preservació del nostre patrimoni marítim a través del descobriment, estudi arqueològic i conservació de les restes de naufragis“; i la segona, com a escriptor, amb més de 60 novel.les i alguns llibres de no ficció, entre els que s’ha de destacar el primer que va publicar, The Sea Hunters (1996), ja que li va reportar el títol de Doctor en Lletres (Literarum Doctor, un grau acadèmic superior al PhD) per l’State University of New York Maritime College, la primera vegada en els seus 123 anys d’existència que aquesta universitat atorgava aquest grau.

No m’estendre més en la carrera de Clive Cussler, que aquest és el nom de l’autor que avui resseny; si en voleu més detalls, només cal que (re)llegiu l’entrada que li vaig dedicar el 24 de juliol de 2013. Si de cas, només comentaré, dins de l’apartat de curiositats/anècdotes, que un dels fills de Clive Cussler es diu Dirk, com el protagonista de les seves principals novel.les, i és coautor amb el seu pare de les 6 darreres novel.les de la sèrie; a més, és el director de la NUMA (la real) i, per acabar-ho d’adobar, en Dirk (Pitt, el de ficció) és pare de dos bessons, una jove anomenada Summer i un jove anomenat… efectivament, Dirk. Per distingir el pare del fill, Clive Cussler es refereix a ells com Pitt (el pare) i Dirk (el fill).

Però parlem de la trama de la novel.la que aquí resseny, Tormenta en el ártico (Arctic Drift, 2008; Debolsillo, 2011; 478 pàgs.), la 20a de la sèrie protagonitzada per l’intrèpid Dirk Pitt, ara ja director de la NUMA i, per tant, una mica aïllat de la primera línia, un paper que han passat a ocupar els seus dos fills, en Dirk i na Summer; de totes formes, els fans d’en Dirk pare (en Pitt, vaja) no quedaran desencantats ja que té un paper destacat a la novel.la (com a totes les altres).

Com és habitual en les novel.les d’aquest autor, Tormenta en el Ártico comença amb una referència a un fet real ocorregut en el passat, a partir del qual Cussler crea la seva trama.

L’any 1845 sortia d’Anglaterra una expedició capitanejada per Sir John Franklin, un experimentat navegant, amb l’objectiu d’acabar d’explorar l’anomenat Pas del Noroest, una ruta marítima situada al nord del Canadà que permetria passar de l’oceà Atlàntic al Pacífic. Però el final de l’estiu els va sorprendre enmig del pas i varen morir tots els membres de l’expedició quan els dos vaixells varen quedar enganxats en el gel.

A partir d’aquest fet real, Cussler especula amb la possibilitat que l’expedició transportàs ruteni, un metall del grup del platí poc abundant i molt perillós, i que té gran importància en la història de la novel.la.

En efecte, una bioquímica descobreix la manera de reduir les emissions de diòxid de carboni; la tècnica consisteix en la recreació artificial a gran escala del procés de fotosíntesi; però aquest procés requereix un catalitzador, el ruteni, molt escàs i difícil d’aconseguir. Però, quasi per casualitat, la recerca de ruteni apunta cap al Pas del Noroest, on podria haver-hi mines naturals d’aquest metall. El problema és que un magnat canadenc, suposadament defensor del mediambient, està disposat a tot perquè el descobriment no tengui èxit. Com és d’esperar, en Dirk Pitt i el seu amic Al Giordino posaran la seva vida en perill per aconseguir aturar els peus al criminal. Els dos fills d’en Pitt també tendran un paper destacat en la trama.

En fi, es tracta, com totes les del mateix autor, d’una entretenguda novel.la d’aventures amb personatges molt carismàtics, adequada per passar una (llarga) estona de divertiment sense pretensions. Per descomptat que si us agrada el mar, aquest és un autor que heu de tenir molt en compte.

La piedra de fuego. Glenn Cooper

Si vos parl de n’Arthwyr de Maleoré, sabríeu a qui em referesc? No? Idò seguiu llegint.

La piedra de fuego (The Ressurrection Maker, 2013; ed. Grijalbo, 2014; 431 pàgs.) és una típica novel.la d’en Glenn Cooper: agafa uns fets reals i els vesteix d’una trama d’intriga. Ara bé, fer això i aconseguir una bona novel.la, interessant i addictiva, no és gens fàcil. Primer de tot, requereix una feina de documentació impressionant, si no vols que amb les primeres cinquanta pàgines el lector pensi que l’estàs enganat i prefereixi llegir qualsevol altra cosa, com per exemple les pàgines d’economia de La Vanguardia (per dir qualque cosa que jo no llegiria mai). També, la història que es creï ha d’encaixar perfectament amb els fets reals, perquè en cas contrari el lector podria pensar que més valdria haver fet dos llibres, un que explicàs la part històrica, en pla enciclopèdia, i un altre d’aventures que, casualment, tendria que veure amb el primer. No cal dir-vos què acabaria llegint el lector en aquest cas. A més de tot això, els personatges que protagonitzin la novel.la han de ser interessants, t’has de sentir implicat en la història, has de patir pels “bons” i odiar els “dolents”. Finalment, la intriga ha d’estar ben duita, i ha d’acabar d’una manera satisfactòria (no parlaré de la teoria d’en Hitch, que deia que perquè una història enganxi, els protagonistes han de patir molt, però al final n’han de sortir vius).

Idò bé, tot això es compleix a les novel.les d’en Glenn Cooper. D’altra banda, la seva manera d’explicar els fets històrics és a través d’unes trames paral.leles ubicades a l’època corresponent, interessants per sí mateixes però, a més, perfectament encaixades dins del fil argumental. D’aquesta manera, l’autor aconsegueix unes novel.les d’una factura brillant.

La piedra de fuego no n’és una excepció, encara que potser és la més fluixeta de les seves novel.les; de totes formes, és un llibre dels que no et permeten deixar-los més que per complir amb les necessitats bàsiques. Les 431 pàgines (de fet, menys, ja sabeu el costum espanyol de començar les novel.les per la pàgina 7, o 9, o 11, la 7 en aquest llibre) es llegeixen perfectament en dues o tres sessions (en el meu cas, en quatre). De totes formes, per allò de posar-li qualque emperò, la resolució de la història és bastant previsible, tot i que tampoc no veig cap altra manera possible d’acabar-la, a part que aquest fet no li lleva gens d’interès a la novel.la; a més, les darreres línies contenen un fet inesperat.

Però parlem de la trama. N’Arthur Malory, un químic que treballa de director de màrketing en una empresa de desenvolupament de materials especials, dedica el seu temps lliure a la seva gran passió, la recerca de tresors. El seu gran anhel és Camelot, li agradaria trobar l’espasa Excalibur i, sobre tot, el Sant Greal, el calze sagrat que Jesucrist va usar en L’Últim Sopar. Aquesta afició li ve pel fet que, segons la tradició familiar, n’Arthur és descendent d’en Thomas Malory, l’autor del segle XV que va escriure “La mort d’Artur”, una de les obres més conegudes sobre la figura del llegendari rei britànic (la pel.lícula Excalibur hi està inspirada).

En Malory forma part d’un grup d’intel.lectuals anglesos que celebren reunions periòdiques per parlar de temes relacionats amb el Sant Greal. Un dels membres més antics, n’Andrew Holmes, crida en Malory per dir-li que ha trobat una pista sobre l’existència del calze però, abans que li pugui mostrar, és assassinat i el propi Malory se’n surt pels pèls. A partir d’aquí, es dedica a intentar reproduir els darrers passos del seu amic per tal d’aclarir el que en Holmes havia descobert. Pel camí coneixerà una física francesa que l’ajudarà en la seva recerca, la qual els durà per alguns paratges molt coneguts per noltros, com La Sagrada Família i el monestir de Monserrat. Tot això intentant sobreviure als atacs dels assassins del Khem, un grup secret que cerca el Sant Greal per altres motius no tan culturals.

En fi, ara que som a l’estiu, res millor que un bestseller, que en aquest cas també podríem dir que és bestwriter i bestreader, per passar una estona agradable (de totes formes, en Glenn Cooper és recomanable per a qualsevol estació de l’any).

Nota final: Supòs que a hores d’ara ja ho teniu clar però, de totes formes, comentaré que Arthwyr no és més que una de les maneres en què es coneix el rei Artur, el de la taula rodona, i Maleoré és el lloc de França on suposadament va néixer (segons la recerca/imaginació d’en Cooper).

El complot de la media luna. Clive Cussler

Feia molt de temps que tenia ganes de dedicar una entrada a en Clive Eric Cussler (Aurora, Illinois, 1931), però és que feia molt de temps que no en llegia cap llibre (concretament, des de 2009). Tot va començar ben per casualitat: un dia vaig veure en una llibreria una novel.la sobre un monstre marí que atacava a tot el que se li posava a tir, una espècie de “Tiburón” però en pla prehistòric (és ben coneguda la meva afició als dinosaures i “bitxos” semblants); un atac de sobtat remordiment va fer que no el compràs en aquell moment, i quan, uns dies després, vaig tornar a la llibreria, no me’n recordava del títol ni de l’autor (sol passar), així que me vaig dedicar a cercar-lo entre tots els llibres que hi havia. I, vés per on, vaig trobar Amenaza bajo el mar, una novel.la amb una portada que se pareixia molt a la que havia vist (la podeu veure a la imatge), de manera que el vaig comprar. Això passava el mes de juliol del darrer any del segle passat (aprofit per dir que era l’any 2000, no el 1999, com erròniament se pensa, encara ara!). Bé, només comentaré que vaig acabar l’estiu havent llegit 6 novel.les d’en Cussler, 3 el mes de juliol i 3 més el mes d’agost. Fins ara he llegit 20 novel.les d’aquest autor, el que representa un total de 10.805 pàgines, o sigui que me consider amb autoritat suficient per fer aquesta entrada. Per cert, no és l’autor del que més novel.les he llegit, ni el segon, ja que he llegit 24 Simenon’s i 22 Connelly’s, però sí que és el tercer, per davant d’en Vázquez Figueroa (18) i en Patterson (15) (sense comptar, és clar, el complicat cas del binomi Preston-Child, dels que he llegit 14 novel.les conjuntes, més 4 d’en Preston i 5 d’en Child).

No crec que sigui necessari dir que les novel.les d’en Cussler són tremendament addictives, perquè la veritat és que se podria malinterpretar; és cert que ho són, però perquè estan molt ben escrites i són molt, però que molt, entretengudes, gens avorrides perquè mos entenguem.

Encara que manté fins a 6 sèries diferents, dues d’elles estan molt relacionades, i quasi totes tenen en comú la gran passió d’en Cussler: la mar i les investigacions marines. Però la sèrie principal és la protagonitzada per l’intrèpid Dirk Pitt, el nom del qual l’ha pres del seu fill Dirk Cussler, actual co-autor d’algunes novel.les. En Pitt és una espècie de James Bond marí, amb reminiscències de n’Indiana Jones; enteneu-me, en Pitt té una alçada de 1m 90cm, cabells negres, ulls verds opalins, atractiu, enamorat del mar, expert en armes (va participar a la guerra de Vietnam, encara que només al final del conflicte) i en lluita sense armes, i és valent, molt valent. El seu atractiu el fa tenir molt d’èxit amb les dones i a cada novel.la sol tenir una aventura romàntica. Fruit d’una d’elles, i sense adonar-se’n fins anys després, varen néixer els seus dos fills bessons, en Dirk i na Summer, que han heredat la bellesa de la seva mare i l’atractiu i el coratge del seu pare. Des de fa uns quants anys, en Pitt està feliçment casat amb la congressista dels EEUU Loren Smith, o sigui que les conquestes i romanços són ara cosa dels seus fills.

En Dirk Pitt treballa a la National Underwater and Marine Agency (NUMA), una organització governamental creada per protegir i explorar els oceans. Curiosament, en Cussler va crear ja fa temps una fundació sense ànim de lucre anomenada també NUMA que se dedica a la recerca i estudi de vaixells enfonsats, i ja n’ha identificat més de 60. Com en Pitt, en Cussler té una gran col.lecció de cotxos clàssics, i acostuma a sortir a les seves pròpies novel.les, en una espècie de cameos literaris; el seu paper és molt curtet però sovint aporta qualque tipus d’ajuda als protagonistes, que indefectiblement no el recorden d’una novel.la a l’altra, encara que sempre pensen que els sona no saben d’on. En Pitt sempre va acompanyat del seu inseparable amic de la infantesa Al Giordino, de 1m 62cm d’alçada i 80Kgs de pur múscul. La relació entre ells dos és d’una profunda amistat, i aquesta relació i les aventures que comparteixen és un dels grans alicients d’aquestes novel.les. Com a broma privada, en Giordino sempre ha estat sospitós de robar-li al cap de la NUMA, l’almirant James Sandecker, alguns dels seus cigars especials, sense que en Sandecker mai no ho hagi pogut provar.

Com a curiositat, més de 17 novel.les d’en Cussler han aparescut a la llista de bestsellers del New York Times, poca broma!

Sí, ja ho sé, se suposa que aquest bloc està fet per ressenyar llibres, no autors, però ja me coneixeu, i a més a més ja he explicat que en Cussler ha significat molt a la meva vida de lector, o sigui que li havia de fer un petit homenatge. I vaja, ara record una altra cosa que vull comentar, però ho deixaré per després de la ressenya, no sigui que no acabeu de llegir l’entrada.

El complot de la media luna (Crescent Dawn, 2010; ed. Plaza & Janés, 2011; 524 pàgs.) comença, com totes les novel.les d’en Cussler, explicant un fet del passat que tendrà incidència en el decurs de la novel.la. L’any 327 una galera romana amb una important càrrega per a l’emperador Constantí és atacada per uns pirates; d’altra banda, l’any 1916, de manera misteriosa, un vaixell de guerra britànic explota i s’enfonsa al mar del nord. A l’actualitat, mesquites d’Egipte i Turquia són objecte d’atacs terroristes, mentres en Pitt i el seu fill, que estan realitzant investigacions submarines a les costes de Turquia i Israel, es troben enmig d’un complot que pretén fer resorgir l’imperi otomà. Mentrestant, na Summer està immersa en la recerca d’un manifest que data de l’època de Jesucrist i que podria aportar noves dades al naixement del cristianisme. Totes aquestes trames, evidentment, convergiran en un final trepidant i ple d’acció. Crec que, a aquestes altures, no cal dir que la novel.la m’ha agradat molt, i que aquest estiu en llegiré qualcuna de les tres úniques que me falten per completar les 21 protagonitzades p’en Dirk Pitt (fins ara).

I ara, el detall final, de caire cinematogràfic. L’any 1980 va veure la llum una infumable (4.2 a IMDb) adaptació de la possiblement més famosa novel.la d’en Cussler, ¡Rescaten el Titanic! (Raise the Titanic!, 1976), amb en Richard Jordan (La fuga de Logan, Capitanes y reyes) fent de Dirk Pitt i en Jason Robards com a Sandecker; en Giordino sortia només en un cameo!, i amb un altre nom, Vinnie. Basta dir que la pel.lícula va ser nominada a tres Razzies (pitjor pel.lícula, pitjor guió i pitjor actor secundari), però no en va guanyar cap, ja se sap, era massa dol… En Cussler va prometre que mai més no deixaria adaptar una novel.la seva.

Però, vés per on, l’any 2005, després d’aconseguir plens poders per decidir si la pel.lícula es feia o no segons el guió, que supervisava personalment, i la tria d’actors, la seva interessant novel.la Sahara (1992) va ser adaptada, amb un elenc molt atractiu: en Matthew McConaughey feia de Dirk Pitt, n’Steve Zahn interpretava el seu inseparable amic Al Giordino, en William H. Macy feia de Sandecker, i na Penelope Cruz interpretava la partenaire femenina d’en Pitt en aquesta novel.la (en el rodatge se va convertir en la seva parella real). La veritat és que la pel.lícula va ser molt entretenguda, amb potser massa tocs d’humor (comparat amb la novel.la). Però el pitjor de tot va ser que la pel.lícula va passar molt per alt la historieta inicial que vos he comentat que tenen totes les novel.les d’en Cussler, la veritat és que la manera d’inclore-la va ser molt ben pensada per estalviar temps: al començament de la pel.lícula, la càmera fa un recorregut per un camarot (crec recordar) d’un vaixell i, en forma de retalls de diari, mos n’assabentam de la història. Però no va satisfer en Cussler, que li havia donat molt de pes a la història. Tampoc no li va agradar que s’escurçàs molt el tema de la desaparició de n’Amelia Earhart, que també tractava a la novel.la, i va trobar que els actors actuaven “massa lliurement”, sense centrar-se massa en la novel.la, massa còmics, “quasi ridículs”. En fi, ara sí que la possibilitat de veure l’adaptació d’una altra novel.la d’en Cussler és nul.la.

Nota final: Com que he dit que ja acabava, m’he inventat aquest format de nota final per contar una altra cosa, crec que molt interessant. A la novel.la se parla molt de passada del vaixell Britannic, germà bessó del Titanic. Picat per la curiositat, he investigat una mica, i ara vos coment un poc la història. La companyia White Star Line va disposar de tres vaixells de la classe Olympic, de noms (per ordre de varadura): Olympic, Titanic i Gigantic, en honor de les races de la mitologia grega: els Deus Olímpics, els Titans i els Gegants. Els tres vaixells varen tenir en comú un fet que desvetllaré al final.

El dia 20 de setembre de 1911, l’Olympic va ser envestit per un altre vaixell xuclat per la turbulència de les hèlixs del gegant, cosa que li va causar un immens forat en la zona dels camarots de 3a classe d’estribord; no hi va haver cap ferit i el vaixell va poder tornar a Belfast, on va ser reparat i va continuar el seu servei fins l’any 1935.

Com és ben conegut, la matinada del 14 al 15 d’abril de 1912, durant el seu viatge inaugural de Southampton a Nova York, el Titanic va envestir un iceberg i es va enfonsar, morint 1514 de les 2223 persones que hi anaven a bord. Per cert, el multimilionari australià Clive Palmer ha anunciat la varadura per a l’any 2016 del Titanic II, una rèplica exacta del vaixell enfonsat.

Quasi sis mesos després de la varadura del Gigantic va esclatar la Primera Guerra Mundial, i l’armada britànica el va requisar per fer-lo servir de buc-hospital, canviant-li el nom a Britannic. El 21 de novembre de 1916, mentres salpava per la mar Egeu, el Britannic va xocar amb una mina, cosa que va provocar danys a la banda d’estribord. Una subsegüent explosió interna va fer que el vaixell s’escoràs molt. Encara que el capità va fer tancar les comportes estanques, dues d’elles no s’accionaren i l’aigua va anar entrant irremeiablement dins del vaixell, produint el seu enfonsament. De les 1125 persones que hi havia a bord, només 29 moriren, quan els dos bots on anaven (arriats sense el permís del pont de comandament) varen ser xuclats pel vòrtex creat per l’hèlix de babor. Per cert, sabeu qui va trobar les restes del Britannic? Idò en Jacques Cousteau.

I ara, la curiositat: Na Violeta Constanza Jessop (Bahía Blanca, Argentina, 1887 – Suffold, Regne Unit, 1971) treballava com a camarera en l’Olympic i va sobreviure a l’accident que he comentat abans (com la resta de persones a bord). Posteriorment, poc abans que salpàs, na Violeta va ser requerida per formar part del grup de camareres del Titanic i, encara que no volia deixar l’Olympic, la seva família i amics la convenceren que era una bona oportunitat, i va acceptar l’oferiment. No cal dir que va ser una de les poc més de 700 persones que sobreviviren a la catàstrofe. I, efectivament, na Jessop també va formar part de la tripulació del Britannic, en aquest cas com a infermera. I sí, també va fugir del vaixell en un dels dos bots sinistrats. I què va passar? Idò que poc abans que les hèlixs destrossassin els bots, ella va saltar al mar, salvant-se així d’una mort segura.

Per acabar amb la seva biografia, comentaré que na Violeta Jessop va viure fins als 84 anys, retirada en una casa de camp d’Anglaterra. No creis que en James Cameron se va equivocar d’història? La pel.lícula hauria d’haver parlat de na Violeta Jessop.

La tercera puerta. Lincoln Child

La tercera puerta ( The Third Gate, 2012; ed. Plaza Janés, 2013; 333 pàgs.) és la cinquena novel.la escrita p’en Lincoln Child sense la seva habitual parella literària, en Douglas Preston. Com totes les escrites per aquest binomi (conjuntament i per separat), aquesta novel.la és tremendament addictiva i presenta grans dosis d’emoció i suspense, tot això mesclat amb una important feina de documentació.

En aquest cas, en Child ha agafat el cas real del reconegut com el primer faraó d’Egipte, en Narmer (ca. segle 31 aC), unificador de l’Alt i el Baix Egipte; a aquesta conclusió s’hi va arribar a partir del descobriment de l’anomenada Paleta de Narmer, que el mostra amb les insígnies dels dos Egiptes.

En Child ha especulat amb la ubicació de la tomba d’aquest faraó, i ha muntat una novel.la al voltant d’una expedició arqueològica dirigida per un famós (i fictici, evidentment) cercador de tresors, en Porter Stone. Aquest està convinçut que la tomba es troba al Sudd, un espectacular aiguamoll situat al sud de Sudan, en el Nil Blanc. Cercau-ne imatges a internet, jo en pos una.sudd-sudan-6El Sudd, que durant l’època de les pluges pot arribar als 130.000 kilòmetres quadrats (més o menys com Anglaterra), està format per papirs i vegetació descomposta que formen un conglomerat que arriba a tenir 6 metres de gruix, i que es romp contínuament en multitud d’illes que es tornen a juntar, de manera que es fa quasi impossible navegar-hi, ja que canals que hi ha avui poden desaparèixer ben aviat. Aquesta ecoregió d’importància mundial conté unes 400 espècies d’ocells, incloent com a curiositat la grua coronada de coll negre (curiosa és la seva denominació científica: Balearica pavonina).

Per cercar la tomba, n’Stone es rodeja d’un variat grup de gent, entre els quals s’hi troba una experta egiptòloga, un enigmatòleg i un metge especialitzat amb NDE (Near-Death Experiences), la dona del qual va estar morta durant 14 minuts, abans de recuperar-se dotada de sensibilitats especials. Tots ells s’embarquen en una carrera contra el rellotge per mirar de trobar la tomba d’en Narmer, fent ús de la més avançada teconologia en un ambient terriblement hostil. A la novel.la no li falta cap dels tòpics que envolten els descobriments de tombes de faraons: malediccions, assassinats, emoció, solemnitat,…

En fi, si vos voleu entretenir una estona, no ho dubteu, llegiu aquest (i, de fet, qualsevol altre) llibre d’en Lincoln Child.

Inferno. Dan Brown

Ja he llegit Inferno (Inferno, 2013; ed. Planeta, 2013; 633 pàgs.), la nova (i esperada) novel.la d’en Dan Brown (Exeter, New Hampshire, 1964), aquell autor de bestsellers que es va fer un nom en el nostro país amb El código Da Vinci, que el va mantenir (més o menys) amb Ángeles y demonios, que va trontollar una mica amb La fortaleza digital i El gran engaño i que, al meu parer (vegeu, sinó la ressenya del 13 de desembre de 2009), es va enfonsar completament amb El símbol perdut.

Vejam, en Dan Brown escriu molt bé, explica unes coses molt interessants, la majoria certes, i crea unes trames que enganxen molt. A més a més, ningú no li pot discutir el seu gran èxit de vendes (sé que vendes no equival a lectures, però això no li lleva cap mèrit); quan s’anuncia la publicació d’un nou llibre, el món s’atura; pensau que la seva obra s’ha traduït a 52 idiomes, i ha venut més de 200 milions de còpies; és, senzillament, es-pec-ta-cu-lar! D’altra banda, el seu personatge franquícia, en Robert Langdon, professor d’iconologia i simbologia religiosa de la Universitat de Harvard, és molt atractiu, es troba en una forma envejable per a la seva edat (ja ha fet 50 anys, va néixer en el mateix lloc i el mateix dia, un any abans, que en Brown), i és molt molt bo en el seu camp, per resumir-ho ràpid: és el millor del món.

Què passa idò amb en Dan Brown? Simplement, les tres històries anteriors protagonitzades p’en Langdon són molt repetitives: ajudat per una experta en qualque cosa, intenta resoldre un misteri mentres escapa d’un assassí boig.

Ara bé, Inferno és una altra cosa; he de dir que, per a mi, en Dan Brown s’ha redimit completament i ha gestat una novel.la molt interessant, amb acció a estones trepidant mesclada amb moments més tranquils, ideals per gaudir de la col.lecció d’escenaris i obres d’art dels que mos parla a les pàgines del llibre (impossible no anar al google a cercar-ho mentres se va llegint). Pensau que els escenaris triats per a aquesta novel.la són molt atractius: Florència, centre històric i artístic de la Toscana i cuna del Renaixement, amb l’espectacular David d’en Miquel Àngel (redescubriu-lo, és impressionant); Venècia, la ciutat dels canals, una de les ciutats més curioses del món, amb la basílica de Sant Marc; i Estambul, el pont entre Orient i Occident, la tercera ciutat més poblada d’Europa, amb la monumental Santa Sofia, una antiga basílica i mesquita, ara museu, amb una planta rectangular de més de mitja hectàrea d’extensió.

Com és d’esperar, la novel.la té com a motor el poeta florentí Dante Alighieri i la seva obra mestra, La Divina Comèdia (impossible no recordar El último Catón, 2001, de na Matilde Asensi, encara que les trames no tenen res a veure). Al voltant de la primera part d’aquesta obra, en Brown ha teixit una història que té que veure amb el moviment anomenat transhumanisme (que propugna l’ús de les noves ciències i tecnologies per millorar les capacitats mentals i físiques de l’ésser humà), amb el bioterrorisme, amb l’OMS,…

L’inici de la novel.la no pot ser més espectacular: en Langdon es desperta en el llit d’un hospital, amb una ferida de bala al cap, enganxat a mil màquines i sense recordar res dels darrers dies. Quan es va fent a la idea d’on es troba, una inquietant dona entra a l’hospital i mata el metge que l’estava atenent, i només la intervenció d’una altra doctora el permet salvar-se pels pèls d’una mort segura, embarcant-se en una escapada trepidant pels carrers i jardins de Florència, mentres intenta aclarir per què el volen matar i qui és una misteriosa dona amb els cabells platejats que se li apareix en somnis.

Podria continuar explicant més coses, però ja veis per on van els tirs, es tracta d’una novel.la de les que enganxen de veres: si la llegeixes quan estàs de vacances, la pots acabar, no en 20 minuts (com fa en Woody Allen amb Guerra y Paz), però sí en ben poc temps.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: