Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘bestsellers’

Tormenta en La Habana. Clive & Dirk Cussler

De vegades, quan he llegit una novel.la una mica dura, o simplement tenc ganes d’assegurar-me l’entreteniment, vaig a l’estanteria corresponent i agaf una novel.la de Clive Cussler. Ja vos n’he parlat en altres ocasions, és un tir segur: aventures, intriga, emoció,…

Aquesta vegada li va tocar a Tormenta en La Habana (Havana Storm, 2014; Plaza & Janés, 2017; 397 pàgs.), la vint-i-tresena novel.la protagonitzada per Dirk Pitt, el prototip d’aventurer, una mescla quasi perfecta d’Indiana Jones i James Bond. La part negativa de la tria és que ara ja només me queda una novel.la de Pitt sense llegir; en fi, sempre puc agafar novel.les de Cussler amb altres personatges.

Resultado de imagen de tormenta en la habana cusslerMentres Dirk Pitt investiga un problema tòxic en el Carib que podria arribar a afectar a la costa dels Estats Units, es veu involucrat, sense voler, en la lluita pel poder a Cuba després de la mort de Fidel Castro. D’altra banda, els seus fills Dirk i Summer, que són a l’est de Mèxic acabant un projecte conjunt amb un professor d’antropologia de la Universitat de Veracruz, troben una capsa de ceràmica semblant a un joier. Quan, arribats a la Universitat, obren la capsa, hi troben a dins un còdex que sembla conduir-los cap a un tresor d’un valor incalculable. El problema és que la possibilitat de trobar un tresor cridarà l’atenció de persones poderoses que voldran apoderar-se’n, sense importar-los el que hagin de fer per aconseguir-ho. Així, la família Pitt, ajudada pel seu fidel amic Al Giordino i altres membres de NUMA, hauran de fer mans i mànigues per intentar sobreviure a la situació de perill en què es trobaran immersos.

Es tracta novament d’una entretenguda novel.la d’aventures marines, amb uns personatges que, després de 22 novel.les, ja comencen a ser com de la família.

Anuncis

El corredor del laberinto. Parts 1 i 2. James Dashner

Aprofitant que s’estrenava la darrera (fins ara) part de la trilogia (segur?) d’El corredor del laberinto, vaig decidir preparar-me com cal per a l’ocasió, de manera que vaig llegir les dues primeres novel.les i, després, vaig veure les dues primeres pel.lícules. En fi, jo som així, m’agrada preparar-me per als aconteixements.

Resultado de imagen de los juegos del hambre libroCuriosament, els darrers anys han aparescut tres trilogies (ampliades amb preqüeles i demés), totes distopies incloses dins del que avui en dia es coneix com literatura “Young Adult” (o, abreujadament, YA), és a dir, la que en principi està destinada a joves que es troben al final de la seva adolescència, que són també les edats dels protagonistes de les històries. I, també curiosament, les tres trilogies han tengut adaptació cinematogràfica important.

Per ordre d’estrena de les pel.lícules, hem de començar amb la trilogia de Los juegos del hambre, escrita per Suzanne Collins (Hartford, Connecticut, 1962); els llibres es varen publicar els anys 2008, 2009 i 2010, mentres que les adaptacions es varen estrenar els anys 2012, 2013, 2014 i 2015 (el darrer llibre es va adaptar en dues pel.lícules, així els va anar!). Va ser tot un boom editorial, i les seves adaptacions al cinema també varen tenir molt d’èxit, sobretot les dues primeres, amb una Jennifer Lawrence (agost de 1990, Louisville, Kentucky) de protagonista que el mateix any que estrenava la primera pel.lícula firmava l’actuació a El lado bueno de las cosas que li reportaria el seu primer Òscar (i únic, fins ara).

Resultado de imagen de divergente libroLa trilogia de Divergente, obra de Veronica Roth (Nova Iork, 1988), va veure la llum literària els anys 2011, 2012 i 2013, i la llum cinematogràfica els anys 2014, 2015 i 2016. Amb Shailene Woodley (novembre de 1991, Simi Valley, Califòrnia), que acaba d’aconseguir la seva segona nominació (sense premi) a un Globus d’Or per la sèrie Big Little Lies (després de l’obtinguda amb Los descendientes l’any 2012), de protagonista, les pel.lícules varen tenir menys èxit que Los juegos…, encara que també varen ser tot un aconteixement.

Finalment, la trilogia d’El corredor del laberinto, la que ens ocupa avui, va sortir publicada els anys 2009, 2010 i 2011, encara que el seu autor, James Dashner (Austell, Georgia, 1972), explica que va començar a escriure el primer llibre l’any 2004, de manera que, potser, seria la primera de les tres trilogies. Les pel.lícules s’estrenaren els anys 2014, 2015 i… 2018; aquesta anormal separació entre les dates d’estrena de la segona i tercera pel.lícules va ser deguda al greu accident que va patir el protagonista de la trilogia, l’actor novaiorquès Dylan O’Brien (agost de 1991), durant el rodatge de la tercera pel.lícula, cosa que ho va paralitzar tot durant més d’un any.

Resultado de imagen de james dashner

James Dashner (esquerra) i el director de les pel.lícules, Wes Ball

Però centrem-nos en aquesta darrera saga. Segons conta Dashner, la seva principal inspiració va sorgir dels llibres El señor de las moscas (1954, William Golding) i El juego de Ender (1985, Orson Scott Card), i la idea del laberint li va venir de la novel.la El resplandor (1977, Stephen King).

La trama de la saga està situada en una època postapocalíptica; unes devastadores erupcions solars calcinaren grans extensions de La Terra, convertint-la majoritàriament en un immens desert on la vida com la coneixem es va fer impossible. La gran majoria de les persones que sobreviviren a aquest cataclisme es varen veure afectades per una malaltia, anomenada Erupció, que les feia embogir a poc a poc, fins a acabar convertides en una espècie de morts vivents necessitats de sang. Però, i aquí rau la trama, algunes persones varen resultar immunes a la malatia, convertint-se en uns béns preuats per a la companyia coneguda com C.R.U.E.L. (W.C.K.D. en l’original), que vol obtenir al preu que sigui la cura per a la malaltia.

Abans de passar a parlar dels dos llibres que he llegit (els dos primers de la saga), he d’advertir que, per raons òbvies, el que segueix pot tenir algun spoiler (per parlar del segon llibre, alguna cosa hauré de dir de com acaba el primer).

Resultado de imagen de el corredor del laberinto libroLa primera novel.la, El corredor del laberinto (The Maze Runner, 2009; Nocturna Ediciones, 2010; 524 pàgs.) comença quan un jove anomenat Thomas es desperta tancat en el que resulta ser un ascensor en moviment ascendent. No recorda absolutament res, només el seu nom, i, quan l’ascensor al final s’atura i s’obren unes portes al seu sòtil, Thomas es troba envoltat per altres joves (tots mascles) que semblen viure en un immens prat completament encabit entre quatre parets d’una alçada gegantina. A poc a poc, Thomas va encaixant en la comunitat i aviat descobreix que, cada dia, quatre portes (una a cada paret) s’obrin el matí i es tornen a tancar a la nit. Aquestes portes condueixen a un laberint que rodeja tot l’espai i que sembla ser l’única possibilitat d’escapatòria. El problema és que, quan es fa de nit, unes grotesques criatures biomecàniques poblen el laberint i maten qualsevol persona que s’hi trobi a dins, de manera que els corredors (que així s’anomenen els que l’exploren) han de tornar cada dia abans que es tanquin les portes, de manera que tenen un temps limitat per intentar trobar-ne la sortida, amb la dificultat afegida que cada dia les parets que conformen el laberint es mouen, canviant la configuració del laberint. Com vos podeu imaginar, Thomas acabarà convertint-se en un corredor i, també com vos podeu imaginar, la seva aportació a la solució del laberint serà decisiva.

Resultado de imagen de el corredor del laberinto 2 libroLa segona novel.la, Las pruebas (The Scorch Trials, 2010; Nocturna Ediciones, 2011; 490 pàgs.) comença quan els protagonistes de l’anterior novel.la ja són fora del laberint i són forçats a anar fins a un lloc conegut com El refugi segur on, segons els assegura la gent de C.R.U.E.L., trobaran la cura definitiva per a la malaltia. En el camí a través d’un inhòspit desert, unes circunstàncies adverses els obligaran a refugiar-se en una ciutat pràcticament destruïda on, a més d’intentar sobreviure a les hordes d’infectats, incorporaran dos companys de viatge que seran una gran ajuda. La novel.la acaba quan arriben a l’objectiu perseguit però… (m’atur aquí).

La veritat és que les novel.les estan molt ben escrites, són òbviament molt entretengudes i la trama s’ho val. Ara bé, si les voleu llegir per recordar les anteriors pel.lícules i, així, preparar-vos per a la tercera, no cal que ho faceu. Si la primera pel.lícula era bastant fidel a la novel.la, només canviant petites coses (algunes d’elles sense cap motiu aparent), a partir de la segona pel.lícula, la trama es desvia tant de la novel.la que la sensació que tens és que vius dues històries diferents amb els mateixos personatges. No cal dir que la tercera pel.lícula segueix a la segona pel.lícula, no a la segona novel.la, de manera que, si és per seguir les pel.lícules, no cal llegir les novel.les, ni tan sols per completar-ne la informació cinematogràfica, són dos móns completament diferents.

Òbviament, el primer que vaig fer quan vaig acabar de veure la segona pel.lícula va ser cercar quina opinió en tenia l’autor de tots aquests canvis; i la veritat és que me va sorprendre, i molt, llegir que n’està encantat. En una entrevista, Dashner comenta que, tot i que sempre havia pensat que una adaptació cinematogràfica ha de seguir literalment la novel.la, després de veure les dues primeres pel.lícules de Harry Potter, adaptacions tan literals que l’acabaren avorrint, va arribar a la conclusió que estava completament equivocat, que es tracta més de “capturar la visió i l’esperit de la trama i els personatges”. I és ben cert que la trilogia de pel.lícules ho ha aconseguit. En fi, quan hagi llegit la tercera novel.la, ja la comentaré. De moment, vull començar a llegir la primera novel.la d’una nova trilogia que Dashner ha anat publicant després de la del laberint. Es tracta d’El juego infinito, l’inici de la saga La doctrina de la inmortalidad. Ja vos ne parlaré.

Origen. Dan Brown

Resultado de imagen de dan brownFins ara, les novel.les de Dan Brown tenien un patró diguem-ne marca-de-la-casa: Robert Langdon coneix noia atractiva, amb la que ha de fugir d’un assassí despietat mentres van desxifrant enigmes; aquest procés els durà per diverses ciutats importants on l’autor aprofitarà per mostrar-mos alguns dels edificis/escultures/pintures/… més representatives.

Idò bé, Origen (Origin, 2017; ed. Planeta, 2017; 637 pàgs.)… bé, a qui vull enganar? Origen segueix la mateixa tònica, ja sabeu: Robert Langdon coneix noia atractiva, amb la que ha de fugir d’un assassí despietat mentres van  desxifrant enigmes; aquest procés els durà per diverses ciutats importants on l’autor aprofitarà per mostrar-mos alguns dels edificis/escultures/pintures/… més representatives. (sí, òbviament he fet copy/paste)

Resultado de imagen de la sagrada familiaAra bé, el que fa més atractiva aquesta novel.la, almenys per a nosaltres (ja m’agradaria conèixer l’opinió de lectors de l’estranger), comparada amb les altres, és que els llocs per on transcorr la trama (ara en parlaré d’ella) mos són molt propers: des de la muntanya de Montserrat, passant pel museu Guggenheim a Bilbao, fins acabar a Barcelona, amb la Sagrada Família, la casa Milà, i el Centre Nacional de Supercomputació de Pedralbes en el centre de l’acció. També, però menys, la novel.la ens duu fins al Palau Reial de Madrid, i altres localitzacions conegudes.

Resultado de imagen de origen dan brownEdmond Kirsch, un exalumne de Robert Langdon convertit en multimilionari gràcies a uns espectaculars invents tecnològics i també degut a una alta capacitat per fer prediccions que s’han anat complint, és una persona a qui segueix tot el món. Ara és a punt de revelar un descobriment que, segons afirma, donarà resposta a les dues questions que des de sempre han obsessionat la humanitat: d’on venim? cap on anam? L’aconteixement, transmès a tot el món, tendrà lloc en el museu Guggenheim, i allà s’hi troba Robert Langdon, convidat pel seu antic alumne. Per organitzar l’esdeveniment, Kirsch ha comptat amb la inestimable ajuda de la directora del museu, Ambra Vidal, recentment promesa al futur rei d’Espanya.

Just quan acaba de començar la presentació, es produeix un terrible succés que converteix l’acte en un autèntic caos. Enmig del desconcert general, Langdon i Ambra es veuen abocats a col.laborar per intentar mantenir viu el desig de Kirsch de donar a conèixer al món el seu descobriment. Aquesta decisió els conduirà cap a Barcelona, ja que només des d’allà seran capaços de complir la missió que s’han proposat. Però hi ha gent important que no vol que el secret sigui desvetllat, de manera que el camí dels dos protagonistes estarà, com de costum, farcit de perills, començant per un turmentat assassí que pretén impedir, com sigui, que aconsegueixin explicar al món el descobriment de Kirsch.

Que què pens d’aquesta novel.la? Bé, la seva lectura ha anat acompanyada de diferents estats d’ànim: he passat per moments en què pensava: per què l’he de seguir llegint?, però també per altres moments en què els meus pensaments eren: vaja, està molt bé, és interessant! La veritat és que aquests darrers pensaments han estat més nombrosos que els del primer tipus; a més, que la trama transcorri per llocs coneguts i estimats també ajuda molt. Això sí, potser no ha estat la novel.la de Dan Brown que més m’ha agradat, però tampoc la que menys. En aquesta novel.la, el que no ha estat tan bo com en les altres és el tema “enigmes”, no enganxen (ni interessen) tant com, per exemple, els d’El código Da Vinci, o Ángeles y demonios, o l’anterior novel.la Inferno.

En fi, què faig, la recoman? Va, d’acord, si obviam la reiteració de plantejaments, i només perquè passa majoritàriament a una terra tan coneguda i estimada com Catalunya, trob que és llegible; això sí, heu de ser molt fans de Dan Brown i el seu personatge Robert Langdon. Si no, agafau qualsevol altre llibre (potser més curtet).

MEG. Steve Alten

Resultado de imagen de steve altenSteve(n Robert) Alten (Filadèlfia, 1959) és un autor de bestsellers molt conegut, els seus llibres entrarien en la categoria de “bestsellers amb fonament”, per entendre’ns, a l’estil de Michael Crichton o Ken Follett (i que no s’ofengui ningú). Llicenciat en Educació Física per la Penn State University, Master en Medicina Esportiva per la Universitat de Delaware, i Doctor en Educació (Doctor of Education) per la Temple University, un bon dia va decidir escriure una novel.la a la que feia temps que li donava voltes.

Així, treballant-hi de nit i durant els caps de setmana, va aconseguir acabar-la. Per tal de poder pagar les taxes d’edició, va haver de vendre el seu cotxe. Quatre dies després de perdre la seva feina com a mànager general d’una empresa alimentària, el seu agent li va presentar un contracte de set xifres per a dos llibres amb Bantam Doubleday. Quin era aquest primer llibre? Idò el que vos present avui, MEG (MEG; A Novel of Deep Terror, 1997; Via Magna Ediciones, 2009; 380 pàgs.). Aquesta novel.la es va convertir en la sensació de la fira de Frankfurt de 1996, on es va vendre a més de 20 països. Aviat va arribar al lloc 19 de la llista del New York Times, i va ser l’inici d’una sèrie triunfal de 7 novel.les, la darrera de les quals, Meg: Nightstalkers, va sortir publicada l’any 2015.

A part de per aquesta sèrie, Steve Alten és conegut també per l’anomenada trilogia Maya, formada per El testamento maya (2006), La resurrección maya (2007) i Apocalipsis maya: La era del miedo (2010).

La novel.la MEG s’ha adaptat al cinema, ara està en fase de postproducció i s’estrenarà l’any que ve (el 10 d’agost als Estats Units, previsiblement). El director és Jon Turteltaub (La búsqueda 1 i 2, Instinto, Plan en Las Vegas) i el repartiment està encapçalat per Jason Statham i Ruby Rose, vista recentment a XXX 3 i John Wick 2.

Resultado de imagen de steve alten megEl protagonista de MEG és Jonas Taylor, un antropòleg expert en pilotatge de submergibles a grans profunditats a qui un accident ocorregut fa set anys el va convertir de la nit al dia en objecte de burles. Mentres pilotava un submergible a la fossa més profunda del Pacífic, la repentina visió (almenys és el que ell es va pensar que veia) d’una bèstia prehistòrica va provocar que, assustat, fes una ascensió massa ràpida, provocant la mort dels seus dos acompanyants i posant-lo a ell mateix a les portes de la mort.

Resultado de imagen de megalodon

El de color verd és el gran tauró blanc (5 o 6 metres), el de color lila, el tauró balena, actualment el peix més gran (10-12 metres), i els altres dos, Megalodons de diferents tamanys (16 i 20 metres)

Des d’aquell fatídic dia, ha dedicat la seva vida a intentar provar l’existència de l’animal que està convinçut que va veure, un Carcharodon Megalodon, el gegantí parent (llunyà?) del gran tauró blanc (Carcharodon Carcharias). Amb una longitud que podia arribar als 20 metres, un pes que rondava les 20 tonelades, un diàmetre bucal d’uns tres metres i unes dents que superaven els 20 centímetres, el Megalodon és el depredador més gran que ha existit a la Terra. Extingit des de fa 2.6 milions d’anys, possiblement degut al refredament de la temperatura oceànica provocada per la quarta glaciació, Alten juga amb la possibilitat que el Megalodon hagi sobreviscut habitant les fosses profundes del Pacífic, on hi podria haver corrents d’aigua a una temperatura que les faria capaces d’albergar vida marina.

Això és el que Taylor ha defensat durant tots aquests anys, encara que ningú no se l’ha pres mai seriosament. Però tot és a punt de canviar, quan Masao Tanaka, l’amo de l’Institut Oceanogràfic Tanaka, vol contractar Taylor perquè acompanyi el seu fill en un descens a les profunditats de la fossa de les Marianes per tal de recuperar un submergible que s’ha quedat encallat a onze mil metres de profunditat. Per a això, Taylor i el fill de Tanaka pilotaran cadascú un avançat vehicle que els conduirà fins al fons marí. I què us pensau que trobaran allà baix? Efectivament!, que les teories de Taylor no eren en absolut escabellades, i que el Megalodon existeix. I, com no podia esser d’altra manera, un exemplar femella aconseguirà arribar a la superfície (no us explic com, però a la novel.la es justifica d’una manera creïble) i començarà a menjar tot el que se li posi pel davant.

Així, entre uns que el volen matar, altres que el volen tancar en una espècie d’acuari gegant i el Megalodon que se’ls va cruspint a tots, l’emoció i la tensió estan més que garantides. De fet, si tenguéssim aquesta categoria, l’hauria hagut d’etiquetar com Thriller.

La veritat és que feia (massa?) temps que no llegia un bestseller, he disfrutat molt amb aquesta mescla de Tiburón i Jurassic Park, llàstima que es llegeix tan aviat que l’acabes sense ni donar-te’n compte. Una cosa diferent serà quan toqui anar a nedar, sort que l’aleta dorsal d’un Megalodon fa dos metres i es veu de lluny! I preparau-vos per a la pel.lícula, haurem de posar-nos crispetes a les orelles i el pot en el cap, al més pur estil de Mister Bean.

La habitación olvidada. Lincoln Child

Resultado de imagen de lincoln child

Preston & Child

Douglas Preston i Lincoln Child formen una parella d’autors de ciència ficció, en un sentit purament literal del terme: no escriuen sobre extraterrestres, ni sobre planetes llunyans, ni tan sols sobre naus espacials, les seves novel.les són obres de ficció amb temàtica científica, el que, de forma totalment encertada, s’acostuma a anomenar thrillers tecnològics, o tecno-thrillers.

Junts han escrit autèntiques meravelles, sobretot les novel.les de la sèrie protagonitzada per l’agent especial de l’FBI Aloysius Pendergast. Ara me venen a la memòria tres novel.les que sobresurten per damunt de la resta, com són les dues primeres novel.les de la sèrie de Pendergast, The Relic (The Relic, 1995) i la seva continuació El relicario (Reliquary, 1998), i La ciudad sagrada (Thunderhead, 1999), no pertanyent a la sèrie de Pendergast. Les novel.les de Pendergast estan en procés de ser adaptades en una sèrie de TV sota la producció de l’afamada Gale Anne Hurd (Terminator, Aliens, Abyss, The Walking Dead,…)

A més, els dos autors escriuen regularment novel.les per separat, amb estils ben diferents. Douglas Preston ha treballat durant 8 anys en el Museu Americà d’Història Natural de Nova York, i això es reflecteix en les seves novel.les, plenes d’aventures i sovint relacionades amb l’arqueologia. D’altra banda, Lincoln Child, escriptor i editor des de molt jove, un dia va deixar el món editorial per treballar com analista de sistemes per a la companyia MetLife, encara que, òbviament, més tard va tornar als llibres. Child escriu novel.les més denses, psicològiques, també entretengudes, però en general més difícils d’empassar que les del seu col.lega.

Preston té una novel.la realment interessant, Jennie (Jennie, 1994, adaptada l’any 2001 com una TV movie de no gaire èxit), que podríem catalogar d’obra de no-ficció fictícia, on relata l’experiment (fictici) que decideix fer un doctor del Museu d’Història Natural de Boston: criar en el sí de la seva família, juntament amb els seus dos fills, un ximpanzè nadó que ha trobat en un dels seus viatges a l’Àfrica.

Resultado de imagen de la habitacion olvidadaLa habitación olvidada (The Forgotten Room, 2015) és la darrera novel.la de Lincoln Child i, la veritat, no m’ha acabat d’enganxar. I això (o possiblement per això) que té un inici molt prometedor. El protagonista és Jeremy Logan, un enigmatòleg, és a dir, un especialista en fenòmens sense explicació lògica. Logan ja havia aparescut en tres altres novel.les de l’autor: Tormenta (Deep Storm, 2007), Infierno helado (Terminal Freeze, 2009) i La tercera puerta (The Third Gate, 2012, ressenyada en aquest bog). Al principi de la novel.la, trobam Logan immers en un treball que li ha encarregat l’Institut de les Ciències de Glasgow: intentar esbrinar d’una vegada per totes si el famós monstre del llac Ness existeix. Logan resol el misteri amb un mètode realment enginyós, però no desvetllaré aquí el resultat del seu estudi per tal de no influir (positivament o negativa) en el flux de turistes cap al famós (i llargarut, devers 36 Kms de llarg) llac dels voltants d’Inverness.

Resultado de imagen de lago nessMalauradament, a partir d’aquí la novel.la esdevé una cosa completament diferent. El director de Lux, un dels grups de recerca més antics i prestigiosos dels Estats Units, contracta Jeremy Logan perquè investigui la misteriosa mort d’un dels seus investigadors estrella. Willard Strachey, un home sempre amable i sensat, un bon dia va començar a comportar-se de manera estranya, fins que al final es va suïcidar d’una forma truculenta. En el moment dels fets, Strachey s’estava encarregant de la restauració d’una ala de l’edifici central del grup que feia molts anys que havia estat clausurada. Quan Logan comença la seva investigació dels fets, descobreix en aquesta ala una habitació que no apareix en els plànols de l’edifici, i en ella hi troba un estrany artilugi relacionat amb un antic projecte secret que es va cancel.lar temps enrera.

En fi, he trobat un poc massa rara la novel.la, no m’ha enganxat gaire; Logan és un personatge massa poc físic, massa intel.lectual, per dir-ho de manera eufemística, i, en alguns moments d’aquesta novel.la, li trobes a faltar una mica de múscul, com a mínim en una persona que es dedica a resoldre misteris, activitat que el sol posar en greu perill; això sí, el seu gran enginy sempre el treu de les situacions complicades. Res, que és una novel.la escrita amb l’objectiu de ser pur entreteniment, però que no ho aconsegueix del tot.

Tormenta en el Ártico. Clive & Dirk Cussler

Dirk i Clive Cussler

Sempre que parl d’un llibre de Michael Connelly, sol començar dient que és una ressenya molt senzilla perquè tot el que escriu el gran mestre de la novel.la negra actual és bo, i estic segur que agradarà a tothom.

Avui faig una ressenya que també és molt senzilla de fer, perquè tampoc no he de convèncer ningú de les bondats de l’autor del que he de parlar; no és un dels més grans de la Literatura, mai no guanyarà el premi Nobel (Benet, d’això n’estic més segur que tu del fet que qualque favorit teu el guanyi, sobretot si només en pots triar un), és, simplement, un vellet de 84 anys apassionat per la mar, tant que li ha dedicat la seva vida, i ho ha fet de dues maneres diferents però fortament relacionades: la primera és com a arqueòleg marí, fundant i presidint la National Underwater and Marine Agency (NUMA), una organització sense ànim de lucre dedicada, segons diu la seva pàgina web, a “la preservació del nostre patrimoni marítim a través del descobriment, estudi arqueològic i conservació de les restes de naufragis“; i la segona, com a escriptor, amb més de 60 novel.les i alguns llibres de no ficció, entre els que s’ha de destacar el primer que va publicar, The Sea Hunters (1996), ja que li va reportar el títol de Doctor en Lletres (Literarum Doctor, un grau acadèmic superior al PhD) per l’State University of New York Maritime College, la primera vegada en els seus 123 anys d’existència que aquesta universitat atorgava aquest grau.

No m’estendre més en la carrera de Clive Cussler, que aquest és el nom de l’autor que avui resseny; si en voleu més detalls, només cal que (re)llegiu l’entrada que li vaig dedicar el 24 de juliol de 2013. Si de cas, només comentaré, dins de l’apartat de curiositats/anècdotes, que un dels fills de Clive Cussler es diu Dirk, com el protagonista de les seves principals novel.les, i és coautor amb el seu pare de les 6 darreres novel.les de la sèrie; a més, és el director de la NUMA (la real) i, per acabar-ho d’adobar, en Dirk (Pitt, el de ficció) és pare de dos bessons, una jove anomenada Summer i un jove anomenat… efectivament, Dirk. Per distingir el pare del fill, Clive Cussler es refereix a ells com Pitt (el pare) i Dirk (el fill).

Però parlem de la trama de la novel.la que aquí resseny, Tormenta en el ártico (Arctic Drift, 2008; Debolsillo, 2011; 478 pàgs.), la 20a de la sèrie protagonitzada per l’intrèpid Dirk Pitt, ara ja director de la NUMA i, per tant, una mica aïllat de la primera línia, un paper que han passat a ocupar els seus dos fills, en Dirk i na Summer; de totes formes, els fans d’en Dirk pare (en Pitt, vaja) no quedaran desencantats ja que té un paper destacat a la novel.la (com a totes les altres).

Com és habitual en les novel.les d’aquest autor, Tormenta en el Ártico comença amb una referència a un fet real ocorregut en el passat, a partir del qual Cussler crea la seva trama.

L’any 1845 sortia d’Anglaterra una expedició capitanejada per Sir John Franklin, un experimentat navegant, amb l’objectiu d’acabar d’explorar l’anomenat Pas del Noroest, una ruta marítima situada al nord del Canadà que permetria passar de l’oceà Atlàntic al Pacífic. Però el final de l’estiu els va sorprendre enmig del pas i varen morir tots els membres de l’expedició quan els dos vaixells varen quedar enganxats en el gel.

A partir d’aquest fet real, Cussler especula amb la possibilitat que l’expedició transportàs ruteni, un metall del grup del platí poc abundant i molt perillós, i que té gran importància en la història de la novel.la.

En efecte, una bioquímica descobreix la manera de reduir les emissions de diòxid de carboni; la tècnica consisteix en la recreació artificial a gran escala del procés de fotosíntesi; però aquest procés requereix un catalitzador, el ruteni, molt escàs i difícil d’aconseguir. Però, quasi per casualitat, la recerca de ruteni apunta cap al Pas del Noroest, on podria haver-hi mines naturals d’aquest metall. El problema és que un magnat canadenc, suposadament defensor del mediambient, està disposat a tot perquè el descobriment no tengui èxit. Com és d’esperar, en Dirk Pitt i el seu amic Al Giordino posaran la seva vida en perill per aconseguir aturar els peus al criminal. Els dos fills d’en Pitt també tendran un paper destacat en la trama.

En fi, es tracta, com totes les del mateix autor, d’una entretenguda novel.la d’aventures amb personatges molt carismàtics, adequada per passar una (llarga) estona de divertiment sense pretensions. Per descomptat que si us agrada el mar, aquest és un autor que heu de tenir molt en compte.

La piedra de fuego. Glenn Cooper

Si vos parl de n’Arthwyr de Maleoré, sabríeu a qui em referesc? No? Idò seguiu llegint.

La piedra de fuego (The Ressurrection Maker, 2013; ed. Grijalbo, 2014; 431 pàgs.) és una típica novel.la d’en Glenn Cooper: agafa uns fets reals i els vesteix d’una trama d’intriga. Ara bé, fer això i aconseguir una bona novel.la, interessant i addictiva, no és gens fàcil. Primer de tot, requereix una feina de documentació impressionant, si no vols que amb les primeres cinquanta pàgines el lector pensi que l’estàs enganat i prefereixi llegir qualsevol altra cosa, com per exemple les pàgines d’economia de La Vanguardia (per dir qualque cosa que jo no llegiria mai). També, la història que es creï ha d’encaixar perfectament amb els fets reals, perquè en cas contrari el lector podria pensar que més valdria haver fet dos llibres, un que explicàs la part històrica, en pla enciclopèdia, i un altre d’aventures que, casualment, tendria que veure amb el primer. No cal dir-vos què acabaria llegint el lector en aquest cas. A més de tot això, els personatges que protagonitzin la novel.la han de ser interessants, t’has de sentir implicat en la història, has de patir pels “bons” i odiar els “dolents”. Finalment, la intriga ha d’estar ben duita, i ha d’acabar d’una manera satisfactòria (no parlaré de la teoria d’en Hitch, que deia que perquè una història enganxi, els protagonistes han de patir molt, però al final n’han de sortir vius).

Idò bé, tot això es compleix a les novel.les d’en Glenn Cooper. D’altra banda, la seva manera d’explicar els fets històrics és a través d’unes trames paral.leles ubicades a l’època corresponent, interessants per sí mateixes però, a més, perfectament encaixades dins del fil argumental. D’aquesta manera, l’autor aconsegueix unes novel.les d’una factura brillant.

La piedra de fuego no n’és una excepció, encara que potser és la més fluixeta de les seves novel.les; de totes formes, és un llibre dels que no et permeten deixar-los més que per complir amb les necessitats bàsiques. Les 431 pàgines (de fet, menys, ja sabeu el costum espanyol de començar les novel.les per la pàgina 7, o 9, o 11, la 7 en aquest llibre) es llegeixen perfectament en dues o tres sessions (en el meu cas, en quatre). De totes formes, per allò de posar-li qualque emperò, la resolució de la història és bastant previsible, tot i que tampoc no veig cap altra manera possible d’acabar-la, a part que aquest fet no li lleva gens d’interès a la novel.la; a més, les darreres línies contenen un fet inesperat.

Però parlem de la trama. N’Arthur Malory, un químic que treballa de director de màrketing en una empresa de desenvolupament de materials especials, dedica el seu temps lliure a la seva gran passió, la recerca de tresors. El seu gran anhel és Camelot, li agradaria trobar l’espasa Excalibur i, sobre tot, el Sant Greal, el calze sagrat que Jesucrist va usar en L’Últim Sopar. Aquesta afició li ve pel fet que, segons la tradició familiar, n’Arthur és descendent d’en Thomas Malory, l’autor del segle XV que va escriure “La mort d’Artur”, una de les obres més conegudes sobre la figura del llegendari rei britànic (la pel.lícula Excalibur hi està inspirada).

En Malory forma part d’un grup d’intel.lectuals anglesos que celebren reunions periòdiques per parlar de temes relacionats amb el Sant Greal. Un dels membres més antics, n’Andrew Holmes, crida en Malory per dir-li que ha trobat una pista sobre l’existència del calze però, abans que li pugui mostrar, és assassinat i el propi Malory se’n surt pels pèls. A partir d’aquí, es dedica a intentar reproduir els darrers passos del seu amic per tal d’aclarir el que en Holmes havia descobert. Pel camí coneixerà una física francesa que l’ajudarà en la seva recerca, la qual els durà per alguns paratges molt coneguts per noltros, com La Sagrada Família i el monestir de Monserrat. Tot això intentant sobreviure als atacs dels assassins del Khem, un grup secret que cerca el Sant Greal per altres motius no tan culturals.

En fi, ara que som a l’estiu, res millor que un bestseller, que en aquest cas també podríem dir que és bestwriter i bestreader, per passar una estona agradable (de totes formes, en Glenn Cooper és recomanable per a qualsevol estació de l’any).

Nota final: Supòs que a hores d’ara ja ho teniu clar però, de totes formes, comentaré que Arthwyr no és més que una de les maneres en què es coneix el rei Artur, el de la taula rodona, i Maleoré és el lloc de França on suposadament va néixer (segons la recerca/imaginació d’en Cooper).

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: