Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘ciència ficció’

El hombre ilustrado. Ray Bradbury

Resultado de imagen de ray bradburyFeia molt de temps que no llegia res de ciència-ficció diguem-ne clàssica, de manera que, a l’espera d’un estiu on tenc previst recuperar part del temps perdut, vaig decidir començar per una cosa senzilla: els relats curts. Així, aconsellat pel meu fill, vaig agafar El hombre ilustrado (The Illustrated Man, 1951; Ed. Minotauro, 2012; 285 pàgs.), una col.lecció de 18 relats curts nascuts de la prolífica imaginació d’un dels més grans autors de ciència-ficció de tots els temps, Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1921 – Los Angeles, 2012). Amb més de 500 obres publicades, entre histories curtes, novel.les, obres de teatre, guions cinematogràfics i televisius, i poesia, sempre se’l recordarà per algunes de les obres que figuren ben amunt a qualsevol llista d’obres d’art del gènere de ciència-ficció.

Entre els nombrosíssims premis que va rebre al llarg de la seva dilatada carrera, vull destacar que l’any 1989 l’Associació d’escriptors de ciència-ficció d’Amèrica el va nomenar Grand Master, un honor compartit, entre d’altres, amb Robert A. Heinlein (1975), Arthur C. Clarke (1986), Isaac Asimov (1987), Ursula K. Le Guin (2003) i Larry Niven (2015), un autor que aquest estiu apareixerà per aquest blog. D’altra banda, l’any 2004 li concediren la Medalla Nacional de les Arts, la màxima distinció americana pels assoliments en les arts, creada l’any 1984 pel Congrés dels Estats Units.

Fent un breu repàs de les seves obres més conegudes, hem de començar la llista per la col.lecció de relats titulada Crónicas marcianas (1950), sobre l’arribada i colonització de Mart per part dels humans; en segon lloc, citarem Farenheit 451 (1953), una distopia sobre els perills de viure a l’esquena de la cultura, i que ens va ensenyar la temperatura de combustió del paper; també és conegut el relat curt El sonido del trueno (publicat per primera vegada l’any 1952), sobre els viatges en el temps i el perill de modificar la línia temporal (l’efecte papallona, un concepte de la teoria del caos). I, per descomptat, el llibre que avui vos present, El hombre ilustrado, que després comentaré.

Resultado de imagen de fahrenheit 451I què tenen en comú aquestes quatre obres (a part de la seva qualitat)? Idò que totes quatre obres varen tenir les seves corresponents versions cinematogràfiques/televisives. Així, Crónicas marcianas es va adaptar en una minisèrie de tres episodis (The Martian Chronicles, 1980), amb Rock Hudson al capdavant del seu repartiment. Farenheit 451 va ser adaptada l’any 1966 per François Truffaut, amb Oskar Werner i Julie Christie en els papers protagonistes; per cert que està en fase de preproducció una nova adaptació d’aquesta novel.la, en format TV movie, amb la presència de Sofia Boutella (La momia) i Michael B. Jordan (Creed) entre els seus protagonistes.

Resultado de imagen de el hombre ilustrado peliculaEl sonido del trueno va disposar d’una adaptació al cinema l’any 2005, a càrrec de Peter Hyams, un especialista en el gènere, i amb Edward Burns i Ben Kingsley com a notoris membres de l’elenc. Finalment, El hombre ilustrado també va ser adaptada al cinema, en aquest cas amb una pel.lícula de 1969 dirigida per Jack Smight (Aeropuerto 75, La batalla de Midway), amb Rod Steiger (el recordat cap de la policia local a En el calor de la noche, 1967) en el paper central.

No podria acabar aquest petit repàs cinematogràfic relacionat amb Ray Bradbury sense parlar d’altres dues pel.lícules. La primera d’elles és la famosa versió de Moby Dick (1956) dirigida per John Huston i protagonitzada per Gregory Peck, de la que Bradbury és l’autor del seu guió (juntament amb el propi John Huston). I en segon lloc, no vull deixar de parlar d’una de les cult movies de la ciència ficció clàssica, It came from Outer Space (1953), pel.lícula amb guió de Bradbury inspirat en el seu relat curt inèdit A Matter of Taste.

Resultado de imagen de el hombre ilustrado Ray BradburyPerò parlem del llibre El hombre ilustrado. Les històries que en formen part tenen un nexe que les uneix; el seu narrador coneix un dia l’Home il.lustrat, un home amb el cos completament cobert per tatuatges, cosa que avui en dia no xoca tant com ho devia fer l’any 1951; però és que, a més, els seus tatuatges tenen una particularitat que els fa únics: estan vius! Aixi, cada tatuatge desenvolupa la seva pròpia història, i aquestes es van convertint en els diferents relats. Bé, de fet, els primers relats sí que se’ns presenten a partir dels tatuatges, però a partir d’un cert moment, la resta d’històries van apareixent sense introducció, però nosaltres som els que les imaginam com produïdes per diferents il.lustracions.

Els relats són molt diferents, alguns tenen una temàtica de la ciència-ficció més clàssica, amb l’espai com a l’entorn on es desenvolupen, i d’altres tenen lloc a La Terra, tot i que són històries del gènere. Per parlar-ne d’uns quants, en destacaria quatre: La pradera (The Veldt), on un joc virtual que han comprat uns pares als seus fills acaba convertint-se en un autèntic malson; Calidoscopio (Kaleidoscope), on assistim astorats (i amb el nas arrufat) al descens cap a La Terra d’una tripulació d’astronautes sense la protecció de la seva nau; La hora cero (Zero Hour), on uns entusiasmats nins juguen a un joc anomenat Invasió, que sorprendrà i molt als seus pares; finalment, El otro pie (The Other Foot) és un impressionant cant a la igualtat entre les persones, quan els ciutadans blancs que han relegat els de color negre a Mart acudeixen al planeta veí en demanda d’ajuda quan les guerres amenacen l’estabilitat de La Terra.

En fi, podria seguir parlant i parlant dels magnífics relats que conformen el llibre; això sí, he de confessar que algun d’ells no m’ha agradat massa, però el conjunt és simplement genial.

I vull acabar amb dues cites de Bradbury (la Xarxa n’és plena) que consider genials i que perfectament podrien formar part d’aquelles entrades que solíem fer fa anys:

  • “Go to the edge of the cliff and jump off. Build your wings on the way down.”
  • “You don’t have to burn books to destroy a culture. Just get people to stop reading them.”

 

MEG. Steve Alten

Resultado de imagen de steve altenSteve(n Robert) Alten (Filadèlfia, 1959) és un autor de bestsellers molt conegut, els seus llibres entrarien en la categoria de “bestsellers amb fonament”, per entendre’ns, a l’estil de Michael Crichton o Ken Follett (i que no s’ofengui ningú). Llicenciat en Educació Física per la Penn State University, Master en Medicina Esportiva per la Universitat de Delaware, i Doctor en Educació (Doctor of Education) per la Temple University, un bon dia va decidir escriure una novel.la a la que feia temps que li donava voltes.

Així, treballant-hi de nit i durant els caps de setmana, va aconseguir acabar-la. Per tal de poder pagar les taxes d’edició, va haver de vendre el seu cotxe. Quatre dies després de perdre la seva feina com a mànager general d’una empresa alimentària, el seu agent li va presentar un contracte de set xifres per a dos llibres amb Bantam Doubleday. Quin era aquest primer llibre? Idò el que vos present avui, MEG (MEG; A Novel of Deep Terror, 1997; Via Magna Ediciones, 2009; 380 pàgs.). Aquesta novel.la es va convertir en la sensació de la fira de Frankfurt de 1996, on es va vendre a més de 20 països. Aviat va arribar al lloc 19 de la llista del New York Times, i va ser l’inici d’una sèrie triunfal de 7 novel.les, la darrera de les quals, Meg: Nightstalkers, va sortir publicada l’any 2015.

A part de per aquesta sèrie, Steve Alten és conegut també per l’anomenada trilogia Maya, formada per El testamento maya (2006), La resurrección maya (2007) i Apocalipsis maya: La era del miedo (2010).

La novel.la MEG s’ha adaptat al cinema, ara està en fase de postproducció i s’estrenarà l’any que ve (el 10 d’agost als Estats Units, previsiblement). El director és Jon Turteltaub (La búsqueda 1 i 2, Instinto, Plan en Las Vegas) i el repartiment està encapçalat per Jason Statham i Ruby Rose, vista recentment a XXX 3 i John Wick 2.

Resultado de imagen de steve alten megEl protagonista de MEG és Jonas Taylor, un antropòleg expert en pilotatge de submergibles a grans profunditats a qui un accident ocorregut fa set anys el va convertir de la nit al dia en objecte de burles. Mentres pilotava un submergible a la fossa més profunda del Pacífic, la repentina visió (almenys és el que ell es va pensar que veia) d’una bèstia prehistòrica va provocar que, assustat, fes una ascensió massa ràpida, provocant la mort dels seus dos acompanyants i posant-lo a ell mateix a les portes de la mort.

Resultado de imagen de megalodon

El de color verd és el gran tauró blanc (5 o 6 metres), el de color lila, el tauró balena, actualment el peix més gran (10-12 metres), i els altres dos, Megalodons de diferents tamanys (16 i 20 metres)

Des d’aquell fatídic dia, ha dedicat la seva vida a intentar provar l’existència de l’animal que està convinçut que va veure, un Carcharodon Megalodon, el gegantí parent (llunyà?) del gran tauró blanc (Carcharodon Carcharias). Amb una longitud que podia arribar als 20 metres, un pes que rondava les 20 tonelades, un diàmetre bucal d’uns tres metres i unes dents que superaven els 20 centímetres, el Megalodon és el depredador més gran que ha existit a la Terra. Extingit des de fa 2.6 milions d’anys, possiblement degut al refredament de la temperatura oceànica provocada per la quarta glaciació, Alten juga amb la possibilitat que el Megalodon hagi sobreviscut habitant les fosses profundes del Pacífic, on hi podria haver corrents d’aigua a una temperatura que les faria capaces d’albergar vida marina.

Això és el que Taylor ha defensat durant tots aquests anys, encara que ningú no se l’ha pres mai seriosament. Però tot és a punt de canviar, quan Masao Tanaka, l’amo de l’Institut Oceanogràfic Tanaka, vol contractar Taylor perquè acompanyi el seu fill en un descens a les profunditats de la fossa de les Marianes per tal de recuperar un submergible que s’ha quedat encallat a onze mil metres de profunditat. Per a això, Taylor i el fill de Tanaka pilotaran cadascú un avançat vehicle que els conduirà fins al fons marí. I què us pensau que trobaran allà baix? Efectivament!, que les teories de Taylor no eren en absolut escabellades, i que el Megalodon existeix. I, com no podia esser d’altra manera, un exemplar femella aconseguirà arribar a la superfície (no us explic com, però a la novel.la es justifica d’una manera creïble) i començarà a menjar tot el que se li posi pel davant.

Així, entre uns que el volen matar, altres que el volen tancar en una espècie d’acuari gegant i el Megalodon que se’ls va cruspint a tots, l’emoció i la tensió estan més que garantides. De fet, si tenguéssim aquesta categoria, l’hauria hagut d’etiquetar com Thriller.

La veritat és que feia (massa?) temps que no llegia un bestseller, he disfrutat molt amb aquesta mescla de Tiburón i Jurassic Park, llàstima que es llegeix tan aviat que l’acabes sense ni donar-te’n compte. Una cosa diferent serà quan toqui anar a nedar, sort que l’aleta dorsal d’un Megalodon fa dos metres i es veu de lluny! I preparau-vos per a la pel.lícula, haurem de posar-nos crispetes a les orelles i el pot en el cap, al més pur estil de Mister Bean.

Aniquilación. Jeff VanderMeer

Aniquilación (Annihilation, 2014; ed. Destino, 2014; 237 pàgs.) és la primera novel.la de la coneguda com trilogia Southern Reach. El seu autor és l’escriptor, editor i professor de literatura creativa Jeff VanderMeer (Bellefonte, Pennsylvania, 1968); la seva extensa producció literària se centra principalment en la fantasia i la ciència ficció, i ha estat nominat 14 vegades al World Fantasy Award (l’ha aconseguit tres vegades), un dels tres o quatre premis més prestigiosos del gènere, juntament amb l’Hugo i el Nebula, als que també ha estat nominat, i el Locus, que ha aconseguit una vegada per una obra de no ficció.

Curiosament, les tres novel.les de la trilogia Southern Reach s’han publicat als Estats Units en un període de 8 mesos: Aniquilación, el mes de febrer; Autoridad, el mes de maig; i Aceptación, el mes de setembre, cosa que és d’agrair si la primera novel.la t’enganxa. A Espanya també s’han publicat les tres novel.les molt seguides. Han rebut crítiques molt positives i Paramount Pictures ha adquirit els drets per adaptar-les al cinema.

A mi la novel.la m’ha provocat sensacions contradictòries, des del bell moment en què vaig trobar una notícia en un diari on parlava de la seva publicació. Segons deia, es tractava d’una història situada en un futur indeterminat (això sempre crida l’atenció), en un lloc remot que s’ha convertit en una zona de catàstrofe medioambiental, una zona, anomenada Àrea X, on la natura s’ha apoderat de tot, on la humanitat hi té, comprensiblement, l’accés denegat. Les autoritats, a través de l’Agència estatal Southern Reach, han decidit enviar-hi diverses expedicions per investigar què hi passa exactament, però totes han fracassat: els membres d’una se suïcidaren, els d’una altra embogiren i es mataren entre ells, d’altres varen desaparèixer sense deixar cap rastre, els de la darrera tornaren convertits en ombres del que eren abans…

La novel.la Aniquilación relata les vivències de la dotzena expedició, organitzada dos anys després de l’anterior i formada exclusivament per dones: una antropòloga, una topògrafa, una psicòloga i una biòloga, que és la narradora en primera persona de la història. Cada una, com a la resta d’expedicions, disposa d’un diari personal on han d’anotar tot el que observin, i no han de compartir la informació entre elles, ja que podrien alterar-se les percepcions.

No em digueu que no és atractiu el punt de partida.

Idò a partir d’aquí la novel.la transcorr de manera mooooolt lenta, amb àààààààmplies descripcions i profuuuuuundes reflexions. En fi, se m’ha fet més llarga que un dia sense pa (i sense aigo). De totes formes, com sempre passa amb aquest tipus de novel.les, quan l’acabes quedes satisfet d’haver-la llegit, una mica pel propi fet d’haver-la llegit (és a dir, d’haver-la acabat), i una mica perquè el record que et queda és positiu, després de tot. Estic segur que molta gent (fins i tot del propi blog) la podria trobar molt interessant (ja sabeu, plena de descripcions i reflexions); tot i que no deixa de ser una història fantàstica (de fantasia), segur que li trobareu mil i una interpretacions filosòfiques; se l’ha comparat amb la sèrie Perdidos, amb misteris inexplicables, però, per a un home d’acció (a nivell de ficció) com jo, l’he trobat el que, de manera fina i delicada, podríem definir com “un tostonarro”.

Per una banda, l’esperat gran misteri amagat a l’Àrea X (a falta d’altres coses que puguin aparèixer a les dues novel.les següents) m’ha decebut enormement; d’altra banda, la narració en primera persona d’una de les membres de l’expedició no m’ha acabat de convèncer, no acabes de connectar ni amb ella ni amb la resta d’expedicionàries, no sents empatia per cap d’elles, potser perquè no acabes de conèixer-les bé. Això sí, amb aquesta tècnica, l’autor crea una atmosfera angoixant, semblant a com si anassis per dins un estret i fosc túnel que només et permet entreveure petits detalls del que hi ha més enllà, i res del teu voltant. La sensació és asfixiant, de tant en tant gires el cap per veure què passa al teu darrere. Des d’aquest punt de vista, la novel.la és un èxit; ara bé, a mi no m’ha agradat l’estil.

De totes formes, tot i que se m’ha fet llarga, la veritat és que quan t’hi endinses sense cap prejudici la lectura t’enganxa, encara que només sigui (en el meu cas) per veure si, d’una vegada per totes, hi ha una mica de… bé, hi ha una mica! No vull ser dolent, potser simplement és que m’he habituat tant a les novel.les de gènere negre que, si no hi ha alguna mort i posterior investigació policial, amb alguna persecució trepidant, m’avorresc molt fàcilment. En fi, el que tenc clar és que, per a mi, la trilogia serà, de fet, una monologia, perquè no crec llegir les dues altres novel.les, almenys de moment, perquè mai se sap… el cinema pot obrar meravelles.

El juego de Ender. Orson Scott Card

Molt sovint, ens trobam amb persones, o fets, que tenen una fama immerescuda (no cal posar exemples, tothom en coneix qualcun): ens diuen que són grans llibres, o grans pel.lícules, o actors formidables i, quan ho comprovam, resulta que no és així, que, per qualque motiu desconegut, s’ha exagerat la seva qualitat. D’altres, en canvi, tenen una fama, una notorietat, totalment merescudes. Aquests dies m’he trobat amb un exemple d’aquesta darrera situació, i que consti que partia d’una idea molt negativa: havia llegit el relat curt que va precedir a la novel.la i pensava que ja ho sabia tot sobre la història, no veia necessitat d’ampliar-lo a una novel.la.

El creador d’aquesta gens petita (més de 500 pàgines) obra d’art de la ciència ficció que és El juego de Ender és l’escriptor Orson Scott Card (Richland, Washington, 1951), autor d’incomptables (consultau sinó la seva llista de publicacions a http://www.hatrack.com/osc/bibliography/OSC_Publications_List.pdf) novel.les i relats curts, sobre tot de ciència ficció, però també poesia, obres de teatre (incloses les adaptacions “renovades” de Romeu i Julieta i El mercader de Venècia), articles i assajos. També és autor de The Abyss (adaptació del guió que va escriure en James Cameron per a la seva pel.lícula del mateix títol de l’any 1989). Ha guanyat alguns dels més prestigiosos premis del gènere de la ciència ficció, com l’Hugo i el Nebula, essent l’únic autor en haver guanyat els dos premis en anys consecutius, amb El juego de Ender (Nebula l’any 1985, i Hugo el 1986), i amb la seva continuació, La voz de los muertos (Nebula l’any 1986, i Hugo el 1987). Entre el 2005 i el 2006 va escriure guions per al còmic Ultimate Iron Man. Gran practicant de la religió mormona (el seu rebesavi Brigham Young va ser un important líder de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies), les seves obres, i la seva vida personal, reflecteixen aquesta devoció.

L’any 1977 va publicar el relat curt El juego de Ender, on mostra de manera breu (unes 36 pàgs.) les experiències de n’Ender a l’Escola de Batalla i a l’Escola de Comandament. Vuit anys després, en Card va completar el relat donant profunditat al personatge central i afegint noves subtrames. Posteriorment, l’any 1991 va publicar una versió actualitzada de la seva novel.la, reflectint els darrers canvis polítics, com el desmoronament de la Unió Soviètica i la fi de la Guerra Freda.

El juego de Ender (Ender’s Game, 1985; ed. Planeta DeAgostini, 2006; 509 pàgs.) és una obra mestra, així, tal com sona. El seu argument és ben senzill: Fa molts d’anys, l’espècie humana va estar a punt de ser exterminada per una raça alienígena, els insectors. Només la valenta actuació del gran heroi de la humanitat, en Mazer Rackham, va impedir la victòria de l’exèrcit invasor. Des d’aleshores, la Terra s’ha estat preparant per realitzar un atac preventiu al planeta enemic, davant de la por que els insectors tornin intentar una invasió. Per tal de trobar el geni militar que els condueixi a la victòria, els dirigents de la Terra han estat monitoritzant els nins des de ben petits i, si veuen que tenen possibilitats, els envien a l’Escola de Batalla, on rebran un dur entrenament. A la recerca d’aquest heroi, s’ha permès molt esporàdicament el naixement d’un tercer fill d’una parella en un món que ha limitat a dos el nombre de descendents per família. Aquest és el cas de n’Andrew Wiggins, conegut com a Ender. N’Ender acudirà a l’Escola de Batalla, on a mesura que vagi mostrant les seves grans habilitats, es veurà aïllat i  despreciat pels seus companys, encara que acabarà trobant amics que es convertiran en fidels companys de viatge.

En Card ens delecta amb una acurada descripció de les aventures de n’Ender, primer com a jove cadet objecte dels abusos dels seus companys i, després, com a líder absolut de l’exèrcit terrestre. A la vegada que és una crítica ferotge contra aquest tipus d’actuacions preventives (malauradament gens extranyes a la nostra època), la novel.la també parla de la sociologia humana, de la guerra freda, de la intolerància cap a individus diferents. Curiosament, la novel.la ha estat objecte de dures crítiques per qui hi veuen un abús de la violència, especialment cap als nins, però també cap a races diferents.

El juego de Ender va ser l’inici d’una sèrie formada fins ara per 9 novel.les i 8 relats curts, i punt de partida de la saga de l’Ombra, un autèntic spin-off amb ja 5 novel.les.

El juego de Ender ha estat adaptada recentment a la pantalla gran, amb un èxit relatiu (puntuada amb 7.2 a IMDb), pel director Gavin Hood (Òscar de 2006 amb Tsotsi, X-Men Orígenes: Lobezno) i interpretada per n’Asa Butterfield (La invención de Hugo) com a Ender, en Harrison Ford com el coronel Graff, el mentor de n’Ender, i en Ben Kingsley com l’heroi Mazer Rackham. Per cert, en Harrison Ford ha comentat darrerament que, molt probablement, intervendrà en les noves pel.lícules de Star Wars (un madur Han Solo a la setena pel.lícula) i Indiana Jones (un vellet Indy?).

Ray Bradbury. ( 1920-2012)

Ahir 6 de juny va morir l’escriptor i arquitecte Ray Bradbury, pare de la ciència ficció contemporània i autor d’obres emblemàtiques com Les cròniques marcianes o Farenheit 451.

S’han fet moltes adaptacions de les seves obres. Una de les més famoses és la de François Truffaut, endevinau quina és?

Ray Bradbury

El segundo ángel. Philip Kerr

464 pàgines

Vaig arribar a aquesta novel.la per casualitat, cercant la sèrie Berlin Noir d’aquest autor. La vaig començar a llegir i va resultar ser una novel.la de ciència ficció, gènere  que en la meva ignorància no sabia que aquest autor hagués tocat. No us explicaré qui és Philip Kerr perquè a aquestes altures de bloc, els lectors habituals ja ho sabeu, i alguns de voltros ja us heu llegit Una llama misteriosa i Violetas de marzo, a part de l’antiga Una investigación filosòfica, que vaig llegir i de la qual no record absolutament res. I sí, tot ho hem llegit en castellà.

La novel.la està ambientada a mitjans d’aquest segle XXI i pertanyeria a la ciència ficció possibilista, és a dir, molt científica i d’un futur proper. És també  una distopia (la versió negativa d’utopia) perquè el món que mostra és un desastre. un entorn destruït i contaminat, una minoria rica i saludable parapetada darrera molta seguretat i una majoria de la població que arrossega un virus a la sang que inexorablement acaba amb la mort del malalt. Precisament el valor de la sang, una transfusió completa és la cura al virus, és l’eix vertebrador de la novel.la.

És una obra molt ambiciosa, el narrador -no desvetlla ell mateix qui és fins al final- explica la història, i posa innumerables notes a peu de pàgina per tot el que explica, algunes coses són reals, les que han ocorregut fins ara i altres fictícies projectant aquest futur immediat que se’ns descriu. Estic parlant de moltes lliçons de física relativista i quàntica, de química, de sistemes informàtics, de intel.ligència artificial, de filòsofs antics i moderns, de literatura,  tota una enciclopèdia, així que ja us podeu anar oblidant d’una novel.la  lineal senzilla.  I sobre el final només us puc dir que és tipus Clarke-Kubrick.

Philip Kerr

D’altra banda també hi ha acció i aventura i coses de novel.la negra ; aquesta part és vibrant, amb això no estic dient que l’altra sigui una pesadura, però sí que s’ha d’anar preparat per totes les interrupccions que deia abans.  I una darrera cosa. La primera mitja part mostra la vida dels protagonistes i prepara la segona on succ eeix l’aventura que , de fet, fa canviar una mica el gènere de la novel.la. Resumint: per a lectors de ciència ficció transcendent que vulguin aprendre moltes coses amb les lliçons que se li donen.

Addenda final. no voldria esser presumptuós, però em sembla que aquest és el primer llibre de ciència ficció o ficció científica que es ressenya al bloc, així que haurem d’afegir una nova etiqueta.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: