Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘curiositats’

Noms artístics i noms reals. Segona part

Quan ja fa més de dos anys que vaig penjar la primera, crec que ha arribat el moment de fer una segona entrada dedicada als noms artístics amb els que es coneixen personatges il.lustres (i d’altres no tant, però sí populars) de la indústria de l’entreteniment. En aquesta entrada hi trobareu actors i actrius reconeguts amb Òscars, d’altres que el mereixien però que mai no el guanyaren (almenys en competició, sense comptar els honorífics), i d’altres, finalment, que no el guanyaren ni possiblement se’l mereixeren mai, encara que ens varen entretenir molt, i ho segueixen fent a través de reposicions de les seves pel.lícules. Així, parlarem de Julia Elizabeth Wells i de la seva inigualable veu; del musculós (per a l’època) John Charles Carter; del simpàtic Archibald Alexander Leach, de la sempre elegant Audrey Kathleen Ruston, del mig espanyol Ramon Antonio Gerard Estevez, del fillol Nicholas Kim Coppola, i d’una de les parelles més prolífiques de la història del cinema, la formada pels italians Mario Girotti i Carlo Pedersoli. Donada l’extrema llargada de l’entrada (i això que l’he escurçat), i com ja vaig aconsellar a l’entrada anterior, no ho llegiu tot d’una tirada, pot provocar espasmes.

Julia Elizabeth Wells (Walton-on-Thames, Surrey, Anglaterra, 1/10/1935), amb una meravellosa veu de soprano amb un rang vocal de 4 octaves (Maria Callas n’abarcava “només” 3) que una operació de gargamella l’any 1997 va estar a punt d’arruïnar, va guanyar un Òscar l’any 1965 amb la pel.lícula Mary Poppins (1964; dir. Robert Stevenson), i va aconseguir dues nominacions més per Sonrisas y lágrimas (1965; dir. Robert Wise) i Victor o Victoria (1982; dir. Blake Edwards). Efectivament, parlam de Julie Andrews, o Julie Edwards, pseudònim que fa servir i que prové del llinatge del seu segon marit, Blake Edwards, el famós director d’èxits tals com la sèrie de La pantera rosa; Desayuno con diamantes; 10, la mujer perfecta; El guateque; Cita a ciegas; …. El seu llinatge artístic Andrews el va agafar del seu padrastre Ted Andrews. Curiosament, es va batiar una rosa amb el seu nom artístic, la rosa Julie Andrews, arran de la seva interpretació de la florista Eliza Doolittle a la versió teatral de My Fair Lady.

Arran d’aquesta obra hi ha una curiosa anècdota: quan se’n va fer la versió cinematogràfica (1964; dir. George Cukor), els executius dels estudis varen rebutjar Andrews per falta d’experiència, i varen preferir Audrey Hepburn, tot i que l’emblemàtica actriu belga no era cantant. Aquest rebuig, emperò, va permetre a Julie Andrews acceptar l’oferta de la Disney per interpretar Mary Poppins aquell mateix any. Sabeu el resultat? Idò que, encara que My Fair Lady se’n va dur 8 Òscars, el premi a la millor actriu protagonista va ser per a la debutant Julie Andrews, derrotant Audrey Hepburn. I, per cert, per arrodonir l’anecdotari, Audrey Hepburn havia anat a classes de cant per poder interpretar les cançons de My Fair Lady, però els productors, sense dir-li res, doblaren la seva veu amb la de l’actriu i cantant Mani Nixon, que curiosament actuaria l’any següent amb Julie Andrews a Sonrisas y lágrimas.

John Charles Carter (Wilmette, Illinois, USA, 4/10/1923 – Beverly Hills, USA, 5/4/2008) té l’honor d’haver protagonitzat una de les tres úniques pel.lícules de la història que aconseguiren 11 Òscars, amb la que va guanyar el seu únic premi en la seva única nominació (encara que l’any 1978 li concediren el premi humanitari Jean Hersholt). Conegut per la seva habilitat en mostrar el seu tors musculat (per a l’època) en moltes de les seves pel.lícules, ha protagonitzat algunes de les més famoses cintes de la història, i potser va servir de model per a l’Indiana Jones del binomi Spielberg-Lucas; mirau si no El secreto de los Incas (1954; dir. Jerry Hopper) i ho veureu. Seves són El mayor espectáculo del mundo (1952) i Los diez mandamientos (1956), ambdues dirigides per Cecil B. DeMille, així com Sed de mal (1958), una de les obres mestres d’Orson Welles, El planeta de los simios (1968; dir. Franklin J. Schaffner) i, per descomptat, Ben-Hur (1959; dir. William Wyler), de la que parlava al principi. El nom amb què aquest actor és conegut és Charlton Heston, format combinant el llinatge de fadrina de la seva mare Lila Charlton amb el llinatge del seu padrastre, Chester Heston. No va voler utilitzar el seu nom real, John (Charles) Carter, perquè és igual al del protagonista de la sèrie de novel.les d’Edgar Rice Burroughs.

Segons es diu, el propi Ian Fleming es va inspirar en Archibald Alexander Leach (Horfield, Bristol, Anglaterra, 18/1/1904 – Davenport, Iowa, USA, 29/11/1986) per crear el seu personatge de James Bond. Leach va esser nominat als Òscars dues vegades, sense premi, encara que l’Acadèmia de Hollywood li va concedir un premi honorífic l’any 1970. Seves són algunes de les millors comèdies de la història, així com algunes de les pel.lícules més emblemàtiques d’Alfred Hitchcock. I és que va protagonitzar La fiera de mi niña (1938) i Luna nueva (1940) (les dues dirigides per Howard Hawks), Historias de Filadelfia (1940; dir. George Cukor), Arsénico por compasión (1944; dir. Frank Capra), Encadenados (1946), Atrapa a un ladrón (1955), Con la muerte en los talones (1959),… L’any 1966 va sorprendre tothom quan, després de protagonitzar la divertida comèdia Apartamento para tres (dir. Charles Walters), va anunciar la seva retirada, amb només 62 anys. El seu nom artístic Cary Grant li varen posar els estudis Paramount per semblança amb la seva estrella Gary Cooper (de fet, les inicials C.G. són inverses de G.C.); alguns també ho atribueixen a què comparteix inicials amb una altra gran estrella de l’època, Clark Gable. Com a curiositat, el nom del personatge interpretat per John Cleese a Un pez llamado Wanda (1988; dir. Charles Crichton), Archie Leach, va ser elegit arran del nom real de Cary Grant.

Audrey Kathleen Ruston (Ixelles, Bèlgica, 4/5/1929 – Tolochenaz, Suïssa, 20/1/1993) va ser la primera actriu en guanyar un Òscar, un Globus d’Or i un BAFTA per una mateixa pel.lícula (Vacaciones en Roma, 1953; dir. William Wyler). Té a més l’Òscar humanitari Jean Hersholt, de l’any 1993, i 4 nominacions més als Òscars, dues d’elles per pel.lícules tan emblemàtiques com Sabrina (1954; dir. Billy Wilder) i Desayuno con diamantes (1961; dir. Blake Edwards). També va guanyar un Tony amb l’obra Ondine (1954), un Emmy pel documental Gardens of the World with Audrey Hepburn, de 1993, i un Grammy, el premi Best Spoken Word Album For Children l’any 1993 amb Audrey Hepburn’s Enchanted Tales; per acabar d’arrodonir-ho, també va aconseguir una altra nominació als Grammy (millor àlbum de l’any, per Desayuno con diamantes, conjuntament amb Henry Mancini). De fet, és una de les 14 úniques persones en guanyar el que s’anomena EGOT (acrònim per Emmy, Grammy, Oscar, Toni) i una de les encara més poques persones (5) que han guanyat un Òscar, un Globus d’Or, un Emmy, un Tony i un Grammy. La seva mare, la baronessa Ella Van Heemstra, li va canviar el nom a Edda durant la segona guerra mundial, per evitar que els alemanys descobrissin la seva ascendència britànica. Després de la guerra, el seu pare Joseph Victor Anthony Ruston va trobar informació sobre els seus avantpassats, alguns dels quals es deien Hepburn. Quan va decidir afegir aquest llinatge al seu nom, també ho va haver de fer la seva filla, convertint-se en Audrey Kathleen Hepburn-Ruston o, simplement, Audrey Hepburn.

Ramon Antonio Gerard Estevez (Dayton Ohio, Usa, 3/8/1940), fill de l’espanyol (de Parderrubias, Galicia) Francisco Estevez i l’irlandesa Mary-Ann Phelan, va decidir adoptar el llinatge del reverend Fulton J. Sheen degut a l’admiració que sent cap a ell, però mai no s’ha canviat legalment el seu nom, de manera que segueix figurant en tots els documents legals com Ramon Estevez, i tots els seus fills han nascut amb aquest llinatge. Curiosament, quan va conèixer a la que es convertiria en la seva dona, es va presentar com Martin, i fins passades unes setmanes no li va dir el seu nom real, però ella el segueix anomenant Martin. Setè de deu germans, el seu germà petit Joe Estevez també és actor, i ha tengut quatre fills amb la seva dona de sempre (estan casats des de 1961), tots ells dedicats al món de l’espectacle: Emilio Estevez (1962), Ramon (Luis) Estevez (1963), Carlos Irwin Estevez (Charlie Sheen, 1965) i Renée (Pilar) Estevez (1967).

Com a curiositat, Martin Sheen ha interpretat el paper de pare d’Emilio Estévez (Guerra en casa, 1996) i de Charlie Sheen (Wall Street, 1987; Sin código de conducta, 1998; dos episodis de Spin City, i vint episodis de Terapia con Charlie), i ha fet de pare de la parella (una d’elles) de Charlie Sheen a Dos hombres y medio. Per cert, aquest darrer actor és l’únic fill de Martin Sheen que s’ha canviat legalment el nom; així, els fills de Charlie Sheen també duen el llinatge Sheen.

Nicholas Kim Coppola (Long Beach, California, 7/1/1964) és nét del compositor Carmine Coppola, nebot de Francis Ford Coppola i Talia Share, cosí de Sofia Coppola i Jason Schwartzman, i va guanyar un Òscar amb la pel.lícula Leaving Las Vegas (1995; dir. Mike Figgis). És un dels tres únics actors que han estat nominats a l’Òscar per la seva actuació en una pel.lícula on han interpretat més d’un paper; en el seu cas, va ser a la pel.lícula Adaptation (2002; dir. Spike Jonze), on interpretava dos papers. Els altres dos actors són Lee Marvin, amb dos papers a La ingenua explosiva (Cat Ballou, 1965; dir. Elliot Silverstein) i, òbviament, Peter Sellers a ¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú (Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, 1964; dir. Stanley Kubrick), on interpretava tres papers diferents. L’únic que se’n va dur l’Òscar va ser Lee Marvin. Per tal de fer-se un nom per ell mateix, Nicholas Kim Coppola va decidir canviar-se el nom pel que l’ha fet famós, Nicolas Cage, agafant el llinatge Cage del superheroi de Marvel Luke Cage.

Per acabar aquesta llaaaarga entrada, voldria parlar de la parella artística formada pels italians Mario Girotti (Venècia, 29/3/1939) i Carlo Pedersoli (Nàpols, 31/10/1929). Des de la seva primera col.laboració, Dios perdona… ¡Yo no! (1967; dir. Giuseppe Colizzi) fins a la darrera, Y en Nochebuena… ¡Se armó el Belén! (1994; dir. Mario Girotti), aquests dos actors han entretengut a milions de persones, Mario amb la seva simpatia i l’etern somriure, i Carlo… bé, Carlo amb la seva brutalitat. Total, han coprotagonitzat 17 pel.lícules! I encara en feren una altra junts, Aníbal (1959; dir. Carlo Ludovico Bragaglia, Edgar G. Ulmer), en la que tenien papers menors. Per cert, quina diríeu que és la parella més prolífica de la història del cinema? Òbviament, no són ells (si ho fosssin, no ho demanaria!).

Comencem per Carlo Pedersoli. Després d’estudiar Dret, va decidir dedicar-se al cinema, i va debutar com a guàrdia pretorià a… Quo Vadis (1951; dir. Mervyn LeRoy). Una cosa que molt poca gent sap és que va ser un gran campió de natació, essent el primer italià en nedar els 100 metres lliures en menys d’un minut, i va participar als Jocs Olímpics de Helsinki (1952) i Melbourne (1956).

De mare alemanya, Mario Girotti va passar la seva infantesa prop de Dresde, on va patir els bombardejos aliats del final de la segona guerra mundial. Ja a Itàlia, el famós director Dino Risi (Pan, amor y…; La escapada; Perfume de mujer) el va fer debutar amb 12 anys a la pel.lícula Vacanze col gangster (1954). L’any 1967, quan anava a fer la seva primera pel.lícula coprotagonitzada amb Carlo Pedersoli, els productors l’obligaren a canviar-se el nom, de manera que li donaren una llista de 20 noms i 24 hores perquè decidís quin volia. Degut a que les inicials eren les mateixes que les de la seva mare (Hildegard Thieme), encara que a l’enrevés, va triar el nom pel que se’l coneix des de llavors, Terence Hill.

Curiosament, el seu etern company cinematogràfic, Carlo Pedersoli, també es va canviar el seu nom abans d’estrenar la mateixa pel.lícula; això sí, ell va poder elegir lliurement el seu propi nom, i amb el llinatge va voler retre un homenatge a Spencer Tracy. El nom… bé, donat el seu aleshores ja gens apol.lini cos, va trobar graciós dir-se Bud, per la cervesa Budweiser. I, així, la parella formada per Terence Hill i Bud Spencer s’acabaria convertint en sinònim de spaguetti-western, i també de les pel.lícules de “mamporros”.

Anuncis

Més traduccions “originals” de títols de pel.lícules

Ja fa quasi quatre anys, concretament el dia 9 de juny de 2010, vaig penjar una entrada titulada És realment necessari traduir els títols de les pel.lícules? on, a més de criticar alguns aspectes del mal costum de traduir els títols de les pel.lícules amb una certa (excessiva) dosi de creativitat, donava bastants d’exemples de traduccions diguem-ne sorprenents de títols. Per recordar dos dels exemples més espectaculars, citaré Ice Princess (2005; dir. Tim Fywell), retitulada aquí com Soñando, soñando… triunfé patinando, i la meva favorita: Amos & Andrew (1993; dir. E. Max Frye), estrenada a Espanya amb l’increïble títol de Atrapen al ladrón. ¿Al blanco o al negro? Que qui són n’Amos i n’Andrew? Idò ni més ni menys que els noms dels dos personatges principals, interpretats, respectivament, p’en Nicolas Cage i en Samuel L. Jackson.

Ha arribat el moment d’afegir unes quantes pel.lícules a la llista iniciada aleshores. I començaré per una pel.lícula ben coneguda. Molta gent haurà sentit parlar de la pel.lícula El padre de la novia, protagonitzada l’any 1991 per n’Steve Martin, na Diane Keaton i na Kimberly Williams, però no tanta gent sabrà que es tracta d’un remake de la pel.lícula del mateix títol que l’any 1950 varen protagonitzar n’Spencer Tracy, na Joan Bennett i n’Elizabeth Taylor. En aquest cas la traducció està ben feta: el títol original, el mateix per a les dues versions, és Father of the Bride. L’any 1951, en Tracy, na Bennett i na Taylor repetiren papers en la seqüela, titulada en la versió original Father’s Little Dividend, i traduïda aquí com El padre es abuelo; res a dir, es tracta d’una traducció lliure però correcta i adequada. El problema el trobam amb la seqüela de la versió moderna: l’any 1995 es va estrenar Father of the Bride Part II; bé, no varen voler complicar-se massa, però sabeu quin títol va dur la versió espanyola? Idò Vuelve el padre de la novia (Ahora también abuelo). Potser l’explicació entre parèntesis la va introduir un directiu en veure que Vuelve el padre de la novia no era suficientment clar, o potser a darrera hora es va descobrir que el títol castellà de la pel.lícula antiga duia la paraula “abuelo”. Brutal!

I és que aquest costum de posar títols explicatius està molt arrelada per aquí, així com també la mania de donar pistes sobre el gènere de la pel.lícula. Vegeu si no l’exemple següent: l’any 2007, en John Travolta, en Tim Allen, en Martin Lawrence, i en William H. Macy es varen posar la xupa de cuir i es pujaren a damunt motos a córrer món en la comèdia Wild Hogs. Si cercam en el diccionari la traducció de “hog” veurem que pot significar “moto gran”, però també, en sentit figurat, “porc”. Una bona traducció seria “Cerdos salvajes”, no ho trobau? Però bé, potser és un títol poc explicatiu (se perd el sentit de moto). Per tant, res millor com: Cerdos salvajes, con un par… de ruedas, així, amb punts suspensius i tot! Encara que hauria quedat millor amb els punts suspensius després de la preposició “de”.

Hi ha casos curiosos de pel.lícules amb títols originals diferents però que, per qualque motiu que desconec, comparteixen títols traduïts. Potser no hi havia cap més opció, o els que traduïren el títol de la segona pel.lícula no coneixien la primera. Vegem-ne dos casos.

Si voleu fer una comèdia amb molta gent que ha de compartir casa, o habitació, un bon títol seria Juntos pero no revueltos. I així ho va pensar qualcú quan va traduir la pel.lícula Happy Together (1989), on l’estudiant aspirant a escriptor interpretat p’en Patrick Dempsey es veu obligat, per un error del programa informàtic, a compartir habitació amb na Helen Slater. Bé, la veritat és que acaben ben “revueltos”, però aquest no és el tema. L’any 2008 es va estrenar Time Share, un bon títol per a una comèdia on un pare fadrí (Timothy Dalton) i els seus fills han de compartir casa involuntàriament amb una mare fadrina i els seus fills (Nastassja Kinski). I com es va titular aquí? Efectivament, també es va titular Juntos pero no revueltos. Com a curiositat addicional, hi ha una altra pel.lícula titulada en anglès Happy Together, la xinesa Chun gwong cha sit (2008; dir. Kar Wai Wong), però no té res que veure amb les dues anteriors.

L’altre cas de doble ús del mateix títol espanyol el trobam amb La flor del mal. La pel.lícula americana White Oleander (2002) mostra una adolescent problemàtica (Alison Lohman) que va de casa d’acollida en casa d’acollida des del moment en què la seva mare (Michelle Pfeiffer) ingressa a la presó. Per cert, “oleander” vol dir baladre, una planta amb flor molt verinosa. Algú degué pensar que La flor del mal era un títol perfecte, però el que no podia preveure és que l’any següent, en Claude Chabrol estrenaria una pel.lícula titulada La fleur del mal, on na Nathalie Baye interpreta a una dona que decideix presentar-se a les eleccions, cosa que trastoca la vida de tota la seva família. No fa falta dir que aquí també es va titular La flor del mal.

I tenc un cas encara més difícil i a la inversa: Freaky Friday és el títol original de tres pel.lícules diferents, i només en la primera d’elles es va encertar (més o menys) la traducció. Així, la comèdia de 1976 amb una joveníssima Jodie Foster es va titular Viernes loco. La pel.lícula de 1995 protagonitzada per na Shelley Long té el títol castellà ¡Qué desmadre de hija!, mentres que la més recent, amb na Jamie Lee Curtis i na Lindsay Lohan, de 2003, duia el títol de Ponte en mi lugar.

Hi ha diferents motius per canviar els títols originals quan es tradueixen al castellà: alguns intenten explicar de què va la pel.lícula, d’altres simplement pretenen ser originals, i qualcuns, sincerament, no n’entenc el motiu. N’hi ha que pareix que no els agrada molt que els títols incloguin els noms dels personatges que la protagonitzen; en tenc tres exemples: 1) La traducció de The Wendell Baker Story (2005) va passar del nom del personatge interpretat p’en Luke Wilson i va voler incidir en la trama, i així es va dir Un caradura de confianza; per cert, la pel.lícula va ser dirigida pel propi Luke i el seu germà gran Andrew, i a la pel.lícula, a més d’en Luke, hi surt el seu germà més famós Owen i el seu tio Joe. 2) Si un llegeix la trama de I Want to Marry Ryan Banks (2004), es pot quedar una mica confús pel títol original; per això, potser és millor anar al gra i titular-la Famoso y seductor. Així, a la vegada que dirigim l’atenció cap a ell, mos explica un poc la trama; el que no queda clar és si el títol castellà fa menció a en Ryan Banks (Jason Priestley) o al seu amic Todd (Bradley Cooper), qui s’ha enamorat de la dona amb qui es vol casar en Ryan Banks. En fi, tot plegat és un bon embolic, també podien haver precisat un poc més el títol, no? 3) De vegades, el canvi de títol pareix adequat (és broma, mai ho és): per què, si hi ha més d’una dona implicada en la trama hauríem de titular una pel.lícula com Miss Pettigrew Lives for a Day (2008)? Millor posar Un gran día para ellas i així tothom ho entén més; és que a més de na Frances McDormand, també hi surten altres actrius, com n’Amy Adams.

La saga de pel.lícules d’acció protagonitzades p’en Bruce Willis té una curiositat: com que en el títol en anglès s’ha mantengut la fórmula Die Hard, la versió castellana ha volgut fer el mateix, i ha mantengut Jungla, encara que, de fet, aquesta paraula no té cap sentit ni a la primera pel.lícula. Aquí teniu els títols originals i les traduccions:

Die Hard = La jungla de cristal (1988) (“cristal” ho entenc, però per què “ la jungla”? No seria millor “la torre”?)
Die Hard 2 = La jungla 2 (Alerta roja) (1990) (Alerta roja? De veres? Per què no “Aeropuerto de cristal”?)
Die Hard: With a Vengeance = Jungla de cristal. La venganza (1995) (Ja hi tornam a ser amb la ditxosa “jungla de cristal”)
Live Free or Die Hard = La jungla 4.0 (2007) (crec que el títol original és millor, encara que el 4.0 està bé, ens remet a la informàtica)
A Good Day to Die Hard = La jungla: Un buen día para morir (2013) (I da-li amb “La jungla”, no hauria estat millor “Un buen día para morir en la jungla”?)

Per acabar, vegem uns quants títols d’un dels grans actors còmics de la història. Realment, en Cary Grant no ha tengut massa sort amb les traduccions dels seus títols. Ben conegut és el cas de la fantàstica North by Northwest (1959), titulada aquí Con la muerte en los talones, o també Bringing Up Baby (1938), coneguda en castellà com La fiera de mi niña. Potser no tan conegut és que la seva darrera pel.lícula, Apartamento para tres (1966), tenia un títol original una mica diferent, Walk Don’t Run. Per cert, la sèrie del mateix títol protagonitzada p’en John Ritter (remake americà de la sèrie britànica Un hombre en casa) es titulava originalment Three’s Company.

Tornant a en Cary Grant, hi ha dues comèdies bèl.liques que varen rebre canvis més o menys notables en els seus títols: Operation Petticoat (1959) es va convertir en Operación Pacífico (potser mencionar roba interior femenina no estava permès), mentres que Father Goose (1964) es va traduir com Operación Whisky. És clar que, al costat d’això, un canvi d’infinitiu (To Catch a Thief, 1955) a imperatiu (Atrapa a un ladrón) és poca cosa. A més d’aquestes, altres traduccions curioses de títols de pel.lícules seves són:

His Girl Friday = Luna nueva (1940)
Arsenic and Old Lace = Arsénico por compasión (1944)
Notorious = Encadenados (1946)
An Affair to Remember = Tú y yo (1957)
Monkey Business = Me siento rejuvenecer (1952)

En fi, ho deix aquí o no me tornareu a llegir mai més.

Noms artístics i noms reals. El perquè de tot plegat

Sabríeu de qui vos parl si dic que ahir vaig veure una pel.lícula protagonitzada p’en Roy Harold Scherer Jr., o que en Charles Dennis Buchinsky mai no va actuar amb na Mary Cathleen Collins, o que en Maurice Joseph Micklewhite té dos Òscars a les seves vitrines? I me creureu si vos dic que en Warren Beatty i na Shirley MacLaine són germans? O que també ho eren la recentment desparescuda Joan Fontaine i la nonagenària Olivia de Havilland? Potser sí que coneixereu l’actriu Norma Jeane Mortenson, o l’actor Marion Robert Morrison, o el director Allan Stewart Konigsberg, encara que segurament vos equivocareu si parlam d’en Michael John Douglas.

I és que molta de gent de l’espectacle (no només del cinema, sinó també de la música) ha hagut (o volgut) canviar de nom, per diferents motius. No vos heu demanat mai per què? Idò amb aquesta entrada resoldre alguns d’aquests dubtes. Vull deixar clar, emperò, que la llista no serà ni molt menys exhaustiva; primer de tot, i principalment, per motius pràctics d’espai (així i tot, l’entrada ha quedat llarguíssima); segon, perquè he preferit no posar noms poc coneguts (de totes formes, en tenc uns quants més de coneguts, però me’ls reservaré per a una altra entrada); i també, és clar, perquè com vos podeu imaginar, la tasca de localitzar noms artístics diferents dels noms de neixement és, per dir-ho aviat, llarga i costosa. En fi, esper que disfruteu de l’entrada o, si més no, que vos resulti interessant. Si la trobau llarga (que ho és), no la llegiu d’una tirada. També ho podeu agafar com un joc: jo aniré posant pistes i, tapant el final de cada paràgraf, intentau endevinar de qui es tracta.

En Roy Harold Scherer Jr. (17/01/1925-02/10/1985), és un dels grans noms de la comèdia americana (en tots els sentits: tenia una alçada de 1’96 mts.), encara que la seva única nominació als Òscars (pel paper protagonista) va ser amb un drama de 1956 on va compartir cartell amb n’Elizabeth Taylor i en James Dean, Gigante. Famoses són les seves comèdies amb na Doris Day, Confidencias de medianoche (1959), Pijama para dos (1961)  i No me mandes flores (1964). Efectivament, es tracta del gran Rock Hudson. I d’on ve el seu nom? Idò el caçatalents de Hollywood Henry Willson (II) li va posar el nom a partir del penyal (en anglès, Rock) de Gibraltar i del riu Hudson.

En Charles Dennis Buchinsky (03/11/1921-30/08/2003) va ser un actor amb un físic molt apropiat per fer les pel.lícules que va protagonitzar, principalment d’acció, de l’oest i de guerra. Va participar en clàssics d’aquests dos darrers gèneres com Los siete magníficos (1960), La gran evasión (1963) i Doce del patíbulo (1967), i en pel.lícules d’acció que, encara que a nivell de crítica varen acabar bastant mal parades (com va dir ell mateix, “no feim pel.lícules per als crítics, ja que tanmateix no paguen per veure-les“), sí que crearen un estil, com Lo secretos de la Cosa Nostra (1972), Mr. Majestik (1974), El justiciero de la ciudad (1974), Yo soy la justicia (1982),… Ho heu endevinat, estic parlant d’en Charles Bronson. El seu agent, a principis dels 50’s i en plena caça de bruixes del senador McCarthy, va pensar que el llinatge Buchinsky no li faria cap favor (recordem que se cercaven comunistes) i, per això, li va proposar un canvi de nom. Segons es diu, el nom li ve de la Bronson Gate dels estudis de la Paramount.

Realment, no té  molt de sentit posar a na Mary Cathleen Collins (20/11/1956) al costat de tants noms il.lustres, si no és perquè una pel.lícula seva, en la que no parlava fins quasi bé al final de tot, va ser un boom d’un any 1979 que va veure grans pel.lícules: Manhattan, Mad Max, La vida de Brian, Alien, Apocalypse Now,… Star Trek la pel.lícula. A 10, la mujer perfecta, ella era l’amor platònic del compositor Dudley Moore (19/04/1935-27/03/2002). Efectivament, es tracta de na Bo Derek, qui va agafar el llinatge del seu marit, el director i modelador d’actrius John Derek (12/08/1926-22/05-1998), el nom real del qual era, per cert, Derek Delevan Harris, però això és una altra història.

En Maurice Joseph Micklewhite (14/03/1933), doble guanyador d’un Òscar al millor actor secundari per Hannah y sus hermanas (1986) i Las normas de la casa de la sidra (1999), a més de quatre altres nominacions, té el curiós honor d’haver aparescut en els remakes de dues pel.lícules seves (fent altres papers): Asesino implacable (1971)/Get Carter (2000) i La huella (1972 i 2007); en el remake d’aquesta darrera pel.lícula, a més, fa el paper que feia l’altre protagonista de la primera versió, en Laurence Olivier (22/05/1907-11/07/1989). Efectivament, estam parlant d’en Michael Caine qui, aconsellat pel seu agent, va canviar de nom, agafant el llinatge de la pel.lícula El motín del Caine (1954) i el nom de… bé, crec que està clar.

Els noms artístics d’en Warren Beatty (30/03/1937) i na Shirley MacLaine (24/04/1934), de noms autèntics Henry Warren Beaty i Shirley MacLean Beaty, no tenen massa complicació: ell va afegir una “t” al llinatge i ella va modificar lleugerament el seu segon nom per formar el llinatge artístic; això sí, he de dir que a ella li posaren el primer nom en honor de la gran actriu infantil Shirley Temple (23/04/1928). Només comentaré dues curiositats de les seves carreres, brillants (un Òscar perhom: ella com a actriu principal per La fuerza del cariño, de 1983, a més de 5 nominacions més; i ell com a director de Rojos, de 1981, amb 13 nominacions més); la primera és que en Beatty comparteix amb n’Orson Welles el complicat honor de ser nominat en una mateixa pel.lícula com a director, productor, guionista i actor principal: ell per Rojos i El cielo puede esperar (1978), i en Wells per Ciudadano Kane (1941); i la segona curiositat és que na Shirley havia estat triada inicialment per fer de Bonnie Parker a la pel.lícula Bonnie and Clyde (1967;  2 Òscars i 8 nominacions més), però quan el seu germà va acceptar fer de Clyde Barrow, va ser substituïda per na Faye Dunaway (14/01/1941).

Que na Joan Fontaine (22/10/1917-15/12/2013) i n’Olivia de Havilland (01/07/16) eren germanes quedarà molt més clar si vos dic que els seus noms en néixer eren, respectivament, Joan de Beauvoir de Havilland  i Olivia Mary de Havilland. La primera va agafar el seu llinatge del de la seva mare, l’actriu de teatre Lillian Fontaine. Les dues germanes no se varen dur mai massa bé, i la rivalitat va augmentar quan, l’any 1941, totes dues varen ser nominades a l’Òscar a la millor actriu principal, na Joan per Sospecha i n’Olivia per Si no amaneciera. La guanyadora, na Joan, ha resultat esser l’única persona en guanyar un Òscar interpretatiu per la seva actuació en una pel.lícula de n’Alfred Hitchcock. N’Olivia, amb un total de 5 nominacions, acabaria guanyant 2 Òscars, per Vida íntima de Julia Norris (1946) i La heredera (1949), mentres que na Joan només guanyaria el citat abans, a més d’obtenir altres dues nominacions.

Na Norma Jeane Mortenson (01/06/1926-05/08/1962), un dels mites més grans de la història del cinema, va ser batiada com Norma Jeane Baker, encara que durant la seva vida va ser coneguda com Norma Jeane Dougherty i, fins i tot com Jean Norman. Quan va signar per la 20th Century Fox, un executiu li va triar el nom de Carol Lind, encara que a ella no li va agradar, ja que volia utilitzar el llinatge de fadrina de la seva mare, Monroe. A l’hora de triar el nom, es plantejaren tres possibilitats: la primera, Norma Jeane Monroe, va ser descartada perquè trobaven que sonava malament; la segona, Jean Monroe, era la que li agradava a ella; però, finalment, degut a que l’executiu anteriorment mencionat trobava que  s’assemblava a l’actriu de teatre Marilyn Miller, es va decidir que s’anomenaria Marilyn Monroe. Quines coses…

El canvi de nom d’en Marion Robert Morrison (26/05/1907-11/06/1979) estava cantat: amb una alçada de 1’93 i fent papers de dur, no podia esser d’una altra manera. Després de fitxar-lo per a la seva pel.lícula La gran jornada (1930), els estudis Fox decidiren que s’havia de canviar el nom. El director de la pel.lícula, en Raoul Walsh, va comentar que estava llegint una biografia del General “Mad” Anthony Wayne (1745-1796), heroi de la guerra de la Independència, i va suggerir aquest nom, però els estudis finalment li canviaren Anthony per John, formant així un nom que s’ha convertit en sinònim d’actor de western, John Wayne.

N’Allan Stewart Konigsberg (01/12/1935), guionista, director i actor quasi bé d’una pel.lícula per any des de principis dels 70, encara que darrerament ja no sol sortir a les seves pel.lícules, és un enamorat del jazz, com queda ben clar amb les bandes sonores de les seves pel.lícules. Un bon dia va decidir canviar-se legalment el seu nom pel de Heywood Allen, encara que sol firmar amb un altre nom de pila, agafat d’un dels grans del jazz, el clarinetista, saxofonista alto i soprano, cantant i director de big bands Woody Herman. En Woody Allen ha aconseguit nominacions per a 15 actors i actrius de les seves pel.lícules (inclòs ell mateix), i 5 d’ells han guanyat l’estatueta: Diane Keaton (actriu principal a Annie Hall, 1977), Michael Caine (actor secundari a Hannah y sus hermanas, 1986), Dianne West (actriu secundària a Hannah y sus hermanas, 1986, i a Balas sobre Broadway, 1994), Mira Sorvino (actriu secundària a Poderosa Afrodita, 1995) i Penélope Cruz (actriu secundària a Vicky Cristina Barcelona, 2008). Ell mateix té 4 Òscars (direcció per Annie Hall, i guió original per Annie Hall, Hannah y sus hermanas i Midnight in Paris, de 2011) que, per cert, no va recollir personalment,… i 19 nominacions més!

En Michael John Douglas (05/09/1951), el primer Batman “modern” (de 1989 i de la segona part, de 1992), va decidir canviar el seu llinatge per evitar confusions amb el ja reconegut en aquell temps Michael Douglas; després de llegir un article sobre l’actriu Diane Keaton, va decidir agafar aquest llinatge, convertint-se així en en Michael Keaton que tothom coneix.

El més curiós del cas és que na Diane Keaton (05/01/1946) no se nomia així; de fet, va néixer amb el nom de Diane Hall. Què curiós, per cert, que guanyàs el seu Òscar per interpretar el paper d’una dona anomenada Annie Hall, més quan ella és coneguda com Annie. És de suposar que en Woody Allen, parella seva en aquella època, ho va tenir en compte a l’hora de triar el nom del seu personatge. Sabeu per què va canviar el seu nom? Idò perquè en el gremi d’actors dels USA ja hi havia una actriu afiliada amb el nom de Diane Hall; així, va triar el llinatge de fadrina de la seva mare, Keaton.

En fi, ja n’hi ha prou per ara, més endavant en faré una segona entrega, que exemples no me’n falten.

11/12/13

L’altre dia vaig concertar una cita per a les 10 del matí d’avui i, quan vaig prendre nota, me’n vaig donar compte que havia quedat per a les 10, del dia 11, del mes 12, de l’any 13, vaja casualitat!

Això me va fer reflexionar una mica sobre la data d’avui, 11/12/13. Resulta que cada segle té onze dates com aquesta, i que avui tancam la seqüència que va començar el dia 1 de febrer de 2003 (1/2/3). Ara haurem d’esperar fins al dia 1 de febrer de 2103 per recomençar la seqüència. Ja en parlarem en el seu moment (je je). Per si no era suficient, la data d’avui amaga una altra curiositat numèrica, ja que el dia 11 de desembre d’enguany (i de tots els anys no bixests) és el 345è dia de l’any (afegim una altra seqüència, 3-4-5, a la 11-12-13).

La manera d’escriure la data que tenen els anglosaxons, posant primer el mes i després el dia, fa que ells disposin d’una data més amb aquesta particularitat, de manera que l’any que ve encara en viuran una altra: el dia 13 de desembre de l’any que ve s’escriurà 12/13/14. Així, ells en tenen 12 cada segle, des del dia 2 de gener de l’any 3 (1/2/3) fins al 13 de desembre de l’any 14 (12/13/14).

Però enguany també acaba una altra seqüència: la de dates cap-i-cues; enguany n’hem viscut 5, els dies 31 de gener (31/1/13), març (31/3/13),  maig (31/5/13),  juliol (31/7/13) i agost (31/8/13). Direu que això no és tan estrany però, si ho pensau, veureu que fins l’any 2021 no en tornarem a trobar cap, encara que aquell any en tendrà 10: els dies 12 de cada mes excepte els d’octubre i desembre. Això sí, si afegim 0’s als dies, l’any 2020 ja tendrem unes quantes dates cap-i-cues: el dia 2 dels 10 mesos mencionats anteriorment (02/1/20,…). Ara bé, si eliminam les separacions entre dies, mesos i anys, l’any que ve tendrà dos dies cap-i-cues: els dies 4 de gener (4114) i de novembre (41114). Però bé, els cap-i-cues més espectaculars es viuran d’aquí a 76.022 i 76.042 dies, quan seran els dies 2 i 22 de febrer de 2222.

Fins ara hem parlat de seqüències que acaben, però enguany en comença una altra. Segur que ben poca gent s’ha fixat en que les quatre xifres que formen el 2013 són totes elles diferents. I què?, direu. Com que i què?, diré jo. Resulta que feia 26 anys que això no passava!, concretament des de l’any 1987, que tancava la seqüència començada l’any 1982. Enguany començam una altra seqüència que acabarà amb l’any 2019. Després haurem d’esperar 12 anys més, fins al 2031, aïllat, a l’espera de la seqüència que anirà des del 2034 fins al 2039.

Per acabar amb una efemèride, tal dia com avui de fa 100 anys, l’11/12/13 (de 1913), va néixer un dels grans actors francesos, en Jean Marais, l’inoblidable Fantomas (1964, 1965, 1967), o n’Edmond Dantès d’El conde de Montecristo (1954), o la bèstia de La bella y la bestia (1946), que va acabar la seva carrera cinematogràfica amb la pel.lícula d’en Bernardo Bertolucci de 1996 titulada Belleza robada (amb en Jeremy Irons i na Liv Tyler, la nostra estimada Arwen).

En fi, res més, que passeu un bon dia 11/12/13.

Una llibreria molt coneguda.

A París, a la rive gauche , davant Notre Dame , hi ha una llibreria anglesa molt famosa, fundada per escriptors i que és lloc de peregrinació per  a lletraferits de tot el món. Es tracta de Shakespeare and Company. És  petita i sembla de conte, atapeïda fins a dalt de libres, tot l’espai ple de fusta i amb el primer pis amb butaques atrotinades per seure, un sofà, un piano antic, ple de llibres per terra i als prestatges. Tot sembla que tengui molts anys i que estigui allà des de l’època de Joyce, cosa que no és del tot certa perquè la llibreria ha canviat de lloc dues vegades i aquesta és la seva tercra reencarnació. La seva història és molt curiosa i interessant i aquí us deix un enllaç de la Viquipèdia on us ho explica en detall:

http://es.wikipedia.org/wiki/Shakespeare_and_company

Tamanys de planetes i estrelles

Com que ho vaig prometre, he de complir.

El link següent (youtube) mostra els tamanys comparats entre els diferents planetes del Sistema Solar i diferents estrelles, fins acabar amb la impressionant VY Canis Majoris, la més gran coneguda fins ara, amb un radi entre 1800 i 2100 vegades el del Sol. Per entendre-ho, si posàssim aquesta estrella en el lloc del Sol, el seu radi arribaria fins a l’òrbita de Saturn (9.54 unitats astronòmiques, és a dir, 9.54 vegades la distància de la Terra al Sol). Per omplir aquesta estrella, necessitaríem un 7 seguit de 15 zeros, és a dir, 7×10^15, Terres. Encara més descriptiu, si representam la Terra amb una esfera de 1 cm de diàmetre, el Sol tendria un diàmetre d’un metre i 9 cm i se trobaria a 117 metres de distància. Amb aquesta escala, VY Canis Majoris  seria una esfera de 2.3 kilòmetres de diàmetre. No està malament, eh? El problema d’aquesta hipergegant vermella és que s’ha estimat que li queda poc temps de vida: menys de cent mil anys. Si és que no som res…

http://www.youtube.com/watch?v=jJ8UAMR98y4&feature=related

El gràfic següent també mostra els tamanys relatius:

Errors astronòmics

Després de llegir Impacto, d’en Douglas Preston, on com vaig comentar hi ha dos errors astronòmics (apuntar davall de l’espasa d’Orion i trobar-hi la galàxia d’Andromeda, i xifrar l’edat d’un objecte en més de 100 mil milions d’anys), m’ha fet ganes cercar altres errors astronòmics a la literatura. Això és el que he trobat. Per cert, a partir d’ara, podríem anar afegint errors al llistat a mesura que n’anem detectant en els llibres que llegim.

Un primer error el trobam en el capítol XV d’Ana Karenina, d’en Leon Tolstoi:

Oscurecía. Venus clara como de plata brillaba muy baja, con suave luz en el cielo de poniente, mientras que en levante fulgían las rojizas luces del severo Arturo…Pero Levin decidió esperar hasta que Venus, visible para él bajo una rama seca, brillase encima de ella…Venus remontó la rama, fulgía ya en el cielo azul toda la constelación de la Osa…

 O sigui, Venus surt per ponent i va pujant cap a dalt en un cel blau? Primer de tot, cap astre surt per ponent, s’hi amaguen! I, d’altra banda, si és de nit (si no, no veuríem cap estrella), com pot haver-hi un cel blau?

El señor de los anillos (J.R.R. Tolkien) tampoc no s’escapa:

En el centro se erguía una única piedra, alta bajo el sol, y a esa hora no echaba ninguna sombra….y el sol estaba aún en el mediodía, donde no había nada que temer, de modo que se sentaron recostando las espaldas en el lado este de la piedra. Estaba fresca, como si el sol no hubiera sido capaz de calentarla, pero a esa hora les pareció agradable.

 Que al migdia una pedra està fresca? Serà si el cel està ennigulat, però amb el sol ben amunt… bé, potser és l’hivern i estan enmig de les muntanyes nevades, però no, diu que hi ha una única pedra.

Continuant amb el mateix llibre,

El delgado creciente de la Luna había caído temprano en la pálida puesta de Sol, pero el cielo era todavía claro arriba y aunque allá lejos en el sur había grandes franjas de nubes que brillaban aún débilmente, en el oeste resplandecían las estrellas. 

 Mem, ha quedat clar que el Sol es pon per l’oest, aleshores com hi poden resplendir estrelles si encara és clar a dalt i els niguls del sud brillen? Potser podria haver dit que a l’oest començaven a aparèixer els puntets lluminosos de les estrelles més brillants… bé, no, millor haver dit que les estrelles començaven a resplendir a l’est, i tots contents.

Tampoc el premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez se n’escapa. A Relatos de un náufrago, conta:

Volví a buscar la Osa Menor. Fijé la vista en ella y empecé a remar. … Remé al principio desesperadamente. Luego con más calma, fija la vista en la Osa Menor, que, según mis cálculos, brillaba exactamente sobre el Cerro de la Popa.

Si suposam que el naufragi és al Carib, i que vol anar al Cerro de la Popa, que està situat a Cartagena, a la costa nord de Colòmbia, que queda just al sud del Carib, la cosa se complica: recordau que l’Ossa Menor conté l’estrella Polar, que apunta cap al nord. Aleshores, si qualcú que està en el Carib rema cap a l’Ossa Menor, el més normal és que acabi a Jamàica, Cuba, Haití o, si no troba cap illa abans, als Estats Units, però mai a Colòmbia.

Tots aquests errors els he tret de la interessant pàgina web

http://www.astroliteratura.freehosting.net/index.html

dedicada a Astronomia i Literatura. Una altra pàgina on expliquen errors (no necessàriament d’Astronomia) a la literatura és

http://libros2.ciberanika.com/desktopdefault.aspx?pagina=~/paginas/gaza.ascx

El cinema també n’és ple d’errors. Sense anar més lluny, la primera pel.lícula que estrenaren de la saga Star Wars (la que després anomenaren Star Wars. Episodio IV. Una nueva esperanza) en té un de gros (passant per alt que a l’espai no se sent renou,…). Sabeu que és un parsec? Idò és una mesura de longitud, equivalent a la distància des de la qual el radi Terra-Sol (149 600 000 Km) presenta un tamany angular d’un segon. Pensant que el tamany angular de la Lluna vista des de la Terra és d’uns 30 minuts, ja podeu pensar que un parsec és molta distància. Concretament, equival a 3.26 anys llum (recordem que la segona estrella més pròxima a la Terra és Proxima Centauri, del sistema Alfa Centauri, que està a 4.3 anys llum). Idò bé, a la pel.lícula original, en Han Solo diu de la seva nau, el legendari Halcón Milenario és:

the ship that made the Kessel Run in less than 12 parsecs

és a dir, que una mesura de distància s’ha convertit en una mesura temporal. Per mirar d’arreglar-ho, a la versió castellana s’inventaren una nova mesura de temps, i en Solo deia:

esta nave terminó la carrera de Kessel en menos de 12 parasegundos

Per acabar, una curiositat de bandera, la de Turquia. La bandera de l’armada otomana entre 1793 i 1844 era:

Archivo:Ottoman Naval Flag.svgNo hi trobau res d’estrany? Idò molt fàcil, com podem veure una estrella que està darrera de la lluna? Ja sé, direu que la lluna està en fase… quina?, sí, decreixent: la lluna sempre diu mentides, si mostra una C, és decreixent (això només passa a l’hemisferi nord, on està Turquia, perquè a l’hemisferi sud passa el contrari, i a l’equador?). Bé, d’acord, la lluna mostra un un trosset molt petit, però no hem de confondre el que veim amb el que hi ha; encara que només vegem un trosset de la lluna, hi és tota. Per tant, no podríem veure de cap manera l’estrella que hi ha al darrera. Afortunadament, des de 1936, la bandera de Turquia té la forma actual (ja des de 1844, l’aspecte era semblant):

Archivo:Flag of Turkey.svgNomés li sobra el raig que apunta cap a la Lluna, però que per raons d’estètica el podem acceptar.

Per cert, la bandera d’Azerbaijan de 1920 a 1921 tenia el mateix error que la de Turquia:

Archivo:Azerbaijansovietrep1920-1921.svg

 Ara ja el té resolt (pràcticament):

Archivo:Flag of Azerbaijan.svg

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: