Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘els clàssics’

Jean Rhys. L’ampla mar dels Sargassos

Fa un temps una bona amiga meva em va recomanar la lectura de Wide Sargasso Sea (1966). Jo no coneixia ni l’autora ni la novel.la però tenc en consideració el seu criteri i me la vaig apuntar. Uns mesos després li vaig fer cas i la veritat és que li he d’agrair la recomanació.

Avui Jean Rhys és una autora relativament poc llegida, i com que aquesta novel.la és prou valuosa i interessant, m’ha semblant que us en podria parlar.  Per començar, la història literària de l’autora és inusual. Va publicar amb un cert èxit diverses novel.les fins 1939, i després hi ha un llarg silenci fins a la publicació vint-i-set anys després de L’ampla mar dels Sargassos, a la qual se li va concedir la qualitat que tenia i a més va revitalitzar la seva obra anterior. Els crítics van reconèixer que les novel.les anteriors havien estat massa avançades per a la seva època i que no s’havien sabut apreciar correctament. Jean Rhys va estar contenta però també va declarar que l’èxit potser li havia arribat una mica massa tard. Encara va viure bastants anys més fins 1977 sense cap altra publicació. Va morir als 88 anys, a Exeter, al sud d’Anglaterra, on s’havia establert, sense publicar les memòries que estava preparant.

L’ample mar dels Sargassos ha estat qualificada com a literatura postcolonial. L’escriptora, nascuda a l’illa de Dominica, a les Antilles, retrata aquest món en un moment especial, just despres de 1833, l’any de l’abolició de l’esclavitud a Jamaica, on es desenvolupa la primera part de la novel.la que, d’altra banda és la més interessant. S’hi conta la infantesa i joventut d’Antoniette. Ella i la seva mare provenen d’una antiga família esclavista i  s’han quedat totes soles per la mort del pare, poden sentir l’hostilitat de la població negra de l’illa i ho passen molt malament. És molt revelador en aquest sentit com d’un dia per l’altre canvia la relació d’amistat que Antoniette tenia amb una nina negra de la barriada que de cop la rebutjarà. Mare i filla es quedaran amb un parell de servents fidels cada dia en condicions més difícils fins que la mare es torna a casar amb un home ric i aconseguirà canviar la situació. Desgraciadament cada dia donarà més mostres d’inestabilitat mental fins a quedat aïllada i a rebutjar la seva pròpia filla.

A la segona part Antoinette s’ha de casar amb un senyor anglès a qui no coneix de res. Intentarà fer-ho el millor que pugui, però la cosa no acabarà d’anar bé. Per al viatge de noces el duu a Granbois, a l’illa de la Dominica, a una antiga mansió familiar ara bastant deixada on ella hi té molts records familiars. Decideixen estblir-s’hi una temporada, el marit  fa restaurar la casa però li resulta molt difícil comprendre la mentalitat caribenya.

amplamarsargassos350[1].jpg

160 pàgines

La tecera part molt més curta, succeeix a Anglaterra on Antoinette es sentirà absolutament desplaçada, i en unes circumstàncies que no comentarem per si de cas us sentiu temptats a llegir-la.

De totes maneres aquesta precaucíó només és vàlida per als qui no hàgiu llegit Jane Eyre, de Charlotte Brontë, de la qual L’ampla mar dels Sargassos és, oh sorpresa! una preqüela. L’Antoinette que hem estat comentant fins ara és Bertha, un personatge secundari a qui Rhys va voler reivindicar recreant la seva vida al Carib abans d’anar a viure a Anglaterra. De fet, a la nostra novel.la, el marit li comença a dir Bertha  segons ell perquè el nom li agrada més, en realitat per anul.lar una personalitat que no pot comprendre. No us en donaré més detalls, perquè així podreu llegir no una sinó dues novel.les estupendes. No està de més dir que Jane Eyre és una de les lectures preceptives en una bona educació literària.

L’ampla mar dels Sargassos és una obra sorprenent des de diverses perspectives. La descripció del Carib, des de l’aroma de les plantes i la calor tropical fins a les diferènces i incomprensions entre negres i blancs, excel.lentment exemplificada amb la vella serventa i confident de la protagonista. És també una novel.la de reinvindicació femenina, si em permeteu l’expressió. Antoinette no troba el seu lloc al món, entre altres coses pel paper que s’espera d’ella com a dona a la seva societat amb els conflictes que això li produeix. No vull insistir en el tema, llegiu-la i ja em contareu. El punt de vista del narrador hi té molt a veure amb el que deia ara mateix, en això també és una novel·la innovadora. Les parts primera i tercera estan contades per la pròpia Antoinette mentre que a la segona el narrador és aquest marit anònim de qui no coneixem mai el nom. Aquest recurs ens ajuda molt a entendre la subjectivitat dels personatges i les seves actuacions.
Deixem-ho aquí, recordau que de tant en tant és saludable abandonar la immediatesa i llegir alguna obra que ja hagi passat pel sedàs del temps, quasi podríem qualificar L’ampla mar dels Sargassos de petit clàssic, i si de rebot, encara que és una novel.la perfectament independent, us duu a llegir la Brontë, teniu per endavant unes quantes hores de plaer literari de primera.

Extraña confesión. Anton Pàvlovich Txèhov

Fa ja unes setmanes vaig comentar a en Benet que estava llegint una novel.la negra que el sorprendria. El fet sorprenent és que mescla un dels gran noms de la Literatura (així, en majúscula, com agrada a en Benet) amb la novel.la negra. La veritat és que, des del dia que vaig descobrir aquesta novel.la, anava comptant els dies que faltaven per fer la ressenya, sabia que seria tot un cop d’efecte.

Però abans de res, tot i que és àmpliament conegut, no em puc estar de fer una breu ressenya biogràfica de l’autor. N’Anton Pàvlovich Txèhov (Taganrog, Imperi rus, 1860 – Baden-Wurtemberg, Imperi alemany, 1904) va ser un metge que es va dedicar a la literatura, o un escriptor que va exercir de metge, com vulgueu.

El cert és que, degut a problemes econòmics familiars, en Txèhov va començar a escriure relats curts humorístics sota el pseudònim de Antosha Chejonté. A poc a poc va anar deixant de banda la vessant humorística i va passar a escriure textos més profunds, i cap al 1888 ja s’havia fet un nom com a cronista de la vida russa. Tot i que l’any 1884 va començar a exercir com a metge, va continuar escrivint per a diferents setmanaris. La seva obra és molt extensa, i és considerat un dels més grans autors de relats curts de tota la història. L’any 1886 va publicar el seu primer llibre de relats, Contes de Melpòmene, i l’any següent va guanyar el premi Pushkin per la col.lecció de relats curts En vesprejar. També és molt conegut per les seves obres de teatre, destacant la primera d’elles, La gavina, juntament amb Oncle Vania, Les tres germanes i El jardí dels cirerers, totes elles escrites per a la companyia del Teatre de l’Art de Moscou. L’any 1904, amb només 44 anys, va morir d’una tuberculosi que va contreure dels seus pacients a finals dels 1880.

Però en Txèhov també ens va deixar una novel.la negra, l’única que va escriure, i d’ella vos vull parlar. Publicada originàriament per entregues entre 1884 i 1885 amb un títol que en català seria Un drama de caça, aquesta novel.la és més coneguda a Espanya com Extraña confesión (Emecé Eds., col. El Séptimo Círculo, 1945; 204 págs.), sobretot arran del títol espanyol (l’original és Summer Storm) de l’adaptació cinematogràfica que en va fer en Douglas Sirk (1897-1987) l’any 1944, amb en George Sanders (1906-1972) i na Linda Darnell (1923-1965) en els papers principals.

La novel.la és realment molt bona, no tant per la seva vessant negra (que també és bona) com per la seva qualitat literària; a més, la trama és brillant. Algú l’ha qualificat de prodigi del subgènere dels misteris metaliteraris. Parlem de la trama i ho entendreu millor.

Un exjutge d’instrucció anomenat Iván Kamychov es presenta en una editorial amb una novel.la que, segons diu, conta la història d’un assassinat que va ocórrer quan ell era jove, i com, amb la seva ajuda, descobriren el culpable. L’editor, el nom del qual no coneixerem, però sospitarem que potser es tracta del mateix Txèhov, li diu que torni al cap de dos o tres mesos i, així, se l’haurà llegit i haurà decidit si és prou bona per ser publicada.

Amb la lectura de la novel.la, l’editor descobreix que el culpable de l’assassinat podria no ser el que tancaren a la presó, podria haver-se comès una injustícia. A continuació, ens convida a que nosaltres també llegim la novel.la i, una vegada l’hàgim llegit, ens explicarà la conversa final que va mantenir tres mesos després amb en Kamychov.

La novel.la, contada en primera persona pel jutge d’instrucció, conté tota una sèrie de notes que ha afegit l’editor perquè ens sigui més senzilla la seva lectura, afegint explicacions o eliminant passatges que no aporten cap informació sobre el culpable. Quan això passa, talla la història amb notes que signa amb les inicials A. CH. (qui serà?). Al final de la novel.la, l’editor reprèn la narració amb l’encontre amb en Kamychov, a qui explica qui creu que és el veritable assassí. Al final de la conversa, se solucionarà tot el misteri, de manera que podrem comprovar si nosaltres mateixos havien encertat qui és l’assassí.

En fi, es tracta d’una novel.la ben curiosa, original, molt ben escrita, entretenguda i, a més, curteta. No fa falta dir que és recomanable.

Per cert, aquest fet que l’editor (i, per tant, el propi autor Txèhov) es dirigeixi directament al lector m’ha recordat algunes pel.lícules d’en Woody Allen (i d’altres), quan ens parla a través de la pantalla. No estarà influenciat per aquesta novel.la? Potser ja s’havia fet abans? Tenc entès que a Lolita també passa això. En fi, Benet, què ens pots explicar de tot això?

Lectures de l’estiu 2015.

Fa estona que no escrivia al blog i després de l’estiu se m’han acumulat moltes lectures que m’agradaria compartir amb voltros, o sigui que inauguraré un nou tipus d’article, el que és conseqüència de no fer les ressenyes al seu moment. M’agradaria comentar-vos què m’he llegit durant els mesos de juliol i agost de 2015 i els darrers dies de juny. Crec que algunes d’aquestes lectures són bastant recomanables. Comencem doncs.

L’estiu va començar amb el darrer Michael Connelly traduït, La caja negra , una novel.la negra excel.lent com quasi totes les del seu autor.  Vaig fer el comentari pertinent a la ressenya que havia fet l’amic Jaume ja fa temps, allà se us explica perquè us l’heu de llegir. Ja ho he dir moltes vegades però ho tornaré a dir:  ens ho passam taaaant bé amb aquest mestre del gènere…
Així de negre o negre-bestseller, a part de La noia del tren, que és la darrera 314083_10150931465602705_871928786_n1ressenya que vaig fer, ara ja al final just abans de la reentrée acadèmica, m’he llegit de John Katzenbach El psicoanalista,(517 pàgines) per una recomanació que em varen fer. La novel.la és qualificada de thriller i he observat que també està citada al blog amb comentaris elogiosos si bé no hi ha una ressenya pròpiament dita. És bastant original en el seu plantejament i he llegit que se n’està preparant una versió cinematogràfica, cosa bastant lògica. M’estranya que ningú no ho hagi fet encara. Té tots els elements per esser una pel.lícula comercial d’èxit.
He perseverat amb Marco Malvaldi i m’he llegit el tercer i quart lliurament de la sèrie del Barlume, Il re dei giochi (2010) i La carta piu alta (2012). Són llibres que continui trobant divertits amb uns personatges molt simpàtics. És novel.la deductiva-costumista i amb humor, ah! i senzilla.
D’italians m’he llegit també un autor molt recomanable, Marcello Fois Memoria del vuoto (memòria del buit) (218 pàgines). L’autor és sard i explica una història d’un al.lot de poble que passa per la I Guerra Mundial, torna a Sardenya i per diverses raons es convertirà en un personatge fora de la llei. Està basada en la vida d’un bandoler real de la primera meitat del segle XX i és una novel.la excel.lent i excel.lentment explicada. thumb_474__4
Amb misteri però tocant altres gèneres, Sicilia sense morts (318 pàgines), de
Guillem Frontera, on un president de govern autonòmic de les Illes Balears,José Antonio Bergas, rep un paquet amenaçador amb una rata morta a dins. Es tracta d’una novel.la de sàtira política i social, molt ben escrita on el joc afegit pels que coneixen la realitat mallorquina és endevinar quins personatges tenen semblances amb la realitat. Molt recomanable.
L’altra novel.la amb misteri és El llegat de la serp ( 523 pàgines) de Jeelllegatdelaserpssica Cornwell, que m’he llegit perquè és la neta de John LeCarré (vaja raó més tonta) i perquè l’acció succeeix entre Barcelona i Mallorca i darrera hi ha Ramon Llull i un misteri relacionat amb l’alquimia medieval. Ara si, eh? L’autora californiana coneix perfectament la realitat dels escenaris de la novel.la i no cau en els tòpics ni de Barcelona ni de Mallorca i la història és interessant. Per mi, però, hi ha un excés d’informació acadèmica i erudita i crec que això afeixuga bastant la novel.la, si bé s’ha de reconèixer que està molt ben documentada.
El clàssic de l’estiu ha estat Al este del Eden (684 pàgines), de John Steinbeck, és 84-8310-225-0_bigun requisit que a l’estiu sempre hi ha d’haver un clàssic. Aquells que hàgiu llegit el llibre o vist la pel.lícula recordareu, i si no us ho cont ara, que es tracta de la història de Caín i Abel a la Califòrnia de principis del segle XX. Per cert, vaig tornar a veure la pel.ícula i em va semblar molt bona , però la interpretació de James Dean és summament afectada.
De David Grossman, de qui fa anys us vaig recomanar fervorosament Tota una vida, m´he llegit la seva novel.la més recent, Gran cabaret (236 pàgines). És una obra arriscada. tota la novel.la consisteix en un monòleg d’un humorista que de fet pretén fer el seu darrer monòleg, on repassa la seva vida i desconcerta el públic assistent, que no sap com prendre’s allò que que veu i escolta. De contrapunt hi ha  els gran-cabaret-david-grossman-208401-MLU20339866101_072015-Opensaments d’un antic amic a qui l’humorista ha convidat a veure aquesta darrera actuació. L’autor diu moltes coses en poques pàgines i retrata els personatges d’una manera intensa i complexa.  No és una novel.la tradicional i la seva lectura no es pot recomanar a tothom.
M’havien parlat bé de Milena Busquets i També això passarà (168 pàgines), on en un transsumpte de la seva pròpia experiència, la protagonista de la novel.la afronta la mort de la seva mare, com l’autora amb la mort de la seva, l’editora Esther Tusquets. La novel.la retrata el pijerio il.lustrat barceloní que estiueja a Cadaqués, relata els 1595_tambe-aixo-passarasentiments que provoca la pèrdua i també fa molts de comentaris sobre les relacions humanes, la condició femenina, els homes i les coses que tenen valor a la vida. No sé si em va acabar d’agradar. Només puc recomanar-la a una part dels lectors del blog per a què em donin la seva opinió.
I ara, deix el millor per al final.
Pierre Lemaitre Nos vemos allà arriba (437 pàgines) un valor en alça de la literatura francesa i atenció, molt elogiat com a autor de novel.la negra, (ja en tenc preparat un parell,d’aquestes). Aquesta novel.la està ambientada a la I Guerra Mundial i als anys posteriors. M’ha agradat molt. Apunteu-vos-la. Té algun aspecte folletinesc, el dolent és un Unknownoportunista trepador molt dolent, però no ho explic com un demèrit. És una novel.la molt interessant que justifica la seva fama. Us he d’advertir que el comportament dels personatges sovint em posava dels nervis. Descriu la brutalitat de la guerra del 14 i fa un retrat acurat de la societat francesa de la postguerra. Premi Goncourt i fenomen literari a França. Es va traduir en castellà i al català (Ens veurem allà dalt) el 2014.
I finalment una de les sensacions literàries dels darrers anys, aclamat per tot arreu com una experiència que es compara a Marcel Proust i A la recerca del temps perdut. El noruec Karl Ove Knausgärd va decidir contar la seva vida d’una manera absoluta, honesta i sense aturar-se davant cap censura moral o familiar. El resultat ha estat la sèrie que duu el nom de genèric de La meva lla-mort-del-pareluita (el títol ja és provocador) de la qual m’he llegit el primer lliurament, La mort del pare (504 pàgines). Prenent la seva pròpia vida com a matèria narrativa, fa una intensíssima disecció dels sentiments i de la vida. El retrat del pare alcohòlic o la descripció de la decadència senil de la padrina estan fets sense cap concessió. També hi apareix una mica de la infantesa i bastant de la adol.lescència amb les primeres aventures sentimentals i eròtiques. Aquest llibre ha enemistat el seu autor amb la família i també ha posat als seus peus els lectors i els crítics. La crítica europea i més encara la nordamericana el posa pels núvols, i us he de dir que a mi també m’ha agradat molt. Tant que quan vulgui afrontar 500 pàgines més em llegiré el segon de la sèrie, Un home enamorat. Aquest estiu han publicat el tercer llibre en castellà i català.

I això és tot, l’estiu s’ha acabat i el ritme de lectura baixarà, però sempre hi haurà noves aventures per contar-vos. Bon començament de curs a tothom i ànims!

Adeu a Gabo

Avui vespre, mentre tornava a casa amb el cotxe, he posat la radio i estaven parlant sobre Gabriel García Márquez. El to de la conversa era sospitós i  en uns minuts ha quedat clar: Gabo ha mort als 87 anys.

Fa temps què havíem sentit parlar del seu estat de salut, s’ha parlat d’Alzheimer,encara que la seva família no ho ha confirmat mai públicament, i sobretot de càncer. Diversos testi1391715274_928706_1396551969_portadilla_normalmonis que l’havien visitat els darrers anys ja havien parlat del seu deteriorament però no per això deixa de sobresaltar una notícia com aquesta.

Gabo ha estat per un parell de generacions molt més que un escriptor. Ha estat un referent, i en el meu cas el descobriment  de la literatura a l’adolescència. Garcia Marquez  ens va descobrir un món meravellós i desconegut, i va inventar una escriptura que ens va deixar a tots amb els ulls esbatanats i amb la boca oberta i que després va ser anomenada realisme màgic.  La seva fama ha estat universal i molts escriptors  han  escrit sota la influència de la lectura de Cien años de soledad.

Macondo és el territori mític de la seva gran obra. Llegiu-vos Cien años de soledad si no ho heu fet ja i veureu com en acabar la novel.la, teniu la necessitat de tornar-la a començar de nou perquè una primera lectura no basta per recuperar-se de la impressió que deixa en el lector.

Llegiu també El coronel no tiene quien le escriba, El otoño del patriarca, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera o el llibre de memòries Vivir para contarla. En realitat us recomanaria tots els contes i també alguna novel.la més.

Demà els diaris aniran plens d’homenatges al gran escriptor, jo aquest vespre me n’he anat al prestatge, he obert la primera pàgina i he llegit:

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo…

 

 

 

Fiodor Dostoievski. L’idiota.

Els que em coneixeu sabeu que de tant en tant aprofit per llegir algun dels que anomenem clàssics, autors que han sobreviscut al pas del temps i que han influït en obres posteriors d’altres autors perquè han aportat nous punts de vista, perquè han creat una obra sòlida i rica o ambdues coses alhora. Ui!  ja veig que com qui no vol la cosa acab de definir que és un clàssic. Bé, no hi fa res.

637 pàgines

637 pàgines

El darrer clàssic que he llegit és L’idiota (Идиот, 1869) de Dostoievski, una de les obres no tan conegudes de l’autor si la comparam amb  Crim i càstig i Els germans Karamazov o fins i tot Els apunts del subsòl. Diguem que aquests darrers estan més amunt a la llista d’imprescindibles, malgrat el títol de la darrera obra citada.

Quan dius: em llegiré un clàssic, què pots fer? el ventall és molt ampli. Com que no en tens cap obligació, bàsicament has d’estar atent a veure quin aspecte té aquest desig en concret. A mi m’ha passat sovint que he tirat cap al nord, a St Petesburg, Moscou, els boscos i les estepes russes i gairebé sempre, amb algunes excepcions, d’abans la revolució. Així ha estat com amb els anys he conegut en català o castellà els més grans en la novel.la: Tolstoi (1828-1910) i Dostoievski (1821-1881). El més gran dels contistes i del teatre,  Txèkhov (1860-1904) i després altres com Puixkin (1799-1837), Gogol (1809-1852) o Turguénev (1818-1883). Els que falten hauran d’esperar una mica encara.

El protagonista de L’idiota és el príncep Mixkin que torna a Sant Petesburg després d’una llarga estada a Suïssa per fer-se càrrec d’una herència. Era a Suïssa tractant-se d’una malaltia que segons ell l’idiotitzava i no el deixava dur una vida normal. Més endavant veurem que es tracta de l’epilèpsia, trastorn que el mateix Dostoievski va patir al llarg de tota la seva vida.

El primer dia de la seva arribada se’n va a conèixer una seva parenta, esposa del general Epanxin (sí, es diu així) i que té tres filles intel.ligents i guapes. Gràcies a l’herència i al seu caràcter innocent i franc, Mixkin podrà viure sense estretors i relacionar-se amb tots ells, especialment amb la filla gran, l’ Aglaia Ivavnovna, que serà un dels personatges femenins més importants dins la novel.la.

Contrapunt de l’anterior és Nastàsia Filippovna, una dona bella, seductora i turmentada a parts iguals. Aquests dos són, diuen els crítics,  els personatges femenins més complets de l’obra de Dostoievski,  qui no destaca per retratar dones, a diferència de Tolstoi i, per exemple, la seva Anna Karenina.

Dostoevsky

Dostoievski

L’acció transcorre entre un novembre i el juliol següent, i en aquest període relativament breu de temps succeiran multitud d’esdeveniments durant els quals tindrem temps d’observar i sorprendre’ns amb el caràcter peculiar i les actuacions del príncep i dels que l’envolten. La llista de secundaris ens fa un retrat de la societat de l’època, un dels atractius per al lector, que torna a espais ja coneguts per les altres novel.les d’aquests autors.

El príncep Mixkin és considerat un dels personatges més importants de l’obra de Dostoievski. La seva bondat natural, la seva manca de comprensió de les convencions socials i la seva noblesa de cor fan que la gent, i sovint el lector, aquest lector,  el considerin un idiota, quan la idea és presentar una persona culta i sensible però extremament ingènua.  De com es creu enamorat primer d’Aglaia Ivanovna i després de Nastàsia Filipovna i s’adona que ha confós l’amor amb la compassió.  La crítica considera que l’autor ha volgut crear un alter ego de Jesucrist així que ja veieu per on va la cosa no en va Dostoievski era profundament cristià. Així que Mixkin seria el negatiu de Raskolnikov, el protagonista de Crim i càstig, que assassina una vella usurera per motius ideològics, situant-se per damunt del bé i el mal. La bondat natural, sense artificis és contraposada a la ideologia.

Us agraesc que hàgiu arribat fins aquí, no em voldria estendre més. El resum que us he fet de l’obra és molt superficial, però no hi ha espai per més. Personalment m’ha costat tenir empatia amb aquest personatge,  m’imagin que com a lector agraeixes més algú com Ralkolnikov, qui ha de carregar amb la seva consciència després de la seva acció menyspreable, que no aquesta simplicitat que explicava abans. En tot cas, el missatge final és: animeu-vos amb les lectures fonamentals, el guany i el plaer que s’obtenen  també són molt grans. fins al proper clàssic.

Pugeu la biga mestra, fusters. J.D. Salinger

Aquesta novel·la curta (tan sols 70 pgs.) m’ha fet passar una bona estona, no tan pel que passa a la història en si mateixa, que és una mica absurda i molt senzilla, sinó per les descripcions tan detallades en el temps i en el lloc que sembla que ho vius tu mateix. Reconec que també m’he sentit una mica nostàlgica mentre llegia aquest escrit perquè té la mateixa essencia que la fabulosa “The Catcher in the Rye” (El guardián del centeno). El títol original és “Raise High the Roof Beam, Carpenters” (1963).
No detallaré res de la seva vida privada ni afegiré cap fotografia de l’autor, perquè ell era molt gelós de la seva vida privada i crec que així ell ho hauria volgut.
Això és el relat del que passà l’any 1942 en un dia de noces. La narració comença amb la infantesa del protagonista, membre de la família Glass (aquesta família apareix en altres escrits de l’autor), família que consta de sis germans i germanes. El protagonista que és el narrador té una gran complicitat amb el seu germà gran Seymour. Els germans en fer-se grans s’escampen pels Estats Units i el narrador es troba a l’hospital militar de Fort Benning a Georgia amb una pleuresia. Un parell de dies després d’haver rebut carta de la seva germana Boo Boo,va ser llicenciat de l’hospital. La germana li demana a la carta que es presenti a les noces del seu germà Seymour, ja que cap membre de la família hi pot assistir. A partir d’aquí les coses es torcen una mica…
A mi m’ha semblat estar davant una obra de teatre d’en Noël Coward mentre la llegia. Dic aixó perquè els lectors àvids d’acció trepidant es poden estalviar, per ventura, aquesta lectura. A tots els altres sí que la recoman.

Primo Levi. Els enfonsats i els salvats.

L’entrada al camp de concentració d’Auschwitz a l’hivern amb el famós lema irònic: el treball us farà lliures.

Ja coneixieu Primo Levi, és l’autor de potser el testimoni més ben escrit, més impressionant en la seva nuesa, el seu estil auster, documental, dels “lager” els camps de concentració i extermini nazis. Hi ha altres memòries d’aquests fets i aquest llocs però el de Primo Levi és el més conegut i el que més fama literària ha aconseguit. Estic parlant, és clar de Se questo è un uomo  (escrit el 1947 i publicat el 1958) ressenyat al bloc com recordareu els que l’anau seguint. Aprofitaré per tornar-vos a recomanar que el llegiu.

El difícil viatge de Tornada des de Auschwitz fins a Torí, al final de la guerra.

Levi va continuar contant les seves experiències a La tregua  (1962) que va guanyar el premi Campiello l’any 1963. Aquest segon llibre conta la peripècia de nou mesos des que els russos alliberen Auschwitz fins a l’arribada a Itàlia. Aquest llibre és més suau que el primer i fins i tot hi ha molts de fragments divertits. En tot cas, és una obra on hi predomina el sentiment de futur, de la llibertat i de l’esperança. Francesco Rossi en va fer una pel·lícula l’any 1997. Aquesta obra no la tenim ressenyada encara que sí llegida i també us la recoman molt.

La tercera i darrera obra que tracta el tema d’ Auschwitz és I sommersi e i salvati (1986), Els enfonsats i els salvats en català, aquesta vegada en forma d’assaig i de la qual en parlarem tot seguit, però abans deixau-me dir quatre coses més sobre el nostre autor.

Primo Levi va néixer a Torí el 1919 i va morir a la mateixa ciutat el 1987 quan va caure per les escales de casa seva, no se sap si per accident o suicidant-se.

Primo Levi

Es va llicenciar en Químiques i d’això va poder treballar dins Auschwitz, fet que durant una part de la seva “estada” li va permetre defugir les feines més dures i juntament amb altres circumstàncies explicades a la seva obra, sobreviure.

Va treballar de químic fins a la seva jubilació l’any 1975 en què va decidir dedicar-se a escriure. va publicar el recull de contes Il  sistema periodico, un parell de novel.les més i el nostre assaig.

262 pàgines

I sommersi e i salvati és una reflexió sobre tots els aspectes de l’univers tancat del camp de concentració i del comportament de l’ésser huma en aquestes sitiuacións extraordinàries.

Parla sobre la memòria i de com canvia els fets viscuts a vegades intencionadament i a vegades justificant el propi comportament. parla de la zona grisa, dels qui tenen privilegis dins el lager. Parla de  les dificultats per comunicar-se ( hi ha tota una reflexió sobre el llenguatge), parla sobre l’ús de la violència gratuïta i la seva finalitat, de qui esta en millors condicions per sobreviure. Parla sobre personatges reals com el filòsof Jean Amery, pres com ell a qui conegué després de l’alliberament. Parla i reflexiona sobre més coses que haureu de llegir per conèixer.

És un llibre que està molt ben escrit, tal vegada hi hagi qui pugui pensar: quantes vegades donant voltes al mateix tema!, si llegiu el llibre, veureu com reflexionar i considerar les coses en la seva complexitat no està mai de més. Al final del que està parlant és de les ideologies que neguen fins i tot la humanitat als que consideren enemics, de la intolerància, de la creença en la pròpia superioritat i del que s’infereix: la inferioritat dels demés, de la violència i de la naturalesa humana. Trobau que estan de més aquests temes en el món en què vivim? Feu-me cas i llegiu Primo Levi.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: