Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘llibres’

Tormenta en La Habana. Clive & Dirk Cussler

De vegades, quan he llegit una novel.la una mica dura, o simplement tenc ganes d’assegurar-me l’entreteniment, vaig a l’estanteria corresponent i agaf una novel.la de Clive Cussler. Ja vos n’he parlat en altres ocasions, és un tir segur: aventures, intriga, emoció,…

Aquesta vegada li va tocar a Tormenta en La Habana (Havana Storm, 2014; Plaza & Janés, 2017; 397 pàgs.), la vint-i-tresena novel.la protagonitzada per Dirk Pitt, el prototip d’aventurer, una mescla quasi perfecta d’Indiana Jones i James Bond. La part negativa de la tria és que ara ja només me queda una novel.la de Pitt sense llegir; en fi, sempre puc agafar novel.les de Cussler amb altres personatges.

Resultado de imagen de tormenta en la habana cusslerMentres Dirk Pitt investiga un problema tòxic en el Carib que podria arribar a afectar a la costa dels Estats Units, es veu involucrat, sense voler, en la lluita pel poder a Cuba després de la mort de Fidel Castro. D’altra banda, els seus fills Dirk i Summer, que són a l’est de Mèxic acabant un projecte conjunt amb un professor d’antropologia de la Universitat de Veracruz, troben una capsa de ceràmica semblant a un joier. Quan, arribats a la Universitat, obren la capsa, hi troben a dins un còdex que sembla conduir-los cap a un tresor d’un valor incalculable. El problema és que la possibilitat de trobar un tresor cridarà l’atenció de persones poderoses que voldran apoderar-se’n, sense importar-los el que hagin de fer per aconseguir-ho. Així, la família Pitt, ajudada pel seu fidel amic Al Giordino i altres membres de NUMA, hauran de fer mans i mànigues per intentar sobreviure a la situació de perill en què es trobaran immersos.

Es tracta novament d’una entretenguda novel.la d’aventures marines, amb uns personatges que, després de 22 novel.les, ja comencen a ser com de la família.

Anuncis

El corredor del laberinto. Parts 1 i 2. James Dashner

Aprofitant que s’estrenava la darrera (fins ara) part de la trilogia (segur?) d’El corredor del laberinto, vaig decidir preparar-me com cal per a l’ocasió, de manera que vaig llegir les dues primeres novel.les i, després, vaig veure les dues primeres pel.lícules. En fi, jo som així, m’agrada preparar-me per als aconteixements.

Resultado de imagen de los juegos del hambre libroCuriosament, els darrers anys han aparescut tres trilogies (ampliades amb preqüeles i demés), totes distopies incloses dins del que avui en dia es coneix com literatura “Young Adult” (o, abreujadament, YA), és a dir, la que en principi està destinada a joves que es troben al final de la seva adolescència, que són també les edats dels protagonistes de les històries. I, també curiosament, les tres trilogies han tengut adaptació cinematogràfica important.

Per ordre d’estrena de les pel.lícules, hem de començar amb la trilogia de Los juegos del hambre, escrita per Suzanne Collins (Hartford, Connecticut, 1962); els llibres es varen publicar els anys 2008, 2009 i 2010, mentres que les adaptacions es varen estrenar els anys 2012, 2013, 2014 i 2015 (el darrer llibre es va adaptar en dues pel.lícules, així els va anar!). Va ser tot un boom editorial, i les seves adaptacions al cinema també varen tenir molt d’èxit, sobretot les dues primeres, amb una Jennifer Lawrence (agost de 1990, Louisville, Kentucky) de protagonista que el mateix any que estrenava la primera pel.lícula firmava l’actuació a El lado bueno de las cosas que li reportaria el seu primer Òscar (i únic, fins ara).

Resultado de imagen de divergente libroLa trilogia de Divergente, obra de Veronica Roth (Nova Iork, 1988), va veure la llum literària els anys 2011, 2012 i 2013, i la llum cinematogràfica els anys 2014, 2015 i 2016. Amb Shailene Woodley (novembre de 1991, Simi Valley, Califòrnia), que acaba d’aconseguir la seva segona nominació (sense premi) a un Globus d’Or per la sèrie Big Little Lies (després de l’obtinguda amb Los descendientes l’any 2012), de protagonista, les pel.lícules varen tenir menys èxit que Los juegos…, encara que també varen ser tot un aconteixement.

Finalment, la trilogia d’El corredor del laberinto, la que ens ocupa avui, va sortir publicada els anys 2009, 2010 i 2011, encara que el seu autor, James Dashner (Austell, Georgia, 1972), explica que va començar a escriure el primer llibre l’any 2004, de manera que, potser, seria la primera de les tres trilogies. Les pel.lícules s’estrenaren els anys 2014, 2015 i… 2018; aquesta anormal separació entre les dates d’estrena de la segona i tercera pel.lícules va ser deguda al greu accident que va patir el protagonista de la trilogia, l’actor novaiorquès Dylan O’Brien (agost de 1991), durant el rodatge de la tercera pel.lícula, cosa que ho va paralitzar tot durant més d’un any.

Resultado de imagen de james dashner

James Dashner (esquerra) i el director de les pel.lícules, Wes Ball

Però centrem-nos en aquesta darrera saga. Segons conta Dashner, la seva principal inspiració va sorgir dels llibres El señor de las moscas (1954, William Golding) i El juego de Ender (1985, Orson Scott Card), i la idea del laberint li va venir de la novel.la El resplandor (1977, Stephen King).

La trama de la saga està situada en una època postapocalíptica; unes devastadores erupcions solars calcinaren grans extensions de La Terra, convertint-la majoritàriament en un immens desert on la vida com la coneixem es va fer impossible. La gran majoria de les persones que sobreviviren a aquest cataclisme es varen veure afectades per una malaltia, anomenada Erupció, que les feia embogir a poc a poc, fins a acabar convertides en una espècie de morts vivents necessitats de sang. Però, i aquí rau la trama, algunes persones varen resultar immunes a la malatia, convertint-se en uns béns preuats per a la companyia coneguda com C.R.U.E.L. (W.C.K.D. en l’original), que vol obtenir al preu que sigui la cura per a la malaltia.

Abans de passar a parlar dels dos llibres que he llegit (els dos primers de la saga), he d’advertir que, per raons òbvies, el que segueix pot tenir algun spoiler (per parlar del segon llibre, alguna cosa hauré de dir de com acaba el primer).

Resultado de imagen de el corredor del laberinto libroLa primera novel.la, El corredor del laberinto (The Maze Runner, 2009; Nocturna Ediciones, 2010; 524 pàgs.) comença quan un jove anomenat Thomas es desperta tancat en el que resulta ser un ascensor en moviment ascendent. No recorda absolutament res, només el seu nom, i, quan l’ascensor al final s’atura i s’obren unes portes al seu sòtil, Thomas es troba envoltat per altres joves (tots mascles) que semblen viure en un immens prat completament encabit entre quatre parets d’una alçada gegantina. A poc a poc, Thomas va encaixant en la comunitat i aviat descobreix que, cada dia, quatre portes (una a cada paret) s’obrin el matí i es tornen a tancar a la nit. Aquestes portes condueixen a un laberint que rodeja tot l’espai i que sembla ser l’única possibilitat d’escapatòria. El problema és que, quan es fa de nit, unes grotesques criatures biomecàniques poblen el laberint i maten qualsevol persona que s’hi trobi a dins, de manera que els corredors (que així s’anomenen els que l’exploren) han de tornar cada dia abans que es tanquin les portes, de manera que tenen un temps limitat per intentar trobar-ne la sortida, amb la dificultat afegida que cada dia les parets que conformen el laberint es mouen, canviant la configuració del laberint. Com vos podeu imaginar, Thomas acabarà convertint-se en un corredor i, també com vos podeu imaginar, la seva aportació a la solució del laberint serà decisiva.

Resultado de imagen de el corredor del laberinto 2 libroLa segona novel.la, Las pruebas (The Scorch Trials, 2010; Nocturna Ediciones, 2011; 490 pàgs.) comença quan els protagonistes de l’anterior novel.la ja són fora del laberint i són forçats a anar fins a un lloc conegut com El refugi segur on, segons els assegura la gent de C.R.U.E.L., trobaran la cura definitiva per a la malaltia. En el camí a través d’un inhòspit desert, unes circunstàncies adverses els obligaran a refugiar-se en una ciutat pràcticament destruïda on, a més d’intentar sobreviure a les hordes d’infectats, incorporaran dos companys de viatge que seran una gran ajuda. La novel.la acaba quan arriben a l’objectiu perseguit però… (m’atur aquí).

La veritat és que les novel.les estan molt ben escrites, són òbviament molt entretengudes i la trama s’ho val. Ara bé, si les voleu llegir per recordar les anteriors pel.lícules i, així, preparar-vos per a la tercera, no cal que ho faceu. Si la primera pel.lícula era bastant fidel a la novel.la, només canviant petites coses (algunes d’elles sense cap motiu aparent), a partir de la segona pel.lícula, la trama es desvia tant de la novel.la que la sensació que tens és que vius dues històries diferents amb els mateixos personatges. No cal dir que la tercera pel.lícula segueix a la segona pel.lícula, no a la segona novel.la, de manera que, si és per seguir les pel.lícules, no cal llegir les novel.les, ni tan sols per completar-ne la informació cinematogràfica, són dos móns completament diferents.

Òbviament, el primer que vaig fer quan vaig acabar de veure la segona pel.lícula va ser cercar quina opinió en tenia l’autor de tots aquests canvis; i la veritat és que me va sorprendre, i molt, llegir que n’està encantat. En una entrevista, Dashner comenta que, tot i que sempre havia pensat que una adaptació cinematogràfica ha de seguir literalment la novel.la, després de veure les dues primeres pel.lícules de Harry Potter, adaptacions tan literals que l’acabaren avorrint, va arribar a la conclusió que estava completament equivocat, que es tracta més de “capturar la visió i l’esperit de la trama i els personatges”. I és ben cert que la trilogia de pel.lícules ho ha aconseguit. En fi, quan hagi llegit la tercera novel.la, ja la comentaré. De moment, vull començar a llegir la primera novel.la d’una nova trilogia que Dashner ha anat publicant després de la del laberint. Es tracta d’El juego infinito, l’inici de la saga La doctrina de la inmortalidad. Ja vos ne parlaré.

El lado oscuro del adiós. Michael Connelly

Resultado de imagen de el lado oscuro del adiós michael connellyJa he llegit la nova novel.la de Harry Bosch, la que ja fa la número 19 de la sèrie (segons el propi Michael Connelly, encara que és la 21 si comptam la seva important participació a dues novel.les de Mickey Haller, El veredicto, de 2008, i La revocación, de 2010); com és evident, m’ha agradat molt. Enguany hem tengut sort, ja que s’han publicat dues novel.les de Harry Bosch, La habitación en llamas (The Burning Room; 2014; Alianza de Novelas, 2017; 399 pàgs.), de la que no he fet ressenya perquè ja l’havia fet quan vaig llegir la novel.la en anglès (16/07/2015), i la que resseny avui, El lado oscuro del adiós (The Wrong Side of Goodbye, 2016; Alianza de Novelas, 2017; 390 pàgs.). Ara ja només tenim pendent una novel.la, The Gods of Guild (2013), la cinquena de la sèrie de Mickey Haller, on Bosch fa una molt petita, testimonial, aparició. Esperem que aviat s’estableixi la normalitat en una sèrie molt castigada a Espanya des del punt de vista editorial. Per acabar l’apartat editorial, vull comentar que enguany Michael Connelly ha publicat dues noves novel.les: Two Kinds Of Truth, amb Bosch i Haller, i The Late Show, on introdueix un nou personatge, la jove detectiu de Los Angeles Renée Ballard.

Resultado de imagen de el lado oscuro del adiós michael connellyA El lado oscuro del adiós, trobam un Harry Bosch que treballa de detectiu privat, col.laborant amb el seu germanastre Mickey Haller, l’advocat del Lincoln. Els motius que han col.locat Bosch en aquesta situació formen part de l’anterior novel.la, Del otro lado, i, per raons òbvies, no els desvetllaré aquí.

Un multimilionari moribund contracta Bosch perquè investigui si té algun hereu a qui deixar la seva immensa fortuna. Quan era jove, el magnat va tenir una relació amb una mexicana que es va acabar quan ella va quedar embarassada, de manera que mai no va saber si ella va avortar o va tenir el fill. Ara, quan li queda poc temps de vida, demana a Bosch que investigui si aquella relació li va donar un descendent i, si és així, que el trobi perquè pugui acceptar l’herència del seu pare. La impressionant quantitat de diners que representa aquesta herència fa que el cas sigui molt perillós, tant per al propi Bosch com per a l’hereu a qui està intentant localitzar.

A la vegada, Bosch enyora la feina de policia, de manera que accepta treballar com a voluntari a la policia de San Fernando, un petit nucli urbà d’una extensió de menys de 6 kilòmetres quadrats que s’ha mantengut sempre fora de la disciplina del gegant veïnat Los Angeles. Com a totes les poblacions petites, la crisi econòmica va arribar a San Fernando i, concretament al seu departament de policia, que va anar perdent efectius, de manera que el cap de policia va haver de fer mans i mànigues per aconseguir nous membres; i ho va aconseguir a través d’una extensió del seu programa de reserva, que li va permetre dur més agents a temps parcial i sense sou. Així, va oferir a Bosch que s’unís al cos de policia de San Fernando i cap allà se’n va anar el nostre detectiu favorit. En aquests moments, l’equip està investigant una sèrie de violacions i assassinats que semblen l’obra d’un únic criminal. Així, Bosch s’haurà de multiplicar per no decebre al seu cap de San Fernando, mentres també cerca el possible descendent del milionari.

Michael Connelly ens ofereix una nova demostració de la seva qualitat, construint dues trames paral.leles que ens enganxaran de manera magistral. Tot i que el protagonista absolut és Harry Bosch, Mickey Haller també hi té una participació gens anecdòtica, així com Maddie, la filla de Bosch que ja s’ha fet gran, convertida en una universitària a qui Bosch veu menys del que desitjaria. Però, com molts sabem, això és llei de vida.

El último acto. Mari Jungstedt

Resultat d'imatges de el ultimo acto jungstedtEl último acto (Den Sista Akten, 2012; MAEVA, 2017; 302 pàgs.) és la desena (ja 10!) novel.la protagonitzada pel (fins ara) incansable Anders Knutas, la seva (sempre) infatigable companya Karin Jacobsson i l’intrèpid (i tafaner) periodista Johan Berg. I tranquils, que encara queden més novel.les, perquè Mari Jungstedt té publicades (en suec) tres novel.les més (dels anys 2013, 2014 i 2016), que esperem que arribin aviat per aquí.

En aquesta novel.la, els problemes personals són més presents que mai: si heu seguit la sèrie, sabreu que la situació emocional de Knutas no passa pel millor moment (i no puc dir res més); d’altra banda, Karin està una mica embullada (i no puc dir res més); i, finalment, Johan Berg comença a trobar una mica angoixant el fet de viure a Gotland, com sabeu casat amb Emma, una dona que ja apareixia a la primera novel.la de la sèrie, Ningú no ho ha vist (ressenyada el 29 de gener de 2010), en un paper secundari però no negligible (i sí que he dit més).

Resultat d'imatges de el ultimo acto jungstedtPerò parlem de la trama. L’editora d’un dels principals diaris de Suècia és trobada morta en l’habitació de l’hotel de Visby on s’allotjava. Erika Malm, que aquest era el seu nom, era coneguda per la seva lluita contra el racisme i la xenofòbia, cosa que, en un principi, fa pensar a la policia que aquest podria ser el motiu de la seva mort.

D’altra banda, durant la investigació d’aquest assassinat, Knutas rep una notícia que el remourà per dins: Vera Petrov, una assassina que se li va escapar ja fa unes quantes novel.les (concretament, a la cinquena de la sèrie, Un inquietante amanecer), ha estat vista a Gran Canària, de manera que deixa el cas de la periodista morta en mans de Karin Jacobsson i se’n va a Canàries a seguir la pista de Vera. El que allà passarà, acabarà d’enfonsar en Knutas (com si la situació sentimental que viu no en fos suficient), de manera que quan torni a Gotland, la investigació seguirà en mans de Karin i ell quedarà relegat al paper d’actor secundari.

En aquesta novel.la, la participació de Johan Berg és bastant secundària, tant pel que fa a la investigació del cas com a la seva vida personal; així, el seu matrimoni amb Emma pareix trontollar per moments, tant per la seva dedicació full-time a la seva feina com per la seva determinació a tornar a Estocolm. A més, el fet que col.labori amb una dona amb qui va tenir un affaire no ajudarà gens.

En fi, com no podia ser d’una altra manera, la novel.la m’ha agradat, però més pel fet de retrobar els nostres amics gotlandians (se dirà així? o serà gotlandesos?) que perquè la consideri molt bona. La trama principal va alternada amb una trama paral.lela que comença onze mesos abans i que, com vos podeu imaginar, al final s’ensambla perfectament amb la principal. A més, la novel.la ens permet jugar a intentar endevinar qui és que va cometent els assassinats (sí, n’hi ha més d’un), i no puc dir ni tan sols si jo ho vaig encertar, perquè seria donar pistes sobre la resolució. Això sí, la trama canària és bastant pobra, jo la veig com una simple excusa per parlar del seu actual lloc de residència.

Per acabar, Benet, pareix que no mos explicàrem bé: noltros proposàrem a l’autora que dugués Knutas a Mallorca, no a Canàries; potser vàrem dir Palma i ella va entendre Las Palmas, un error, per cert, bastant habitual: record quan un dia la madona del restaurant de Barcelona on solia anar (situat en el carrer Tallers) me va dir que aquell dia el Barça jugava contra l’equip de la meva terra; efectivament, jugava contra el Las Palmas! En fi, he volgut acabar amb una broma, però quina il.lusió ens faria llegir una història d’en Knutas a Mallorca!

La casa torcida. Agatha Christie

Resultat d'imatges de asesinato en el orient expressAprofitant que queden pocs dies perquè s’estreni la nova versió d’Assassinat a l’Orient Express, la particular visió de Kenneth Branagh (director i Hercule Poirot) del clàssic d’Agatha Christie, m’he decidit a llegir una altra novel.la de la genial escriptora anglesa, La casa torcida (Crooked House, 1949; ed. Molino, 1965; 251 pàgs.). I he triat aquesta perquè està anunciada per a ben aviat (principis del 2018) la seva primera adaptació al cinema; en parlarem d’aquí a una estona.

La veritat és que no hi ha com llegir una novel.la de les que podríem anomenar lliures (no pertanyents a cap sèrie) per disfrutar plenament de la qualitat de l’obra de Christie, sense estar condicionats per un personatge de caràcter (i trajectòria) tan gran que hi ha el perill que absorbeixi tota la nostra atenció. Així, he disfrutat cada pàgina d’aquesta novel.la, confirmant novament que estava llegint una novel.la escrita per una gran escriptora.

La novel.la, com no podia ser d’altra manera, cau plenament dins del que es coneix com whodunit, és a dir, aquell tipus de novel.les que ens permeten jugar a veure si som capaços de descobrir qui és l’assassí (en sentit genèric); i no, no l’he encertat.

Resultat d'imatges de la casa torcida editorial molinoEl protagonista de la novel.la és Charles Hayward, el fill del comissari de policia de Scotland Yard, promès amb Sophia, la néta del multimilionari Arístides Leónides, un grec que fa molts anys va anar a viure a Anglaterra, on es va fer construir una curiosa mansió, la casa torta del títol. Allà hi viuen també els seus dos fills Roger i Philip amb les seves respectives dones i els tres fills de Philip, dels quals Sophia n’és la més gran. També hi resideix Edith Haviland, la cunyada d’Arístides, que hi va anar a viure quan va morir la primera dona d’Arístides. Fa uns anys, Arístides es va tornar casar, ara amb Brenda, una dona molt més jove que ell i gens acceptada per la resta de família, que sempre l’ha vist com una simple caçafortunes. A més de la criada, la llista de residents a la casa torta es completa amb Laurence, el preceptor dels germans petits de Sophia.

Quan el patriarca és assassinat amb una injecció letal, Sofia diu a Charles que no es podran casar fins que es trobi el culpable, de manera que Charles decideix col.laborar amb el policia encarregat del cas; la investigació el durà a descobrir secrets i mentides de la família Leónides, fins al punt que cada un dels seus membres pareix tenir un motiu per haver comès l’assassinat, i la oportunitat d’haver-ho fet. A més, la tasca de Charles no serà gens fàcil, perquè tothom voldria que tot acabàs amb la detenció de Brenda i/o Laurence, perquè així l’honor de la família quedaria intacte. Al final, per moltes voltes que li donem al cas, la resolució ens sorprendrà completament.

Resultat d'imatges de la casa torcida peliculaLa novel.la va rebre en el seu moment molt bones crítiques però, per motius que no puc desvetllar, mai no es va portar al cinema… fins ara, quan el director i guionista francès Gilles Paquet-Brenner (fill de la cantant d’òpera Ève Brenner) l’ha adaptat i dirigit, amb Christina Hendricks (inoblidable Joan de Mad Men) en el paper de Brenda, Max Irons interpretant Charles, Terence Stamp com el seu pare, i Glenn Close com Edith Haviland. La pel.lícula, ja estrenada a Itàlia, arribarà aquí a principis de l’any que ve.

Per acabar, un detall sobre el títol: tot i que crooked es pot traduir per tort, també pot significar deshonest, de manera que aquest doble sentit es perd indefectiblement en la traducció. De fet, el títol Crooked House prové d’una cançó infantil, “There was a crooked man”, citada a la novel.la.

En fi, com sempre, és un plaer llegir una novel.la de la gran dama anglesa del misteri, encara que no sigui de les que protagonitza Poirot.

L’home que perseguia la seva ombra. David Lagercrantz

Imagen relacionadaQuan estava llegint aquesta novel.la, vaig confessar a un bon amic que no en faria cap entrada, degut a la injustícia que representa el llibre en sí; ja n’hem parlat en el blog: Eva Grabrielsson, parella (de fet, sense matrimoni pel mig) de Stieg Larsson durant molts d’anys (uns 30), i més que col.laboradora d’aquest en la confecció de les tres primeres novel.les de la sèrie Millennium, no té dret, segons les lleis sueques, a l’herència literària (ni no literària) del seu company sentimental. Això fa que no pugui (si és que volgués, cosa d’altra banda gens segura) ni tan sols acabar la que havia de ser la quarta novel.la de la sèrie, de la que Larsson duia escrites unes 200 pàgines.

Resultado de imagen de stieg larsson eva gabrielssonAl  final, tot i que només sigui per seguir donant ressó a una situació realment injusta, m’he decidit a fer l’entrada. Ja veis, un nou exemple que la legitimitat i la legalitat no van sempre de la maneta. I ja que estam en el paràgraf de queixes, el que me pareix poc ètic i gens elegant és que a l’apartat d’agraïments no es mencioni (com ja no es va fer a la quarta novel.la) ni Stieg Larsson ni Eva Gabrielsson, sense els quals indubtablement David Lagercrantz no hauria escrit cap de les dues novel.les. Bé, de fet sí que es menciona Stieg Larsson, però només com una manera d’introduir l’agraïment al seu pare i al seu germà. Perquè vegeu la situació a la que s’ha arribat, el germà de Larsson va arribar a dir en broma (qui sap si no ho pensava de veres) en un documental que, si Eva Gabrielsson volia arreglar la situació, que es casàs amb el seu pare (de Larsson).

Passant a la novel.la en sí, el primer que he de dir és que L’home que perseguia la seva ombra (Mannem Som Sökte Sin Skugga, 2017; ed. Columna, 2017; 594 pàgs.) m’ha semblat, de llarg, la pitjor novel.la de la sèrie; això sí, els personatges segueixen tenint l’atractiu de sempre, però la trama m’ha resultat sovint pesada i poc interessant, tot i que la càrrega de denúncia social és molt alta i, per tant, en aquest sentit la novel.la compleix un dels principis que movien Stieg Larsson. La millor aportació de la novel.la és que ens descobreix alguns aspectes del passat de Salander que desconeixíem; però, al meu parer, hi ha un excés de protagonisme de la nostra hacker favorita, en detriment d’un Blomkvist de qui trob a faltar més participació; a més, pens que Salander s’ha convertit en una espècie de superheroïna (amb superpoders), sap fer de tot, i tot ho fa molt bé, ho trob una mica (de fet, massa) exagerat. En fi, que si teníeu problemes morals per llegir aquesta novel.la (per allò de la injustícia moral que representa), podeu seguir el dictat de la vostra consciència i llegir qualsevol altra cosa. Ara bé, si sou devots seguidors de la parella Salander-Blomkvist, idò ja ho sabeu, a llegir-la, i després ja la criticareu si no vos agrada.

Resultado de imagen de michael nyqvistPer cert, David Lagercrantz ja ha fet saber que, en principi, només escriurà una nova novel.la (prevista la seva publicació per al 2019) que ja tenia firmada i que, després, vol dedicar-se a escriure altres coses; o sigui que, si volen seguir omplint les seves butxaques, el germà i el pare de Stieg Larsson hauran de cercar un altre autor. Mentrestant, Eva Gabrielsson segueix lluitant perquè se li reconeguin els seus drets sobre l’obra de la seva parella. Malauradament, la lluita s’ha anat crispant, fins al punt que no ha parlat massa bé de Lagercrantz (també criticat per companys de professió) i planteja obertament un boicot a les noves novel.les, i també a la quarta pel.lícula, prevista per al 2018, adaptació d’El que no et mata et fa més fort, la primera novel.la de Lagercrantz. Per cert, vull tenir aquí un record per Michael Nyqvist, l’inoblidable Mikael Blomkvist de les tres primeres pel.lícules, que el passat 27 de juny va morir amb només 56 anys; indubtablement, el cinema ha perdut un molt bon actor. Aquí teniu una interessant cita seva:

What Stieg Larsson was up to–it was the Swedish guilt over World War II. All of our neighbors had the most terrible experiences with the bad forces, but Sweden didn’t. I think we use the thrillers in a different way. We never write a thriller like “Who is the murderer?”. The big question in most of our thrillers is . . . “Why?”

Resultado de imagen de noomi rapace & claire foyD’altra banda, Noomi Rapace no interpretarà Salander, sinó que ho farà Claire Foy, la reina Isabel II a la sèrie The Crown. El director, en fi, serà l’uruguaià Fede Alvarez, amb només 2 pel.lícules (de terror: Posesión infernal, 2013, i No respires, 2016) i alguns curtmetratges a les seves espatlles. Costarà molt veure la pel.lícula!

Per omplir l’expedient, aquí teniu la trama de la novel.la: Salander es troba tancada a la presó, on intenta passar desapercebuda, però el seu sentit de la justícia fa que, per defensar una jove de Bangladesh, s’enfronti a la reclusa més perillosa de totes, cosa que li provocarà més d’un maldecap. D’altra banda, Holger Palmgren, el seu antic tutor legal, la visita a la presó per dir-li que ha aconseguit uns documents amb informació sobre els abusos que va patir ella quan era una nina. Així, Salander es posa en contacte amb Blomkvist perquè l’ajudi a fer públics aquests fets, que formen part d’una trama molt més complexa.

Au, ja està.

Origen. Dan Brown

Resultado de imagen de dan brownFins ara, les novel.les de Dan Brown tenien un patró diguem-ne marca-de-la-casa: Robert Langdon coneix noia atractiva, amb la que ha de fugir d’un assassí despietat mentres van desxifrant enigmes; aquest procés els durà per diverses ciutats importants on l’autor aprofitarà per mostrar-mos alguns dels edificis/escultures/pintures/… més representatives.

Idò bé, Origen (Origin, 2017; ed. Planeta, 2017; 637 pàgs.)… bé, a qui vull enganar? Origen segueix la mateixa tònica, ja sabeu: Robert Langdon coneix noia atractiva, amb la que ha de fugir d’un assassí despietat mentres van  desxifrant enigmes; aquest procés els durà per diverses ciutats importants on l’autor aprofitarà per mostrar-mos alguns dels edificis/escultures/pintures/… més representatives. (sí, òbviament he fet copy/paste)

Resultado de imagen de la sagrada familiaAra bé, el que fa més atractiva aquesta novel.la, almenys per a nosaltres (ja m’agradaria conèixer l’opinió de lectors de l’estranger), comparada amb les altres, és que els llocs per on transcorr la trama (ara en parlaré d’ella) mos són molt propers: des de la muntanya de Montserrat, passant pel museu Guggenheim a Bilbao, fins acabar a Barcelona, amb la Sagrada Família, la casa Milà, i el Centre Nacional de Supercomputació de Pedralbes en el centre de l’acció. També, però menys, la novel.la ens duu fins al Palau Reial de Madrid, i altres localitzacions conegudes.

Resultado de imagen de origen dan brownEdmond Kirsch, un exalumne de Robert Langdon convertit en multimilionari gràcies a uns espectaculars invents tecnològics i també degut a una alta capacitat per fer prediccions que s’han anat complint, és una persona a qui segueix tot el món. Ara és a punt de revelar un descobriment que, segons afirma, donarà resposta a les dues questions que des de sempre han obsessionat la humanitat: d’on venim? cap on anam? L’aconteixement, transmès a tot el món, tendrà lloc en el museu Guggenheim, i allà s’hi troba Robert Langdon, convidat pel seu antic alumne. Per organitzar l’esdeveniment, Kirsch ha comptat amb la inestimable ajuda de la directora del museu, Ambra Vidal, recentment promesa al futur rei d’Espanya.

Just quan acaba de començar la presentació, es produeix un terrible succés que converteix l’acte en un autèntic caos. Enmig del desconcert general, Langdon i Ambra es veuen abocats a col.laborar per intentar mantenir viu el desig de Kirsch de donar a conèixer al món el seu descobriment. Aquesta decisió els conduirà cap a Barcelona, ja que només des d’allà seran capaços de complir la missió que s’han proposat. Però hi ha gent important que no vol que el secret sigui desvetllat, de manera que el camí dels dos protagonistes estarà, com de costum, farcit de perills, començant per un turmentat assassí que pretén impedir, com sigui, que aconsegueixin explicar al món el descobriment de Kirsch.

Que què pens d’aquesta novel.la? Bé, la seva lectura ha anat acompanyada de diferents estats d’ànim: he passat per moments en què pensava: per què l’he de seguir llegint?, però també per altres moments en què els meus pensaments eren: vaja, està molt bé, és interessant! La veritat és que aquests darrers pensaments han estat més nombrosos que els del primer tipus; a més, que la trama transcorri per llocs coneguts i estimats també ajuda molt. Això sí, potser no ha estat la novel.la de Dan Brown que més m’ha agradat, però tampoc la que menys. En aquesta novel.la, el que no ha estat tan bo com en les altres és el tema “enigmes”, no enganxen (ni interessen) tant com, per exemple, els d’El código Da Vinci, o Ángeles y demonios, o l’anterior novel.la Inferno.

En fi, què faig, la recoman? Va, d’acord, si obviam la reiteració de plantejaments, i només perquè passa majoritàriament a una terra tan coneguda i estimada com Catalunya, trob que és llegible; això sí, heu de ser molt fans de Dan Brown i el seu personatge Robert Langdon. Si no, agafau qualsevol altre llibre (potser més curtet).

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: