Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘llibres’

La veritat sobre “La veritat sobre el cas Harry Quebert”

El dia 29 de juny de 2014, en Thabis mos delectava amb una de les seves agudes entrades, Els reptes d’enguany, on parlava dels millors llibres llegits entre el juny de 2013 i el juny de 2014 (més o menys). En aquella entrada (recuperau-la si voleu passar una bona estona), en Thabis mos parlava d’una de les novel.les que més gent del blog ha llegit, La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Vérité sur l’Affaire Harry Quebert, 2012; ed. La Campana, 2013; 682 pàgs.).

Record que la novel.la la vaig recomanar jo amb, com dic, gran èxit entre els asidus del blog; l’havia comprat un dijous, el dia 4 de juliol de 2013 (no vos assusteu, no ho record, és que he trobat la factura dins del llibre), després de sentir a la ràdio, o llegir en un diari, o a internet, una bona crítica. Record també que, quan la vaig recomanar, algú del blog poc amic (almenys, en aquelles dates!) dels bestsellers va dir que ell no la llegiria; això sí, quan li vaig comentar que havia guanyat el premi Goncourt (de fet, l’anomenat Prix Goncourt des Lycéens, una versió jove del prestigiós màxim guardó de les lletres franceses), no s’ho va pensar dues vegades; de fet, podria ser ben bé que acabàs essent el primer del blog que la va llegir.

En tot cas, durant els darrers 5 anys, els que havien llegit el llibre m’anaven quasi exigint que el llegís: “com pot ser que tu, que el mos recomanares, no l’hagis llegit encara? Si t’agradarà molt!” La meva resposta sempre era la mateixa: “abans que acabi s’estiu el llegiré“… però no deia a quin estiu me referia! Però, vés per on, l’any 2018 es va produir una minisèrie (de 10 capítols) que adapta la novel.la i, és clar, ja no vaig poder esperar més, o sigui que vaig agafar la novel.la i la vaig començar a llegir (he de dir que la meva filla en va tenir bona part de culpa). Que per què no l’havia llegit abans? Bé, qui me coneix ja ho pot suposar: se me va fer una muntanya, i més pensant amb el nombre de pàgines; la pressió a què se’m sometia perquè la llegís me desmotivava; en fi, vés a saber, ni jo ho tenc clar! La qüestió és que ja l’he llegit!

Per no ser repetitiu amb el que Thabis va escriure, no contaré la trama (de fet, segur que quasi tothom la coneix ja de sobres), només afegiré una altra curiositat al que surt a l’entrada abans esmentada: quan varen ocórrer els aconteixements narrats a la novel.la, l’any 1975, en Harry Quebert estava escrivint la seva segona novel.la, com també fa el propi Marcus Goldman 33 anys després… i com el mateix Joël Dicker va fer l’any 2012. Però, a més, tant Harry Quebert com Marcus Goldman experimenten, a l’hora d’escriure aquesta segona novel.la, l’anomenat síndrome de la pàgina en blanc: no saben ni com començar la novel.la. Potser també li va passar al propi Dicker? Qui sap! Sí que hi ha una anècdota digna de contar en referència a l’escriptor suís. Quan tenia 19 anys, va escriure un relat, El tigre, i el va presentar a un concurs literari juvenil. No va guanyar i, més tard, la presidenta del jurat li va confessar que no li havien donat el premi perquè havien considerat impossible que una persona de la seva edat hagués escrit un relat tan bo. Quines coses…

En fi, segur que voleu sebre la meva opinió sobre La veritat sobre el cas Harry Quebert. Idò bé, l’he trobat un llibre magnífic, genial: una història dins una història, un llibre que conta la redacció d’un llibre. A més, la història és espectacular, molt complexa i interessant, i està escrita d’una manera brillant; els personatges són profundament empàtics i creïbles; la resolució és de les que te deixen completament satisfet, no deixa cap detall a l’aire, els tanca tots. Només voldria comentar una cosa a la que no li posaria la màxima qualificació: segons el meu parer, al final de la novel.la, l’autor abusa un poc massa de girs sorprenents, repetint el fet que quan ja pareix que la novel.la acaba i pensam saber qui va cometre el crim, resulta que no, que no ho és. De totes formes, com que al final tot queda perfectament explicat, li perdones aquesta fixació en enganar-mos.

Per acabar, vull comentar la sèrie. Quan acabes la novel.la, com que hi ha molts salts temporals, endavant i endarrere, tens la sensació que la seva adaptació serà molt complicada; de fet, penses que és molt difícil fer-ne una bona adaptació. Idò no, la serie està molt ben feta, els actors estan molt ben triats, el muntatge i el maquillatge són esplèndids… en fi, és una molt bona adaptació. Ara que, si veus qui està al davant del projecte, ho entens ben aviat: ni més ni menys que Jean-Jacques Annaud!

Anuncis

La historia de Poodle Springs. Raymond Chandler i Robert B. Parker

Feia temps que volia llegir aquesta novel.la, de factura gens convencional. Quan va morir l’any 1959, Raymond Chandler havia escrit 7 novel.les de Philip Marlowe i n’havia començat una vuitena, de la que només havia escrit quatre capítols. L’any 1988, quan se celebrava el centenari del naixement de Chandler, els seus hereus proposaren a Robert B. Parker que acabàs la novel.la, cosa que va fer encantat ja que Chandler era un dels seus més admirats escriptors. Així, l’any 1989 es publicava La historia de Poodle Springs (The Poodle Springs Story). L’edició que he llegit és de Debolsillo, de 2017, i consta de 215 pàgs.

En els quatre capítols escrits per Raymond Chandler se’ns presenta un Philip Marlowe sorprenentment acabat de casar amb Linda Loring, la filla d’un magnat local, i residint a l’elegant Poodle Springs. De fet, Marlowe va conèixer aquesta dona a la sisena novel.la, El largo adiós (The Long Goodbye, 1953), per a molts la millor novel.la de Marlowe, i la trobada és al més pur estil negre, en un bar, bevent un gimlet. A la novel.la següent, Playback (Playback, 1958), l’única no adaptada al cinema tot i està basada en un guió del propi Chandler, Linda demana a Marlowe que es casin, però ell en té molts de dubtes, sobre tot perquè el que més valora a la vida és la seva llibertat.

La historia de Poodle Springs comença amb un molt cínic Marlowe a qui no li agrada gens el control que la seva dona i la seva família intenten establir sobre ell; això sí, la vida “sentimental” sembla anar-li de primera. Els problemes de debò comencen quan decideix obrir una oficina de detectiu privat, i ho fa perquè necessita recuperar el seu estil de vida, per una banda, i guanyar-se el seu propi sou, per l’altra. Com vos podeu imaginar, això no agradarà gens ni mica a la seva família política, on s’ha vist mai que el marit de la seva hereva faci de “perdiguer”!

El seu primer cas se li presenta quan uns matons l’obliguen a visitar un criminal de la zona que regenta un saló de joc il.legal; aquest li demana que trobi un fotògraf que li deu uns doblers que necessita recuperar amb urgència. Quan Marlowe el troba, resulta que res no és el que semblava i la resolució del cas el durà a situacions ben problemàtiques.

La novel.la m’ha agradat molt, tot i que el començament semblava més de novel.la rosa; això sí, el cinisme amb que sempre parla Marlowe aviat t’ubica correctament. D’altra banda, es nota que Robert B. Parker coneixia a fons l’obra de Chandler i que havia captat a la perfecció el seu estil i l’essència del personatge, perquè en cap moment perceps el salt temporal (uns 30 anys) que hi ha entre l’escriptura dels primers capítols i la de la resta de la novel.la, realment sembla estar escrita, d’una tirada, per la mateixa persona. En fi, com tota l’obra de Chandler, és molt recomanable; a més, havíeu pensat mai veure en Marlowe casat?

Resultat d'imatges de Poodle SpringsLa historia de Poodle Springs va ser adaptada al cinema amb el títol de Poodle Springs (1998), amb direcció de Bob Rafelson, responsable entre d’altres de les pel.lícules El cartero siempre llama dos veces (1981) i El caso de la viuda negra (1987), dos bons exponents del cine negre. James Caan interpretava Philip Marlowe i Dina Meyer a la seva dona Linda (Laura a la pel.lícula).

Per cert, Robert B. Parker va escriure l’any 1991 la novel.la Perchance to Dream, seqüela d’El sueño eterno, amb gran èxit de crítica. Mai més no va publicar cap altra novel.la de Philip Marlowe. Com sabeu, aquest emblemàtic detectiu privat va tornar de la mà de Benjamin Black a La rossa dels ulls negres (The Black-Eyed Blonde, 2014), però això ja és una altra història (que, per cert, té la corresponent entrada en aquest blog). I l’any que acabam de tancar va tornar dur Philip Marlowe a les llibreries, amb la novel.la Only to Sleep (2018), escrita per l’autor britànic Lawrence Osborne.

Expediente 64. Jussi Adler-Olsen

Ja és la segona vegada que llegesc una novel.la de Jussi Adler-Olsen després de veure la pel.lícula que l’adapta, i les dues vegades m’ha passat el mateix: la pel.lícula ha estat molt bona, amb una trama molt interessant (aquesta més que l’anterior), una posta en escena de molta qualitat i unes actuacions brillants dels seus protagonistes; però la novel.la ha superat la pel.lícula i, a més, com vaig dir l’altra vegada, la pel.lícula ha canviat tantes coses de la novel.la que pareixen dues històries diferents. Potser en Jaume fill meu ho hauria d’estudiar com a constatació que adaptar una novel.la al cine no vol dir (o no implica) copiar literalment la novel.la, sinó més bé captar l’essència de la història i després plasmar-la amb el llenguatge cinematogràfic.

Resultat d'imatges de pelicula expediente 64Si amb El mensaje que llegó en una botella (la novel.la) i Redención: Los casos del Departamento Q (l’adaptació cinematogràfica), els crims i la resolució de la trama coincidien (no tant el desenvolupament de la trama), amb la novel.la que he llegit ara, Expediente 64 (Journal 64, 2010; ed. MAEVA, 2013; 510 pàgs.), i la seva adaptació, Expediente 64: Los casos del departamento Q (què be que mos segueixin recordant que la pel.lícula forma part de la sèrie del Departament Q), les diferències han estat encara més notables, no tan sols en el desenvolupament de la trama, sinó també en els diferents crims i en la resolució, i fins aquí puc parlar.

Carl Mørck i els seus ajudants Assad i Rose investiguen, entre d’altres, el cas de diferents desaparicions que daten de fa 23 anys. Encara que d’entrada no ho pensen així, aviat veuran que les desaparicions estan relacionades entre sí. I, de totes elles, destaca la de Nete Hermansen, una dona que de jove va passar per experiències molt traumàtiques però que, al final, va aconseguir refer la seva vida.

La investigació els condueix cap a la figura d’un prestigiós metge, fundador d’un partit polític de caire ultradretà. Aquest partit propugna l’eugenisme per tal d’assolir la puresa de la raça (vos sona?).

A mesura que l’equip de Mørck avança en les seves investigacions, descobrirem un vergonyós fet (real) del passat de Dinamarca del que ningú no hauria d’estar orgullós, parlem-ne. L’illa de Sprogø és actualment un punt de suport del pont de Gran Belt, que uneix les illes daneses de Fionia i Selandia; aquest pont és el tercer pont penjat més llarg del món: d’una longitud total de 16 Km, la part que “penja” s’estén 1.62 Km.

Resultat d'imatges de puente del gran belt dinamarcaEntre 1923 i 1961, aquesta illa va ser una de les seus d’una institució mental per a dones, o això és el que figurava que era perquè, en el fons, era una terrible presó per a dones “indesitjables”: malaltes mentals, prostitutes, mares fadrines, joves embaraçades,… Allà se les torturava, se’ls practicava avortaments no desitjats, i l’única manera que tenien de sortir de l’illa era sotmetre’s a una esterilització forçada. Quan a principis dels 60 es va tancar la institució, tot va caure en un més que desitjat oblit, però Jussi Adler-Olsen, que n’havia sentit a parlar quan era petit, ha volgut amb aquesta novel.la denunciar aquest fet i, per això, ha vestit aquesta història real per convertir-la en la novel.la que comentam.

Al final, no sense posar-se en greu perill, els nostres protagonistes aconseguiran treure’n tot l’entrallat… del cas Hermansen, que ja he dit que tenen altres casos damunt la taula, dels quals no en parlaré. Com ja he comentat, es tracta d’una molt bona novel.la, altament recomanable, com totes les de la sèrie (i, de fet, totes les de Jussi Adler-Olsen) que he llegit. Per cert, Mallorca és molt present a la novel.la, ja que cap allà vol partir Nete Hermansen, de manera que, de tant en tant, la novel.la cita la nostra illa.

No estás sola. Mari Jungstedt

No estás sola (Du Går Inte Ensam, 2013; MAEVA, 2018; 276 pàgs.) és ja l’onzena novel.la de la coneguda com la sèrie de Gotland, una sèrie que va començar amb un trinomi de títols (en castellà) curiosos, ja comentats aquí: Nadie lo ha visto, Nadie lo ha oído i Nadie lo conoce. Després d’aquesta onzena, que jo sàpiga, Mari Jungstedt té publicades a Suècia dues novel.les més d’aquesta sèrie, dels anys 2014 i 2016.

Després de llegir-ne (i ressenyar-ne) deu, què puc dir d’aquesta onzena? M’ha agradat? L’he de recomanar? És evident que, si has llegit les deu anteriors, no t’aturaràs ara; si no n’has llegit cap, o n’has llegit unes quantes, no començaràs amb aquesta, sinó amb la primera, o la següent a la darrera llegida. O sigui que poques coses puc dir. Per cert, m’ha agradat, i sí, la puc recomanar, però en les condicions abans esmentades.

No estás sola és la primera novel.la protagonitzada quasi exclusivament per Karin Jacobsson, la segona a bord, habitualment a les ordres de l’investigador principal, Anders Knutas. Com sabeu si heu llegit la novel.la anterior, Knutas va viure uns aconteixements especialment durs a Gran Canària que el deixaren molt tocat anímicament; així, en aquesta novel.la, està de baixa temporal, de manera que, com dic, la investigació corr a càrrec de Jacobsson. De totes formes, Knutas anirà ficant cullerada de tant en tant.

Un matí de setembre, una nina de tres anys desapareix d’un saló de bellesa on treballa la seva mare, sense que ningú no hagi vist res. La desaparició provoca un daltabaix a Gotland. Malauradament, això només és el principi ja que, dies després, una altra nina, Heidi, desapareix en el mercat medieval de Hemse, un lloc ple de gent, on era amb la seva mare; un descuit momentani ha bastat per perdre la seva filla.

Al llarg de la novel.la, Jungstedt intercala de tant en tant capítols curts on ens va mostrant, en petites dosis, alguns trets d’algú que, fins al final, no sabrem qui és i que, no fa falta dir-ho, serà un personatge important en la història.

En fi, com dic, la novel.la m’ha agradat, no tenc massa clar si per la història en sí o, simplement, per tornar llegir sobre aquests personatges als que coneixem des de fa tant temps. De totes formes, he de comentar que, tot i que la trama policíaca no és gens suau, la novel.la s’entretén molt en relacions personals, de Knutas, de Jacobsson, de la família de Heidi, cosa que a algú li pot semblar més rosa que negre.

Pecat. Benjamin Black

De John Banville, reconec que no he llegit res; de Benjamin Black, El secret de Christine Falls, la primera novel.la de la sèrie de Quirke, i La rossa dels ulls negres, una novel.la de Marlowe, feta per encàrrec dels hereus de Raymond Chandler. Bé, i ara, ja puc afegir una nova novel.la de Black, Pecat (Snow, 2017; ed. RBA, 2018; 300 pàgs.). Aquesta novel.la és un exemple de traducció lliure del títol, tot i que en aquest cas ve forçada una mica pel doble significat de la paraula anglesa “snow”: a més de “neu”, també significa “enganyar algú amb paraules persuasives”. A la novel.la hi ha molta neu, i també molt engany, de manera que “Snow” li ve perfecte; ja veis, però, que la dificultat de traduir convenientment el títol és molt gran. “Pecat”, bé, no està malament, pero potser és una mica simplista.

Ja he comentat en altres entrades dedicades a aquest autor que, tot i que ell vol distingir clarament quan escriu com Banville de quan ho fa com Black, el que no pot evitar és la qualitat de la seva obra; es nota que és molt bon escriptor, i això pot ser bo i pot ser dolent. M’explic: és bo perquè sempre és d’agrair la bona literatura, però pot no ser-ho perquè, en una novel.la negra, un excés de perfecció la pot fer una mica lenta, i aquest és el principal defecte de Pecat. Però bé, com que la trama és bona i està ben escrita, pots passar per alt el que té de dolent i disfrutar el que té de bo.

Molts han comparat Pecat amb una novel.la d’Agatha Christie (fins i tot, el propi autor ho diu, i un personatge de la novel.la parla de Poirot); a mi no m’ho ha parescut, l’únic punt en comú és que el crim es comet en un entorn tancat, i que hi ha diversos possibles culpables, dels quals l’investigador encarregat ha d’aclarir qui és el dolent. Però, així com a Agatha Christie, per damunt de tot, li interessa el cas que s’investiga, Benjamin Black aprofita l’ocasió (de fet, jo diria que és el seu principal objectiu) per fer denúncia, en aquest cas de l’abús de menors en l’entorn eclesiàstic.

Una nit de l’hivern de 1957, un pare catòlic és apunyalat i brutalment mutilat a la biblioteca de la mansió de Ballyglass House, la casa senyorial dels Osborne, on hi passava uns dies convidat pel seu amic el coronel Osborne, el senyor de la casa. El jove inspector Strafford, protestant, és l’encarregat del cas, i tot d’una descobreix que la mansió està habitada per una sèrie de pintorescs personatges que semblen amagar un secret. Strafford començarà una ronda d’interrogatoris, però aviat rebrà pressions de totes bandes perquè amagui algunes de les circumstàncies que envolten la mort del pare, tot per salvar el bon nom de l’Església Catòlica. Però Strafford no es deixarà intimidar i seguirà la seva investigació fins al final, encara que això li pugui significar la pèrdua de la feina.

Per cert, la novel.la està ambientada a Wexford, Irlanda, lloc de naixement de Banville i lloc on transcorren les novel.les de Quirke, a qui envien el cadàver del pare perquè en faci l’autòpsia. A més, el comissari en cap, Hackett, també surt a les novel.les de Quirke, de manera que, amb aquesta novel.la, podríem dir que Black fa una expansió del seu univers.

En fi, com dic, es tracta d’una novel.la amb molta càrrega de denúncia, potser massa lenta i que, per cert, va significar per a Banville (Black) el Premi RBA de novel.la negra (a partir d’ara, de novel.la policíaca) de 2017. No cal dir que, tot i reconèixer la seva qualitat literària, he llegit d’altres novel.les que, per a mi, mereixerien més aquest premi; però ja se sap, els premis literaris…

El envío. Sebastian Fitzek

Realment, feia temps que volia llegir alguna cosa del que presenten com l’escriptor alemany més venut actualment, Sebastian Fitzek (Berlín, 1971), amb unes vendes de 5 milions de llibres a Alemanya, 12 milions en tot el món. Des de la seva primera novel.la, Terapia (2006), que immediatament es va convertir en un bestseller, ha escrit, com a mínim, una novel.la cada any. Les seves novel.les es poden catalogar de thrillers psicològics, i El envío (Das Paket, 2016; Ediciones B, 2018; 396 pàgs.) no n’és una excepció.

Emma Stein era una psiquiatra de prestigi, però un bon dia tot el seu món se’n va anar en orris: va ser violada en un hotel per un assassí en sèrie a qui anomenen El Perruquer, perquè sempre afaita el cap a les víctimes després de matar-les. Tot i ser, fins ara, l’única víctima que ha sobreviscut a l’atac, no va poder veure la cara al seu agressor, de manera que tothom li sembla sospitós. Per això, traumatitzada, és incapaç de sortir de ca seva. El seu marit, el policia encarregat del cas d’El Perruquer, ha de lluitar contra els fantasmes que no deixen viure la seva dona mentres intenta avançar en la investigació.

Un dia, el seu carter habitual li demana un favor, que accepti un paquet destinat a un veïnat seu, un home a qui ella no coneix, tot i fer temps que viuen a prop; resulta que el veïnat no és a ca seva i el carter diu a Emma que li deixarà un avís perquè vagi a recollir el paquet tot d’una que arribi a ca seva. Inicialment, Emma s’hi nega completament però, al final, quasi sense donar-se’n compte, resulta que el carter ha partit i ella s’ha quedat el paquet. La resta de la trama la deix a la vostra imaginació, o a la lectura de la novel.la si vos ha atret.

El meu diagnòstic no és tan favorable com me pensava en llegir la sinopsi: resulta que la novel.la és plena de salts temporals endavant i endarrera, amb tal mescla de somnis i realitats que, la veritat, en més d’un moment m’he trobat ben embullat. Tot i això, la novel.la està molt ben escrita, i és entretenguda perquè l’autor te planteja el joc d’intentar endevinar qui serà l’assassí, empresa realment complicada.

El que més m’ha impressionat del llibre no és la novel.la en sí, sinó el petit projecte que l’autor, aprofitant que feia 10 anys que havia publicat la seva primera novel.la, va decidir dur a terme: va decidir incloure en el llibre deu cartes de lectors rebudes en el seu compte de correu, on els lectors explicaven les seves experiències amb la lectura de novel.les de Fitzek. Aquestes darreres 26 pàgines del llibre són realment impressionants, hi ha cartes enternidores, d’altres divertides, però totes tenen un punt en comú, i és que són tremendament humanes i emotives. Un autèntic plaer que te deixa amb un regust magnífic, i amb ganes de llegir alguna cosa més d’aquest autor que, per damunt de tot, demostra ser una persona molt sensible i agraïda.

Sesión nocturna. Michael Connelly

La darrera novel.la de Michael Connelly publicada aquí, Sesión nocturna (The Late Show, 2017; AdN, 2018; 373 pàgs.), presenta un nou personatge que promet molt i que, a més, aviat col.laborarà amb Harry Bosch, concretament a la novel.la Dark Sacred Night (2018). Però, si tot va com toca, abans podrem disfrutar d’una novel.la cent per cent Harry Bosch, Two Kinds of Blue (2017). Esperem aconteixements.

Bé, parlem de Sesión nocturna. La protagonista de la novel.la és Renée Ballard, una jove detectiu de la policia de Los Angeles que va créixer a Hawai. El seu pare era un expert surfista que li va enganxar l’amor per les ones i les taules de surf. Malauradament, un dia el pare va morir ofegat mentres surfejava, i la mare, incomprensiblement, va abandonar Renée; després de viure tot un any tota sola al carrer, al final la seva padrina Tutu la va acollir. Durant una època, Renée i la seva padrina varen viure a Califòrnia, fins que la jove va tornar a Hawai per estudiar periodisme a la universitat d’allà.

Després de treballar un temps al Los Angeles Times com a periodista de successos, va decidir entrar al cos de policia d’aquesta ciutat. Aviat va aconseguir el rang de detectiu a la divisió de Robatoris i Homicidis, on va treballar amb el detectiu Ken Chastain. Però, quan va denunciar el seu cap, el tinent Robert Olivas, per assetjament sexual i va perdre el cas, en part perquè el seu company Chastain no li va donar suport, la seva brillant carrera es va veure frenada de cop. Renéé va ser relegada al torn de nit de la comissaria de Hollywood, el que es coneix com Sessió nocturna (The Late Show). La tasca d’aquests policies és respondre a totes les cridades nocturnes i, quan acaba el seu torn, redactar un informe i deixar la investigació per a la divisió corresponent. Aquest fet, no poder continuar la investigació de cap dels casos que enceta, li produeix un gran malestar, de manera que, quan una nit ha de respondre tres casos (el robatori d’una targeta de crèdit a una anciana, un assalt amb violència a una persona transgènere, i l’assassinat de cinc persones en un club nocturn), decideix que ja està bé, que vol acabar la investigació d’almenys un dels tres casos.

Tot i que la seva habilitat com a investigadora fa avançar la resolució dels casos, el cap de la investigació, que no és cap altre que el tinent Olivas, l’amenaça fortament si no deixa d’investigar. Què farà ella i les conseqüències que els seus actes li reportaran, ho haureu d’aclarir llegint la novel.la.

No caldria ni dir-ho, però ho faré: la novel.la és molt bona i, a més, Renée Ballard és un personatge que irromp amb força en l’univers Connelly. La veritat és que me mor de ganes de veure com serà la relació de Ballard amb Harry Bosch; segur que s’entendran molt bé, encara que només sigui per la seva reticència a acceptar ordres dels seus superiors.

Per cert, els addictes a la sèrie Bosch estam d’enhorabona, l’any que ve emetran la cinquena temporada… i hi ha acord per a la sisena! Vegeu si no el video de You Tube, i feis-ho aviat, que no sigui que l’eliminin

Núvol

Per xerrar de llibres i altres coses

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

LLIBRES & ROSELLES

Lectures i ressenyes

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: