Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘millors pel.lícules història’

La meva tria cinematogràfica.(Mercè)

No estan per ordre de preferència!…de fet no segueixen cap ordre.

-Rebecca, 1940.     A. Hitchcock

-Ser o no ser, 1942.    Ernst Lubitsch

-Allò que el vent s´endugué,1939.     George Cukor,V.Fleming, S. Wood

-Ça Commence ajourd´hui (Hoy empieza todo), 1999.     Bertrand Tavernier

– El paciente inglés, 1996.    Anthony Minghella

-La vida de los otros, 2006.    Florian Henckel-Donnersmarck

-El pianista, 2002.      Roman Polanski

-Oficial y caballero, 1982.     Taylor Hackford

-Tomates verdes fritos, 1991.    Jon Avnet

-Los falsificadores, 2007.       Stefan Ruzowitzky

la meva “sel·lecció cinematogràfica”

No hi ha ordre de preferència i evidentment segur que en deix moltes que m’han agradat tant o més que les que escriuré.

Tiempos modernos

El gran dictador

¡Qué bello es vivir!

Alguien voló sobre el nido del cuco

Sopa de ganso

Adivina quien viene esta noche

Mi pie izquierdo

Los santos inocentes

La ventana indiscreta

The visitor

la meva selecció (Benet)

En solidaritat amb el senyor Sunyer començaré a explicar quines pel.lícules són les millors de la història o com ha dit ell amb altres paraules, quines són les millors pel.lícules a la meva història. També em reserv el dret a modificar l’entrada si se m’acudeix alguna solució millor. Finalment vull dir que no em comprometré amb una numeració perquè ho trob moilt dfícil.

De primer posaré Casabanca perquè m’agraden agunes frases cursis que hi ha, perquè m’agrada tornar a escoltar els diàlegs que em sé de memòria i perquè cada vegada que la veig m’emociona igual. Jo també som un poc cursi.

En comèdia , la fiera de mi niña és molt bona, però jo amb el vostre permís posaré Ningú no és perfectetambé coneguda com Con faldas y a lo loco perquè sobretot Jack Lemon està genial i la Monroe està supersensual amb aquest paper d’ingènua tant divertit. En un altre tipus de comèdia hi hem de posar Woody Allen i per exemple Annie Hall.

2001, una odissea a l’espai del mestre Kubrick em va tenir impactat durant molts anys i mereix un lloc especial, ja sé que el fragment final és estrany però tant les monees com la història amb HAL són estupendes. Del mateix mestre és espectacular Paths of glory, oSenderos de gloria, amb Kirk Douglas, una pel.lícula antibel.licista amb una escena final antològica que fa posar la carn de gallina ( i ens tornam a posar emotius).

I amb aquest darrer comentari anam a pel.lícules bèl.liques, jo posaré una pel.lícula extraordinària:
Apocalipse now, de F.F. Coppola el mateix rodatge de la pel.lícula ja va ser tota una aventura, hi ha un llibre sobre el tema i a més està basat amb un libre de Joseph Conrad.

Sobre els musicals, és cert que Singing in the rain és excel.lent, però jo posaré Cabaret bastant més dràmàtica i amb tota la música de primera classe i també el Cotton Club, que és un musical genial amb un final més genial encara. Les dues pel.lícules emmarquen les actuacions en un escenari, axí que la gent no es posa a cantar sense solta nii volta, i poden agradar als que no els agraden els musicals.

Les tres parts de el padrino són sense dubte una fita a tota la història del cinema i no hi ha res més a dir que no s’hagi dit ja.

En l’apartat Renoir, ja ens entenem, hauré de posar Ingmar Bergman i Akira Kurosawa, ja sé que alguns somriuran, però són autors necessaris. Poca gent ha fet dissecció psicològica com Bergman i poca gent és tant brillant plàsticament com Kurosawa. Del primer recomanaré per exemple L’ou de la serpsonata de tardor i del segon RAN, que és el rei Lear a la japonesa.

També he de posar Lladre de bicicletes de Vittorio de Sica i altres mestres del neorealisme italià: Rossellini i Visconti. Il Gattopardo que ja no és una obra neorealista però on hi surt una Claudia Cardiale absolutament apetitosa ( perdó pel comentari masculí).

Els westerns no m’agraden massa, sé que el que diré no és objectivament una gran obra però és igual. M’estic referint a La mort tenia un preu de Sergio Leone i les altres dues que la segueixen. Tal vegada podríem citarJohnny Guitar de Nicholas Ray, amb el que es va definir com a western crepuscular.
Me deix moltes coses, sobretot dels darrers anys. Confii que algú més ens vagi completant la cosa.

la meva selecció (Jaume)

Bé, ja que vos ho pensau tant (o gens), començaré jo. El primer que he de dir és que triar només 10 pel.lícules de tota la historia és una feina molt complicada. Repassant llistes que circulen per internet un se’n dóna compte de la gran quantitat de bones pel.lícules que s’han fet, i de la gran quantitat de pel.lícules que mos han agradat; però no puc donar la culpa a ningú , va esser idea meva i he de cumplir. Això sí, me permetre una petita llicència: faré la tria per gèneres (o subgèneres) i, endemés de l’elegida, en citaré fora de concurs d’altres que consider també mereixedores d’aparèixer aquí. També a qualque apartat en triaré més d’una. Per no liar massa la cosa, les 10 pel.lícules seleccionades estaran escrites en negreta, amb un número entre claudàtors indicant la posició que, per a mi, es mereix dins la llista de les 10. Au, idò, som-hi:

Cine negre: La pel.lícula que més m’ha agradat/impactat/marcat de la història del cinema és Taxi Driver [1] (Taxi Driver, 1976, dir. Martin Scorsese), que li havia d’haver donat l’Òscar a n’Scorsese i no va estar ni nominat. Superba la interpretació del camaleònic Robert de Niro, en el paper d’un taxista ex-combatent a Vietnam i que per això mateix està una mica transtornat. Realment me va captivar quan la vaig veure als 18-19 anys. Està plena de frases èpiques (i políticament incorrectes) d’en de Niro, com per exemple: Por la noche salen bichos de todas clases: furcias, macarras, maleantes, maricas, lesbianas, drogadictos, traficantes de droga…tipos raros. Algún día llegará una verdadera lluvia que limpiará las calles de esta escoria.
El final de la pel.lícula és impressionant, brutal.
Dins d’aquest gènere, també triï El padrino [3] (The Godfather, 1979, dir. Francis ford Coppola), per l’ambientació i per les grans interpretacions de gent com en Marlon Brando, en Robert Duvall, un jove Al Pacino… qui no voldria dir en més d’una ocasió alguna de les frases que diu en Brando! Que ningú s’enfadi, també tenc presents aquí pel.lícules com Ángeles con caras sucias(1938), El halcón maltés(1941), El sueño eterno(1946), Cayo Largo (1948) o, fins i tot, Chinatown (1974).

Ciència Ficció: Per un friqui com jo, que creu amb els extraterrestres, la tria és fàcil en aquest apartat:Encuentros en la tercera fase [2] (Close encounters of the third kind, 1977, dir. Steven Spielberg), la història que tothom que qualque vegada ha mirat el cel de nit cercant OVNIs voldria viure. Els actors, quasi desconeguts (repetia en Richard Dreyfuss després de Tiburón, acompanyat per na Melinda Dillon), amb un secundari de luxe, el gran François Truffaut. La pel.lícula està plena d’escenes memorables, com el deteriorament familiar d’en Dreyfuss, o quan el fill de na Melinda és abduït, o l’escena de la gent a la carretera esperant el pas d’OVNIs, però la millor de totes és quan els dos protagonistes estan amagats en un puig a prop de la base militar i els apareix de darrera la gran nau extraterrestre. Encara ara me posa els pèls de punta. A no massa distància (permeteu-me la llicència de posar-la en aquest gènere, encara que, estrictament parlant, no és el que li correspon) s’hi troba En busca del fuego (1981), una meravella d’en Jean-Jacques Annaud que va colmar les meves ganes de veure una pel.lícula sobre l’home primitiu, ganes que se remontaven a quan mon pare me va dur a veure 2001, una odisea del espacio (1968) quan tenia 10-11 anys. Se queden en el camí Blade Runner(1982) i El planeta de los simios (1968).

Bèlica: M’ha costat molt, però la brillant recreació que va fer en Roman Polanski del terror que patiren els jueus sota el nazisme m’ha fet decidir per El pianista [4] (The pianist, 2002, dir. Roman Polanski). És destacable la gran actuació de n’Adrien Brody, que li va donar el seu Òscar. No vull deixar de citar les esplèndides però dures El cazador (1978) i La lista de Schindler (1993).

Romàntica: Casablanca [5] (Casablanca, 1942, dir. Michael Curtiz), i que ningú me discutesqui que és una pel.lícula romàntica. La guerra és una simple excusa per contar una història d’amor. Endemés conté la més romàntica cançó de la història, As time goes by. A la pròxima entrada de jazz hi posaré la versió més càlida que s’ha fet mai d’aquesta cançó, la del saxo alt Dexter Gordon, però això és un altre tema.

Suspense: Podria triar quasi qualsevol pel.lícula del mestre del suspense, però m’he decidit per Rebeca [6](Rebecca, 1940, dir. Alfred Hitchcock) per la grandíssima interpretació d’en Laurence Olivier i na Joan Fontaine, sense desmerèixer na Judith Anderson (l’”ama de llaves”, no sé com se diu en català), així com per l’espectacular ambientació, per una història (Daphne du Marier) fantàstica i una posta en escena meravellosa del gran Hitchcock.

Comèdia: Tot i reconeixent el gran talent còmic d’en Woody Allen i dels germans Marx (que presumptuós que m’ha sortit això), crec que la parella Cary Grant-Katherine Hepburn estan molt graciosos a La fiera de mi niña [7] (Bringing up baby, 1938, dir. Howard Hawks), una història d’equívocs que irradia esperit jove i lliure per tots els costats. Quina escena més graciosa la del major retirat creguent que ha sentit el crit d’un lleó i en Cary Grant, tot seriós, el contradiu assegurant que és un lleopard. Més tard, el major ensenya a imitar el so d’un lleopard a la tia Elizabeth i li respon l’autèntic animal.

Western: M’he decidit per El fuera de la ley [8] (The outlaw Josey Wales, 1976, dir. Clint Eastwood), una pel.lícula sobre el final de la Guerra Civil americana, interessant perquè intenta desmitificar el fet que els soldats de La Unió (nordistes) eren els bons i els sudistes un grup de lladres i assassins, tema que, a l’enrevés, ja havia tractat a la brutal El seductor (1971, dir. Don Spiegel). De totes formes, si voleu veure l’antecedent més clar del personatge més emblemàtic d’en Clint Eastwood, el vaquer solitari que arriba a un poble i ajuda als necessitats, no deixeu de mirar Raíces profundas(1953) i el solitari Shane (Alan Ladd). John Wayne, ho sent, però no puc posar-ne més.

Aventura: No tenc cap dubte, tot i sabent que som un enamorat de la trilogia d’El señor de los anillos (2001, 2002, 2003) i que El hombre que pudo reinar (1975) és de visionat obligatori. Però hem de reconèixer que la posta al dia que va fer n’Spielberg de l’heroi incansable i temerari se mereix un lloc d’honor a la història del cinema. Per tant, me qued amb En busca del arca perdida [9] (Raiders of the lost Ark, 1981, dir. Steven Spielberg). Què puc dir que no sigui conegut de les aventures de n’Indy? Bé, si de cas que, si teniu ocasió, mirau El secreto de los Incas (1954), amb un Charlton Heston que recorda molt n’Indiana Jones.

Musical: Ho tenc bastant clar, Cantando bajo la lluvia [10] (Singin’ in the Rain, dir. Stanley Donen i Gene Kelly, 1952) amb una de les cançons més famoses de la història, Singing in the rain, coreografiada meravellosament p’en Gene Kelly, i amb actuacions també memorables de na Debbie Reynolds i en Donald O’Connor. La història té que veure amb el difícil pas dels actors del cine mut al sonor. També vull remarcar Mary Poppins (1964) i El violinista en el tejado (1971).

Fora de concurs, vull afegir dos gèneres que no he inclòs, però que també són molt importants en la història del cinema:

Terror: Vull reivindicar en Bela Lugosi, encara que sigui fora de concurs, o sigui que recoman la seva recreació del príncep dels no morts a Drácula (Dracula, 1931, dir. Tod Browning), amb escenes que els joves d’avui en dia consideren còmiques, però que a mi encara me fan sentir més d’un calfred. Això és cine de terror, i no les pel.lícules d’ensurts i molta sang que s’estilen actualment. Tampoc no estaria malament haver triat Alien (1979) o El exorcista (1973).

Animació: Sense cap dubte, El libro de la selva (The jungle book, 1967, dir. Wolfgang Reitherman). Encara ara me provoca un no-sé-què quan pens amb en Mowgli i els seu amics (i enemics), crec que va marcar a molts de nins de la meva época… i de totes les èpoques.

Au, ja està

Les millors pel.lícules de la història

Arran d’un mail de na Pau (novament, perdona pel retard en contestar-te’l), se m’ha ocorregut una idea de les meves (maquiavèl.lica): propòs que cadascú entri com a comentari d’aquesta entrada (jo inclòs) una llista de les que considera les 10 millors (o que més li han agradat) pel.lícules de la història del cinema.

Ja sé que pot parèixer una llosa: i jo que sé quines són les 10 que més m’han agradat? I ara n’he de pensar 10? No basten dues o tres?
Jo crec que, una vegada superada la inèrcia (Tià, si estàs inactiu també tens inèrcia?), l’experiència pot esser atractiva; no només penseu en la feina, pensau que quan llegim les seleccions dels altres, serà entretengut.

I ara, que vos tenc mig decidits, la “puntilla”: estaria bé que (excepte en Marc, per raons òbvies) explicàssim breument per què hem triat cada pel.lícula (pens, per exemple, amb en Benet defensant la tria de qualque pel.lícula de n’Ingmar Bergman, o d’en Kurosawa). Pot ser constructiu, i, fins i tot, útil com a guia cinèfila.

Ànims. Jo m’hi posaré ara mateix a pensar-les i aviat faré la meva tria.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: