Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel·la anglesa’

Jean Rhys. L’ampla mar dels Sargassos

Fa un temps una bona amiga meva em va recomanar la lectura de Wide Sargasso Sea (1966). Jo no coneixia ni l’autora ni la novel.la però tenc en consideració el seu criteri i me la vaig apuntar. Uns mesos després li vaig fer cas i la veritat és que li he d’agrair la recomanació.

Avui Jean Rhys és una autora relativament poc llegida, i com que aquesta novel.la és prou valuosa i interessant, m’ha semblant que us en podria parlar.  Per començar, la història literària de l’autora és inusual. Va publicar amb un cert èxit diverses novel.les fins 1939, i després hi ha un llarg silenci fins a la publicació vint-i-set anys després de L’ampla mar dels Sargassos, a la qual se li va concedir la qualitat que tenia i a més va revitalitzar la seva obra anterior. Els crítics van reconèixer que les novel.les anteriors havien estat massa avançades per a la seva època i que no s’havien sabut apreciar correctament. Jean Rhys va estar contenta però també va declarar que l’èxit potser li havia arribat una mica massa tard. Encara va viure bastants anys més fins 1977 sense cap altra publicació. Va morir als 88 anys, a Exeter, al sud d’Anglaterra, on s’havia establert, sense publicar les memòries que estava preparant.

L’ample mar dels Sargassos ha estat qualificada com a literatura postcolonial. L’escriptora, nascuda a l’illa de Dominica, a les Antilles, retrata aquest món en un moment especial, just despres de 1833, l’any de l’abolició de l’esclavitud a Jamaica, on es desenvolupa la primera part de la novel.la que, d’altra banda és la més interessant. S’hi conta la infantesa i joventut d’Antoniette. Ella i la seva mare provenen d’una antiga família esclavista i  s’han quedat totes soles per la mort del pare, poden sentir l’hostilitat de la població negra de l’illa i ho passen molt malament. És molt revelador en aquest sentit com d’un dia per l’altre canvia la relació d’amistat que Antoniette tenia amb una nina negra de la barriada que de cop la rebutjarà. Mare i filla es quedaran amb un parell de servents fidels cada dia en condicions més difícils fins que la mare es torna a casar amb un home ric i aconseguirà canviar la situació. Desgraciadament cada dia donarà més mostres d’inestabilitat mental fins a quedat aïllada i a rebutjar la seva pròpia filla.

A la segona part Antoinette s’ha de casar amb un senyor anglès a qui no coneix de res. Intentarà fer-ho el millor que pugui, però la cosa no acabarà d’anar bé. Per al viatge de noces el duu a Granbois, a l’illa de la Dominica, a una antiga mansió familiar ara bastant deixada on ella hi té molts records familiars. Decideixen estblir-s’hi una temporada, el marit  fa restaurar la casa però li resulta molt difícil comprendre la mentalitat caribenya.

amplamarsargassos350[1].jpg

160 pàgines

La tecera part molt més curta, succeeix a Anglaterra on Antoinette es sentirà absolutament desplaçada, i en unes circumstàncies que no comentarem per si de cas us sentiu temptats a llegir-la.

De totes maneres aquesta precaucíó només és vàlida per als qui no hàgiu llegit Jane Eyre, de Charlotte Brontë, de la qual L’ampla mar dels Sargassos és, oh sorpresa! una preqüela. L’Antoinette que hem estat comentant fins ara és Bertha, un personatge secundari a qui Rhys va voler reivindicar recreant la seva vida al Carib abans d’anar a viure a Anglaterra. De fet, a la nostra novel.la, el marit li comença a dir Bertha  segons ell perquè el nom li agrada més, en realitat per anul.lar una personalitat que no pot comprendre. No us en donaré més detalls, perquè així podreu llegir no una sinó dues novel.les estupendes. No està de més dir que Jane Eyre és una de les lectures preceptives en una bona educació literària.

L’ampla mar dels Sargassos és una obra sorprenent des de diverses perspectives. La descripció del Carib, des de l’aroma de les plantes i la calor tropical fins a les diferènces i incomprensions entre negres i blancs, excel.lentment exemplificada amb la vella serventa i confident de la protagonista. És també una novel.la de reinvindicació femenina, si em permeteu l’expressió. Antoinette no troba el seu lloc al món, entre altres coses pel paper que s’espera d’ella com a dona a la seva societat amb els conflictes que això li produeix. No vull insistir en el tema, llegiu-la i ja em contareu. El punt de vista del narrador hi té molt a veure amb el que deia ara mateix, en això també és una novel·la innovadora. Les parts primera i tercera estan contades per la pròpia Antoinette mentre que a la segona el narrador és aquest marit anònim de qui no coneixem mai el nom. Aquest recurs ens ajuda molt a entendre la subjectivitat dels personatges i les seves actuacions.
Deixem-ho aquí, recordau que de tant en tant és saludable abandonar la immediatesa i llegir alguna obra que ja hagi passat pel sedàs del temps, quasi podríem qualificar L’ampla mar dels Sargassos de petit clàssic, i si de rebot, encara que és una novel.la perfectament independent, us duu a llegir la Brontë, teniu per endavant unes quantes hores de plaer literari de primera.

Ian McEwan. La llei del menor.

Aquesta serà la quarta vegada que el blog farà referència a Ian McEwan. En entrades anteriors he destacat l’extraordinària On Chesil Beach (2007), Solar (2010) i Operació caramel (Sweet tooth, 2012). La veritat és que ja fa anys que McEwan és un autor ineludible, en el meu cas crec que des de Expiació (Atonement, 2001)i Dissabte (Saturday 2005). De les anteriors m’he llegit la primera novel.la que va publicar, The cement garden (1978). Crec que ha quedat clar que és un autor que apreciï i que podeu esperar que us recomani, tot i que veig que Solar no em va agradar tant, però estic raonablement segur que hi i influïren raons extraliteràries que ja vaig comentar a la ressenya.

11523062015Grandes.jpg

192 pàgines

Deixeu-me recordar-vos també que Ian McEwan és per mi el millor d’una generació molt bona de, en el seu temps, nous narradors britànics que inclou a Martin Amis i Julian Barnes, els quals també crec que hauríeu de llegir.
La llei del menor (The children act, 2014) parla d’una jutge prestigiosa de Londres i el seu marit, professor universitari,  ambdós prop de la seixantena que entren en crisi quan ell li demana permís  per tenir una primera i darrera aventura sexual amb una altra persona, la darrera oportunitat, com si diguéssim,  per a viure una passió. Malgrat que s’estimen, el matrimoni ha caigut en la rutina. No han tingut fills perquè ella, magistrada del tribunal superior, ha estat absorbida per la seva carrera i mai no ha trobat el moment adequat per tenir-los.

Aquesta inusual petició de Jack i la negativa d’ella a accedir-hi desencadena una crisi de parella i una pèrdua de confiança que serà molt difícil de recuperar. Aquest és el pressupòsit inicial, però mentrestant Fiona, la jutge, ha de continuar amb la seva atapeïda agenda i navegar entre la situació personal i la feina absorbent, entre la qual hi ha la de jutjar el cas d’un testimoni de Jehovà de quasi divuit anys que es nega a rebre una transfusió de sang. Aquest cas el resoldrà després d’un debat molt interessant sobre la llibertat de l’individu, les religions i l’estat o la fe i la raó. La seva vida continuarà amb altres casos, però aquesta història juntament amb la seva situació personal la durà a una evolució emocional molt important.
Ian McEwan havia estat un autor provocador, algunes de les seves obres inicials van ser polèmiques  però per a mi és per damunt de tot un analista fi, precís, elegant, gens banal, dels sentiments, les emocions, i dels diferents temes que es planteja, en aquest cas la religió i la llibertat personal per exemple i el conflicte entre la raó i el pensament religiós i les conseqüències que se’n deriven. El plaer de llegir McEwan ve donat  de la sensació que la seva prosa és igual de precisa, que a les descripcions, a les anàlisis psicològiques, a les consideracions morals que l’interessen, no li sobra res. El lector sent quelcom molt proper a la perfecció narrativa.  Ja ho vaig pensar amb La platja de Chesil i us la vaig proposar com a millor llibre de l’any.  Ho he tornat a pensar amb aquesta darrera obra i veig que diversos crítics l’assenyalen com un dels millors llibres de 2015 en aquestes llistes habituals cada final d’any.

Per acabar us deix amb una petita explicació de l’autor sobre la seva obra.

 

John Lanchester. Capital.

He de començar explicant que quan vaig veure aquest llibre a la llibreria, no sabia qui era John Lanchester. No havia llegit cap ressenya de la seva obra ni sabia res d’aquest títol. Vaig mirar la contraportada i el que hi vaig llegir em va semblar interessant. També hi podria afegir que l’editorial i la col.lecció on estava editat em donaven certes garanties. Aquesta és una de les maneres en què a vegades llegim els llibres, anam a la llibreria i cercam l’aventura.

599 pàgines

599 pàgines

Va resultar que John Lanchester, per a la meva vergonya,  és un autor britànic bastant reconegut, nascut l’any 1962 a Hamburg (sí, d’Alemanya) i criat a Hong Kong i altres indrets llunyans, per nosaltres és clar. Als deu anys es va establir a Anglaterra, va anar a escola i després a la Universitat d’Oxford. Avui viu a Londres.
A part de novel.lista també és periodista i escriu a mitjans tan prestigiosos com Granta, The Observer, The New York Review of Books, The Guardian, the Daily Telegraph, The New Yorker i The London Review of Books. Ha destacat explicant la crisi financera fent-la entenedora als profans amb l’assaig Whoops! Why Everyone Owes Everyone and No One Can Pay que va tenir molt d’èxit i també ha escrit diversos articles sobre divulgació econòmica, la qual cosa ens duu al títol de la nostra novel.la, que fa referència tant a Londres, capital del Regne Unit, com a la City, centre financer europeu.

John Lanchester

John Lanchester

La novel.la està construïda no amb una història sinó amb diverses històries de personatges que tenen en comú el carrer de Londres on viuen, a més d’una història que succeeix al propi carrer  i que farà que la policia hagi d’esbrinar que hi ha darrere de tot allo. Aquesta estructura de diverses històries que es poden encreuar en algun moment és molt antiga i la creació d’un microcosmos per parlar del món en general també. Així com a una ressenya anterior, la del Jilguero, de Donna Tartt parlàvem dels referents dickensians de la novel.la, en aquest cas, el referent més adequat potser seria La comèdia humana de Balzac.
Per què això és el que pretén la novel.la, contar moltes coses, no només una de les principals: el comportament dels bancs que van propiciar la crisi de 2008 i l’avaricia desfermada de la City, sinó moltes altres, com la posició dels musulmans al Regne Unit, l’amenaça del terrorisme islamista, la situació dels exiliats de dictadures infames i la dificultat per obtenir la residència, la classe treballadora barata emigrada des d’Europa de l’Est, l’art modern i provocador, l’estat de la seguretat social i algunes coses més que veureu els qui llegiu la novel.la. És el que us deia abans, des d’un lloc petit es pot generalitzar i parlar del món més gran.
La història comença al carrer Pepys Road de Londres, construït a finals del segle XIX per a la classe mitjana, una mica allunyat del centre però fet amb boniques cases unifamiliars. Durant el segle XX el carrer va anar augmentant de categoria social de tal manera que les cases augmentaven el seu valor, els habitants originals les van anar venent i el preu no va deixar de pujar. Ara hi viu un tipus de gent que es pot permetre pagar un millió i mig de lliures per una casa antiga reformada.
Els personatges principals són l’anciana senyora Petunia Howe, única descendent de compradors originals, amb l’única casa sense reformar del carrer i el seu net Smithy, artista underground. Ahmed Kamal i la seva família, musulmans del pakistan, que regenten una botiga a la cantonada. Fredy Kamo, jugador de futbol senegalès recien arribat a Europa per jugar a la Premier i el seu pare. Roger Youth, operador d’un banc a la city, i la seva gastadora esposa Arabella. I els externs, per dir-ho d’alguna manera, el picapedrer polonès Zbigniew que estalvia per tornar a Polònia o la vigilant de la zona blava, la persona més odiada del barri, que competeix amb altres agents per veure qui posa la multa al cotxe més car, una exiliada de Zimbaue. Quentina Mkfesi.
La novel.la està molt ben construïda, ens mostra un relat del Londres de principis del segle XXI, les històries que hi conta són interessants, els personatges estan ben traçats i no puc fer altra cosa sinó recomanar-vos-la. Coneixent l’anglofilia d’alguns dels habituals del blog i concretament la seva predilecció per Londres, no dubto que algú es sentirà temptat per aquesta lectura. Per la meva part m’apunt l’autor com algú de qui llegir-ne alguna altra cosa. Com ho farem, si cada dia augmentem la llista d’autors que mereixen ser llegits?. Ai, el temps!

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: