Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel·la catalana’

Lectures de l’estiu 2015.

Fa estona que no escrivia al blog i després de l’estiu se m’han acumulat moltes lectures que m’agradaria compartir amb voltros, o sigui que inauguraré un nou tipus d’article, el que és conseqüència de no fer les ressenyes al seu moment. M’agradaria comentar-vos què m’he llegit durant els mesos de juliol i agost de 2015 i els darrers dies de juny. Crec que algunes d’aquestes lectures són bastant recomanables. Comencem doncs.

L’estiu va començar amb el darrer Michael Connelly traduït, La caja negra , una novel.la negra excel.lent com quasi totes les del seu autor.  Vaig fer el comentari pertinent a la ressenya que havia fet l’amic Jaume ja fa temps, allà se us explica perquè us l’heu de llegir. Ja ho he dir moltes vegades però ho tornaré a dir:  ens ho passam taaaant bé amb aquest mestre del gènere…
Així de negre o negre-bestseller, a part de La noia del tren, que és la darrera 314083_10150931465602705_871928786_n1ressenya que vaig fer, ara ja al final just abans de la reentrée acadèmica, m’he llegit de John Katzenbach El psicoanalista,(517 pàgines) per una recomanació que em varen fer. La novel.la és qualificada de thriller i he observat que també està citada al blog amb comentaris elogiosos si bé no hi ha una ressenya pròpiament dita. És bastant original en el seu plantejament i he llegit que se n’està preparant una versió cinematogràfica, cosa bastant lògica. M’estranya que ningú no ho hagi fet encara. Té tots els elements per esser una pel.lícula comercial d’èxit.
He perseverat amb Marco Malvaldi i m’he llegit el tercer i quart lliurament de la sèrie del Barlume, Il re dei giochi (2010) i La carta piu alta (2012). Són llibres que continui trobant divertits amb uns personatges molt simpàtics. És novel.la deductiva-costumista i amb humor, ah! i senzilla.
D’italians m’he llegit també un autor molt recomanable, Marcello Fois Memoria del vuoto (memòria del buit) (218 pàgines). L’autor és sard i explica una història d’un al.lot de poble que passa per la I Guerra Mundial, torna a Sardenya i per diverses raons es convertirà en un personatge fora de la llei. Està basada en la vida d’un bandoler real de la primera meitat del segle XX i és una novel.la excel.lent i excel.lentment explicada. thumb_474__4
Amb misteri però tocant altres gèneres, Sicilia sense morts (318 pàgines), de
Guillem Frontera, on un president de govern autonòmic de les Illes Balears,José Antonio Bergas, rep un paquet amenaçador amb una rata morta a dins. Es tracta d’una novel.la de sàtira política i social, molt ben escrita on el joc afegit pels que coneixen la realitat mallorquina és endevinar quins personatges tenen semblances amb la realitat. Molt recomanable.
L’altra novel.la amb misteri és El llegat de la serp ( 523 pàgines) de Jeelllegatdelaserpssica Cornwell, que m’he llegit perquè és la neta de John LeCarré (vaja raó més tonta) i perquè l’acció succeeix entre Barcelona i Mallorca i darrera hi ha Ramon Llull i un misteri relacionat amb l’alquimia medieval. Ara si, eh? L’autora californiana coneix perfectament la realitat dels escenaris de la novel.la i no cau en els tòpics ni de Barcelona ni de Mallorca i la història és interessant. Per mi, però, hi ha un excés d’informació acadèmica i erudita i crec que això afeixuga bastant la novel.la, si bé s’ha de reconèixer que està molt ben documentada.
El clàssic de l’estiu ha estat Al este del Eden (684 pàgines), de John Steinbeck, és 84-8310-225-0_bigun requisit que a l’estiu sempre hi ha d’haver un clàssic. Aquells que hàgiu llegit el llibre o vist la pel.lícula recordareu, i si no us ho cont ara, que es tracta de la història de Caín i Abel a la Califòrnia de principis del segle XX. Per cert, vaig tornar a veure la pel.ícula i em va semblar molt bona , però la interpretació de James Dean és summament afectada.
De David Grossman, de qui fa anys us vaig recomanar fervorosament Tota una vida, m´he llegit la seva novel.la més recent, Gran cabaret (236 pàgines). És una obra arriscada. tota la novel.la consisteix en un monòleg d’un humorista que de fet pretén fer el seu darrer monòleg, on repassa la seva vida i desconcerta el públic assistent, que no sap com prendre’s allò que que veu i escolta. De contrapunt hi ha  els gran-cabaret-david-grossman-208401-MLU20339866101_072015-Opensaments d’un antic amic a qui l’humorista ha convidat a veure aquesta darrera actuació. L’autor diu moltes coses en poques pàgines i retrata els personatges d’una manera intensa i complexa.  No és una novel.la tradicional i la seva lectura no es pot recomanar a tothom.
M’havien parlat bé de Milena Busquets i També això passarà (168 pàgines), on en un transsumpte de la seva pròpia experiència, la protagonista de la novel.la afronta la mort de la seva mare, com l’autora amb la mort de la seva, l’editora Esther Tusquets. La novel.la retrata el pijerio il.lustrat barceloní que estiueja a Cadaqués, relata els 1595_tambe-aixo-passarasentiments que provoca la pèrdua i també fa molts de comentaris sobre les relacions humanes, la condició femenina, els homes i les coses que tenen valor a la vida. No sé si em va acabar d’agradar. Només puc recomanar-la a una part dels lectors del blog per a què em donin la seva opinió.
I ara, deix el millor per al final.
Pierre Lemaitre Nos vemos allà arriba (437 pàgines) un valor en alça de la literatura francesa i atenció, molt elogiat com a autor de novel.la negra, (ja en tenc preparat un parell,d’aquestes). Aquesta novel.la està ambientada a la I Guerra Mundial i als anys posteriors. M’ha agradat molt. Apunteu-vos-la. Té algun aspecte folletinesc, el dolent és un Unknownoportunista trepador molt dolent, però no ho explic com un demèrit. És una novel.la molt interessant que justifica la seva fama. Us he d’advertir que el comportament dels personatges sovint em posava dels nervis. Descriu la brutalitat de la guerra del 14 i fa un retrat acurat de la societat francesa de la postguerra. Premi Goncourt i fenomen literari a França. Es va traduir en castellà i al català (Ens veurem allà dalt) el 2014.
I finalment una de les sensacions literàries dels darrers anys, aclamat per tot arreu com una experiència que es compara a Marcel Proust i A la recerca del temps perdut. El noruec Karl Ove Knausgärd va decidir contar la seva vida d’una manera absoluta, honesta i sense aturar-se davant cap censura moral o familiar. El resultat ha estat la sèrie que duu el nom de genèric de La meva lla-mort-del-pareluita (el títol ja és provocador) de la qual m’he llegit el primer lliurament, La mort del pare (504 pàgines). Prenent la seva pròpia vida com a matèria narrativa, fa una intensíssima disecció dels sentiments i de la vida. El retrat del pare alcohòlic o la descripció de la decadència senil de la padrina estan fets sense cap concessió. També hi apareix una mica de la infantesa i bastant de la adol.lescència amb les primeres aventures sentimentals i eròtiques. Aquest llibre ha enemistat el seu autor amb la família i també ha posat als seus peus els lectors i els crítics. La crítica europea i més encara la nordamericana el posa pels núvols, i us he de dir que a mi també m’ha agradat molt. Tant que quan vulgui afrontar 500 pàgines més em llegiré el segon de la sèrie, Un home enamorat. Aquest estiu han publicat el tercer llibre en castellà i català.

I això és tot, l’estiu s’ha acabat i el ritme de lectura baixarà, però sempre hi haurà noves aventures per contar-vos. Bon començament de curs a tothom i ànims!

Anuncis

Sara i Jeremies

És una novel·la de Sebastià Alzamora. 

M’ha agradat molt. sara-i-jeremies-9788499300320

Tracta sobre la vida d’una parella de vellets de 90 anys a la Mallorca preturística. 

Està molt ben cosida; te fa anar del present: un dinar amb els fills, filles, néts, nétes… a un altre dinar familiar llunyà, de matances, i et va descobrint les coses més importants que han passat a la seva vida, relacionades amb la guerra, amb un fill desaparegut…

El relat del present també és espectacular, te fa sentir com és la vellesa de cada un d’ells …

Està narrada de forma molt crua, gairebé escabrosa a bocins, i contrasta amb la bellesa d’algunes de les escenes o instants que descriu.

Intensa, possible… A més qualcunes escenes passen a Sa Ràpita (el primer pic que tornes a veure els búnquers després d’haver llegit el llibre … és impactant…) a una possessió de Llucmajor, a una altra d’Artà,  fa referència a costums d’aquí, i, clar, te crida l’atenció … 

Un poc d’informació:

Sebastià Alzamora  Va néixer a Llucmajor el 1972. És llicenciat en Filologia Catalana per la UIB 

Escriu poesia, ha rebut diversos premis i ha estat traduït al castellà, italià, francès, portuguès, hebreu i eslovè. 

Forma part d’un grup anomenat “Els Imparables”, conjuntament amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano i amb els quals publica l’assaig programàtic Dogmàtica imparable: Abandoneu tota esperança (2005).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i és col.laborador habitual dels mitjans de comunicació i revistes: Serra d’Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca, Benzina, El Singular Digital o Catalunya Ràdio. 

Ha escrit també relats curts i assaig.

Part de la seva obra:

Poesia

Rafel. Barcelona: Edicions 62, 1994.

Poemes a la revista Reduccions

El llinatge. Velliza (Valladolid): El Gato Gris, 1997.

Mula morta. Barcelona: Proa, 2001. (2a ed., 2003)

El benestar. Barcelona: Proa, 2003.

Imparables: Una antologia. Barcelona: Proa, 2004.

Novel·la

L’extinció. Barcelona: Edicions 62, 1999.

Sara i Jeremies. Barcelona/Palma: Proa/Moll, 2002. (2a ed., 2005)

La pell i la princesa. Barcelona: Destino, 2005. (2a ed., 2005)

Nit de l’ànima. Barcelona: Proa, 2007.

Crim de sang. Barcelona: Proa, 2012.

Dos amics de vint anys. Barcelona: Proa, 2013.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera.

Aquest estiu he volgut llegir, entre altres, autors que estaven pendents. La novel.la que us duc avui no és cap novetat, va ser un èxit sorprenent a la literatura catalana l’any 2011. Es tracta de la Marta Rojals, que aquell any va triomfar amb Primavera, estiu, etc. i enguany ha tornat a tenir un gran èxit amb la seva segona obra L’altra (2014). O sigui que l’havíem de llegir i he començat pel principi. Després de l’experiència, tot i alguna reserva, no dic que no em llegeixi L’altra a veure si hi ha res de nou o tot és una mica més del mateix.
Podem començar comentant que l’autora és arquitecta de professió, com la seva protagonista. És de Palma d’Ebre, a les comarques tarragonines, gairebé com la seva protagonista, que és d’un poblet anònim de les mateixes contrades, i veig que per tot s’esmenta com a mèrit o circumstància especial, l’ús de la variant de Palma d’Ebre quan parlen els personatges, si bé el narrador escriu en català estàndard amb alguna petita variació , per exemple meu-meua.

368 pàgines

368 pàgines

És veritat que l’ús de la variant dialectal marca l’estil igual que algunes solucions ortogràfiques curioses, però allò que sorprèn al principi, un cop acceptat es desenvolupa dins la novel.la sense més problemes. D’altra banda, no està malament que els lectors coneguin una mica de la variació de la llengua catalana. Comento tot això perquè, estant escrit aquest blog des de Mallorca on aquest tema és una veritable obsessió, no està de més observar com a altres llocs també parlen “diferent”.

La novel.la explica en primera persona la vida d’una jove arquitecta que, després de separar-se de la parella torna al poble per passar uns dies amb la família. Ella habitualment viu a Barcelona i no sap com comentar el tema a la família. A partir d’aquí trobarem, d’una banda el retrobament amb persones i sensacions deixades una mica de banda, el pare, la tieta, la germana absent, un amic de la infantesa retrobat, i de l’altra ens contarà la seva pròpia història, des de la infantesa, l’adolescència fins a la pròpia educació sentimental i les seves conseqüències.

La crisi sentimental condueix a la crisi existencial, cosa bastant vista d’altra banda, i al replantejament de la vida, de les relacions, de les decisions preses. S’ha parlat que és una novel.la generacional, dels que estan ara al mig dels trentes i que han agafat de ple la crisi econòmica i la dificultat per sobreviure en el món laboral actual. També és una novel.la que parla de la identitat, rural i urbana en aquest cas, i de quin és el lloc d’un a la vida.
La primera persona permet moltes reflexions personals en tots els àmbits que hem citat: sentimental , sexual, identitat, quotidianitat, relacions familiars… i també permet la identificació personal tant amb la narradora com amb la protagonista. I tampoc està mal escrita, així que no és d’estranyar l’èxit que ha assolit l’obra sobretot en lectores. De totes maneres això tampoc no és d’estranyar, de lectores n’hi ha més i el lectors homes sovint tenim coses millors a fer que llegir novel.les on es parla de sentiments, o això diuen.
Serà perquè m’he llegit aquesta novel.la entre dos treballs literaris molt ambiciosos, que m’ha semblat una obra només interessant, amb algunes reflexions, especialment les identitàries, o com deia abans, el del lloc que triam a la vida, ben exposades. També m’ha semblat ben dibuixada la rememoració del passat, les relacions infantils i adolescents, les relacions familiars, però no acabo de compartir l’entusiasme. Els capítols finals, per exemple, m’han semblat bastant obvis.
Prometo de totes maneres llegir-me la segona novel.la i esbrinar si realment el que llegim abans i després d’una obra ens pot condicionar la percepció que en tenim. Si em permeteu un petit comentari personal, a la meva filla de divuit anys la novel.la li entusiasma, i amb això no vull dir res més que això. És una lectura molt senzilla, i segur que passareu una bona estona. Llegiu-la i a veure què us sembla

 

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: