Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel·la nordamericana’

Kent Haruf. Nosaltres en la nit

Kent Haruf (1943-2014) és un autor d’obra escassa, cinc novel.les més aquesta, Nosaltres en la nit (Our souls at night) que va ser publicada pòstumament l’any 2015 . Cap a l’octubre de 2016 va aparèixer publicada en castellà i ja se’n va començar a parlar, al febrer arribava la versió catalana i va ser una recomanació insistent per Sant Jordi, o sigui que me la vaig regalar malgrat no conèixer aquest autor.

Resultat d'imatges de kent haruf

Kent Haruf

Angle editorial en fa el resum amb aquestes paraules:

La proposta que l’Addie Moore fa al seu veí Louis Waters —si li agradaria anar a casa seva per dormir amb ella— sacsejarà profundament les seves vides i les seves expectatives. Tots dos fa anys que són vidus i saben què és la soledat. De la distància i l’estranyesa dels primers moments, avancen cap a la intimitat i la complicitat, cap a un coneixement profund de l’altre. En la quietud de la nit parlen amb franquesa sobre la seva joventut, els matrimonis i els fills, els enganys, les esperances, la solitud i les pors…

I és ben bé això, en 160 pàgines, una història ben senzilla, de vides quotidianes, narrada amb delicadesa i economia de mitjans. L’Addie i el Louis són veïns a Holt, un poble fictici basat en Yuma, Colorado, on vivia l’autor. Es coneixien però tampoc no és que hagin tingut massa relació. És per això que la proposta sorprèn Louis al principi i també és per això que tindran tant per explicar-se durant totes aquestes nits que passaran junts.

Hi tenen rellevància la història familiar, la relació amb les parelles i els fills, el passat i també el present quan Gene, el fill de l’Addie, li deixa el net unes quantes setmanes a l’estiu i també quina opinió li mereix això de la mare. De fet, tothom hi diu la seva, més o menys discretament: els veïnats, l’amiga i la caixera del supermercat;  però arriba una edat en què un se’n refot del que diguin els altres.Resultat d'imatges de nosaltres en la nit angle

La narrativa de Haruf permet reflexions sobre la imperfecció de la vida, els prejudicis, la solitud, la necessitat d’afecte i la incomunicació familiar, més acusada, si em permeteu,  als Estats Units on és comú o així ens ho mostren, que els fills visquin a l’altra punta del país. Tot això es mostra a les parts més interessants, a la narració del que han resultat ser les seves vides i també en la relació amb el fill i el net. Tot plegat fa que la novel.la no caigui en la banalitat d’una història d’amor ensucrada de la tercera edat.

Per acabar, record que vaig pensar que segur que algun dia se’n faria una pel.lícula, d’aquesta història. Per curiositat vaig mirar si hi havia alguna notícia i… efectivament, i a més vindrà aviat. L’estrenaran aquest 2017 amb Robert Redford i Jane Fonda de protagonistes. Em fa una mica de por, només esper que el director mantingui el to i no buidi massa la història dels seus aspectes més valuosos.

Cero K. Don DeLillo.

Cero K fa referència al 0 absolut, la temperatura més baixa que es pot donar, també es diu 0 Kelvin, correspon a -273,15 C i és una temperatura inassolible. També és el títol de la darrera novel.la de Don DeLillo, un escriptor molt personal, considerat difícil tot i que aquest darrer lliurament és bastant abastable pels lectors no avesats a la seva obra i tal vegada no seria una mala introducció a aquest autor. De totes maneres, si només cercau entreteniment podeu deixar de llegir la ressenya, Cero K no és llegeix malament però és sobretot una novel.la meditativa. El tema que tracta, la criogènesi, és només un motiu per a parlar de l’home, de la seva naturalesa i el seu destí. DeLillo no s’hi posa per poc.
De fet és un autor que fa novel.les reflexives. Al bloc hi podeu trobar una petita ressenya una mica desconcertada de fa vuit anys (2008) de Submón,(1997)  la que és considerada magna obra de l’autor, molt voluminosa, crec que vorejava les mil pàgines. Les darreres novel.les de DeLillo han estat més breus i meditatives i entronquen amb les arts visuals (segons el crític Eduardo Lago, El país 2012), afirmacions que es compleixen perfectament en aquest darrer lliurament. Nascut l’any 1936, és considerat un dels autors més importants dels Estats Units, posseïdor dels premis més prestigiosos i candidat al Nobel de literatura.

Actualidad_131498621_6372159_1280x1706.jpg

318 pàgines

La criogènesi consisteix en conservar un cos a temperatura molt baixa en les condicions adequades per a poder ressuscitar-lo en el futur quan la medicina hagi avançat suficient per a curar-lo d’enfermetats que avui no tenen solució. A això és el que es sotmetran el pare del narrador i la seva segona dona, primer ella, que sofreix una malaltia terminal i, en el seu moment, ell. El complex, de financiació privada, on es practica aquesta tècnica està situat enmig d’una república asiàtica sense determinar enmig d’immenses extensions desèrtiques lluny de tot. El centre és descrit detalladament igual que els personatges que s’hi mouen a dintre. És una barreja de centre supertecnològic amb el  darrer que la ciència pot subministrat i de mastaba egipcia enmig del desert (és al que més s’assembla arquitectònicament) i amb molts nivells inferiors ocults a la vista.

Allà dins en la visita que hi fan els personatges es parla de les antigues religions i els antics mites ja obsolets però el mateix centre funciona gairebé d’una manera religiosa amb la ciència com a model amb un nou llenguatge semblant al religiós i fins i tot amb un misteriós monjo que atèn als que emprenen aquest viatge cap al renaixement. Tota l’estètica reforça aquesta sensació entre instal.lació artística i ascetisme espiritual.

DeLillo manlleva un tema de la ciència ficció, cosa que ja havia fet en obres anteriors i l’utilitza per parlar del sentit de la vida i d’allò que ens fa humans, del sentit de la religió i la ciència, de la mortalitat i la immortalitat, per exemple:
“ Com d’humà ets sense la noció del temps? més humà que mai? O bé un torna fetal, alguna cosa no nascuda?”
O  parlant del propi jo:
“El jo, què és el jo? Tot el que un és, sense ningú més , sense amics ni desconeguts, ni amants, ni fills, ni carrer per recòrrrer ni aliments que menjar, ni miralls on mirar-se. Però, un és algú sense els altres?”
I moltes altres reflexions interessants sobre l’un, els altres, el món, l’existència, la ciència, que no afegiré per no atabalar-vos més del compte.
Aquí teniu un autor distint, us oferesc una narrativa distinta, on la trama no és el més important del relat tot i esser-hi i de procurar una lectura senzilla. Com ha comentat algun crític: una barreja de ciencia ficció i ficció filosòfica. Tot vostre.

Joyce Carol Oates. Carthage.

Pot  semblar estrany que ningú del nostre bloc col·laboratiu no hagués encara fet esment a aquesta autora tan prolífica i coneguda. Però així és, i per esmenar aquesta situació em vaig proposar donar-vos-la a conèixer i llegir-ne un parell de novel.les. De fet estam parlant de més d’un centenar d’obres, entre novel.les, novel.les curtes, llibres de relats, teatre, poesia i assaig. Ha obtingut nombrosos premis i ha estat finalista cinc vegades al premi Pulitzer. La seva obra és molt variada, se l’ha qualificada de gòtica i de violenta. Entre altres coses, és l’autora d’un assaig sobre la boxa i de diversos llibres infantils i juvenils o  d’unes Memòries d’una viuda (2011) sobre la mort del seu marit. Ha estat lloada per la crítica del país i per escriptors com Norman Mailer, una de les icones literàries dels Estats Units.

9788420417202.jpg

536 pàgines

El cas és que avui inauguraré un nou tipus de ressenya, perquè, com insinuava més amunt,  per saber si Oates em semblaria interessant vaig trobar que abans de llegir  Carthage (2014) la seva darrera novel.la i d’un volum considerable,  em llegiria Una hermosa doncella (2010), que va resultar esser una nouvelle molt interessant on hi apareixen alguns dels temes  habituals de l’autora.

Una hermosa donzella es llegeix quasi d’una tirada i tracta el tema d’una relació entre un home gran i una joveneta. Evidentment el primer que ella pensa és que es tracta d’un vell que cerca seduir-la. Res d’això, la cosa no va per aquí. L’home gran, culte, refinat, té un projecte amb aquesta jove que no tindrà res a veure amb el sexe però sí amb la seducció, si més no amb un cert tipus de seducció. El camí d’aquesta relació serà difícil sobretot per la diferència de classe social, de cultura i de valors. L’instint natural d’ella oscil.la entre l’admiració i l’aprofitar l’ocasió de veure què pot rapinyar i així, juntament amb un pintxo amb qui té una relació desastrosa,  acaba fent una cosa que quasi és irremeiable i de la qual es penedirà molt. He xerrat massa? Si us fa ganes, estic parlant de poques pàgines de lectura fàcil que mostren un treball delicat en el tractament d’una relació molt descompensada.

650_1200.jpg

224 pàgines

Alleugerit pel que semblaven bons presagis  em vaig endinsar en la lectura de Carthage que,  no obstant, té poc a veure amb el que us he contat fins ara. Poca contenció i moltes pàgines amb diversos temes que es sobreposen els uns als altres.  La història d’una família, pare, mare i dues germanes, la guapa i la llesta, així es diu al llibre. La llesta, rebel i amb poca autoestima, que es manifesta però, amb la brillantor de la seva intel.ligència, com a menyspreu i superioritat devers els altres.

Hi ha una altra història amb el promès de la filla guapa, un jove del poble (per cert Carthage és una petita ciutat de l’estat de Nova York) que després de l’11 S i contra el consell de la família i els amics es va allistar per anar a Irak d’on torna amb greus seqüeles físiques i mentals. Contra els desitjos d’ella, que el volia cuidar amb abnegació,  el compromís es cancel.larà pels propis desequilibris  d’aquest jove.

La desaparició de la filla petita, la llesta i no tan guapa, és el veritable inici de la història. Després d’una recerca intensa i sense resultats, al cap d’un parell de mesos s’acusa aquest expromès de la germana gran del seu assassinat. Amb les seves llacunes de memòria recorda vagament que ella havia pujat al seu cotxe i li sembla que la podria haver assassinat, no hi ajuda que hi hagi restes de sang al vidre davanter del cotxe.

S’ha de reconèixer que l’autora té ofici, la lectura és senzilla i cada fase de la novel.la és un gir que de sobte canvia la perspectiva, del lector i de la mateixa narració. Així primer hi ha la descripció del petit món on viuen els personatges, la recerca, que ocupa moltes pàgines i la presó amb la història fragmentada de l’experiència a Irak molt inquietant i tèrbola en molts sentits encara que Oates voluntàriament en deixa alguns aspectes en l’ambigüitat. Més endavant vindran després diverses epifanies i redempcions que no us puc explicar sense fer-vos malbé la novel.la.

Podria esser que sobressin algunes pàgines,no sé si està bé que ho digui. Em sembla que vaig dir el mateix en una ressenya anterior. En tot cas hi tornam a trobar la diferència de classes i de nivell cultural, l’experiència de la guerra, la violència i els traumes psicològics. Els personatges i les seves relacions estan ben definits, l’ambient social d’aquesta ciutat fronterera amb el Canadà també, en el sentit, com sovint fan els escriptors, que la descripció d’un microcosmos com aquest no deixa de ser un transsumpte de tot el país.

En fi, aquí teniu una de les grans autores nord-americanes vives i, com podeu veure, amb molt per llegir.  per si en voleu saber més coses, us deix amb una entrevista  que li van fer a El país el 2015.

cultura.elpais.com/cultura/2015/10/12/babelia/1444666746_887008.html

John Irving. L’avinguda dels misteris.

John Irving és un dels escriptors  nord-americans més coneguts, i per a mi, un autor a seguir, algú de qui es llegeix la seva darrera novel.la  com un esdeveniment notable a  l’historial de les teves lectures.  És molt imaginatiu i sempre es pot esperar una història potent que no sol deixar indiferent al lector. Com sol succeir, unes novel.les són més reeixides que altres, no obstant la mestria narrativa de l’autor és innegable i sempre hi ha algun motiu interessant i sorprenent a les seves obres, la qual cosa el fa sempre recomanable.

No és la primera vegada que parlam d’Irving al bloc, hem ressenyat L’última nit a Twisted River (2009) i En una sola persona (2012). En uns millors llibres de l’any trobareu esmentada la famosa Oració per Owen (1989). També el coneixereu pel llibre que li va atorgar la fama, El món segons Garp (1978) o Les normes de la casa de la sidra (1985), que va tenir una molt coneguda adaptació cinematogràfica amb guió oscaritzat (1999) del mateix Irving. I així fins a arribar a quinze novel.les amb la que comentarem avui.

660 pàgines

660 pàgines

L’avinguda dels misteris  (en català , abril 2016) parla  de Juan Diego Guerrero, un reconegut novel.lista mexicà afincat a Iowa que fa un viatge cap a les Filipines per complir una antiga promesa. Durant el viatge alternarà estats de vigilia i de somni en el qual recordarà la seva infantesa a Oaxaca juntament amb la seva germana Lupe. Aquest passat esdevindrà la part més important de la narració. Juan Diego i la seva germana eren nens de l’abocador  fills d’una prostituta i vivien en una barraca adoptats per l’encarregat del mateix abocador. La seva feina, juntament amb altres nens era recollir coses aprofitables. Juan Diego també arreplegava llibres amb els quals va aprendre a llegir tot sol, en castellà i anglès. La seva germana  no era menys especial, podia llegir els pensaments dels altres i quan xerrava només l’entenia el seu germà. Més endavant van recollits pel germà jesuita Pepe i portats al Hogar de los niños huérfanos i d’allà a un circ.

Mentre Juan Diego viatja, va recordant tot aquest passat entre somnis, alternant entre pastilles blocadors beta prescrites per la seva metgessa per a controlar l’adrenalina , però que li fan perdre la capacitat evocatòria,  i la Viagra per a les relacions amb unes misterioses desconegudes que troba a l’aeroport.  En tot el procés es va desenvolupant la història del passat i del present amanida amb les converses sobre alguns dels temes habituals en Irving com , entre d’altres, l’escriptura o els escriptors.

Perquè hi surten també altres temes repetits en aquest autor, part del seu món o les seves obsessions, com la crítica a l’Església Catòlica i als capellans, en aquest cas molt accentuat en un paísos com Mèxic o les Filipines amb  manifestacions populars i extremes del catolicisme barrejades amb cultes locals. Irving  dedica molt de temps  a la Verge de Guadalupe,  la seva història i el que significa per als personatges. També hi apareix el món del circ, els nens òrfens i la prostitució. Ara hi afegiria la transsexualitat, que ja era el tema central de En una sola persona.

Afegiria també referències al realisme màgic, sembla que Mèxic es presti a tots els excessos. Des de la nina telépata a miracles de la Verge o els fantasmes melancòlics. Em dóna la impressió que l’escenari ha amarat Irving i em sembla veure-hi traces d’aquesta herència literària.

Els personatges són també dignes de l’autor, la parella Flor-Edward és esplèndida, el padre Pepe, l’encarregat Rivera, els nins, la troupe circense i les històries de cadascun d’aquests personatges et fan pensar com sempre és una bona elecció triar una novel.la d’Irving. D’altra banda també hi he trobat alguns excessos, una certa sensació que a vegades les novel.les a aquest home se li descontrolen, la creativitat es desborda i tal vegada falti una mica de contenció. Tot i que el tronc central es va desenvolupant perfectament, les branques es podrien haver podat una mica més. Tot plegat fa que no sembli una novel.la perfecta, però no us heu de deixar vèncer pel desànim per aquest comentari. Són moltes pàgines, i en tot cas estic parlant d’un excés de creativitat, no de pobresa com tan sovint ens podem trobar en moltes lectures més pretencioses.

Per concloure, aquest  és uns dels  autors que mereix ser de capçalera, la majoria ja el coneixeu però tal vegada alguns no us hi  heu atrevit encara. Sempre és una bona idea llegir un llibre de John Irving.

 

El Cártel. Don Winslow.

Diuen que la realitat supera la ficció. En aquest cas que us contaré, he estat llegint realitat i més realitat vestida de ficció en la nova novel.la de Don Winslow, i vet aquí que aquests dies als diaris ha sortit que han detingut de nou el capo de la droga mexicana que va inspirar el personatge de Adán Barrera, uns dels protagonistes de El Cártel. No només això sinó que l’han detingut perquè havia contactat amb gent del cinema per a fer una pèl.lícula sobre la seva vida, i això també havia aparegut  a la novel.la encara que atribuït a un altre dels personatges.

704 pàgines

704 pàgines

Tot plegat em serveix d’introducció per a comentar-vos i recomanar-vos aquesta novel.la, una crònica de la guerra entre els senyors de la droga mexicans i contra el propi estat per aconseguir més i més poder i més i més milions de dòlars durant la dècada 2004-2014. De fet és un retorn de l’autor a una temàtica que ja havia tractat a El poder del perro, que un dels amics ens havia recomanat i no li havíem fet cas.

Traieu-vos del cap que estigui parlant d’una història de mafiosos i del, podríem dir, glamour que destil.lava El padrino per exemple, per citar l’arquetipus dels gangsters. Com he dit abans, es tracta d’una crònica del país, molt ben narrada, amb episodis veritablement dinàmics i novel.lescos però sobretot són set-centes pàgines d’una realitat documentadíssima i horrorosa, basti dir que el llibre comença amb una dedicatòria, amb tots els seus noms, als 130 periodistes assassinats per aquests veritables exèrcits particulars que existèixen a Mèxic.

L’agent especial nordamericà Arturo Keller està obsessionat en perseguir i agafar de nou el narco del clan de Sinaloa Adán Barrera que s’ha escapat d’una presó d’alta seguretat d’on era l’amo i senyor després de posar en nòmina al director i tots els funcionaris. Aquest està immers en una guerra pel poder,que inclou tot Mèxic. Però això només és una part, el llibre parla de les guerres, de la personalitat de les principals famílies narcos i els seus líders, de la corrupció de l’estat, de la política hipòcrita entre els Estats Units i Mèxic, dels sicaris i com arriben a ser-ho i finalment de tota la gent que rep les conseqüències de tota aquesta situació.

Una de les línies de la història transcorre a Ciudad Juárez, la frontera amb els Estats Units, germana de el Paso. La descripció de la situació,  veieu la bibliografia que ha emprat l’autor , de la ciutat és esfereïdora.

Resumint, perquè tampoc no us vull contar tota la història. Es tracta d’una novel.la monumental, molt ben escrita, de ritme absorbent, absolutament realista i documentada de tal manera que hi han treballat dues persones, el Winslow periodista d’investigació i el Winslow novel.lista que l’ha dramatitzada i ha creat una extensa galeria de personatges. Llegiu El Cártel, és un dels grans llibres que han sortit aquest passat 2015.

 

James Salter. Todo lo que hay.

Una de les lectures obligades d’aquest estiu era James Salter (Nova York,1925), de qui, em sap greu dir-ho, jo no en sabia res. La seva darrera novel.la, en castellà Todo lo que hay sembla imprescindible. I aquí estic de nou, fent cas de les indicacions mediàtiques i llegint-me aquest autor, de qui veig que s’està recuperant la seva obra anterior, o sigui que es tracta, com passa sovint, de la rehabilitació general d’un escriptor a partir d’una obra exitosa.
James Arnold Horowitz, aquest és el seu nom de naixement va ser pilot de guerra i va participar a la guerra de Corea. L’any 1956 va publicar The Hunters que al 1958 va ser duta al cinema protagonitzada per Robert Mitchum encara que diuen que la pel.lícula varia molt respecte a la novel.la. No recordo haver-la vista.
Arrel de l’inici de la seva carrera literària va abandonar les forces aèries i va començara publicar guions, històries curtes i novel.les. D’aquestes darreres, una de les més conegudes és Light years (1975), després publicarà Solo faces (1979) i fins ara el 2013 que ha publicat All That is, o sigui Todo lo que hay en castellà, no havia tret cap més novel.la. En part, per això ha estat saludada amb tan d’entusiasme.
La història comença d’una manera molt potent, al Pacífic amb la flota nordamericana dirigint-se a Okinawa, al Japó, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i ens presenta Phillip Bowman, jove tinent que conduirà, entre altres, la novel.la fins als anys 80s. Bowman esdevindrà editor d’una editorial prestigiosa i juntament amb la seva vida coneixerem l’ambient de Nova York especialment en el món dels llibres, les relacions amb els escriptors i altres mons paral·lels com per exemple el de la seva primera dona, filla de terratinents de Virginia.

384 pàgines

384 pàgines

El pas del temps és assenyalat sobtadament, en una frase. Com a lector em trobava que no sabia exactament quants anys havien passat i de cop es fa esment que han assassinat al president a Dallas, i ja està. O que han mort el reverend Martin Luther King. Algun cop es cita l’any molt de tant en tant i d’una manera molt lacònica.
De fet tota la novel.la té un estil molt precís. Aquest és un dels elogis que més he llegit sobre l’obra: la concisió, la simplicitat expressiva, frases curtes sovint deixant anar una sentència com qui no vol la cosa. Els diàlegs són també contundents, veieu-ne un exemple:

-¿Estás casado? preguntó ella sin darle importancia.
-Sí.
-Yo también.
-Ya lo sabía. Creo que he hablado con tu marido.
-Sí, hoy se va a Escocia. No nos llevamos demasiado bien. Me temo que no acabé de entender las condiciones de nuestro matrimonio.
-¿Cuales eran?
-Que él iba a passarse la vida buscando otras mujeres y que yo tendria que intentar evitarlo. Muy aburrido. ¿Te llevas bien con tu mujer?
-Hasta cierto punto.
-¿Y que punto es ese?
-No me refiero a un punto en concreto. Quiero decir que me llevo bien hasta cierto nivel.
-Nunca se llega a conocer a nadie.

Perdonau la llargària de la cita, però em sembla que descriu bastant bé el que volia expressar. L’estil és directe, escèptic i no hi ha escarafalls idealistes. Els personatges es mouen en una realitat molt propera. És clar que s’enamoren, però quan ho donen tot en surten escaldats. Així és el món, amors i traicions i venjances. Confiança i decepció. Així és la vida, així vol ser la novel.la. Aquesta concisió en l’estil ajuda a definir molt bé aquest escepticisme que citàvem abans d’un autor de quasi noranta anys que ja ha vist de tot i que coneix la naturalesa humana. Seria interessant visitar les novel.les anteriors i comprovar si aquest estil depurat ja era així, s’hi insinuava o ha estat el resultat d’un procés personal d’escriptura.
La galeria de personatges és extensa, alguns són recurrents al llarg de l’obra, altres apareixen en una època del personatge principal i altres són descrits breument i tenen una aparició fugaç però tenen contingut, són creïbles. Des de la dona, les amants, les secretàries, els amics o els escriptors.
En fí, això és tot, a veure que us sembla.

El jilguero. Donna Tartt

El jilguero,  no n’he trobat la versió catalana, és la novel.la que ha guanyat el premi Pulitzer l’any 2014, i se n’està parlant molt des de la seva publicació (The goldfinch, 2013). En castellà es pot llegir des del febrer però és ara a l’estiu quan, coincidint amb alguns coneguts, m’hi he posat.
La recepció de l’obra ha estat espectacular per tot arreu. Deixant de banda els comentaris hiperbòlics habituals tipus “gran clàssic del segle XXI”, hi ha una coincidència gairebé unànime en l’excel.lència de l’obra. Només dues crítiques significatives , que jo sàpiga, no van esser tan complaents, una és un article al The Newyorker i l’altra al The New York review of books.

1152 pàgines

1152 pàgines

Com us deia abans, aquests són dos mitjans crítics significatius i afegiria exigents. Us en recoman la lectura. Jo me’ls vaig voler llegir (gràcies, Internet!) a meitat de la novel.la i vaig fer malament perquè em va condicionar la resta de la lectura, però és que les sensacions que anava tenint eren contradictòries i vaig sentir la necessitat de veure què en deien els que en sabien. Els dos articles feien referència a la qualitat de la prosa i a altres aspectes que no comentarem ara precisament per no condicionar-vos-la a vosaltres,  la lectura
Tot aquest prefaci és perquè entenguem per quin motiu les 1000 pàgines que té l’edició en castellà d’aquest llibre van inaugurar els feliços dies de lectura estiuencs i el resultat és, podríem dir-ne, desigual.

Donna Tartt és una autora com a mínim curiosa, va debutar amb El secret (The Secret History, 1992) que va ser rebuda amb entusiasme per la crítica i que per alguns és la seva millor obra. Després, quan molta gent ja la feia autora d’un sol llibre, va aparèixer Joc de nens (The Little Friend, 2002) ja veieu el lapse de temps entre ambdues obres, i finalment, onze anys després apareix l’obra que comentam avui. Així, d’entrada, algú que esmerça onze anys entre obra i obra sol crear grans expectatives, (guardeu la frase per més endavant, hi ha una enginyosa broma oculta). anem però a parlar una mica de la història.

Theodore Decker és un nin de tretze anys que se’n va amb la seva mare a visitar una exposició de pintura holandesa al Museu Metropolità de Nova York on hi observen precisament el petit quadre que tindrà tanta importància durant tota la novel.la: La Cadernera, de Carel Fabritius (1622-1654). Theodore es fixa en una al.lota de la seva edat que acompanya un ancià i per seguir-la es separa de la seva mare quan de sobte explota una bomba. La mare mor a l’atemptant terrorista i ell es salva. Mentre espera l’equip de salvament xerra amb l’ancià moribund qui li demana que dugui un seu anell a una direcció concreta, i també que salvi aquell petit quadre de la cadernera que dóna títol al llibre.

Donna Tartt

Donna Tartt

A part d’un prefaci on trobem al protagonista en el present a una habitació d’hotel d’Amsterdam en un estat molt alterat, aquest és el començament de la novel.la. Theodore és acollit temporalment per la família benestant del seu amic Andy, a l’Upper West Side de Nova York. Després, amb l’aparició sobtada del pare que havia fugit feia uns mesos, se n’haurà d’anar a las Vegas on passarà una època molt turbulenta mig abandonat i coneixerà a Boris, un rus-ucranià que viu amb el seu pare i que ha viscut per mig món i després passaran moltes i moltes més coses, en mil pàgines, ja us podeu imaginar.
Hi ha, entre tots el que hi surten, dos personatges més, pertanyents al món de l’ancià del museu. Hobie, uns dels millors caràcters de la novel.la i Pippa, la nina que passejava amb l’ancià abans de la bomba, ambdós tindran molta importància en la seva vida.

La novel.la és un bildungsroman, una novel.la de formació, des dels tretze anys de l’inici amb la pèrdua de la mare fins als vint-i-sis, quan amb el pas del temps i tot el que comporta,el personatge troba la seva personalitat. L’evolució del personatge no és senzilla i Theo anirà passant per fases més o manco destructives que posaran a prova la paciència del lector. La catarsi final i la maduresa que se’n pot derivar la inclouen de ple dintre aquesta línia clàssica que apuntava abans.
De fet el que més es repeteix quan es parla d’aquesta novel.la és que és dickensiana. La narració és lineal, el personatge és un orfe desvalgut que va aprenent de les patacades que li va donant la vida, hi ha personatges negatius que es volen aprofitar d’ell, la relació amb el pare és molt il.lustradora, i també hi ha personatges bons benefactors i desinteressats com Hobie, que l’acollirà i en certa manera li farà de pare. Ui! per mi que estic descrivint Oliver Twist, de Dickens. (Ara és quan heu de recuperar la frase de més amunt, la de les Grans expectatives).Fabrit_Jilguero
Més d’una vegada l’autora duu al seu protagonista a una situació extrema i la situació la salva al darrrer moment a l’estil deu-ex-machina, ja sé que l’argument ha de seguir, però més d’una vegada vaig arrufar el nas amb el gir argumental.
El tema del bé i el mal és molt present al llarg de tota la narració, no només a través dels fets sinó que s’hi teoritza. Des de la mateixa presència de Boris fins a les referències a L’idiota, de Dostoievski, llibre que Boris es passa sis mesos llegint a l’etapa desordenada de las Vegas i que molt més tard cita per fer reflexions sobre el tema

“no siempre se saca el bien de las buenas obras ni el mal de las malas obras. Ni siquiera los sabios y los buenos pueden ver la finalidad de todas sus acciones. ¡Qué idea más aterradora! ¿Te acuerdas del príncipe Mishkin de El idiota?”

“Porque todo lo que Mishkin hizo en la vida fue bueno, generoso…, trataba a todas las personas con comprensión y compasión, ¿y qué salió de toda esa bondad? ¡Un asesinato! ¡Una catástrofe! Yo solía preocuparme mucho por eso. ¡Me quedaba despierto por la noche angustiado! ¿Qué explicación tenía? ¿Cómo era posible? Leí ese libro como unas tres veces creyendo que no lo había entendido bien. Mishkin era amable, quería a todo el mundo, era tierno, siempre perdonaba y nunca hacía nada malo, pero confió en quien no debía, se equivocó en todas sus decisiones e hizo daño a todos lo que tenía alrededor. Es un mensaje muy oscuro el de este libro. «Por qué ser bueno.» Eso es lo que hizo presa en mí anoche mientras veníamos aquí en coche. ¿Y si es más complicado que todo eso? ¿Y si lo contrario también es cierto? Porque si a veces se obtiene el mal de las buenas acciones, ¿dónde dice que de las malas acciones solo se obtiene el mal? Puedes equivocarte de camino y que aun así este te lleve a donde quieres ir. O, viceversa, a veces puedes hacerlo todo mal y aun así sale bien.”

Tampoc no és que siguin reflexions molt profundes, però així us podeu fer una idea del to del llibre. en aquest fragment està parlant Boris i intenta fer veure Theo com algunes coses de les que han passat només han pogut passar de la manera estranya en que han succeït. La novel.la acaba (tranquils, no és res de l’argument) amb una llarga reflexió sobre la vida i l’art, record que a mi aquesta part em va agradar, tal vegada d’altres en dirien que l’autora fa un sermó al final.
Em sembla que he de començar a aturar-me. Diguem que aquest és un llibre que ha llegit i llegirà molta gent encara i amb els vostres comentaris podreu matisar o ampliar algunes de les coses que he comentat. No sé si ja és un clàssic del segle XXI, jo no diria tant. Això sí, si no el llegiu no podreu dir que esteu al dia i a la moda. Ja em direu coses.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: