Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel.la juvenil’

El corredor del laberinto. Parts 1 i 2. James Dashner

Aprofitant que s’estrenava la darrera (fins ara) part de la trilogia (segur?) d’El corredor del laberinto, vaig decidir preparar-me com cal per a l’ocasió, de manera que vaig llegir les dues primeres novel.les i, després, vaig veure les dues primeres pel.lícules. En fi, jo som així, m’agrada preparar-me per als aconteixements.

Resultado de imagen de los juegos del hambre libroCuriosament, els darrers anys han aparescut tres trilogies (ampliades amb preqüeles i demés), totes distopies incloses dins del que avui en dia es coneix com literatura “Young Adult” (o, abreujadament, YA), és a dir, la que en principi està destinada a joves que es troben al final de la seva adolescència, que són també les edats dels protagonistes de les històries. I, també curiosament, les tres trilogies han tengut adaptació cinematogràfica important.

Per ordre d’estrena de les pel.lícules, hem de començar amb la trilogia de Los juegos del hambre, escrita per Suzanne Collins (Hartford, Connecticut, 1962); els llibres es varen publicar els anys 2008, 2009 i 2010, mentres que les adaptacions es varen estrenar els anys 2012, 2013, 2014 i 2015 (el darrer llibre es va adaptar en dues pel.lícules, així els va anar!). Va ser tot un boom editorial, i les seves adaptacions al cinema també varen tenir molt d’èxit, sobretot les dues primeres, amb una Jennifer Lawrence (agost de 1990, Louisville, Kentucky) de protagonista que el mateix any que estrenava la primera pel.lícula firmava l’actuació a El lado bueno de las cosas que li reportaria el seu primer Òscar (i únic, fins ara).

Resultado de imagen de divergente libroLa trilogia de Divergente, obra de Veronica Roth (Nova Iork, 1988), va veure la llum literària els anys 2011, 2012 i 2013, i la llum cinematogràfica els anys 2014, 2015 i 2016. Amb Shailene Woodley (novembre de 1991, Simi Valley, Califòrnia), que acaba d’aconseguir la seva segona nominació (sense premi) a un Globus d’Or per la sèrie Big Little Lies (després de l’obtinguda amb Los descendientes l’any 2012), de protagonista, les pel.lícules varen tenir menys èxit que Los juegos…, encara que també varen ser tot un aconteixement.

Finalment, la trilogia d’El corredor del laberinto, la que ens ocupa avui, va sortir publicada els anys 2009, 2010 i 2011, encara que el seu autor, James Dashner (Austell, Georgia, 1972), explica que va començar a escriure el primer llibre l’any 2004, de manera que, potser, seria la primera de les tres trilogies. Les pel.lícules s’estrenaren els anys 2014, 2015 i… 2018; aquesta anormal separació entre les dates d’estrena de la segona i tercera pel.lícules va ser deguda al greu accident que va patir el protagonista de la trilogia, l’actor novaiorquès Dylan O’Brien (agost de 1991), durant el rodatge de la tercera pel.lícula, cosa que ho va paralitzar tot durant més d’un any.

Resultado de imagen de james dashner

James Dashner (esquerra) i el director de les pel.lícules, Wes Ball

Però centrem-nos en aquesta darrera saga. Segons conta Dashner, la seva principal inspiració va sorgir dels llibres El señor de las moscas (1954, William Golding) i El juego de Ender (1985, Orson Scott Card), i la idea del laberint li va venir de la novel.la El resplandor (1977, Stephen King).

La trama de la saga està situada en una època postapocalíptica; unes devastadores erupcions solars calcinaren grans extensions de La Terra, convertint-la majoritàriament en un immens desert on la vida com la coneixem es va fer impossible. La gran majoria de les persones que sobreviviren a aquest cataclisme es varen veure afectades per una malaltia, anomenada Erupció, que les feia embogir a poc a poc, fins a acabar convertides en una espècie de morts vivents necessitats de sang. Però, i aquí rau la trama, algunes persones varen resultar immunes a la malatia, convertint-se en uns béns preuats per a la companyia coneguda com C.R.U.E.L. (W.C.K.D. en l’original), que vol obtenir al preu que sigui la cura per a la malaltia.

Abans de passar a parlar dels dos llibres que he llegit (els dos primers de la saga), he d’advertir que, per raons òbvies, el que segueix pot tenir algun spoiler (per parlar del segon llibre, alguna cosa hauré de dir de com acaba el primer).

Resultado de imagen de el corredor del laberinto libroLa primera novel.la, El corredor del laberinto (The Maze Runner, 2009; Nocturna Ediciones, 2010; 524 pàgs.) comença quan un jove anomenat Thomas es desperta tancat en el que resulta ser un ascensor en moviment ascendent. No recorda absolutament res, només el seu nom, i, quan l’ascensor al final s’atura i s’obren unes portes al seu sòtil, Thomas es troba envoltat per altres joves (tots mascles) que semblen viure en un immens prat completament encabit entre quatre parets d’una alçada gegantina. A poc a poc, Thomas va encaixant en la comunitat i aviat descobreix que, cada dia, quatre portes (una a cada paret) s’obrin el matí i es tornen a tancar a la nit. Aquestes portes condueixen a un laberint que rodeja tot l’espai i que sembla ser l’única possibilitat d’escapatòria. El problema és que, quan es fa de nit, unes grotesques criatures biomecàniques poblen el laberint i maten qualsevol persona que s’hi trobi a dins, de manera que els corredors (que així s’anomenen els que l’exploren) han de tornar cada dia abans que es tanquin les portes, de manera que tenen un temps limitat per intentar trobar-ne la sortida, amb la dificultat afegida que cada dia les parets que conformen el laberint es mouen, canviant la configuració del laberint. Com vos podeu imaginar, Thomas acabarà convertint-se en un corredor i, també com vos podeu imaginar, la seva aportació a la solució del laberint serà decisiva.

Resultado de imagen de el corredor del laberinto 2 libroLa segona novel.la, Las pruebas (The Scorch Trials, 2010; Nocturna Ediciones, 2011; 490 pàgs.) comença quan els protagonistes de l’anterior novel.la ja són fora del laberint i són forçats a anar fins a un lloc conegut com El refugi segur on, segons els assegura la gent de C.R.U.E.L., trobaran la cura definitiva per a la malaltia. En el camí a través d’un inhòspit desert, unes circunstàncies adverses els obligaran a refugiar-se en una ciutat pràcticament destruïda on, a més d’intentar sobreviure a les hordes d’infectats, incorporaran dos companys de viatge que seran una gran ajuda. La novel.la acaba quan arriben a l’objectiu perseguit però… (m’atur aquí).

La veritat és que les novel.les estan molt ben escrites, són òbviament molt entretengudes i la trama s’ho val. Ara bé, si les voleu llegir per recordar les anteriors pel.lícules i, així, preparar-vos per a la tercera, no cal que ho faceu. Si la primera pel.lícula era bastant fidel a la novel.la, només canviant petites coses (algunes d’elles sense cap motiu aparent), a partir de la segona pel.lícula, la trama es desvia tant de la novel.la que la sensació que tens és que vius dues històries diferents amb els mateixos personatges. No cal dir que la tercera pel.lícula segueix a la segona pel.lícula, no a la segona novel.la, de manera que, si és per seguir les pel.lícules, no cal llegir les novel.les, ni tan sols per completar-ne la informació cinematogràfica, són dos móns completament diferents.

Òbviament, el primer que vaig fer quan vaig acabar de veure la segona pel.lícula va ser cercar quina opinió en tenia l’autor de tots aquests canvis; i la veritat és que me va sorprendre, i molt, llegir que n’està encantat. En una entrevista, Dashner comenta que, tot i que sempre havia pensat que una adaptació cinematogràfica ha de seguir literalment la novel.la, després de veure les dues primeres pel.lícules de Harry Potter, adaptacions tan literals que l’acabaren avorrint, va arribar a la conclusió que estava completament equivocat, que es tracta més de “capturar la visió i l’esperit de la trama i els personatges”. I és ben cert que la trilogia de pel.lícules ho ha aconseguit. En fi, quan hagi llegit la tercera novel.la, ja la comentaré. De moment, vull començar a llegir la primera novel.la d’una nova trilogia que Dashner ha anat publicant després de la del laberint. Es tracta d’El juego infinito, l’inici de la saga La doctrina de la inmortalidad. Ja vos ne parlaré.

Anuncis

Conquista. John Connolly i Jennifer Ridyard

Resultat d'imatges de conquista. las cronicas de los invasores

John Connolly i Jennifer Ridyard

Coneixia l’irlandès John Connolly (Dublín, 1968) de les seves novel.les (dures, molt dures, però bones, molt bones) protagonizades pel turmentat detectiu Charlie «Bird» Parker; així que, quan vaig descobrir que havia escrit dues novel.les de ciència ficció, encara que juvenils, vaig posar en marxa l’operatiu de cerca i captura. I aquí me teniu, ressenyant la primera de les dues novel.les, les quals, per cert, ha escrit en col.laboració amb la debutant Jennifer Ridyard, anglesa criada a Sudàfrica, on va treballar de periodista i, des de 2004, resident a Irlanda, encara que segueix passant molt de temps a Sudàfrica. Com es comenta d’ella a la pàgina web de les novel.les, a més d’escriure, llegeix, recicla, intenta pintar, no menja carn, li encanten els pastissos i disfruta fent llargues passejades amb els seus tres canets.

Les dues novel.les, titulades Conquista i Imperio, formen part de la sèrie Las crónicas de los invasores (The Chronicles of the Invaders), de la que l’any passat va sortir publicat un tercer volum (no editat encara a Espanya) titulat Dominion.

Resultat d'imatges de conquista. las cronicas de los invasoresA Conquista (Conquest, 2014; Tusquets, 2015; 469 pàgs.) trobam una Terra que, fa temps, va ser invadida per una raça alienígena, els ilyris. La invasió va ser violenta però, passats uns anys, els ilyris varen intentar establir la pau, i ajudaren a la humanitat combatent la fam i les malalties. De totes formes, molts humans sempre els han volgut fora de la Terra; així, aviat es va organitzar la resistència contra l’invasor, amb continus atemptats i assassinats d’ilyris; les represalies contra els humans varen ser (i segueixen essent) terribles.

Els ilyris estan organitzats en diferents faccions: per una banda, hi ha els militars, els encarregats de dur a terme les invasions i establir l’ordre després; i per l’altra part, hi ha el Cos Diplomàtic, rivals històrics dels militars i que tenen a les seves ordres la temuda Securitat, la policia secreta ilyria. Els diplomàtics, habitualment, són els encarregats de governar els territoris ocupats, tot i que a la Terra es va considerar que els governants havien de pertànyer al cos militar. A més d’aquests dos cossos, també hi ha la Germandat de Nairene, inicialment un orde de clausura però que ja fa anys que varen sortir de la seva reclusió, per convertir-se en conselleres vinculades al Cos Diplomàtic. A elles es deu el fet que els ilyris s’hagin pogut expandir, ja que descobriren la ubicació dels forats de cuc, els punts a través dels quals es pot viatjar a distàncies considerables en un temps limitat.

La trama de la novel.la està centrada a la Gran Bretanya, més concretament a la zona d’Escòcia, on viuen els seus protagonistes. Syl Hellais, de 16 anys, és la primera ilyria nascuda a la Terra, filla del governador de Gran Bretanya i Irlanda. Ella i la seva amiga Ani, filla del comandant de l’exèrcit ilyri a Gran Bretanya, són una mica rebels, es neguen a acceptar les ordres dels seus pares; en particular, degut al perill de ser víctimes d’algun atemptat, tenen completament prohibit sortir de les murades del castell on viuen. Però el dia que Syl compleix anys, decideixen no fer cas dels seus progenitors i surten a passejar, disfressades per semblar-se als humans (els ilyris no són molt diferents de nosaltres); com vos podeu imaginar, es trobaran enmig d’una acció de la resistència, i només l’ajuda de dos germans humans, de 17 i 13 anys, que les confonen amb terrícoles, les salva d’una mort segura. A partir d’aquí, les vides de Syl i Ani i, per extensió, les dels ilyris i els humans, canviaran radicalment.

He disfrutat molt amb aquest llibre, la trama està ben muntada i és interessant. En fi, seguiré la sèrie.

Vermell com la sang. Salla Simukka

Na Salla Simukka (Tampere, Finlàndia, 1981) és una escriptora de gran èxit en el camp de la literatura juvenil, i ha obtingut alguns dels premis literaris més importants del seu país. També es dedica a la traducció i escriu ressenyes de llibres en dos diaris finlandesos, el Helsinkin Sanomat i el Hämeen Sanomat.

Amb Vermell com la sang (Punainen Kuin Veri, 2013; Bridge, La Galera, 2014; 310 pàgs.), inicia una trilogia, titulada Sóc la Lumikki, de novel.la negra, encara que més juvenil que d’adults. La protagonista és na Lumikki (en finès, Blancaneus), una jove suecoparlant de 17 anys que es defineix a ella mateixa com la filla de na Lisbeth Salander i n’Hercules Poirot, degut a la seva habilitat en els ordinadors i en la deducció.

Fa un any i mig que na Lumikki va partir de ca seva per anar-se’n a viure en un petit estudi de 17 metres quadrats a Tampere, la ciutat on estudia el batxillerat en un centre especialitzat en arts. Gens sociable, sempre ha evitat relacionar-se amb els altres estudiants i, des que era petita, quan s’amagava per por, conserva el costum de tancar-se en un espai fosc i solitari, on es prepara per a la jornada que comença. En aquest institut, el seu racó secret és la cambra fosca i un dia, quan hi és a dins, buidant el seu cap de pensaments, sent una estranya olor, cosa que li fa encendre el llum vermell de seguretat. El que hi troba la deixa sense paraules: un caramull de bitllets de cinc-cents euros que s’estan eixugant, amb rastres de sang a la cubeta. Sense saber ben bé què fer, decideix anar a classe i meditar mentres sobre el fet. Finalment decideix investigar-ho i, quan torna a la cambra fosca, es topa amb el fill del director, un estudiant de 18 anys pagat d’ell mateix que corr amb una motxilla. Quan obri la porta i encén el llum, na Lumikki observa sorpresa que els bitllets han desaparescut, totd’una lliga caps i decideix seguir l’estudiant; així veu, poc després, com es reuneix en una cafeteria amb dos joves, també estudiants de l’institut, un dels quals, l’atlota, és filla d’un policia. Aviat la descobreixen i, sense ni saber com, es veu obligada a col.laborar amb ells per intentar descobrir la procedència dels doblers. Així, tots quatre es troben embolicats en una trama criminal que els posarà en continu perill.

La veritat és que la novel.la, de lectura fàcil i entretenguda, m’ha agradat molt; crec que l’autora és brillant i sap bé el que té entre mans. Algunes escenes d’acció estan contades de manera tan superba que fan que et quedis ben enganxat al llibre fins que l’escena acaba. L’escena inicial de la novel.la és també espectacular.

En fi, haurem d’esperar amb resignació que aviat es publiquin els altres dos llibres de la trilogia: Blanc com la neu i Negre com el banús.

Ja tenim una nova autora que afegir a la ja llarga llista d’autors de novel.la negra nòrdica, encara que, com dic, aquesta sigui més bé juvenil.

La meva germana viu sobre la llar de foc. Annabel Pitcher

Annabel Pitcher

No és habitual que jo us faci ressenyes de novel.la juvenil, o que hagi estat qualificada com tal, però tampoc és excepcional, recordau  L’evolució de Calpurnia Tate que us va agradar tant i que de fet va tenir bastant lectors en el bloc.

Avui voldria presentar-vos aquesta novel.la escrita per Annabel Pitcher, una jove escriptora britànica que ha estudiat literatura anglesa a Oxford i que s’ha presentat amb aquesta primera obra. Ha aconseguit nombrosos premis i s’ha traduït a molts idiomes, entre ells el català. Les darreres notícies diuen que aquest novembre ha tret una segona novel.la no traduïda encara i que es diu Ketchup Clouds.

Aquesta és una història contada per Jamie, un nin de deu anys. La seva  família està marcada per un atemptat terrorista islàmic que cinc anys abans  havia mort una de les dues germanes bessones,Rose, que  s’havia apropat a una paperera  a Picadilly Circus en el precís moment que explotava.

239 pàgines

Cinc anys després, la mare ha abandonat la família, el pare està depressiu i alcohòlic i els dos germans s’han de cuidar mutuament a la nova ciutat i la nova escola on s’han traslladat. La veritat és que Jamie està cansat de la presència invisible de la germana morta, les cendres de la qual són damunt la ximenea, i de la incapacitat del pare per a superar la situació. Diferents esdeveniments ens conduiran a un canvi de situació difícil però necessari.

Com veieu, és una novel.la juvenil però de tema molt seriós. el fet és que a molts adults que l’han llegida també  els ha agradat.  La frase del pare “els musulmans han matat la meva filla”, i el seu odi cap a qualsevol persona d’aquesta religió ens mostra una situació real que podem viure a la nostra societat  després dels atemptats de Nova York, Madrid o Londres. La dificultat del pobre Jamie per ser amic de Sunya, una nina musulmana de la seva classe, després de tot el que sent diu a son pare és una de les parts més interessants de la novel.la, però també té moltes altres coses, com l’adolescència rebel de la germana, l’espera de la mare desapareguda, la tristesa del pare.

En fi, llegiu-la, primer les especialistes del bloc en novel.la juvenil i ens deis què us sembla, després qualsevol lector a qui li faci ganes. El més interessant: la veu narrativa, el nin de deu anys en primera persona.

Espiando a un amigo. Batya Gur

Seguim augmentant el nombre de Batya Gur’s llegits. Avui li toca a una novel.la (de misteri) juvenil, i és que Espiando a un amigo (Meragel Be Toch Ha-Bayit, A Spy in the House, 1999; ed. Siruela, 2001; 234 pàgs.) és una típica novel.la juvenil, amb uns personatges (estudiants d’institut) atractius, una trama gens desconeguda per als estudiants de qualsevol país, i una resolució molt convenient per a l’edat dels lectors a qui va dirigida.

En Shabi és un atlot que juga a l’equip de bàsquet de l’institut, que té molta traça per al dibuix, amb un drama familiar a l’esquena (el seu pare no ha tornat a parlar des de que se va veure involucrat en un accident en què varen morir una dona i la seva filla petita), i un bon dia l’encarreguen que faci de tutor d’un nin que acaba d’entrar a l’institut, en Benyi. En Shabi està enamorat en secret d’una companya d’estudis, na Yuli, que festeja amb un estudiant d’un curs superior, ben plantat, que s’està preparant per ser model. Un dia, en Benyi comença a comportar-se de manera estranya, evita en Shabi, deixa d’anar a classe, i quan aquest el va a veure a ca seva, resulta que els seus pares sempre li diuen que no hi és. Així, ajudat per na Yuli i el padrí d’aquesta, un prestigiós detectiu retirat, comença a investigar l’enigma que envolta en Benyi.

En fi, la novel.la confirma una cosa que ja fa temps que sabem bé: na Batya Gur era una gran escriptora! Però, perquè ningú no se senti enganat, he de repetir que se tracta d’una novel.la juvenil, més de misteri que negra, però juvenil. Per exemple, perquè quedi clar, si acabau de llegir una novel.la de n’Asa Larsson, la trobareu infantil. Però si la llegiu amb ulls tendres, vos entretendrà i, qui sap?, potser vos transportarà per unes hores a l’època d’estudiants, quan l’amor platònic era una tònica habitual,… llevat de per a aquells pillos que sempre aconseguien sortir amb les més guanpes de la classe; bé, en el meu cas, no hi havia cap guapa a la classe, ja que l’institut era masculí, però bé, just al davant hi havia l’institut femení…

Au va, Benet, que t’estàs quedant enrera!

La evolución de Calpurnia Tate. Jacqueline Kelly.

Vaig veure la referència a aquest llibre al Babélia de El País fa uns quants dissabtes. Tot d’una em va cridar l’atenció pel tema que tenia i perquè assegurava el crític que era un llibre juvenil recomanable per a totes les edats. Així que me’l vaig comprar amb l’esperança de fer un petit descobriment que servís també per als adolescents propis i els de l’institut,  i ara l’he llegit.

Calpurnia Tate és una nina d’once anys, de bona família el 1899 a Texas, on viu ara la seva creadora, d’origen neozelandès. Hi apareixen els camps de cotó, una mica de situació social, el destí marcat per la mare i la societat: brodar, classes de piano, créixer i cercar marit i també el tema principal de la novel.la que ara tot seguit us comentaré.

L’avi de la nina és un naturalista afeccionat que s’havia escrit amb el mateix Darwin i que mitjançant passejades pel camp i el riu, recollint mostres de plantes i insectes, anirà mostrant a la seva neta el mètode científic, la curiositat intel.lectual i indirectament un altre futur possible per a una dona de la seva època. Cada capítol va encapçalat per un fragment de l’origen de les espècies de Darwin i tal com estan les coses per a aquells estats nordamericans és sorprenent que li hagin donat un premi a la novel.la i hagi estat un èxit de vendes.

És un llibre clàssic, ben construït i amb un missatge que segurament tots els blocaires devem compartir i és llegeix molt agradablement. Podria agradar a aquests adolescents de què parlàvem abans? Tal vegada no estaria de més emprar el mètode empíric ( ho he dit bé) i comprovar-ho fent-lo llegir a alguns dels nostres fills més llegidors i també, com no, a alguna de les professionals del llibre juvenil i infantil asidues del bloc ( em llegeixes Pepa?) I també a algun especialista en ciències naturals, que també en tenim. I ja que hi som a tots en general.

Núvol

Per xerrar de llibres i altres coses

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: