Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel.la negra’

La casa torcida. Agatha Christie

Resultat d'imatges de asesinato en el orient expressAprofitant que queden pocs dies perquè s’estreni la nova versió d’Assassinat a l’Orient Express, la particular visió de Kenneth Branagh (director i Hercule Poirot) del clàssic d’Agatha Christie, m’he decidit a llegir una altra novel.la de la genial escriptora anglesa, La casa torcida (Crooked House, 1949; ed. Molino, 1965; 251 pàgs.). I he triat aquesta perquè està anunciada per a ben aviat (principis del 2018) la seva primera adaptació al cinema; en parlarem d’aquí a una estona.

La veritat és que no hi ha com llegir una novel.la de les que podríem anomenar lliures (no pertanyents a cap sèrie) per disfrutar plenament de la qualitat de l’obra de Christie, sense estar condicionats per un personatge de caràcter (i trajectòria) tan gran que hi ha el perill que absorbeixi tota la nostra atenció. Així, he disfrutat cada pàgina d’aquesta novel.la, confirmant novament que estava llegint una novel.la escrita per una gran escriptora.

La novel.la, com no podia ser d’altra manera, cau plenament dins del que es coneix com whodunit, és a dir, aquell tipus de novel.les que ens permeten jugar a veure si som capaços de descobrir qui és l’assassí (en sentit genèric); i no, no l’he encertat.

Resultat d'imatges de la casa torcida editorial molinoEl protagonista de la novel.la és Charles Hayward, el fill del comissari de policia de Scotland Yard, promès amb Sophia, la néta del multimilionari Arístides Leónides, un grec que fa molts anys va anar a viure a Anglaterra, on es va fer construir una curiosa mansió, la casa torta del títol. Allà hi viuen també els seus dos fills Roger i Philip amb les seves respectives dones i els tres fills de Philip, dels quals Sophia n’és la més gran. També hi resideix Edith Haviland, la cunyada d’Arístides, que hi va anar a viure quan va morir la primera dona d’Arístides. Fa uns anys, Arístides es va tornar casar, ara amb Brenda, una dona molt més jove que ell i gens acceptada per la resta de família, que sempre l’ha vist com una simple caçafortunes. A més de la criada, la llista de residents a la casa torta es completa amb Laurence, el preceptor dels germans petits de Sophia.

Quan el patriarca és assassinat amb una injecció letal, Sofia diu a Charles que no es podran casar fins que es trobi el culpable, de manera que Charles decideix col.laborar amb el policia encarregat del cas; la investigació el durà a descobrir secrets i mentides de la família Leónides, fins al punt que cada un dels seus membres pareix tenir un motiu per haver comès l’assassinat, i la oportunitat d’haver-ho fet. A més, la tasca de Charles no serà gens fàcil, perquè tothom voldria que tot acabàs amb la detenció de Brenda i/o Laurence, perquè així l’honor de la família quedaria intacte. Al final, per moltes voltes que li donem al cas, la resolució ens sorprendrà completament.

Resultat d'imatges de la casa torcida peliculaLa novel.la va rebre en el seu moment molt bones crítiques però, per motius que no puc desvetllar, mai no es va portar al cinema… fins ara, quan el director i guionista francès Gilles Paquet-Brenner (fill de la cantant d’òpera Ève Brenner) l’ha adaptat i dirigit, amb Christina Hendricks (inoblidable Joan de Mad Men) en el paper de Brenda, Max Irons interpretant Charles, Terence Stamp com el seu pare, i Glenn Close com Edith Haviland. La pel.lícula, ja estrenada a Itàlia, arribarà aquí a principis de l’any que ve.

Per acabar, un detall sobre el títol: tot i que crooked es pot traduir per tort, també pot significar deshonest, de manera que aquest doble sentit es perd indefectiblement en la traducció. De fet, el títol Crooked House prové d’una cançó infantil, “There was a crooked man”, citada a la novel.la.

En fi, com sempre, és un plaer llegir una novel.la de la gran dama anglesa del misteri, encara que no sigui de les que protagonitza Poirot.

Anuncis

L’home que perseguia la seva ombra. David Lagercrantz

Imagen relacionadaQuan estava llegint aquesta novel.la, vaig confessar a un bon amic que no en faria cap entrada, degut a la injustícia que representa el llibre en sí; ja n’hem parlat en el blog: Eva Grabrielsson, parella (de fet, sense matrimoni pel mig) de Stieg Larsson durant molts d’anys (uns 30), i més que col.laboradora d’aquest en la confecció de les tres primeres novel.les de la sèrie Millennium, no té dret, segons les lleis sueques, a l’herència literària (ni no literària) del seu company sentimental. Això fa que no pugui (si és que volgués, cosa d’altra banda gens segura) ni tan sols acabar la que havia de ser la quarta novel.la de la sèrie, de la que Larsson duia escrites unes 200 pàgines.

Resultado de imagen de stieg larsson eva gabrielssonAl  final, tot i que només sigui per seguir donant ressó a una situació realment injusta, m’he decidit a fer l’entrada. Ja veis, un nou exemple que la legitimitat i la legalitat no van sempre de la maneta. I ja que estam en el paràgraf de queixes, el que me pareix poc ètic i gens elegant és que a l’apartat d’agraïments no es mencioni (com ja no es va fer a la quarta novel.la) ni Stieg Larsson ni Eva Gabrielsson, sense els quals indubtablement David Lagercrantz no hauria escrit cap de les dues novel.les. Bé, de fet sí que es menciona Stieg Larsson, però només com una manera d’introduir l’agraïment al seu pare i al seu germà. Perquè vegeu la situació a la que s’ha arribat, el germà de Larsson va arribar a dir en broma (qui sap si no ho pensava de veres) en un documental que, si Eva Gabrielsson volia arreglar la situació, que es casàs amb el seu pare (de Larsson).

Passant a la novel.la en sí, el primer que he de dir és que L’home que perseguia la seva ombra (Mannem Som Sökte Sin Skugga, 2017; ed. Columna, 2017; 594 pàgs.) m’ha semblat, de llarg, la pitjor novel.la de la sèrie; això sí, els personatges segueixen tenint l’atractiu de sempre, però la trama m’ha resultat sovint pesada i poc interessant, tot i que la càrrega de denúncia social és molt alta i, per tant, en aquest sentit la novel.la compleix un dels principis que movien Stieg Larsson. La millor aportació de la novel.la és que ens descobreix alguns aspectes del passat de Salander que desconeixíem; però, al meu parer, hi ha un excés de protagonisme de la nostra hacker favorita, en detriment d’un Blomkvist de qui trob a faltar més participació; a més, pens que Salander s’ha convertit en una espècie de superheroïna (amb superpoders), sap fer de tot, i tot ho fa molt bé, ho trob una mica (de fet, massa) exagerat. En fi, que si teníeu problemes morals per llegir aquesta novel.la (per allò de la injustícia moral que representa), podeu seguir el dictat de la vostra consciència i llegir qualsevol altra cosa. Ara bé, si sou devots seguidors de la parella Salander-Blomkvist, idò ja ho sabeu, a llegir-la, i després ja la criticareu si no vos agrada.

Resultado de imagen de michael nyqvistPer cert, David Lagercrantz ja ha fet saber que, en principi, només escriurà una nova novel.la (prevista la seva publicació per al 2019) que ja tenia firmada i que, després, vol dedicar-se a escriure altres coses; o sigui que, si volen seguir omplint les seves butxaques, el germà i el pare de Stieg Larsson hauran de cercar un altre autor. Mentrestant, Eva Gabrielsson segueix lluitant perquè se li reconeguin els seus drets sobre l’obra de la seva parella. Malauradament, la lluita s’ha anat crispant, fins al punt que no ha parlat massa bé de Lagercrantz (també criticat per companys de professió) i planteja obertament un boicot a les noves novel.les, i també a la quarta pel.lícula, prevista per al 2018, adaptació d’El que no et mata et fa més fort, la primera novel.la de Lagercrantz. Per cert, vull tenir aquí un record per Michael Nyqvist, l’inoblidable Mikael Blomkvist de les tres primeres pel.lícules, que el passat 27 de juny va morir amb només 56 anys; indubtablement, el cinema ha perdut un molt bon actor. Aquí teniu una interessant cita seva:

What Stieg Larsson was up to–it was the Swedish guilt over World War II. All of our neighbors had the most terrible experiences with the bad forces, but Sweden didn’t. I think we use the thrillers in a different way. We never write a thriller like “Who is the murderer?”. The big question in most of our thrillers is . . . “Why?”

Resultado de imagen de noomi rapace & claire foyD’altra banda, Noomi Rapace no interpretarà Salander, sinó que ho farà Claire Foy, la reina Isabel II a la sèrie The Crown. El director, en fi, serà l’uruguaià Fede Alvarez, amb només 2 pel.lícules (de terror: Posesión infernal, 2013, i No respires, 2016) i alguns curtmetratges a les seves espatlles. Costarà molt veure la pel.lícula!

Per omplir l’expedient, aquí teniu la trama de la novel.la: Salander es troba tancada a la presó, on intenta passar desapercebuda, però el seu sentit de la justícia fa que, per defensar una jove de Bangladesh, s’enfronti a la reclusa més perillosa de totes, cosa que li provocarà més d’un maldecap. D’altra banda, Holger Palmgren, el seu antic tutor legal, la visita a la presó per dir-li que ha aconseguit uns documents amb informació sobre els abusos que va patir ella quan era una nina. Així, Salander es posa en contacte amb Blomkvist perquè l’ajudi a fer públics aquests fets, que formen part d’una trama molt més complexa.

Au, ja està.

Origen. Dan Brown

Resultado de imagen de dan brownFins ara, les novel.les de Dan Brown tenien un patró diguem-ne marca-de-la-casa: Robert Langdon coneix noia atractiva, amb la que ha de fugir d’un assassí despietat mentres van desxifrant enigmes; aquest procés els durà per diverses ciutats importants on l’autor aprofitarà per mostrar-mos alguns dels edificis/escultures/pintures/… més representatives.

Idò bé, Origen (Origin, 2017; ed. Planeta, 2017; 637 pàgs.)… bé, a qui vull enganar? Origen segueix la mateixa tònica, ja sabeu: Robert Langdon coneix noia atractiva, amb la que ha de fugir d’un assassí despietat mentres van  desxifrant enigmes; aquest procés els durà per diverses ciutats importants on l’autor aprofitarà per mostrar-mos alguns dels edificis/escultures/pintures/… més representatives. (sí, òbviament he fet copy/paste)

Resultado de imagen de la sagrada familiaAra bé, el que fa més atractiva aquesta novel.la, almenys per a nosaltres (ja m’agradaria conèixer l’opinió de lectors de l’estranger), comparada amb les altres, és que els llocs per on transcorr la trama (ara en parlaré d’ella) mos són molt propers: des de la muntanya de Montserrat, passant pel museu Guggenheim a Bilbao, fins acabar a Barcelona, amb la Sagrada Família, la casa Milà, i el Centre Nacional de Supercomputació de Pedralbes en el centre de l’acció. També, però menys, la novel.la ens duu fins al Palau Reial de Madrid, i altres localitzacions conegudes.

Resultado de imagen de origen dan brownEdmond Kirsch, un exalumne de Robert Langdon convertit en multimilionari gràcies a uns espectaculars invents tecnològics i també degut a una alta capacitat per fer prediccions que s’han anat complint, és una persona a qui segueix tot el món. Ara és a punt de revelar un descobriment que, segons afirma, donarà resposta a les dues questions que des de sempre han obsessionat la humanitat: d’on venim? cap on anam? L’aconteixement, transmès a tot el món, tendrà lloc en el museu Guggenheim, i allà s’hi troba Robert Langdon, convidat pel seu antic alumne. Per organitzar l’esdeveniment, Kirsch ha comptat amb la inestimable ajuda de la directora del museu, Ambra Vidal, recentment promesa al futur rei d’Espanya.

Just quan acaba de començar la presentació, es produeix un terrible succés que converteix l’acte en un autèntic caos. Enmig del desconcert general, Langdon i Ambra es veuen abocats a col.laborar per intentar mantenir viu el desig de Kirsch de donar a conèixer al món el seu descobriment. Aquesta decisió els conduirà cap a Barcelona, ja que només des d’allà seran capaços de complir la missió que s’han proposat. Però hi ha gent important que no vol que el secret sigui desvetllat, de manera que el camí dels dos protagonistes estarà, com de costum, farcit de perills, començant per un turmentat assassí que pretén impedir, com sigui, que aconsegueixin explicar al món el descobriment de Kirsch.

Que què pens d’aquesta novel.la? Bé, la seva lectura ha anat acompanyada de diferents estats d’ànim: he passat per moments en què pensava: per què l’he de seguir llegint?, però també per altres moments en què els meus pensaments eren: vaja, està molt bé, és interessant! La veritat és que aquests darrers pensaments han estat més nombrosos que els del primer tipus; a més, que la trama transcorri per llocs coneguts i estimats també ajuda molt. Això sí, potser no ha estat la novel.la de Dan Brown que més m’ha agradat, però tampoc la que menys. En aquesta novel.la, el que no ha estat tan bo com en les altres és el tema “enigmes”, no enganxen (ni interessen) tant com, per exemple, els d’El código Da Vinci, o Ángeles y demonios, o l’anterior novel.la Inferno.

En fi, què faig, la recoman? Va, d’acord, si obviam la reiteració de plantejaments, i només perquè passa majoritàriament a una terra tan coneguda i estimada com Catalunya, trob que és llegible; això sí, heu de ser molt fans de Dan Brown i el seu personatge Robert Langdon. Si no, agafau qualsevol altre llibre (potser més curtet).

Pulvis et umbra. Antonio Manzini

M’havia proposat no escriure sobre novel.la negra donat que el blog ja té el seu especialista en el gènere, i parlar només d’altres tipus de literatura. Després vaig pensar però, que també hauríem de donar l’oportunitat a altres autors que tal vegada corrien el perill de passar desapercebuts.  Sigui com sigui, he trobat aquesta excusa per a recomanar-vos Antonio Manzini i el seu vicequestore Rocco Schiavone per molts de motius que provaré d’explicar-vos tot seguit.

Abans, però, una mica de l’autor  i la seva obra. Manzini és actor, director de cinema, director teatral i narrador. Amb Pulvis et umbra arriba al sisè lliurament de la sèrie Schiavone, a més del recull de contes Cinque indagini romane per Rocco Schiavone. Fins ara estan traduïts els primers quatre títols en català i castellà, una molt bona notícia. Obviament us recomanaria començar pel primer: Pista negra (2013). Aquestes novel.les han tingut un gran èxit a Itàlia i ja s’ha emès la primera temporada de la sèrie produïda per la RAI sobre el personatge. Són sis episodis de gairebé una hora i mitja d’una gran qualitat i ja està en preparació la segona temporada.

rocco-schiavone-maxw-654

416 pàgines. la imatge del fons correspon al Schiavone televisiu.

Schiavone és un policia molt particular i molt italià també, no sé que en diria en Wallander o els altres nostres inspectors d’ètica nòrdica davant d’algunes de les coses que fa el nostre heroi, el que sí comparteixen és l’obsessió per resoldre el cas a vegades en contra dels seus propis interessos. Així és com trobam Schiavone, un investigador romà, a la primera novel.la exiliat a la Vall d’Aosta per  un motiu que no s’aclarirà fins algun altre  lliurament de la sèrie. Haureu de llegir-ho tot si en voleu saber més. Per si no ho sabieu, aquesta regió italiana fronterera amb França i Suissa està als Alps, té una idiosincròsia molt particular i una metereologia que es fan difícils d’assumir per al nostre viceqüestor. Tot i així, a la llarga, li acabarà trobant un cert gustet.

Rocco Schiavone té molt mal geni i qualifica les coses que no li agraden com a roture de palle (més o manco, que toquen les pilotes) des dels nivells 6 a 10, essent 10 els casos difícils a què s’ha d’enfrontar. Es fuma un porro cada matí quan arriba a comissaria per relaxar-se i sovint no té gaires prejudicis en transgredir la llei per aconseguir alguna cosa. És amic des de petit de tres delinqüents romans que tindran bastant paper en diferents ocasions. També té les seves ferides, la mort de la seva dona Marina, amb qui parla sovint des de la seva soletat, i que tornarà a estar molt present  a 7-7-2007 . De totes maneres això no tindrà res a veure amb l’atractiu que sembla despertar en les dones i a les quals no sempre sap resistir-se.

Pel que fa als personatges secundaris de la comissaria n’hi ha uns quants de ben interessants, a part de la parella de policies que fan de duo còmic, els seus col.laboradors més vàlids són l’Italo Pierron i la interessant viceinspectora Caterina Rispoli. Altres personatges fixos tenen també un caràcter molt ben definit.

Pulvis et umbra (en llatí,  pols i ombra, referit a la mort)  comença amb l’assassinat d’una transexual a Aosta, i paral.lelament a Roma es troba un cadàver amb una nota a la butxaca. D’altra banda hi apareixen temes no resolts al cinquè lliurament, i sentint-t’ho molt no us podré dir gaire cosa de l’argument. Només us puc dir que a 7-7-2007 (2016),  la novel.la anterior, mor algú, i no, no estic parlant de la seva dona, quan l’objectiu era el mateix Rocco. Idò bé, a la novel.la que comentam avui, es resol una part que havia quedat penjada. El viceqüestor haurà de lluitar entre la fidelitat als amics d’infantesa i els seus deures com a policia, i fins aquí puc dir.

De fet, el mateix Manzini ha declarat que concep totes aquestes novel.les com a capítols d’una història completa, i no deixa de ser veritat. No hem assistit a l’evolució i els traumes dels nostres detectius favorits com Harry Bosch o Harry Hole, per citar-ne només dos dels millors? el mateix ens passa amb el nostre Schiavone, afegint-hi, com s’ha s’ha dit moltes vegades, i el propi Manzini hi ha insistit,  que actualment la novel.la negra és un excel.lent vehicle per a la novel.la social. Així amb les seves novel.les, l’autor aprofita per a mostrar-nos alguna cosa de la Itàlia actual i nosaltres podem gaudir d’un personatge difícil d’oblidar.

Em sembla que aquesta és una sèrie amb la qual us ho passaríeu molt bé i per això no m’he pogut estar de suggerir-vos-la. Jo ja l’he afegida a la llista dels meus detectius favorits.

 

 

Círculos cerrados. Viveca Sten

Resultat d'imatges de Círculos cerrados. Viveca StenCírculos cerrados (I Den Innersta Kretsen, 2009; MAEVA, 2017; 382 pàgs.) és la segona novel.la que Viveca Sten (Estocolm, 1959) dedica a l’inspector de la Policia Judicial Thomas Andreasson, de la comissaria de Nacka (Estocolm), i Nora Linde, advocada i amiga de la infantesa de Thomas. Per aquelles coses que passen, és la quarta publicada aquí, i la tercera que llegesc.

He de dir, per aquells que m’acusen de fer sempre ressenyes positives, que la d’avui no ho serà massa. I és que, de les tres llegides, aquesta novel.la és la que m’ha agradat menys, quasi diria que m’ha decepcionat. La trama policíaca és, com a poc, secundària, la novel.la abunda més en les relacions humanes: amors, desamors, violència de gènere, relacions extramatrimonials, amors platònics,…, que en la investigació policial pròpiament dita. A més, la resolució del cas és poc menys que previsible, i una suposada sorpresa final… bé, ja l’hem intuït bastantes pàgines abans que la desvetllin.

D’altra banda, l’habitual binomi format per Thomas i Nora aquí no és tal: mentres Thomas es dedica a la investigació, Nora ha de lidiar amb els seus problemes de parella. I, per acabar, el final no té res de trepidant, una característica que a les altres dues novel.les que he llegit els afegia un plus molt important. En fi, no he disfrutat massa, que diguem.

Això sí, com que Viveca Sten sap escriure molt, tot el que he comentat està molt ben explicat, de manera que, si el que cercau no és una novel.la policíaca sinó una novel.la de relacions humanes immersa en un cas policíac, no vos decebrà. Si, en canvi, cercau una novel.la negra típica dels països escandinaus on, sabent que la part humana és molt present, la trama policíaca és potent, vos sentiren una mica decepcionats. Si, finalment, el que voleu és una novel.la policíaca de les diguem-ne més clàssiques, idò què feis? vos heu equivocat d’autor.

Resultat d'imatges de sandhamnPerò bé (ara surt la meva fibra positivista), com que ja coneixem els personatges d’altres novel.les (de fet, només els hauríem de conèixer d’una novel.la, la primera), i mos cauen bé, la lectura de la novel.la no és gens desagradable, ans al contrari. A més, com ja he dit en les meves anteriors ressenyes, l’entorn on es desenvolupen aquestes novel.les, l’arxipèlag d’Estocolm, és espectacular.

Resultat d'imatges de Círculos cerrados. Viveca StenEn fi, parlem de la trama. Just en el moment que està a punt de començar la famosa regata anual de la volta a Gotland, el vicepresident del Reial Club de Vela suec mor víctima d’un tret (no el de sortida, per cert). Quan Thomas Andreasson i el seu equip investiguen el mort, un reconegut advocat dedicat a la liquidació d’empreses en fallida, comencen a trobar un munt de persones que podrien tenir motius per acabar en la vida del prestigiós advocat. I totes tenen en comú que pertanyen a la classe alta de l’illa, un grup de persones que farien qualsevol cosa per mantenir l’estatus. Així, Andreasson es trobarà amb moltes dificultats per fer avançar la investigació. Però, com és d’esperar, al final se’n sortirà, i amb una resolució que no s’esperava gens.

Per cert, una vegada més Mallorca surt a una novel.la sueca; en aquest cas concret, se la cita en dues pàgines, la 206 i la 268.

La luz del diablo. Karin Fossum

Imatge relacionadaDesprés d’una aventura de ciència ficció, no hi ha com una bona novel.la negra (de fet, després de qualsevol llibre, fins i tot, després d’una novel.la negra, no hi ha com una bona novel.la negra). Així, per resumir una mica el procés d’elecció del llibre, aqui teniu això:

Estiu->ganes de llegir novel.la negra->llibreria de Berga->costum de comprar-hi un llibre->cerca aparentment infructuosa d’un llibre interessant->troballa d’un llibre de Karin Fossum->bon record de la lectura d’anteriors llibres de l’autora->compra d’aquest llibre->lectura d’aquest llibre

Resultat d'imatges de la luz del diablo karin fossumLa novel.la de la que parl és La luz del diablo (Djevelen holder lyset, 1998; DeBolsillo, 2017; 254 pàgs.), la quarta novel.la de la sèrie protagonitzada per l’inspector Konrad Sejer, que li va suposar l’any 2007 a Karin Fossum el premi Gumshoe a la millor novel.la negra europea. Es tracta d’una novel.la dura, molt dura, molt més del que ja ho són les altres dues que he llegit de l’autora (la segona de la sèrie, No mires atrás, i la tercera, ¿Quién teme al lobo?). El paper de l’inspector Konrad Sejer és molt secundari la major part de la novel.la, els protagonistes són dos adolescents, Andreas i Zipp, que es dediquen a fer malifetes: es burlen dels nins que troben pel carrer, cometen petits robatoris, s’engaten, en fi, accions d’aquest estil.

De forma paral.lela, la novel.la conté el relat, en primera persona, d’un aconteixement que canvia radicalment la vida d’una dona major que, com podeu suposar, acabarà convergint amb la trama principal.

Com he dit, la trama ens mostra les “aventures” delictives d’Andreas i Zipp, encara que, a poc a poc, aniran apareixent en la novel.la l’inspector Sejer i el seu equip. Els dos joves, després d’atracar una dona que passejava amb el seu fill d’un any, no queden del tot satisfets, de manera que, més tard, ja de nit, quan casualment veuen una dona major que torna a ca seva, decideixen entrar a la casa a robar. Mentres Zipp es queda fora vigilant, Andreas entra dins la casa… però no surt. Zipp, pensant que Andreas potser ha sortit per un altre lloc i ha partit sense dir-li res, se’n va enfadat cap a ca seva.

Quan passa el temps i no sap res d’Andreas, Zipp comença a estar molt preocupat pel seu amic, però no s’atreveix a denunciar la seva desaparició a la policia, ja que no podria explicar les circumstàncies que envolten el cas sense destapar el seu paper. Qui sí la denuncia és la mare d’Andreas, cada vegada més preocupada per la falta de notícies del seu fill. A mesura que passen els dies i se segueix sense tenir notícies d’Andreas, Zipp va embogint pel dilema de si hauria de parlar amb la policia de la casa on va entrar el seu amic i tocar-ne les conseqüències, o no dir res i acabar ofegat pel sentiment de culpa.

El final, realment truculent, ens farà arrufar el nas. En fi, com dic, és una novel.la molt dura, però està molt ben escrita. No vull (ni puc) dir res més, perquè no puc desvetllar cap detall de la resolució, tot i que, per desgràcia del lector, aquesta s’allarga durant moltes de pàgines.

Fría revancha. Dan Simmons

Resultado de imagen de dan simmons hard freezeFría revancha (Hard Freeze, 2002; La factoría de ideas, 2011; 288 pàgs.) es la segona novel.la (després de Fría venganza, ressenyada aquí) que el conegut autor de ciència ficció (seva és la sèrie iniciada amb Hyperion) Dan Simmons va dedicar al detectiu privat sense llicència Joe Kurtz, dins del gènere de la novel.la negra més dura.

Com ja vaig comentar en l’entrada dedicada a la primera novel.la, l’estil d’aquest autor és directe, sense complicacions; el que cerca és el pur entreteniment, i jo en som testimoni (per partida doble) que ho aconsegueix.

Resultado de imagen de fria revancha dan simmonsEn aquesta novel.la, Joe Kurtz ha d’esquivar els assassins que li envia Petit Jaco Farino, excompany de presó de Kurtz i hereu de la familia Farino, amb qui se les va tenir Kurtz a l’anterior novel.la. A més, la germana de Farino, Angelina, acaba de tornar de Sicília amb uns plans que no convenen gens a Kurtz. D’altra banda, un violinista moribund vol contractar Kurtz perquè trobi el criminal que va matar la seva filla fa 20 anys; aleshores l’assassí va simular la seva mort però, ara, el violinista creu haver-lo vist a l’aeroport de la ciutat, i està disposat a dedicar els darrers dies que li queden de vida a trobar-lo i matar-lo. Encara que al principi Kurtz no accepta el cas, quasi sense donar-se’n compte s’hi troba implicat, i comença la cacera de qui resulta ser un despietat assassí en sèrie, expert en desaparèixer sense deixar rastre.

Però no tot acaba aquí, Angelina vol acabar amb Emilio Gonzaga, un altre mafiós de la zona, per poder augmentar el seu poder. Així, demana ajuda a Kurtz i, quan ell s’hi nega, li explica un fet que provocarà que Kurtz accepti ajudar-la sense condicions.

Com vos podeu imaginar, al final tot convergeix amb un desenllaç trepidant, amb molta acció i molta violència. En fi, ja ho he dit abans, pur entreteniment.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: