Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel.la negra’

El caso Galton. Ross Macdonald

No sé què me passa darrerament, necessit llegir clàssics; potser serà que algunes de les darreres lectures no han estat d’allò més gratificants, i res millor que els grans de sempre per assegurar-se qualitat.

Ara li ha tocat a un dels components de la reconeguda terna dels més grans, el californià Ross Macdonald (1915-1983), de nom real Kenneth Millar i que, com ja he comentat alguna vegada en el blog, va ser el marit d’una també gran escriptora, Margaret Millar (1915-1994; cercau alguna de les tres ressenyes que n’he penjat en el blog).

Resultado de imagen de hammett, chandler, macdonaldRoss Macdonald és conegut per la seva sèrie protagonitzada per Lew Archer, un detectiu privat que viu en la fictícia població de Santa Teresa, a Califòrnia. Macdonald li va dedicar 18 novel.les, des de The Moving Target (1949; El blanco móvil) fins a The Blue Hammer (1976; El martillo azul), a més de nombrosos relats curts, recollits tots l’any 2007 en The Archer Files (El expediente Archer, 2010). Les novel.les de Lew Archer són un clàssic exponent del que s’anomena l’estil hardboiled, és a dir, aquelles novel.les on hi ha molta acció i violència i molt sexe, tot descrit amb un llenguatge planer i directe.

Resultado de imagen de harper, investigador privadoCom a curiositat, les dues primeres novel.les de la sèrie, The Moving Target i The Drowning Pool varen ser adaptades al cinema els anys 1966 i 1975; la primera es va titular Harper (Harper, investigador privado; com sabem, a Espanya sempre s’han d’aclarir els títols) i la segona, The Drowning Pool (Con el agua al cuello; què vos he dit?). El protagonista va ser l’admirat Paul Newman i, si vos heu fixat bé, haureu observat que la primera pel.lícula es titula Harper, no Archer. Per què serà? Idò resulta que, com que els productors no tenien els drets de totes les novel.les, sinó que només de la primera, varen decidir que havien de canviar el nom del protagonista. Paul Newman volia un títol amb una H, ja que dues pel.lícules que havia fet abans i que havien estat dos grans èxits (ell mateix havia estat nominat als Òscars per les dues) tenien una H en el títol: The Hustler (El buscavidas, 1961) i Hud (Hud, el más salvaje entre mil, 1963; un altre exemple del que he dit abans); així, com que el personatge parla i parla sobre diferents temes (en anglès, “to harp on”), els productors varen decidir dir-li Harper.

Resultado de imagen de el caso galtonEn fi, passem a la novel.la que he llegit. El caso Galton (The Galton Case, 1959; El País, Serie Negra núm. 41, 2004; 252 pàgs.) és la vuitena novel.la de la sèrie. La senyora Galton, una vella i rica vídua, veu que la seva fi s’acosta molt ràpidament, i contracta Lew Archer perquè trobi el seu fill perdut. Fa vint anys, Anthony Galton va desaparèixer sense deixar cap rastre i la seva mare, que sempre ha pensat que el seu fill va partir per culpa seva, vol retrobar-lo per tal de recuperar, encara que sigui pel poc temps que li queda, la relació perduda i, de passada, tenir algun familiar a qui llegar la seva immensa fortuna.

Archer es posa d’immediat en moviment però les coses es complicaran ben aviat, quan apareixi un cadàver a la porta de l’advocat de la família, i encara més quan trobaran un cos decapitat mort fa molts anys. Més tard, l’aparició de qui es presenta com el nét de la senyora Galton donarà un gir inesperat a la trama. Per si no n’hi hagués prou, Archer es veurà mesclat amb criminals sense escrúpols que no dubtaran en fer-li veure de forma ben radical que no li convé seguir investigant.

La trama és d’aquestes que donen voltes i més voltes, amb uns personatges que podrien ser o no qui pretenen, amb un Archer pausat, reflexiu, però que, si la situació ho requereix, està disposat a tot. En fi, què més vos puc dir? Si vos agraden les novel.les clàssiques, la disfrutareu. Si sou més de llegir novel.les actuals, la trobareu una mica enrevessada, tot i que no li falta qualitat, ni interès!

Anuncis

El Presidente ha desaparecido. Bill Clinton & James Patterson

Primer de tot, trob que m’hauria de justificar una mica: per una banda, James Patterson, un autor que m’agrada molt, amb més de 300 milions de còpies venudes de les seves novel.les, primer autor en arribar a vendre un milió d’e-books, el més ben pagat segons la llista Forbes durant tres anys consecutius, autor, entre d’altres, de dues sèries que m’encanten: la de l’agent de l’FBI Alex Cross i la del Club de la mujeres contra el crimen; i, per l’altra banda, Bill Clinton, carismàtic expresident dels Estats Units que s’estrena a la literatura de ficció.

Com podria un friqui, entre moltes altres coses, d’aquest macrogènere que en aquest blog anomenam novel.la negra, que inclou novel.la de misteri, novel.la policíaca, novel.la de detectius, thrillers judicials, thrillers polítics, thrillers en general, … en fi, com dic, com podria jo resistir-me a la temptació de llegir una novel.la escrita per Patterson i Clinton? Esper que m’entengueu, ho havia de fer! I la veritat és que El Presidente ha desaparecido (The President is Missing, 2018; ed. Planeta, 2018; 591 pàgs.) era una molt bona novel.la, amb molt bones escenes d’acció, amb una trama ambientada en el món del ciberterrorisme a escala mundial molt ben muntada, l’estava disfrutant però, al final…, bé, recordau el discurs del president dels Estats Units a la pel.lícula Independence Day? O allò de: “porque España es una gran nación, y los españoles son muy españoles y mucho españoles”? Idò així acaba la novel.la, amb un discurs del president a la sessió conjunta de les dues cambres… de 12 pàgines!!! Vaja manera d’arruïnar el que era una gens menyspreable novel.la. I que consti que el que diu seria molt positiu per al món, però m’ha sobrat, no és ni el moment ni el lloc adequats. Això sí, he llegit ressenyes americanes amb comentaris de gent encantada amb aquest final, però aquí… i a mi…

Resultado de imagen de el presidente ha desaparecidoPerò bé, parlem de la trama. El president dels Estats Units està passant una molt mala època: a una malaltia a la sang que el fa cansar-se més del normal se li afegeix ara una acusació d’haver col.laborat amb (de fet, ajudat a) un dels terroristes més cercats del planeta. Degut a això, ha de comparèixer davant la Comissió d’Investigació de la Cambra, la seva carrera política sembla estar penjant d’un fil. Però una amenaça a la seguretat informàtica del món lliure el farà prendre una decisió que, si li surt bé, el convertirà en un heroi però, si no, acabarà odiat per tothom. Un virus informàtic amenaça amb destruir el món occidental tal com el coneixem avui en dia, i el president i els seus fidels col.laboradors hauran d’intentar trobar la manera d’aturar-lo abans que el mal sigui irreversible.

El paper de Clinton a la novel.la és clar: el protagonista és el president dels Estats Units, de manera que ningú millor que un expresident per conèixer fil per randa tot el que representa el dia a dia d’aquest càrrec; i el paper de Patterson també és clar: el desenvolupament de la trama més moguda, de les bones escenes d’acció, de la trama en sí.

Es tracta, en fi, d’una entretenguda novel.la, amb algunes escenes potser una mica massa lentes, on se’ns explica la duresa de la vida d’un president dels Estats Units (se suposa que obra de Clinton), però amb una trama ben estructurada i interessant (se suposa que obra de Patterson); llàstima del final! Sembla ser que les crítiques són molt diverses, i un estudi aparescut a The Guardian que utilitza tècniques d’estilometria dóna com a resultat que la novel.la va ser majoritàriament escrita per James Patterson (era necessari un estudi?). El que sí és cert és que la novel.la va liderar la llista de bestsellers del New York Times i que, durant la seva primera setmana, es varen vendre 250.000 còpies; uns nombres que no es donaven des de l’any 2015, amb la publicació de la segona novel.la de Harper Lee, Ve y pon un centinela (Go, Set a Watchman). Per cert, he llegit que hi haurà adaptació televisiva (de la novel.la de Clinton i Patterson).

Los dioses de la culpa. Michael Connelly

Abans que res, facem un repàs de com està el panorama editorial espanyol referent a Michael Connelly. He de dir, emocionat, que ja hem arribat a on havíem d’haver estat des d’un bon principi: no tenim pendent cap novel.la intermèdia; m’explic: a la fi, s’han publicat totes les novel.les des de la primera, El eco negro (The Black Echo, 1992), fins a El lado oscuro del adiós (The Wrong Side of Goodbye, 2016), un total de 29 novel.les. D’aquestes 29, 19 les protagonitza Harry Bosch, 5 el seu germanastre Mickey Haller, 2 altres el periodista Jack McEvoy, i una novel.la perhom, per a Terry McCaleb, Cassie Black i Henry Pierce. No compt aquí les interseccions, que n’hi ha bastantes. Per exemple, Bosch ha sortit (poc o molt) en 4 novel.les de Mickey Haller, mentres que aquest ha sortit en 3 de les 19 novel.les de Bosch. La imatge adjunta mostra les 29 novel.les, a més del recull d’articles periodístics Crónica de sucesos (Crime Beat: A Decade of Covering Cops and Killers, 2006). Espectacular, no?

A partir d’aquí, només cal esperar que aviat es publiquin les (fins ara) tres darreres novel.les que ha escrit Michael Connelly: The Late Show (2017), la primera novel.la protagonitzada per la jove detectiu de la policia de Los Angeles Renée Ballard, Two Kinds of Truth (2017), la 20ª novel.la protagonitzada pel nostre heroi Harry Bosch, i Dark Sacred Night, que, de fet, es publicarà als Estats Units el proper mes d’octubre, i on coincidiran Harry Bosch i Renée Ballard. Pareixia que mai no havíem de fer net de novel.les pendents, però ja està, llest. Per cert, demanaria que les dues (el mes d’octubre en seran tres) que falta publicar es publicassin per ordre, tal com les he enumerat jo.

Resultado de imagen de los dioses de la culpaEn fi, parlem de Los dioses de la culpa (The Gods of Guilt, 2013; Alianza de Novelas, 2018; pàgs.), la cinquena novel.la de la sèrie de Mickey Haller i, com és habitual en aquesta sèrie, centrada principalment en un judici. La novel.la arrenca amb Haller defensant, com sigui, un acusat de robatori amb arma de foc. No hi ha millor carta de presentació d’un Mickey Haller que es troba enmig d’una situació (o, millor, no-situació) familiar molt dolorosa (no puc dir res més, llegiu la novel.la anterior).

Més tard, Haller rep un missatge en el seu telèfon on la seva secretària li demana que la cridi tan aviat com pugui, seguit de 187, el codi que indica que es tracta d’un assassinat. Així, Haller es posa en marxa immediatament, conscient que els casos d’assassinat solen ser els més ben pagats, tot i que també solen ser els més complicats, a més del fet que, la majoria de vegades, els acusats són certament culpables, cosa que fa que l’experiència de conviure amb ells no sigui gens agradable. Però el que Haller no podia imaginar és que la víctima havia estat una antiga client seva, una prostituta a qui creia que havia ajudat a reformar i que es pensava que actualment residia a Hawai, tot i que resulta que ja feia temps que havia tornat a Los Angeles i al seu antic ambient. El cas serà especialment dur perquè involucra algunes persones amb qui, fa un temps, Haller va tenir més d’una topada gens amistosa.

Amb una habilitat que ja mos havia mostrat en les anteriors novel.les de Mickey Haller, Connelly ens endinsa dins del món judicial, la batalla (legal i estratègica) entre advocats i fiscals, la relació que s’estableix amb el jutge i els membres del jurat, als que el pare de Haller anomenava Els deus de la culpa perquè ells tenen el poder de declarar culpable o innocent a l’acusat. I tot això, mesclat amb la recerca d’informació, testimonis i demés temes relacionats amb les trames judicials. Per cert, Harry Bosch surt, en persona i en una referència a ell, en dos molt breus passatges de la novel.la.

Es tracta, com no podia ser d’una altra manera, d’una magnífica novel.la que, de fet, hauríem de classificar com thriller judicial, encara que, per no afegir categories al blog, la deixarem con novel.la negra. Llegiu-la i disfrutareu de cada pàgina.

Una corona para tu entierro. James Hadley Chase

Resultado de imagen de james hadley chaseFeia molts d’anys que no llegia res d’un dels grans autors de novel.la negra clàssica, James Hadley Chase (Londres, 1906 – Corseaux, Suïssa, 1985), pseudònim de l’escriptor anglès René Lodge Brabazon Raymond, que també va firmar novel.les com James L. Docherty, Ambrose Grant, R. Raymond i Raymond Marshall. Autor de més de 90 novel.les, 37 de les quals es varen adaptar al cinema, algunes d’elles més d’una vegada, la determinació de Chase a escriure novel.les de misteri li va venir després de llegir el clàssic El cartero siempre llama dos veces (1934), de James M. Cain.

La primera novel.la que va escriure Chase, ja amb 33 anys, és No hi ha orquídies per a Miss Blandish (No Orchids for Miss Blandish, 1939), que immediatament es va convertir en tot un èxit, encara que també va provocar una gran polèmica degut a la descripció detallada que conté de sexe i violència. L’any 1999 va ser inclosa en la llista dels 100 llibres del segle, una llista confeccionada a partir d’una enquesta organitzada per Fnac i el diari Le Monde en la que participaren 17000 francesos. L’any 1948 es va convertir en una pel.lícula, dirigida pel desconegut St. John L. Clowes i, anys més tard, Robert Aldrich (director de Doce del patíbulo) en faria un remake, La banda de los Grissom (1971), amb una joveneta Kim Darby i Scott Wilson (vist recentment a The Walking Dead) en els papers principals.

Referent a l’obra de James Hadley Chase hi ha una curiositat/polèmica interessant. En un dels capítols de la seva novel.la The Wary Transgressor (1952), Chase fa una detallada descripció d’un general fanàtic, i l’escriptor alemany Hans Hellmut Kirst va agafar aquesta part i la va convertir en una novel.la d’èxit, La noche de los generales (1963) que, quatre anys més tard, es convertiria a la seva vegada en una coneguda pel.lícula, dirigida per Anatole Litvak i interpretada per Peter O’Toole i Omar Sharif. Chase va amenaçar amb interposar una demanda judicial contra Kirst, però finalment no ho va fer ja que Kirst va reconèixer que la novel.la provenia d’una idea de Chase; la mateixa Columbia Pictures va incloure en els crèdits de la pel.lícula que la trama estava basada en una idea original de Chase.

Resultado de imagen de una corona para tu entierro serie neggra el paisLa novel.la que aquí resseny, Una corona para tu entierro (Lady, Here’s Your Wreath, 1940; El País, Serie Negra, 2004; 205 pàgs.), va ser la primera novel.la que va firmar com Raymond Marshall, i està narrada en primera persona per Nick Mason, un periodista a qui una misteriosa cridada telefònica li canviarà la vida per sempre. A Mason li encarreguen que escolti les darreres paraules d’un condemnat a mort per assassinat, i aquest li diu que ell no és l’assassí, i li dóna el nom de l’autèntic culpable. Quan algú li ofereix 10000 dòlars perquè investigui el cas, encara que ja estigui oficialment tancat, Mason es veurà involucrat en un perillós joc d’infidelitats conjugals i laborals, enmig del qual coneixerà la que pensa que és la dona de la seva vida, amb la qual haurà d’intentar fugir del grup de criminals que el volen posar fora de joc de manera definitiva.

En fi, la trama està molt bé, hi ha alguna escena que hauria de formar part de qualsevol tractat de com escriure una novel.la de misteri, però el conjunt no m’ha satisfet del tot, potser alguns girs poc treballats (almenys ho semblen) i un final una mica previsible han ajudat a deixar-me amb una sensació agredolça. Això sí, si la ressenya serveix almenys perquè poseu aquest autor a la vostra llista de clàssics i potser algun dia llegiu la novel.la No hi ha orquídies per a Miss Blandish, ja me donaré per satisfet. Qui sap, a lo millor després llegireu Una corona para tu entierro.

No quisiera estar en sus zapatos. William Irish

Ja vaig comentar en una de les dues entrades dedicades a aquest autor que una de les seves especialitats són els relats (en va escriure més de 350), tot i que també va escriure novel.les de gran qualitat; llegiu si no les dues ressenyes de les que parl (de l’1 i el 12 de juny de 2011). La ressenya d’avui n’és d’un recull de dos relats curts que va publicar El País l’any 2004 en una col.lecció que va titular Serie Negra. El títol del recull és No quisiera estar en sus zapatos (I Wouldn’t Be in Your Shoes, 1943; El País, Serie Negra, 2004), el títol del primer relat; l’altre és Fue anoche. En els dos relats, Cornel Woolrich (1903-1968), que els va firmar com William Irish, mostra una vegada més la seva capacitat per crear, a partir de situacions quotidianes, històries plenes de suspens.

Resultat d'imatges de no quisiera estar en sus zapatos william irishLa trama del relat No quisiera estar en sus zapatos (53 pàgs.) comença una nit d’estiu en què un matrimoni no pot dormir degut a la calor i als miols dels moixos del carrer. L’homo, anomenat Tom Quinn, esclata de ràbia i llança les seves sabates cap als moixos, sense aconseguir fer-los callar. Com que no els sobren els diners, la seva dona s’enfada amb ell i l’obliga a baixar a cercar les sabates, però Tom no les troba per enlloc. L’endemà apareixen davant la porta de ca seva, de manera que Tom dóna el tema per tancat. Però justament la nit passada es va cometre un assassinat no molt lluny de ca seva, i la policia troba a l’escenari del crim proves que inculpen Tom; potser quan va baixar al carrer no va anar a cercar les sabates? Tot i que no es cansa de repetir que ell no ho va fer, la policia el deté i en el judici posterior és sentenciat a mort. I fins aquí puc llegir (o, més bé, escriure).

El segon relat, Fue anoche (Last Night, 87 pàgs.), ens presenta una altra situació complicada per a una parella. Jacqueline i Gil regenten un hostal, però estan passant una època molt dolenta, necessiten urgentment diners per poder tirar endavant. Un ric hoste podria ser la solució als seus problemes, però no aconsegueixen que els deixi els diners que els fan falta. Quan l’hoste desapareix i es descobreix que Gil està en possessió d’una gran quantitat de diners, tot apunta a que ell va matar l’hoste per prendre-li els diners. Gil afirma una vegada i una altra que la nit passada l’hoste se’n volia anar i, com que era tard, ell el va acompanyar fins a l’estació de tren, però ningú no el creu ja que cap revisor no va veure ningú pujar a cap tren a l’hora assenyalada; fins i tot la dona de Gil comença a sospitar que el seu marit va matar l’home ric per aconseguir els diners.

En fi, dos bons relats, curts i plens de suspens. Què més podem demanar?

El bosque. Harlan Coben

Resultado de imagen de harlan cobenRealment, això de tenir una llista d’autors favorits tan llarga, i tan creixent, com la meva fa que, llevat dels considerats imprescindibles (amb Michael Connelly al capdavant), n’hi hagi de molt bons que només llegeixi massa de tant en tant. I un dels més destacats d’aquest club és Harlan Coben (Newrak, New Jersey, 1962), un exjugador de bàsquet de 1’94 d’alçada que, ja en el seu darrer any de carrera, va decidir que volia dedicar-se a l’escriptura; sempre que llegesc una novel.la seva me deman per què no en llegesc més sovint, si és boníssim! I això que encara no he encetat la seva sèrie regular, la protagonitzada per Myron Bolitar, representant d’esportistes i també exbasquetista, però més bo que Coben, ja que Bolitar va arribar a debutar amb els Boston Celtics.

La darrera novel.la que he llegit d’aquest excepcional autor (el primer en guanyar els premis Edgar, Shamus i Anthony, a més del RBA) és El bosque (The Woods, 2007; Círculo de Lectores, de RBA, 2008; 413 pàgs.). El protagonista de la novel.la és Paul Copeland, fiscal del districte, un home que fa vint anys va viure una experiència terrible que ara se li torna a presentar. Als 18 anys, Paul era monitor del càmping del pare de la seva atlota; un dia, quatre nins que allà s’allotjaven s’internaren en el bosc dels voltants i no en tornaren a sortir; Camille, la germana petita de Paul, n’era un dels quatre. Apareixeren dos cadàvers, amb símptomes d’haver estat assassinats, però no el de Camille ni el de Gil, un altre dels quatre amics desapareguts. Els pares de Paul no pogueren resistir el dolor i la mare va fugir sense donar cap explicació, mentres el pare de Paul anava cada dia al bosc amb una pala a cercar el cadàver de la seva filla.

Resultado de imagen de harlan coben el bosque circulo de lectoresAra, vint anys després, Paul s’ha convertit en el fiscal del districte, vidu i amb una filla de sis anys, i es troba enmig d’un judici molt complicat: el de la presumpta violació d’una prostituta a mans d’uns universitaris, un dels quals és el fill d’un home molt poderós de la regió, que farà el que sigui per evitar la presó al seu fill. I enmig d’aquest embolic, la vida de Paul és a punt de rebre un trasbals immens. La policia ha trobat un cadàver sense identificar, amb proves que el relacionen amb Paul, de manera que li demanen que vagi al depòsit per veure si el pot identificar; i quina sorpresa se’n durà Paul quan la persona morta resulti ser Gil, l’amic de la seva germana que suposadament havia mort fa vint anys! On ha estat tot aquest temps? I el que és més important: la germana de Paul també va sobreviure a la matança del càmping? Ah, amics meus, haureu de llegir la novel.la (o convidar-me a una canya) si voleu saber les respostes a aquestes preguntes.

En fi, una trama excel.lent, un tractament judicial magnífic i una resolució de la que no en diré res converteixen aquesta novel.la en el que els americans anomenen un must-read book. Ja m’enteneu.

Finalment, La Pregunta: realment estaré tant de temps a tornar llegir una novel.la de Harlan Coben? Sincerament, esper que no!

Años de sequía. Jane Harper.

Fa uns mesos vaig llegir Años de sequia ( The dry 2015), una novel.la negra d’una autora australiana que ha estat un èxit internacional. M’havia proposat no fer ressenyes d’obres d’aquest gènere donat que ja tenim un expert en el tema però no m’hi he pogut resistir. Es tracta d’una novel.la que es llegeix molt bé, té elements molt interessants que en fan recomanable la lectura i he trobat que us n’havia de donar notícia.

años-de-sequia-187x300.jpg

368 pàgines

Aaron Falk viu a Melbourne i és un policia que es dedica a la investigació de delictes financers. La sobtada i violenta mort del seu amic d’infantesa i la seva família li fa trencar la promesa que s’havia fet de no tornar mai més al seu poble d’origen, Kiewarra, el lloc on es va criar. Ell pensa que només es quedarà dos dies per al funeral, però el pare d’en Luke, el seu amic, li demana que investigui la seva mort. A partir d’aquí es desenvoluparà el cas que tindrà unes implicacions molt personals per a Falk, no només per l’amistat d’infantesa, sinó pel retorn dels fets del passat que van fer que se n’hagués d’anar.  Falk trobarà una valuosa ajuda en el sergent Greg Raco, el cap de la policia local.

L’hostilitat del poble inhòspit amb una sequera que dura ja dos anys és el correlat de l’hostilitat que rep Falk a conseqüència d’aquests fets que esmentava al paràgraf anterior. L’atmosfera és sufocant i mostra una Austràlia allunyada del glamour de les seves capitals. Un món rural sense esperances, amb desconfiança, odi i rancor al que s’ha d’enfrontar el nostre protagonista. També haurà d’assumir i resoldre el misteri del passat per a tirar endavant i esbrinar si té alguna relació amb les morts que ara investiga.

Com heu vist, la novel.la és escrita el 2015 i publicada en castellà el 2017, ha estat un gran èxit, traduïda a 20 idiomes i és la primera obra de la seva autora. Si us ha agradat, he vist que ha publicat una segona novel.la, Force of nature (2017) amb el mateix Aaron Falk però aquesta vegada dins els seu àmbit de delictes financers a Melbourne.

Recomanada per a lectors de novel.la negra que vulguin allunyar-se a altres latituds i respirar altres ambients. No la deixeu passar.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: