Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel.la negra’

Más allá del invierno. Isabel Allende

20170705_125234

Ed. Plaza & Janés, 2017. 349 pgs.

La cita d’Albert Camus  (a Retour à Tipasa, 1952) “Au milieu de l’ hiver, j’apprenais enfin qu’il y avait en moi un été invincible” (enmig de l’hivern vaig aprendre a la fi que hi havia dins meu un estiu invencible) escrita al principi de la novel·la és el missatge que transmet l’autora en aquesta història on els personatges principals pateixen degut a  vivències passades força traumàtiques.

Una forta tempesta de neu a New York i un fet fortuït junta tres persones: una xilena, una jove de Guatemala il·legal i un professor universitari madur alcoholitzat. A partir d’aquí comença el “thriller” (gènere gens habitual en Isabel Allende). Un dels temes transversals de la novel·la és la problemàtica dels emigrants d’Amèrica Llatina cap a Amèrica del nord.

Recomano aquesta novel·la i no tan sols pel fet que et manté en tensió constant, sinó també perquè les vides dels emigrants tenen noms i els hi poses cara. Et fiques en la pell d’aquestes persones en la vida real i això t’obre una altra perspectiva.

 

 

Un baile en el matadero. Lawrence Block

Resultado de imagen de un baile en el matadero lawrence blockUn baile en el matadero (A Dance in the Slaughterhouse,1991; La factoría de ideas, 2006; 384 pàgs.) és la novena novel.la protagonitzada per Matthew Scudder, un en altres temps brillant (encara que no sempre totalment honrat) policia de Nova Iork, a qui un maleït succés el va convertir de la nit al dia en expolicia, exmarit, expare i tremendament alcohòlic. Actualment ha deixat, de moment, el problema amb la beguda, assisteix tant com pot a sessions d’Alcohòlics Anònims, viu en un hotelet, i exerceix d’investigador privat sense llicència, però amb bons contactes amb algun excompany seu de la policia. La novel.la li va reportar a Lawrence Block el premi Edgar de l’any 1992 a la millor novel.la, i va aconseguir també una nominació al premi Shamus.

Quan el matrimoni Thurman arribava a ca seva va veure que s’estava produint un robatori en el pis de baix del seu i, quan els atracadors els veren, els ficaren dins del pis que robaven i els atacaren; la dona va ser violada i posteriorment assassinada, mentres el marit era brutalment agredit i, potser, donat per mort. Tot i això, el germà de la morta no ho veu gens clar, i vol contractar Scudder perquè creu que tot va ser un muntatge del seu cunyat per acabar amb la vida de la seva germana.

Resultado de imagen de un baile en el matadero lawrence blockLa novel.la comença amb Matthew Scudder i el seu amic Mick Ballou assistint a un combat de boxa en un pavelló nou situat en un barri degradat de Queens. El motiu, investigar el cas anterior, ja que el marit de la morta és un executiu de la cadena per cable que està transmetent el combat i es troba en el recinte. Scudder, quasi sense voler, observa un pare i un fill que seuen en una de les primeres files; un gest afectuós del pare cap al fill li produeix una sensació com de deja-vu, sense que acabi de saber d’on li ve el record.

Tot i que segueix investigant el cas Thurman, el seu cap no deixa de donar voltes a l’escena paternofilial que va veure en el combat de boxa, fins que, al final, se li encén la llumeta: fa sis mesos un company d’una sessió d’Alcohòlics Anònims se li va acostar i li va demanar que es miràs un video que havia llogat en un videoclub. La cinta era de la pel.lícula Doce del patíbulo i, així, acompanyat per la seva amiga Elaine, Scudder va començar a mirar la brillant història dels dotze condemnats a mort que es posen a les ordres de Lee Marvin en una missió suïcida contra un grup de comandaments nazis; més o menys als quinze minuts, la pantalla es va quedar totalment negra i, immediatament, la cinta es va convertir en una gravació de les anomenades snuff movies. Va investigar aquest cas una temporada, però no va aconseguir cap resultat positiu, de manera que el va anar apartant, altres casos el mantingueren ocupat fins que ara, tant de temps després, un gest d’un pare cap a un fill li ha fet recordar tot el malson.

Un baile en el matadero és una molt bona novel.la; m’atreviria a dir que, de totes les que he llegit de la sèrie, és la que més s’acosta a les excel.lències de la millor (per a mi), Ocho millones de maneras de morir. La trama, doble però òbviament relacionada, és molt bona, encara que he d’advertir que conté alguns passatges realment durs; els personatges són brillants, el d’Scudder, insuperable, així com la seva relació amb la gent que l’envolta; els diàlegs, magnífics, com la conversa profunda entre Scudder i Ballou, que dura tota la nit fins a la matinada següent; i el final és dels que perduren en la memòria, és d’una cruesa i espectacularitat excepcionals, allà serem conscients dels canvis que ha anat experimentant Scudder al llarg de tots aquests anys.

Com sempre que parl d’aquesta sèrie de novel.les, he d’acabar amb una recomanació: llegiu les magnífiques novel.les de Matthew Scudder, obra del brillant Lawrence Block!

Falcó. Arturo Pérez-Reverte

Resultado de imagen de arturo perez reverte falcóFeia anys que no llegia cap novel.la d’Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951). Vaig devorar les seves primeres novel.les, començant per l’entretinguda La tabla de Flandes (1990), la seva tercera. M’agradaren molt El húsar (1986), El club Dumas (1993), Territorio Comanche (1994), Un asunto de honor (1995), La piel del tambor (1995), La carta esférica (2000) i La Reina del Sur (2002). Fins i tot El capitán Alatriste (1996) me va parèixer bona; però El pintor de batallas (2006) me va resultar insofrible, cosa que va fer que deixàs de llegir aquest escriptor… fins ara. A la passada Fira del llibre vaig veure Falcó (Alfaguara, 2016; 291 pàgs.) i, no sé ben bé per què, potser per nostàlgia, la vaig comprar. I tanta sort! M’ha agradat molt!

La novel.la està ambientada a l’any 1936, en els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, i el seu protagonista és Lorenzo Falcó, excontrabandista d’armes, espia sense escrúpols, agent dels serveis d’intel.ligència (tal com se’l descriu en el llibre); jo el descriuria com una espècie de James Bond, més dels darrers que dels primers, bevedor, fumador, jugador, caradura, femellut, poc obedient, expert en armes i en lluita, assassí sense remordiments… fins i tot en la seva relació amb les dones s’hi sembla, tot i que aquesta novel.la, no entenc molt bé per què, explicita molt les seves trobades sexuals.

Quan llegia les primeres pàgines em va assaltar un dubte: prendrà part aquesta novel.la per algun bàndol? Aviat se’m va fer clar que no, només cal veure com se’ns explica la curiosa relació de Falcó amb el seu cap, conegut simplement com l’Almirall, un antic capità de navili que havia organitzat els serveis d’informació per a la República en el Mediterrani Oriental. Quan es conegueren, Falcó actuava com intermediari en un assumpte de tràfic d’armes destinades a l’IRA. Llegiu la declaració d’intencions de la novel.la sobre Falcó:

Se conocían desde que Falcó traficaba por su cuenta y el Almirante había tenido que optar entre liquidarlo o incorporarlo a su servicio. Al fin, tras una noche de vodka, cigarros y conversación en el puerto rumano de Constanza —cerca del barco donde Falcó estaba a punto de estibar un cargamento de veinte ametralladoras Maxim rusas—, el Almirante había decidido reclutarlo para la entonces joven República; así como más tarde, en vísperas del 18 de julio, lo reclutó para la sublevación contra esa misma República. Sabiendo, por supuesto, que si las lealtades del propio Almirante hubieran sido otras, igual habría podido convencerlo para unirse al bando contrario. El único comentario de Falcó al plantearle lo del golpe militar había sido: «¿Estamos a favor o en contra?».

Aquest altre fragment ens mostra clarament quins són els ideals de Falcó:

… La guerra de Lorenzo Falcó era otra, y en ella los bandos estaban perfectamente claros: de una parte él, y de la otra todos los demás.

La novel.la explica molt bé la tragèdia que representa una guerra civil: qui eren els teus veïnats poden acabar essent els teus botxins, de la nit al dia pots passar de ser un respectat membre de la comunitat a un fugitiu a qui mataran sense contemplacions si t’agafen. En fi, la vida com a concepte perd bona part del seu significat. I en aquest món es mou Falcó a qui, encara que treballi per a ells, més d’un alt càrrec nacional el voldria veure mort.

L’Almirall envia Falcó a la zona roja perquè dirigeixi una perillosa operació de rescat d’un personatge (real) important per als nacionals que es troba tancat en la presó d’Alacant. Per a això, haurà de col.laborar amb tres falangistes, els germans Montero i, sobretot, Eva Rengel, amb els que planificarà l’assalt a la presó. Però Falcó haurà d’obrir molt els ulls ja que, en temps de guerra, tot s’hi val, i un petit error o una paraula de més pronunciada en un lloc equivocat pot significar la diferència entre la vida i la mort.

La veritat és que he trobat la novel.la molt interessant, plena d’emoció i aventures, fins i tot diria que educativa. L’únic trist de tot això és que la trama ens toca molt de prop, cosa que li dóna una dimensió tràgica.

Per cert, no m’extranyaria gens que la història acabàs convertint-se en una nova adaptació al cine o a la TV d’una novel.la de Pérez-Reverte, material suficient n’hi ha.

El domador de leones. Camilla Läckberg

Resultado de imagen de el domador de leones camilla läckbergPrimer de tot, he de comentar que quan he acabat la novel.la i he entrat en el blog, m’he sorprès molt quan he vist que ningú no havia fet una ressenya d’aquesta novel.la, tot i que dues persones del blog (Mercè i Thabis) l’inclogueren dins de les seves respectives entrades de Millors llibres de 2015-16. Per cert, quina curiositat, cada un dels dos va fer la seva entrada un mes just després del seu corresponent aniversari. En fi, tornem al que interessa. Com que no hi ha ressenya feta, ja faré jo l’entrada, tot i que, com sabeu, és una tasca que em costa molt 🙂 ; en fi, tot sigui pel blog.

El domador de leones (Lejontämjaren, 2014; MAEVA, 2015; 397 pàgs.) és una bona novel.la negra, molt allunyada d’aquells inicis en què algú (Thabis) titllava aquestes novel.les com pertanyents al gènere rosa/negre, o negre/rosa. La veritat és que aquest terme ja està ben superat, aquesta novel.la cau perfectament dins la categoria de novel.la negra, i conté algunes descripcions certament dures, de les que costa fer fugir del cap. Però bé, què hi farem, aquest és un dels perills de llegir novel.les d’aquest gènere.

Una vegada dit això, he de comentar que la trama és excel.lent, molt ben duita, dins l’estil habitual de l’autora d’anar contant la història principal alternada de tant en tant amb petits capítols on explica una història del passat, construint així dues trames paral.leles que, òbviament, acabaran convergint. A més, la novel.la conté algunes sorpreses que li donen interès, i el final, potser no tan trepidant com d’altres vegades, no decep gens, encara que potser es podia esperar alguna cosa més. En resum, repetesc que es tracta d’una bona novel.la.

Si hagués de posar-li algun emperò, aquest seria la ja coneguda afició de Camilla Läckberg pels cliffhangers, aquest recurs literari consistent en acabar un capítol amb alguna cosa pendent, que els protagonistes del capítol aclareixen però que els lectors ens quedam amb les ganes de conèixer. Aquest recurs, molt habitual en els bestsellers més tradicionals, té un perill: si se n’abusa, pot arribar a confondre el lector ja que, quan a la fi se li explica allò que havia quedat pendent, potser ja no recorda de què anava tot plegat. He de dir, de totes formes, per ser just amb Läckberg, que ella domina aquest recurs a la perfecció i, tot i que m’ha molestat en més d’una ocasió, la veritat és que l’utilitza més com una manera de contar la història que per mantenir el lector aferrat al llibre. En fi, què seria una ressenya d’una novel.la de Läckberg sense comentar els cliffhangers!

Resultado de imagen de el domador de leones camilla läckbergLa trama comença de manera esgarrifosa, amb un atropellament: una atlota amb greus ferides es planta de sobte enmig d’una carretera i un cotxe que passava per allà no la pot evitar i l’atropella; a conseqüència de les ferides produïdes per l’accident, la jove acaba morint. Aviat s’identifica el cos, i resulta esser el d’una atlota que havia desaparegut sense deixar cap rastre fa quatre mesos, quan tornava de l’escola d’equitació local. La gravetat de les ferides que presentava en el moment de produir-se l’atropellament fan pensar que qui les hi va infligir ha de ser un sàdic molt perillós. L’inspector Patrik Hedström i el seu equip habitual es fan càrrec de la investigació.

Paral.lelament, la dona de Patrik, l’escriptora Erica Falck, està investigant un assassinat comès fa molts d’anys, quan un pare de família que maltractava la seva dona i els fills va ser mort a ganivetades. La dona va ser acusada del crim, i des d’aleshores està internada en un psiquiàtric. Erica pensa que hi ha alguna cosa que no quadra, i vol escriure un llibre sobre aquest cas. Per això, fa contínues visites a la vídua, però al principi la dona es mostra molt reticent a parlar del que va passar; a poc a poc, Erica aconsegueix que la dona li expliqui algunes coses, però no pot evitar pensar que li amaga algun secret terrible.

Indefectiblement, les dues trames acabaran convergint, d’una manera ben sorprenent. En fi, es tracta d’una bona novel.la, entretenguda, ben escrita i addictiva, de les que es llegeixen ràpidament.

El enemigo. Lee Child

El enemigo (The Enemy, 2004; RBA, 2017; 506 pàgs.) és la vuitena novel.la de la sèrie protagonitzada per Jack Reacher, de la qual Lee Child (Coventry, 1954) ha publicat enguany la vint-i-dosena entrega, The Midnight Line.

Resultado de imagen de lee child

Lee Child, amb Tom Cruise a Jack Reacher: Nunca vuelvas atrás (2016)

Aquesta novel.la va obtenir l’any 2005 tres guardons: el premi Nero per la seva excel.lència literària en el gènere de misteri; el premi Barry a la millor novel.la de l’any; i, atenció, el primer premi Jack Reacher (sí, no m’he equivocat de nom) concedit per la Crime Spree Magazine a (com diuen les bases) “an author who is someone we would recommend to everyone we meet and is also great to their fans and gives back to the mystery community“. Qui si no Lee Child havia de rebre el premi en la seva primera edició!

Resultado de imagen de el enemigo lee childEl enemigo és una mirada al passat, on Jack Reacher ens conta una història que va ocórrer quan l’any 1989 donava pas al 1990, quan feia no res de la caiguda del mur de Berlín. Aquí trobam un Reacher encara membre de la Policia Militar. Quan comença la novel.la, acaba de ser traslladat des de Panamà (on estava destinat) a Fort Bird, una base militar de Carolina del Nord, com a comandant de la Policia Militar de la base. I just acabat d’instal.lar-se, la nit de Cap d’Any rep una telefonada de la policia (civil) per notificar-li que un militar ha estat trobat mort en un motel situat a 50 Kms. de la base. Tot pareix indicar que el militar ha mort d’un atac al cor, de manera que Reacher confia en tancar ràpidament la investigació.

Cap allà se’n va acompanyat per una tinent amb qui acabarà entenent-se molt bé. El motel, situat en un barri poc elegant, és d’aquells que lloguen habitacions per hores, o, com diu la novel.la, d’aquells “que un escarabat exigent procuraria evitar“. Així, trobar-hi mort en circumstàncies poc dignes un general de dues estrelles, que aquest era el rang del finat, no encaixa de cap manera. A més, el general era un peix gros del Cos de Blindats que acabava d’arribar a Washington des d’Alemanya com a parada tècnica d’un dia, ja que l’endemà havia de partir cap a Los Angeles per assistir a una important reunió en una base de la costa oest. La pregunta és òbvia: per què un general (casat) faria més de 450 Kms. en cotxe per veure’s amb una prostituta en un motel tan poc recomanable? El cas es complicarà encara més quan aniran apareixent altres cossos sense vida, aquests clarament víctimes d’assassinat, i que podrien estar relacionats amb el general mort. A més, Reacher s’haurà d’enfrontar amb un cap que no deixarà de posar-li traves, ja que vol mantenir la investigació dins de l’entorn militar, si no aturar-la del tot, de manera que haurà d’ignorar ordres directes si vol aclarir el cas, posant en perill la seva relació amb l’exèrcit.

La novel.la és una mica diferent de les que ja havia llegit de Jack Reacher, l’estructura d’aquesta és molt més la d’una novel.la policíaca convencional, amb una sèrie de crims i una parella de policies que els investiguen; això sí, òbviament la trama està ambientada en l’exèrcit americà, cosa que dota d’un cert hermetisme a tota la investigació, amb la dificultat afegida que això suposa. A més, té l’interès de donar-nos a conèixer un Jack Reacher jove, plenament integrat en la Policia Militar però ja apuntant maneres poc afins amb el poder. D’altra banda, la novel.la també conté passatges més personals, com la seva relació amb el seu germà i la seva mare moribunda. En fi, com no podia esser d’una altra manera, la novel.la m’ha agradat, i no només per la trama en sí i pel seu desenvolupament, encara que no supera, per a mi, cap de les tres que havia llegit de la sèrie: Un disparo, Personal i Mala suerte. De totes elles, seguesc pensant que Un disparo és la millor.

Lo que es sagrado. Dennis Lehane

Resultado de imagen de dennis lehane sacredLo que es sagrado (Sacred, 1997; RBA, 2011; 363 pàgs.) és la tercera novel.la de la sèrie que el bostonià Dennis Lehane dedica als detectius privats Patrick Kenzie i Angie Gennaro.

Després dels terribles aconteixements viscuts a l’anterior novel.la, Kenzie i Gennaro necessiten un temps per refer-se de les ferides, i no només de les físiques. Han tancat l’agència i es dediquen a, simplement, viure.

Però un bon dia, Trevor Stone, un multimilionari malalt en estat terminal, contacta amb ells d’una manera poc ortodoxa perquè els vol contractar perquè localitzin la seva filla, Desirée, que duu un bon temps desapareguda. La dona de Stone, i mare de Desirée, va morir fa un any en un atracament de carretera, on ell en va sortir greument ferit, i la filla va quedar molt tocada, situació que va empitjorar encara més quan al pare li detectaren poc després una malaltia incurable.

Resultado de imagen de dennis lehane lo que es sagradoKenzie i Gennaro són en principi reticents a acceptar el cas, tot i la doblerada que podrien guanyar, però un detall els ajudarà a canviar de parer. Abans de recórrer a ells, Stone havia contractat un altre detectiu privat perquè trobàs Desirée, però aquest també ha desaparescut. El detectiu, anomenat Jay Becker, resulta ser l’antic mentor de Kenzie, el necessari instructor que li va fer possible aconseguir la llicència de detectiu privat; a més, Becker i Kenzie sempre han mantengut una molt bona relació d’amistat, de manera que, al final, tot i que només sigui per trobar el seu amic, Kenzie i Gennaro tornen entrar en acció.

Les investigacions els condueixen a Florida, on descobriran que res és el que s’havien imaginat i, novament, es trobaran en greu perill, abans de resoldre d’una manera realment epectacular aquest enrevesat cas.

En fi, què més puc dir? Després d’una novel.la una mica excessiva (i no per això poc recomanable), com va ser Abrázame, oscuridad, hem recuperat el millor camí. Lo que es sagrado és brillant, una gran novel.la negra: el cas és interessant, ple de girs argumentals difícils de preveure, la conclusió no deixarà indiferent a ningú, i els personatges principals, Kenzie i Gennaro, són d’aquells que arribes a fer de la teva pròpia família. Sens cap dubte, és una novel.la altament recomanable. I, a més, com a detall curiós, a la novel.la se cita Mallorca, on un poderós advocat i bon amic de Kenzie té una de les seves residències.

Abrázame, oscuridad. Dennis Lehane

Resultado de imagen de dennis lehane abrázame oscuridadAbrázame, oscuridad (Darkness, Take my Hand, 1996; RBA, 2010; 427 pàgs.) és una bona novel.la negra, que quedi clar des del principi. Si heu llegit la primera entrega de la sèrie Kenzie-Gennaro, Un trago antes de la guerra, llegireu aquesta segona novel.la digui el que digui, encara que només sigui per seguir gaudint d’uns personatges espectacularment addictius, d’unes trames superbes, d’unes novel.les, en fi, d’una factura impecable. Si no heu llegit la primera de la sèrie, bé, per què hauríeu de començar-la per la segona novel.la? I si no vos interessa llegir totes les novel.les de la sèrie sinó només qualcuna, potser aquesta no és la més indicada.

I per què dic tot això? Idò bé, si repassau els comentaris a la ressenya de la novel.la Un trago antes de la guerra, veureu que allà es parlava d’excessos en referència a aquesta segona novel.la; he de dir que ara, després d’haver-la llegit, he entès perfectament a què es referia aquest comentari, i també n’estic d’acord en què aquests excessos no te lleven les ganes de seguir amb la sèrie, sinó tot el contrari, t’obliguen a llegir ràpidament la novel.la següent. I és que els personatges de la sèrie, Patrick Kenzie i Angie Gennaro són tan bons, tan atractius, tan addictius, que només de pensar que qualque dia acabaràs de llegir totes les seves novel.les (de moment, només n’hi ha sis), t’agafa una pena terrible.

Però bé, parlem de la trama. El començament ja és un indicatiu del que t’espera. Patrick recorda un episodi que va viure quan era petit i va acompanyar el seu pare, bomber de professió, a la seva feina. Després d’això, la novel.la arrenca amb un pròleg on trobam un capficat Kenzie recordant uns terribles incidents que varen ocórrer fa dos mesos i que, de qualque manera que només podem començar a intuir, col.locaren a ell i a Gennaro en una situació molt greu que va acabar amb el tancament (temporal?) de la seva agència de detectius. A continuació, comença la novel.la en un sentit estàndard, on coneixerem, d’una vegada, què va passar.

Un antic professor de Patrick els ha trobat una clienta: una psiquiatra que exerceix la docència els vol contractar; resulta que una pretesament alumna seva, de sospitós nom Moira Kenzie, li va demanar ajuda perquè estava atemoritzada de la seva parella, Kevin Hurlihy, la mà dreta d’un dels gàngsters més perillosos de Boston. Des de fa tres setmanes, Hurlihy ha començat a amenaçar la psiquiatra, li telefona de matinada, fa uns dies li va enviar una foto del seu fill,… de manera que ella els suplica protecció.

Gràcies als seus contactes, Kenzie i Gennaro aconsegueixen parlar amb el cap mafiós, que els assegura que ell no té res en contra de la psiquiatra ni del seu fill. Així, després d’unes setmanes de vigilància, i vegent que no passa res, Kenzie i Gennaro decideixen parlar amb la psiquiatra i rescindir el contracte, ja que se senten malament cobrant per no res. Així ho fan i cadascú segueix el seu camí. Però ni en el més fosc dels seus somnis podrien arribar a imaginar el que acabarà passant. Una sèrie de terribles assassinats els posarà en la pista d’un assassí en sèrie que duu 20 anys tancat a la presó, i la cosa es convertirà en personal quan Gennaro rep un anònim com el que havia rebut la psiquiatra, però amb una foto on surt la detectiu en companyia del seu exmarit. A partir d’aquí, la història anirà deixant una reguera d’assassinats i cossos mutilats que pareix no tenir fi. Al final, i no sense patir greus conseqüències físiques i psíquiques, la parella de detectius aconseguirà acabar amb el malson.

Resultado de imagen de vivir de noche peliculaEn fi, per canviar de tema, acabaré comentant que, a les adaptacions cinematogràfiques de les que parlava en l’anterior entrada dedicada a Lehane, n’hi hem d’afegir una altra, ja que fa uns mesos estrenaren l’adaptació d’una nova novel.la seva, encara que no de la sèrie Kenzie-Gennaro. En aquest cas, novament Ben Affleck s’ha posat al capdavant del projecte, dirigint i protagonitzant la bona pel.lícula Vivir de noche (Live by Night), adaptació de la novel.la del mateix títol, la segona de la nova sèrie de Lehane sobre l’època de la Prohibició. Només un dubte: per què Affleck sempre adapta una novel.la que no és la primera de la sèrie? Recordem que Adiós pequeña, adiós (2007) adaptava la quarta novel.la de la sèrie Kenzie-Gennaro.

Per cert, recentment s’ha anunciat que Lehane està treballant en el guió d’una història seva que duu per títol Consumers. Pareix que les adaptacions d’històries seves no tenen fi.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: