Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel.la negra’

Pesadilla en rosa. John D. MacDonald

Resultat d'imatges de Nightmare in PinkPesadilla en rosa (Nightmare in Pink, 1964; Libros del Asteroide, 2016; 248 pàgs.) és la segona novel.la protagonitzada per Travis McGee, el curiós investigador privat que va crear John D. MacDonald i que va protagonitzar 21 novel.les. Com ja hem comentat en una entrada anterior, McGee viu en una barcassa de 16 metres anomenada Busted Flush, amarrada a Fort Lauderdale, Florida, i només treballa quan se li acaben els diners guanyats en un cas anterior.

Resultat d'imatges de Nightmare in Pink ed. asteroideLa trama comença quan Mike, un antic company militar de McGee, des de fa molts anys en un hospital de ferits de guerra, li demana que ajudi a la seva germana Nina en la investigació de l’estranya mort del seu promès i la immensa quantitat de diners que hi ha implicada. Durant la guerra en la que participaren junts (Corea o Vietnam, qui sap?), McGee es va jugar amb Mike uns dies de permís al Japó (només hi podia anar un dels dos) i va guanyar ell; quan va tornar, es va trobar Mike greument ferit (pràcticament el donaven per mort), de manera que sempre s’ha sentit en deute amb el seu amic. Per aquest motiu, i només per aquest, Travis McGee deixa la seva estimada Florida per anar, sense ganes, a treballar a Nova Iork.

La policia pensa que es tracta d’un cas típic d’atracament que va acabar malament, però Nina sap que el seu promès va descobrir irregularitats en la comptabilitat de la important empresa d’inversions immobiliàries on treballava. Charles Armister, el magnat que dirigeix l’empresa, fa temps que va abandonar la seva dona i la tranquil.la vida familiar que havia duit fins aleshores, per dedicar-se a la vida fàcil, amb contínues trobades amb dones de companyia professionals.

En la seva investigació, McGee trobarà un inesperat aliat amb Terry, la cunyada de Charles Armister, que li demana que l’ajudi a fer entrar en raó el seu cunyat perquè refaci el seu matrimoni. Però McGee descobrirà que a l’empresa d’Armister hi passa alguna cosa estranya, i la seva vida correrà gran perill.

En fi, la novel.la és una nova mostra del savoir faire de McDonald, ben escrita i entretinguda, tot i algun episodi potser una mica estrambòtic. Una vegada resolt el cas, MacDonald ens té reservat un epíleg digne de la millor tradició del gènere negre.

 

Anuncis

Desaparecido. Jonathan Kellerman

Ja me coneixeu: som molt especial a l’hora de triar quin llibre llegir… de fet, ni jo mateix m’entenc. La qüestió és que un dia vaig descobrir que hi ha una curiosa terna d’escriptors d’allò que en aquest blog (de manera poc precisa) hem anomenat (genèricament) novel.la negra; i què vaig fer? Idò, efectivament, intentar aconseguir una novel.la de cada element de la terna. De moment, n’he trobat de dos dels tres membres de la terna, i aquí vos ne present un.

L’autor és Jonathan (Seth) Kellerman (Nova Iork, 1949), casat amb la també escriptora Faye Kellerman, i pares de quatre fills, el més gran dels quals, Jesse, també és un escriptor de novel.les (i autor teatral), encara que no exclusivament de novel.la negra; així i tot, va ser nominat al premi Edgar per la novel.la Potboiler (2012). I la cosa no acaba aquí, la filla petita, Aliza, ha escrit una novel.la, però amb la seva mare (per això no la incloc en el grup).

El pare, Jonathan, és doctor en Psicologia per la U.S.C., i ha exercit com a professor a aquesta universitat. La seva dona Faye té un grau (Bachelor in Arts) en Matemàtiques per la U.C.L.A., i és doctora en Cirurgia dental (coses del grau americà en Arts), encara que mai no ha exercit la professió. Per cert, la parella té l’honor de ser l’únic matrimoni que ha aparescut simultàniament a la llista de bestsellers del New York Times, cada un amb el seu propi llibre.

En fi, centrem-nos en Jonathan. Autor de més de 40 llibres pertanyents a diverses sèries, ha obtingut dos dels premis més importants del gènere negre: l’Edgar i l’Anthony. La seva sèrie més extensa (ja 34 volums) i exitosa és la protagonitzada pel psicòleg forense Alex Delaware, col.laborador habitual de la policia de Los Angeles. El seu amic policia, el detectiu d’homicidis Milo Sturgis, és homosexual, i l’escriptor aprofita per aportar el seu granet d’arena a la normalització, d’una vegada per totes, d’aquesta orientació sexual.

Resultat d'imatges de Asesinato en el InternadoLa seva primera novel.la, La rama rota (When the Bough Breaks, 1985), va ser adaptada en format TV movie amb el títol Asesinato en el Internado (1986), amb Ted Danson en el paper de Delaware i Richard Masur en el de Milo.

A la novel.la que he llegit, Desaparecido (2009; Gone, 2006; 443 pàgs.), Alex Delaware és requerit perquè avaluï una aspirant a actriu que, juntament amb el seu al.lot, va escenificar el seu propi segrest. Quan més tard la dona apareix salvatgement assassinada i l’home desapareix, Delaware i Milo es trobaran davant d’un cas que podria implicar més assassinats.

Per acabar, comentaré que, tot i les expectatives que m’havia creat, la novel.la no m’ha acabat de convèncer. M’explic: Jonathan Kellerman escriu molt bé, la novel.la està molt ben escrita, els seus personatges són molt realistes, la trama és bona, i la resolució no és en absolut dolenta; però, la veritat, no m’ha enganxat, potser la trama és una mica enrevesada, i la novel.la peca de lenta, se fa llarga. De totes formes, no descart llegir-ne qualque altra perquè els personatges són atractius, però abans comprovaré que sigui més curta que aquesta. I, per descomptat, el que sí és segur és que llegiré qualque novel.la de la seva dona Faye, i també del seu fill, si en trob qualcuna. Ja vos ho contaré, però esperau asseguts, tardaré una mica.

La meva tria (Jaume) per a 2018-19

Sempre  començ la meva entrada fent un repàs numèrico-geogràfic de l’any i, pel que veig, vaig com els crancs, cap enrere: cada any llegesc menys. Hi hauré de posar remei!

En fi, aquest curs he llegit 31 llibres i 1 relat curt. D’ells, 15 són d’autors dels Estats Units, encara un d’ells és un recull de relats de quatre autors, i dues de les novel.les estan, de fet, coescrites per dos autors, amb la particularitat que una d’elles l’escriviren dos autors ben allunyats en el temps: un la va començar (Raymond Chandler) i un altre (Robert B. Parker) la va acabar quan el primer ja era mort. En fi, a moooolta distància, he llegit tres llibres d’autors suecs, i tres més d’anglesos, als quals podria afegir un irlandès. D’Espanya, n’he llegit dos, un d’ells en català. I, ja, la resta de llibres llegits corresponen cada un a un país diferent: Bèlgica, França, Noruega, Dinamarca, Alemanya, Itàlia i Suïsa, país del que prové també el relat curt.

Bé, passem a les recomanacions:

Descobriment de l’any:

Flores sobre el infierno, de la italiana Ilaria Tuti. Protagonitzada per una comissaria especialitzada en perfils criminals, és una novel.la molt bona, encara que no adequada per a persones massa sensibles.

Novel.la que ja era hora que llegís:

La veritat sobre el cas Harry Quebert, del suís Joël Dicker. M’ha agradat tant que me sent fatal per no haver-la llegit abans. Per cert, el relat curt, El tigre, també és de Dicker, i molt bo, per cert.

Autor que ja era hora que llegís:

Don Winslow. He llegit L’hivern de Frankie Machine. Un retrat espectacularment bo de la màfia italiana. Realment, per què he esperat tant a llegir un autor tan bo? MIra que en Toni duia anys avisant-me!

Millor novel.la d’evasió estiuenca:

Qualsevol de les dues de Lee Child: Trampa mortal (la 3ª de la sèrie) i Zona peligrosa (la 1ª). Acció i grans dosis d’adrenalina assegurades, amb el ben conegut Jack Reacher de protagonista.

Millor novel.la de l’any:

Tenc un problema, he llegit dos Connellys, però bé, ja coneixeu la meva habilitat per col.locar aquest autor en el blog. Així que, donaré un accéssit a

Las dos caras de la verdad, En Harry Bosch al seu millor nivell. Tot i que és la 20ª de la sèrie, se pot llegir perfectament sense haver llegit les anteriors.

Finalment, la meva més gran recomanació és per a

Sesión nocturna

Primera novel.la protagonitzada per la jove detectiu de policia Reneé Ballard, un personatge amb unes possibilitats enormes. Perquè vos faceu una idea de com ha calat aquest personatge en el propi Connelly, les dues properes novel.les que arribaran estan coprotagonitzades per na Ballard i el propi Bosch.

Nota final: Permeteu-me que aprofiti l’entrada per donar una gran primícia Connellyana. Tenim nova sèrie, actualment en fase de desenvolupament: The Lincoln Lawyer, protagonitzada p’en Mickey Haller, el germanastre d’en Harry Bosch. Encara no se sap res dels possibles actors que hi intervendran. Seguiré informant.

Las dos caras de la verdad. Michael Connelly

Aquest dissabte tenim la tradicional paella d’estiu, data en la qual acostumam a fer una aturada per comentar les nostres lectures des de la paella anterior, principalment les que hem trobat més bones. Anys enrere, les recomanacions solien sortir majoritàriament de les entrades que anàvem fent en el blog. Malauradament, enguany la cosa no ha funcionat, la crua veritat és que fa més de 4 mesos que no hi ha cap ressenya en el blog. Per tal de rompre aquesta dinàmica (o, potser, seria millor dir estàtica?), vaig a fer unes quantes entrades.

Resultado de imagen de michael connellyI, per començar, no hi ha res millor que parlar de la darrera novel.la del geni, de l’únic, del gran…

MICHAEL CONNELLY

Las dos caras de la verdad (Two Kinds of Truth, 2017; Alianza de Noovelas, 2019; 375 pàgs.) és la 31a novel.la de Connelly, la 20a protagonitzada per l’actualment molt conegut Harry Bosch (Titus Welliver per a aquells que seguiu la serie Bosch, realment magnífica).

Des de fa un temps, Bosch ja no forma part del departament de la policia de Los Angeles, actualment està integrat dins del cos voluntari d’agents jubilats del departament de policia de San Fernando, un petit municipi de 6 km^2 que forma com una illa enmig de Los Angeles. En aquest departament, en Bosch investiga casos oberts però, ara, l’assassinat de dos homes en una farmàcia fa que tots els (pocs) efectius que treballen en aquest departament de policia siguin destinats a aquest cas. La investigació els conduirà cap al tràfic ilegal de pastilles i, quasi sense donar-se’n compte, en Bosch s’infiltrarà en aquesta xarxa delictiva.

Mentrestant, el passat pareix anar en contra seva: fa molts anys, en Bosch va aconseguir tancar a la presó un assassí a qui el jutge va enviar al corredor de la mort. Ara, aquest criminal afirma que és innocent, que en Bosch va manipular les proves per aconseguir la condemna. Si aquesta es revocada, la carrera (i la reputació) d’en Bosch estarà en entredit, de manera que demana ajuda al seu germanastre Mickey Haller i al seu investigador Cisco. La solució serà complexa, i més si tenim en compte que la sortida d’en Bosch del departament de policia de Los Angeles no va ser gens amistosa, de manera que els seus antics companys no mouran ni un dit per ajudar-lo.

En fi, què puc dir que no hagi dit ja de les novel.les de Michael Connelly? Idò res de nou, simplement, que és molt bona i, no caldria dir-ho, molt recomanable.

P.S.: Au, ja he trencat la llarga temporada de silenci. A partir d’ara, aferrau-vos fort, I’m back!

La veritat sobre “La veritat sobre el cas Harry Quebert”

El dia 29 de juny de 2014, en Thabis mos delectava amb una de les seves agudes entrades, Els reptes d’enguany, on parlava dels millors llibres llegits entre el juny de 2013 i el juny de 2014 (més o menys). En aquella entrada (recuperau-la si voleu passar una bona estona), en Thabis mos parlava d’una de les novel.les que més gent del blog ha llegit, La veritat sobre el cas Harry Quebert (La Vérité sur l’Affaire Harry Quebert, 2012; ed. La Campana, 2013; 682 pàgs.).

Record que la novel.la la vaig recomanar jo amb, com dic, gran èxit entre els asidus del blog; l’havia comprat un dijous, el dia 4 de juliol de 2013 (no vos assusteu, no ho record, és que he trobat la factura dins del llibre), després de sentir a la ràdio, o llegir en un diari, o a internet, una bona crítica. Record també que, quan la vaig recomanar, algú del blog poc amic (almenys, en aquelles dates!) dels bestsellers va dir que ell no la llegiria; això sí, quan li vaig comentar que havia guanyat el premi Goncourt (de fet, l’anomenat Prix Goncourt des Lycéens, una versió jove del prestigiós màxim guardó de les lletres franceses), no s’ho va pensar dues vegades; de fet, podria ser ben bé que acabàs essent el primer del blog que la va llegir.

En tot cas, durant els darrers 5 anys, els que havien llegit el llibre m’anaven quasi exigint que el llegís: “com pot ser que tu, que el mos recomanares, no l’hagis llegit encara? Si t’agradarà molt!” La meva resposta sempre era la mateixa: “abans que acabi s’estiu el llegiré“… però no deia a quin estiu me referia! Però, vés per on, l’any 2018 es va produir una minisèrie (de 10 capítols) que adapta la novel.la i, és clar, ja no vaig poder esperar més, o sigui que vaig agafar la novel.la i la vaig començar a llegir (he de dir que la meva filla en va tenir bona part de culpa). Que per què no l’havia llegit abans? Bé, qui me coneix ja ho pot suposar: se me va fer una muntanya, i més pensant amb el nombre de pàgines; la pressió a què se’m sometia perquè la llegís me desmotivava; en fi, vés a saber, ni jo ho tenc clar! La qüestió és que ja l’he llegit!

Per no ser repetitiu amb el que Thabis va escriure, no contaré la trama (de fet, segur que quasi tothom la coneix ja de sobres), només afegiré una altra curiositat al que surt a l’entrada abans esmentada: quan varen ocórrer els aconteixements narrats a la novel.la, l’any 1975, en Harry Quebert estava escrivint la seva segona novel.la, com també fa el propi Marcus Goldman 33 anys després… i com el mateix Joël Dicker va fer l’any 2012. Però, a més, tant Harry Quebert com Marcus Goldman experimenten, a l’hora d’escriure aquesta segona novel.la, l’anomenat síndrome de la pàgina en blanc: no saben ni com començar la novel.la. Potser també li va passar al propi Dicker? Qui sap! Sí que hi ha una anècdota digna de contar en referència a l’escriptor suís. Quan tenia 19 anys, va escriure un relat, El tigre, i el va presentar a un concurs literari juvenil. No va guanyar i, més tard, la presidenta del jurat li va confessar que no li havien donat el premi perquè havien considerat impossible que una persona de la seva edat hagués escrit un relat tan bo. Quines coses…

En fi, segur que voleu sebre la meva opinió sobre La veritat sobre el cas Harry Quebert. Idò bé, l’he trobat un llibre magnífic, genial: una història dins una història, un llibre que conta la redacció d’un llibre. A més, la història és espectacular, molt complexa i interessant, i està escrita d’una manera brillant; els personatges són profundament empàtics i creïbles; la resolució és de les que te deixen completament satisfet, no deixa cap detall a l’aire, els tanca tots. Només voldria comentar una cosa a la que no li posaria la màxima qualificació: segons el meu parer, al final de la novel.la, l’autor abusa un poc massa de girs sorprenents, repetint el fet que quan ja pareix que la novel.la acaba i pensam saber qui va cometre el crim, resulta que no, que no ho és. De totes formes, com que al final tot queda perfectament explicat, li perdones aquesta fixació en enganar-mos.

Per acabar, vull comentar la sèrie. Quan acabes la novel.la, com que hi ha molts salts temporals, endavant i endarrere, tens la sensació que la seva adaptació serà molt complicada; de fet, penses que és molt difícil fer-ne una bona adaptació. Idò no, la serie està molt ben feta, els actors estan molt ben triats, el muntatge i el maquillatge són esplèndids… en fi, és una molt bona adaptació. Ara que, si veus qui està al davant del projecte, ho entens ben aviat: ni més ni menys que Jean-Jacques Annaud!

La historia de Poodle Springs. Raymond Chandler i Robert B. Parker

Feia temps que volia llegir aquesta novel.la, de factura gens convencional. Quan va morir l’any 1959, Raymond Chandler havia escrit 7 novel.les de Philip Marlowe i n’havia començat una vuitena, de la que només havia escrit quatre capítols. L’any 1988, quan se celebrava el centenari del naixement de Chandler, els seus hereus proposaren a Robert B. Parker que acabàs la novel.la, cosa que va fer encantat ja que Chandler era un dels seus més admirats escriptors. Així, l’any 1989 es publicava La historia de Poodle Springs (The Poodle Springs Story). L’edició que he llegit és de Debolsillo, de 2017, i consta de 215 pàgs.

En els quatre capítols escrits per Raymond Chandler se’ns presenta un Philip Marlowe sorprenentment acabat de casar amb Linda Loring, la filla d’un magnat local, i residint a l’elegant Poodle Springs. De fet, Marlowe va conèixer aquesta dona a la sisena novel.la, El largo adiós (The Long Goodbye, 1953), per a molts la millor novel.la de Marlowe, i la trobada és al més pur estil negre, en un bar, bevent un gimlet. A la novel.la següent, Playback (Playback, 1958), l’única no adaptada al cinema tot i està basada en un guió del propi Chandler, Linda demana a Marlowe que es casin, però ell en té molts de dubtes, sobre tot perquè el que més valora a la vida és la seva llibertat.

La historia de Poodle Springs comença amb un molt cínic Marlowe a qui no li agrada gens el control que la seva dona i la seva família intenten establir sobre ell; això sí, la vida “sentimental” sembla anar-li de primera. Els problemes de debò comencen quan decideix obrir una oficina de detectiu privat, i ho fa perquè necessita recuperar el seu estil de vida, per una banda, i guanyar-se el seu propi sou, per l’altra. Com vos podeu imaginar, això no agradarà gens ni mica a la seva família política, on s’ha vist mai que el marit de la seva hereva faci de “perdiguer”!

El seu primer cas se li presenta quan uns matons l’obliguen a visitar un criminal de la zona que regenta un saló de joc il.legal; aquest li demana que trobi un fotògraf que li deu uns doblers que necessita recuperar amb urgència. Quan Marlowe el troba, resulta que res no és el que semblava i la resolució del cas el durà a situacions ben problemàtiques.

La novel.la m’ha agradat molt, tot i que el començament semblava més de novel.la rosa; això sí, el cinisme amb que sempre parla Marlowe aviat t’ubica correctament. D’altra banda, es nota que Robert B. Parker coneixia a fons l’obra de Chandler i que havia captat a la perfecció el seu estil i l’essència del personatge, perquè en cap moment perceps el salt temporal (uns 30 anys) que hi ha entre l’escriptura dels primers capítols i la de la resta de la novel.la, realment sembla estar escrita, d’una tirada, per la mateixa persona. En fi, com tota l’obra de Chandler, és molt recomanable; a més, havíeu pensat mai veure en Marlowe casat?

Resultat d'imatges de Poodle SpringsLa historia de Poodle Springs va ser adaptada al cinema amb el títol de Poodle Springs (1998), amb direcció de Bob Rafelson, responsable entre d’altres de les pel.lícules El cartero siempre llama dos veces (1981) i El caso de la viuda negra (1987), dos bons exponents del cine negre. James Caan interpretava Philip Marlowe i Dina Meyer a la seva dona Linda (Laura a la pel.lícula).

Per cert, Robert B. Parker va escriure l’any 1991 la novel.la Perchance to Dream, seqüela d’El sueño eterno, amb gran èxit de crítica. Mai més no va publicar cap altra novel.la de Philip Marlowe. Com sabeu, aquest emblemàtic detectiu privat va tornar de la mà de Benjamin Black a La rossa dels ulls negres (The Black-Eyed Blonde, 2014), però això ja és una altra història (que, per cert, té la corresponent entrada en aquest blog). I l’any que acabam de tancar va tornar dur Philip Marlowe a les llibreries, amb la novel.la Only to Sleep (2018), escrita per l’autor britànic Lawrence Osborne.

Expediente 64. Jussi Adler-Olsen

Ja és la segona vegada que llegesc una novel.la de Jussi Adler-Olsen després de veure la pel.lícula que l’adapta, i les dues vegades m’ha passat el mateix: la pel.lícula ha estat molt bona, amb una trama molt interessant (aquesta més que l’anterior), una posta en escena de molta qualitat i unes actuacions brillants dels seus protagonistes; però la novel.la ha superat la pel.lícula i, a més, com vaig dir l’altra vegada, la pel.lícula ha canviat tantes coses de la novel.la que pareixen dues històries diferents. Potser en Jaume fill meu ho hauria d’estudiar com a constatació que adaptar una novel.la al cine no vol dir (o no implica) copiar literalment la novel.la, sinó més bé captar l’essència de la història i després plasmar-la amb el llenguatge cinematogràfic.

Resultat d'imatges de pelicula expediente 64Si amb El mensaje que llegó en una botella (la novel.la) i Redención: Los casos del Departamento Q (l’adaptació cinematogràfica), els crims i la resolució de la trama coincidien (no tant el desenvolupament de la trama), amb la novel.la que he llegit ara, Expediente 64 (Journal 64, 2010; ed. MAEVA, 2013; 510 pàgs.), i la seva adaptació, Expediente 64: Los casos del departamento Q (què be que mos segueixin recordant que la pel.lícula forma part de la sèrie del Departament Q), les diferències han estat encara més notables, no tan sols en el desenvolupament de la trama, sinó també en els diferents crims i en la resolució, i fins aquí puc parlar.

Carl Mørck i els seus ajudants Assad i Rose investiguen, entre d’altres, el cas de diferents desaparicions que daten de fa 23 anys. Encara que d’entrada no ho pensen així, aviat veuran que les desaparicions estan relacionades entre sí. I, de totes elles, destaca la de Nete Hermansen, una dona que de jove va passar per experiències molt traumàtiques però que, al final, va aconseguir refer la seva vida.

La investigació els condueix cap a la figura d’un prestigiós metge, fundador d’un partit polític de caire ultradretà. Aquest partit propugna l’eugenisme per tal d’assolir la puresa de la raça (vos sona?).

A mesura que l’equip de Mørck avança en les seves investigacions, descobrirem un vergonyós fet (real) del passat de Dinamarca del que ningú no hauria d’estar orgullós, parlem-ne. L’illa de Sprogø és actualment un punt de suport del pont de Gran Belt, que uneix les illes daneses de Fionia i Selandia; aquest pont és el tercer pont penjat més llarg del món: d’una longitud total de 16 Km, la part que “penja” s’estén 1.62 Km.

Resultat d'imatges de puente del gran belt dinamarcaEntre 1923 i 1961, aquesta illa va ser una de les seus d’una institució mental per a dones, o això és el que figurava que era perquè, en el fons, era una terrible presó per a dones “indesitjables”: malaltes mentals, prostitutes, mares fadrines, joves embaraçades,… Allà se les torturava, se’ls practicava avortaments no desitjats, i l’única manera que tenien de sortir de l’illa era sotmetre’s a una esterilització forçada. Quan a principis dels 60 es va tancar la institució, tot va caure en un més que desitjat oblit, però Jussi Adler-Olsen, que n’havia sentit a parlar quan era petit, ha volgut amb aquesta novel.la denunciar aquest fet i, per això, ha vestit aquesta història real per convertir-la en la novel.la que comentam.

Al final, no sense posar-se en greu perill, els nostres protagonistes aconseguiran treure’n tot l’entrallat… del cas Hermansen, que ja he dit que tenen altres casos damunt la taula, dels quals no en parlaré. Com ja he comentat, es tracta d’una molt bona novel.la, altament recomanable, com totes les de la sèrie (i, de fet, totes les de Jussi Adler-Olsen) que he llegit. Per cert, Mallorca és molt present a la novel.la, ja que cap allà vol partir Nete Hermansen, de manera que, de tant en tant, la novel.la cita la nostra illa.

Núvol

Per xerrar de llibres i altres coses

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

LLIBRES & ROSELLES

Lectures i ressenyes

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: