Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel.la negra’

Círculos cerrados. Viveca Sten

Resultat d'imatges de Círculos cerrados. Viveca StenCírculos cerrados (I Den Innersta Kretsen, 2009; MAEVA, 2017; 382 pàgs.) és la segona novel.la que Viveca Sten (Estocolm, 1959) dedica a l’inspector de la Policia Judicial Thomas Andreasson, de la comissaria de Nacka (Estocolm), i Nora Linde, advocada i amiga de la infantesa de Thomas. Per aquelles coses que passen, és la quarta publicada aquí, i la tercera que llegesc.

He de dir, per aquells que m’acusen de fer sempre ressenyes positives, que la d’avui no ho serà massa. I és que, de les tres llegides, aquesta novel.la és la que m’ha agradat menys, quasi diria que m’ha decepcionat. La trama policíaca és, com a poc, secundària, la novel.la abunda més en les relacions humanes: amors, desamors, violència de gènere, relacions extramatrimonials, amors platònics,…, que en la investigació policial pròpiament dita. A més, la resolució del cas és poc menys que previsible, i una suposada sorpresa final… bé, ja l’hem intuït bastantes pàgines abans que la desvetllin.

D’altra banda, l’habitual binomi format per Thomas i Nora aquí no és tal: mentres Thomas es dedica a la investigació, Nora ha de lidiar amb els seus problemes de parella. I, per acabar, el final no té res de trepidant, una característica que a les altres dues novel.les que he llegit els afegia un plus molt important. En fi, no he disfrutat massa, que diguem.

Això sí, com que Viveca Sten sap escriure molt, tot el que he comentat està molt ben explicat, de manera que, si el que cercau no és una novel.la policíaca sinó una novel.la de relacions humanes immersa en un cas policíac, no vos decebrà. Si, en canvi, cercau una novel.la negra típica dels països escandinaus on, sabent que la part humana és molt present, la trama policíaca és potent, vos sentiren una mica decepcionats. Si, finalment, el que voleu és una novel.la policíaca de les diguem-ne més clàssiques, idò què feis? vos heu equivocat d’autor.

Resultat d'imatges de sandhamnPerò bé (ara surt la meva fibra positivista), com que ja coneixem els personatges d’altres novel.les (de fet, només els hauríem de conèixer d’una novel.la, la primera), i mos cauen bé, la lectura de la novel.la no és gens desagradable, ans al contrari. A més, com ja he dit en les meves anteriors ressenyes, l’entorn on es desenvolupen aquestes novel.les, l’arxipèlag d’Estocolm, és espectacular.

Resultat d'imatges de Círculos cerrados. Viveca StenEn fi, parlem de la trama. Just en el moment que està a punt de començar la famosa regata anual de la volta a Gotland, el vicepresident del Reial Club de Vela suec mor víctima d’un tret (no el de sortida, per cert). Quan Thomas Andreasson i el seu equip investiguen el mort, un reconegut advocat dedicat a la liquidació d’empreses en fallida, comencen a trobar un munt de persones que podrien tenir motius per acabar en la vida del prestigiós advocat. I totes tenen en comú que pertanyen a la classe alta de l’illa, un grup de persones que farien qualsevol cosa per mantenir l’estatus. Així, Andreasson es trobarà amb moltes dificultats per fer avançar la investigació. Però, com és d’esperar, al final se’n sortirà, i amb una resolució que no s’esperava gens.

Per cert, una vegada més Mallorca surt a una novel.la sueca; en aquest cas concret, se la cita en dues pàgines, la 206 i la 268.

Anuncis

La luz del diablo. Karin Fossum

Imatge relacionadaDesprés d’una aventura de ciència ficció, no hi ha com una bona novel.la negra (de fet, després de qualsevol llibre, fins i tot, després d’una novel.la negra, no hi ha com una bona novel.la negra). Així, per resumir una mica el procés d’elecció del llibre, aqui teniu això:

Estiu->ganes de llegir novel.la negra->llibreria de Berga->costum de comprar-hi un llibre->cerca aparentment infructuosa d’un llibre interessant->troballa d’un llibre de Karin Fossum->bon record de la lectura d’anteriors llibres de l’autora->compra d’aquest llibre->lectura d’aquest llibre

Resultat d'imatges de la luz del diablo karin fossumLa novel.la de la que parl és La luz del diablo (Djevelen holder lyset, 1998; DeBolsillo, 2017; 254 pàgs.), la quarta novel.la de la sèrie protagonitzada per l’inspector Konrad Sejer, que li va suposar l’any 2007 a Karin Fossum el premi Gumshoe a la millor novel.la negra europea. Es tracta d’una novel.la dura, molt dura, molt més del que ja ho són les altres dues que he llegit de l’autora (la segona de la sèrie, No mires atrás, i la tercera, ¿Quién teme al lobo?). El paper de l’inspector Konrad Sejer és molt secundari la major part de la novel.la, els protagonistes són dos adolescents, Andreas i Zipp, que es dediquen a fer malifetes: es burlen dels nins que troben pel carrer, cometen petits robatoris, s’engaten, en fi, accions d’aquest estil.

De forma paral.lela, la novel.la conté el relat, en primera persona, d’un aconteixement que canvia radicalment la vida d’una dona major que, com podeu suposar, acabarà convergint amb la trama principal.

Com he dit, la trama ens mostra les “aventures” delictives d’Andreas i Zipp, encara que, a poc a poc, aniran apareixent en la novel.la l’inspector Sejer i el seu equip. Els dos joves, després d’atracar una dona que passejava amb el seu fill d’un any, no queden del tot satisfets, de manera que, més tard, ja de nit, quan casualment veuen una dona major que torna a ca seva, decideixen entrar a la casa a robar. Mentres Zipp es queda fora vigilant, Andreas entra dins la casa… però no surt. Zipp, pensant que Andreas potser ha sortit per un altre lloc i ha partit sense dir-li res, se’n va enfadat cap a ca seva.

Quan passa el temps i no sap res d’Andreas, Zipp comença a estar molt preocupat pel seu amic, però no s’atreveix a denunciar la seva desaparició a la policia, ja que no podria explicar les circumstàncies que envolten el cas sense destapar el seu paper. Qui sí la denuncia és la mare d’Andreas, cada vegada més preocupada per la falta de notícies del seu fill. A mesura que passen els dies i se segueix sense tenir notícies d’Andreas, Zipp va embogint pel dilema de si hauria de parlar amb la policia de la casa on va entrar el seu amic i tocar-ne les conseqüències, o no dir res i acabar ofegat pel sentiment de culpa.

El final, realment truculent, ens farà arrufar el nas. En fi, com dic, és una novel.la molt dura, però està molt ben escrita. No vull (ni puc) dir res més, perquè no puc desvetllar cap detall de la resolució, tot i que, per desgràcia del lector, aquesta s’allarga durant moltes de pàgines.

Fría revancha. Dan Simmons

Resultado de imagen de dan simmons hard freezeFría revancha (Hard Freeze, 2002; La factoría de ideas, 2011; 288 pàgs.) es la segona novel.la (després de Fría venganza, ressenyada aquí) que el conegut autor de ciència ficció (seva és la sèrie iniciada amb Hyperion) Dan Simmons va dedicar al detectiu privat sense llicència Joe Kurtz, dins del gènere de la novel.la negra més dura.

Com ja vaig comentar en l’entrada dedicada a la primera novel.la, l’estil d’aquest autor és directe, sense complicacions; el que cerca és el pur entreteniment, i jo en som testimoni (per partida doble) que ho aconsegueix.

Resultado de imagen de fria revancha dan simmonsEn aquesta novel.la, Joe Kurtz ha d’esquivar els assassins que li envia Petit Jaco Farino, excompany de presó de Kurtz i hereu de la familia Farino, amb qui se les va tenir Kurtz a l’anterior novel.la. A més, la germana de Farino, Angelina, acaba de tornar de Sicília amb uns plans que no convenen gens a Kurtz. D’altra banda, un violinista moribund vol contractar Kurtz perquè trobi el criminal que va matar la seva filla fa 20 anys; aleshores l’assassí va simular la seva mort però, ara, el violinista creu haver-lo vist a l’aeroport de la ciutat, i està disposat a dedicar els darrers dies que li queden de vida a trobar-lo i matar-lo. Encara que al principi Kurtz no accepta el cas, quasi sense donar-se’n compte s’hi troba implicat, i comença la cacera de qui resulta ser un despietat assassí en sèrie, expert en desaparèixer sense deixar rastre.

Però no tot acaba aquí, Angelina vol acabar amb Emilio Gonzaga, un altre mafiós de la zona, per poder augmentar el seu poder. Així, demana ajuda a Kurtz i, quan ell s’hi nega, li explica un fet que provocarà que Kurtz accepti ajudar-la sense condicions.

Com vos podeu imaginar, al final tot convergeix amb un desenllaç trepidant, amb molta acció i molta violència. En fi, ja ho he dit abans, pur entreteniment.

Más allá del invierno. Isabel Allende

20170705_125234

Ed. Plaza & Janés, 2017. 349 pgs.

La cita d’Albert Camus  (a Retour à Tipasa, 1952) “Au milieu de l’ hiver, j’apprenais enfin qu’il y avait en moi un été invincible” (enmig de l’hivern vaig aprendre a la fi que hi havia dins meu un estiu invencible) escrita al principi de la novel·la és el missatge que transmet l’autora en aquesta història on els personatges principals pateixen degut a  vivències passades força traumàtiques.

Una forta tempesta de neu a New York i un fet fortuït junta tres persones: una xilena, una jove de Guatemala il·legal i un professor universitari madur alcoholitzat. A partir d’aquí comença el “thriller” (gènere gens habitual en Isabel Allende). Un dels temes transversals de la novel·la és la problemàtica dels emigrants d’Amèrica Llatina cap a Amèrica del nord.

Recomano aquesta novel·la i no tan sols pel fet que et manté en tensió constant, sinó també perquè les vides dels emigrants tenen noms i els hi poses cara. Et fiques en la pell d’aquestes persones en la vida real i això t’obre una altra perspectiva.

 

 

Un baile en el matadero. Lawrence Block

Resultado de imagen de un baile en el matadero lawrence blockUn baile en el matadero (A Dance in the Slaughterhouse,1991; La factoría de ideas, 2006; 384 pàgs.) és la novena novel.la protagonitzada per Matthew Scudder, un en altres temps brillant (encara que no sempre totalment honrat) policia de Nova York, a qui un maleït succés el va convertir de la nit al dia en expolicia, exmarit, expare i tremendament alcohòlic. Actualment ha deixat, de moment, el problema amb la beguda, assisteix tant com pot a sessions d’Alcohòlics Anònims, viu en un hotelet, i exerceix d’investigador privat sense llicència, però amb bons contactes amb algun excompany seu de la policia. La novel.la li va reportar a Lawrence Block el premi Edgar de l’any 1992 a la millor novel.la, i va aconseguir també una nominació al premi Shamus.

Quan el matrimoni Thurman arribava a ca seva va veure que s’estava produint un robatori en el pis de baix del seu i, quan els atracadors els veren, els ficaren dins del pis que robaven i els atacaren; la dona va ser violada i posteriorment assassinada, mentres el marit era brutalment agredit i, potser, donat per mort. Tot i això, el germà de la morta no ho veu gens clar, i vol contractar Scudder perquè creu que tot va ser un muntatge del seu cunyat per acabar amb la vida de la seva germana.

Resultado de imagen de un baile en el matadero lawrence blockLa novel.la comença amb Matthew Scudder i el seu amic Mick Ballou assistint a un combat de boxa en un pavelló nou situat en un barri degradat de Queens. El motiu, investigar el cas anterior, ja que el marit de la morta és un executiu de la cadena per cable que està transmetent el combat i es troba en el recinte. Scudder, quasi sense voler, observa un pare i un fill que seuen en una de les primeres files; un gest afectuós del pare cap al fill li produeix una sensació com de deja-vu, sense que acabi de saber d’on li ve el record.

Tot i que segueix investigant el cas Thurman, el seu cap no deixa de donar voltes a l’escena paternofilial que va veure en el combat de boxa, fins que, al final, se li encén la llumeta: fa sis mesos un company d’una sessió d’Alcohòlics Anònims se li va acostar i li va demanar que es miràs un video que havia llogat en un videoclub. La cinta era de la pel.lícula Doce del patíbulo i, així, acompanyat per la seva amiga Elaine, Scudder va començar a mirar la brillant història dels dotze condemnats a mort que es posen a les ordres de Lee Marvin en una missió suïcida contra un grup de comandaments nazis; més o menys als quinze minuts, la pantalla es va quedar totalment negra i, immediatament, la cinta es va convertir en una gravació de les anomenades snuff movies. Va investigar aquest cas una temporada, però no va aconseguir cap resultat positiu, de manera que el va anar apartant, altres casos el mantingueren ocupat fins que ara, tant de temps després, un gest d’un pare cap a un fill li ha fet recordar tot el malson.

Un baile en el matadero és una molt bona novel.la; m’atreviria a dir que, de totes les que he llegit de la sèrie, és la que més s’acosta a les excel.lències de la millor (per a mi), Ocho millones de maneras de morir. La trama, doble però òbviament relacionada, és molt bona, encara que he d’advertir que conté alguns passatges realment durs; els personatges són brillants, el d’Scudder, insuperable, així com la seva relació amb la gent que l’envolta; els diàlegs, magnífics, com la conversa profunda entre Scudder i Ballou, que dura tota la nit fins a la matinada següent; i el final és dels que perduren en la memòria, és d’una cruesa i espectacularitat excepcionals, allà serem conscients dels canvis que ha anat experimentant Scudder al llarg de tots aquests anys.

Com sempre que parl d’aquesta sèrie de novel.les, he d’acabar amb una recomanació: llegiu les magnífiques novel.les de Matthew Scudder, obra del brillant Lawrence Block!

Falcó. Arturo Pérez-Reverte

Resultado de imagen de arturo perez reverte falcóFeia anys que no llegia cap novel.la d’Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951). Vaig devorar les seves primeres novel.les, començant per l’entretinguda La tabla de Flandes (1990), la seva tercera. M’agradaren molt El húsar (1986), El club Dumas (1993), Territorio Comanche (1994), Un asunto de honor (1995), La piel del tambor (1995), La carta esférica (2000) i La Reina del Sur (2002). Fins i tot El capitán Alatriste (1996) me va parèixer bona; però El pintor de batallas (2006) me va resultar insofrible, cosa que va fer que deixàs de llegir aquest escriptor… fins ara. A la passada Fira del llibre vaig veure Falcó (Alfaguara, 2016; 291 pàgs.) i, no sé ben bé per què, potser per nostàlgia, la vaig comprar. I tanta sort! M’ha agradat molt!

La novel.la està ambientada a l’any 1936, en els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, i el seu protagonista és Lorenzo Falcó, excontrabandista d’armes, espia sense escrúpols, agent dels serveis d’intel.ligència (tal com se’l descriu en el llibre); jo el descriuria com una espècie de James Bond, més dels darrers que dels primers, bevedor, fumador, jugador, caradura, femellut, poc obedient, expert en armes i en lluita, assassí sense remordiments… fins i tot en la seva relació amb les dones s’hi sembla, tot i que aquesta novel.la, no entenc molt bé per què, explicita molt les seves trobades sexuals.

Quan llegia les primeres pàgines em va assaltar un dubte: prendrà part aquesta novel.la per algun bàndol? Aviat se’m va fer clar que no, només cal veure com se’ns explica la curiosa relació de Falcó amb el seu cap, conegut simplement com l’Almirall, un antic capità de navili que havia organitzat els serveis d’informació per a la República en el Mediterrani Oriental. Quan es conegueren, Falcó actuava com intermediari en un assumpte de tràfic d’armes destinades a l’IRA. Llegiu la declaració d’intencions de la novel.la sobre Falcó:

Se conocían desde que Falcó traficaba por su cuenta y el Almirante había tenido que optar entre liquidarlo o incorporarlo a su servicio. Al fin, tras una noche de vodka, cigarros y conversación en el puerto rumano de Constanza —cerca del barco donde Falcó estaba a punto de estibar un cargamento de veinte ametralladoras Maxim rusas—, el Almirante había decidido reclutarlo para la entonces joven República; así como más tarde, en vísperas del 18 de julio, lo reclutó para la sublevación contra esa misma República. Sabiendo, por supuesto, que si las lealtades del propio Almirante hubieran sido otras, igual habría podido convencerlo para unirse al bando contrario. El único comentario de Falcó al plantearle lo del golpe militar había sido: «¿Estamos a favor o en contra?».

Aquest altre fragment ens mostra clarament quins són els ideals de Falcó:

… La guerra de Lorenzo Falcó era otra, y en ella los bandos estaban perfectamente claros: de una parte él, y de la otra todos los demás.

La novel.la explica molt bé la tragèdia que representa una guerra civil: qui eren els teus veïnats poden acabar essent els teus botxins, de la nit al dia pots passar de ser un respectat membre de la comunitat a un fugitiu a qui mataran sense contemplacions si t’agafen. En fi, la vida com a concepte perd bona part del seu significat. I en aquest món es mou Falcó a qui, encara que treballi per a ells, més d’un alt càrrec nacional el voldria veure mort.

L’Almirall envia Falcó a la zona roja perquè dirigeixi una perillosa operació de rescat d’un personatge (real) important per als nacionals que es troba tancat en la presó d’Alacant. Per a això, haurà de col.laborar amb tres falangistes, els germans Montero i, sobretot, Eva Rengel, amb els que planificarà l’assalt a la presó. Però Falcó haurà d’obrir molt els ulls ja que, en temps de guerra, tot s’hi val, i un petit error o una paraula de més pronunciada en un lloc equivocat pot significar la diferència entre la vida i la mort.

La veritat és que he trobat la novel.la molt interessant, plena d’emoció i aventures, fins i tot diria que educativa. L’únic trist de tot això és que la trama ens toca molt de prop, cosa que li dóna una dimensió tràgica.

Per cert, no m’extranyaria gens que la història acabàs convertint-se en una nova adaptació al cine o a la TV d’una novel.la de Pérez-Reverte, material suficient n’hi ha.

El domador de leones. Camilla Läckberg

Resultado de imagen de el domador de leones camilla läckbergPrimer de tot, he de comentar que quan he acabat la novel.la i he entrat en el blog, m’he sorprès molt quan he vist que ningú no havia fet una ressenya d’aquesta novel.la, tot i que dues persones del blog (Mercè i Thabis) l’inclogueren dins de les seves respectives entrades de Millors llibres de 2015-16. Per cert, quina curiositat, cada un dels dos va fer la seva entrada un mes just després del seu corresponent aniversari. En fi, tornem al que interessa. Com que no hi ha ressenya feta, ja faré jo l’entrada, tot i que, com sabeu, és una tasca que em costa molt 🙂 ; en fi, tot sigui pel blog.

El domador de leones (Lejontämjaren, 2014; MAEVA, 2015; 397 pàgs.) és una bona novel.la negra, molt allunyada d’aquells inicis en què algú (Thabis) titllava aquestes novel.les com pertanyents al gènere rosa/negre, o negre/rosa. La veritat és que aquest terme ja està ben superat, aquesta novel.la cau perfectament dins la categoria de novel.la negra, i conté algunes descripcions certament dures, de les que costa fer fugir del cap. Però bé, què hi farem, aquest és un dels perills de llegir novel.les d’aquest gènere.

Una vegada dit això, he de comentar que la trama és excel.lent, molt ben duita, dins l’estil habitual de l’autora d’anar contant la història principal alternada de tant en tant amb petits capítols on explica una història del passat, construint així dues trames paral.leles que, òbviament, acabaran convergint. A més, la novel.la conté algunes sorpreses que li donen interès, i el final, potser no tan trepidant com d’altres vegades, no decep gens, encara que potser es podia esperar alguna cosa més. En resum, repetesc que es tracta d’una bona novel.la.

Si hagués de posar-li algun emperò, aquest seria la ja coneguda afició de Camilla Läckberg pels cliffhangers, aquest recurs literari consistent en acabar un capítol amb alguna cosa pendent, que els protagonistes del capítol aclareixen però que els lectors ens quedam amb les ganes de conèixer. Aquest recurs, molt habitual en els bestsellers més tradicionals, té un perill: si se n’abusa, pot arribar a confondre el lector ja que, quan a la fi se li explica allò que havia quedat pendent, potser ja no recorda de què anava tot plegat. He de dir, de totes formes, per ser just amb Läckberg, que ella domina aquest recurs a la perfecció i, tot i que m’ha molestat en més d’una ocasió, la veritat és que l’utilitza més com una manera de contar la història que per mantenir el lector aferrat al llibre. En fi, què seria una ressenya d’una novel.la de Läckberg sense comentar els cliffhangers!

Resultado de imagen de el domador de leones camilla läckbergLa trama comença de manera esgarrifosa, amb un atropellament: una atlota amb greus ferides es planta de sobte enmig d’una carretera i un cotxe que passava per allà no la pot evitar i l’atropella; a conseqüència de les ferides produïdes per l’accident, la jove acaba morint. Aviat s’identifica el cos, i resulta esser el d’una atlota que havia desaparegut sense deixar cap rastre fa quatre mesos, quan tornava de l’escola d’equitació local. La gravetat de les ferides que presentava en el moment de produir-se l’atropellament fan pensar que qui les hi va infligir ha de ser un sàdic molt perillós. L’inspector Patrik Hedström i el seu equip habitual es fan càrrec de la investigació.

Paral.lelament, la dona de Patrik, l’escriptora Erica Falck, està investigant un assassinat comès fa molts d’anys, quan un pare de família que maltractava la seva dona i els fills va ser mort a ganivetades. La dona va ser acusada del crim, i des d’aleshores està internada en un psiquiàtric. Erica pensa que hi ha alguna cosa que no quadra, i vol escriure un llibre sobre aquest cas. Per això, fa contínues visites a la vídua, però al principi la dona es mostra molt reticent a parlar del que va passar; a poc a poc, Erica aconsegueix que la dona li expliqui algunes coses, però no pot evitar pensar que li amaga algun secret terrible.

Indefectiblement, les dues trames acabaran convergint, d’una manera ben sorprenent. En fi, es tracta d’una bona novel.la, entretenguda, ben escrita i addictiva, de les que es llegeixen ràpidament.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: