Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novel·la francesa’

Una dolça cançó. Leila Slimani.

“El nadó va morir.Al cap només d’uns quants segons. El metge li va assegurar que no havia patit. El van ficar en una bossa de color gris i van fer lliscar la cremallera sobre el cos desarticulat que flotava enmig de les joguines. La petita encara era viva quan va arribar l’ajuda.”

Així comença Una dolça cançó, amb dos nins que moren violentament. Aquestes primeres línies són les més dures i tal vegada a algun lector el tiri enrera, però ja està, això és tot. Un cop sabem com acaba la història, tota la novel.la serà el recorregut per arribar fins a aquest final. O sigui que, com a Crónica de una muerte anunciada, per posar un exemple, l’autor opta per alliberar-nos de la intriga de saber com acabarà tot per una altra intriga tal vegada més complexa per qui vol mantenir l’interès del lector,  la d’explicar com s’ha arribat fins aquí.

Resultat d'imatges de una dolça cançó

181 pàgine

I l’autora ho fa amb una descripció dels personatges acurada i precisa amb  la història d’una parella a Paris, que cerca i troba l’ajuda per a cuidar de la seva filla petita. La cuidadora que finalment es quedarà vindrà proveïda de les millors referències, pel que fa a responsabilitat i abnegació per a la feina.

La contractació d’aquesta dona permet a la parella desenvolupar les seves professions, advocada ella, músic ell, de tal manera que la cangur cada vegada serà més imprescindible a la seva vida: a part de cuidar la filla i el fill petit que vindrà més tard, els farà el menjar i els arreglarà la casa. Una assistenta, vaja, que esdevindrà part de la família i de qui cada vegada dependran més.

Però el lector també coneixerà la vida d’aquesta persona, absolutament desconeguda per als seus empleadors després de tant de temps. D’una banda la parella en té prou amb les seves pròpies vides, i de l’altra quan n’han volgut saber alguna cosa , es topen amb una ferma reserva i discrecció que fa que no ho tornin intentar. Aquesta vida serà una vida de soledat, amb una filla que viu allunyada, sense relacions socials…i aquí tenim uns dels temes de la novel.la.

De fet, tracta d’això: del preu de l’èxit professional i de la invisibilitat i la soledat en la nostra societat. L’evolució dels personatges, està tractada amb credibilitat i és la part més interessant de la novel.la.  També hi apareixen altres temes secundaris com la immigració, amb el personatge de la Wafa sobretot.

No puc fer altra cosa que recomanar-vos-en la lectura. Són 181 pàgines en l’edició catalana. La novel.la guanyà el premi Goncourt l’any 2016. ja sabeu que hi tenc tirada, a alguns premis. Leila Slimani, nascuda al Marroc, està intal.lada a París i aquesta és la seva segona novel.la. un gran èxit per a una autora tant novella.

 

Anuncis

Mathias Énard. Brúixola

A l’hora de triar una nova lectura són molts els motius que ens hi poden dur, des d’una recomanació que consideram fiable fins a una portada que ens crida l’atenció, un d’ells és el dels premis literaris. És també una tria nostra prestar-ne atenció a uns o a altres. El premi Goncourt francès n’és un, igual que l’Strega italià,  el Pulitzer nordamericà o el Booker per dir-ne només alguns. A casa nostra n’hi ha uns quants també, a mi personalment, més que al Sant Jordi li faig una mica de cas al premi Llibreter.
Brúixola és el Goncourt 2015 que ara ha arribat a nosaltres en català i castellà. El seu autor, Mathias Énard és resident actualment a Barcelona i ja duu

bruixola-mathias-enard

434 pàgines

unes quantes novel.les publicades. Enard és el que en diríem un orientalista, professor d’àrab i persa i d’això tracta essencialment la seva novel.la , molt adequadament titulada Brúixola, una brúixola una mica peculiar que surt a l’obra i que, trucada i simbòlica alhora, assenyala sempre a l’est.
Franz Ritter, un musicòleg orientalista vienès no pot dormir, espera els resultats d’unes anàlisis que li han de confirmar o no una malaltia greu. Durant aquesta nit d’insomni, i en les quatre-centes i escaig pàgines de la novel.la repassa la seva vida i especialment la seva relació intermitent amb Sarah de qui ha estat enamorat durant vint anys en les seves variades vivències a París, Viena, Estambul, Alepo, Palmira i Teheran.
Per la novel.la hi desfilen diversos personatges de la colònia d’estrangers a algunes d’aquests ciutats, quasi tots lligats al món acadèmic i a les ambaixades. També s’hi conten les aventures  d’alguns  personatges reals del segle XIX o principis del XX, pioners en la descripció del món oriental i objecte de seguiment dels nostres protagonistes. De rebot hi alguns esdeveniments històrics contemporanis dels quals en són testimonis els nostres protagonistes com per exemple la vida a l’Iran abans, durant i després de la revolucio. Inevitablement,  un personatge que ha viscut a Damasc, a Alepo, que s’han passejat per Palmira ha de reflexionar sobre la situació actual a Síria, com s’ha pogut arribar al DAESH, l’Estat Islàmic i altres aspectes de la crisi actual entre Occident i Orient i sobretot dels desastre cultural i social que s’està vivint en aquelles societats.

Però la novel.la és també una completa enciclopèdia de les relacions entre Occident i Orient i no només de la influència mútua que hi hagut a través dels segles sinó de com aquesta influència és la que ha modelat la imatge que tenim els uns dels altres. L’autor s’hi esmerça molt a demostrar-ho i nega la visió que ens han venut de dues cultures absolutament separades. La documentació per fer això és aclaparadora, les referències culturals són constants. Des de la peripècia del descobriment britànic de Les mil i una nits al segle XIX i com condicionà la imatge d’Orient per als occidentals i per als propis orientals, o com el famós quadre de Coubert L’origen del món  va ser un encàrrec d’un sultà otomà o les visites que feren escriptors i músics a Estambul o  històries de Flaubert, Balzac, Goethe, Dickens, Wagner,  Mendelsson i tants altres, i el mateix d’autors i obres de l’altra banda que a mi particularment em resulten totalment desconeguts. El llibre és ple de guerres, aventures, filòsofs, polítics i militars i invariablement, sempre, la història de Sarah que condueix i domina  els pensaments de Franz.

El narrador descabdella una mena de monòleg interior al llarg de tota la nit, sota els efectes de l’opi que es pren per disminuir el seu dolor, un tema duu a un altre, una idea en desvetlla una altra i és així com van passant totes les vides i les vivències que us comentava més amunt. La història està contada d’una manera molt intel.ligent i passa amb habilitat de la intimitat a l’erudició que comentava més amunt.

No us enganyaré, amb el seu caràcter enciclopèdic, aquesta no és ben bé una novel.la d’entreteniment. Aprendreu moltes coses que no sabíeu i us fara pensar sobre idees preconcebudes. Haureu de combinar la narració íntima, per cert amb un final excel.lent, amb tota la informació i les reflexions que us venen al damunt. Si sou curiosos no està de més tenir a ma un llapis per subratllar perquè segur que hi trobareu coses de les quals en voldreu saber més. Al final , quan tanqueu el llibre, tindreu la sensació que l’esforç bé ha valgut la pena, si més no això és el que us puc dir de la meva experiència. Ànims i atreviu-vos amb aquesta aventura oriental.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: