Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘novella italiana’

Elena Ferrante. Història de la nena perduda.

Ja està, s’ha acabat, i ja abans de la darrera pàgina  he pogut sentir la nostàlgia d’haver llegit una obra mestra de la literatura destinada a romandre a la memòria personal i la col.lectiva.El quart i darrer volum de la tetralogia de L‘amiga genial, la Història de la nena perduda (2014) que tantes hores de plaer ens ha donat, no desmereix gens el nivell anterior i clou el cicle amb la mateixa brillantor que  havia tancat els tres volums anteriors.

La primera meitat del llibre duu el títol de portada

cover_9788866325512_414_600.jpg

451 pàgines en la versió italiana. A punt de sortir en català. Ja s’han publicat les tres primeres.

 amb el subtítol de maduresa. Lenù es separa de Pietro per seguir Nino, amb qui tindrà una filla. Avantposarà l’amor idealitzat de joventut a qualsevol altra consideració i, a suggeriment de Lila, se n’anirà a viure de nou al barri sumant  així una doble desaprovació dels que l’envolten. La relació amb Nino es desenvoluparà com els altres personatges i els lectors preveien excepte la mateixa narradora. Ja se sap el tema de la ceguesa en l’amor, però si malgrat tot esperàveu algun tipus de sentimentalisme, oblideu-vos-en, Ferrante no s’allunya de la realitat i mai no vol fer-nos creure coses que no són. Per la seva banda Lila s’estarà amb Enzo, a qui no estima però respecta i amb qui tindrà també una filla. Aquesta època del doble embarás serà tal vegada la de més proximitat entre ambdues, quan  Lenù se’n va a viure al pis de damunt Lila..

La  mirada de Lenù, en part ingènua, en part objectiva és la de qui s’ha allunyat del barri geogràficament i socialment i  contrasta amb la de Lila, percebuda ja pels veïns  com una alternativa als camorristes Solara. Els temes quotidians i molt reals, la cura de tres filles, la feina, l’amant, la relació amb la família, conviuen amb la història d’Itàlia i la degradació de Nàpols i del barri perifèric on viuen. La drogoaddicció que per a Lenù havia estat un joc d’intel.lectuals esdevé als seus ulls una realitat punyent i el tràfic de drogues, els seus  propis germans treballant pels Solara, que ja eren els amos del barri ens recorda que tot sempre pot empitjorar més encara. Aquesta part acaba amb l’episodi que dóna títol al llibre i que marcarà part el comportament dels personatges a tota la segona meitat.

La segona part es titula Història de la mala sang (storia del cattivo sangue) i duu el subtítol de  vellesa. Recordem que el present de la narradora, des d’on s’escriu la novel.la, és als seixanta i pico d’anys. En aquesta part Lenù es trasllada a Torí i la relació entre les amigues esdevé més difícil. Lila  cada vegada es tanca més en ella mateixa a conseqüència sobretot dels fets del final de la primera part i esdevindrà més difícil i imprevisible tant per Lenù com per Enzo. Durant aquesta època Lenù es consolidarà com a novel.lista i participarà a la vida pública amb aparicions a la televisió  i col.laboracions amb  amb diaris i revistes, el que farà que sovint tingui problemes per a combinar la vida de mare amb els viatges.

Diversos dels personatges que havíem seguit fins ara cauen víctimes de la violència del barri i altres s’enfronten a presó. Al final  de tot podrem entendre perquè desapareix Lila a l’inici  del primer llibre i perquè Lenù havia decidir escriure aquesta història. Entre la dona que va desaparèixer al principi i la que coneixem ara després de quasi dos mil pàgines hi ha tot un món que és el que ens han anat explicant i hem anat vivint.

Per tant, com ja havia comentat a les ressenyes anteriors, ens trobam davant una obra de lectura molt recomanable, deutora del neorealisme en la seva descripció de la societat però allunyada del simple costumisme. És una novel.la plena de virtuts: l’amplitud de personatges que crea tot un món de diversos estrats socials i  culturals amb una gran riquesa de matisos. La relació de dependència de Lenù, que al mateix temps és l’estímul per a excel·lir com a contrapunt al voluntari tancament de la intel.ligència privilegiada de Lila, l’atenció a la vida real, la de cada dia, a com condiciona les altres activitats, la relació amb els fills, amb la família, l’anàlisi exhaustiu de les relacions amoroses… i com deia al principi de tot, l’amistat i la condició femenines. Per tot això i més, faríeu molt malament de deixar passar aquesta lectura, de la qual, això és segur, en sentireu a parlar molt encara.

 

 

Elena Ferrante. Història de qui fuig i de qui es queda.

M’acab de llegir amb gran plaer la tercera part d’aquesta història de les dues amigues, Storia di qui fugge e di chi resta, ben traduït en català Història de qui fuig i de qui es queda i  Las deudas del cuerpo (!) en castellà. Sense comentaris.

El tercer lliurament de la tetralogia titulada genèricament L’amiga genial és igual d’extraordinari i addictiu que els dos primers. Recordem que la primera part tractava la infantesa i l’adolescència fins als setze anys, el segon l’etapa de joventut i ara el tercer es centra en el temps d’enmig, en aquest cas al voltant dels trenta anys. Elena, Lenuccia o Lenù com li diuen, ha tingut molt d’èxit amb el seu primer llibre i està promesa amb Pietro Airota, de família culta i refinada, el pare professor de grec a la universitat i conegut dirigent del partit socialista, la mare col.laboradora de l’editorial milanesa que publica el llibre d’Elena,  i  la germana professora d’història de l’art a Milà també. Pietro aconseguirà una Càtedra de llatí a la Universitat de Firenze, malgrat la seva joventut, així que els plans de noces podran tirar endavant. Tot seria perfecte, i l’ascensió social d’Elena culminaria, si no fos perquè no sembla massa entusiasmada amb el casament i perquè torna a aparèixer Nino Sarratore, l’amor no realitzat de joventut. Tot i això, Elena Greco es casarà, tindrà dues filles i set anys de matrimoni. No serà fàcil lligar la vida familiar que no acaba de ser ben bé com ella es pensava, amb la cura de les filles i els dubtes de com reprendre la seva carrera literària.

382 pàgines

382 pàgines

L’altra part de l’amistat, Lina o Lila Cerullo,  tirarà pel dret, abandonarà el marit i acabarà treballant en una fàbrica d’embotits, el propietari de la qual és també part del passat de les dues amigues. Acabarà convivint amb Enzo , un antic company del barri amb el quan més endavant prosperarà treballant en la instal.lació dels primers ordinadors a les empreses.
El títol del llibre és molt acurat,  en els dos mons, el de qui ha fugit del barri i el de qui ha quedat.  En un veurem la situació política i universitària italiana de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, l’altre serà testimoni dels canvis i de la degradació que sofrirà el barri i la ciutat. Però hi ha molta interacció entre ells, alguns dels personatges pertanyen al potent partit comunista de l’època, d’altres són feixistes, i es dediquen a estomacar els comunistes agitadors a les portes de les fàbriques. N’hi ha que semblen seduïts per la lluita armada tipus brigate rosse.  De tot això no se n’escapa la universitat, on l’ambient revolucionari posa en seriosos conflictes Pietro i la seva manera d’impartir classes, ni el barri on els Solara, augmenten els negocis i cada vegada és més evident el que són . De la dependència dels Solara no es deslliuraran ni la pròpia família d’Elena ni la mateixa Lila.

Una vegada més, però, el més extraordinari de la novel.la és la manera directa i sincera de narrar i d’expressar l’evolució de la quotidianitat, la lluita interior del personatge narrador i el que narra dels altres, amb el que puguem intuir, sigui amb el seu comportament, el seu posat o les seves pròpies paraules. I estic pensant, evidentment en tot el que ens sembla que arribem a saber de l’altra protagonista, de la Lila, tan intel.ligent i al mateix temps tan mal de fer de saber quan és sincera i quan no ho és.

Elena sovint s’autoconvenç que actuarà de determinada manera,  quan el lector i tal vegada ella mateixa en el fons sabem que succeirà una altra cosa. S’ha dit que ens trobem davant una novel.la èpica a l’altura d’Anna Karènina, no sé si m’atreveria a dir tant, però alguna cosa hi deu haver quan la crítica és tan entusiasta per tot arreu. Elena i Lila, que és pràcticament la seva antagonista, contrària en quasi tot a ella, actuen amb decisió i assumeixen del tot les conseqüències de les seves accions.

La relació entre les amigues continua essent de subordinació d’Elena envers Lila fins al punt que Elena atribueix el seu mèrit d’escriptora a la inspiració de l’amiga i un moment determinat li arriba a dir que sense l’altra ella no seria res, encara que en un moment d’intimitat és Lila qui diu a Lenù una cosa similar.

Resumint una mica, algunes de les virtuts d’aquests novel.les són, d’una banda la descripció de Nàpols durant les darreres dècades amb un gran deute al moviment del Neorealisme italià i d’altra banda l’anàlisi i treball sobre els sentiments. Tot plegat és una obra d’art de gran nivell i una lectura que manté al lector atent i lamentant-se mentre veu que li queden poques pàgines per gaudir d’aquesta gran escriptora.
Les novel.les d’Elena Ferrante ja tenien prestigi a Itàlia aquests darrers anys però ha estat sobretot a partir dels grans elogis de la crítica anglosaxona que aquest cicle novel.lístic s’està convertint en un fenomen global i  està ascendint també a les llistes dels llibres més venuts.

Acabaré dient-vos que s’ha de ser molt bo per a poder mantenir l’atenció del lector durant tantes pàgines amb el relat de dues vides i de tot allò que les envolta. I com podeu suposar ja tinc sobre la taula el quart i darrer volum, el qual deixaré en suspens uns dies  per a gaudir una mica més de la deliciosa espera.

L’amiga genial. Elena Ferrante.

L’any passat vaig començar a sentir parlar d’una autora italiana que, tot i haver publicat ja unes quantes novel.les, no era encara massa coneguda per aquí fins que,  de cop,  va començar a sonar amb insistència per una tetralogia que estava rebent grans elogis dels lectors i la crítica internacional. Ara me n’acab de llegir el primer volum i la meva impressió és que l’haurieu de tenir en consideració. Jo per la meva part ja n’he encomanat el segon perquè no puc deixar de saber com continuaran les vides que s’hi conten.

Però anem a pams, Elena Ferrante és una autora pretesament napolitana, nascuda el 1943, de qui no sabem res, ni tan sols si és un home o una dona. Ha aconseguit mantenir l’anonimat després de escriure diverses novel.les, l’amore molesto,1992, I giorni dell’abbandono, 2002 i La figlia oscura, 2006 , un llibre de contes de nins, La spiaggia di notte, 2007, i un assaig, La frantumaglia 2003. En un pròxim lliurament, ja hi tornarem sobre el tema de l’autoria.
Us cont tot això perquè si bé en castellà s’havien publicat dues d’aquestes novel.les, en català no en teníem encara cap. No ha estat fins a l’èxit de l’amica geniale, 2011, el llibre que comentam avui, que el fenomen s’ha fet mundial. The New Yorker en va fer una crítica molt elogiosa el 2013, i a partir d’aquí tot ha estat un camí ascendent.

L’amiga genial és la història de dues amigues, Elena Greco (Lenù) i Raffaella Cerullo (Lila), totes dues intel.ligents, que ja de petites mostren una personalitat molt distinta, l’una és abassegadora, decidida i emocional  i l’altra depenent, imitadora, i  racional. L’entorn és un barri pobre de Nàpols als anys 50 del segle passat. El  llibre es divideix en  dues parts: la infantesa i l’adolescència.

D’una banda la novel.la és un retrat acurat sobre l’experiència femenina i de l’altra una visió realista i molt aguda de la vida al barris marginals napolitans de la postguerra. L’amistat infantil és tractada amb episodis esplèndids com el de la pèrdua de les respectives nines, en el sentit de pepes per als mallorquins, o l’escapada a través el tunel, que representa també la sortida per primera vegada del barri i el penediment i el retorn sota la pluja.

9788416457199

512 pàgines, curiosament l’edició italiana només en té 327 i la castellana  397.

L’adol.lescència marcarà més diferències entre les amigues, des del desenvolupament físic i la reacció que poden anar observant que suscita en els mascles, “i maschi” diu l’edició italiana, i també l’actitud davant l’escola i el coneixement. Els pare de Lila, sabater, no li permet seguir més enllà de l’escola elemental, en canvi el pare de Lenù, conserge a l’ajuntament, en contra del parer de la mare i empès per la mestra que va fins a casa seva a convèncer-lo, li permetrà estudiar l’educació mitjana i  anar a l’institut. Per a què us feu una idea del món que els ha tocat viure a les protagonistes, quan es planteja el tema de continuar estudiant, Lenù, narradora en primera persona de tota la història, comenta que no sabia que es pogués estudiar més enllà de l’escola. Les vides a partir d’aquí seran molt diferents però no l’amistat entre les protagonistes ni la influència que continua exercint Lila sobre Lenù.

La galeria de personatges del barri mereix un comentari a part. La psicologia dels amics i amigues de les diferents famílies del barri, des de la desequilibrada Melina i els seus dos fills Ada i Antonio, que esdevindrà mecànic, els germans Sarratore que també estudien a l’institut, les pròpies famílies de les protagonistes o la part potent del barri, els Solara, fatxendes i dominants,  o els Carracci, comerciants, els únics que els podran fer una mica d’ombra.
M’he d’aturar aquí, podria parlar del determinisme ambiental dels personatges humils, del món que se li obre a Lenù amb els estudis, de com evoluciona la seva amistat i el temps que passa, de l’educació sentimental…Us en recoman la lectura, us assegur que ho passareu molt bé. Si la vulgués qualificar li posaria cinc estrelles sobre cinc, que voldria dir: no la deixeu passar.

Antonio Manzini i altres gialli.

Ja sabeu que de tant en tant m’agrada llegir novel.la negra, de fet molt sovint he seguit els consells del mestre Jaume, el nostre expert en el gènere, gràcies al qual hem descobert tants d’autors. Això de gialli del títol ve perquè a Itàlia, del negre en diuen groc pel que fa a aquest tipus de narració. Tot ve d’una famosa col.lecció que tenia les tapes grogues com la nostra estimada La cua de palla.

Avui voldria ser jo qui us suggerís algun autor nou, Antonio Manzini i el seu inspector Rocco Schiavone, però abans permeteu-me comentar-vos un parell més de coses. Us vaig presentar Marco Malvaldi amb la seva sèrie del BarLume. La darrera novel.la que ha fet fins ara i que he llegit és Il telefono senza fili (2014). Segueix en la tònica anterior, la veritat és que fa somriure i et fa passar una bona estona com ja deia a la primera i única ressenya que en vaig fer. Se m’ha anat acumulant la feina com podeu veure i no hi estat a temps. Les històries del matemàtic convertit en barista, els quatre vellets xafarders que volen ajudar

Unknown.jpeg

192 pàgines

resolent casos, i la camarera vistosa, crec que no us l’havia citada abans, ofereixen un component lleuger i costumista molt d’agrair. El ancians fan un paper barreja de doctor Watson perquè Massimo-Sherlock pugui anar fent deduccions en veu alta i alhora de cor de tragèdia grega d’anar per casa. En aquest darrer lliurament el comissari Fusco ha estat substituït per l’atractiva comissària Martelli, i em dóna la sensació que aquesta incorporació donarà molt de joc. Ah! no us havia comentat que Massimo Biviani, el barista, és divorciat. I per acabar amb el tema, també ha estat interessant l’evolució del comissari Fusco durant les quatre primeres novel.les. A la primera semblava que la cosa aniria cap al dibuix del superior fatxenda i inútil que hem vist diverses vegades, recordeu si no els superiors que té el comissari Brunetti a la Venècia de Donna Leon, però després va anar millorant. Si bé no tenia l’agudesa deductiva de Massimo, un poc de ganes de figurar sí que en tenia, però també sabia escoltar i fer cas de les teories del protagonista. Fins i tot diria que a la quarta novel.la, La carta piu alta (2012) és tractat amb una certa estimació i tot per l’autor.
Una altra adquisició que he fet de fa poc és la de Francesco Recami amb La casa di Ringuiera (2011). No he trobat que fos publicat en català o castellà, o sigui que només us el citaré per si un dia d’aquests

Unknown-1.jpeg

224 pàgines

el publiquen i no pugueu dir que no us en vaig dir res. Bé, es tracta d’un entreteniment amb tocs d’humor. Hi ha un cas, un investigador amateur i això de les cases de ringuiera fa referència a unes cases populars a Milà construïdes per a la classe obrera a principis del segle XX que tenen un pati central i on la gent pot observar els veïnats. Un poc a l’estil de La finestra indiscreta, vaja! L’element social i costumista també hi tenen un paper preponderant.

 

I si heu tingut paciència per arribar fins aquí, us parlaré de la nova troballa que crec que haurieu de tenir en compte. D’aquest autor sí que hi ha traducció en català i castellà, si més no de les dues primeres novel.les d’aquesta sèrie que són las que us comentaré.

manzini_antonio

Antonio Manzini

El vicequestore Rocco Schiavoni es presenta a Pista nera (2013) aquí Pista negra (2015). Es tracta d’un comissari, ( es veu que ara s’ha de dir vicequestore, de fet a ell tothom li diu comissari i ha de corregir els seus interlocutors contínuament ) transferit des de Roma a la Vall d’Aosta fa quatre mesos per una conducta, diguem-ne inapropiada o que va molestar a algú, i no us vull dir més. Per a que us feu una mica d’idea, la Val d’Aosta es troba

Unknown-3.jpeg

273 pàgines

als Alps al costat de la frontera suïssa i prop de la francesa on la gent va a esquiar Per a un romà sofisticat és un exili difícil de dur i ell no ho té molt acceptat encara.
Schiavone és un policia al límit de la legalitat i alguna vegada d’un poc més enllà d’aquest límit. Un tipus dur amb un cert grau d’amargor el motiu del qual ve del passat i potser el coneixerem al llarg de la novel.la. Suporta poca gent, els superiors el tenen per un personatge poc ortodox, però en coneixen l’historial i saben que és capaç de resoldre casos complicats. És un personatge que aprecia els capaços i menysprea  els inútils.
A Roma era una estrella emergent però, com us deia abans, alguna cosa es va tòrcer i aquí està ara entre la neu i el fred investigant el cas d’un cadàver cobert per la neu a la pista negra d’esquí, la difícil per si no ho sabíeu, que és esmicolat per la màquina que estava condicionant la pista per l’endemà. El conductor quasi s’esvaeix el pobre quan veu el que ha passat i quan arriba la policia es troba en una situació complicada perquè el mort és inidentificable de moment. L’escena final amb tot el poble reunit a l’església és una situació molt clàssica i no sé si us agradarà, però bé, no es pot dir que no tengui precedents. En definitiva, es tracta de la presentació del personatge.
La novel.la està molt bé, tant que també m’he llegit la segona, La costola di Adamo (2014) La costella d’Adam (2015). Més dura, amb una trama ben travada i que tracta el tema tristament d’actualitat.

Unknown-4.jpeg

284 pàgines

Una dona apareix penjada a casa seva, sembla un robatori amb violència però per Schiavone la cosa no està tan clara. I no us diré més. D’altra banda, tornarà a sortir el motiu que el va obligar a aquest exili alpí, tema que s’havia insinuat a la primera novel.la però sense massa detalls. Ara en sabrem bastant més coses.
El personatge surt enriquit d’aquest segon lliurament i confirma que valia la pena insistir amb ell. Continua essent cínic i maleducat però també té molta personalitat i en el fons es guia per  un codi moral molt personal.
Els personatges secundari també continuen presents. Italo Pierron, el seu company, capaç i a qui respecta i la inspectora Caterina Rispoli, Unknown-5.jpegmolt eficient i atractiva. Tots dos adquireixen nous matisos i, és clar, continuen els inútils i quasi caricaturitzats i a qui tracta a coces, els policies  Deruta i D’Intino. Hi tornen a aparèixer el forense Fumagalli (perquè els forenses a les novel.les i les sèries sempre tenen una personalitat tan marcada?) i el jutge Baldi.
En fi, hi ha dues novel.les més amb aquest personatge i , vaja, em sembla que us agradaria. No és el primer inspector malhumorat i malparlat que coneixem. Us encoratjo a llegir-lo i ja em direu coses.
Hi ha més novetats negres italianes en el panorama literari però haureu d’esperar encara una mica. De moment jutgeu si voleu afegir Schiavone a Brunetti o Montalbano, ja uns clàssics.

 

Lectures de l’estiu 2015.

Fa estona que no escrivia al blog i després de l’estiu se m’han acumulat moltes lectures que m’agradaria compartir amb voltros, o sigui que inauguraré un nou tipus d’article, el que és conseqüència de no fer les ressenyes al seu moment. M’agradaria comentar-vos què m’he llegit durant els mesos de juliol i agost de 2015 i els darrers dies de juny. Crec que algunes d’aquestes lectures són bastant recomanables. Comencem doncs.

L’estiu va començar amb el darrer Michael Connelly traduït, La caja negra , una novel.la negra excel.lent com quasi totes les del seu autor.  Vaig fer el comentari pertinent a la ressenya que havia fet l’amic Jaume ja fa temps, allà se us explica perquè us l’heu de llegir. Ja ho he dir moltes vegades però ho tornaré a dir:  ens ho passam taaaant bé amb aquest mestre del gènere…
Així de negre o negre-bestseller, a part de La noia del tren, que és la darrera 314083_10150931465602705_871928786_n1ressenya que vaig fer, ara ja al final just abans de la reentrée acadèmica, m’he llegit de John Katzenbach El psicoanalista,(517 pàgines) per una recomanació que em varen fer. La novel.la és qualificada de thriller i he observat que també està citada al blog amb comentaris elogiosos si bé no hi ha una ressenya pròpiament dita. És bastant original en el seu plantejament i he llegit que se n’està preparant una versió cinematogràfica, cosa bastant lògica. M’estranya que ningú no ho hagi fet encara. Té tots els elements per esser una pel.lícula comercial d’èxit.
He perseverat amb Marco Malvaldi i m’he llegit el tercer i quart lliurament de la sèrie del Barlume, Il re dei giochi (2010) i La carta piu alta (2012). Són llibres que continui trobant divertits amb uns personatges molt simpàtics. És novel.la deductiva-costumista i amb humor, ah! i senzilla.
D’italians m’he llegit també un autor molt recomanable, Marcello Fois Memoria del vuoto (memòria del buit) (218 pàgines). L’autor és sard i explica una història d’un al.lot de poble que passa per la I Guerra Mundial, torna a Sardenya i per diverses raons es convertirà en un personatge fora de la llei. Està basada en la vida d’un bandoler real de la primera meitat del segle XX i és una novel.la excel.lent i excel.lentment explicada. thumb_474__4
Amb misteri però tocant altres gèneres, Sicilia sense morts (318 pàgines), de
Guillem Frontera, on un president de govern autonòmic de les Illes Balears,José Antonio Bergas, rep un paquet amenaçador amb una rata morta a dins. Es tracta d’una novel.la de sàtira política i social, molt ben escrita on el joc afegit pels que coneixen la realitat mallorquina és endevinar quins personatges tenen semblances amb la realitat. Molt recomanable.
L’altra novel.la amb misteri és El llegat de la serp ( 523 pàgines) de Jeelllegatdelaserpssica Cornwell, que m’he llegit perquè és la neta de John LeCarré (vaja raó més tonta) i perquè l’acció succeeix entre Barcelona i Mallorca i darrera hi ha Ramon Llull i un misteri relacionat amb l’alquimia medieval. Ara si, eh? L’autora californiana coneix perfectament la realitat dels escenaris de la novel.la i no cau en els tòpics ni de Barcelona ni de Mallorca i la història és interessant. Per mi, però, hi ha un excés d’informació acadèmica i erudita i crec que això afeixuga bastant la novel.la, si bé s’ha de reconèixer que està molt ben documentada.
El clàssic de l’estiu ha estat Al este del Eden (684 pàgines), de John Steinbeck, és 84-8310-225-0_bigun requisit que a l’estiu sempre hi ha d’haver un clàssic. Aquells que hàgiu llegit el llibre o vist la pel.lícula recordareu, i si no us ho cont ara, que es tracta de la història de Caín i Abel a la Califòrnia de principis del segle XX. Per cert, vaig tornar a veure la pel.ícula i em va semblar molt bona , però la interpretació de James Dean és summament afectada.
De David Grossman, de qui fa anys us vaig recomanar fervorosament Tota una vida, m´he llegit la seva novel.la més recent, Gran cabaret (236 pàgines). És una obra arriscada. tota la novel.la consisteix en un monòleg d’un humorista que de fet pretén fer el seu darrer monòleg, on repassa la seva vida i desconcerta el públic assistent, que no sap com prendre’s allò que que veu i escolta. De contrapunt hi ha  els gran-cabaret-david-grossman-208401-MLU20339866101_072015-Opensaments d’un antic amic a qui l’humorista ha convidat a veure aquesta darrera actuació. L’autor diu moltes coses en poques pàgines i retrata els personatges d’una manera intensa i complexa.  No és una novel.la tradicional i la seva lectura no es pot recomanar a tothom.
M’havien parlat bé de Milena Busquets i També això passarà (168 pàgines), on en un transsumpte de la seva pròpia experiència, la protagonista de la novel.la afronta la mort de la seva mare, com l’autora amb la mort de la seva, l’editora Esther Tusquets. La novel.la retrata el pijerio il.lustrat barceloní que estiueja a Cadaqués, relata els 1595_tambe-aixo-passarasentiments que provoca la pèrdua i també fa molts de comentaris sobre les relacions humanes, la condició femenina, els homes i les coses que tenen valor a la vida. No sé si em va acabar d’agradar. Només puc recomanar-la a una part dels lectors del blog per a què em donin la seva opinió.
I ara, deix el millor per al final.
Pierre Lemaitre Nos vemos allà arriba (437 pàgines) un valor en alça de la literatura francesa i atenció, molt elogiat com a autor de novel.la negra, (ja en tenc preparat un parell,d’aquestes). Aquesta novel.la està ambientada a la I Guerra Mundial i als anys posteriors. M’ha agradat molt. Apunteu-vos-la. Té algun aspecte folletinesc, el dolent és un Unknownoportunista trepador molt dolent, però no ho explic com un demèrit. És una novel.la molt interessant que justifica la seva fama. Us he d’advertir que el comportament dels personatges sovint em posava dels nervis. Descriu la brutalitat de la guerra del 14 i fa un retrat acurat de la societat francesa de la postguerra. Premi Goncourt i fenomen literari a França. Es va traduir en castellà i al català (Ens veurem allà dalt) el 2014.
I finalment una de les sensacions literàries dels darrers anys, aclamat per tot arreu com una experiència que es compara a Marcel Proust i A la recerca del temps perdut. El noruec Karl Ove Knausgärd va decidir contar la seva vida d’una manera absoluta, honesta i sense aturar-se davant cap censura moral o familiar. El resultat ha estat la sèrie que duu el nom de genèric de La meva lla-mort-del-pareluita (el títol ja és provocador) de la qual m’he llegit el primer lliurament, La mort del pare (504 pàgines). Prenent la seva pròpia vida com a matèria narrativa, fa una intensíssima disecció dels sentiments i de la vida. El retrat del pare alcohòlic o la descripció de la decadència senil de la padrina estan fets sense cap concessió. També hi apareix una mica de la infantesa i bastant de la adol.lescència amb les primeres aventures sentimentals i eròtiques. Aquest llibre ha enemistat el seu autor amb la família i també ha posat als seus peus els lectors i els crítics. La crítica europea i més encara la nordamericana el posa pels núvols, i us he de dir que a mi també m’ha agradat molt. Tant que quan vulgui afrontar 500 pàgines més em llegiré el segon de la sèrie, Un home enamorat. Aquest estiu han publicat el tercer llibre en castellà i català.

I això és tot, l’estiu s’ha acabat i el ritme de lectura baixarà, però sempre hi haurà noves aventures per contar-vos. Bon començament de curs a tothom i ànims!

Paolo Giordano. Negre i plata.

Hi ha vegades que es fa mal d’explicar el per què de seguir un determinat autor. En el cas de Paolo Giordano, quan l’acabo de llegir no sabria dir si aquella obra m’ha agradat del tot, però al mateix temps em quedo pensat i sempre hi ha alguna cosa que em fa creure que és un autor interessant i quan torna a publicar me’l torno a llegir. I així ha estat per tercera vegada.

Paolo Giordano, fisic teòric de formació, és va donar a conèixer amb La solitudine dei numeri primi (2008) ( La solitud dels nombres primers) que va guanyar el premi Strega d’Itàlia i va ser traduït a tot arreu amb un gran èxit de crítica i lectors, després el director italià Saverio Constanzo  el 2010 en va fer també una pel.lícula que no va resultar molt reeixida._il-nero-e-largento-1397567047

Quatre anys després publicà Il corpo umano (2012) El cos humà, de la qual teniu la ressenya en aquest mateix blog, novel.la en un escenari nou: les forces de pau -ocupació- de l’Afganistan, en aquest cas del contingent italià.  A la ressenya hi explicava que, malgrat l’escenari bèl·lic, el que hi importava realment eren els sentiments i les motivacions dels personatges, amb la qual cosa l’autor confirmava que el que li interessa és la cura en l’anàlisi de les relacions entre les persones de la qual es deriva la finesa en la descripció de les emocions i els sentiments de què parlàvem més amunt.
Alguna cosa semblant succeeix amb Il nero e l’argento (2014) Negre i plata (2015) a la versió catalana i, atenció, Como de la família, en castellà, aquesta vegada amb l’argument reduït a una vida quotidiana d’uns personatges quotidians.
Giovanni i Nora,una parella jove, físic teòric ell, ja sabeu com qui, contracten la senyora A, una dona vídua per a què els ajudi en les tasques diàries de la casa. La senyora arriba a fer-se imprescindible i més quan Nora queda embarassada i per prescripció mèdica ha de reposar uns mesos al llit. Llavors la senyora A cuidarà de Nora i quan neix el fill de la parella, tindrà cura també del nin i es convertirà en la seva tata estimada . Fins que un dia els telefona per dir-los que se n’ha cansat i que ja no hi anirà més.La novel.la comença amb la mort d’aquesta dona i tot quedarà explicat retrospectivament  en unes senzilles 128 pàgines.
O sigui que el llibre tracta de la relació de parella i de la fragilitat de les relacions humanes que es posaran de manifest amb l’abandó sobtat de la “domestica”, la senyora que havia esdevingut la organitzadora i la garantia del bon funcionament de la família. Quan aquella desapareix es posa en dubte més d’un aspecte d’aquesta relació familiar i de parella i els protagonistes s’hauran de demanar com continuar i com viure sense aquesta presència, que els havia permès anar fent sense haver-se de plantejar el funcionament de les seves vides.portada_negre-i-plata1
Segons Giordano, aquest mínim argument té una base real en una experiència pròpia que el va afectar com per voler-ne fer una recreació literària.
Una novel.la intimista, doncs, de fils delicats, el títol de la qual fa esment al caràcter i a com es relacionen els dos protagonistes:
“Estava segur que la plata de Nora i el meu negre s’estaven mesclant lentament. M’equivocava. Depeníem de les nostres esperances, indissolubles un de l’altra.”
Aquest és més o manco el to de tota l’obra. el títol en castellà és molt més prosaic, com ja deveu haver intuït, Com de la família fa referència al paper de la senyora A i , segons el meu parer, banalitza i fa més petit el sentit del llibre.

Recoman el llibre a lectors pacients, que podran veure com Paolo Giordano ha refinat l’estil, la precisió en l’anàlisi de l’ànima humana, dels sentiments i les emocions davant diferents circumstàncies de la vida i dibuixa tres vides, quatre contant el petit, amb una sensibilitat i un detallisme no gens banals.

Marco Malvaldi. La briscola in cinque.

Avui voldria presentar-vos Marco Malvaldi, un químic, “ricercatore” a la Universitat de Pisa, que va començar compaginant la seva feina amb l’escriptura per divertir-se i, segons conta, per aprofitar el temps quan, a la investigació per a la tesi, esperava que l’ordinador processés les dades que hi havia introduït.la-briscola-in-cinque

És autor de cinc novel.les de la sèrie del BarLume, de la primera de les quals La briscola in cinque, (la brisca de cinc) parlarem avui. Malvaldi ha escrit posteriorment tres novel.les més però fora de la sèrie que esmentàvem abans. Ha aconseguit un gran èxit de públic i ara es dedica únicament a escriure, o sigui que potser s’ha perdut un químic teòric però s’ha guanyat un nou escriptor.

Es tracta d’una novel.la de misteri petita, 184 pàgines, i amb una trama senzilla, sobretot pels que esteu acostumats a la novel.la negra d’argument enrevessat o amb molta acció i cops d’efecte. Què té, doncs, d’interessant, tant com per decidir-me a llegir-ne la segona de la sèrie? Bé, diversos coses, per començar la seva manca de pretensions i la seva pròpia senzillesa, i després, l’originalitat dels personatges, l’ambientació de l’entorn i un sentit de l’humor i ironia que la converteixen en una lectura molt plaent.

La història comença un dia a les cinc de la matinada amb un jove que s’acomiada dels seus amics després d’una nit de marxa a prop de Pisa. Com que ha begut un poc de més, atura el cotxe a un aparcament al costat de la carretera per alleugerir-se una mica. Just quan s’apropa a una mena de contenidors, observa esglaiat el que sembla el cos mort d’una al.lota jove. Veu una mica enfora el llum d’un bar que sembla obert encara i se’n va corrents allà per telefonar a la policia.

L’amo d’aquest bar, el BarLume, serà el protagonista d’aquestes novel.les, un matemàtic que ha preferit fer aquest9788423300006a feina acompanyat d’una empleada i sobretot d’un grup de vellets, entre els quals el seu propi padrí, habituals del bar, que l’ajudaran amb els seus comentaris quan reflexioni en veu alta sobre el cas en què està pensant.

Estam parlant d’un investigador atípic, que no vol involucrar-se en coses que no tenen res a veure amb ell, però a qui la curiositat, el donar-hi voltes a indicis o fets en els quals sembla que ningú s’hi fixa, l’impel.leixen a anar a comentar els seus dubtes amb el comissari encarregat del cas, un individu presumptuós i no gaire llest, quasi un personatge còmic, a l’estil del superior de l’inspector Brunetti de Donna Leon.

A Espanya Malvaldi ha estat publicat per Destino del grup Planeta. Té diversos títols publicats i la novel.la que comentam ha estat (ben ) traduïda com La brisca de cinco. Us en recoman la lectura i confio que us passi com a mi, és a dir, que us quedeu amb ganes de veure que succeirà a la segona aventura d’aquest grupet tan singular.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: