Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘polèmiques’

Imatge

Resultats Òscars (llibres i amics) 2009-2014

L’any 2009 en Jaume va encetar el joc dels Òscars al blog. En aquella ocasió només en Benet es va afegir. Els anys següents altres blogaires s’han incorporat.

Cada any he tingut sa temptació de recopilar els resultats en una taula però com que els resultats den Jaume eren tan dolents mai m’havia atrevit 🙂

Aprofitant els bons resultats d’enguany i sense cap ànim de crear polèmica (ja em coneixeu) recopilo els resultats des de que el joc s’ha instaurat al blog perquè així no ens perdin dins sa immensitat en que s’han convertit ja aquestes pàgines:

resultats oscars 2009-14

Un any, cinquanta-dues setmanes, tres-cents seixanta-i-cinc dies, …

La primera cosa que em ve al cap quan he de fer la votació protocol·lària al millor llibre de l’any és que un any és un període de temps molt llarg, o més ben dit, tenint en compta la meva capacitat memorística, és un període de temps infinit.

Demanar-me quin llibre vaig llegir ara fa dotze mesos és com demanar-me de què vaig sopar diumenge passat. És una pregunta retòrica o capciosa o fins i tot improcedent…

Però no tenc excusa, ara fa dotze mesos sabia que tres-cents seixanta cinc dies després em farien aquesta pregunta i aquestes vuit mil set-centes seixanta hores han passat i m’han trobat amb els calçons desfets o si no més bé no gaire bens embotonats. Cinc-cents vint-i-cinc mil sis-cents minuts no pareix tant de temps, trenta-i-un milions cinc-cents trenta-sis mil segons ja és una quantitat respectable però  trenta-i-un mil cinc-cents trenta-sis milions de bilions de femtosegons, uff…, aquí ja no ho dubta ningú, és un període de temps infinit (massa zeros).

La intenció d’aquest paràgraf pseudo-matemàtic anterior no és altra que mostrar-vos que darrera la proposta innocent, i a primera vista desproveïda de cap tipus de malicia, d’auto obligar-nos a recordar el que vàrem llegir ara fa un any, s’amaga la malaltissa proposta de fer-nos recordar que va passar ara fa  trenta-i-un mil cinc-cents trenta-sis milions de bilions de femtosegons!!!! Jo no tenc suficients neurones per tants de femtosegons, no sé voltros.

Podria  apuntar les meves lectures a un quadern per així alleugerar l’esforç de recordar-les, però quan penso en el descabellat nombre d’angstroms quadrats de paper que hauria de fer servir m’asusto i no ho faig. De fet tampoc apunt el que he sopat els diumenge vespre.

Com que, a pesar de que sempre hi ha algú que s’esforça en proposar categories, tipus de votacions, consells sobre com fer aquestes votacions anuals, etc…, desprès cada un fa el que vol (o li passa per allà on no especificaré), jo votaré enguany el millor llibre que he llegit aquesta darrera setmana, que encara que es tracta d’un període de temps també molt llarg (un fotimer de femtosegons) al menys per aquest temps si que tenc neurones suficients.

El millor llibre que he llegit aquests darrers sis-cents quatre milions vuit-cents mil bilions de femtosegons és “Dr. Soler: Conflictes Avançats de la parella” d’en Francesc Orteu. Podria enganar-vos i dir-vos que he estat dubtant a l’hora de triar, però no cal, no he dubtat gens, aquesta és una de les avantatges que té el reduir el període de temps, es redueix també dràsticament el nombre d’opcions per triar.

El meu millor llibre de la darrera setmana és pot considerar un llibre d’autoajuda. Un “imprescindible”, una joia, un regal… I tot en un nombre petit de pagines (comença a la 9 i acaba a la 105, fais voltros la resta però no crec que vos surtin més de cent) un nombre petit de paraules per pagina, i fins i tot un nombre petit de lletres per paraula.

És una monada de llibre, basta dir-vos que està editat a la col·lecció MINIMA MINOR de Quaderns Crema i es llegeix en un horabaixa. Què dic un horabaixa!!… menys, una horeta bona no arriba, o fins i tot menys… si, no crec que tardes més de  tres milions i mig de bilions de femtosegons per llegir-ho.

Vull deixar clar abans de continuar que és un llibre dirigit a un públic masculí, amb totes les connotacions sexuals i de gènere del terme, així que després les dones femenines no vos queixeu.

Es tracta del recull d’intervencions del personatge conegut com el Dr. Soler al programa den Miki Moto “Persones Humanes” emès per TV3 ara fa ja un fotimer d’anys (no em demaneu quants de femtosegons). El Dr. Soler és un reconegut psicopatòleg conjugal que ens ensenya com hem de respondre davant algunes de les situacions típiques de parella, aquelles en que la nostra parella (femenina) ens posa entre l’espasa i la paret (cosa que passa bastant sovint, una o dues vegades cada pocs femtasegons).

Què hem de contestar quan la nostra parella ens amolla alguna cosa com: T’estim, En què penses?, Tots els homes sou iguals, Per què ho de fer tot jo sola?, Ja condueixo jo, Telefona’m si no vens a sopar …  El saber-ho ens permet substituir una més que probable discussió per una tarda tranquil·la i relaxada.

Un llibre mooolt, de fet mooooooooooolt  poc políticament correcte, amb un punt de masclisme (de fet més que un punt és una ratlla – nombre infinit de punts-) que li confereix una frescor difícil de trobar avui en dia. Els homes al llegir-ho no poden deixar d’exclamar “quin tio!!!!” i les dones simplement pensen “molt graciós” que si no ho sabeu, després de llegir el llibre ho sabreu, vol dir que no li fa cap mena de gracia.

Molt recomanable com a llibre de consulta encara que perquè les nostres respostes pareguin naturals davant la nostra parella un tendria que intentar memoritzar al menys aquelles parts més rellevants.

En Francesc Orteu és un guionista de televisió amb un sentit de l’humor i un punt d’ironia remarcables. Ha participat com a guionista a diversos programes de TV3 entre els que es troba “Nissaga de poder” o “Ses tres bessones” i ara mateix és també col·laborador de sa pagina web de “Es Terrat” http://www.elmundotoday.com/  Un portal de noticies, o més ben dit de “noticies” on un pot trobar perles de l’estil de:

Cae la última pieza del tetris. Terminó el calvario

Muere su suegra y le asignan una de oficio. Él asegura que no la necesita

46 millones de españoles se manifiestan en sus casas contra el pacto del euro. Ha sido la mayor manifestación en la historia de la democracia.

Abre el primer gimnasio para persones que luego no irán. “Placebo Gym” venderá también bolsas deportivas con ropa sudada.

Hacienda advierte de que las niñas bonitas también pagaran dinero. El barquero indignado

Una cola del INEM invade territorio francés. “Ahora encima soy inmigrante ilegal”, se queja uno de los parados.

Una pagina que val molt la pena i que també recomano a les dones

enquesta del bloc.

Després de l’exitosa entrada “Quin sexe té una taula” amb els seus 52 comentaris i vegent que el mateix títol del bloc conté el genèric “amics” hem encetat una campanya per veure que opinen tot/a/s/es    el/la/ els /les amic/ga/s/gues, uf, què difícil no discriminar ni masculí ni femení ni singular ni plural!

A veure si participau a l’enquesta de la dreta. després de les queixes dels socis més tiquis-miquis del bloc en el sentit que l’administrador volia condicionar la votació, aquesta ha quedat reduïda a dues opcions: deixar la cosa com està o resposta lliure. Està bé així?

Mos anam atracant (?)

Tornant a una polèmica encara oberta…

http://es.engadget.com/2010/03/05/microsoft-courier-fotos-exclusivas-y-nuevos-detalles/

e-book vs tablet

L’octubre passat en Jaume va encetar al bloc una nova polèmica. Pel que he pogut comprovar, fins ara, ell és l’únic que ha entrat al debat referent als e-books i als estris (e-book readers) que fan possible la seva lectura. Pot ser perquè és l’únic (si en Benet encara no ha sucumbit a la temptació) que ha tengut l’oportunitat de gaudir-ne.

No, n’Uma encara no te ni estris ni e-books.

Però no he pogut resistir-me a sembrar dubtes més enllà de si és millor 6 o 7 polsades. Com sabreu tan sols falten 1 dia, 19 hores i 2 minuts perquè Apple presenti la MacTablet al Yerba Buena Ceter de San Francisco.

Son nombrosos els rumors que envolten aquest nou gatget. Però una de les utilitats que tendrà sens dubte és la de permetre la lectura de llibres, revistes i periòdics. Més ben dit, molt probablement la tablet canviarà els conceptes actuals de llibres, revistes i periòdics. La revolució no serà comparable a l’aparició de la impremta, però no s’hi farà enfora. Llegiu, sinó, l’article de The New York Times de desembre passat, titulat “ 2010: The Year of the Tablet ” . Fixau-vos sobre tot amb els dos primers enllaços; uns vídeos que mostren com d’espectacular pot ser llegir una revista esportiva o fins i tot les receptes culinàries amb una tablet. Apple esta en contacte amb dues grans editorials, McGraw-Hill i Hachette,… el que queda clar és que la tablet no acabarà precisament amb la tirania editorial!!

Els e-books, el futur ecològic o la fi de la tirania editorial?

Ja sé que el títol promet una disquisició molt interessant, però no la faré. Només vull complir una promesa que vaig fer a en Benet: penjar l’article que damunt els e-books va aparèixer al País Semanal de dia 27 de setembre.

Però mira per on, cercant-lo per internet, he trobat una perla: el que podríem dir l’e-book virtual. Coneixíeu la pàgina youkioske? No? Idò és una meravella. Aquí vos deix l’adreça on podreu llegir l’article i, de fet, tot el suplement abans mencionat:

http://www.youkioske.com

Per cert, si vos fa ganes, podem obrir aquí un debat sobre els e-books. Qui comença? Mem, qualcú que els hagi provat! Què? Només jo? Idò començ: Ja he llegit dos llibres (Grafton i Frimansson) i, com tot, té avantatges i emperons.

Comencem pels avantatges: no ocupa espai, és més barat (o gratuït, segons els llibres), pots trobar llibres ja descatalogats, pesa poc, se pot llegir en qualsevol lloc, pots canviar el tamany de lletra, no te quedes sense llibres ni si fas la volta al món amb veler,…

Ara uns quants emperons: no té la gràcia de tocar (i ensumar) el paper, no té l’encant de trobar-lo exposat a una llibreria (qui no ha comprat un llibre després de descobrir-lo a un prestatge i llegir la contraportada i, per què no, també ensumar-lo),… i no se m’ocorr res més.

Vargas Llosa, Donna Leon i Larsson

Vargas Llosa va escriure un article a El país aquest passat  6 de setembre on diu que li ha agradat Larsson i posa a parir a Donna Leon. No us puc posar el link perquè no funciona. Heu d’anar  a aquest diari , anar al buscador i posar Vargas Llosa, Larsson, per exemple. Us en faig un petit resum, mireu què  diu:

…leyendo los tres voluminosos tomos de Millennium, unas 2.100 páginas, la trilogía de Stieg Larsson, con la felicidad y la excitación febril con que de niño y adolescente leí la serie de Dumas sobre los mosqueteros o las novelas de Dickens y de Victor Hugo…

Repito, sin ninguna vergüenza: fantástica.  … su estructura es con frecuencia defectuosa, pero no importa nada, porque el vigor persuasivo de su argumento es tan poderoso y sus personajes tan nítidos, inesperados y hechiceros que el lector pasa por alto las deficiencias técnicas, engolosinado, dichoso, asustado y excitado con los percances, las intrigas… pese a la presencia sobrecogedora y ubicua del mal, el bien terminará siempre por triunfar.

i ara ve el millor, la carregada contra els penosos arguments d’aquella senyora:

La novelista de historias policiales Donna Leon calumnió a Millennium afirmando que en ella sólo hay maldad e injusticia. ¡Vaya disparate! Por el contrario, la trilogía se encuadra de manera rectilínea en la más antigua tradición literaria occidental, la del justiciero, la del Amadís, el Tirante y el Quijote, es decir, la de aquellos personajes civiles que, en vista del fracaso de las instituciones para frenar los abusos y crueldades de la sociedad, se echan sobre los hombros la responsabilidad de deshacer los entuertos y castigar a los malvados… La novedad, y el gran éxito de Stieg Larsson, es haber invertido los términos acostumbrados y haber hecho del personaje femenino el ser más activo, valeroso, audaz e inteligente de la historia y de Mikael, el periodista fornicario, un magnífico segundón, algo pasivo pero simpático, de buena entraña y un sentido de la decencia infalible y poco menos que biológico.

La novel.la parla del paper de les dones com havíem comentat a vegades:

La novela abunda en personajes femeninos notables, porque en este mundo, en el que todavía se cometen tantos abusos contra la mujer, hay ya muchas hembras que, como Lisbeth, han conquistado la igualdad y aun la superioridad, invirtiendo en ello un coraje desmedido y un instinto reformador que no suele ser tan extendido entre los machos, más bien propensos a la complacencia y el delito.

I finalment, una mica de conclusió:

¿cómo he podido creer de manera tan sumisa y beata en tantos hechos inverosímiles, esas coincidencias cinematográficas, esas proezas físicas tan improbables? La verosimilitud está lograda porque el instinto de Stieg Larsson resultaba infalible en adobar cada episodio de detalles realistas, direcciones, lugares, paisajes, que domicilian al lector en una realidad perfectamente reconocible y cotidiana, de manera que toda esa escenografía lastrara de realidad y de verismo el suceso notable, la hazaña prodigiosa.

L’article diu algunes coses més, però com podeu veure, que la crítica a l’obra fos que hi apareixia massa maldat, només invalida la que ho diu, no a l’obra mateixa.  Us recoman que el llegiu.

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: