Per xerrar de llibres i altres coses

Posts tagged ‘relats’

El hombre ilustrado. Ray Bradbury

Resultado de imagen de ray bradburyFeia molt de temps que no llegia res de ciència-ficció diguem-ne clàssica, de manera que, a l’espera d’un estiu on tenc previst recuperar part del temps perdut, vaig decidir començar per una cosa senzilla: els relats curts. Així, aconsellat pel meu fill, vaig agafar El hombre ilustrado (The Illustrated Man, 1951; Ed. Minotauro, 2012; 285 pàgs.), una col.lecció de 18 relats curts nascuts de la prolífica imaginació d’un dels més grans autors de ciència-ficció de tots els temps, Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1921 – Los Angeles, 2012). Amb més de 500 obres publicades, entre histories curtes, novel.les, obres de teatre, guions cinematogràfics i televisius, i poesia, sempre se’l recordarà per algunes de les obres que figuren ben amunt a qualsevol llista d’obres d’art del gènere de ciència-ficció.

Entre els nombrosíssims premis que va rebre al llarg de la seva dilatada carrera, vull destacar que l’any 1989 l’Associació d’escriptors de ciència-ficció d’Amèrica el va nomenar Grand Master, un honor compartit, entre d’altres, amb Robert A. Heinlein (1975), Arthur C. Clarke (1986), Isaac Asimov (1987), Ursula K. Le Guin (2003) i Larry Niven (2015), un autor que aquest estiu apareixerà per aquest blog. D’altra banda, l’any 2004 li concediren la Medalla Nacional de les Arts, la màxima distinció americana pels assoliments en les arts, creada l’any 1984 pel Congrés dels Estats Units.

Fent un breu repàs de les seves obres més conegudes, hem de començar la llista per la col.lecció de relats titulada Crónicas marcianas (1950), sobre l’arribada i colonització de Mart per part dels humans; en segon lloc, citarem Farenheit 451 (1953), una distopia sobre els perills de viure a l’esquena de la cultura, i que ens va ensenyar la temperatura de combustió del paper; també és conegut el relat curt El sonido del trueno (publicat per primera vegada l’any 1952), sobre els viatges en el temps i el perill de modificar la línia temporal (l’efecte papallona, un concepte de la teoria del caos). I, per descomptat, el llibre que avui vos present, El hombre ilustrado, que després comentaré.

Resultado de imagen de fahrenheit 451I què tenen en comú aquestes quatre obres (a part de la seva qualitat)? Idò que totes quatre obres varen tenir les seves corresponents versions cinematogràfiques/televisives. Així, Crónicas marcianas es va adaptar en una minisèrie de tres episodis (The Martian Chronicles, 1980), amb Rock Hudson al capdavant del seu repartiment. Farenheit 451 va ser adaptada l’any 1966 per François Truffaut, amb Oskar Werner i Julie Christie en els papers protagonistes; per cert que està en fase de preproducció una nova adaptació d’aquesta novel.la, en format TV movie, amb la presència de Sofia Boutella (La momia) i Michael B. Jordan (Creed) entre els seus protagonistes.

Resultado de imagen de el hombre ilustrado peliculaEl sonido del trueno va disposar d’una adaptació al cinema l’any 2005, a càrrec de Peter Hyams, un especialista en el gènere, i amb Edward Burns i Ben Kingsley com a notoris membres de l’elenc. Finalment, El hombre ilustrado també va ser adaptada al cinema, en aquest cas amb una pel.lícula de 1969 dirigida per Jack Smight (Aeropuerto 75, La batalla de Midway), amb Rod Steiger (el recordat cap de la policia local a En el calor de la noche, 1967) en el paper central.

No podria acabar aquest petit repàs cinematogràfic relacionat amb Ray Bradbury sense parlar d’altres dues pel.lícules. La primera d’elles és la famosa versió de Moby Dick (1956) dirigida per John Huston i protagonitzada per Gregory Peck, de la que Bradbury és l’autor del seu guió (juntament amb el propi John Huston). I en segon lloc, no vull deixar de parlar d’una de les cult movies de la ciència ficció clàssica, It came from Outer Space (1953), pel.lícula amb guió de Bradbury inspirat en el seu relat curt inèdit A Matter of Taste.

Resultado de imagen de el hombre ilustrado Ray BradburyPerò parlem del llibre El hombre ilustrado. Les històries que en formen part tenen un nexe que les uneix; el seu narrador coneix un dia l’Home il.lustrat, un home amb el cos completament cobert per tatuatges, cosa que avui en dia no xoca tant com ho devia fer l’any 1951; però és que, a més, els seus tatuatges tenen una particularitat que els fa únics: estan vius! Aixi, cada tatuatge desenvolupa la seva pròpia història, i aquestes es van convertint en els diferents relats. Bé, de fet, els primers relats sí que se’ns presenten a partir dels tatuatges, però a partir d’un cert moment, la resta d’històries van apareixent sense introducció, però nosaltres som els que les imaginam com produïdes per diferents il.lustracions.

Els relats són molt diferents, alguns tenen una temàtica de la ciència-ficció més clàssica, amb l’espai com a l’entorn on es desenvolupen, i d’altres tenen lloc a La Terra, tot i que són històries del gènere. Per parlar-ne d’uns quants, en destacaria quatre: La pradera (The Veldt), on un joc virtual que han comprat uns pares als seus fills acaba convertint-se en un autèntic malson; Calidoscopio (Kaleidoscope), on assistim astorats (i amb el nas arrufat) al descens cap a La Terra d’una tripulació d’astronautes sense la protecció de la seva nau; La hora cero (Zero Hour), on uns entusiasmats nins juguen a un joc anomenat Invasió, que sorprendrà i molt als seus pares; finalment, El otro pie (The Other Foot) és un impressionant cant a la igualtat entre les persones, quan els ciutadans blancs que han relegat els de color negre a Mart acudeixen al planeta veí en demanda d’ajuda quan les guerres amenacen l’estabilitat de La Terra.

En fi, podria seguir parlant i parlant dels magnífics relats que conformen el llibre; això sí, he de confessar que algun d’ells no m’ha agradat massa, però el conjunt és simplement genial.

I vull acabar amb dues cites de Bradbury (la Xarxa n’és plena) que consider genials i que perfectament podrien formar part d’aquelles entrades que solíem fer fa anys:

  • “Go to the edge of the cliff and jump off. Build your wings on the way down.”
  • “You don’t have to burn books to destroy a culture. Just get people to stop reading them.”

 

Tormenta de nieve y aroma de almendras. Camilla Läckberg

Resultado de imagen de Tormenta de nieve y aroma de almendras. Camilla LäckbergQuan vaig fer la ressenya de la cinquena novel.la de la sèrie de Fjällbacka, Las huellas imborrables, cap allà a l’estiu/tardor de 2012, quan vaig llegir quasi d’una tirada les primeres sis novel.les de la sèrie, ja comentava que esperava amb il.lusió una novel.la amb aires d’Agatha Christie on el protagonista absolut era Martin Molin, sempre presentat com l’agent més jove de la comissaria. I bé, aquesta novel.la va arribar a mitjan desembre passat; de fet, no és una novel.la pròpiament dita, sinó un recull de cinc relats publicats a Suècia els anys 2006, 2007 i 2012.

Resultado de imagen de Tormenta de nieve y aroma de almendras. Camilla LäckbergEl primer relat és el que dóna nom al llibre, Tormenta de nieve y aroma de almendras (Snöstorm och mandeldoft; ed. MAEVA, 2016; 189 pàgs.). És, de molt, el millor de tots, en part perquè és, de molt, el més extens (100 pàgs.), i en ell trobam un Martin que, a contracor, es troba dins un vaixell camí de la petita illa de Valön, situada prop de Fjällbacka, on l’esperen dos dies en companyia de la rica família de la seva atlota Lisette. Ell pensa que la seva relació no es troba en “aquest punt”, però Lisette l’ha embarcat (literalment) en unes vacances nadalenques que no l’atreuen gens. La família de Lisette l’encapçala el seu padrí Ruben, el poderós creador de l’imperi familiar, confinat en una cadira de rodes, i la resta de components l’integren els seus pares Harald i Britte; el germà de Harald, Gustav, i la seva dona Vivi; el germà de Lisette, Mattias; i els seus cosins, Bernard i Miranda, fills de Gustav i Vivi. El grup es completa amb Börje i Kerstin, el matrimoni que regenta l’establiment on s’hospeden.

Aviat queda clar que la relació entre els diferents integrants de la família “política” de Martin és molt tensa: els cosins es barallen contínuament, el pare de Lisette i el seu germà no s’entenen, el padrí és un vell malhumorat,… A més, Martin descobreix una Lisette realment desagradable i, per acabar-ho d’arreglar, ell mateix no és molt ben acceptat per la família de Lisette. Quan troben mort el patriarca, la trama es convertirà en una espècie de novel.la d’Agatha Christie, amb Molin fent de Poirot, encara que, donada la seva habitual inseguretat, qualsevol parescut amb el petit geni belga és pura coincidència. Perquè la festa sigui completa, una forta tormenta talla les comunicacions entre l’illa i terra ferma. Així, Martin haurà d’intentar resoldre el misteri sense cap ajuda, enmig del rebuig generalitzat dels membres de la família de Lisette, ella inclosa, que el veuen com un pèssim investigador. Com vos podeu imaginar, l’empresa no serà gens senzilla, i encara es complicarà més quan troben mort un altre membre de la família. Estarem davant d’una espècie de Diez negritos?

En fi, sense arribar (òbviament) al nivell de l’autora anglesa, la història és atractiva; la veritat és que està ben escrita i sap crear una atmosfera plena de misteri; a més, la descripció dels personatges ens permet convertir la lectura en un joc per intentar resoldre el cas abans que Martin Molin. No ho aconseguirem!

Els altres quatre relats, molt més curts, no tenen l’atractiu d’aquest, però tenen en comú el misteri i les resolucions sorprenents. Un día de perros (16 pàgs.) tracta el tema de l’assetjament escolar i és realment captivador, amb un Patrik Hedström encara casat amb Karin. Una muerte elegante (16 pàgs.) és un d’aquests relats on tot està al servei del final, molt sorprenent, i conta la història de dues germanes que, davant l’assassinat de la seva mare, es plantegen de maneres molt diferents què fer amb les pertinences de la morta. El Café de las Viudas (18 pàgs.), de final també sorprenent, té un flaire Caprià que no puc explicar per no desvetllar res. Finalment, Soñar con Elizabeth (15 pàgs.), l’únic relat sense cap integrant dels personatges habituals de les novel.les, és realment hitchcockià, amb una parella plena de sospites i secrets que fa una passejada en veler.

En fi, sense ser un gran llibre, es llegeix fàcilment, amb històries interessants que contenen finals inesperats.

Red Eye. Dennis Lehane & Michael Connelly

Resultat d'imatges de face off david baldacciL’any 2004 es va fundar la International Thriller Writers, creada per dos reconeguts autors, Gayle Lynds i David Morrell, per cobrir una mancança en aquest camp. Aquesta associació està formada per més de 2500 persones de tot el món, de les quals un 80% són escriptors i la resta, especialistes de la indústria, agents, editors i aficionats.

L’organització es financia a ella mateixa mitjançant llibres escrits pels seus membres que posteriorment són venuts a diferents editorials. Un d’aquests llibres, titulat Face Off i editat per David Baldacci, consisteix en una sèrie de relats curts, cada un d’ells escrit a duo per dos autors reconeguts que fan coincidir els seus personatges emblemàtics en la mateixa història.

Resultat d'imatges de red eye dennis lehane michael connellyRed Eye és el relat curt que varen coescriure Michael Connelly i Dennis Lehane, amb Harry Bosch i Patrik Kenzie cara a cara. D’entrada, l’aventura tenia un problema: com poder fer de forma creïble que es trobassin un policia de Los Angeles amb un detectiu privat de Boston. Però, com que, darrerament, Harry Bosch forma part de la unitat de casos oberts-no resolts, la idea va sorgir de manera natural: una nova pista en un dels casos antics en el que Bosch està treballant el condueix fins a Boston, on toparà de manera inevitable amb Patrick Kenzie.

Així, Michael Connelly va escriure les sis primeres pàgines de la història, i algunes més que contenien diferents possibles angles de la investigació futura. Va enviar aquesta part a Dennis Lehane i li va suggerir que ell afegís sis pàgines més i tancàs la història, seguint algunes de les indicacions que li enviava, si és que li agradaven. Però el temps va anar passant, i al cap d’unes setmanes de no rebre cap resposta, Connelly va enviar un altre e-mail a Lehane per demanar-li si havia rebut el seu primer e-mail. Quan Dennis Lehane li va contestar, va incloure tot el relat acabat en la resposta, havia afegit vint pàgines més!

La història, com he comentat abans, comença quan Bosch reobre un cas antic, l’assassinat fa ara 15 anys d’una adolescent de 14 anys. La nina va ser segrestada de la seva habitació una setmana abans que es trobàs el seu cos sense vida. El cas va ser arxivat per falta de proves, tot i que es trobaren emprentes d’un tal Edward Paisley, però no hi va haver manera d’implicar-lo en la desaparició i posterior assassinat de la jove. Actualment, les proves d’ADN han obert nous horitzons, de manera que Bosch ha decidit reobrir el cas. Així, parteix cap a Boston per tal d’aconseguir l’ADN de Paisley, actualment resident en aquesta ciutat de l’est dels Estats Units.

Resultat d'imatges de dennis lehane michael connelly

D’esquerra a dreta: Robert Crais, Dennis Lehane, Michael Connelly i George Pelecanos

Dos dies abans que Bosch arribi a Boston, Patrick Kenzie accepta el cas de la desaparició d’una nina de 12 anys; la policia no creu que sigui un segrest, sinó més bé que la jove deu haver partit amb algun amic, o que potser ha anat a veure el seu pare, separat de la mare des de fa temps. Un cúmul de casualitats fa que Kenzie consideri la possibilitat que Paisley, fins fa poc conductor de l’autobús escolar de l’escola on estudia la nina desapareguda, pugui tenir quelcom a veure amb la seva desaparició; o, si més no, considera interessant parlar amb ell ja que podria ajudar en la investigació.

Així, sense proposar-s’ho, Harry Bosch i Patrick Kenzie es troben mentres estan vigilant, per separat, la casa del sospitós; la trobada és bastant divertida. Una vegada que s’han explicat els respectius casos en què treballen, decideixen col.laborar, ja que investiguen la mateixa persona!

En fi, després d’haver llegit una novel.la de Dennis Lehane, i totes les de Michael Connelly, m’ha fet gràcia llegir aquest relat curt, interessant sense cap dubte. Ara bé, si no heu llegit res de Connelly (fa gràcia només pensar-ho, però podria ser, no?) i de Lehane, potser trobareu el relat una mica massa senzill, vint o trenta pàgines escrites a duo no donen per a aprofundir massa ni en els personatges ni en la trama.

FALENES. Jaume Ferrer Sancho

20160221_111027

Jaume Ferrer Sancho nascut a Palma el 27 de desembre de 1958 és metge i escriptor. La seva primera obra La llum dels orfes, publicada per Pagès Editors el 2007, és un recull de set relats on els diferents personatges tenen en comú l’orfenesa, encara que cadascun d’ells l’enfrontarà de manera diferent. Falenes està publicada per Arola editors, el 2012. El 2014 publicà la novel·la Aians, també amb l’ editorial Arola.

Falenes és un recull de nou relats (Amics, Junts, Empelt, Vint anys, En blanc, La gerra, Totes les dones, Retrat de parella i Voltors) que ocupen 159 pàgines inclòs un glosari de mots propis del català de Mallorca.

“Amics”

En Lluc, un adolescent introvertit, al qui no li agrada que ningú li faci els comptes, té els típics problemes generacionals amb els pares. El pare, que és un mecànic, no opina com la seva dona, que els estudis són prioritaris i amenaça en Lluc de posar-lo a treballar al taller. La relació amb la mare és més afectuosa. En Lluc troba que ella té un somrís preciós i just de veure-la li feia passar la mala llet. Per una banda admira com aquesta dona que fa feina en un hospital traient la brutor dels malalts és capaç en arribar a casa d’ ocupar-se dels bessons i del pes de la casa i a més amb bon humor. Però per altra banda se sent molest amb ella perquè li fa moixonies de mare amatent i perquè li mana feines.

Als pares els desagrada una amistat del seu fill, en Marc, que és un company de classe i nin de casa bona. Aquesta amistat és per a en Lluc la seva salvació d’un món gris: “Pareixia que li tinguessin enveja (…), els sabia greu no conèixer ningú com en Marc. No podien consentir que s’hagués pogut fer amic seu i es revenjaven volent-lo tancar amb gent tan trista com ells.”

El caràcter den Lluc queda definit en aquestes línies: “Pensar massa en les coses no l’ajudaven gens, més aviat el contrari i li feia pujar una pressió que no podia sortir per enlloc i que pareixia que li hagués de fer esclatar el cap.”

La troca es complica quan en Lluc visita en Marc per celebrar l’aniversari d’aquest i li porta un regal.

“Junts”

La no-acceptació de la fi d’una relació està vista a través dels ulls de l’home que venera a la seva dona, però aquesta veneració mal entesa distorsiona la imatge que en té d’ella. Totes les passes i gestos que fa ella per allunyar-se’n  les interpreta el marit com a apropaments i senyals de que la seva unió ha de ser per sempre, perquè estan fets l’un per l’altre. Una relació equidistant molt ben descrita.

“Empelt”

Deu, Nou, Vuit, Set, Sis, Cinc, Quatre, Tres, Dos, Un. Una sèrie d’històries separades entre sí que finalment es troben, i el punt en comú és un tràgic accident. La història està explicada des del final cap al principi. D’aquí la seqüència de números a l’enrevés. Aquest relat ha estat un dels que m’ha fet passar més pena i un dels quals m’ha fet reflexionar més.

“En Blanc”

La casa del poble que pertany a la família des de fa molts anys ha estat molt de temps tancada. Ja ningú hi viu. Així doncs decideixen posar-la en mans d’una agència i vendre-la perquè:”Els llocs contenen l’alè de qui els habita, i quan són abandonats no guarden res que tengui vida pròpia, ni cap rastre que dugui enlloc”. No obstant això, la protagonista al obrir la casa tancada reviu tot d’imatges del seu passat i el de la seva família. Na Lluïsa, dona separada amb els mitjans justs per anar tirant, viu a Barcelona i s’ha hagut de desplaçar a Mallorca per acabar de signar els papers amb el notari per la venda de la casa. Per aquest motiu es queda a la casa familiar que està bastant malmesa, fins el dilluns.

Mentrestant es troba amb la veïna del davant que era la seva antiga amiga, na Maria. Na Maria, vídua, té un fill, en Marçal, que va néixer amb un retard mental. Les dues dones dinen a ca na Maria i es van posant al dia. Després del dinar, na Lluïsa decideix fer una volta pel poble sota el fi plugim i encara que pareixia desert, ella sabia que la gent l’observava darrera les portes.

L’endemà na Lluïsa coneix en Marçal que li ofereix un plat de fruita i bessons d’ametlla torrats. A partir d’aquí en Marçal no tindrà altra curolla que ajudar na Lluïsa a emblanquinar la casa. Aquest procés serà important: “…com una mortalla, abans de perdre-la del tot? o us la don blanca del tot, perquè el vostre fill la pugui inaugurar amb els seus somnis?”.

Suposo que vos n’he fet quatre cèntims i que amb això vos animareu a llegir aquest gran llibre de relats. La resta de relats els podeu descobrir per vosaltres mateixos. Jo, evidentment els he trobat molt bons i us els recomano.

 

 

 

Fluye el Sena. Fred Vargas

Feia més de 5 anys que na Fred Vargas no apareixia pel blog. L’altre dia vaig veure aquest llibre, del comissari Adamsberg i, com que era curtet i es tractava d’un llibre de relats curts, vaig decidir que seria una manera senzilla de conèixer aquest personatge a qui l’autora ja ha dedicat 11 volums. Com dèia a la segona entrada que vaig fer d’aquesta autora, jo només conec el comissari a través de l’adaptació que feren de la quarta novel.la, Huye rápido, vete lejos (Pars vite et reviens tard, 2001; ed. Siruela, 2003); la pel.lícula Plaga final (2007; dir. Regis Vargnier) em va agradar molt i, des que la vaig veure, volia llegir una novel.la protagonitzada per n’Adamsberg. Però crec que vaig triar malament, com explicaré a continuació.

IMG_20151224_095012903[1]Fluye el Sena (Coule la Seine, 2002; ed. Siruela, Debolsillo, 2015; 135 pàgs.) no és una novel.la, sinó que es tracta d’un recull de tres relats curts, el primer no tant, i té tots els pros i contres d’aquest tipus de llibres.

Per una banda, t’ofereix la possibilitat de conèixer de manera ràpida l’autora i el seu personatge franquícia; a més, la lectura és molt senzilla, ja que la pots anar alternant amb altres lectures sense cap problema.

Però, per altra banda, els relats han d’estar molt ben escrits, els personatges s’han de desenvolupar suficientment, les trames han de tenir una bona construcció, els desenllaços han de ser mínimament interessants; si no, corres el perill d’escriure simples apèndixos a les novel.les diguem-ne regulars del mateix protagonista.

I això és el que, segons el meu parer, ha passat amb aquests tres relats; una vegada llegits, i sense haver llegit res més del comissari Adamsberg, em veig incapaç de descriure’l, llevat de dir que és baixet i moreno i que li agrada passejar, ah, i que té molta paciència. Ara que potser això és tot el que l’autora ens volia transmetre d’ell. Esperarem a veure si en Benet el llegeix: com que ja ha llegit dues novel.les de n’Adamsberg, ens podrà dir si la meva percepció és correcta o no.

En fi, potser tenc massa present la brillant La pirámide, d’en Henning Mankell, un fantàstic recull de relats curts protagonitzats p’en Kurt Wallander. Bé, passem a les trames.

  • Salud y libertad (65 pàgs.): el comissari Adamsberg comença a rebre anònims on se’n riuen d’ell i amenacen amb cometre assassinats. Aquestes cartes coincideixen amb el fet que un rodamón ha començat a aparèixer diàriament assegut en un banc que hi ha davant de la Comissaria, amb totes les seves pertinences, inclòs un penjador de roba. El comissari creu que els dos fets estan relacionats, encara que el seu ajudant, molt molest amb l’indigent, discrepa d’aquesta idea.
  • La noche de los brutos (31 pàgs.): El comissari i un ajudant estan de guàrdia la nit del 24 de desembre. Per a n’Adamsberg, és “la nit de les bèsties”, està convinçut que aquesta nit sempre hi ha qualque desgràcia. De totes formes, la nit transcorre sense cap problema, però n’Adamsberg recorda al seu company que no poden estar tranquils fins al cap de dos o tres dies. I així és, al final troben una dona morta sota un pont, aparentment s’ha suïcidat, però…
  • Cinco francos unidad (27 pàgs.): Un curiós venedor ambulant d’esponges és testimoni de l’intent d’assassinat d’una dona de classe alta; tot i que d’entrada es nega a col.laborar amb la policia, el comissari Adamsberg trobarà una manera enginyosa d’aconseguir la seva col.laboració i detenir, així, el culpable.

En fi, com dic, no m’ha agradat massa, tot i que, pel fet de ser relats curts, es llegeix sense cap problema i tampoc no et lleva massa temps per llegir altres llibres més enriquidors.

Nota: Si quan sumau el nombre de pàgines dels tres relats no vos surt un total igual a la llargada declarada del llibre, tranquils, no vol dir que no sapigueu sumar, pensau que a Espanya hi ha el costum de computar també les pàgines inicials, fins i tot les que estan en blanc, encara que, de fet, no formin part de la novel.la en sí.

Suicide Run. Michael Connelly

Michael Connelly i Harry Bosch (Titus Welliver)

En bon castellà hi ha un refrany que diu que “el comer y el rascar, todo es empezar” (l’equivalent en català seria “la gana ve menjant“), que indica que el més difícil de certes coses és començar-les. A mi, aquest refrany em ve clavat per a aquesta entrada. Fa uns quants dies, comentava en una entrada com alguns amics, a qui feia pena per haver-me quedat sense cap Connelly que llegir, m’animaven a llegir les novel.les en l’idioma original, fins i tot (o principalment), les que encara no s’han publicat aquí. Com véreu, després de negar-m’hi molt de temps, al final vaig sucumbir. I ara… hi torn!

Ja vaig comentar en altres entrades que en Michael Connelly ha publicat en format digital reculls d’històries curtes que havia publicat prèviament en paper. Suicide Run és el primer recull (de 2011), i conté tres històries protagonitzades p’en Harry Bosch: la que dóna nom al recull, Suicide Run, publicada a Hollywood and Crime (2007); Cielo Azul, publicada a Dangerous Women (2005); i One Dollar Jackpot, publicada a Dead Man’s Hand (2007).

A Suicide Run, en Harry Bosch i en Jerry Edgar duen una temporada fent el torn de nit i ja estan farts d’aquest torn perquè, com diu n’Edgar, tots els suïcidis a Hollywood ocorren de nit. En Bosch li contesta que, de fet, a Hollywood TOT ocórr de nit. Quinze minuts abans d’acabar el seu torn, els criden per a investigar el que pot ser el tercer suïcidi en quatre nits: una dona jove ha estat trobada morta en un bloc d’apartaments, i tot indica que s’ha suïcidat. Però, a mesura que avanci la investigació, el cas es tornarà cada vegada més complicat.

A Cielo Azul, trobam en Bosch obsessionat amb un cas tancat des de fa molts d’anys, la mort d’una adolescent que, malgrat tot, mai no va ser identificada. En Harry decideix fer un darrer intent per descobrir qui era la jove assassinada i, poc abans que l’assassí, tancat en el corredor de la mort, sigui ajusticiat, torna anar a parlar amb ell amb l’esperança de convèncer-lo d’una vegada perquè li digui qui era la víctima. És tracta d’una història amb molta càrrega psicològica.

A One Dollar Jackpot, la història més llarga, en Bosch investiga l’assassinat d’una jugadora professional de pòquer, tan bona que s’ha creat molts enemics. En aquest relat, en Bosch té com a company n’Ignacio Ferras, però el coprotagonisme correspon més a una detectiu de la divisió del Pacífic, la zona on s’ha comès l’assassinat. Com a dada anècdotica i divertida, la detectiu nom Kimber, cosa que en Bosch trobaria totalment lògic si és que fos filla de policia, ja que el llinatge de la dona és Gunn (per cert, Kimber és el nom d’una companyia que fabrica armes); i, efectivament, na Kim resulta ser filla d’un antic policia del SWAT de Los Angeles. Amb la col.laboració important de na Kim, en Bosch i en Ferras acabaran resolent un cas realment complicat. Com a curiositat, al llarg del relat hi surten personatges tan coneguts com n’Eleanor Wish (exdona d’en Bosch i jugadora professional de pòquer), na Kiz Rider (anys enrera companya d’en Bosch a la policia), i en Mickey Haller (germanastre d’en Bosch i advocat defensor).

Com que es tracta de fitxers digitals en format azw3 (el de Kindle), no puc donar el nombre de pàgines de les diferents històries, ja que aquest format dóna la llargada en el que en diu “posicions”. La justificació que es dóna és que, amb un format digital, el nombre de pàgines depèn directament del tamany de la lletra i del tamany del dispositiu; per tant, no hi ha un nombre de pàgines fix. De totes formes, cercant per internet, he trobat un lloc on es comenta que una conversió aproximada és:

Nombre de pàgines = Nombre de posicions / 16,69

Així, el llibre té un total de 1932 posicions, que corresponen a 1932 / 16,69 = 116 pàgs. D’elles, 407 posicions = 24 pàgs. corresponen a la primera història, 294 posicions = 18 pàgs. a la segona, i 699 posicions = 42 pàgs. a la darrera.

A més dels tres relats, el llibre es completa amb un avanç de The Drop (Cuesta abajo), una petita biografia d’en Michael Connelly, i una llista de la seva bibliografia. Tot per 0.99 euros, no està malament, eh?

En fi, no cal que digui que el llibre és molt recomanable per a tots els fans d’en Connelly i, en particular, d’en Bosch, però també per als que no el(s) coneixen. Per posar-li un petit emperò, m’hauria agradat que l’autor hagués situat cronològicament cada relat dins de la seva extensa bibliografia, hauria estat interessant.

La llum dels orfes

Ni el títol ni la portada m’haguessen atret suficientment com per llegir aquest llibre. L’autor, desconegut per a mi.

Sort que la recomenació d’un amic ha estat detonant suficient.

M’ha agradat molt. És un conjunt de 7 relats curts, tots ells molt ben escrits. El tema comú és una pèrdua, sigui del tipus que sigui.

El primer relat és Espurna i és espectacular; és el conte que m’ha agradat més amb diferència. No vos contaré res.

El segon és Llamp, el nom d’un ca. Tot comença quan el capapre de la família es mor i un dels fills torna  a casa per uns dies. Les germanes i la mare depositen en ell, respecte del ca,  una responsabilitat que no vol. A mesura que avança el conte descobreixes el caràcter del protagonista i les reacions entre els membres de la família.

El tercer és El dol  on el funeral d’un possible antic amor, remou més del que voldria el protagonista.

El quart és Enyor, sensacions intenses de juventut.

El cinquè i el sisè,  El riu  i  Itinerari, tenen l’element comú del suïcidi, però són molt diferents entre ells. En un una filla viatja al passat de la mare i a l’altre una dona es veu seduida per recorrer el mateix camí que la seva parella.

El darrer és Pau i tracta d’una manera peculiar la tria de la forma de morir

image

Per aquest llibre, el seu primer recull de relats,  l’autor, Jaume Ferrer ha rebut el Premi 7lletres de 2007.

Jaume Ferrer va néixer el 1958 a Ciutat de Mallorca, on va viure fins als divuit anys. Després va acabar estudis de medicina a Barcelona. Actualment treballa com a metge i viu a Sant Cugat del Vallès. És també llicenciat en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona.

No us perdeu especialment el primer relat!

Llibres i amics

Per xerrar de llibres i altres coses

Per xerrar de llibres i altres coses

L'illa dels llibres

Per xerrar de llibres i altres coses

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Naucoris

Literatura & Companyia

%d bloggers like this: