Quan el passat dia 25 d’abril mos va visitar na Mari Jungstedt, la seva visita servia com a punt de partida del Club Mosqueiro de lectors de novel.la negra. Aquest nom va ser triat com a homenatge al personatge d’una sèrie de cinc novel.les de temàtica policíaca que havia escrit n’Antoni Serra (Sóller, 1936) allà pels anys 80. I què va ser el primer que vaig fer en assabentar-me (gràcies, Tià)? Idò sí, cercar el primer llibre de la sèrie per llegir-lo. El títol és El blau pàl.lid de la rosa de paper (ed. Moll, 1985; 197 pàgs.).
La història comença quan la policia de Palma troba el cos mort d’un transvestit, portuguès de naixement i, per això mateix, demanen ajut a la policia d’aquest país. L’enviat és en Celso Mosqueiro, “un homo de quaranta anys, prim i fort, de músculs de ferro, amb el cabell blanquinós a les polseres“. La investigació el duu fins a Eivissa, on coneix una guía turística alemanya que no és qui sembla ser. A poc a poc va descobrint que la mort del portuguès no és un fet aïllat, sinó que té relació amb un cas antic que ell va investigar en el seu país, amb lligams amb antics dirigents nazis. Els aconteixements precisen que viatgi a l’Alemanya Oriental, on viurà situacions d’autèntic perill acompanyat per la guía alemanya.
He de començar diguent que, tot i els quasi trenta anys que han passat des de que se va publicar, la novel.la se llegeix amb fluïdesa, en cap moment no se nota el pas dels anys (si no és pel fet que no hi ha telèfons mòbils); i és que està molt ben escrita, els personatges són convincents, en Mosqueiro és un autèntic emblema de la novel.la negra més clàssica i la trama està molt ben muntada. A més, l’autor aprofita per fer una defensa, més o menys explícita, del català. En fi, és recomanable per als lectors de novel.la negra a qui no els suposa cap entrebanc (sinó tot el contrari) llegir novel.les no actuals.
Per acabar, comentaré alguns detalls biogràfics de l’autor. N’Antoni Serra, havent estudiat Medicina, a partir de l’any 1960 s’ha dedicat a la literatura i al periodisme, amb col.laboracions habituals a diferents diaris, revistes i setmanals; és autor de llibres de narrativa, novel.les i una biografia d’en Gabriel Alomar, a més d’alguns estudis literaris, i ha participat en el col.lectiu Ofèlia Dracs. El mes de març de l’any 1995 va ser nomenat Escriptor del Mes a Catalunya. Va ser un dels fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser vicepresident. Va dirigir durant quasi cinc anys la Llibreria Tous de Palma. També va ser el secretari tècnic a les Illes del segon Congrés de Cultura Catalana.
llibres i amics 
No te va fer grácia que sortís Eivissa i una guía turística alemanya…? Jo aquesta, no l’he llegida, però vaig llegir ” La mar no sempre tapa” de n’Antoni Bennássar i em va fer molta grácia que sortís Palma, la UIB, pobles de Mallorca… Per a mi, que patesc amb la novel.la negra quan és molt creïble i propera, va ser un relax, contráriament al que pugui semblar; és a dir, era com més de broma que passás aquí… No sé per què. Ja veig que no és un bon criteri per a llegir-la però bé.
M’apunt la novel.la de n’Antoni Bennássar. Sí que és graciós això de conèixer per on passen les trames. I t’entenc, sempre tendim a creure’ns més el que passa lluny que el que passa on vivim. Supòs que als americans no els passarà el mateix: imagina’t un novaiorquès o un de Los Angeles, amb la quantitat de novel.les, sèries, pel.lícules,… ambientades a ca seva. Deuen estar curats d’espants. Com va contar na Mari Jungstedt (perdó si ja ho havia dit), ella tenia por que la gent de Gotland estàs queixosa de que ambientàs tants de crims a aquesta tranquil.la illa, però, de fet, la gent està encantada que hagi triat ca seva com a escenari de les seves novel.les; el que sí li va dir una gotlandesa (?) és que després de llegir una novel.la de na Jungstedt, ja no s’atreveix a passar per un lloc solitari (convertit en l’escenari d’un crim a la novel.la) per on passava diàriament en bicicleta i ara ha de fer una voltera.
Què bo . Això de la “goetlandesa”.
M”he equivocat amb l”autor, en realitat fa festa per Sant Sebastiá, no per Sant Antoni, he, he. Una novel.la senzilleta, però bé… Entretinguda.
Se nota que llegies el Cacumen, fins i tot per rectificar el nom de l’autor ho fas en forma d’enigma. He de reconèixer que m’has agafat mig dormit i fins que ho he tornat a llegir no ho havia entès. Per cert, t’ha traït el que el teu homo sigui biòleg (de professió)?
Segurament. Aquest nom ha sonat per ca nostra per partida doble, o quádruple, els dos Antonis Bennássars han estat profes d’en Mrc i tots dos són companys d’en Toni, com ja saps… Així que, no és estrany que se m’hagi infiltrat…!!!