Noms artístics i noms reals. Segona part

Quan ja fa més de dos anys que vaig penjar la primera, crec que ha arribat el moment de fer una segona entrada dedicada als noms artístics amb els que es coneixen personatges il.lustres (i d’altres no tant, però sí populars) de la indústria de l’entreteniment. En aquesta entrada hi trobareu actors i actrius reconeguts amb Òscars, d’altres que el mereixien però que mai no el guanyaren (almenys en competició, sense comptar els honorífics), i d’altres, finalment, que no el guanyaren ni possiblement se’l mereixeren mai, encara que ens varen entretenir molt, i ho segueixen fent a través de reposicions de les seves pel.lícules. Així, parlarem de Julia Elizabeth Wells i de la seva inigualable veu; del musculós (per a l’època) John Charles Carter; del simpàtic Archibald Alexander Leach, de la sempre elegant Audrey Kathleen Ruston, del mig espanyol Ramon Antonio Gerard Estevez, del fillol Nicholas Kim Coppola, i d’una de les parelles més prolífiques de la història del cinema, la formada pels italians Mario Girotti i Carlo Pedersoli. Donada l’extrema llargada de l’entrada (i això que l’he escurçat), i com ja vaig aconsellar a l’entrada anterior, no ho llegiu tot d’una tirada, pot provocar espasmes.

Julia Elizabeth Wells (Walton-on-Thames, Surrey, Anglaterra, 1/10/1935), amb una meravellosa veu de soprano amb un rang vocal de 4 octaves (Maria Callas n’abarcava “només” 3) que una operació de gargamella l’any 1997 va estar a punt d’arruïnar, va guanyar un Òscar l’any 1965 amb la pel.lícula Mary Poppins (1964; dir. Robert Stevenson), i va aconseguir dues nominacions més per Sonrisas y lágrimas (1965; dir. Robert Wise) i Victor o Victoria (1982; dir. Blake Edwards). Efectivament, parlam de Julie Andrews, o Julie Edwards, pseudònim que fa servir i que prové del llinatge del seu segon marit, Blake Edwards, el famós director d’èxits tals com la sèrie de La pantera rosa; Desayuno con diamantes; 10, la mujer perfecta; El guateque; Cita a ciegas; …. El seu llinatge artístic Andrews el va agafar del seu padrastre Ted Andrews. Curiosament, es va batiar una rosa amb el seu nom artístic, la rosa Julie Andrews, arran de la seva interpretació de la florista Eliza Doolittle a la versió teatral de My Fair Lady.

Arran d’aquesta obra hi ha una curiosa anècdota: quan se’n va fer la versió cinematogràfica (1964; dir. George Cukor), els executius dels estudis varen rebutjar Andrews per falta d’experiència, i varen preferir Audrey Hepburn, tot i que l’emblemàtica actriu belga no era cantant. Aquest rebuig, emperò, va permetre a Julie Andrews acceptar l’oferta de la Disney per interpretar Mary Poppins aquell mateix any. Sabeu el resultat? Idò que, encara que My Fair Lady se’n va dur 8 Òscars, el premi a la millor actriu protagonista va ser per a la debutant Julie Andrews, derrotant Audrey Hepburn. I, per cert, per arrodonir l’anecdotari, Audrey Hepburn havia anat a classes de cant per poder interpretar les cançons de My Fair Lady, però els productors, sense dir-li res, doblaren la seva veu amb la de l’actriu i cantant Mani Nixon, que curiosament actuaria l’any següent amb Julie Andrews a Sonrisas y lágrimas.

John Charles Carter (Wilmette, Illinois, USA, 4/10/1923 – Beverly Hills, USA, 5/4/2008) té l’honor d’haver protagonitzat una de les tres úniques pel.lícules de la història que aconseguiren 11 Òscars, amb la que va guanyar el seu únic premi en la seva única nominació (encara que l’any 1978 li concediren el premi humanitari Jean Hersholt). Conegut per la seva habilitat en mostrar el seu tors musculat (per a l’època) en moltes de les seves pel.lícules, ha protagonitzat algunes de les més famoses cintes de la història, i potser va servir de model per a l’Indiana Jones del binomi Spielberg-Lucas; mirau si no El secreto de los Incas (1954; dir. Jerry Hopper) i ho veureu. Seves són El mayor espectáculo del mundo (1952) i Los diez mandamientos (1956), ambdues dirigides per Cecil B. DeMille, així com Sed de mal (1958), una de les obres mestres d’Orson Welles, El planeta de los simios (1968; dir. Franklin J. Schaffner) i, per descomptat, Ben-Hur (1959; dir. William Wyler), de la que parlava al principi. El nom amb què aquest actor és conegut és Charlton Heston, format combinant el llinatge de fadrina de la seva mare Lila Charlton amb el llinatge del seu padrastre, Chester Heston. No va voler utilitzar el seu nom real, John (Charles) Carter, perquè és igual al del protagonista de la sèrie de novel.les d’Edgar Rice Burroughs.

Segons es diu, el propi Ian Fleming es va inspirar en Archibald Alexander Leach (Horfield, Bristol, Anglaterra, 18/1/1904 – Davenport, Iowa, USA, 29/11/1986) per crear el seu personatge de James Bond. Leach va esser nominat als Òscars dues vegades, sense premi, encara que l’Acadèmia de Hollywood li va concedir un premi honorífic l’any 1970. Seves són algunes de les millors comèdies de la història, així com algunes de les pel.lícules més emblemàtiques d’Alfred Hitchcock. I és que va protagonitzar La fiera de mi niña (1938) i Luna nueva (1940) (les dues dirigides per Howard Hawks), Historias de Filadelfia (1940; dir. George Cukor), Arsénico por compasión (1944; dir. Frank Capra), Encadenados (1946), Atrapa a un ladrón (1955), Con la muerte en los talones (1959),… L’any 1966 va sorprendre tothom quan, després de protagonitzar la divertida comèdia Apartamento para tres (dir. Charles Walters), va anunciar la seva retirada, amb només 62 anys. El seu nom artístic Cary Grant li varen posar els estudis Paramount per semblança amb la seva estrella Gary Cooper (de fet, les inicials C.G. són inverses de G.C.); alguns també ho atribueixen a què comparteix inicials amb una altra gran estrella de l’època, Clark Gable. Com a curiositat, el nom del personatge interpretat per John Cleese a Un pez llamado Wanda (1988; dir. Charles Crichton), Archie Leach, va ser elegit arran del nom real de Cary Grant.

Audrey Kathleen Ruston (Ixelles, Bèlgica, 4/5/1929 – Tolochenaz, Suïssa, 20/1/1993) va ser la primera actriu en guanyar un Òscar, un Globus d’Or i un BAFTA per una mateixa pel.lícula (Vacaciones en Roma, 1953; dir. William Wyler). Té a més l’Òscar humanitari Jean Hersholt, de l’any 1993, i 4 nominacions més als Òscars, dues d’elles per pel.lícules tan emblemàtiques com Sabrina (1954; dir. Billy Wilder) i Desayuno con diamantes (1961; dir. Blake Edwards). També va guanyar un Tony amb l’obra Ondine (1954), un Emmy pel documental Gardens of the World with Audrey Hepburn, de 1993, i un Grammy, el premi Best Spoken Word Album For Children l’any 1993 amb Audrey Hepburn’s Enchanted Tales; per acabar d’arrodonir-ho, també va aconseguir una altra nominació als Grammy (millor àlbum de l’any, per Desayuno con diamantes, conjuntament amb Henry Mancini). De fet, és una de les 14 úniques persones en guanyar el que s’anomena EGOT (acrònim per Emmy, Grammy, Oscar, Toni) i una de les encara més poques persones (5) que han guanyat un Òscar, un Globus d’Or, un Emmy, un Tony i un Grammy. La seva mare, la baronessa Ella Van Heemstra, li va canviar el nom a Edda durant la segona guerra mundial, per evitar que els alemanys descobrissin la seva ascendència britànica. Després de la guerra, el seu pare Joseph Victor Anthony Ruston va trobar informació sobre els seus avantpassats, alguns dels quals es deien Hepburn. Quan va decidir afegir aquest llinatge al seu nom, també ho va haver de fer la seva filla, convertint-se en Audrey Kathleen Hepburn-Ruston o, simplement, Audrey Hepburn.

Ramon Antonio Gerard Estevez (Dayton Ohio, Usa, 3/8/1940), fill de l’espanyol (de Parderrubias, Galicia) Francisco Estevez i l’irlandesa Mary-Ann Phelan, va decidir adoptar el llinatge del reverend Fulton J. Sheen degut a l’admiració que sent cap a ell, però mai no s’ha canviat legalment el seu nom, de manera que segueix figurant en tots els documents legals com Ramon Estevez, i tots els seus fills han nascut amb aquest llinatge. Curiosament, quan va conèixer a la que es convertiria en la seva dona, es va presentar com Martin, i fins passades unes setmanes no li va dir el seu nom real, però ella el segueix anomenant Martin. Setè de deu germans, el seu germà petit Joe Estevez també és actor, i ha tengut quatre fills amb la seva dona de sempre (estan casats des de 1961), tots ells dedicats al món de l’espectacle: Emilio Estevez (1962), Ramon (Luis) Estevez (1963), Carlos Irwin Estevez (Charlie Sheen, 1965) i Renée (Pilar) Estevez (1967).

Com a curiositat, Martin Sheen ha interpretat el paper de pare d’Emilio Estévez (Guerra en casa, 1996) i de Charlie Sheen (Wall Street, 1987; Sin código de conducta, 1998; dos episodis de Spin City, i vint episodis de Terapia con Charlie), i ha fet de pare de la parella (una d’elles) de Charlie Sheen a Dos hombres y medio. Per cert, aquest darrer actor és l’únic fill de Martin Sheen que s’ha canviat legalment el nom; així, els fills de Charlie Sheen també duen el llinatge Sheen.

Nicholas Kim Coppola (Long Beach, California, 7/1/1964) és nét del compositor Carmine Coppola, nebot de Francis Ford Coppola i Talia Share, cosí de Sofia Coppola i Jason Schwartzman, i va guanyar un Òscar amb la pel.lícula Leaving Las Vegas (1995; dir. Mike Figgis). És un dels tres únics actors que han estat nominats a l’Òscar per la seva actuació en una pel.lícula on han interpretat més d’un paper; en el seu cas, va ser a la pel.lícula Adaptation (2002; dir. Spike Jonze), on interpretava dos papers. Els altres dos actors són Lee Marvin, amb dos papers a La ingenua explosiva (Cat Ballou, 1965; dir. Elliot Silverstein) i, òbviament, Peter Sellers a ¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú (Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, 1964; dir. Stanley Kubrick), on interpretava tres papers diferents. L’únic que se’n va dur l’Òscar va ser Lee Marvin. Per tal de fer-se un nom per ell mateix, Nicholas Kim Coppola va decidir canviar-se el nom pel que l’ha fet famós, Nicolas Cage, agafant el llinatge Cage del superheroi de Marvel Luke Cage.

Per acabar aquesta llaaaarga entrada, voldria parlar de la parella artística formada pels italians Mario Girotti (Venècia, 29/3/1939) i Carlo Pedersoli (Nàpols, 31/10/1929). Des de la seva primera col.laboració, Dios perdona… ¡Yo no! (1967; dir. Giuseppe Colizzi) fins a la darrera, Y en Nochebuena… ¡Se armó el Belén! (1994; dir. Mario Girotti), aquests dos actors han entretengut a milions de persones, Mario amb la seva simpatia i l’etern somriure, i Carlo… bé, Carlo amb la seva brutalitat. Total, han coprotagonitzat 17 pel.lícules! I encara en feren una altra junts, Aníbal (1959; dir. Carlo Ludovico Bragaglia, Edgar G. Ulmer), en la que tenien papers menors. Per cert, quina diríeu que és la parella més prolífica de la història del cinema? Òbviament, no són ells (si ho fosssin, no ho demanaria!).

Comencem per Carlo Pedersoli. Després d’estudiar Dret, va decidir dedicar-se al cinema, i va debutar com a guàrdia pretorià a… Quo Vadis (1951; dir. Mervyn LeRoy). Una cosa que molt poca gent sap és que va ser un gran campió de natació, essent el primer italià en nedar els 100 metres lliures en menys d’un minut, i va participar als Jocs Olímpics de Helsinki (1952) i Melbourne (1956).

De mare alemanya, Mario Girotti va passar la seva infantesa prop de Dresde, on va patir els bombardejos aliats del final de la segona guerra mundial. Ja a Itàlia, el famós director Dino Risi (Pan, amor y…; La escapada; Perfume de mujer) el va fer debutar amb 12 anys a la pel.lícula Vacanze col gangster (1954). L’any 1967, quan anava a fer la seva primera pel.lícula coprotagonitzada amb Carlo Pedersoli, els productors l’obligaren a canviar-se el nom, de manera que li donaren una llista de 20 noms i 24 hores perquè decidís quin volia. Degut a que les inicials eren les mateixes que les de la seva mare (Hildegard Thieme), encara que a l’enrevés, va triar el nom pel que se’l coneix des de llavors, Terence Hill.

Curiosament, el seu etern company cinematogràfic, Carlo Pedersoli, també es va canviar el seu nom abans d’estrenar la mateixa pel.lícula; això sí, ell va poder elegir lliurement el seu propi nom, i amb el llinatge va voler retre un homenatge a Spencer Tracy. El nom… bé, donat el seu aleshores ja gens apol.lini cos, va trobar graciós dir-se Bud, per la cervesa Budweiser. I, així, la parella formada per Terence Hill i Bud Spencer s’acabaria convertint en sinònim de spaguetti-western, i també de les pel.lícules de “mamporros”.

• Uncategorized